6

La Leocàdia abandonà al cosidor la roba que repassava d’esma, tancà els ulls amb gest de fatiga, es portà la mà al cor i, sospirant profundament, va decantar-se al respatller del sofà enfundat. L’Úrsula, acudí, sol·lícita.

—No et trobes bé?

La Leocàdia va moure lleugerament el cap. Una expressió de pietat desencongí la duresa del rostre de la seva germana. Anava a passar-li la mà pels cabells. No. Feia anys, bastants anys, que s’havien desavesat de les carícies. Calia controlar-se a cada instant, no cedir mai als instints, a les sobtades impaciències del cor. Obrí el bufet del menjador, en va treure l’ampolla de menta. N’omplí una copeta i es disposava a portar-la a la seva germana; es repensà, tornà enrera: s’havia descuidat el platet. Una vegada, encara en vida dels pares i per una imprevisió semblant, el licor es vessà a la catifa.

—Té, Leocàdia.

El repulsiu color verd de la menta! L’associava a les primeres crisis de la pubertat, als trasbalsos sentimentals d’una adolescència insatisfeta, a la mort violenta del pare…

—Apa, dona, beu…

La Leocàdia obeí, però no va poder evitar una expressió de repugnància. L’Úrsula li fregà els polsos, li apartà els cabells del front, moll de suor. Finalment obrí els ulls. «Gràcies», va dir. Tornà a tancar-los amb ganes de sentir-se sola.

—Et trobes més bé?

Va mossegar-se els llavis: també estava acostumada a controlar-se, a sotmetre a una severa disciplina aquell cos estrany, independent, quasi misteriós, i que, com la natura, a vegades s’apaivagava dolçament, s’avenia a anul·lar-se, a obeir com una bèstia resignada, però que tot d’una es rebel·lava, s’incendiava de pertot i s’oferia les més torbadores imatges.

—Sí, més bé —contestà després d’una pausa. Res més.

Avesades al silenci, havien après de trobar suspectes fins i tot les confidències, usualment injustificades, si no tèrboles. ¿Per què aquest afany de comunicació amb altri, quan el millor refugi, el sagrament per excel·lència era la confessió? L’ànima quedava asserenada, deslliurada… Callaven. No els passaven per alt els sorolls del carrer, els desplaçaments dels veïns i, mentre totes dues cosien o feien labor, anaven escolant-se les hores fins que a encesa dels llums del carrer, les bigues començaven a cruixir i, com d’improvís, també la nit arribava en silenci.

—Si et sembla, doncs, passarem el rosari —va dir l’Úrsula. S’agenollà damunt les rajoles defugint la mol·lície de la catifa, erecte, el cap lleugerament decantat sobre el pit. La Leocàdia no va contestar ni es va moure. Les llàgrimes li lliscaven cara avall… Escoltava la tendra alegria d’uns nois que s’empaitaven; l’aire fresc de la nit pujava amb la veu de la gent, d’un tramvia, del doll de l’aigua de la font… Sí sortís al balcó veuria les parelles que anaven de bracet, les amorosament instal·lades a l’entrada penombrosa de l’escala…

—En nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant…

La veu aspra de la seva germana la separava del món exterior, la conduïa com de costum pels obscurs i intricats viaranys de la seva ànima, camí de Déu, del cel, de l’altra vida; l’allunyava de l’infern i del foc perdurable, d’un món lliurat per càstig a les febleses de la carn, dels vicis… Oh, sí, l’Úrsula tenia raó: l’altra vida és la que compta realment. La Leocàdia va agenollar-se enfront de la seva germana, acotà el cap com ella i va dir persignant-se:

—En nora del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Amén.

Sovint, la monotonia de la pregària extraviava els seus pensaments, fins i tot contradeia les paraules que pronunciava en veu alta. Observava de cua d’ull la cara de la seva germana i s’avergonyia de trobar-hi tanta serenitat, tant fervor, una humiliació tan pregona, una tan absoluta renúncia de tot allò que no fos el seu monòleg davant de Déu que, la Leocàdia ho sabia, veia en un cel que la seva imaginació s’havia creat tenaçment i en el qual Déu se li apareixia amb tota la seva majestat. Hauria volgut imitar-la; no podia. Era inútil: sota el gipó, sota les barnilles, sota la camisa rugosa que l’Úrsula l’obligava a dur, sentia la tebior del cos que protestava de tants anys de presó. ¿Qui els provocava, els seus somnis? ¿Qui, sinó el desig contingut, l’horrible temor del pecat, del càstig, de l’infern?

En havent dit el rosari van començar a parar taula.

—Quan tu eres fora, ha pujat en Lluís; tenia pressa, no ha volgut ni seure. M’ha dit que don Gustau ens convidava a dinar el pròxim diumenge.

—Quin sant és?

—Vol celebrar l’arribada de l’Albert.

—Ha arribat l’Albert? —La Leocàdia no va poder dissimular la seva sorpresa i la seva alegria.

—Li he dit que no hi aniríem.

—Que no hi aniríem… Per què?

L’Úrsula no va respondre. Acabà la distribució dels plats i dels coberts, se’n tornà a la cuina…

—Què fas, parada?

La Leocàdia va retrocedir i es va asseure com si el sopar ja estigués servit.

L’Úrsula li escudellà el plat. Resà en veu alta les paraules de la benedicció. Es van menjar la sopa sense dir-se res. L’Úrsula anava i venia de la cuina. Li serví la verdura… Finalment, la Leocàdia s’aventurà a preguntar-li amb timidesa què havia contestat en Lluís.

—Què ha contestat quan li has dit que no hi aniríem?

—No ha fet cap comentari. Si ell no n’ha fet cap, no entenc per què t’obstines a fer-ne tema de conversa, tu.

—Altres vegades, i no poques, hi hem anat tu i jo.

—No en ocasions semblants. Tampoc no som de la família, nosaltres.

—Ens consideren com si ho fóssim.

—Per què no parles clar, Leocàdia?

—Què entens per parlar clar?

—Moltes coses, però n’hi ha una per mi més important que totes. Jo, almenys jo, no podria seure a taula amb un home com l’Albert. Festejar la seva arribada! Com si ignoréssim qui és!

—Si tu no vols anar-hi o no hi pots anar, jo, sí. Entenc que no hi ha absolutament cap mal en acceptar.

L’Úrsula es tornà pàl·lida d’indignació.

—Deus estar ben malalta… Saps qui és l’Albert? M’escoltes? Deixa aquests aires de somnàmbula! Saps quina és la seva «moral»? La d’un incrèdul. Per si fos poc, ¿has oblidat les seves històries d’escàndol?… Sí, sí, t’ho conec amb la cara, sents l’atracció del diable, t’abandones amb gust a la temptació, no vols oposar-li resistència… Vigila, Leocàdia: et trobes 3 punt de caure al parany! No hi comptaves, però Jo et defensaré. Encara sóc prou forta per deturar-te, Per exigir-te al preu que sigui…

Emmudí de sobte, com si obeís a una ordre imperiosa. Va cloure els ulls, acotà més profundament el; cap, els llavis es van moure en un fervorós balbuceig. Després d’aquesta treva va reprendre el control, va semblar que s’asserenava.

—Déu no ens posa gaire sovint a prova, Leocàdia: per això ens ha resultat fàcil viure cristianament. Hem pogut ignorar certa mena de pecats perquè quan era el temps de les temptacions Déu ens preservava amb la seva misericòrdia. Seria terrible que, ara que ens acostem als quaranta anys, donéssim un espectacle que no tan sols ofendria Déu, sinó que ens posaria en ridícul davant dels homes.

Amargues, tristes paraules, d’una desolació profunda. Tenia raó: els anys més bells havien passat; l’Úrsula en compliria trenta-vuit, ella trenta. Devien ser dues dones incapaces de suscitar cap passió… Però no es resignava. Ella? No: el seu cos no es resignava, una mena de segona naturalesa que no cedia al temps, que s’afermava amb una obscura força…

—Espero, Leocàdia, que estaràs d’acord amb mi com sempre i que no haurem de parlar-ne més.

—Tens raó, Úrsula, tens raó… però…

—Però què?

Topava amb una mirada inflexible, dura, acusadora.

—No em contestes?… Digues: no em contestes?… Confessa, doncs, d’una vegada per totes, que encara n’estàs enamorada! Confessa-ho!

—La nostra germana va casar-se amb un germà de l’Albert, porten la mateixa sang, el mateix nom.

—T’atreveixes a comparar-los? En Lluís era un home bo, potser distret, entens?, però en essència bo. Necessitava simplement una mà que li indiqués el camí… Ha fet cas dels consells de l’Elvira…

—Per què amb ell no podria passar el mateix?

—Som massa febles per vèncer el mal amb les nostres pròpies forces, i seria ridícul tenir la pretensió de vence’l en els altres… ¿Et penses que no em veig en els teus ulls? Com si la meva missió, deus dir-te, fos aquesta: reprimir-te, dominar-te. Potser sí que ho és. No t’esglaïs; sí depengués de mi, m’agradaria més veure’t lletja, revellida, però amb ànima més pura, més pròxima de Déu que no pas dels homes. Encara vius amb excés la vida del teu cos. No et faci estrany que parli així. Durant trenta anys t’has preservat amb l’ajuda de Déu. En un sol dia podries perdre-ho tot. ¿Per què no el contemples com jo faig, aquest pis, petit però tan teu, tan meu? És la nostra presó, si vols; no oblidis que és també la nostra cel·la… I tenim l’obligació de defensar-nos fins i tot si convé contra el matrimoni.

—Contra el matrimoni —repetí la Leocàdia en un desolat balbuceig.

—Sí, també contra el matrimoni. Qui sap si encara més que contra moltes altres temptacions que puguin assetjar-nos.

—Contra un sagrament?

—A la nostra edat hi ha alguna cosa de maligne a sospirar per la companyia d’un home amb l’excusa de l’amor i els fills.

—T’agrada dominar-me, contradir-me. I, no contenta de dominar-me, vols que visqui en un clima de terror, de pors, com si la mà de Déu estigués contínuament suspesa damunt nostre per castigar-nos al descuit més lleu; com si estimar-se un home fos una vilesa… He viscut torturada durant tots aquests anys. Qui sap si hi seguiré vivint encara, potser cauré de genolls moltes vegades tal com m’has ensenyat i exclamaré: «Perdó!», però sento que en tot això hi ha hipocresia; que has sentit de mi una gelosia estranya, que m’has anat acovardint, acorralant…

La mirada de l’Úrsula no havia expressat la més mínima commoció; només en escoltar aquelles últimes paraules va interrompre la seva germana, però contenint-se, ni que fos dolorosament.

—Sigui com sigui, ens hem avesat a un llit solitari on cada nit la son ens troba amb la pregària als llavis. En despertar-nos, el primer nom que pronunciem no és el d’un home, sinó el sant nom de Déu. Canviar de vida, ara, vindria a ser un escarni de tot el que hem viscut fins ara, com desvetllar un passat que ja s’apaga. La solitud no em fa por, la mort tampoc. La vida, sí, i justament ara que ja som més enllà de la meitat d’un pont tan perillós, tan difícil de passar sense condemnar-te. No, Leocàdia, no, no tindria perdó que reculéssim… Oh, si pogués parlar-te tal com sento, tal com a vegades, per voler de Déu, les arribo a pensar aquestes coses! Si pogués comunicar-te la meva impaciència, l’alegria que tinc cada vegada que arrenco un full de calendari! Perquè Déu és cert, i Déu no enganya; els homes, sí… Ja ho sé, la gent ens mira com si fóssim dues persones que si no fan nosa tampoc no fan servei; som les noies de sempre, dues tietes ràncies. Jo el beneeixo aquest menyspreu… No em contestis avui, pensa en tot el que acabo de dir-te pel teu bé, en allò que deus pensar tu mateixa en la teva ànima.

Van rentar plats sense dir-se cap més paraula. Fets els últims endreços cada una va recollir-se a la seva cambra.

La Leocàdia ajustà la porta i es deixà caure al llit sense esma. Al cap d’una estona abandonà el llit per despullar-se i, en veure’s dins el mirall de l’armari que començava a descordar-se per treure’s el vestit, se li escapà una ganyota de fàstic, com si li fes angúnia trobar-se cara a cara amb el seu cos, tocar-lo amb les seves pròpies mans: dues mans forasteres. Al capdavall era un plaer trobar-se sola, lluny de la mirada a moments fascinant de la seva germana. Sola amb els seus pensaments i terrors i esperances i alegries secretes. Perquè una cosa era certa: calia travessar uns quants carrers, obrir una porta, i ell era allà dins, no com un record, sinó amb la seva presència. Si afinava la sensibilitat quasi podia veure’l assegut a taula: els ulls negres, penetrants; una mica misteriós i per això més atraient encara, parlant un llenguatge diferent dels altres, parc en el gest i, a estones, amb la mirada abstreta com si es trobés molt lluny o sol amb els seus records… Un disbauxat? I, ella, què era? Una dona insignificant que tot just podia oferir una joventut defensada amb tenacitat dolorosa i ja a punt de marcir-se… Ser d’ell ni que fos per uns dies, per unes hores. Després podria reprendre la seva existència vulgar i, a base d’aquestes hores amoroses, viure amb ell tots els dies que li quedessin de vida.

Va desfer-se la cabellera i es pentinà molt lentament amb un deix d’orgull i voluptat alhora. La imatge que contemplava emmarcada pel mirall, ¿desapareixeria amb la mateixa indiferència que en apagar-se el llum? Va moure el cap per dir que no, com enlluernada per la seguretat vivent i poderosa del seu cos, les turgències palpitants sota la camisa, que deixà caure vençuda als seus peus, les blancors intactes i conservades gelosament per què, per qui?

A l’altra banda del corredor, tancada al seu dormitori, asseguda a una cadira de boga, l’Úrsula passava el rosari i demanava a Déu que l’ajudés a vèncer les temptacions que rondaven el pis amb l’esquer d’un sol nom.

No era ni eixuta ni esquerpa ni inhumana tal com la Leocàdia suposava. Tan sols desitjava salvar-la, i la salvació només podia aconseguir-se emmurallant-se contra el món, vivint austerament, evitant els contactes. Emmurallant sobretot els pensaments, esforçant-se a ser no res més que una mínima cosa desposseïda de voler, lliurada a l’oració, a la renúncia. Cosa de Déu només… Havia dit que li agradava dominar-la. Com s’equivocava, pobra Leocàdia! Els esforços suprems que havia fet per resistir-la: resistir la tendresa que emanava dels seus ulls, la gràcia del seu tarannà, la bellesa del seu cos… N’havia sofert fins a la desesperació, fins a suportar nits senceres d’insomni, de vetlles passades de genolls sobre les rajoles, resant i sentint-se defallir, lluitant contra visions i veus que també l’assetjaven i la maltractaven. Quantes vegades va horroritzar-la la sensació que tan sols per un cabell quedava unida a Déu! Tota lluita té, al capdavall, un desenllaç, un vencedor i un vençut i, reclòs entre aquelles parets, al cos li tocava forçosament de sucumbir. Sucumbia, però confessió i comunió la rescabalaven, li procuraven la certesa d’haver donat un nou pas decisiu per salvar-se…

Els grans de rosari lliscaven àgilment entre els seus dits: el ritme de mans i llavis concordava exactament. Cap paraula no sortia de la seva boca sense intenció, sense ser plenament modulada, però neguit i angoixa conservaven la seva veu i, a la Leocàdia, podia sentir-la enllà de les parets i de les portes. Els coneixia, els silencis del seu pis. Fins i tot quan cruixia el somier del llit de la seva germana, hauria pogut dir si aquell soroll era provocat pel desvetllament o el somni o bé un canvi de jeia o un sentiment extraviat. Si el diable vetllava, ella no dormia i se sentia al tou dels dits l’esgarrifança del pecat, l’horror dels pensaments i les imatges que assaltaven a la pobra, la indefensa Leocàdia. I, tot d’una, va cedir als impulsos de l’antiga tendresa maternal que, de menuda, la seva germana li exigia… ¿Què en trauria de resar mentre a cinc passes d’ella la Leocàdia es debatia en la tenebra igual que una càndida noieta? Havia de córrer a protegir-la, a esborrar de la seva nit la fabulosa figura que hi pintava l’astuta mà del diable; arrencar-li del pit el rastre d’aquells dits que la profanaven a distància… Esborronada per aquella idea de la proximitat de l’Albert hagué de sufocar el crit que li pujava als llavis. S’aixecà decidida, obrí la porta. El corredor estret que dividia el pis venia a ser com un pregon abisme insalvable en aquella hora. Mai no s’havia atrevit a entrar al dormitori de la seva germana en els moments més íntims del dia: els de recollir-se, fer examen, penedir-se, no fos cas que la mort ens arreplegués adormits i amb l’ànima en pecat mortal… Va salvar, tremolant tota ella, aquell abisme… Trucà amb delicadesa. No, no dormia, n’estava convençuda. Trucà de nou. Anava a insistir: mal tancada, la porta cedí a la lleu pressió de la mà. Tot passava com en una al·lucinació, un malson. No podia ni devia deturar-se…

—Leocàdia!

Havia pronunciat aquest nom com un lament, i va semblar-li que el nom es planyia en la fosca.

S’acostà al llit a les palpentes. Els seus dits van topar amb el cabell estès sobre el coixí, desbordant-se pel pendís de la gira…

—Leocàdia!

Veus?, no dormia: els seus ulls lluïen com dues gotes d’aigua entenebrida… Deixà lliscar un sol dit damunt l’espatlla nua de la seva germana: pell suau, finíssima i alhora dura al tacte… ¿Per què no contestava? Havia entrat tan sols per compadir-la, ajudar-la, resar, implorar la gràcia… I, de sobte, desemparada, abandonada al centre d’una solitud incalculable, esclatà en un plor nerviós, sacsejat, i s’abandonà entre els braços de la Leocàdia que, després d’uns moments de dubte, la va estrènyer contra el seu pit, amb força, com si l’ajudessin a aixecar-se, a defensar-se.