2

Abans de tocar el timbre de la porta, clavà durament la mirada damunt la seva pròpia mà: vulgar imatge de Terror, de la humiliació i, tanmateix, tot i saber-la lamentable, prevaricadora, la compadia entranyablement: blanca, menuda, fofa, clapada de taques de rossor… Fos com fos era la seva, també la tímida, l’apassionada mà a la qual de tard en tard, molt de tard en tard, li era permès d’acariciar el fascinador, l’adorable cos de la Josefina… S’eixugava el front, esperava, sense saber per què, la providencial intervenció que a l’últim instant el preservaria de consentir a rebaixar-se. Escoltà en la direcció del pis acostant l’orella a la porta… Vagues remors, veus confuses… Calia decidir-se. Tancà els ulls. Va prémer el botó. D’immediat, el so vibrant, baladrer, corria a denunciar la seva presència. Els inevitables passos amatents que progressaven cap al rebedor. El clec d’un interruptor, el clec del pestell del pany, i va obrir-se la porta: precipitadament tot es tornava anguniós, urgentíssim, i aquella dona que li preguntava: digui, a qui demana?

—Al senyor Subirats de part del senyor Morin, Llucià Morin. Esperi! —ficà mà a la cartera: en va treure una targeta, l’allargà a la minyona. La minyona el va fer entrar, l’invità a seure en un salonet contigu.

En quedar-se sol i escampar la mirada al voltant, va sobresaltar-se en topar amb una patètica marina: cel sinistre, mar avalotada i, dins una barca insignificant, dos pescadors; l’un, remant desesperadament, l’altre, dret a la proa, un fanal a la mà, posava en descobert l’encrespament de les onades i l’esglai dels seus ulls que, més que explorar la distància, semblava explorar la penombra del rebedor i protestar dels qui, com ell, arribaven i posaven de manifest la seva desgràcia, una desgràcia amb tot l’aire de ser mútua i, el quadre, una al·legoria.

En Martí Subirats va trobar-lo plantat davant de la marina, en una anguniosa actitud meditativa.

—Benvingut! —exclamà oferint-li les dues mans i emportant-se’l al despatx—. Francament, no t’hauria esperat mai en aquesta hora… Què fa la Josefina?

El senyor Morin va somriure amb amargor.

—Què fa la Josefina? —repetí com un eco—. La Josefina bé, molt bé, gràcies… I les teves tres dones?

—Gràcies a Déu, estupendes i, a hores d’ara, en-feinades, és clar… Espera, com a mínim, cridaré l’Eugènia.

—Si et plau, Martí, no ho facis. He vingut, ¿com t’ho diré?…

—D’incògnit?

Va estar a punt de respondre: «Com un lladre!». S’adonà que envermellia.

—Seiem-hi, Llucià.

Es van asseure l’un enfront de l’altre.

El senyor Morin va treure’s un mocador blanc de la butxaca i, de moment, va entretenir-se a fregar les ulleres. Sovint, aquest gest, l’ajudava a allunyar-se de la gent que tenia a la vora, a reduir la seva timidesa.

—Hem de parlar tots dos, Martí. He vingut perquè m’escoltis i m’ajudis. No sóc home de fer confidències, ja em coneixes. Si em valc de tu és perquè tu i jo, de fa molts anys, hem estat bons amics.

Ho recità sense perdre alè. La primera frase, rai!, se l’havia apresa de memòria i va recitar-la com un autòmat, però les galtes li cremaven.

—Què et passa?

—M’explicaré, Martí, m’explicaré… No tens idea de com ho necessito. Serà dolorós, vergonyós… ¿Què en trec de fer preàmbuls? Res!

—Endavant, home de Déu, endavant!

—Ja ho saps: sóc un fracassat. La història del meu fracàs, tu més que molts altres, la coneixes fil per randa… Així i tot, Martí, t’ho confesso: jo, sense la Josefina, no puc viure.

—Llucià, no fotem! Jo tampoc no podria viure sense la meva dona.

—No tant perquè es tracta de la meva com perquè es tracta d’una dona que s’ha convertit en el meu remei i la meva malaltia.

Entremesclava les paraules amb accent farfallós; la veu se li enronquia.

—Em té lligat de peus i mans, em té lligat de dins com si tota la meva vida depengués d’un gest seu, d’una paraula…

En Martí Subirats brandava el cap, recelós, malfiant-se.

—No m’entens?

Sincerament, no ho entenia. La gent exagerava. Comptat i debatut tots acudien a la dona a l’hora magnífica de la incontinència i de pensar: «No puc més!». La luxúria sí, que existia. Era real, verificable, provocadora. Podia transigir-se amb certa mena de passions, però allò que alguns amb intenció sublim en deien «morir per una dona», només ho entenia si ho considerava no pas com una grandesa d’ànima, sinó com una rotunda estupidesa.

—És cert, Martí: el destí ens tria: tu, cap aquí; tu, cap allà; a l’un, flors i violes; a l’altre, què?: clatellada i cop de peu al cul! Així i tot, no t’envejo ni envejo ningú. Arribo a creure que aquesta situació m’és indispensable. Tot plegat es complica; un mateix no ho acaba d’entendre… Això són coses meves i no té res a veure amb el que he vingut a dir-te… Perdona, sents, Martí?

No apartava els ulls de la catifa, de refregar les ulleres.

—Passa que un va ple dels seus problemes, i és sense adonar-te’n que els despatxes ben bé per excés… Tan sols he vingut a demanar-te un servei. Per primera vegada en la meva vida em sento obligat a demanar un servei d’aquesta classe… ¿Te’n recordes, del papà? Si ara em veiés, saps què em diria? «Llucià, t’equivoques, els venciments són com les guillotines: t’escapcen per parts i acaben per reduir-te a zero!»… Parlo massa, oi, Martí? No tinguis por, aniré al gra, faré drecera. Ben mirat, de mi tot just deuen quedar-ne unes quantes pellerofes. Aleshores… No em diguis res, encara. Compadeix-me, si vols, però necessitava parlar, desfogar-me. Les paraules, oi?, deuen tenir aquesta virtut: pesen menys quan s’han pronunciat que quan es callen. En entrar a casa teva he contemplat un quadre que tens al salonet… Prou, prou, no vull cansar-te més. Si m’hi atrevís et suplicaria que tot quedés entre tu i jo. La reputació d’un home costa de mantenir, costa poc d’engegar-la al botavant… Compto lleialment amb tu… És molt el que vinc a demanar-te…

El senyor Morin tenia la boca seca, els ulls enterbolits i com extraviats. Veia les seves mans, sempre una mica allunyades d’ell, que tremolaven aferrades com dos nàufrags al mocador i a les ulleres.

—Martí… Són deu mil pessetes les que em fan falta amb urgència!

—Cony, tu, deu mil!

En Martí Subirats començà d’estiregassar-se la barba i de regirar-se en la seva butaca. Uns moments de silenci, d’estupor, d’encendre un cigar. En canvi, en Morin reprenia aplom, s’anava asserenant. Realment, les paraules perdien pes si un s’atrevia a pronunciar-les.

—Naturalment amb interessos, rebuts i documents idonis.

En Martí calculava amb celeritat el negoci que podia implicar un préstec d’aquella categoria. En Morin posseïa uns terrenys a Masnou, una casa a la Travessera, encara que havien fet córrer que ho tenia hipotecat; una bona participació al taller de don Gustau…

—Veuràs, Morin, parlem clar: deu mil pessetes no és una quantitat que et treus de la butxaca com aquest mocador. També saps que els estalvis no hi guanyen res a casa; un els inverteix, procura afinar la punteria i encertar el blanc; així i tot, a vegades, per cautelós i previsor que siguis, erres el tret… Ara mateix, tinc unes accions que van de cap per avall: hi perdo tres enters i mig. Si hagués de vendre per procurar-me les deu mil pessetes, ja comprendràs que no vendria els papers estables o els que han pujat o els que ofereixen bones perspectives…

—Em faria càrrec de les pèrdues.

—M’ho imagino… M’has de comprendre, Llucià: tractant-se d’un bon amic em repugna haver de parlar d’interessos, però un no sap mai les desgràcies que poden presentar-se, Déu ens guard, com si t’estiguessin esperant a la primera cantonada… La situació actual, ho saps més bé que jo perquè ets industrial, no es presta a excessos de confiança: tot aquest enrenou del sindicalisme, l’obrerisme, l’anarquisme, els atemptats… Si fos per mi sol, et diria: «Amic Morin, no en parlem més, aquí van les deu mil i ja me les tornaràs quan puguis…». Tinc dona, dues noies per casar… però un dia, Déu no ho vulgui, queden òrfenes… i què?

—Perfectament; em faig càrrec de tot.

—Si tenim en compte el risc o, si vols, el poc risc que corre el diner col·locat en un compte bancari, i els cupons d’Accions i Obligacions… potser no seria exagerat, dic jo, si calculéssim un… sis per cent mensual, perquè suposo que es tracta d’un préstec a curt termini, oi, Morin?

—Sí, sí molt curt.

—Demà mateix, diguem demà passat, tindràs les deu mil pessetes. Ja veus que ens hem entès de pressa. Quan m’has dit si recordava el teu papà, el gran monsieur Maurice…

En Llucià Morin no l’escoltava. La seva mirada de miop encara seguia extraviada entre els dibuixos de la catifa; les mans no abandonaven les ulleres. No deia res, gairebé ni pensava, o bé anava simplement repetint-se: «Una fulla arrossegada riu avall…». Aquesta comparació li estalviava de moralitzar i discutir amb ell mateix. ¿Què podia fer davant l’espectacle que la vida li oferia? Arronsar-se d’espatlles. El senyor Morin s’arronsà d’espatlles.

—És tard —va dir, interrompent en Martí Subirats…

Sí, deu ser tard, es repetia decantant-se vers els esglaons de l’escala i fixant-se on posava els peus. Aviat als capvespres farà fresca… Aniria pels carrers amb la bufanda de llana ben entortolligada al coll, com sempre. Arribaria a casa. La Josefina no hi comptaria amb aquella sorpresa: li portaria l’agulla de pit que havien tingut a les mans a ca l’Oriol, i que encara la feia sospirar. Durant uns quants dies, després de sopar seurien al saló. Ella potser tocaria el piano. Ell, fumant una pipa de tabac anglès, observaria amb fruïció els moviments de les mans de la seva dona com si se sentís acariciat; potser després podrien dormir junts. Tant se val, la fulla seguiria el seu inevitable curs riu avall.