1

—Vostè és la senyora O’Keefe?

William Martyn mirava, perplex, la gràcil noia pèl-roja que l’havia atès a la recepció de l’hotel. Els homes del campament de buscadors d’or li havien descrit Helen O’Keefe com una senyora gran, una mena de drac d’aquells que, amb el pas dels anys, vomita foc. Deien que a l’hotel de Helen hi havia unes normes molt estrictes. No s’hi podia fumar, tampoc veure alcohol i, amb més raó encara, no s’hi podien convidar persones de l’altre sexe si no es presentava un certificat de matrimoni. Si s’escoltaven les històries que els buscadors d’or explicaven, un s’esperava trobar-hi una presó més que no pas un hotel. Malgrat això, en aquell lloc no hi havia puces ni polls, i sí banys per als hostes.

Això últim era el que havia acabat de convèncer William de no fer cap cas dels advertiments dels seus companys. Després de passar tres dies al solar de la vella granja d’ovelles que els buscadors d’or s’havien adjudicat com a refugi, estava disposat a tot per alliberar-se dels insectes. Fins i tot aguantaria la «dona drac» Helen O’Keefe.

Tanmateix, qui el saludava ara no era en absolut cap drac, sinó una bellíssima criatura d’ulls verds amb la cara emmarcada per una cabellera rebel i arrissada d’un daurat rogenc. En tots els sentits, era la visió més agradable que William contemplava des que havia desembarcat a Dunedin, Nova Zelanda. L’ànim, per terra durant setmanes, se li va aixecar de cop.

La jove va riure.

—No, jo sóc Elaine O’Keefe. Helen és la meva àvia.

William va somriure, conscient que així causava bona impressió. A Irlanda sempre entreveia una expressió d’interès en les noies quan observaven una guspira de picardia en els seus ulls blaus.

—Quin greu que em sap! De cop se m’havia acudit un anunci comercial: «Aigua de Queenstown: descobreixi la font de la joventut!».

Elaine va riure per sota el nas. Tenia una cara prima i petita, el nas potser una mica massa afilat i amb un munt de pigues a sobre.

—Hauria d’ajuntar-se amb el meu pare. No para d’inventar-se reclams d’aquest tipus: «Si la pala és bona, oblidi’s de la seva pena», «Buscadors d’or: les eines de Magatzems O’Kay són més fortes que un toro!».

—Ho tindré en compte —va somriure William, memoritzant el nom de l’establiment—. Em donarà una habitació?

La noia va vacil·lar.

—És un buscador d’or, vostè? Llavors… bé, encara queden habitacions lliures, però són força cares. La majoria dels buscadors no poden permetre-se-les…

—Li semblo un d’ells? —va dir William, amb fingida gravetat, arrufant el nas sota els seus abundants cabells rossos.

Elaine el va observar amb franquesa. A primera vista no es diferenciava gaire dels buscadors que veia diàriament a Queenstown. El seu aspecte era una mica brut i malgirbat, portava un abric llarg, pantalons de muntar blaus i botes de muntanya. Ara bé, després d’un segon repàs, Elaine —com bona filla de comerciant— va reconèixer la qualitat de la roba del jove: sota l’abric obert s’entreveia una jaqueta de pell cara; uns cuixals de cuir li cobrien les cames; les botes eren de primera qualitat i la cinta de l’Stetson d’ala ampla era de crinera. En total, una petita fortuna. També les alforges —al principi les portava penjades descuidadament de l’espatlla, però després les havia dipositat a terra, entre les cames— semblaven ben fetes i cares.

Tot plegat no era gens habitual, i molt menys entre els aventurers que arribaven en cerca d’or als rius i les muntanyes dels voltants de Queenstown, ja que eren molt pocs els que obtenien guanys. Tard o d’hora, gairebé tots abandonaven la ciutat tan pobres i esparracats com hi havien arribat. Això també obeïa al fet que els homes, generalment, no estalviaven el que guanyaven a les mines, sinó que corrien a gastar-s’ho tot a Queenstown. Només s’enriquien els immigrants que s’hi quedaven per obrir-hi un negoci. Entre aquests, hi havia els pares d’Elaine amb la seva botiga, Helen amb la seva pensió i els amos d’establiments com Stuart Peter de la ferreria i quadra de lloguer, Ethan amb l’oficina de correus i telègrafs i, sobretot, la propietària de l’anomenat Hotel de Daphne, un local situat al carrer Gran, de mala reputació, però, en general, acceptat per tothom, que albergava el bordell.

William va respondre pacientment i amb un somriure una mica burleta la mirada apreciativa d’Elaine. La noia contemplava una cara alegre i, a les galtes del noi, hi van aparèixer uns clotets quan ell va fer una ganyota amb els llavis. I acabava d’afaitar-se! També això era inusual. Els buscadors d’or es limitaven a utilitzar la navalla d’afaitar quan Daphne organitzava un ball.

Elaine va decidir sondejar una mica el nouvingut.

—Almenys no fa tanta pudor com la majoria.
William va somriure.

—De moment, el mar ofereix la possibilitat de fer-hi banys gratuïts. Però m’han dit que no serà per gaire temps, perquè se’ns acosta el fred. A més, segons sembla, a l’or li agrada l’olor corporal. Qui menys es banya és qui més palletes extreu del riu.

Elaine no va poder evitar riure.

—No hauria de seguir-lo, aquest costum, o tindrà problemes amb l’àvia. Tingui, si és tan amable d’omplir-ho… —Li va allargar un formulari de registre i va intentar, amb discreció, espiar el que William hi anotava amb pols ferm, una cosa també poc corrent, ja que eren ben pocs els buscadors d’or que escrivien amb fluïdesa.

William Martyn… El cor d’Elaine va fer un salt quan ho va llegir. Quin nom més bonic.

—Què he de posar-hi, aquí? —va preguntar William, assenyalant una pregunta sobre el seu domicili d’origen—. Acabo d’arribar. Aquest és el meu primer domicili a Nova Zelanda.

Elaine ja no va aconseguir dissimular més estona el seu interès.

—De debò? D’on és vostè? No, deixi que ho endevini. És el que sempre fa la meva mare amb els hostes nous. Per l’accent se’n coneix la procedència…

Resultava fàcil amb la majoria d’immigrants, encara que de tant en tant es cometessin errors. A Elaine li sonava gairebé igual l’accent dels suecs, els holandesos i els alemanys. Però als irlandesos i escocesos els distingia gairebé sempre, i la gent de Londres era especialment fàcil de reconèixer. Els experts fins aconseguien precisar de quina zona de la ciutat procedien. Ara bé, William era difícil de distingir. Semblava anglès, però tot i així parlava de forma més dolça, allargant les vocals.

—Vostè és gal·lès —va aventurar. La seva àvia materna, Gwyneira McKenzie-Warden, era gal·lesa, i l’accent de William li recordava una mica el d’ella. De totes maneres, Gwyneira no parlava cap dialecte local. Era filla d’un noble rural i les institutrius sempre s’havien ocupat que el seu anglès no tingués cap accent distintiu.

William va fer que no amb el cap, però sense el somriure que Elaine havia esperat.

—Com se li acut? —va replicar el jove—. Sóc irlandès, de County Connemara.

Elaine es va ruboritzar. Mai no hauria tret aquella conclusió malgrat que hi havia molts irlandesos als jaciments d’or. Ells, però, solien parlar un dialecte força rude, mentre que William parlava de manera distingida.

Como si volgués subratllar el seu origen, va escriure en lletres majúscules la seva última adreça a la casella corresponent: Martyn’s Manor, Connemara.

No semblava que fos la granja d’un petit pagès, sinó una finca rural…

—Bé, ara li ensenyo l’habitació —va dir Elaine.

De fet, ella no era qui acompanyava els hostes, i menys encara si eren homes. L’àvia Helen li havia recomanat encaridament que sempre cridés un servent o alguna donzella per fer aquella feina. Però aquesta vegada Elaine va fer de bon grat una excepció. Va sortir de darrere de la recepció, caminant tan recta com la seva àvia li havia dit que era «propi d’una senyoreta»: el cap alt amb gràcia natural i les espatlles enrere. I res d’abandonar-se al balanceig provocador que tant agradava exhibir a les noies de Daphne!

Elaine esperava que els seus pits, que encara no havien assolit la plenitud, i la seva cintura, des de feia poc encotillada i molt esvelta, cridessin l’atenció. Detestava la cotilla, però si amb això atreia l’interès d’aquell home…

William la va seguir, content d’anar darrere seu. A penes si aconseguia reprimir el desig en contemplar aquella elegant silueta, que ja anunciava unes suaus rodoneses en els llocs apropiats. Després de la seva breu temporada a la presó, les vuit setmanes de travessia posteriors i ara la cavalcada des de Dunedin fins als jaciments d’or de Queenstown… feia gairebé quatre mesos que ni tan sols s’acostava a una dona.

Ben mirat, un temps inconcebiblement llarg. I ja era hora de posar-hi remei. Els homes del campament explicaven meravelles de les noies de Daphne. Pel que semblava eren força boniques i les habitacions estaven netes i endreçades. Però a William l’atreia més la idea de seduir aquella petita i dolça pèl-roja que la de satisfer en un tres i no res el seu desig en braços d’una prostituta.

L’habitació va ser també del seu grat. Era pulcra i estava moblada de manera sòbria i esmerada, amb mobles de fusta clara. De les parets penjaven quadres i hi havia preparada una palangana plena d’aigua per rentar-se.

—També pot utilitzar els banys, si vol —va assenyalar Elaine, ruboritzant-se una mica—. Encara que ha d’avisar-ho abans. Consulti-ho amb l’àvia, Mary o Laurie.

Amb aquestes paraules pretenia retirar-se, però William la va retenir amb dolçor.

—I a vostè? No puc consultar-l’hi, a vostè? —va inquirir en veu baixa i mirant-la fixament.

Elaine va somriure, afalagada.

—No, jo no acostumo a ser aquí. Avui he vingut a substituir l’àvia. Però jo… bé, jo normalment ajudo als Magatzems O’Kay. El negoci és del meu pare.

William va assentir. Així, doncs, no tan sols era una noia molt maca, sinó que a més era de bona família. Aquella joveneta li agradava cada vegada més. Segur que necessitaria eines per buscar l’or.

—No trigaré a passar-hi —va anunciar.

Elaine va volar literalment escales avall. El seu cor semblava haver-se transformat en un globus d’aire calent que l’elevava amb ímpetu per sobre de qualsevol obstacle. Els peus a penes li fregaven el terra i es diria que els cabells li onejaven al vent, encara que a la casa no bufava ni un petit ventijol. La noia estava exultant. Tenia la sensació de trobar-se al començament d’una aventura i de ser tan maca i invencible com una de les protagonistes de les novel·les que llegia d’amagat a la botiga d’Ethan.

Amb expressió radiant, va saltar pel jardí de la gran casa que albergava la pensió de Helen O’Keefe. Elaine la coneixia a fons, no endebades hi havia nascut. Els seus pares l’havien erigit per a la família que estaven formant quan van obtenir els primers guanys del negoci. Després, però, el centre de Queenstown els havia resultat massa bulliciós i urbà, sobretot a la mare d’Elaine, Fleurette, que procedia d’una de les grans granges d’ovelles de les planes de Canterbury i enyorava els espais oberts. Per això els seus pares havien construït una nova casa en un terreny de somni a la vora del riu, al qual només hi faltava una cosa: jaciments d’or. En un principi, el pare d’Elaine ho havia sol·licitat com a concessió per explotar, però, a pesar de les seves moltes virtuts, Ruben O’Keefe era un cas perdut com a buscador d’or. Per sort, Fleurette no havia trigat a adonar-se’n i no havia invertit el seu dot en una mina d’or sense rendiment, sinó en el subministrament de mercaderies, sobretot pales i cubells que els buscadors s’arrabassaven de les mans. D’aquí havien sorgit més endavant els Magatzems O’Kay.

Fleurette, fent broma, va batejar la mansió de la vora del riu amb l’expressió «Palleta d’Or Manor», però amb el temps el nom va quedar establert de manera definitiva. Elaine i els seus germans hi havien crescut feliços. Tenien cavalls i gossos, fins i tot un parell d’ovelles com a la casa familiar de Fleurette. Ruben renegava quan una vegada a l’any havia d’esquilar els animals, i tampoc els seus fills, Stephen i George, no eren aficionats a les feines de la granja. Res a veure amb Elaine. Per a ella la petita casa de camp mai no assoliria el nivell de Kiward Station, la gran granja d’ovelles que la seva àvia materna, Gwyneira, administrava a les planes de Canterbury. Li hauria encantat viure i treballar en una granja com aquella i per això estava una mica gelosa de la seva cosina, que l’heretaria més endavant.

Tot i així, Elaine no era una noia que s’amoïnés gaire per les coses ni hi donés massa voltes. Trobava gairebé igual d’interessant ajudar a la botiga que substituir la seva àvia a la pensió. Per contra, tenia ben poques ganes d’anar a la universitat com el seu germà Stephen, que en aquell moment estudiava Dret a Dunedin, fent realitat el somni de ser advocat que el seu pare havia acariciat de jove. Des de feia gairebé vint anys, Ruben O’Keefe era jutge de pau de Queenstown i per a ell no hi havia res més interessant que conversar sobre temes jurídics. El germà menor d’Elaine, George, encara anava a l’escola, i semblava que amb els anys es convertiria en el comerciant de la família. Ja col·laborava a la botiga amb afany i tenia un munt de projectes per a la seva millora.

Helen O’Keefe, que al començament no sospitava res de l’entusiasme de la seva néta pel noi acabat d’arribar, William Martyn, abocava amb elegància el te a la tassa de la seva convidada, Daphne O’Rouke.

Aquelles reunions per prendre el te, conegudes de tothom, deparaven a les dues dones un gran plaer. Sabien que la meitat de Queenstown xiuxiuejava sobre l’estranya relació entre les dues «hoteleres». Helen, però, no sentia cap aprensió. Uns quaranta anys enrere, Daphne, llavors de tretze anys d’edat, havia estat enviada a Nova Zelanda sota la tutela de Helen. Un orfenat londinenc havia volgut desempallegar-se d’algunes de les seves pupil·les i a Nova Zelanda es necessitaven noies de servei. També Helen havia emprès llavors un viatge cap a un futur incert amb un home al qual encara no coneixia. L’Església anglicana li va pagar la travessia com a persona encarregada de vigilar les nenes.

Helen, que fins a aquell moment havia estat institutriu a Londres, va aprofitar la travessia de tres mesos per ensenyar-los bones maneres, una cosa de què encara treia partit Daphne. Però la feina com a noia de servei havia resultat un fracàs, igual que el llarg matrimoni de Helen. Les dues dones s’havien retrobat en circumstàncies difícils per a totes dues, però havien sabut sortir-se’n i iniciar una nova vida de la millor manera possible.

Quan van sentir els passos d’Elaine a la terrassa posterior, van alçar la vista. Helen va aixecar la cara delicada i solcada per profundes arrugues, amb un nas afilat que mostrava manifestament el parentiu amb Elaine. Amb el temps, els cabells castanys, foscos i brillants, s’havien cobert de fils grisos, però encara es veien sans i els portava llargs. Solia pentinar-se’ls amb un gran monyo al clatell. Els seus ulls grisos desprenien la lluïssor d’una persona experimentada i no havien perdut la curiositat, que va resultar patent quan van advertir l’expressió alegre d’Elaine.

—Però filla meva! Sembla que t’hagin donat el regal de Nadal. Que passa res?

Daphne, de trets felins, que se li endurien una mica en riure, va avaluar l’expressió d’Elaine amb menys ingenuïtat. L’havia vist en dotzenes de noies coquetes, amb el cap ple de pardals, que creien haver trobat el príncep dels seus somnis entre els seus clients. I després Daphne havia hagut de dedicar llargues hores a consolar-les quan el príncep blau havia revelat al final que era una granota o un gripau repugnant. Per això, la cara de Daphne va reflectir una certa alerta mentre Elaine se’ls acostava tan complaguda.

—Tenim un nou hoste! —va comunicar sol·lícita—. Un buscador d’or arribat d’Irlanda.

Helen va arrufar el nas. Daphne va riure i els seus ulls verds clars van centellejar, burletes.

—No s’haurà perdut, Lainie? Els buscadors d’or irlandesos solen acabar en braços de les meves noies.

Elaine va sacsejar el cap amb ímpetu.

—No és un d’aquests… Ho sento, Daphne, em referia… —Es va escurar el coll—. Crec que és tot un cavaller.

Les arrugues del front de Helen encara es van marcar més. Havia viscut les seves pròpies experiències amb «cavallers».

—Estimada —va somriure Daphne—, no hi ha cavallers irlandesos. Tot el que aquí hi ha de noble procedeix d’Anglaterra, atès que des de temps immemorial l’illa pertany als anglesos, circumstància per la qual encara bramen els irlandesos quan han begut un parell de copes. Els caps dels clans irlandesos van ser majoritàriament expulsats del país i aniquilats per la noblesa anglesa, que des d’aleshores no fa sinó enriquir-se a costa dels irlandesos. Ara permeten que milers dels seus arrendataris es morin de fam. Uns autèntics cavallers! Però el teu buscador d’or no deu ser cap d’ells. Ells s’aferren a la seva terra.

—Com és que sap tant d’Irlanda? —va preguntar Elaine. La mestressa del bordell la fascinava, però malauradament ben poques vegades podia conversar-hi.

Daphne va somriure.

—Sóc irlandesa, maca. Almenys segons els meus papers legals. I quan els immigrants se sinceren amb mi, consola molt. Si fins i tot he practicat l’accent… —Va acabar la frase en un irlandès barroer i llavors fins i tot Helen va riure. Daphne havia nascut en algun barri portuari londinenc, però havia adoptat el cognom d’una immigrant irlandesa. Bridie O’Rourke no havia sobreviscut a la travessia, i el seu passaport havia passat a mans de la jove Daphne a través d’un mariner anglès—. Som-hi, Paddy, pots dir-me Bridie.

Elaine va deixar anar una rialleta.

—Però així no parla William… vull dir, el nou hoste.

—William? —va preguntar Helen amb sorna—. El jove no s’ha presentat pel seu cognom?

Elaine va sacsejar el cap per evitar qualsevol animadversió contra l’hoste.

—És clar que sí. L’he vist en el full de registre. Es diu Martyn. William Martyn.

—No es tracta precisament d’un cognom irlandès —va observar Daphne—. O sigui que ni cognom irlandès ni accent… Molt estrany. Jo, en el seu cas, sondejaria a fons aquest noi, Miss Helen.

Elaine li va llançar una mirada irada.

—És un home elegant, ho sé! Fins i tot comprarà les eines als nostres magatzems… —Aquesta idea l’animava. Si William anava a la botiga, el tornaria a veure ben aviat, tant li feia el que l’àvia en pensés.

—I és clar, això el converteix en un perfecte cavaller! —va dir Daphne fent broma—. Miss Helen, parlem d’un altre assumpte. He sentit que espera visita de Kiward Station. És Miss Gwyn?

Elaine va escoltar una estoneta la conversa i després es va retirar. Últimament ja se n’havia parlat massa, de l’arribada de la seva altra àvia i la seva cosina; la visita llampec de Gwyneira no representava per a ella cap sorpresa. Visitava sovint els seus fills i néts i la unia sobretot una estreta amistat amb Helen O’Keefe. Quan s’instal·lava a la seva pensió, les dues dones passaven nits senceres xerrant. El que resultava més aviat insòlit era que l’acompanyés Kura, la cosina d’Elaine. Fins a aquell moment no havia succeït mai, cosa que feia que la visita d’ara fos una mica sospitosa. Tant la mare com l’àvia d’Elaine solien abaixar la veu quan es tractava aquell tema i no havien permès que els joves llegissin la carta de Gwyneira. Generalment, Kura no solia emprendre gaires viatges, almenys no a casa dels seus parents de Queenstown.

Elaine amb prou feines la coneixia, encara que totes dues eren pràcticament de la mateixa edat. Kura era un any més jove que ella. Tot i així, les nenes mai no havien xerrat gaire en les escasses visites d’Elaine a Kiward Station. Eren dos caràcters massa oposats. Quan Elaine arribava a Kiward Station no volia fer res més que muntar a cavall i conduir les ovelles. La captivava la immensitat dels prats i els centenars d’ovelles que donaven llana i hi pasturaven. A això s’afegia que Fleurette, la seva mare, realment floria a la granja. Li entusiasmava fer carreres a cavall amb Elaine cap als cims nevats dels Alps del Sud, una meta a la qual mai no semblaven aproximar-se malgrat el seu galop temerari.

Kura, en canvi, preferia quedar-se a casa o al jardí i només tenia ulls per al nou piano que havia arribat a Christchurch en un mercant, per als O’Keefe, des d’Anglaterra. Per això Elaine l’havia considerat una noia molt bleda, però, és clar, llavors només tenia dotze anys. I segurament l’enveja també hi influïa. Kura era l’hereva de Kiward Station. Un dia li pertanyerien tots aquells cavalls, aquelles ovelles i aquells gossos… i no sabia valorar-ho gens ni mica!

Mentrestant, Elaine havia fet setze anys i Kura quinze. Segur que ara tindrien més coses en comú i aquesta vegada Elaine li mostraria el seu món a Kura! Sens dubte li agradaria la petita i laberíntica ciutat a la vora del llac Wakatipu, molt més pròxima a les muntanyes que a les planes Canterbury, i tan emocionant, amb tots aquells buscadors d’or de diferents nacionalitats i un esperit pioner que no es limitava a la mera supervivència. A Queenstown hi havia un incipient grup de teatre d’aficionats dirigit pel rector, així com grups d’squaredance, i uns irlandesos havien format una banda per interpretar cançons populars irlandeses a la taverna o al centre comunal.

Elaine pensava que era imprescindible que ho expliqués també a William, potser fins i tot la convidaria a anar a ballar! Ara que havia deixat les escèptiques senyores al jardí, el somriure radiant va tornar al rostre d’Elaine. Plena d’esperances, es va dirigir de nou a la recepció. Potser William tornaria a passar-hi.

Però la primera persona que hi va arribar va ser l’àvia Helen, que li va agrair que l’hagués substituït, i li va donar a entendre que la seva presència ja no era necessària. Mentrestant gairebé havia enfosquit, raó segura perquè Helen i Daphne no prolonguessin més la seva reunió. El bordell obria a la tarda i Daphne havia de ser-hi per vigilar-lo. Helen es va afanyar a donar un cop d’ull al formulari de registre del nou hoste que havia deixat a la seva néta una impressió tan marcada.

Daphne, que ja se n’anava, va mirar per sobre de l’espatlla.

—Ve de Martyn’s Manor… Sona aristocràtic —va opinar—. Serà un cavaller de debò?

—No trigaré a esbrinar-ho —va declarar Helen.

Daphne va assentir i va somriure interiorment. A aquell jove l’esperava un procés inquisitorial. Helen no tenia gaire tacte per als protocols socials.

—I vagi en compte amb la petita! —va advertir Daphne al moment de sortir—. Ha caigut a les xarxes d’aquest jove prodigi irlandès i això pot tenir conseqüències.

Per a sorpresa de Helen, l’examen del seu nou hoste no va donar resultats tan negatius. Al contrari: el noi es va presentar davant seu ben vestit, net i afaitat. També Helen es va adonar que duia un vestit confeccionat amb tela de primera qualitat. El jove va preguntar educadament on podia sopar i Helen li va oferir el servei de restaurant per als hostes de la pensió. En realitat, calia sol·licitar-lo, però les atentes cuineres, Mary i Laurie, prepararien, com per art de màgia, un servei addicional. Així doncs, William es va trobar assegut a la taula elegantment arreglada d’un menjador decorat amb gust, al costat d’una senyoreta una mica estirada que treballava de professora a l’escola del poble, inaugurada feia molt poc temps, i de dos treballadors del banc. Al principi, les cambreres el van exasperar: Mary i Laurie, dues rosses animoses i eixerides, es van revelar com a bessones a les quals William no aconseguia distingir ni fins i tot observant-les amb deteniment. De totes maneres, els altres hostes li van assegurar, amb una rialleta, que això era normal. Només Helen O’Keefe aconseguia distingir Mary i Laurie. L’al·ludida va somriure; sabia que Daphne també n’era capaç.

El sopar va constituir el marc ideal per estirar de la llengua William Martyn. Helen ni tan sols va haver d’interrogar-lo, d’això, ja se’n van encarregar els curiosos comensals.

Sí, en efecte, era irlandès, va confirmar diverses vegades William, una mica molest després que també els dos empleats del banc esmentessin que no en tenia accent. El seu pare era un criador d’ovelles del comtat de Connemara. Aquesta informació va confirmar les sospites de Helen des del primer moment que l’havia sentit parlar: era un jove d’educació exquisida a qui mai se li havia tolerat que parlés el rude irlandès.

—Però vostè és d’origen anglès, no és així? —va voler saber un dels empleats del banc. Procedia de Londres i semblava que hi entenia una mica, de la qüestió irlandesa.

—La família del meu pare va arribar a Irlanda fa dos-cents anys procedent d’Anglaterra —va respondre William amb una certa acritud—. Si considera que encara són immigrants…

El banquer va alçar les mans fent un gest conciliador.

—Tranquil, amic! Ja veig que vostè és tot un patriota. I què és, doncs, el que l’ha allunyat de l’illa verda? El malestar causat per la fracassada Llei d’autonomia irlandesa? Era d’esperar que els lords la rebutgessin.

—Jo no sóc un terratinent —va replicar William en to gèlid—. Ni molt menys un noble o un cap de clan. És possible que el meu pare en alguns aspectes simpatitzi amb la Cambra dels Lords… —Es va mossegar el llavi—. Disculpi’m, això no fa al cas.

Helen va decidir canviar de tema abans que aquell exaltat reaccionés amb massa vehemència. Pel que feia al seu temperament, no hi havia dubte: era irlandès. I, per acabar-ho d’adobar, s’havia enemistat amb el seu pare. Ben bé podia ser aquesta la causa de la seva partença.

—Així que pretén anar a cercar or, senyor Martyn? —va deixar caure ella—. Ha sol·licitat ja una concessió?

William va arronsar les espatlles. Per primera vegada se’l va veure insegur.

—No directament —va respondre amb un fil de veu—. M’han parlat de dos llocs molt prometedors, però no em decideixo…

—Hauria de buscar-se un soci —va aconsellar el banquer més gran—. Un home experimentat. Als jaciments d’or hi ha un bon grapat de veterans que ja van participar en la febre d’or australiana.

William va fer una ganyota.

—Què he de fer amb un soci que fa deu anys que cava i encara no ha trobat res? Puc estalviar-me l’experiència. —Els seus ulls blaus clars van brillar amb desdeny.

Els empleats del banc van riure. Helen, en canvi, va trobar la supèrbia de William més aviat fora de context.

—No li falta raó —va dir l’home més gran—. Però aquí ningú no es fa ric. Si vol un consell seriós, jove, oblidi’s de buscar or. Emprengui una activitat de la qual entengui una mica. Nova Zelanda és un paradís per als emprenedors. Gairebé totes les professions normals prometen més beneficis que la recerca d’or.

Vés a saber si aquell jovenet havia après una professió sensata, va pensar Helen. A pesar que es mostrava ben educat, de moment li semblava un nen consentit de casa bona. No es podia imaginar com reaccionaria quan li sortissin les primeres butllofes a les mans.