4

N’estava tip d’unes mateixes putes que es pansien com ell. I tot tan trist, tan sòrdid, i aquella fortor sense nom que penjava de les parets, del sostre, arrapada a les vànoves descolorides, apedaçades, als matalassos abonyegats, desinflats, a l’alè, a la pell d’aquelles pobres dones. Tenia l’avantatge de poder triar per quatre xavos, d’estar a cobert en un passatge de poc trànsit, però d’un temps ençà, el cos, com un motor usat, s’enferritjava, donava un pèssim rendiment, fins i tot fallaven les maniobres de la imaginació, i algunes visites nocturnes havien acabat en un rotund esguerro. Comptat i debatut, per fàstic o perquè ja no s’encabritava com abans, feia temps que no hi posava els peus. El cafè no era menys avorrit, però no exigia cap esforç tot i que el rom sempre tenia gust de sucre cremat i remolatxa, i que les anades i vingudes del prestatge a les taules de la negra de Jamaica de l’ampolla, més que per llegües podrien calcular-se per hectòlitres… Però oferia el gran avantatge que no et cobraven el temps ni corries el risc de pescar-hi unes males purgacions o una sífilis.

Realment el món era avorrit, avorridíssim. Va ensumar-ho als deu anys bramant la taula de multiplicar i Ja tirallonga tan bèstia dels reis d’Espanya; als catorze, mig arrodoní el descobriment a còpia de carretejar peces i bales de cotó a can Framis, d’assistir per força a les vetllades literario-musicals dels maristes, i va acabar de rematar-ho en graduar-se de subaltern vitalici a trenta duros al mes i mitja paga de propina per Nadal. L’únic negoci planejat amb entusiasme, i encara gràcies a les tèrboles maquinacions de donya Magdalena, va ser el del casament. Li feia peça, jo, a la vella. A cada dos per tres em passava la mà per l’esquena com si fos un gos. Ningú no m’hauria guanyat a fer-li l’ullet i a no ensenyar les ungles. Vas aguantar com un cabró, Eusebi. Exacte, vaig aguantar fins a l’últim dia. Però, amb mi, no podia fallar: el tret em va sortir per la culata. «M’arreplegues en la crisi més forta que em toca de patir d’ençà que vaig obrir el taller. De moment, noi, no hi ha dot». Doncs, què hi farem, don Gustau; no s’hi capfiqui; jo, de crisis, en pateixo i n’aguanto des que vaig néixer, i les que em tocarà d’aguantar si no trec la grossa…

Avorrit! I tant és que et giris de cara al nord com de cara al sud, que en sortir de casa posis en joc primer la cama esquerra que la dreta… Un dia, la Sibilia li va tirar les cartes. Hi va anar amb uns companys, per curiositat, per divertir-se. El futur? Ni que li vaticinessin que arribaria a ser el rei d’oros! Abans d’anunciar-li què predeien les cartes, la Sibilia se’l mirà de cap a peus just al moment que badallava des dels ulls a la panxa. «Minyó» —va dir-li guerxant la boca bífia, de color de malva—, em penso que això de «la planeta» a tu no et treu la son… Al capdavall, mira, veus?, poc gra i molta clofolla… Torna, si vols, un altre dia. No hi havia tornat. Per què? Tot era inevitable!

¿Qui podia ser el cretí que havia parlat d’una «misèria honesta i resignada»? Donà un cop d’ull al carrer… I tant! Per si fos poc, empastifades de cartells de propaganda, com si ho regalessin. Ni els arbres no perdonen! Però s’ho val. Policarp Salvat i Romaní, AUTÈNTIC CANDIDAT DEL DISTRICTE. Prou barraques, prou jornals de misèria, escoles gratuïtes, cooperatives fraternals (fantàstica, la fraternitat!), jardins infantils, etcètera i etcètera. No oferia cap pont, «el pont», no, però és que «el riu» no passava pel barri… VOTEU-ME! És qüestió de provar-ho, ¿oi, senyor Policarp Salvat?, i si vostè fa figa, a les pròximes eleccions en votarem un altre; que també fa figa? Doncs a esperar que al Cel que ens promet mossèn Rosquella, rics i pobres serem tots germans i viurem de debò l’aliança —no la de la Pilar Alonso i la del solista—, la Gran Cooperativa Fraternal… Aplaudiments i botifarra!… Poca-vergonyes!… Acota’t, para: «Cavall fort, / ten-te fort; / quan no puguis més, / digues fava del meu cor!». Als castigats a doblegar l’espinada, que en feia d’anys que no els quedava ni alè per dir «fava!»… Aleshores, què? ¿Anar aguantant cabronades a trompons? Bé les aguanto, jo… Però, veus, aquí mateix, el calaix del cosidor està obert… La Isabel s’havia descuidat de tancar-lo. Dins el calaix, com una illa prodigiosa, el seu portamonedes… Dins el portamonedes, vuit pessetes. Tira peixet! Les arreplegà.

—Isabel! —va cridar des del corredor en direcció al safareig—. Me’n vaig a donar un tomb per agafar gana.

Tancà el pis sense esperar resposta. Baixà l’escala xiulant entre dents… Aire, espai, l’ombra verda dels plàtans que donaven la volta a la placeta, les anques arrodonides de les mules de «La Catalana» endrapant el pinso de final de trajecte; algú cantava, i van passar un parell de mosses com els pendons del Corpus.

—On vas, Eusebi?

—A escampar la boira!

Això mateix: un arreplegava, de primer, vuit pessetes i, després, era lícit que arreplegués la boira igual que una covenada de roba bruta i podia córrer a despatxar-la per la boca de les clavegueres. Cel alt, esbandit; la pianola del bar descargolava un vals, un xavalet orinava descrivint un arc parabòlic sobre l’empedrat i, a la parada de l’entrada del Mercat, la florista ajudava a triar crisantems a una dona vestida de negre… A la Isabel no l’hi veurien mai dipositant-me un ram de flors al nínxol, ni a mi, al d’ella… Ben mirat, un cop morts, que els cucs procurin enllestir la feina.

Després d’un carrer, l’altre: l’ombra, el sol; la gent: la vida! Caminava amb aire desimbolt. Al terraplè de can Guinovart feien un partit de futbol: suaven com bastaixos, esbufegaven darrera la pilota… Gol!!! Cridaven «gol»! i eren feliços. Només eren feliços els de la samarreta groga, els de l’altre equip feien cara d’emprenyats, i amb ganes de tornar-s’hi. Allò que passa… El sol queia a plom, l’aire feia pampallugues. S’eixugà la suor. Tenia set. Palpejà les vuit pessetes al fons de la butxaca, va somriure… Terenci, un vermut amb anxoves! En una taula de la vorera del bar s’hi estaria com un monarca escarxofat al tron… Desféu camí fins a cal Terenci. Va preferir entaular-se ran de la finestra que donava a la plaça… «Un vermut amb anxoves!»… ¿Què hi havia de més agradable, de més inofensiu, que veure passar la gent mudada i pensar que era diumenge? A vegades el món semblava contradir-se: organitzava breus intermedis: no tenies ni records, ni ambicions, només ulls, i miraves com si no existissin dones ni fills, ni oficines ni deutes, com si de tu mateix en subsistís amb prou feines una rara sensació de benestar fora de sèrie, adornada de tant en tant per un rot profund, sanitós, que et pujava bombollejant a la boca com l’aigua amb gas per la canonada del sifó…

En arribar a un quart de dues s’havia begut tres vermuts. Se sentia feliç, optimista, amb ganes de cantar. Projectava els pinyols de les olives fins al carrer i eructava amb una joia esplèndida, com si el cos se li buidés de malestars i angúnies… ¿Per què un home tan poc interessat com jo no podia seure en un bar qualsevol i anar bevent i anar rotant i, al final, elevar-se com un globus i desaparèixer dins aquest cel tan alt, tan blau?

No es podia seure indefinidament. La dona i els fills i el dinar l’esperaven. Doncs, pit i fora! L’Eusebi s’aixecà. A l’hora de pagar va tenir un sobresalt, però se l’havia tret de sobre com qui s’espolsa unes volves. Al cap de poques passes, xiulava, somreia, saludava la gent. Era com anar en barca… Jo me’n vaig cap a dinar; i, vosaltres?… Dinaria. Faria una llarga migdiada. Tornaria al cafè… Xiulava. Es palpava el cos com si volgués assegurar-se que la felicitat li pertanyia, que la portava a sobre tal com hi portava la camisa i l’americana. No, no n’estic, de borratxo. Ara, que em ve just, justet… Amb una mica més… bona nit! En canvi, ara estic content com si fos el fill d’en Girona!

Quan la Isabel li obrí la porta, l’Eusebi allargà instintivament el braç, li va fer una carícia fugitiva.

—Com tenim l’arròs?

Es fregava les mans visiblement satisfet i tornà a allargar-li els braços en senyal de concòrdia. El gest, més que no correspost desdenyat, va caure en el buit. Té, pobra dona, ja fa el bot!, va dir-se quasi planyent-la.

—Què ha passat? Què et passa?

La taula estava per parar. I els nois? ¿On són els nois? Ah, sí, jugaven a la galeria. Li feia mala espina… La Isabel havia entrat i sortit del dormitori com una esperitada.

—Aquí hi havia vuit pessetes… No em sents?

—I, ara, què? No hi són?

La Isabel esgrimia el vell portamonedes davant dels ulls de l’Eusebi que se’l mirava atònit com si es tractés d’un joc de mans.

—I ho pregunta, el bandarra!

—Doncs, què esperes que et digui?

La Isabel obrí el portamonedes d’una rabiosa estrebada, va capgirar-lo, sacsejar-lo, fins a despenjar-ne la desolada pelleringa del folre.

—Mira, veus?… I amb què aniré a plaça, jo, demà?

Escumejava d’ira, vomitava insults, se li veia brandar la llengua salivosa com un badall de campana dins el clos de la boca.

—No ho entens, oi?

Francament no podia entendre que a tan baix preu li volguessin escamotejar la plàcida alegria d’un excepcional matí de diumenge que encara li durava en arribar a casa i que estava disposat a partir-se amb la dona i els fills… Havia de donar-se pressa a destruir la insolent i repulsiva imatge d’aquella boca immensament oberta, mordassa-la com fos, ni que fos amb la mà… Fes-la callar de seguida!… Eusebi, si no la fas callar, ara, ara mateix, acabarem tots plegats al manicomi. L’has de fer callar, ara, ara, ara, ara!

Alçà el braç dret i li ventà una bufetada a galta i galta. La Isabel llançà un crit histèric. L’Adela i el Tianet, amb l’Emma aferrada al vestit de la seva germana gran, van córrer a arremolinar-se com pollets al voltant de la mare. L’Eusebi només havia tingut temps de dir: i, ara, dóna’t en espectacle!, mentre reculava fins a la porta del menjador per deixaria abraçada als seus fills en aquella dramàtica i grotesca escena…

—Vés-te’n, miserable! Vés-te’n! I no tornis més!

—No m’ho faré dir dues vegades! —botzinà decebut, despitat. I abandonà el pis fent espetegar darrera seu la porta.

Ficà mà a la butxaca: va treure comptes: galdosos comptes!: una pesseta i trenta-cinc cèntims. I, sense haver dinat, havien de durar-li tota una tarda de diumenge… Va comprar-se una paperina de bunyols ensucrats a la parada del pas a nivell… Si hagués passat el tren qui sap si s’hauria decidit a presentar la dimissió. Per sort, de tren, ni rastre; només dues vies fulgurants, encegadores, es perdien enllà en un vastíssim espai sense ànima vivent, incendiat pel sol… Algú en treia profit d’aquella immensa calma? I, de seguida, el pensament, com un destorb. El pensament!, i el cos, que no s’entén de raons, tant si es tracta de menjar, de dormir, de fotre. El meu m’ha fet pencar com un camàlic, sempre anant a la seva… Però ha valgut la pena, ben mirat, l’únic que ha valgut la pena…

Entrem? Entrem. Va ficar-se en una taverna que semblava una cova. Traspassà el cercle de mosques enervades que giravoltaven entre el taulell i l’entrada, i anà a asseure’s a la taula solitària del fons. Es deixà caure a la cadira… L’aire inflava mansament la cortina de la porta del pati, i es veien tres o quatre gallines que picotejaven unes ocroses pastetes de terra i gallinassa i, tancant el recinte, una parra amb la verdor transparent i tendra dels primers pàmpols il·luminats pel sol. ¿Què en trauries, tu, d’anar picotejant això que t’ha passat, de fer preguntes que no tenen resposta, d’acusar, d’acusar-te?… Bah, deixem-ho córrer tot, arrapa’t al record d’aquest matí: ara ja és qui sap on i no serveix… Reconeix-ho, t’has passat de rosca. Has caigut molt avall… Però que consti, no per gust sinó perquè… perquè has nascut amb mala estrella, com si el calendari penjat al menjador en lloc de sants anunciés calamitats, fracassos, desenganys, baralles, allò d’anar plovent sobre mullat i de passar-les cada dia més putes…

—Què prendrem?

—Un cafè amb gotes.

No va fer-lo esperar.

—Sou del barri, oi?

—Sí.

—No en sé de fer marrada… i Puc preguntar-vos per qui voteu el dia 24?

A l’Eusebi se li escapà un somriure sarcàstic. Afortunadament dintre la panxa de la cafetera, en miniatura i molt polides, les gallines també s’hi atrafegaven picotejant un terregam lluminós sota d’un cel con-vex, estranyament blau i com d’esmalt.

—Us ho pregunto perquè el radical del districte els paga a duro, i un nap, aquí i allà on sigui, són cinc peles… Si el diumenge cap candidat encara no us ha fet el pes, passeu-me a veure: amb la papereta del llepaculs d’en Lerroux us hi caurà el duro i un cigaló de rom. —S’inclinà, baixà la veu—: El poti-poti de les eleccions!… Tots plegats… No els coneixeu? ¿Sabeu qui són? Una tracalada de pòtols i de lladres, començant pel cantamanyanes de l’Emilianu, però a l’Isidret, l’Isidret sóc jo, per servir-vos, encara ha de néixer qui li planti la llufa!

Li abocà unes gotes suplementàries, se’n tornà al taulell.

Passà la tarda ronsejant, no sabent com manegar-s’ho per matar la gana, a estones enfavant-se a la taula del tuti; d’altres embrancat en tot de càlculs i projectes miserables… Puc, si així ho disposo i mano, no tornar mai més a casa, espavilar-me sol. ¿Que aniré gras, més lluent? Qui sap. Però, i després? ¿I vols dir-me què em tocarà a mi quan s’emportin don Gustau a fer malves? I si caic malalt? ¿I si perdo la feina?… Suposem que arribo a vell. No falla, aniré de cul per terra, no sabré on caure mort… Doncs, no, de cap manera!… Pensa-hi: els nois es faran grans, treballaran: guanys dels fills i part de l’herència de la dona m’asseguren la vellesa, una cadira a la taula del subhastat, la picadura de la pipa i el cigaló de rom.

Van tocar les sis. I més tard: de què soparem? I on dormirem, avui?… Va, home, va, creu i ratlla i procura adobar-ho amb mitges soles i talons… Tu afluixes, i que ella també afluixi… Al capdavall no hi ha com la família.

A dos quarts de set en punt tornà a casa. Pujà els esglaons de dos en dos. Obrí la porta cautelosament… Ningú. De moment qui sap si s’ho estimava més, així tindria temps de fer-se un ou ferrat i amanir-se un tomàquet…

Després, en cos de camisa, gairebé satisfet, es va asseure entre els testos de la galeria. El degotis de l’aixeta del safareig va fer-li venir son. S’estirà al llit. Quan tornin seré un altre i tindré el cap més clar…

Va despertar-se sobresaltat: ja era fosc i només se sentia el tic-tac del rellotge. Va encendre el llum. Fotre! Dos quarts de deu! Va aixecar-se d’una revolada. Del menjador a la cuina, a la galeria, al dormitori dels seus fills, sabent que era inútil i que estava sol. No t’excitis, ha anat a desfogar-se amb el seu pare i els han fet quedar a sopar. Tornaran més tard. Faràs el desentès, el penedit. Donarem la culpa a un petricó de massa… Es dedicà a espiar darrera la persiana del balcó… No és que fos de mena criaturer, al contrari, la quitxalla més aviat el cansava, però ara s’adonava que, fins i tot quan armaven avalot o ploraven, li feien companyia, justificaven els seus mals humors…

En tocar dos quarts d’onze va precipitar-se escala avall i les va emprendre a gambades tot al llarg del carrer. A les envistes de la via del tren va deturar-lo una sorda remor de veus de gent que feien rotlle entorn de no distingia què… ¿i si fos la Isabel? ¿Per què no? N’hi ha a desdir d’històries de mares que se suïciden, fins i tot junt amb els seus fills… Arrencà a córrer, trasbalsat, acusant-se… Ni gent, ni veus, ni cadàvers estesos al costat de la via i tapats amb unes saques… Gràcies a Déu!… Sí, creure en Déu, ni que fos per una nit no era cap vergonya, i ara encara el necessitava… En rigor, què sap un! La Isabel, «tampoc no hi creia» però a vegades encara la sentia explicar-se amb les nenes de la seva primera comunió… Ben mirat, flac servei els havia fet la divina Providència! Però vés a saber si a partir d’aquell vespre… Ara, que si allà dalt hi ha algú, pensa que també porten tenedoria, i tot el que t’hagin pogut acreditar deu ser pura xavalla.

A casa de don Gustau no es veia cap finestra amb llum. Estirà la corda de la campana del reixat tres o quatre vegades. Al cap de poc, una veu, i era la de la Isabel, preguntava: Qui hi ha?

—Sóc jo, l’Eusebi!

Fins al cap d’una estona no van baixar-lo a obrir. Era don Gustau.

—Bona nit, don Gustau, i perdoni que em presenti a aquestes hores…

—Passa. Ja en parlarem demà, tu i jo… Ara, no, «tothom» dorm.

L’endemà, després d’una llarga conversa amb el seu sogre, se’n tornà cap a casa acompanyat de la seva dona i els seus filis.