7

Timothy Lambert feia cinc mesos que era al llit enguixat. Havia superat els dolors atroços dels primers mesos i T avorriment mortal de les últimes setmanes el desassossegava i l’impacientava. A la mina Lambert res no funcionava com calia. En les obres de reparació posteriors a l’accident no s’aprofitaven gaire les oportunitats per renovar i modificar. Tim cremava en desitjós d’involucrar-se en la tasca. Tanmateix, quan el seu pare el visitava, pel que semblava després d’haver begut per animar-se una mica, mirava amb ulls vidriosos el seu fill i responia a les preguntes sobre la mina amb vaguetats. Això enfurismava Tim, el qual, no obstant això, se sobreposava al desinterès del seu pare i els laments de la seva mare i aconseguia somriure gairebé sempre, fer broma i mostrar optimisme quan Lainie passava a veure’l a la tarda.

Berta Leroy s’alegrava que Tim mai descarregués en ella el seu mal humor, com a vegades feia amb altres visitants regulars. I per molt malament que li hagués anat en els primers temps, per molt desesperadament que enfonsés les ungles en el cobrellit, els seus dits sempre es posaven a la mà de Lainie tan delicadament com sobre un ocellet espantat. La mateixa Lainie no semblava preocupar-se en tot el dia per res més que per aplegar històries per distreure Tim. Reia amb ell i comentava les xafarderies del poble amb paraules agudes, li llegia i després jugaven a escacs. A Tim li encantava que ella dominés aquell joc, però no es va creure la història que Lainie li explicava sobre el seu origen. Deia que procedia d’una família humil d’Auckland. N’hi va haver prou amb dues preguntes sobre importants projectes de construcció en aquella ciutat per desmentir-la. Era evident que la jove mai no havia posat un peu allà.

Les visites diàries de Lainie mantenien animat Tim i, mentre les setmanes passaven, van créixer les seves esperances que molt aviat es veuria lliure d’aquells embenats torturadors. Quan l’especialista de Christchurch va fixar una data i va anunciar la seva pròxima visita per a mitjan mes de juliol, l’entusiasme del jove es va desbordar.

—Enyoro tornar a baixar el mento en mirar-te —va dir somrient quan Lainie va arribar—. És horrible haver d’alçar la vista davant de tothom. —Feia temps que havien arribat al tuteig, i a la jove ja no li importava.

Ella va arrugar el front.

—Si fossis tan baixet com jo, ja hi estaries més que habituat —va fer broma—. A més, diuen que Napoleó era bastant baixet.

—Almenys seia dalt del seu cavall! Què fa Fellow? S’alegrarà de tornar a veure’m?

Elaine havia cuidat el cavall de Tim després de l’accident. Cap dels Lambert no havia preguntat per l’animal, que s’havia quedat a l’estable de Madame Clarisse. La mestressa del bordell no es queixava sempre que Elaine es fes càrrec del farratge, i el tractant de grans ho carregava al compte dels Lambert per ordre de Tim. Banshee estava encantada amb la companyia i Elaine alternava les sortides amb tots dos cavalls. Tim gaudia de les seves cròniques diàries. Per a Elaine, només per això valia la pena l’augment de responsabilitats.

—És clar. Però creus que podràs tornar a muntar de seguida?

Volia compartir l’optimisme de Tim, però recordava els pronòstics negatius de tots dos metges. Què succeiria si els ossos no s’havien soldat tan bé com ell esperava? No volia recordar-li els temors del doctor Leroy, però ella tenia tanta por com esperança quan pensava en el dia que li traurien el guix.

—Si no puc fer-ho, em donaré per mort! —va dir Tim, fent-la riure.

La noia coneixia aquella expressió d’haver-Ia sentit a l’àvia Gwyn i li hauria encantat parlar-li d’aquella incombustible dama, però s’abstenia per prudència. Era millor que ningú estigués al corrent de la seva autèntica història. Fins al més babau sabia que era impossible que una filla de treballadors d’Auckland tingués una àvia baronessa de la llana.

—No té per què ser el primer dia… —va apuntar.

Tim va passar les setmanes següents fent plans per després del seu alliberament, mentre Berta Leroy se’l mirava cada vegada més preocupada. Al final, la vigília de la visita de l’especialista, es va endur Elaine a un costat.

—Vingui demà quan li treguin les benes. La necessitarà —va demanar amb to gairebé de prec.

Elaine la va mirar, confosa.

—Ell no vol que hi sigui present —va respondre amb un deix de pena a la veu—. Vindré més tard…

—D’acord. Es pensa que sortirà a rebre-Ia caminant com un xaval —va apuntar, entristida, Berta, i va assenyalar un parell de crosses recolzades a la paret fora de I’ habitació de Tim—. Miri, les ha portat Matt. El fuster les ha fet a partir d’il·lustracions de catàlegs. El doctor Porter no podia portar-ne cap. Tim no ha acceptat mai la veritat…

—Quina veritat? —Elaine va sentir un calfred a l’esquena—. Ningú no sabia amb exactitud en quina mesura sanarien les fractures, oi? I Tim fa setmanes que no té dolors.

—Estimada… —Berta va sospirar i va conduir Elaine suaument en direcció al fons de la casa, rere la consulta—. Crec que és millor que beguem un te… i després li explicaré el que li espera a Tim. Ell no ho vol saber i Nellie…

Elaine va seguir l’angoixada esposa del metge. Ja sabia que no seria tan fàcil com Tim s’imaginava, però ara semblava pitjor del que ella es temia.

—Lainie —va començar Berta davant de dues tasses de te fumejants—, fins i tot si Tim tingués raó amb el seu optimisme, el que li desitjo de tot cor…

Elaine es va preparar en silenci.

—Fins i tot si tot s’hagués soldat a la perfecció, demà seria incapaç de caminar. Ni demà ni demà passat, i tampoc en una setmana o un mes… —Berta va remoure el te.

—Però el meu germà de seguida va poder córrer després d’haver-se trencat la cama —va replicar la jove—. D’acord, coixejava una mica, però…

—Quant temps va estar el seu germà al llit? Cinc setmanes? Sis? És probable que ni tan sols això, tractant-se d’un nen. Deixi que ho endevini. A les tres setmanes ja anava feliç d’una banda a l’altra amb les crosses i a peu coix.

Elaine va somriure.

—Només després d’una. Però la meva mare no ho sabia…

Berta va assentir.

—Aquí ho té. Déu meu, no pot ser tan ingènua. Aquell cavall del que sempre li parla… Vostè l’entrena. Per què ho fa?

Elaine la va mirar desconcertada.

—Per mantenir-lo en forma. Si els cavalls es queden quiets, perden massa muscular.

—Ho veu? I quanta massa muscular creu que perdria l’animal si hagués passat cinc mesos ajagut?

La noia va riure.

—Estaria mort. Els cavalls no poden estar ajaguts tant de temps… —De sobte va entendre el que Berta volia dir-Ii—. Vol dir que Tim estarà massa feble per moure’s?

La dona va tornar a assentir.

—Ara té la musculatura atrofiada, els tendons encongits, les articulacions rígides. Fins que tot torni a la normalitat passarà un temps. I no és res que passi sense més m* més, Lainie. En comparació amb el que li espera si realment vol tornar a caminar, les últimes setmanes han estat un camí de roses. Necessitarà un valor increïble, força i potser algú que —perdoni la meva franquesa— de tant en tant li doni un cop al cul. AI principi li farà mal tot el cos i haurà de lluitar amb cada mil·límetre d’articulació que vulgui moure. No podrà treballar ni muntar a cavall. I demà serà de cop conscient de tot plegat. Estigui aquí quan això succeeixi, Lainie, estigui al seu costat. —En la veu de Berta hi havia neguit i gravetat.

—Però vol tornar de seguida a casa —va dir la noia—. Jo…

—Quina idea! —va esbufegar Berta—. No vull ni pensar a donar-lo a Nellie en aquest estat. Fa temps que s’ha resignat a la idea que el seu fill és un malalt que requereix atencions permanents, i cada vegada li agrada més el seu paper de cuidadora. S’avorreix com una ostra en aquella casa tan gran. Si té algú allà a qui estar a sobre tot el dia… rejovenirà! Ja ha sol·licitat una infermera perquè s’ocupi de les tasques menys agradables; arribarà demà amb el doctor Porter. Així com una cadira de rodes. I ja ha començat a dir «el meu bebè» Tim. Lainie, si el deixem en mans de la seva família, al cap de dues setmanes encara serà al llit totalment ensopit. No li proporcionaré morfina, però Nellie té làudan de sobres, i en aquella casa hi ha whisky de sobres…

—Però, què he de fer? —va preguntar Elaine, abatuda—. És clar que podria anar a casa dels Lambert, però…

—Primer estigui aquí demà —va contestar Berta—. Ja veurem com van les coses.

Des de la taverna, Elaine va observar l’arribada del carruatge procedent de Christchurch amb el metge, i després la calessa de Nellie Lambert amb una jove grassoneta vestida d’infermera. Va esperar una estona i després va travessar el carrer, seguida de Callie. Berta Leroy l’esperava al vestíbul. La dona, alta i forta, oscil·lava entre la ràbia i l’abatiment.

—Vagi a veure’l, Lainie —va dir amb to inexpressiu—. Se’l volen endur demà. Tant el doctor Porter com el meu marit han dit que avui era impossible transportar-lo d’un lloc a un altre…

—Tan malament està? —va demanar Lainie en veu baixa. Berta va sacsejar el cap.

—No tant. Porter està satisfet amb el maluc, encara que ha quedat un pèl desplaçat. I creu que Tim aconseguirà fer un parell de passos amb les crosses, de la cadira de rodes al llit. Ni el meu Christopher ho hauria expressat de manera més pessimista. Tim està fet pols. Nellie ens ha ofert el concert de miols habitual… No hem de deixar-li a l’abast de la mà morfina ni res amb què pugui fer-se mal. Em temo que podria cometre una bogeria.

Elaine lluitava amb les llàgrimes quan va obrir la porta de l’habitació de Tim, però va agafar amb determinació les crosses i va entrar, sempre seguida de la gosseta.

Va parpellejar una mica per acostumar els ulls a la foscor. Tim romania a la penombra, com gairebé sempre que Nellie l’anava a veure. Però ella solia cridar de seguida a Berta perquè corregués les cortines. Avui, però, Tim hauria pogut arribar ell mateix al llum de la tauleta de nit. No estava estès al llit com de costum, sinó mig assegut i recolzat en uns coixins. Malgrat això, no va girar el cap en direcció a la jove. Va seguir immutable amb la vista fixa a la paret del davant.

—Tim… —Elaine es disposava a seure a la vora del llit, però va distingir a la seva cara la ja coneguda expressió de dolor i obligada contenció. No suportaria que el toquessin—. Tim… —Va col·locar les crosses a la vora del llit i va córrer les cortines. El jove estava pàl·lid com el paper i inexpressiu. Ella li va somriure—. Se’t veu bé —va dir amb afecte—. Gairebé estàs assegut, pots mirar-me sense aixecar la barbeta si jo també m’assec.

Ell va fer un lleuger somriure.

—No passaré d’aquí —va mussitar—. Mai més no tornaré a caminar. —Va girar la cara cap a ella.

Elaine li va acariciar el front.

—Tim, ara estàs cansat i decebut. Però no és tan horrible. Berta és molt optimista… i mira el que t’he portat. —Va assenyalar les crosses—. En un parell de setmanes…

—No ho aconseguiré, Lainie. Digue’m simplement la veritat! —Tim volia semblar furiós, però la seva veu sonava ofegada.

Ella va distingir llàgrimes en els seus ulls envermellits. Devia haver plorat en soledat. Va lluitar amb l’impuls d’envoltar-lo amb els braços com si fos un nen. Segur que ell no ho volia, això. Si tothom el veia com un invàlid sense esperances…

—La veritat només depèn de tu —va dir ella llavors—. Depèn del que practiquis, del que resisteixis… i tu tens una gran capacitat de resistència. Vols que t’ajudi a estirar-te al llit? Et fa mal, oi? Com és que t’han deixat així?

Ell va aconseguir fer un somriure.

—Els he fet fora. Ja no els suportava més. Els dos doctors han dit que no era responsable dels meus actes. Només per això segueixo aquí. Si no, m’haurien posat en aquella cosa…

A Elaine li va caure l’ànima els peus quan va veure la cadira de rodes que la senyora Lambert i la infermera havien col·locat en un racó de l’habitació. Un objecte voluminós amb reposacaps i entapissat de flors. Elaine hauria escollit alguna cosa així per a una anciana minusvàlida. Gairebé era impossible que el pacient la impulsés amb els seus braços, com havia vist fer en alguna ocasió als carrers de Queenstown. En aquella cadira, Tim estaria més estirat que assegut.

—Déu meu, no hi havia un altre model? —va deixar anar ella.

Tim es va arronsar d’espatlles.

—Pel que sembla aquesta és del gust de la meva mare —va respondre amb tristesa—. Lainie, jo no penso sortir amb això! Però ara ajuda’m, sí. Si m’estiro al llit almenys no hauré de veure-la.

A Elaine no li va resultar fàcil tornar-lo lentament a la posició jacent. El tòrax era pesant i al final va haver de passar-li el braç pel clatell fins que ell va quedar recolzat a la seva espatlla. Ella sentia la seva proximitat amb una intensitat mai abans experimentada i li va agradar sostenir-lo, sentir la seva escalfor. Abans de deixar-lo sobre el coixí, li va posar bé el cap i li va fer un tímid petó al front.

—No estàs sol —va xiuxiuejar—. Jo sóc aquí. També puc anar a veure’t a casa teva, com aquí. A més, tinc dos cavalls…

Tim va intentar fer un somriure.

—Els faràs nosa, Lainie —va fer broma mentre es desprenia de la seva abraçada amb pesar—. Què dirà la meva fabulosa nova infermera Elizabeth Toeburton?

Elaine li va acariciar les galtes.

—Espero que res. O em posaré gelosa.

Ella va intentar imitar el to jocós, encara que tenia ganes de plorar. Se’l veia tan cansat i desemparat, i malgrat tot intentava animar-la. Li hauria agradat abraçar-lo una vegada més… i de sobte va aconseguir imaginar-se envoltada també pels seus braços. Va inspirar fondo.

—O és que ara vols casar-te amb Miss Toeburton?

Tim va alçar la vista cap a ella i es va posar de sobte seriós.

—Lainie, significa això que…? No ho diràs per pena o alguna cosa així? T’he entès bé? Demà no faràs marxa enrere?

Ella va sacsejar el cap.

—Em casaré amb tu, Timothy Lambert, però no amb això —va dir assenyalant la cadira de rodes—. Així que intenta no necessitar-ho gaire temps. D’acord?

L’aspecte esgotat de Tim es va il·luminar.

—T’ho prometo —va contestar amb veu ronca—: al nostre casament, ballaré! Però ara vull un petó de debò. No al front o a la galta. Besa’m a la boca!

La va mirar ansiós, però Elaine va titubejar. De sobte va recordar els petons de William, traïdorament dolços. I la forma violenta de Thomas de penetrar a la seva boca i el seu cos. Ell va distingir la por en els seus ulls i va voler desdir-se’n. Però llavors ella es va vèncer a si mateixa i el va besar, vacil·lant i amb cautela. Els seus llavis a penes van fregar els del jove abans d’apartar-se i mirar al voltant gairebé presa del pànic.

—Callie?

Tim va observar, desconcertat, com buscava la gossa, que ja en entrar s’havia instal·lat sota el llit. A Berta Leroy no li agradava veure I’animal al seu consultori, cosa que Callie devia intuir. Pràcticament no es deixava veure pels Leroy, però ara va aparèixer movent la cua i va refregar el cap contra la mà de Tim, que penjava del llit. D’alguna manera, a Lainie la va tranquil·litzar que ell acariciés l’animal abans d’allargar-Ii la mà. Elaine s’hi va acostar de nou i va entrellaçar, confiada, els seus dits amb els del jove.

—Tot sortirà bé —va dir ell amb tendresa—. N’hi haurà prou que practiquem una mica més el ball i els petons.

I mentre ell li sostenia la mà i al tros de cel emmarcat a la finestra anaven apareixent lentament les estrelles, va pensar que el camí de Lainie per arribar al ball del seu casament seria tan llarg i laboriós com el seu propi camí.

Quan l’endemà, vora el migdia, Elaine va passar per la consulta del metge, no va trobar Berta al vestíbul com de costum. Tanmateix, les portes no eren tancades i Elaine sabia que la seva visita era benvinguda. Però el que de sobte va veure la va commocionar profundament. Tim havia desaparegut, igual que la cadira de rodes. En el seu lloc, Berta Leroy jeia al llit, recolzada en uns coixins, i Roly O’Brien l’envoltava amb un braç de manera maldestra. Ell va deixar que ella recolzés el cap a la seva espatlla i la va agafar per la cintura…

Elaine es va quedar petrificada mirant la dona del metge. Però abans que retrocedís, espantada, Berta va deixar anar una riallada.

—Per Déu, Lainie, no és el que sembla! Ai, hauria d’haver vist la cara que ha posat. De debò que ha pensat que estava mantenint relacions il·lícites amb aquest brivall?

Elaine es va posar vermella com un tomàquet.

—Bon dia, Miss Lainie —la va saludar Roly. Era evident que no s’havia adonat de la situació tan ambigua i còmica.

—Calmi’s, filla, només es tracta d’una classe d’assistència a malalts a la qual ningú no s’ha presentat voluntari per fer de pacient. I el meu marit ha hagut d’anar a casa dels Kelly per una urgència. Mirem de preparar infermers.

—Potser Miss Lainie ho voldrà provar? —va proposar Roly, llançant una mirada àvida a l’esvelt cos de la noia.

Berta es va aixecar d’un salt.

—Ja t’agradaria a tu, espavilat! Per després explicar a la taverna que Miss Lainie s’ha deixat grapejar per tu. Ara disculpa’m. Després continuarem. En una hora més o menys, potser el meu marit ja haurà tornat i ens protegirà de nous equívocs. —Va tornar a riure i Elaine va pensar que feia temps que no la veia tan contenta—. No m’imagino què hauria passat si la senyora Carey o la senyora Tanner ens haguessin trobat així… I ara passi i prengui’s un te amb mi, Lainie. Vull saber què ha fet amb Tim.

Roly va marxar i Berta va conduir Elaine a casa seva després de tancar la consulta.

—Si ve algú, que truqui al timbre. I ara expliqui’m, maca! Com s’ho ha fet?

A Elaine encara li brunzia alguna cosa dins el cap.

—Infermers? —va preguntar—. Per a… per a Tim?

Berta va assentir radiant.

—Avui Tim semblava una altra persona. Han vingut a buscar-lo aquest matí. Se’l volien endur en una llitera, però ell ha insistit que l’asseguessin en aquella cadira monstruosa. Ha dit que no havia passat cinc mesos aquí patint i renegant perquè el traguessin tal com havia entrat. Doncs, sí, i llavors ha parat els peus a la infermera…

Lainie va somriure.

—A la fabulosa Miss Toeburton?

Berta va esclafir a riure.

—Exacte, la mateixa. Ella li ha dit alguna cosa així com «I ara li posarem un coixí ben tovet sota el maluc, senyor Tim». I ell ha contestat que no l’havia autoritzat perquè li digués pel nom de pila. Llavors la seva horrible mare s’ha quedat mirant-lo com si fos una criatura de tres anys i li ha dit textualment: «No siguis mal educat, nen!». I llavors ell ha explotat. Durant cinc mesos ha aguantat els ploriquejos i les carantoines de Nellie, però això d’avui ha estat massa. Els seus crits se sentien des del carrer! I jo he gaudit d’allò més, la veritat. Abans que res, Tim ha enviat a pastar fang Miss Toeburton, que avui mateix se n’anirà amb l’especialista de Christchurch. Per cert, Tim ha demanat a aquell doctor meravellós que abans d’anar-se’n li posés bé unes posts a les cames. Ell ha accedit a contracor, perquè no creu que serveixin de res. Però el meu marit li ha donat la raó a Tim i ha dit que si Porter no les hi posava, ho faria ell mateix. I Porter no s’ha arriscat, és clar, que un metge de poble com Chris s’apoderés de l’eventual èxit d’aquesta mesura. A més, Tim ha demanat un infermer. I com que no n’hi ha cap, algú haurà de formar-lo. I això és justament el que estava fent amb Roly. I ara, expliqui’m com s’ho ha fet, Lainie! Em moro de curiositat.

Però Elaine no acabava d’entendre això de l’infermer.

—Com li ha passat pel cap preparar Roly?

Berta va posar els ulls en blanc.

—La senyora O’Brien estava justament a la consulta quan ha passat tot. Era inevitable sentir els crits de Tim, encara que una semblés indiscreta. En fi, que Emma m’ha demanat si volia intentar-ho amb Roly. Des de l’accident, el noi es nega a baixar a la mina, cosa comprensible em sembla a mi, però resulta un problema econòmic per a la família. El pare mort, el fill gran sense una feina com Déu mana… Roly se les apanya treballant de noi dels encàrrecs, però guanya molt poc. A ell no li importa fer d’infermer, i menys per a Timothy Lambert. Ja sap vostè que l’adora…

Roly formava part de les visites més fidels de Tim. El noi estava convençut que li devia la vida. Hauria fet qualsevol cosa per ell.

—I ara, expliqui-m’ho tot, Lainie! Què va passar ahir entre vostè i Tim? S’hi va estar força estona, oi? Jo vaig haver de marxar amb Christopher…

Havien cridat el doctor Leroy per assistir un part difícil i Berta sempre l’acompanyava en aquests casos.

—Em vaig quedar fins que es va adormir —va respondre Elaine—. Però no va trigar gaire, estava esgotat.

—No va succeir res més? Només el va agafar de la maneta i amb això es va arreglar tot?

Elaine va somriure.

—Bé, no exactament. De passada ens vam… bé, diguem que ens vam… prometre.