8

En tornar del bany obrí de bat a bat la finestra. Improvisava melodies per als seus propis versos. Li agradava la música i odiava el solfeig. A deu o dotze anys assistí a les classes de mossèn Argemí a la parròquia. Era d’una monotonia descoratjadora: els nois col·locats en semi-cercle entorn de l’organista solfeja-ven a cor les notes palmellant-se la mà esquerra amb la dreta a cada compàs. Desertà al cap de poc temps. Mossèn Argemí, galta-xuclat, color d’oliva, mans ce-roses, veu nasal; delicadament coix, director del cor de les Filles de Maria; sempre amb un paquet de partitures sota el braç i una noieta que li anava a l’en-calç: «¿Quin dia tenim assaig, mossèn Argemí?… ¿A quina hora?… Mossèn Argemí…». El manteu li voleia-va igual que les ales d’una papallona negra… «Joan!… No és avui que et toca solfeig?». Realment l’havia odiat, el solfeig, però, ull viu!, ¿no corria, ara mateix, el risc de «tornar-hi»? Ritme i rima, i tantes complicadíssimes regles poètiques invariables, ¿no venien a ser un sistema comparable al del solfeig de mossèn Argemí?… Amatent, ensenyant-li les dents esmolades de la pedagogia… Pardon monsieur Rameau, però els clàssics «ja ho són», gràcies a un art que van triar-se lliurement, que els convenia… De la musique avant toute chose, mon petit… D’acord, però alliberat del solfeig, del jou del peu forçat, i anar escandint les síl·labes com els caps d’ala de les sardanes que en compten i distribueixen religiosament els compassos, i menys, molt menys encara, anar baladrejant les notes palmellant-se la mà esquerra amb la dreta segons el mètode del mossèn rancallós…

—Joan!… Espavila’t, tens l’esmorzar a taula!

En Joan cantava de cara al cel mentre es feia el nus de la corbata, com si el cel fos un mirall enorme.

—Bon dia, pare!

—Bon dia, noi!

Amb el vestit dels diumenges, el seu fill semblava tot un home. Com havia crescut en poc temps! I anava adquirint maneres pròpies, i una retirança física amb ell que s’acusava més cada dia.

—I què diuen pel món?

El seu pare acusava amb una mirada de menyspreu el diari.

—Tornem a estar sobre un volcà…

—No exageres?

—En parlarem amb calma una altra hora; ara, afanya’t, encara has d’anar a missa i l’oncle Albert t’espera a dos quarts de deu.

—I tu, deixa’l menjar, no l’entretinguis.

La seva mare anava i venia fent endreços. La seva mare sempre posava en ordre alguna cosa o altra. Especialment en aquella hora tenia el do de la ubiqüitat: podia estar a un mateix temps a la cuina, al menjador, fer un llit, ajudar, si s’esqueia, el seu pare a ficar-se el botonet al trau rebel de la camisa emmidonada, planxar-li una corbata i, en una treva, regar els testos.

—Li confessaràs que escrius? —De qui sap quantes il·lusions feia gala el to de veu de la mare!—. L’oncle, oi, Lluís?, és home de molts llibres?

—L’oncle Albert?

—No em sorprendria gens que també escrivís o hagués escrit.

—L’Albert? Escriure, què? Ho pregunto perquè suposo que la vocació no basta per escriure…

En Joan no aixecava els ulls de la tassa. «Parla per mi, de la seva recança per no haver-me pogut enviar a la Universitat…». Enllestí l’esmorzar, baixà alegrement les escales… ja era al carrer!

El meu carrer! No pot disputar-me’l ningú, ningú no sabrà estimar-se’l com jo. El portaré sempre amb mi, parlaré sempre d’ell. Tant se val si és que han de ser ben pocs els capaços d’adonar-se’n i comprendre’m… Hi ha afectes exclusius, inevitables, i que no admeten ser compartits ni totalment entesos… El meu carrer, el meu barri, amb aquesta gent a qui vaig desitjant bon dia i que em desitja bon dia: adéu-siau!, adéu, Joan!, adéu!, i que si anys a venir em llegeixen, tot d’una aixecaran el cap, sorpresos, i diran: és com si m’hagués conegut a fons, i «ara» parlés de mi; i miraran a fora, i entendran que és «d’això» que parlo i, a la seva manera, entendran, m’entendran…

Va somriure amb ironia, però commogut per la seva instintiva exaltació, pel to bufat i augural del seu candor profètic. L’oracle ravalesc! Exactament: «bòria avall» i oracle!, però, era inútil, ni la ironia no el privava de mirar apassionadament a l’entorn i d’encarar-se amb el dia com si es tutegessin.

Entrà a l’església, es va asseure als últims rengles, en la penombra, sota la gemegaire bastida del cor ocupat per les Filles de Maria, amatents a la direcció de mossèn Argemí que, mentre amb la mà esquerra no deixava de tocar l’orgue, amb la dreta donava les entrades, assenyalava les pauses, les represes, els crescendo dels «… graaaatia plena, Dominus tecum…». A primera fila, naturalment, la tia Eugènia entre l’Anna Maria i l’Eulàlia. Desmaiada verdor de la casulla, atrotinades blancors del sobrepellís de l’escolà, rància, humil atmosfera de sempre, però sursum corda, amunt els cors! També el teu i el meu, el nostre, Anna Maria… Encara n’estàs enamorat? ¿O bé només llogat per tot Festiu?… L’air est parfois si doux, qu’on fer-me la paupière… Vas tancar els ulls, i besar-la amb la contribució de tantes nits d’amorosos desficis… si doux, qu’on ferme la paupière… De la renda d’un vers com aquest en podries viure llargament… L’aire és tan dolç hi ha dies, que tanques la parpella. No! «Hi ha dies» és una còmoda i falsa equivalència de «parfois»… Potser «a vegades», «de vegades». Et sobraria una síl·laba: «l’aire és tan dolç “a vades!…”». Ja ho tinc! «L’aire és tan fi a vegades…». No, tampoc. A tenir en compte que la propietat de «dolç» no es refereix a una qualitat gustativa sinó anímica; no concret sinó inefable… De totes maneres, «fi», en el sentit de delicat… (Par délicatesse j’ai perdu ma vie: un altre vers dels que t’asseguren un vitalici fantàstic!)… «Fi», en el sentit de pur, de subtil, d’elaborat… Es repetia els mots, se’ls sentia físicament a la boca, articulats entre la llengua i el paladar… «L’aire és tan fi a vegades…». Però no et facis il·lusions, fi no involucra la misteriosa dolcesa de l’aire. Rimbaud ho recusaria… Espera, si en Hoc d’aquest emprenyador «parfois» se li hagués acudit «souvent», fa estona que ho tindríem resolt: «L’aire és sovint tan dolç…». I adés, en el sentit «d’ara mateix», un temps tot just pretèrit, pròxim… «L’aire és adés…». Cacofonia intolerable!: a-a; és-és… Un moment: fixa-t’hi bé: si diguéssim: «Adés l’aire és tan dolç…».

—Ite, missa est!

Com? S’ha acabat la missa? S’ha acabat, i tu al servei d’aquest blasfem, però angèlic, desventurat, màgic, il·luminat, i torbador com el misteri de la gràcia…

A la sortida, colze a colze (Charleville-Poble Nou!), la tia Úrsula i la tia Leocàdia sortien del «Rober»; inseparables, l’una completament de l’altra, si no fos que la tia Úrsula, tan bona, tan lletja, i, la tia Leocàdia, de front desimbolt, d’ulls bellíssims, les mans esllanguides, llargues, d’ungles atractives com menudes petxines, el cos tibant, esvelt… El destí era parcial, cruel, d’una injustícia incomprensible… ¿I on devien haver-se ficat la tia Eugènia amb l’Anna Maria i l’Eulàlia?… A fer la gara-gara a mossèn Pius i al vicari nou?…

—També has arribat tard, avui?

—No tia.

—Però no t’has quedat a combregar… Fa temps que no combregues!

—No tant… L’última vegada va ser per… per…

—No veus, heretge? Ni te’n recordes.

—I on vas, ara?

Li ho preguntava la tia Leocàdia.

—Per què no ens acompanyes? Tenim panets de matafaluga, ensaïmades i nata. Et farem xocolata desfeta.

—Gràcies, vindria de gust, però l’oncle Albert m’espera i tinc el temps ben just. Hem d’anar a comprar els dolços. Ja ens veurem a l’hora de dinar.

El rubor saltà a les galtes de la tia Leocàdia. La tia Úrsula, sobtadament evasiva, agafà la seva germana pel braç.

—Vés, vés: no facis tard per culpa nostra… Anem, Leocàdia.

El van deixar plantat.

L’avi Gustau el vingué a obrir en cos de camisa, el cigarret als llavis, i un rasclet a la mà.

—On vas, tan d’hora?

—L’oncle em va dir que passés a buscar-lo a dos quarts de deu.

—Doncs em penso que encara és al llit. Entra. Passa…

En aquell moment, des del replà del primer pis, davallà una veu potent que cridava:

—Il·lustre Benjamí, endavant i cap dalt!

—Doncs, apa, puja, i poseu-vos d’acord; de segur que va descuidar-se de donar corda al rellotge o al despertador.

Amb les galtes esponjades pel sabó d’afaitar i a la mà dreta la navalla oberta, l’oncle Albert l’esperava al replà de l’escala, escabellat, pit nu i una tovallola entortolligada a la cintura.

—Passa, m’afaito en cinc minuts… Seu… —No es veia ni una cadira desocupada—. Seu… aquí mateix. —Va assenyalar-li els peus del llit—. Ei, si no et molesta… No en facis cas, el desordre, un cert desordre, és el meu element.

S’encarà amb el mirall. Començà a afaitar-se. Al cap de tres o quatre passades va tombar-se esgrimint la navalla.

—Ja ho saps, oi? Aquest és un dels pocs moments transcendentals en la vida d’un home.

—El d’afaitar-se?

—No deus haver tingut prou temps per adonar-te’n… Fixa-t’hi. —Va fer lliscar la fulla sobre el cossi metàl·lic—. N’hi ha molts que canten mentre s’afaiten. Per què? —Li feia la pregunta mirant-se’l des de dins del mirall—. Per evitar la temptació… —Amb els dits de la mà esquerra s’allisava la pell com si s’acariciés—. I sembla fàcil. Les jugulars són aquí, veus? Bastaria que ara, jo… Zas!… No t’espantis, home! Encara trobo meravellosos ulls que plorarien per la meva mort… —Sortejava amb extremada atenció els contorns de l’ala del bigoti i se sentia el refrec del raor en topar amb els pèls rebecs—. ¿No t’has preguntat mai per quins set sous els barbers han estat alcavots de gran categoria?

En Joan assistia a la progressiva reaparició de la fesomia de l’ordre, i l’escoltava amb la sensació que, l’autèntic, no era el que veia d’esquena sinó el que actuava dins el mirall amb la cara mig estrafeta per l’escuma del sabó: tot un actor!

—Hauria estat a punt si no fos que aquesta nit m’ha costat d’adormir-me. Suposo que no estaràs enfadat perquè et faig esperar…

—No té cap mena d’importància.

—Hem de parlar llargament tu i jo… —s’ensabonà de nou el sotabarba i amb gest ràpid esmolà la navalla…—. El teu pare em va dir, i m’ho va dir l’avi el primer dia… —enarcà el coll; tocada per la llum vivíssima que entrava per la finestra l’acer de la fulla resplendia amb alguna cosa de sinistra; la mà feia remuntar el raor des de la nou fins a la barba. Haver de suportar el monòleg del seu oncle, seure al llit desfet, enmig de tantes maletes obertes i roba penjada a totes bandes, a en Joan el desorientava. A la tauleta de nit, ran d’un cendrer amb romanents apagats i a penes consumits a mitges, hi havia dos llibres; va estar temptat de fullejar-los… Tot just va poder confegir De Grammont i Mémoires…

—El pare i l’avi van dir-me que escrius, és a dir, que escrius versos.

—Ah! Que n’escrivia!

L’oncle va abocar-se un raig de loció francesa al clot de la mà, se l’escampà per la cara, va friccionar-se amb la punta dels dits com si polsés les tecles d’un piano, es ventà suaument amb la tovallola i, al final, abans d’abandonar el mirall, es perfilà les ales del bigoti i, amb aire satisfet va girar-se de cara al seu nebot.

—Que n’escrivies, de versos, diguem fa escassament vint-i-quatre hores, és cert o no, don Joan?

En Joan va limitar-se a somriure.

—Aquest senyor —va dir posant un dit sobre el llibre de la tauleta— també en feia. Però era un sàtrapa, comprens? —Trià una camisa blanca en una maleta—. Donem-nos pressa a escamotejar l’home feliç —va dir posant-se-la. S’apropà a la finestra—: Dia admirable!…

L’oncle es feia el nus de la corbata. Era fàcil associar les seves mans amb les de la tia Úrsula quan, fent puntes al coixí, s’armava un embolic amb els boixets: els dits també semblaven posseir el do de meditar, es movien sàviament a l’espera del moment oportú d’agermanar les dues ales de la corbata en una perfecta aliança… A en Joan el molestava aquell excés de miraments, tant si es friccionava com si s’estrenyia el nus de la corbata… El retrat començava a perfilar-se-li… Potser sí que, com assegurava l’avi, era agut, divertit, simpàtic, però el trobava barroc, excessivament elaborat, com si posés corbata a cada una de les seves frases i les perfumés amb aigua de Colònia. Ara mateix es raspallava l’americana decantat tot ell vers la finestra per assegurar-se que no hi quedés ni un borrissol ni una pelussa estranya. Se la posava sollevant-se els plecs de la camisa sota les aixelles…

—Als meus anys hi ha retocs que poden evitar un naufragi. Tu encara no ho comprens perquè vius «la divina edat salvatge», que va dir no sé qui… I bé, què et sembla? Anem?

L’agafà cordialment pel braç.

—L’avi deu estar impacient. Està regant el jardí, i ens vol fora.

A la taula del menjador l’esperaven una tassa de cafè amb llet, unes torrades, confitura de poma, mantega, una ensaïmada…

—No et diu res aquesta taula? —li preguntà en sortir de la cuina, on havia anat a saludar la seva mare—. Una acotació, si et plau, perquè sé què penses. I ja que escrius, pren-ne nota: sóc un decadent! Adoro la retòrica. Si ho acceptes, i no tens més remei que acceptar-ho, et demano que em deixis declamar sempre que en tingui ganes. És el meu fort.

Dedicà un somriure d’agraïment a l’esmorzar.

—Anant pel món, no tens pas idea dels criminals beuratges que m’he hagut d’empassar amb el sagrat nom de «cafè amb llet»!

Havia començat a fer lliscar el ganivet i distribuir la mantega sobre el pa torrat: obria amb voluptat la boca, s’aclucava d’ulls i clavava les dents amb evident plaer.

—Quan menjo procuro no oblidar que estic menjant. Ben menjar i menjar bé… ¿Vols dir-me quantes coses més sòlides trobaràs en aquest món?… Una, dues, tres més… ¿No t’emociona una taula ben parada?

—Quan tinc gana, sí.

—Sempre n’has de tenir i sempre en tindràs si tractes bé el teu cos i saps associar natura i taula… Fumes?

—No, gràcies.

Aquells eren plaers mesquins. No fumava. Ignorava si la carn és trista, però també havia decidit llegir «tots» els llibres. I estudiar biologia, botànica, llatí; escriure lentament les pàgines d’un llibre perquè se sabés quin concepte li mereixien vida i viure. No era aquest el destí de privilegiat que es triava? Un destí seriós.

—Anem, Joan!

Van sortir al jardí. L’Albert obrí la cigarrera, invità el seu pare.

—No t’hi escarrassis tant i fuma. Nosaltres anem a comprar les postres. Veus, Joan? Aquesta és l’hora poètica dels burgesos: fan veure que són bones persones i que ells també practiquen l’amor a la naturalesa: reguen les flors, canten i, si passa un pobre li donen deu cèntims, i si és una dona amb una criatura, quinze… Té, home, fuma!

—No, d’aquests, no. Accepto que em facin el llit i el dinar, però els cigarrets me’ls vull fer jo: és una exigència o un requisit del meu vici i, ja ho saps, no hi ha cosa tant d’un mateix com els seus vicis.

Mentrestant s’havia tret el llibret de «carlets» de la butxaca junt amb la petaca, i anava distribuint un grapadet de picadura pel canaló del paper de fumar. El cargolava com si el tornegés, amb la punta de la llengua llepava el marge engomat, l’ajustava dels extrems i, abans d’encendre!, l’examinava amb ulls experts d’artesà.

—Apa, fora, no me’l desencaminis i no torneu massa tard.

Ell mateix va obrir-los la porta del reixat i des del marxapeu va anar contemplant com s’allunyaven cap als Quatre Cantons.