11

En efecte, Tim Lambert va ballar el dia del seu casament. Encara que només va ser un breu vals i la nòvia va haver de sostenir-lo, els assistents els van dedicar un fervorós aplaudiment. Els miners van llançar les seves gorres a l’aire i els van victorejar com en aquella carrera de cavalls, i les llàgrimes van omplir els ulls de Berta Leroy.

Tim i Lainie es van casar el dia de Santa Bàrbara, just dos anys després del llegendari derbi Lambert. De nou es va celebrar una gran festa als terrenys de la mina. George Greenwood es va presentar com el nou soci i es va donar a conèixer a si mateix i al seu gerent Tim Lambert, convidant tota la plantilla i la meitat de la ciutat de Greymouth a cervesa de franc, barbacoa i ball. L’únic que va faltar va ser la carrera de cavalls.

—No volíem arriscar-nos que la meva dona se m’escapés cavalcant —va fer broma Tim en el seu aplaudit discurs, i va besar Lainie davant tots els seus homes.

Tots van tornar a victorejar i Elaine va envermellir lleugerament, perquè aquesta vegada la seva mare i la seva àvia hi eren presents. Però Fleurette i Helen li van dedicar gestos animosos. A totes dues els agradava Tim. Tampoc la famosa intuïció de Fleurette va presentar cap objecció.

Aquesta vegada el reverend no havia de batallar amb els problemes de consciència respecte de les apostes. En canvi, es trobava davant el problema del casament d’una dona divorciada. No obstant això, Elaine no va entrar a l’església vestida de blanc, sinó amb un vestit blau clar adornat amb rivets negres, confeccionat, és clar, al taller de la senyora O’Brien. Fins i tot va renunciar al vel en favor d’una corona de flors naturals.

—Han de ser set flors —va precisar, intrigant les seves amigues—. Per posar-Ies sota el coixí la nit de noces.

—Però compte, no somiïs amb una altra persona! —va dir Tim al·ludint a la història d’aquella nit, ara tan llunyana, de Sant Joan.

El reverend se’n va sortir prou bé al final tant amb l’escandalós casament com amb santa Bàrbara, en la qual ell, com a metodista, no creia. Va fer simplement una missa a l’aire lliure i va beneir la ciutat i tots els reunits. Tim i Elaine els primers, i Stephen, el germà d’EIaine, va tocar Amazing Grace.

Kura-maro-tini hauria enriquit la celebració amb la seva elaborada música, però no hi era present. Tim i Elaine la veurien en el seu viatge de lluna de mel. Elaine no tan sols volia anar a Queenstown, sinó també tornar a veure Kiward Station, i Helen estava summament interessada per escoltar el repertori de Kura. Tots, menys Ruben, que havia d’ocupar-se dels seus negocis, anirien a Christchurch després del casament per assistir al tan anunciat recital de comiat de Kura i Marisa a l’Illa Sud. A continuació, les dues artistes i William viatjarien a Anglaterra. Ja s’havien fixat les dates de diferents actuacions a Londres i altres ciutats angleses. William havia recorregut a una coneguda agència de concerts perquè planifiqués la gira.

—Així que al final Kura se sortirà amb la seva —va comentar disgustada Fleurette O’Keefe.

No havia tornat a veure Kura a Greymouth i encara seguia enfadada. Bé, tenir William de gendre li agradava menys que tenir Tim Lambert, per qui de seguida havia sentit una franca simpatia. Però Kura i William havien fet mal a la seva filla, i una mare no oblida tan fàcilment.

—I què faran ara amb la nena? —Fleurette va pensar en Glòria—. Se l’emportaran a Europa?

—Pel que sé, no —va respondre Helen. El malestar entre ella i Gwyneira no havia durat gaire. Eren massa bones amigues per enemistar-se. Per això, ben aviat, després del casament de Kura, totes dues van tornar a escriure’s cartes i van compartir la seva preocupació per la desapareguda Elaine durant els últims anys—. La nena es queda a Kiward Station, almenys al principi. Amb Kura mai no se sap què passarà. Però fins al moment ni el pare ni la mare s’han interessat per Glòria. Per què havia de canviar això ara? I anar carregant amb una nena de tres anys per mig Europa seria absurd.

—És a dir, la mama té just el que vol! —Fleurette va somriure—. Una segona oportunitat per criar segons el seu gust l’hereva de Kiward Station. I Tonga ja deu estar afilant els ganivets…

Helen va riure.

—No anirà tan malament. Amb Kura ho va intentar primer amb amor. Com es podia imaginar que ella trobaria algú que destacava com whaikorero?

La línia de ferrocarril entre la Costa Oest i les planes de Canterbury ja funcionava i Elaine esperava emocionada el seu primer viatge amb tren. Tim s’esperava un recorregut menys fatigós que el viatge a Blenheim i no va quedar decebut. El seu viatge de lluna de mel va ser tot un luxe, i encara més perquè George Greenwood disposava d’un vagó privat que generosament va cedir a la parella. Tim i Lainie es van estimar en un llit que trontollava i van vessar somrients el xampany.

—No m’importaria viure sempre així —va dir Elaine encantada.

Tim va somriure.

—Llavors hauries d’haver-te quedat amb Kura tocant el piano. Segueix entusiasmada amb el tren privat del seu ídol. Com es diu aquella dona…?

—No ho sé, és una diva de l’òpera… Adelina Patti! Llavors, és veritat que fins i tot viatja amb tren particular? Potser hauria d’haver començat a treballar a la companyia del senyor Redcliff. Els del ferrocarril segur que aconsegueixen els viatges amb tren més barats. —I es va arraulir feliç entre els braços de Tim.

Els McKenzie esperaven els viatgers a l’estació de Christchurch i Gwyneira, emocionada, va estrènyer Elaine entre els seus braços. Contràriament a Helen, els trets de la qual s’havien tornat més eixuts i severs, Gwyn gairebé no havia envellit.

—Deu ser perquè visc en una casa plena de nens! —va dir, somrient, quan Helen li va llançar unes floretes—. Jack i Glory… i Jennifer encara és una jove molt dolça. Mira!

Jennifer Greenwood, que seguia ensenyant els nens maoris de Kiward Station, va saludar, ruboritzant-se, Stephen O’Keefe. Tots dos van discutir si devien o no fer-se un petó en públic i al final ho van fer rere el para-sol de Jenny.

—Serà el pròxim casament. Acabada la carrera, Stephen comença a treballar d’advocat d’empresa amb Greenwood.

Helen va assentir.

—Per a gran disgust del seu pare, que hauria volgut que fos jutge. Però allí on sorgeix l’amor… I aquest també és dels grans! —va assenyalar somrient Jack i la petita Glòria. Jack, que havia complert els divuit, era un noi molt alt i amb uns rissos rebels d’un castany rogenc que a Helen li recordaven el jove James. A pesar que era tot malgirbat, es movia amb agilitat i conduïa amb fermesa la seva petita acompanyant a través del caos de l’estació.

—Tren —repetia Glòria assenyalant el monstre d’acer—. Gos, vine! —va exclamar tot seguit, intentant agafar Callie.

Elaine va xiular a la seva gossa, indicant-li que donés la poteta a la nena. Però Callie va preferir girar-se cap al gos de Jack, que va atraure tot el seu interès.

Elaine va agafar Glòria en braços.

—Quina nena més buf ona! —va dir—. Però no t’assembles gens a Kura.

Era cert. Glòria no s’assemblava ni a Kura ni a William. Els seus cabells no eren negres brillants ni rossos daurats, sinó castanys amb un lleuger matís rogenc. Els ulls eren d’un blau porcellana i estaven massa a prop l’un de l’altre per donar expressió al seu rostre. Els trets encara tenien la rodonesa dels nens petits, però més tard potser serien massa angulosos per ser bonics.

—Per Déu! —va observar Jack—. L’ensinistrament d’aquesta gossa està una mica descuidat, Lainie. És inadmissible que una kiward collie vagi corrent per tota l’andana deixant que qualsevol desconegut l’acariciï. Aquest animal necessita ovelles!

—Ens quedarem uns quans dies —va respondre Elaine somrient.

El recital de Kura va ser tot un èxit. Ja comptava amb això. En realitat, des de la seva aparició a Blenheim anava d’èxit en èxit, fet que Kura i Marisa atribuïen a la seva bona interpretació musical i William a la fama de Kura com a conjuradora d’esperits. En les entrevistes s’esplaiava amb fosques al·lusions sobrenaturals i Kura es temia que hagués contat històries similars a l’agència anglesa, però a ella tant li feia el motiu pel qual la gent anava a veure-la. El principal era que aplaudís i pagués la seva entrada. Kura gaudia del fet de tornar a ser rica. I aquesta vegada ho era gràcies al seu propi esforç.

Marama i la seva tribu no tan sols van assistir al recital de Kura, sinó que a més el van enriquir interpretant dos haka propis per desig especial de William. Marama ho va entendre com una disculpa per haver-la ofès durant el casament i ho va acceptar de bon grat. No era una persona rancorosa i no li costava perdonar. Després d’escoltar la seva veu prístina, que semblava flotar sobre els núvols barrejada amb la fosca i potent de Kura, a William li hauria encantat contractar-la per a la gira.

En conjunt, la sala del White Hart tenia un aire més exòtic que de costum. Tonga havia anat a Christchurch amb la meitat de la seva tribu per aplaudir l’hereva de Kiward Station i acomiadar-la potser per sempre. Si bé la majoria dels maoris no cridaven l’atenció, ja que tots vestien a la manera occidental —encara que combinaven les teles de manera una mica malapta—. Tonga es va presentar amb el vestit tradicional, i els seus tatuatges —era pràcticament l’únic de la seva generació que els lluïa— li conferien l’aspecte d’un guerrer. La majoria de la gent va pensar que era un ballarí. Quan va seure després entre el públic, els assistents se’n van apartar una mica inquiets.

També va ser l’únic que va fer una ganyota de disgust durant l’actuació de Kura. Ell hauria conservat les cançons dels maoris sense modificar-Ies ni un pèl ni desnaturalitzar-les amb els instruments occidentals.

—Kura es quedarà a viure a Anglaterra —va dir a Rongo Rongo, el fetiller de la tribu—. Canta les nostres paraules, però no parla la nostra llengua, mai no ho ha fet.

Rongo Rongo va arronsar les espatlles.

—Tampoc no ha parlat mai el llenguatge dels pakeha. No pertany a cap dels nostres mons. És bo que es busqui el seu propi món.

Tonga va llançar una expressiva mirada a la petita Glòria.

—Però deixa la nena als Warden.

—Ens deixa la nena a nosaltres —va declarar Rongo—. La nena pertany a la terra dels Nghai Tahu. Sigui quina sigui la tribu a la qual de gran vulgui unir-se…

Glòria estava asseguda a la segona fila amb Jack, que havia fet un gran sacrifici per ella. Per pròpia iniciativa, el jove mai no s’hauria acostat a una sala on actués Kura-maro-tini.

—Entenc perfectament que aquell paio perdés els estreps a Blenheim —va dir a la seva mare—. És possible que jo també acabi en un manicomi.

Gwyneira no compartia aquells temors, però no va poder convèncer-lo ni amb amenaces ni amb promeses. Llavors Kura va insistir que la seva filla estigués present i Jack va canviar immediatament d’opinió.

—Glòria es posarà a plorar com la vegada anterior! —va dir—. O encara pitjor, no plorarà i a Kura se li acudirà que té talent i que ha de marxar a Anglaterra amb ells. No, val més que vingui amb vosaltres i així vigilaré la nena.

Glòria no va plorar aquesta vegada, però va jugar avorrida amb un cavallet de fusta que Jack li havia portat. Quan Kura va conjurar els esperits a l’escenari, va saltar del seu seient i va córrer pel passadís cap a les últimes files, on hi havia els maoris i Tonga. Jack no la va seguir, però l’observava de cua d’ull. No era estrany que Glòria s’escapés d’aquella serenata infame i preferís jugar amb altres nens. Ell mateix es va alegrar quan el recital va haver acabat. Va deixar la sala amb els seus pares —James, també alleujat, li va picar l’ullet— i va recollir Glòria.

La petita estava amb un nen maori una mica més gran que ella, que, per a sorpresa de Gwyneira, no portava ni pantalons ni camisa, sinó el tapall tradicional. A més, no tan sols lluïa els típics amulets i cadenetes d’un maori de bona família, sinó que ja mostrava els primers tatuatges. Molts pakeha s’escandalitzaven per això, però a Glòria no semblava importar-li gens ni mica.

Els nens jugaven amb unes branquetes.

—Poble! —deia el nen i assenyalava un tancat en el qual Glòria acabava de col·locar una altra casa.

—Marae! —declarava Glòria, assenyalant la casa més gran. Al costat de la casa comunitària també havien inclòs en els seus plans uns dipòsits i unes cuines—. Aquí pataka, aquí hanga i aquí jo!

La casa dels seus somnis es trobava al costat d’un llac dibuixat a terra amb guix.

—I jo! —va exclamar de sobte el nen—. Jo, cap!

Tonga va aparèixer després de Gwyneira, que escoltava somrient els nens.

—Senyora Warden… —EI cap es va inclinar cerimoniosament. Devia a Helen O’Keefe una sòlida educació pakeha—. Kura-maro-tini ens ha impressionat molt. Llàstima que ens abandoni. Però l’hereva es queda amb vostè… —Va assenyalar Glòria—. Per cert, aquest és el meu hereu. Wiremu, el meu fill.

Helen va arribar per darrere.

—Un nen molt maco. Tonga! —va alabar.

Tonga va fer que sí amb el cap i va mirar com els nens jugaven.

—Formen una bona parella. No l’hi sembla, Miss Gwyn?

Wiremu allargava una conquilla a Glòria i ella a canvi li donava el cavallet de fusta.

Gwyneira va mirar, sorpresa, el cap, però després li va fer un gest burleta.

—Són nens —va dir.

Tonga va somriure.