10

—Bon dia, senyor Subirats.

—Bon dia. La senyora Morin?

—Passi. Vaig a avisar-la.

Em mira de mal ull. És evident, no li faig gràcia, gens, però amaga les ungles, és circumspecta, astuta, i fa els seus càlculs, com tothom… Mal testimoni: declararia contra meu. Qui sap si em considera responsable del suïcidi i no s’estalviaria d’ajudar-los a clavar-me a la picota…

—Senyor Subirats, haurà d’esperar-la uns moments.

—M’esperaré.

Simpàtic, no m’hi troba; enigmàtic, sí. A vegades val més… I aquesta mossa fa bona parella amb la mestressa: cara de viciosa, de ser, com a mínim, la seva confident, la seva tapadora…

—Vol el diari?… El Blanco y Negro?

—No, gràcies.

—És que potser encara el farà esperar una mica.

—No es preocupi, em dedicaré a pensar.

Quina mirada t’ha donat, no ho has vist? No entén aquestes coses. És tota instint, no pensa. Té el que té, i prou, però deu bastar-li.

—Un cendrer?

—Gràcies, ja he fumat prou avui.

Si es pensa que em posaré nerviós perquè em fa esperar, s’equivoca… Pacient i amatent. Què més vol? Em telefona ahir i al cap de vint-i-quatre hores ja em té a casa seva. És que no en tinc, de dubte, jo. Disposo del document que avala la permuta degudament firmat pel seu marit, en pau descansi. Ara que, en cert aspecte, no és que me’n fiï gaire de vostè, Josefina. Però, vigili!, vostè, de mi, tampoc… No dic que sóc un marrà, simplement que li sortirà molt més a compte si ens posem d’acord. Jo li cedeixo alguna cosa i, vostè a mi, també… Cada u és com Déu l’ha fet, però a mi, Josefina, qui em coneix?: a fons, ningú. Galdosa sorpresa la que s’emportaria si em seguís els dimecres a entrada de fosc… em seguís, no ben bé a mi, sinó al senyor Reinals quan acudeix a seguir la seva cura d’aigua mineral a un balneari encara no registrat al cadastre… «És bo per la salut, fa passar les cabòries;» Donya Nicolassa no és de les que dóna gat per llebre, és tan segura com paper de l’Estat, formal com un notari… Tu, Josefina, en deus saber un niu de com fer passar les cabòries… Ficar-me amb tu en «aquell» llit deuria ser més divertit que viatjar en un vagó de primera amb la Pastora Imperio… Cregui’m a mi, deixi-s’ho córrer tot això dels avals, dels documents, de les permutes i de les transferències; no fa per vostè. I ho sé de bona tinta, Josefina, perdrà el temps…

En Martí estossegà.

Aquell tros de barram s’ha deixat la finestra oberta. Passa corrent d’aire, i l’aire és fred, humit…

Estornudà. Va aixecar-se a tancar-la.

On les tens?… Ah, aquí… Són aquí.

Va treure una pastilla «valda» de la capsa.

També a vegades tinc l’alè carregat en aquesta hora…

Al cap d’una estona va decidir-se a passejar al llarg del corredor ensalivant una segona pastilla…

Sóc capaç d’haver-me constipat per culpa d’aquesta Messalina… Ah! Li fa gràcia aquesta referència? No se m’ofengui, no era la dona de cap Llucià Morin, sinó la d’un Cèsar: Tiberi Cèsar Claudi. Sí senyora, la Història dels Cèsars és la meva flaca… Aquest Claudi les portava més altes i més ben travades que el seu pobre marit, però el desenllaç va produir-se a la inversa… De totes maneres, estimada Josefina, ja fa vint minuts que l’espero… Deu ser al bany. Sempre són al bany o perifollant-se… Ah! Ah! Ah!… Va expandir l’alè al seu entorn. Olorà profundament tres o quatre vegades. Va somriure satisfet.

Martí, fas olor de menta, de fulleta de menta, ¿no és veritat, donya Nicolassa?… Haurà de plegar veles, rendir-se a l’evidència. Potser sí que suposava que em quedaria a casa, que faria el sord, que no vindria. No, senyora Josefina, dono la cara, jo… Però amb mi, prengui’n nota, no s’hi juga… Ei, tu, obren una porta. Aquests passets de daina són els d’ella… I ara aquell joc tan fi: la mà… La mà!… el cortinatge… El cortinatge! Refotre, n’hi ha per caure d’esquena!

—Bon dia, senyor Subirats, i perdoni si l’he fet esperar una mica massa.

La mà blanca, delicadíssima, igual que un objecte de luxe, que un lliri acabat d’arrencar, venia recatadament al seu encontre.

—Les dones no acabem mai.

—Senyora Josefina…

—He dit a la Clàudia que el fes esperar al saló. No em deu haver entès. Són així. Passi, passi…

Un quimono com aquest deu costar un ull de la cara. Paga la pena per un cul tan ben arrodonit, amb aquest vaivé de barca…

—Segui, senyor Subirats.

Va seure. La Josefina davant d’ell, donant-li la cara. Seien. Es miraven.

—Vaig invitar-lo perquè la qüestió que hem de conversar vostè i jo… Vaig dir-me que potser a casa seva, o bé a l’oficina… De fet, si hi pensa, només podia ser aquí… Vull ser franca, amb vostè. Vaig tenir un gran disgust. No m’ho esperava. Tan amics, bons amics… Al capdavall no eren d’ell, eren meves… són meves.

En Martí Subirats ficà mà a la butxaca. En va treure la cartera; de la cartera, un document.

—Senyor Subirats, sé com va anar exactament tot plegat aquell diumenge. El pobre Llucià m’ho va contar quan vaig tornar de missa, poques hores abans de decidir-se a…

La senyora Josefina es tapà els ulls amb totes dues mans, com si allà mateix, als seus peus, banyat en sang, contemplés el petit cadàver del senyor Morin.

—He esperat fins avui per respecte, per delicadesa… entén? Sé que vostè té un document firmat pel meu difunt marit… Aparentment la cosa té aires de legal.

—És legal!

—Senyor Subirats, ¿vostè creu, honestament, que aquell dia, el pobre Llucià, en pau descansi, es trobava en estat de valorar les «meves» joies?

—Prou i massa que devia saber quant li costaven!

Martí, l’has ben ensopegat el blanc!

—No ho sabia.

—Com, que no ho sabia?

—No pas del tot. Ni de bon tros.

—Aleshores tracta d’insinuar-me…

—Senyor Subirats, sigui elegant, per Déu!

—Què més voldria. Sóc tosc. Això sí, sincer. Sincer i tot d’una peça.

—Doncs, ¿què li sembla si parlem exagerant fins on calgui la nostra sinceritat?

—Vostè té la paraula.

La senyora Josefina tocà un timbre. Va comparèixer la cambrera.

—Clàudia, ens vol servir un aperitiu?

Al cap de poc, massa poc, la cambrera introduí al saló una tauleta transportable proveïda de vins i aperitius de marca. Ho tenien tot a punt. Com al teatre.

—Serviré jo mateixa. Gràcies, Clàudia.

En Martí reüllà a l’entorn: a desgrat de semblar natural, allò tenia un fons pecaminós. Estem tots dos sols. Sols. I ens disposem a beure. A mi, l’alcohol, de seguida em puja al cap, i aquesta és una dona d’upa…

—Dolç o sec?

—Sec.

—Amb gel o sense?

—Amb gel.

Mentre la Josefina evolucionava per tirar el gel i omplir les copes, era de preveure que s’entreobrís l’escot del quimono, i que en Martí Subirats s’aturés a contemplar l’oneig suau, palpitant, rotund, i que ella beneficiés l’entremaliada apetència dels ulls del seu invitat.

—S’hi ha fixat en el collaret?

—Una pura delícia!

—No en aquest que ara porto… Vull dir l’altre… Era de la mamà, al cel sigui.

—Senyora Josefina, pot estar convençuda que ho ignorava.

—El començo a conèixer tal com considero que s’han de conèixer les persones: per dins… Espero que vostè i jo ens entendrem. És a dir, si depèn de la meva bona voluntat, ni cal dir-ho.

La Josefina alçà la copa ran mateix dels seus llavis. Es mirà en Martí de fit a fit als ulls. En Martí Subirats també alçà la copa. Ella va somriure-li. Ell va somriure-li. Van beure alhora. Ella com un pinsà. Ell d’un sol alè, per donar-se coratge i perquè allò agafava tot l’aire d’una gran aventura. La gran aventura de la meva vida.

—Mai no diria què se m’acaba d’acudir, senyor Subirats?… Però, permeti que li ompli la copa… ¿No troba? Una copa buida, en circumstàncies com aquesta, fa pena.

En Martí Subirats es portà la mà a la boca per sufocar-hi un eructe que, de passada, li revifava el gust de la fulleta de menta, ja pansida. S’inclinà apassionadament encuriosit en direcció a la viuda i a la copa que li estava servint.

—Digui, Josefina, digui!

—Pensava que si el senyor Subirats es tragués la barba, estic segura que semblaria molt més jove; que semblaria molt més, com si diguéssim, en Martí.

En Martí Subirats va tenir un sobresalt. Va amoixar-se la barba. Se l’estimava molt, la barba, en Martí Subirats. A vegades s’hi entretenia com amb una joguina: se la pentinava voluptuosament amb les cinc pues dels dits, a vegades la passejava entre els seus quatre subordinats com si es tractés d’un pendó o d’un emblema.

—La barba… Aquesta barba?

La Josefina tractà d’ocultar-li la barba amb la mà estesa. Reculava, se li aproximava, la hi replegava sota el mentó, procurava examinar-lo des de distintes perspectives… Mentrestant el delta de l’escot desembocava definitivament en un mar de perfums torbadors i formes adorables…

—Josefina… Josefina…

En Martí Subirats va apoderar-se d’aquella mà que li «acariciava» la barba i se la portà goludament a la boca. Després, exaltat, va perdre el control dels seus gestos.

—Senyor Subirats, moderi’s, calmi’s…

—Josefina, comprengui’m…

—La Clàudia podria entrar d’un moment a l’altre… i jo, no l’enganyo, he de sortir ara mateix, sense falta… ¿Li faria res, trobaria que no abuso, si li proposés amigablement de tornar un altre dia?

—Justament ara que…

La Josefina li posà un dit als llavis. En Martí s’apoderà de nou d’aquella mà com si n’estigués afamat. La petonejà llargament, amb creixent avidesa, mentre se li escapaven guturals xarrups, apassionats, amorosos …

—Martí… El calendari no s’acaba avui. Paciència… paciència…

En baixar l’escala recordava al redoblat consell de donya Nicolassa: «Per favor, senyor Reinals, controli’s, no me l’esveri, que vostè és més fogós que un cavall de carreres!».

Al cap d’una setmana, ja no podia esperar més. N’estava fart de fabricar-se somnis, de mantenir-los actius al llarg de la nit i de llevar-se l’endemà extenuat de tantes il·lusòries envestides a la dona que havia encès com cap altra la seva passió, el seu desfici eròtic. Mai no havia experimentat una atracció tan poderosa, un desig tan opressiu. Al cap de tres dies, tot va ser llevar-se i decidir l’immediat extermini de la barba, transformar-se en el «jove Martí». A la tarda va presentar-se a cal barber, l’endemà passat l’altre, al límit de la seva continència, va córrer a casa de la Josefina amb «aquell» collaret a la butxaca i la barba afaitada.

—Digui… què se li ofereix?

—No em coneix?

—Oh! Don Martí Subirats sense barba!

Es portà mà a la boca per amagar-hi una rialla… Si el pobre Llucià la pogués veure «aquesta gossa», que ara haurà d’aguantar l’espelma fins que a mi em doni la real gana!

—Un moment, vaig a avisar a la senyora.

La llàstima és que l’Eugènia es quedarà sense collaret, i tinc por que, sense agulla i sense anell, s’hi quedaran les nenes… No vull seure, jo. No he de seure per res, jo. No sóc, precisament, una visita… Sents? Ja ve! Avui té pressa… La mà… el cortinatge… ella… Deliciosa. Fantàstica!

—Josefina… Josefina…

També a la Josefina va escapar-se-li una exclamació de sorpresa.

—Ah! —i pujant-se les dues bellíssimes mans a la cara, va afegir com si fos el seu propi eco—: Aaaah, la barba! —i no va poder contenir la rialla que li apuntava als llavis d’ençà que «aquest» resultava ser «l’altre».

La mà d’en Martí Subirats va disparar-se cap a l’absència de barba, va subjectar-se el mento, net i pelat, desèrtic, i tancà els ulls com cada vegada que li retreien l’amorós sacrifici…

—Què te’n sembla, Josefina? —insinuà, tutejant-la tímidament.

—Que has de tenir fred.

—No. De cap manera. Al contrari. Sóc un incendi.

—Has canviat tant, que, per mi, és com si estrenessis cara nova. I consti que la culpa és meva. Però realment, sembles un altre.

—Com si ho fos. Vaig pels carrers i els coneguts ni em saluden… perquè no em veuen. Les de casa no saben com fer-ho per dissimular les ganes que tenen de riure. Jo tampoc. Cada vegada que topo amb mi mateix dins un mirall, em dic: «I, ara, ¿què vol aquest ximple?».

La viuda Morin esclafí una segona riallada.

—Ets divertit, Martí.

—Ho puc ser més, encara… M’esperaves?

—Sí.

De la mà al colze; a través del meravellós camí del braç, del colze al coll, del coll a la galta: un petó saborós, interminable, que s’anava perfumant, lliurant-li o anticipant-li alguna cosa molt íntima d’ella. Ja no era víctima de somnis esgotadors i sense fi quan l’abraçava sense trobar-la; ara la tenia entre els seus braços, vivia, palpitava, li oferia els llavis, podia acariciar intensament aquelles formes adorables.

—T’has recordat de mi, mala persona?

—No ho sé, no ho sé…

En Martí Subirats abandonà l’abraçada amb una gran recança.

—Haurem de fer la prova: tomba’t.

La Josefina se li girà d’esquena.

Ni que fos de pensament, dir-ne, «d’allò», l’esquena, era anguniosament vulgar. En Martí va decantar-se i va estampir els llavis goluts damunt aquella cosa encara sense nom: mel i mató de la carn, delícia de delícies… Deixar-hi lliscar un dit, aventurar-hi una mà tremolosa, viatgera, i la punta de la llengua com l’ardent fibló d’una abella per libar aquella incalculable suma de suavitats, de dolceses… Per una dona com aquesta hauries estat capaç d’estafar al rei d’Espanya… I pensar que ara, d’aquí a uns quants minuts…

La Josefina tombà el cap.

—Martí, t’hi entretens massa.

La boca allà mateix, i la veu, tutejant-lo amorosament, en un clima d’intimitat impensable…

—No em sents?

—Sí, Josefina meva. —Es va treure el paquet de la butxaca: el fregadís del paper fi l’esborronava, i la falsa caiguda en enfilall de les perles…— Tanca els ulls.

—Ja fa estona que els tinc tancats… Deixa, deixa: ja me’l cordaré jo…

—Què te’n sembla?

—No ho necessites, però suspès sobre el teu pit…

—I aquesta mà, amb «aquells» anells… Ja la veuràs, Martí, i sabràs de què és capaç aquesta mà.

En Martí, barroer, com encegat, va abraonar-se-li, però ella, amatent, va ser a temps d’esquivar-lo.

—No vagis tan de pressa… Corres massa, tu.

Realment, les mans se li encrespaven, se li escapaven i, és clar, ella també se li esverava com les menors de donya Nicolassa arribades del poble.

—Fa tres dies i tres nit que et porto clavada al pensament. No treballo, no dormo. Vaig pels carrers, i si no fos que em domino, em posaria a cridar com un boig…

—Quina pena, Martí. Justament avui… Em trobo… M’entens? Mala sort!

En Martí badà uns ulls de gos apallissat. S’esfondrà en la butaca.

—… els amors de debò vénen a poc a poc. Han de durar, no un dia sinó sempre…

Acotà el cap, atordit, decebut, tristíssim. El gest enèrgic que rubricava la seva decisió dins el mirall de cal barber; la seva veu estentòria: «Sí, Miquelet, fora la barba, fora!», ara veu i gest l’escarnien… Tanmateix la Josefina no el deixava del braç, galta contra galta. Cert, no eren paraules cremadores les que li murmurava a cau d’orella, però sí paraules tendres, delicades.

Deu ser veritat que avui li ha vingut la regla. Fóra bona que m’enganyés o que em prengués el pèl abans de començar… Exageres: té la regla i, què hi vols fer? No la sents? No la veus? ¿Creus que es pot ser més amorosa?

Va trobar-se al rebedor sense adonar-se’n i amb l’indesxifrable somriure de la Clàudia que li obria la porta.

—Passar-ho bé, senyor Subirats!

Cony, i tant! Encara que tu, puteta de sarsuela, la pròxima vegada em demanaràs permís per desfer la gira del llençol i et diré que no… No havia tancat, la senyora Morin sortí al replà. Li va fer un petó a cada galta. Prova de confiança, indiscutible i comprometedora, i a cau d’orella: Adéu… però torna… Adéu… però torna…

Ja era al carrer. A en Martí Subirats se li escapà un renec. Caminà una estona a grans gambades, puny clos, botzinant, palpant-se la butxaca buida.

Calma’t, modera’t. De rampellut i desconfiat ja no te’n pots tornar… T’ha dit adéu des del replà. «Torna aviat!». T’ho ha repetit ben bé dues vegades… Tornaré! Sí, tornaré! La setmana entrant tornaré. Amb un anell. Només un. I aleshores…