10

Tim es moria de ganes de començar quan Roly O’Brien es va presentar l’endemà per als exercicis.

—Avui farem els exercicis de sempre —va explicar al perplex noi, que s’esperava un matí tranquil. La nit anterior, Tim semblava satisfet però esgotat. Roly creia que aquell dia només farien exercicis d’estiraments suaus—. I al migdia aniràs a buscar Fellow a casa de Miss Lainie.

—Però… hum… el cavall, senyor Tim? —va titubejar Roly. Els cavalls li feien por. Fill de miner, no estava acostumat al tracte amb animals, els més grossos havien estat cabres o gallines.

—Exacte. El meu cavall. A Lainie li costarà separar-se’n, però no hi ha cap més remei. Caminar és massa lent, Roly. A partir d’avui practicarem cavalcar!

—Però…

—No hi ha peròs que valguin, Roly! Fellow no et farà res, és un bon noi. I m’urgeix tenir-lo per sortir d’aquí. Vull estar amb Lainie, iniciar una relació més… Vull estar a soles amb ella! —Tim es va redreçar impacient, a penes podia esperar que el sorprès Roly l’ajudés d’una vegada a sortir del llit.

—I si prova primer amb un carruatge? —va proposar Roly, recelós.

Tim va sacsejar el cap.

—Ni parlar-ne. Aniré a buscar la meva dama per fer un passeig a cavall com tot un cavaller. No tinc ganes d’esperar que vingui a visitar-me o que la meva mare la deixi entrar.

Roly va posar els ulls en blanc amb resignació. Lainie era molt atractiva, sí, però no entenia els esforços que el senyor Tim feia per ella. El seu cap bé podria haver-se permès que una de les noies de Madame Clarisse anés a consolar-lo… Els somnis diürns de Roly giraven al voltant d’això. Encara que probablement trigaria anys a reunir prou diners per fer-los realitat. Potser li seria més rendible dedicar-se una mica més a la seva veïna Mary Flaherty.

Lainie va sacsejar el cap quan Roly va recollir Fellow.

—És una bogeria, Tim encara no pot seure sense respatller —va advertir.

Roly va fer un gest d’impotència.

—Jo només compleixo ordres, Miss Lainie —es va justificar—. Si vol muntar a cavall, que munti.

Elaine hauria preferit acompanyar el jove per vigilar els temeraris intents de cavalcar del seu patró. Però s’imaginava prou bé la reacció d’enuig de Tim. Així que es va quedar on era, encara que preocupada.

I no sense fonament. El primer intent de Tim de pujar a la cadira de muntar va ser desastrós. Ascendir per la improvisada rampa que Roly li va construir amb taulons i bales de fenc va ser tota una proesa. I quan, per fi, amb grans esforços va aconseguir encamellar-se sobre l’impacient cavall, aquest va fer un parell de passos laterals que li van fer perdre l’equilibri i desplomar-se sobre el coll de l’animal gemegant de dolor. El maluc tot just acabat de soldar protestava amb vehemència per la sobtada i excessiva extensió de músculs i tendons.

—L’ajudo a baixar, senyor Tim? —Roly tenia gairebé tanta por d’acostar-se al cavall com que el seu patró caigués i tornés a trencar-se alguna cosa.

—No, jo… Dóna’m un parell de minuts.

Tim va provar de redreçar-se entre gemecs, en va. Al final va cedir als precs de Roly i no es va queixar quan aquest el va forçar a jeure i descansar. De totes maneres, va tornar a redreçar-se poc després i va agafar paper i llapis.

Quan Roly va tornar de l’estable, on, tremolant de por, havia tret a Fellow la cadira i la brida, Tim li va allargar una nota.

—De pressa, porta-la a Ernest Gast, ja saps, el talabarder. Li preguntes si en pot fer una així com més aviat millor. Ah, sí, i Jay Hankins hauria de veure si pot forjar uns estreps de caixa d’aquest tipus.

Roly va mirar el dibuix.

—Que estrany és això, senyor Tim. No havia vist mai una cadira així.

Tenia més forma de butaca que de cadira de muntar corrent. Les borrenes del davant i del darrere, més altes, afermarien amb força el genet i el mantindrien ben subjecte. I no tindria genolleres: protegides pels amples estreps, les cames de Tim penjarien els costats.

—Jo, sí. Al sud d’Europa aquestes cadires són de les més habituals. També a l’edat mitjana utilitzaven un model semblant. Ja saps, els cavallers medievals.

Roly no havia sentit a parlar mai de cadires medievals, però va fer que sí amb el cap.

Tim va esperar impacient fins l’endemà per saber l’opinió del talabarder.

—EI senyor Ernie diu que pot fer-ho, però que no li sembla una bona idea —va informar Roly—. Diu que el mantindrà subjecte com un cargol de banc, gairebé com una cadira d’amazona. I que si el cavall cau, vostè es trencarà l’espina dorsal. —Va assenyalar el respatller de la cadira.

Tim va sospirar.

—Bé, llavors li dius: primer, que Fellow no ensopega mai; i, segon, que totes les dames angleses munten en cadira d’amazona i tot i així les famílies més importants no s’han extingit. Així que el risc no deu ser pas tan alt. I pel que fa a la columna vertebral… dos metges m’han assegurat que quan es trenca no fa cap mal. I avui dia això gairebé em sembla una bona solució…

Després del primer intent de cavalcar sentia un dolor atroç al maluc, però, malgrat això, a la tarda va obligar Roly a anar a l’estable i va repetir l’exercici. Fellow es va quedar tranquil i ell va pujar per la rampa amb menys esforç.

La cadira especial no va fer miracles, però la perseverança de Tim va aconseguir vèncer el dolor i la immobilitat del seu cos. Sis setmanes després del primer intent, treia amb orgull Fellow del pati, encara que sempre amb dolors. Una velocitat superior al pas li resultava inconcebible. Tanmateix, Tim anava dret i força segur.

La sensació de travessar la ciutat a cavall va compensar tots els esforços. A la tarda hi havia molta gent treballant, però tots els que coneixien Tim el van victorejar. La senyora Tanner i la senyora Carey es van senyar, i Berta Leroy va dir que era un «imprudent», però els ulls li guspirejaven d’alegria.

—I ara algú hauria de dir a la princesa que el seu cavaller és aquí —li va dir ella—. Perquè desmuntar no acaba de resultar-te fàcil, oi?

Tim ho va admetre. A cavall no podia portar les posts, per això necessitava Roly per muntar i desmuntar, i lligar-li i deslligar-li l’estructura.

Elaine va sortir a la vorera quan Tim estava dirigint el cavall des del consultori cap a la taverna. La notícia de la gesta s’havia propagat més ràpid que els cascos de Fellow.

Elaine se’l va quedar mirant totalment astorada. Ell no podia inclinar-se per fer-li un petó, però ella li va agafar la mà i es va estrènyer contra la seva cama i el maluc sa.

—No tens remei! —el va renyar—. Com t’has atrevit…?

Ell va riure.

—Te’n recordes? Si no pots muntar, dóna’t per mort. Puc convidar la dama més meravellosa del món a passejar a cavall?

Lainie va posar la mà d’ell a la seva galta i li va plantar un tímid petó.

—Vaig a buscar Banshee! —va contestar somrient—. Però no pots intentar seduir-me si t’acompanyo sense carrabina, d’acord?

Tim la va mirar amb fingida serietat.

—Vols venir sense carrabina? És una indecència. Vine, ho preguntarem a Florence Weber. Segur que s’hi apunta.

Elaine va riure. No es va molestar a ensellar Banshee, sinó que es va impulsar des del suport per muntar de l’hotel de Madame Clarisse i va saltar sobre el llom nu del cavall. Els vianants la van aplaudir de bon grat.

Ell va saludar en dirigir-se cap al carrer Gran. Només un any abans havia temut cavalcar des de l’església fins al poble al costat de Timothy Lambert. Ara gaudia deixant que Banshee avancés tranquil·lament al seu costat amb Tim radiant d’alegria. Li va agafar la mà quan van sortir del poble i li va fer un somriure. Era un conte de fades. La princesa i el seu cavaller.

—No sabia que fossis tan romàntic —li va dir burleta—. La pròxima vegada anirem de pícnic al riu.

Tim va fer una ganyota.

—Em temo que hauria de menjar aquí assegut —va indicar.

Elaine va adonar-se del seu estat i es va posar ben vermella.

—Ja pensaré alguna cosa —va prometre quan es va separar d’ell davant la casa dels Lambert—. Fins diumenge!

El diumenge era el seu únic dia lliure i podia dedicar-lo tot sencer a l’home que estimava. Aquell dia se sentia meravellosament pletòrica. Deixava que Banshee s’acostés a Fellow i va besar Tim llargament i tendrament, tal com havien fet per Nadal.

EI jove estava feliç, i sospirava alleujat quan ella refusava prendre un te dins la casa. Així no havia de veure l’esforç que li costava desmuntar. A més, era un procés que li resultava bastant humiliant. De totes maneres, potser aviat solucionaria el problema. Jay Hankins li estava fent una rampa des de la qual li seria més fàcil pujar i baixar de l’animal.

Si bé Elaine considerava prematures les passejades a cavall de Tim, aquesta era l’única manera que temen de veure’s fora de la casa dels Lambert, on la influència de Nellie era sufocant. Així, doncs, per alleugerir les dificultats dominicals, Lainie va llogar un gig, un carruatge lleuger de dues rodes. No era el vehicle ideal, a penes tenia suspensió, però era barat. Tim segurament seria capaç de pujar i baixar sense gran ajuda. A més, podrien seure un al costat de l’altre.

Tim li va somriure agraït quan ella es va detenir amb el gig davant la casa.

—Un gig! Si la meva mare ho sap! —Va riure i va intentar protegir-se de Callie, que saltava contenta sobre seu. Poc temps abans encara hauria trontollat, però ara havia aconseguit aguantar-se força bé amb les posts—. I que pràctic que la meva mare no m’exigeixi que l’acompanyi a l’església. —Fins llavors més aviat li havia dolgut. Encara que superava el pas de les setmanes sense la benedicció del reverend, no li agradava que l’excloguessin d’activitats corrents només perquè Nellie pensava que estava massa feble.

—Doncs, sí, per culpa de la missa tampoc no he aconseguit, per desgràcia, que Florence m’acompanyés —va riure Elaine—. Si bé seria deure cristià que vetllés per la decència d’altri. Déu li perdonarà aquest pecat, n’estic segura, com també fa la vista grossa respecte a les diverses faltes d’una tal Kura…

A Tim li hauria agradat preguntar quina malifeta havia comès Kura, però es va contenir. Lainie se n’havia anat de la llengua. Si ell li ho preguntava, possiblement tornés a refugiar-se dins la seva closca.

—Ostres, el reverend hauria de confessar-nos també, perquè he robat —va dir—. Mira, obre un moment la bossa, amb compte. A dins hi ha el millor vi del meu pare.

Per la ment de Lainie va passar fugaç el record de com ella havia saquejat la bodega del seu pare durant la seva relació amb William. Però ara volia oblidar-ho.

—Jo també n’he dut, però el meu és comprat. No era car —va admetre—, així que probablement deu ser dolent.

Tim va esclafir a riure.

—Pregarem en aquest cas per l’ànima del viticultor.

Banshee es va mantenir exemplarment immòbil mentre Tim s’asseia al petit carruatge. No li va costar gaire i Lainie es va enorgullir de la seva idea quan el va veure feliçment assegut al seu costat.

—On em portes, segrestadora? —va fer broma Tim quan ella va arrencar. Intentava relaxar-se però l’escassa suspensió del vehicle no li feia el trajecte més còmode que si hagués anat dalt de Fellow.

—A la vora del riu, més enllà de la vostra mina. No està lluny i els camins són força regulars. Hi he descobert un lloc preciós…

En efecte, tota la setmana havia estat buscant, però el discret espai apartat en un racó del camí, entre la mina i les vies del ferrocarril, era ideal. Van arribar en pocs minuts i ella va ajudar Tim a baixar al voral del camí.

—Puc arribar fins a la vora, però està ple de sotracs. Així que val més que deixem Banshee i el cotxe aquí. Anirem a peu. Anant recte entre els arbres no hi ha més d’onze passos —va dir burleta.

Tim va riure, però al final va aconseguir fer una vintena de passos. Li va costar, ja que les crosses se li encallaven a la malesa. El lloc per al pícnic era paradisíac. Una platja minúscula a la vora del riu, davant una mena de clar amb herba just al final d’un bosc de falgueres. Aquestes, altes com arbres, deixaven penjar les fulles com desmais. Les seves canviants ombres dansaven a la llum del sol sobre l’herba i la vora del llac quan la brisa bressolava les enormes plantes.

—És meravellós! —va exclamar Tim, admirat.

Lainie va assentir i va desplegar, sol·lícita, una manta.

—Seu aquí i espera, vaig a buscar Banshee i el cotxe. Ningú que passi pel camí els ha de veure.

Els diumenges no passava gaire gent per allà, però Elaine volia prendre precaucions. A Kura no li passaria pel cap, però Florence podia forçar Caleb a fer un pícnic a la vora del riu. I Charlene fantasiejava precisament a fer aquelles sortides en companyia de Matt.

Tim es va posar vermell.

—No sé si podré tornar a aixecar-me sense ajuda en cas que…

—No t’hi amoïnis, ho he previst tot. Podràs recolzar-te en aquella pedra. I, en cas d’emergència, Banshee t’estirarà. El meu avi em va explicar una vegada que el seu cavall el va treure d’uns aiguamolls. Es va agafar fort a la cua i l’animal el va arrossegar a fora. I jo ho he practicat amb Banshee. Sí, ja ho sé, sembla infantil… —Va somriure amb timidesa.

Tim va pensar en l’aventurer avi d’EIaine. Podia passar molt bé que un miner d’Auckland caigués en uns aiguamolls, però segur que no disposaria de cap cavall que el salvés…

Es va deixar caure lentament sobre la manta i de seguida es va sentir millor. Va deixar anar les posts que li subjectaven les cames i va acariciar Callie mentre Lainie ocultava el gig entre els arbres i desenganxava el cavall.

—Banshee està enfadada amb tu perquè li has tret Fellow —va observar Elaine quan va seure i va col·locar entre tots dos el cistell del menjar—. Se sent sola, molt sola a l’estable de Madame Clarisse.

—Ben aviat tornarà a reunir-se amb ell. Quan ens casem et mudaràs a casa meva i l’hi portaràs.

Ella va sospirar.

—No podries mudar-te tu a l’establiment de Madame Clarisse? —La idea de compartir casa amb Nellie Lambert li feia gairebé tanta por com el matrimoni.

Ell va riure i li va agafar la cara entre les mans.

—No, no seria adequat. —Li va fer un petó—. Però puc imaginar-me una caseta per a nosaltres sols. Potser a prop de la mina. El camí fins allà em resultarà massa llarg quan torni a treballar, però el meu pare no en vol saber res… Bé, parlem de coses més agradables. Primer el vi barat o el cisat?

Van beure el barat amb el dinar i després Tim va destapar el bo. No lluïa en els vasos de whisky que Elaine havia agafat de la taverna, però tots dos ho van trobar divertit. AI final van jeure un al costat de l’altre després d’haver practicat una mica l’art de besar. Elaine es va repenjar en el colze i va acariciar suaument el pit de Tim.

—Quins músculs tens…

Ell va fer una ganyota.

—Cada dia aixeco pesos. —Amb la mà va assenyalar les posts.

Elaine va observar el moviment muscular sota la lleugera camisa de seda. Però quan el jove anava a atraure-la cap a ell, va tornar a veure de sobte el braç fort de Thomas, els músculs que ella havia colpejat a vegades, impotent, o en els que havia clavat les ungles. I Thomas somreia…

Tim va observar el centelleig dels seus ulls, i després aquell conegut retraïment atemorit davant el seu contacte. Va sospirar i es va recolzar a la pedra per redreçar-se una mica.

—Lainie —va dir pacientment—, no sé què és això tan horrible que un home et va fer, però res més lluny de mi que fer-te mal. Saps que t’estimo. A més, sóc força inofensiu. Si no m’ajudes no puc posar-me dret. Per molt mala voluntat que tingui no puc fer-te res. Per què no confies en mi en lloc de pensar sempre el pitjor?

—És que no ho penso. —Elaine es va posar vermella—. Simplement succeeix. Sé que sóc una bleda. —Va agafar-li l’espatlla amb la mà.

Tim la hi va acariciar.

—No ets cap bleda. En algun moment et va passar alguna cosa horrible. No ho neguis, no hi ha cap altra explicació possible. Perquè tu també m’estimes, no és així, Lainie?

Ella va aixecar el cap i el va mirar als ulls.

—T’estimo molt. Crec que…

Tim va somriure i li va donar una empenteta a l’esquena. Després li va fer petons a la cara, els llavis, el coll, l’escot. Va obrir delicadament la brusa i li va acariciar el naixement dels pits. Elaine es va posar rígida, però després va comprovar que no li feia mal, sinó que amoixava la seva pell amb suaus petons alhora que xiuxiuejava paraules boniques.

Elaine va haver d’ajudar-Io a deixar anar el cosset i tots dos van riure amb timidesa. Llavors ella va jeure, amb la respiració entretallada, mentre ell resseguia els contorns del seu cos amb els dits. Tim li va repetir com n’era de maca i dolça mentre l’acariciava i la besava, fins que ella va notar una sensació de calidesa, ja gairebé oblidada, que s’avivava en tot el seu cos. Va sentir que s’humitejava i va retrocedir una mica. Tim se’n va adonar i es va apartar.

—No podem seguir —va dir amb veu ronca—. Hem d’esperar fins a la nit de noces.

—No! —Elaine gairebé va cridar. Una altra vegada esperant un home al llit amb una camisa de dormir nova? Tremolant de por pensant en el que ell li faria? Quedant-se desemparada? Aquella idea la crispava.

—No, què? —va preguntar Tim, acariciant-la de nou suaument.

—No hi haurà casament! No un casament amb tots els ets i uts. És millor que ho fem ara…

Tim la va besar.

—Es diria que vull arrencar-te un queixal —va bromejar amb dolçor—. Encara ets verge, Lainie? —li costava creure que ho fos, a pesar que era més tímida que qualsevol altra noia que hagués estimat abans. Totes les altres es mostraven reticents però sentien curiositat. Lainie, en canvi, només estava espantada.

Ella va sacsejar el cap.

Ell la va besar una altra vegada i va tornar a acariciar-li els pits, el ventre, els malucs, i al final li va fregar l’arrissat pèl púbic. Va seguir excitant-la amb suaus carícies i petons. Només quan ella va deixar de tremolar i el seu cos es va relaxar, la va penetrar a poc a poc i amb molt de compte. Després es va quedar quiet i després va començar a moure’s amb delicadesa i tendresa, fins que no va poder contenir-se i després d’un intens esclat de desig i passió va caure esgotat al seu costat.

Elaine va sentir el seu panteix i li va acariciar, temorosa, l’esquena.

—Què et passa? Et fa mal?

Tim va riure.

—No, Lainie, avui no. Avui només sóc immensament feliç. Ha estat preciós. Però, com et sents tu?

—A mi no m’ha fet mal res —va dir amb gravetat. Semblava sorpresa, gairebé incrèdula.

Ell la va atraure cap a la seva espatlla i li va acariciar els cabells.

—Lainie, no ha de fer mal. La primera vegada una mica, és normal, però després ha de ser bonic, per a tu i per a mi… com si tot el bonic que has viscut s’ajuntés de cop… com si esclatessin focs artificials.

Elaine va arrufar el nas.

—Focs artificials? —No, ella havia sentit una mena de pessigolleig—. Potser hem de practicar-ho més.

Tim va riure.

—Sí, i tant. De debò, és una mica com un art. Només has de deixar-te anar, confiar en mi. No has de témer res.

La va abraçar i la va bressolar, mentre la seva respiració s’asserenava i s’apaivagaven els impetuosos batecs del seu cor. Lainie estava relaxada i confiada. Ell va pensar que potser havia d’excitar-la una altra vegada, però després va pensar a córrer un risc encara més gran.

—No m’ho vols explicar, Lainie?

La noia es va tensar entre els seus braços.

—Explicar-te, el què? —va dir contenint la respiració.

Tim va seguir acariciant-la.

—EI que et va succeir. El que et va causar una por tan espantosa… i que arrossegues com una càrrega. No ho diré a ningú, t’ho prometo. Però algun dia hauràs de confiar-ho a algú abans que et devori.

Lainie es va apartar una mica d’ell, sense separar-se’n del tot. Segons semblava, el que havia de dir era tan important que no podia explicar-se com si res, mentre tots dos estaven abraçats prenent el sol. Tim ho va comprendre i es va redreçar una mica, creient que ella s’asseuria davant d’ell, però la noia va tornar a recolzar el cap a la seva espatlla i no el va mirar. La seva actitud ja no era relaxada i confiada, sinó que expressava resignació.

Lainie va respirar fondo.

—No sóc Lainie Keefer d’Auckland, sinó Elaine O’Keefe de Queenstown, Otago. Estava casada amb Thomas Sideblossom, de Lionel Station. I vaig matar el meu marit.