8

—Rouquier!

—Mani, senyor Alegret.

—Hauria d’anar a fer aquest dipòsit al Crèdit. En Feliu està malalt, m’ho ha telefonat la seva mare.

Escarransit, petit, tot ulleres i tupè realçat com la cresta d’un gall, carn i sang del negoci, el senyor Alegret, comptable amb títol, encarregat d’il·lustrar-lo sobre la formidable importància de la indústria tèxtil en l’economia i el progrés del país.

«—De quin país, senyor Alegret?

»—Del nostre… L’entenc perfectament. I dissenteixo. Veig que vostè també ha agafat la passa».

S’havia aixecat, va plantar-se davant del mapa del despatx, traçà un ample cercle amb l’índex entorn de la península com si la tanqués dintre d’un ou.

«—De quin país? No em contesti. De l’Espanya gran segons patriòtic i lleial entendre de don Francesc Cambó».

Se l’anava aprenent per etapes al virtuós i cal·ligràfic senyor Cristòfol Alegret i Ravella, apuntant-se’l en una llibreta per si algun dia, Déu sabia quan!, li toqués de sortir en les seves encara imaginàries pàgines d’adolescent.

—Aquí té els cinc talons, el memoràndum… Sobretot, vigili!

Al vespre també en prendria nota: el senyor Alegret posseïa els imprescindibles petits tresors del bon oficinista… «Per sistema no m’agrada que m’arrepleguin desprevingut o, i perdoni, amb els pixats al ventre. D’agulles, miri: mitja dotzena de capces; gomes?: quatre, la dura, la semidura; la tova, la semitova i, aquí dins, l’assortit de llapis Faber. I encara que ja sé que el fa riure, l’eixugaplomes de franel·la executat per la de casa d’acord amb la meva idea…». Un eixugaplomes de franel·la verda amb sanefa vermella, de quatre peces imbricades, per caçar les pelusses que «fins i tot s’enganxen de nou en nou al bec de les plomes exactament com si, dic jo, arribessin al món ta-rades com nosaltres de pecat original… I bona lletra, Rouquier; bona lletra, però sense floritures, que deia don Artemi, en pau descansi…».

—No es distregui. Tingui present el cartellet dels tramvies: «Cuidado con los rateros»… No, en aquesta butxaca, no… en l’altra, la de l’infern… Així!… Ocultació i prudència: virtuts operatives del sistema comptable que ja li vagarà d’aprendre a la seva hora…

En sortir del Crèdit Lyonnais, assegut en una cadira de la Rambla va descobrir el vell professor de l’escola francesa, monsieur Rameau: la cara, més que arrugada, devastada; i els ulls, encara amb les seves dues llàgrimes inflades, en tremolosa suspensió, rosegant-li com un àcid les parpelles. N’apartà la mirada amb la impressió d’estar cometent una indelicadesa.

—Bonjour, monsieur Rameau!

Monsieur Rameau parpellejà tres o quatre vegades i va moure els llavis com si de primer confegís allò que anava a dir.

—Tiens, tiens, c’est vous!… Jean Rouquier!

Es van estrènyer llargament, afectuosament la mà.

—He passat una mala tongada, més que altres —va dir com si volgués fer-se excusar pel seu aspecte—. No puc tornar a l’escola. Gangues de la jubilació!… Alguns dies em trec a prendre aquest dolcíssim sol primaveral i passo hores assegut pels bancs d’aquesta Rambla beneïda. Quan plou o el fred és massa viu, em quedo a casa, vora l’estufa, i dormo, dormo, dormo… I a tu, com t’ha anat? Com et va? Ja treballes?

—Al despatx d’una casa de teixits. Ara vinc de fer un dipòsit al Crèdit i me’n torno a l’oficina.

—No perquè em facis companyia cinc minuts provocarem l’ensulsiada del comerç i la indústria, ¿oi, Joan?

En Joan es va asseure.

—Has canviat molt, xicot. D’ençà que et miro ho penso: té, ja s’assembla més a «l’altre», vull dir, a l’home que t’espera a la segona o a la tercera cantonada. En canvi, a mi, només em vaga de mirar endarrera. I saps?, de tant en tant encara passo llista. La majoria se’m fan esborradissos; d’altres els he perdut completament de vista: han passat com els núvols: contesten de seguida: present! Tu m’has contestat sempre.

—Jo sí que el recordo, més, molt més del que es pensa.

—Aleshores, comencem. Escrius?

—Ho intento.

—I què?

—Sovint em fa l’efecte que vostè m’observa.

—Observar, què?

—Si m’aplico prou.

—I què et dic?

—Que l’aprenentatge és llarg i…

—… que no acaba mai… La lluita per ser algú! El tribut és car, en desproporció amb els resultats que generalment s’aconsegueixen. Recorda: «Molts són els cridats…». Per afegidura hi ha les males jugades que un es fa a si mateix: creure que la sensibilitat val per ella sola, que els sentiments exaltats són l’equivalència de la inspiració… Joan, creu-me, aprèn de confiar només en tu, a desconfiar només de tu. Llegeix molt, amb la secreta ambició de llegir-ho tot, sense confondre «saber» amb «conèixer». I prou, fem callar el professor!

—No encara, si li plau.

—Doncs, pregunto: què escrius?

—Vaig començar per uns exercicis que em semblaven obligats: intentar donar una idea exacta de les coses definint-les a l’estil dels diccionaris.

—Feina difícil, delicada.

—Rarament vaig sortir-me’n, i encara per aproximació.

—Estimat Rouquier, no hi ha com els clàssics, els pintors del Renaixement, preocupats fins a la mort per l’ofici, per descobrir els principis generals de la matèria, la composició dels colors… Buscar i, al mateix temps, buscar-te des de la teva entranyable independència, fins que alguna cosa d’inefable un dia, i com a la impensada, t’adverteixi que saps qui ets, què vols, i què has de fer per aconseguir-ho.

—Per a nosaltres, monsieur Rameau, per a un escriptor català, l’ofici ve a ser un pelegrinatge, un constant viatjar… com ho diria?, cap a l’idioma. Per mala fe tant com per ignorància, al llarg de quatre segles, l’idioma se’ns ha embrutat, se’ns ha desnaturalitzat. Ho sap de sobres, encara som «un cas»; alguns diuen… Ho vaig llegir ahir mateix: «som una oposició irreductible i maniàtica»… No paren d’entrebancar-nos, de posar-nos bastons a les rodes… Afortunadament, de fa uns quants anys, ja tenim, gràcies a un gran mestre, en Fabra, normes ortogràfiques, bona gramàtica, un diccionari de debò. Finalment podem aprendre de parlar i escriure.

En Joan Rouquier tenia la sensació de confessar-se a un dels rars que sabien escoltar-lo i comprendre’l. Callà tot d’una amb el temor que monsieur Rameau no s’hagués adormit, com a classe. No dormia, però era visible l’esforç que estava fent per seguir la conversa.

—Vine un dia a casa. Llegirem el que portes escrit.

—Ho estripo tot… gairebé tot.

—Llegirem allò que quedi del naufragi. Si m’adormo mentre llegeixes, no t’enfadis.

Va treure’s un petit volum dels Clàssics Larousse de la butxaca.

—Veus? El meu Racine… Pobre vell amic! D’aquí a una estona, quan te n’hauràs anat, l’obriré: seré incapaç de llegir-ne una escena ben llegida… ¿Quina impudor, oi, Joan, adormir-se davant de tothom amb l’autor d’Andromaque a les mans, tal com feia a classe? Vols que t’ho digui? Cada vegada que em desperto tinc la impressió d’haver-me escapat d’una petita mort que ve a ser com un acompte de la definitiva.

—No podrà fer-ho fins que no hagi enllestit «aquelles» memòries.

—Ni hi sóc a temps i, si hi fos, és massa peresós monsieur Rameau. Vés a saber si aquesta malaltia de la son no ha assumit la lògica conseqüència de les meves pereses. Dissimulo. Ets un contemplatiu, em dic. Qui sap? ¿No admiro les formigues, les abelles, tot i que em neguiteja tanta frenètica bellugadissa? ¿Però no admiro més les butaques, els sofàs, balancins i otomanes, bancs, divans, poltrones?… Es mou massa, la gent… Seure al cafè, al parc, a aquesta rambla, a classe, també a classe… Una vegada, al Congo, un meu confrare, donat a l’entomologia, anava pels camps com un orat amb salacot i caçapapallones així que tenia una hora lliure. «No faràs res de bo, tu, sempre badant i amb la pipa a la boca», em retreia. «En el fons no ets res més que un gandul!». «¿I tu què et penses que ets?… Un entomòfag, un insectívor, si no un insecticida!». A ell li sobrava la raó, no a mi. De totes maneres, creu-me, no exageris. Fa de mal anar pel món amb salacot i caçapapallones. A condició de no ser realment bo, val més que els llibres discrets i dolents els escriguin els altres… Ja em coneixes: no sóc l’apòstol de l’audàcia sinó de la reflexió, i del savi consell de Boileau que ens recomana: Vingt fois sur le métier… Suposo que deus enrecordar-te’n!…

A poc a poc, monsieur Rameau començà a cedir al seu invencible capcineig i, no més enllà de dos minuts, exhalà un ronc profund i va quedar adormit. En Joan se’n tornà a l’oficina. Abans de travessar el carrer tombà el cap… Encorbat, esfumadís, estimat monsieur Rameau: semblava una figura de cera que es fonia al sol.