5

Kura-maro-tini estava de mal humor. Era la seva última actuació a Nova Zelanda i tots els seus familiars i coneguts es trobaven entre el públic, però Roderick li havia anul·lat dos solos, al·legant que la vetllada s’allargaria massa. En acabat, Greenwood oferia a tota la companyia una festa de clausura i no es podien entretenir més del compte.

La jove se sentia indignada. Havia estat Sabina qui l’havia informat dels canvis, ja que havia resultat impossible palar amb Roderick durant els preparatius. I a sobre aquella festa de clausura! Els altres artistes havien rebut invitacions formals, tots excepte Kura, que pensava assistir-hi tant sí com no. Sabina, Brigitte i els altres li van dir que es tractava només d’un error i es van oferir a portar-la com a convidada personal, tots menys Roderick! Aquest no s’havia deixat veure en tot el dia. Kura va decidir muntar-li un numeret, al llit com a molt tard.

En aquell moment observava el públic i es va sentir de nou ofesa quan només hi va distingir Gwyneira i Marama a la primera fila. No és que s’esperés gran cosa de James i Jack, però ja que havien passat tants anys maleint les escales i els exercicis de piano, li hauria agradat que veiessin el seu èxit. No va trobar a faltar Glòria. A Kura mai no se li hauria acudit portar un bebè a un concert. Segur que ploraria! Però, on era William? També sobre això Kura s’havia imaginat un munt de coses: segur que ell aniria a Christchurch per veure-la una vegada més, demanar-li perdó per tot i suplicar-li que es quedés. Però ella li deixaria anar a la cara el que llavors li havia dit per escrit: «No val la pena!». No s’enterraria mai a Kiward Station només perquè estimés William. I llavors… En les seves millors fantasies, William l’abraçava, li deia que ella era per a ell molt més important que totes les ovelles del món i reservava un camarot en un vapor rumb a Anglaterra. És clar que hi hauria confrontacions. Ai, seria fantàstic veure com competien Roderick i William! Però al final ho tindria tot: William i la seva carrera operística. Com sempre havia desitjat! Només que ell havia desbaratat els seus plans: la funció començaria en pocs minuts i encara no havia aparegut. Bé, encara li quedava Roderick… Kura es va allunyar del teló. Aquest sí que la sentiria!

Gwyneira tenia raó. No calia ser un melòman per jutjar el recital de Kura. En el fons, a tothom li va quedar ben clar des que es van sentir les primeres notes que la jove cantant no tan sols estava al nivell dels seus companys, sinó que els superava amb escreix. Kura cantava amb energia i expressió, entonava de meravella, implorava, seduïa, plorava amb la seva veu. Fins i tot Gwyneira, que mai no s’havia interessat per l’òpera, i Marama, que era la primera vegada que anava a un concert, captaven els sentiments que pertorbaven els personatges, encara que Kura cantés en francès, italià o alemany.

A Marama se li van humitejar els ulls durant el quartet d’El trobador i Elizabeth no podia deixar d’aplaudir després de l’«Havanera». Roderick Barrister empal•Iidia al costat de la seva companya. Elizabeth Greenwood ja no entenia per què el cantant l’havia fascinat tant durant el primer concert a Christchurch.

Quan el teló va caure per última vegada —el públic havia dirigit a Kura una sonora ovació—, les amigues van romandre uns quants minuts assegudes i es van mirar. AI final, Elizabeth va felicitar Marama, gairebé amb veneració, per la seva filla.

—Han d’enviar-la a Londres! Fins ara sempre havia pensat que s’exagerava amb tot l’afer de Kura i la música. Però ara… És ben clar que no està feta per quedar-se en una granja d’ovelles. El seu destí són els escenaris europeus.

Gwyn va assentir, encara que menys eufòrica.

—Pot marxar si ho vol. Jo, almenys, no posaré pedres al seu camí.

Marama es va mossegar els llavis. Sempre se sentia una mica aclaparada quan era l’única maori entre tants blancs. I encara més perquè no era cap bellesa exòtica com Kura, sinó una típica representant del seu poble: baixeta, una mica rabassuda i amb els anys cada cop més grassoneta. Aquell dia s’havia recollit els cabells negres i llisos i vestia a la manera occidental, però era obvi que destacava entre la gent de la sala. A més, mai no sabia del cert si a Gwyneira li molestava tenir una nora maori.

—Encara que hauria d’enviar-la a una escola, Miss Gwyn —va gosar dir Marama amb la seva veu tan dolça—. Com es diu? Conservatori, oi? Canta de forma meravellosa. Però aquell home… no crec que ell li hagi ensenyat tot el que sap. Kura encara podria millorar. I necessita un títol. Potser aquí n’hi ha prou de cantar bé, però entre els blancs es necessita un diploma per ser tohunga.

Marama parlava un anglès fantàstic. Com que era filla de Kiri, havia crescut pràcticament a casa dels Warden i havia estat una de les millors deixebles de Helen.

Tenia tota la raó, i Gwyneira la hi va donar de seguida.

—Ara mateix parlarem amb ella, Marama. El millor és que ens reunim amb ella als camerinos abans que es formi davant nostre una fila de vint persones per dir-Ii com n’és, d’irresistible.

A Kura li encantava que li diguessin com n’era d’irresistible i ja s’havien precipitat prou admiradors als improvisats camerinos de la companyia perquè n’estigués ben convençuda. Aquesta vegada, però, Roderick no hi era. Ni tan sols li havia concedit una salutació a soles, sinó que sempre havia rebut els aplaudiments amb ella a l’escenari. Un parell de setmanes enrere, fins i tot li havia regalat roses! Kura a penes aconseguia esperar per enfrontar-s’hi obertament. Però ara l’esperaven la seva mare i la seva àvia; aquesta vegada ella assaboriria el seu èxit. Les va convidar a passar al seu camerino i Brigitte, que el compartia amb ella, es va retirar discretament.

—I bé? Us ha agradat? —va preguntar Kura gairebé amb altivesa.

Marama la va abraçar.

—Has estat meravellosa, filla meva! —li va dir amb tendresa en la seva llengua—. Sempre he sabut que series capaç d’aconseguir-ho!

—Tu no n’estaves tant, de segura —va dir Kura a Gwyneira.

La dona va reprimir un gemec. Kura potser cantava millor que abans, però el tracte amb ella seguia sent complicat.

—Jo no hi entenc, de música, Kura, però el que he sentit m’ha impressionat. Només puc desitjar-te el millor. Segur que també triomfaràs a Anglaterra. No hi haurà problemes per pagar el viatge amb vaixell i el conservatori. —I la va estrènyer entre els seus braços, però Kura va respondre amb fredor.

—Molt generós per part teva —va observar amb ironia—. Ara que ho he aconseguit sense cap ajuda estàs disposada a complaure’m en tot.

—Kura, això no és just! —va protestar Gwyneira—. Ja t’ho vaig oferir abans que et casessis…

—Però només si renunciava a William. Si llavors hagués anat amb ell a Anglaterra… —Kura la va mirar colèrica. Estava totalment decidida a fer responsable la seva àvia del seu fracàs matrimonial.

—Creus de debò que ho hauries aconseguit? —va preguntar amb dolçor Marama. Odiava aquelles eternes discussions sobre la culpa i la innocència, la causa i la conseqüència en què tant agradava embrancar-se els blancs. La seva filla era una mestra en aquell art de dilatar durant hores les converses inútils, cosa de la qual Marama, al seu torn, responsabilitzava Gwyneira. Això no ho havia après amb els maoris—. Cantes fabulosament bé, però, de debò creus que a l’Òpera de Londres t’estan esperant amb els braços oberts?

La cara de Kura es va tenyir d’una sobtada indignació.

—M’estàs dient que no sóc prou bona?

Marama va mantenir la calma. Ja havia fet moltes vegades el paper de parallamps estant amb Paul Warden.

—Sóc tohunga, Kura-maro-tini. I he escoltat els teus discos. Tots aquells esplèndids cantants… Pots arribar a ser com ells, però encara has d’aprendre.

—Ja n’he après! He assajat com una possessa durant tots aquests mesos. He estat a l’Illa Nord i a Austràlia, mare, però no he vist res d’aquells llocs, només el piano i les meves partitures. Jo…

—Has millorat molt, però encara podries fer-ho més bé. No hauries d’anar amb aquell home. No et farà cap bé! —Marama contemplava la seva filla amb una expressió serena.

—I que m’ho diguis justament tu! Que una maori vulgui prohibir a la seva pròpia filla elegir lliurement el seu company!

—No et prohibeixo res. Jo…

—Estic farta de tots vosaltres! —va replicar Kura—. Faig el que em dóna la gana i, per sort, no necessito consultar-ho amb ningú. Tots dos ens buscarem feina a Londres o formarem una altra companyia i sortirem de gira. No necessito els teus diners, àvia, ni tampoc els teus consells, mare! Aneu a la vostra estimada Kiward Station a comptar ovelles. Ja us escriuré de tant en tant des d’Anglaterra!

—Et trobaré a faltar —va dir Marama amb afecte, sense fer cas de la seva altivesa. Volia estrènyer-la entre els seus braços com a comiat i besar-la o fregar-li el nas amb el seu com era usual al seu poble, però aquesta vegada Kura es va posar tensa quan se li va acostar—. Harea ra —va xiuxiuejar llavors—. I que els déus et beneeixin i et guiïn en la nova terra.

Kura no va respondre.

—Ni una sola vegada ha preguntat per Glòria —va observar Gwyneira quan les dues dones van abandonar els camerinos.

—Està tensa i disgustada —va assenyalar Marama—. Alguna cosa no funciona com ella esperava. Potser no hauríem d’abandonar-la, Miss Gwyn.

Gwyneira va aixecar la mirada al cel.

—Per mi pots quedar-te aquí, Marama, i posar-te d’estora i deixar que et trepitgi. Però jo ja n’estic farta, de la seva arrogància, de la seva falta de cor i dels seus homes. Que marxi a Londres si vol. Només espero que guanyi de veritat prou diners per sobreviure o que per variar es busqui un home que la mantingui. En qualsevol cas és l’última persona que necessitem a Kiward Station!

Kura estava preciosa quan s’enfadava, i la decisió de Roderick gairebé va flaquejar quan ella va arribar a la sala on se celebrava la festa amb els ulls brillants, les galtes rosades d’excitació i plena de vehemència. En aquell moment ell estava ballant amb Sabina, encara que amb gust s’hauria separat d’ella per saludar la jove, per tocar-la i amanyagar-la una mica a fi que després es mostrés més dòcil. Però no va ser així. Després d’haver ballat amb Sabina, es va dirigir amb certa feixuguesa cap a Brigitte. Kura, enfadada per la seva indiferència, es va col·locar entre ell i la ballarina.

—Què significa això, Roderick? M’estàs evitant? Primer no apareixes en tot el dia, després m’anul·les la meitat del programa i ara fingeixes no coneixe’m. Si això segueix així hauré de pensar-me si comparteixo o no la cabina amb tu.

Aquell dia, Kura tornava a portar els cabells deixats anar, però recollits cap enrere amb una diadema adornada amb flors. S’havia decidit per un vestit vermell, i una cadena de pedres blaves li realçava l’escot. Les arracades, ben grosses, també blaves, conferien encara més brillantor als seus ulls.

Era una llàstima perdre-la… Roderick es va posar dret.

—Quin viatge? —va preguntar amablement—. Si he de ser franc, estimada, és cert que avui intento evitar-te. No suporto el dolor dels comiats. —Va somriure amb pesar.

Kura se’l va quedar mirant.

—Significa que no vols portar-me amb tu a Anglaterra? Però si ja n’havíem parlat…

—Kura, estimada, potser en vam parlar alguna vegada… o potser ho vam somiar per ser més exactes. Però no t’ho deuries creure, oi? Ves per on, no tinc cap contracte amb tu.

Roderick es va adonar que cada vegada s’aturaven més parelles de ball al seu voltant. La discussió amb Kura despertava l’interès general. Ell no s’ho havia imaginat així.

—Jo mateixa em buscaré els meus contractes! —va respondre altiva—. No serà pas tan difícil. Tu mateix has dit que tinc prou talent.

Roderick va fer un gest d’impotència.

—Estimada Kura, en aquests últims dos mesos he parlat massa. És clar que tens talent, però… Mira, aquí a Nova Zelanda ets una cantant de grans dots, però allà… Només dels conservatoris d’Anglaterra surten cada any dotzenes de cantants.

—Et refereixes que jo no seria millor que aquelles dotzenes? Però tots aquests mesos… —Kura perdia el seu aplom.

—Tens una veu que destaca en aquesta companyia de cantants més aviat… vulgars… —Entre els assistents es va alçar una protesta, però Roderick va continuar com si res—: Aquí destaques, sí, però, a l’òpera londinenca? De debò, petita, et fas massa il·lusions.

Kura se sentia sola com una illa entre els seus contrariats col·legues. Si hagués parat més atenció potser hauria sentit que Sabina i els altres li donaven suport i alabaven la seva veu, però les paraules de Roderick l’havien colpit. Tant s’havia equivocat amb ell? Havia mentit de forma tan desvergonyida només per emportar-se-la al llit? No valien res les ovacions d’aquell públic? Només valia el públic europeu?

Kura es va redreçar. No, no podia ser, no havia de ser així.

—Mira, Kura, petita, encara ets molt jove —va afegir Roderick, displicent—. La teva veu encara s’està desenvolupant. Primer hauries d’estudiar aquí…

—On? —va fer Kura amb aspror—. Aquí no hi ha conservatoris.

—Ai, un conservatori… Ningú no parla d’això. Però dins de les teves limitades possibilitats pots fer feliç aquest públic…

—Les meves limitades possibilitats? —va rugir Kura—. I què passa amb «les teves» limitades possibilitats? Creus que no tinc orelles? Creus que no he advertit que ets incapaç de cantar piano una nota més alta que un la? I que alteres pràcticament totes les àries perquè al gran Roderick Barrister li resultin més fàcils de cantar?

La gent que l’envoltava va riure, alguns fins i tot van aplaudir.

—Les meves limitacions estan molt per sobre de les teves —va reblar Kura.

Barrister va arronsar les espatlles.

—Si ho desitges, no puc impedir-te que ho intentis a Europa. Segur que podràs costejar-te el passatge… —I dins seu va pregar perquè no pogués. Passar sis setmanes en un vaixell amb una Kura colèrica seria un autèntic infern.

La jove va reflexionar. Els diners que havia guanyat no eren suficients. Potser per al viatge sí, però després no tindria ni un ral per mantenir-se a Anglaterra fins que la contractessin. És clar que podia demanar diners a Gwyneira. Però per a això hauria de reconèixer que Roderick no la volia, admetre que Marama tenia raó amb la valoració del seu nivell de formació… AI capdavall, doncs, acceptar imposicions externes.

—Jo encara seré als escenaris quan a tu només et necessitin per arrossegar els decorats! —va balbucejar—. A Anglaterra i arreu del món!

Aleshores va fer mitja volta i va sortir del saló.

—Meravellós! Ben dit! —va xiuxiuejar Brigitte.

—No t’arruguis! —va assenyalar també Sabina quan Kura va passar pel seu costat i va intentar donar-li un parell de consells.

Però a Kura no li interessaven. Ja no volia escoltar res ni ningú. Volia estar sola. No podia veure més Roderick. No, no volia tornar a veure’l mai més! El vaixell que salpava cap a Anglaterra ni tan sols havia arribat a Lyttelton. La companyia encara podia estar-se uns quants dies a l’hotel de Christchurch.

Kura va recórrer els passadissos amb els ulls banyats en llàgrimes fins a la seva habitació. Havia d’empaquetar-ho tot ara, tan de pressa com fos possible.

L’endemà, abans de l’alba, era a l’estable amb la idea de procurar-se un mitjà de transport. La calessa de Gwyneira encara hi era, la seva àvia i Marama també pernoctaven al White Hart, però Kura no es dignaria a parlar de la seva situació amb elles. Durant la nit havia decidit que abans prosseguiria la gira sola o, més aviat, la repetiria. El públic l’havia adorat! Segur que s’alegrarien de tornar a escoltar-la. I tenia prou diners per a un carruatge lleuger, un cavall i per imprimir un parell de cartells. Amb això n’hi hauria prou per començar. Segur que a partir d’aquell moment guanyaria molt més que fins llavors i al final hauria estalviat tots els guanys de les seves actuacions.

EI propietari de l’estable li va vendre gustós un cavall i un calessí de dues rodes. El cotxe tenia capota, una cosa important, però poc espai per a l’equipatge. De totes maneres va aconseguir ficar-hi les maletes amb el vestuari de la funció. Quant al cavall, l’home li va assegurar que era un animal obedient. Kura es va tranquil·litzar, ja que era ella qui hauria de guiar-lo. Tot anava sortint sorprenentment bé, encara que no avançava gaire de pressa. El petit cavall bai no era comparable als cobs de Gwyneira. AI principi, Kura ho va trobar gairebé tranquil·litzador, perquè temia el viatge. Però al mig dia estava molt nerviosa. Va intentar esperonar l’animal, però va ser en va. Així que no va arribar el primer dia a Rangiora, com havia esperat. La companyia havia pernoctat mesos abans en aquella petita localitat camí de Blenheim, abans de travessar cap a l’Illa Nord. Llavors s’havien desplaçat en carros amplis i còmodes tirats per cavalls ràpids i els quilòmetres desapareixien en un tres i no res. El cavall bai de Kura ara només la va conduir fins a Kalapoi, un poble que ni tan sols tenia un hotel com Déu mana. L’establiment que portava aquell nom era un bordell fastigós. Així que Kura va dormir a l’estable, arraulida sobre el coixí del carro per no agafar puces del fenc o la palla. Amb tot, el propietari de l’estable la va ajudar a desenganxar i enganxar el cavall i no es va excedir. Això sí, li va preguntar on anava i qui era. La resposta que era cantant i anava de gira el va divertir en comptes d’impressionar-Io.

Al final, Kura va necessitar tres dies per arribar a Rangiora. Si continuava així, necessitaria anys només per fer la volta a l’Illa Sud. Aquella nit estava desesperada i gairebé s’ho havia gastat tot. El cavall i el calessí havien costat força diners i ella no havia comptat que hauria de buscar allotjament tantes nits. Així que va cedir a la petició de l’hoteler i va entretenir els hostes amb un parell de cançons. Aquesta vegada l’establiment estava net, si bé Kura considerava que es rebaixava actuant en una taverna. Els oients segur que no sabien apreciar una ària d’òpera i per això Kura va cantar un parell de cançons populars i va mirar el públic amb posat cansat, gairebé amb menyspreu, quan els homes van començar a cridar d’admiració.

La mateixa Rangiora era decebedora. La companyia havia cantat i ballat a la sala de la congregació i Kura estava convençuda que l’havien cedit sense cobrar. Però ara calia pagar un lloguer i, a més, convèncer primer el reverend que la posés a disposició d’una sola cantant.

—No es dedicarà a res indecent, oi? —va preguntar el religiós amb escepticisme, malgrat que es recordava de Kura per l’anterior funció—. Llavors vostè no va cantar gaire, en realitat va sobresortir perquè és molt maca.

Kura va assegurar al desconfiat religiós que llavors acabava d’unir-se a la companyia i encara no tenia gaire experiència. Ara era diferent. La seva representació de I’«Havanera» segur que convenceria el reverend. Però li quedarien diners després d’haver abonat el lloguer de la sala i d’haver pagat l’hotel i l’estable, a més del jove que havia de penjar els cartells?

En la primera funció, gràcies a Déu, gairebé totes les localitats estaven ocupades. Rangiora no era precisament un nucli cultural. Poques vegades hi anaven artistes de gira. A més, la gent no es va mostrar tan fascinada com quan Kura havia actuat amb tota la companyia. Allí no hi havia ningú que realment entengués de música, però els vestits de colors, la varietat dels números i sobretot els balls entre les escenes operístiques havien captivat els assistents. Kura, tocant les castanyoles enmig del cor, havia marcat un dels punts culminants. Però, una noia sola cantant amb el piano? Quan havia passat mitja hora, la gent va començar a inquietar-se, a xiuxiuejar i moure les cadires. Al final van aplaudir, però més per cortesia que per entusiasme.

A la segona funció només hi van assistir deu espectadors. Kura va anul·lar la tercera.

—Potser si cantés alguna cosa més alegre… —va suggerir el reverend. En qualsevol cas, ell sí que s’ho havia guanyat: estava fascinat per la seva veu i la interpretació de les diverses àries—. La gent d’aquí és senzilla.

Kura ni es va dignar a respondre-li. Va seguir el seu recorregut per la Costa Oest i es va encaminar cap a Waipara. La companyia no havia actuat fins a arribar a Kaikura, però ella no podia permetre’s trams tan llargs entre les funcions. Així que explorava totes les poblacions que trobava pel camí per veure si oferien la possibilitat d’actuar. En aquells llocs, un hotel seriós solia facilitar-li una habitació, sense despeses d’allotjament, i el lloguer de les sales era també més baix que el de les parròquies. Ara bé, els propietaris dels hotels després de la primera vetllada intentaven que Kura canviés el programa.

—Noia, a ningú no li interessen aquí aquells laments! —va explicar el propietari de l’hotel de Kaikura, que encara estava entusiasmat amb l’actuació de tota la companyia—. Canta un parell de cançons d’amor, potser alguna cosa irlandesa, això sempre queda bé. Hi ha molts alemanys per aquí. Tu saps cantar en diferents llengües…

En aquella ocasió Kura es va adaptar una mica i va incloure un parell de Lieder de Schubert al programa. Una part del públic es va sentir profundament commoguda, cosa que de nou tampoc no va agradar al propietari.

—Dona, no hauries de fer-los plorar, sinó beure. Per tots els cels, ets una noia molt maca! Per què no balles també una mica?

Kura li va explicar, indignada, que era cantant i no artista de taverna, i l’endemà va marxar. La gira transcorria amb més dificultats del que s’havia imaginat. Quan després de tres fatigoses setmanes per fi va arribar a Blenheim, ja no tenia diners per travessar a l’Illa Nord.

—Tant me fa, ens quedarem aquí i completarem la volta a Filla Sud —va dir al seu cavall.

Un altre descens de nivell! Abans s’havia burlat que Elaine passés hores parlant amb la seva euga i que afirmés que Banshee ho entenia tot. Però ara Kura solia enyorar algú amb qui conversar sense que la contradigués contínuament, li donés consells ben intencionats però inacceptables o intentés abalançar-se sobre ella. En les últimes setmanes havia hagut d’oposar resistència a alguns propietaris de taverna o melòmans de pa sucat amb oli. Mai no havia experimentat una cosa així durant les representacions amb la companyia. Llavors sempre l’havien tractat amb respecte.

William va concloure el curs d’introducció a Blenheim i va adquirir una màquina de cosir per fer les seves demostracions. Com a principiant, no s’havia d’introduir a les àrees de venda més cobejades, com Christchurch o Dunedin i els seus voltants. Va pensar que l’enviarien a un lloc de la Costa Oest o a Otago. Però després el va sorprendre que el destinessin a l’Illa Nord. Un indret en l’àrea septentrional, al costat d’una ciutat anomenada Gisborne. Possiblement una zona poc poblada, però que era un terreny verge pel que feia a la venda de màquines de cosir. Fins al moment cap representant de la seva companyia no hi havia posat els peus.

Amb bona disposició, William es va traslladar amb ferri de Blenheim a Wellington i va lluitar heroicament contra el mareig en un mar tempestuós. Ja se les apanyaria. Almenys a les classes sempre havia sobresortit. Els seus professors havien quedat encantats amb les seves estratègies de venda, que consideraven força creatives. Cap altre participant no havia obtingut tan bones crítiques. William va emprendre la seva nova feina amb optimisme. Ja fossin taüts o màquines de cosir, ell sabia vendre!