SEGONA PART

1

Agafà en Joan pel braç. —Anem a donar un tomb?—. El va fer sortir al carrer sense esperar resposta. S’aturà al peu del reixat, va tombar-se, considerà de dalt a baix la casa, l’assenyalà amb gest emfàtic, se li escapà una ganyota. És clar, te la saps de memòria, i ja no la veus. Però, ¿t’hi has fixat bé en aquesta casa? Doncs, quan sóc fora, també l’enyoro… S’ha convertit en el marc indispensable que m’ajuda a veure tal com és el teu avi: amb la brusa, el cigarret, la pipa, els elàstics, la perla… i a escoltar-lo. Ara mateix em parlava d’en Brauli Figuerola, un vell amic que un dia d’aquests casa la filla… «Sí, prospera, amplia el negoci, es fa una torre a Premià, ha posat querida, però cada dia em fa més l’efecte d’un d’aquests globus de la fira: a còpia d’inflar-se gràcies als crèdits i als pagarés, acabarà fent un pet com una gla…». Al capdavall, amb més o menys discreció, la fi que fa tothom, la que ens espera a tu també, i a mi, però mentrestant… mentrestant, deixem-ho córrer, i parla’m del que has fet aquests últims dies.

—Estudiar uns llibres de comptabilitat que em va deixar el senyor Morin.

—Després has tancat aquests llibres infectes i has obert els altres, o has escrit versos.

—No, ni un. Per descansar, llegia.

—Què?

—Un diccionari etimològic. He descobert que m’apassiona la biografia de les paraules.

—No tinc res a objectar contra l’etimologia, al contrari, ho trobo bé, magnífic. De totes maneres sospito… —Va aturar-se per encendre un cigarret, posà la mà sobre l’espatlla d’en Joan—. Confessa-ho: ¿has llegit mai res que valgui la pena sobre els moviments socialistes? Per exemple… Te’n parlaré perquè personalment em va fer un gran efecte: «¿tens idea de qui era Jean Jaurés?».

En Joan s’arronsà d’espatlles: no ho sabia. Va dir que no ho sabia.

—El vaig conèixer poc temps abans que un pertorbat mental l’assassinés. Parlo de 1913, quan a marxes forçades cuinaven la guerra. Un amic d’ell i meu va portar-me a escoltar-lo predicar… Els profetes, quan sortien a la plaça, devien parlar amb aquell to, aquell fervor apocalíptic. Posava el poble en guàrdia contra el perill d’una guerra imminent i dels efectes que produiria una revolució nascuda en aquest tràngol, i parlava a favor de la pau amb una passió que commovia… A casa tinc, d’ell Le Socialisme et les Peuples, te’l deixaré, es llegeix amb interès i profit… El que volia dir-te, Joan, és que al costat sinó al davant de l’etimologia en particular, ja ho saps, hi ha la vida en general. I com que ets escriptor i et conec, sé que arribaràs per força a topar amb els problemes socials.

—No et creguis que no hi penso; et prometo que hi penso i, aleshores, en tenir-ne consciència, sento una angúnia estranya, una mena de neguit que m’obliga…

—D’acord, d’acord, però no et resignis a fer d’espectador ni a arronsar-te d’espatlles… Ja ho veus: s’està jugant amb foc. Tot això de l’anarco-sindicalisme és un plat fort que indigesta i trastorna les migdiades dels burgesos; pobres burgesos, pressenten un pistoler a cada cantonada, i saben que hi pot ser, que teòricament els hi espera… Els nostres han estat prou insensats per imaginar que havien trobat la rèplica decisiva, la solució categòrica, declarant el locaut, assegurant-se els serveis d’aquest monstre que ens han enviat a Governació, amb el sindicalisme groc i la «llei de fugues», assassinant en Layret i tancant a La Mola els dirigents de la CNT…

—Deu ser per tot això que cada dia em sento més identificat amb la gent del meu barrí.

—Un barri que ha hagut d’aprendre a defensar-se a cops de puny, a garrotada seca… ¿Ho saps o no que va ser aquí on per primera vegada va plantar-se cara al Foronda, dels tramvies, on, l’any nou, va cremar-se el primer edifici: l’escola dels maristes?… Pren-ne nota i medita-ho: som la ciutat que en un sol dia va cremar-ne més de vuitanta d’edificis entre esglésies, convents, escoles religioses… i que no va assaltar ni un sol Banc, ni una sola joieria… ¿No ho sabies?

—No.

—No te’n parla el teu pare?

—Ja el coneixes. Me’n parla, sí, però com si jo anés per un camí distint del seu.

—Com si encara, per ser socialista, fos indispensable anar amb brusa blava i espardenyes, oi?

—No és ben bé això.

—Entén-ho: els qui fan progressar de debò el Socialisme, els qui fan més adeptes, són els intel·lectuals: gent d’idees, de ploma, no els qui s’esbraven cridant pels carrers i passejant pancartes…

—Tu deus ser socialista, oi, oncle?

—Quan m’aturo a pensar, n’estic segur. Quan em distrec, vull dir, quan vaig a la meva, i últimament, fart de passar-la magra, potser he abusat, no sé prou bé què sóc, o més aviat diria que només sóc «jo», entén-me: ningú, no res.

—Aleshores, calcula què dec ser, jo, pobre de mi!

—Tu, rai, em sembla que ets, i perdona, dels qui juguen amarrats.

—Què vol dir «jugar amarrat»?

—Fer Torni, «passar» si els trumfos que tens a mà no són d’upa. Com els creients que van a missa amb una condició: que els assegurin la glòria del Cel en l’altra vida i, si pot ser, a títol d’acompte, en aquesta.

—No hi creus en l’altra vida, tu?

L’Albert Rouquier va obrir uns ulls com taronges.

—El que no crec és que m’hi volguessin… Per acabar-ho d’adobar, la naturalesa m’ha fabricat un cos que Déu n’hi do, ho aguanta tot. A vegades he pensat que d’haver nascut escanyolit i amb tan poca inspiració com en «Sense», m’hauria dedicat probablement a la meditació i l’ascetisme en qualsevol orde religiós. Pecador empedreït, crec que Túnica cosa que val la pena de debò és el plaer, rares vegades el dolor. El plaer produeix la sensació d’un món ben organitzat i sense falles. En canvi, observa-ho, el dolor ens rebaixa, en certa manera, ens ridiculitza. Però vés a saber. N’hi ha que diuen que el dolor és el càstig que ens mereixem pel sol fet d’haver nascut… Com que no hi veig prou clar, dissimulo, tiro molles de pa als meus peixets, veces als meus coloms… De totes maneres, que consti, no em sabria gens de greu que m’hagués tocat la rifa… I, ara, pleguem. Tu ja ets a casa teva i jo, abans de sopar, encara tinc feina.

El va deixar plantat quan menys s’ho esperava. L’Albert va tombar-se abans d’arribar a la cantonada i el saludà braç enlaire, somrient, com si amb aquell gest amable volgués fer-se excusar per abandonar-lo a la impensada.