1

—Però va ser en legítima defensa! Ningú no et condemnarà per això!

Tim havia escoltat atentament la història d’EIaine, sense donar mostres d’horroritzar-se. En comptes d’això, li eixugava les llàgrimes i la consolava amb les seves carícies, quan ella, presa d’una tremolor descontrolada, li descrivia les pitjors experiències de la seva vida.

Al final, la noia es va quedar esgotada i sense forces, arraulida contra ell, agafant-li amb una mà el braç i amb l’altra estrenyent Callie contra seu. Tot just havia començat a narrar la història de la seva vida, la gosseta havia corregut al seu costat ploriquejant.

—No va ser en legítima defensa —va insistir Lainie—. No en el sentit legal. Aquell dia, Thomas només em va parlar, no em va tocar ni un pèl. Quan li vaig disparar estava a dos metres d’ell. Pot comprovar-se, Tim. Cap jutge no em creurà.

—Però aquell home sempre t’havia maltractat. I sabies que tornaria a fer-ho! No hi ha cap testimoni? Ningú que sàpiga el malson que vas viure?

Tim va estendre una flassada sobre tots dos, ja que començava a refrescar. A mitjan tardor el sol de migdia no escalfava prou.

—Dues noies maoris —va respondre Elaine sense vacil·lar, com si hagués pensat mil vegades aquella conversa—. Una de les dues parla molt malament l’anglès i treballa com una esclava per a Sideblossom. L’home va enxampar la seva tribu robant bestiar. Serien testimonis fantàstics si s’atrevissin a declarar! I dos mossos de quadra podrien informar que el meu marit em va prohibir muntar a cavall sola. Això no és motiu per matar-lo, és clar…

—Això és privació de llibertat! —Tim no es rendia tan fàcilment—. Aquell home pràcticament et va empresonar a la seva granja. Ningú no serà capaç de reprotxar-te que un bon dia explotessis i que… bé, doncs que arran d’això el maltractador en patís les conseqüències.

—Hauria de presentar proves. I Zoé i John Sideblossom no confirmaran les meves asseveracions. A més, no vaig ser raptada. Era l’esposa legítima de Thomas. És probable que ni tan sols estigui prohibit mantenir les esposes en captiven… —Per la seva expressió furiosa, Elaine semblava estar reconsiderant la promesa de matrimoni que havia donat a Tim.

—I Pat, el cotxer del teu pare? Ell sí que va veure com et tractava Sideblossom.

Tim analitzava tots els possibles enfocaments del cas. Era impossible que Elaine no pogués justificar el seu acte.

—No, ell tampoc no va veure com Thomas em maltractava. A més, en el moment en què li vaig disparar jo no estava sota una amenaça directa. És clar que Thomas m’hauria matat després, però no puc al·legar una cosa així com a «legítima defensa preventiva». No t’esforcis, Tim. He passat nits senceres donant voltes a tot plegat. Si m’entrego i el jutge em creu en part, potser tindré sort de no acabar a la forca. Però passaria la resta de la vida a la presó, i això no em fa cap gràcia.

Tim va sospirar i va intentar canviar la cama de posició sense molestar Elaine. A poc a poc el temps s’anava fent rúfol. Lainie també se’n va adonar. Va fer un petó fugaç a Tim quan es va separar dels seus braços i va començar a recollir les coses.

Tim dubtava de si era oportú expressar el que pensava. Sabia que angoixaria Elaine, però tot i així ho va fer.

—Mantenir en secret tot aquest tema ens causarà complicacions en la nostra vida en comú —va dir en to serè.

Elaine es va girar cap a ell i va agafar l’ampolla de vi buida com si volgués Ilençar-Ia-hi al cap.

—No estàs obligat a casar-te amb mi! —va exclamar—. Potser hauria estat millor que t’ho hagués explicat abans…

Tim no es va intimidar.

—Eh! A mi no em cridis! És clar que em casaré amb tu. És el que més desitjo al món! Em refereixo que aquí mai no estaràs del tot segura. Potser podràs amagar-te del món treballant de pianista en una taverna, però no com a senyora Lambert. Som miners importants, Lainie, es parla de nosaltres. Els diaris escriuen coses sobre la mina Lambert. Tu hauràs de participar en actes de beneficència i socials, i amb cada aparició pública creixerà el risc que et reconeguin. Com pensaves portar aquest assumpte amb els teus pares? No tornant-los a veure mai més?

Elaine va sacsejar el cap amb ímpetu.

—Pensava deixar passar un altre any i després escriure’ls. I ara que pensàvem casar-nos…

—I ara que ens casarem —va corregir Tim.

—Volia escriure’ls després del casament. Firmant com a senyora Lambert. No hauria passat res… —Elaine es va dirigir al cavall, que estava pasturant, i el va agafar pel cabestre.

—Així, doncs, suposes que algú vigila el correu dels teus pares —va constatar Tim—. Estàs asseguda sobre un barril de pólvora, Lainie!

—Doncs, què he de fer? —va preguntar desencoratjada—. No vull anar a la presó…

—Però, i si vivim en un altre lloc? —A Tim se li acabava d’ocórrer, i li semblava molt encertat—. A Anglaterra, per exemple. Hi ha moltes mines. Podria buscar feina allà. En una mina o en una universitat. Sóc un enginyer molt bo.

Elaine va tornar a seure al seu costat, commoguda, i va apartar Banshee, que havia pensat que la millor herba estava sota la manta.

—De debò que ho deixaries tot per mi? EI país, la teva mina…?

—La meva mina! Ja saps el que el meu pare opina de mi. I aquell inefable senyor Weber. Podria quedar-me vint anys més aquí assegut a la cadira de rodes i contemplant com el meu pare converteix «la meva» mina en una ruïna. Matt diu que no pinta gens bé. Des de l’accident hi ha pèrdues.

—Però Weber i Biller van reaccionar igual amb Caleb —va assenyalar Lainie—. I amb Florence quan ella s’hi va ficar pel mig…

Tim va somriure.

—Que s’hi va ficar pel mig? Florence Weber parla de la mineria amb més coneixement que el meu pare i el vell Biller junts! Per molt pesada que sigui, sap molt bé com dirigir una mina. Si és gràcies als llibres que ha llegit, mereix tot el meu respecte. Però la situació d’ells no és comparable a la meva. Caleb no en té ni idea i a Florence ningú no l’ha pres seriosament perquè és una dona, encara que això canviarà quan es casi amb Caleb i prengui discretament les regnes. Si de sobte Caleb presenta propostes constructives, el seu pare les escoltarà, segur. Però jo sempre seré un tolit, Lainie. El meu pare em tractarà com un invàlid eternament. Puc imaginar una altra vida a Europa. Què et semblaria Gal·les? Hi ha tanta pluja com aquí, moltes mines, moltes ovelles. —Va acariciar Callie.

—I molts sementals cob —va afegir Lainie somrient—. A Banshee li agradaria! A més, la meva àvia ve d’allí. Gwyneira Silkham de…

—L’esposa de l’avi que el cavall va treure dels aiguamolls? —va preguntar Tim mentre lluitava amb les posts.

Lainie va assentir i va col·locar Banshee de manera que l’estirés. Tots dos van riure quan ell es va agafar a la cua.

—Precisament ella.

Era bonic no haver de mentir. Era bonic parlar de Gwyneira i James i del seu gran amor, així com de Fleurette i Ruben i la seva fugida a Queenstown. Era bonic no estar sola.

Tim volia fixar la data del casament per a un dia de ple hivern, però la seva mare s’hi va oposar. Amb el temps havia arribat a comprendre que no aconseguiria evitar que Tim es casés amb aquella pianista de taverna; però si havia de ser així, que almenys no fos precipitadament.

—Doncs no sembla que tinguis cap necessitat de casar-te a corre-cuita! —va protestar mentre mirava amb severitat el ventre pla d’EIaine.

I va explicar al seu fill que abans del casament primer s’havia de celebrar el compromís. Amb ball, anuncis i regals, amb tot el que això comportava. Ja celebrarien el casament uns quants mesos més tard. Millor a l’estiu, la festa seria molt més lluïda.

—Per què no ho fem just el dia de la desgràcia de la mina? —va grunyir Tim un cop que es va haver quedat a soles amb Lainie—. És inconcebible que en els pròxims anys continuem celebrant festes a l’estiu. Però per a això la meva mare no té la més petita sensibilitat. Ja fa temps que s’ha oblidat dels miners morts.

—A mi no m’importa celebrar primer el prometatge —va dir Elaine.

Com més tard hagués de compartir casa amb Nellie Lambert, millor. I de moment li agradava la vida amb Tim tal com era. El jove continuava esforçant-se per aconseguir caminar i muntar a cavall, però ja no de forma tan intensa. Quan acabava els seus exercicis del matí, passava la tarda tranquil·lament o almenys es relaxava. Normalment començava amb el dinar que havia preparat Elaine, que havia redescobert la seva faceta de mestressa de casa que William havia despertat breument en ella. A continuació, tots dos acabaven al llit d’ella, al principi per dormir la migdiada, però després també per a altres activitats.

A Tim li anava bé que l’amoixessin. Va guanyar pes i la seva cara va perdre l’expressió tensa que sempre mostrava. Van tornar a aparèixer els clotets del riure i els seus ulls van refulgir tan trapelles com abans. Encara no podia ballar, però cada vegada anava més segur sobre la gropa. A aquelles altures també s’havia instal·lat una rampa especial per muntar i desmuntar a l’estable de Madame Clarisse: Jay Hankins, el ferrer, era un home previsor. A pesar d’això, Lainie el recollia amb freqüència amb el gig, sense importar-li l’expressió avinagrada de Nellie. I des de feia poc, Roly practicava com a cotxer; el jove solia tenir tanta pressa com Fellow, que per estirar el carro era massa briós. Quan el noi de catorze anys es trobava prou lluny dels cascos i les dents dels cavalls, als quals encara temia, s’ho passava d’allò més bé en el seu paper de valent cotxer. El vehicle de dues rodes que havia trobat a la cotxera dels Lambert saltava llavors sobre branques i pedres a velocitat vertiginosa, i quan Tim arribava a casa de Lainie estava fet pols.

—Seria igual que recorregués el camí al galop —es va queixar, fregant-se l’adolorit maluc—. Però Roly s’ho passa fantàsticament. Li va bé per desfogar-se, amb el munt de bromes que ha d’aguantar per fer d’infermer…

També Tim va tornar a participar dels acudits i xafardejos de la ciutat. A la taverna, seia amb els seus amics a la taula retirada dels tertulians, i Madame Clarisse va convertir en tot un esdeveniment la substitució de les dures cadires per unes còmodes butaques.

—Es tracta d’una cortesia especial per al nostre més lleial client —es va gloriejar—. No tan sols se n’han de beneficiar els senyors que esperen la companyia de les nostres dames… —Les butaques procedien d’una sala d’espera del primer pis—. Vull que es trobi com si fos a casa seva!

Ernie, Matt i Jay li seguien la veta i s’asseien amb grans escarafalls i encara més grans cigars i vasos de whisky en l’especial «racó dels cavallers». Tim els ho agraïa. Ja atreia massa I’atenció amb les crosses. No podia passar per la ciutat o la taverna sense que li diguessin alguna cosa.

Contràriament al que havia succeït amb el seu estatus per als propietaris de les mines, el respecte dels miners cap a ell havia augmentat des de l’accident. Tots coneixien la llarga lluita que havia emprès per recuperar-se sota l’estricta supervisió de Berta Leroy, i el primer que s’explicava a un miner acabat d’arribar era com el fill del propietari de la mina havia estat el primer a baixar després de l’accident i havia intentat salvar amb les seves pròpies mans els sepultats, arriscant la seva pròpia vida. Des d’aleshores, Tim era un dels seus. Un que sabia com de perillosa era la seva existència i tota la por i la inseguretat que experimentaven cada dia. Per això el saludaven amb respecte, i de tant en tant li demanaven consell o que intercedís per ells davant el capatàs o la direcció de la mina. La influència de Tim sobre el seu pare seguia sent mínima i la mina Lambert no semblava produir beneficis. Cada vegada eren més les nits en què Matt arribava amb cara ombrívola i explicava a Tim com de penosa era la situació econòmica de l’empresa.

—Per començar, no aconseguim contractar nous treballadors. «Lambert paga malament i la seva mina és perillosa». Això és el primer que sent qualsevol miner nou. I és una cosa que no sembla que hagi de canviar. El seu pare ha perdut el favor dels seus homes. Les prestacions a les famílies dels morts en la tragèdia són de riure! A penes si van cobrir les despeses de l’enterrament i des d’aleshores les viudes i els nens viuen de la beneficència. I, a més, no hi ha cap planificació. Hauríem de reconstruir, invertir-hi diners, renovar-ho tot, fins a l’última llàntia de la mina. Però no s’hi fa res. El seu pare opina que abans s’han de cobrir els deutes i després ja pensarà a invertir. Just el camí equivocat…

—I amb més raó perquè cada vegada inverteix més diners en whisky —va sospirar Tim. Sabia que no hauria de parlar tan obertament amb els treballadors, però Matt devia olorar l’alè d’alcohol del seu pare tant com ell—. Quan al migdia arriba a casa ja sol anar begut. A la tarda continua. Com vols que prengui decisions raonables?

—EI més indicat seria que vostè prengués les regnes de la mina com més aviat millor —va assenyalar Matt—. Llavors els treballadors vindrien com les mosques a la mel i no tindríem problemes amb els crèdits bancaris…

—Tan malament està la situació com per necessitar un crèdit? —es va alarmar Tim—. Pensava que el meu pare tenia estalvis.

—Pel que sé, els ha posat en una línia de ferrocarril que de moment segueix empantanegada… —va murmurar Matt—. Però no n’estic segur. No m’ha informat amb detall sobre la seva situació.

A partir de llavors, Tim va estudiar l’assumpte i es va endur una bona sorpresa. Sens dubte, les inversions en la construcció del ferrocarril reportarien diners en algun moment, el ferrocarril era un negoci segur, però fins llavors no tenien recursos i la renovació de les instal·lacions més importants de la mina s’hauria de finançar, en efecte, amb crèdits. En realitat això no era un problema, ja que hi havia garanties suficients. Però, li donarien encara crèdit els bancs de Greymouth, a Marvin Lambert?

Quan va parlar de tot plegat amb el seu pare van acabar una vegada més embrancats en una agra discussió. Tim va estar a punt de reservar bitllet per a la travessia a Londres.

—I després a Cardiff, Lainie! Ens estalviarem la comèdia del compromís i tota la resta i ens casarem a Gal·les. Tinc coneguts que ens donarien allotjament si els Silkham no ens obren el seu castell. Imagina’t la sorpresa de la teva àvia Gwyn quan li enviïs una postal de la seva vella llar.

Elaine només reia, però Tim estava molt inquiet. Ja feia temps que no era únicament la mina i les discussions amb el seu pare el que no el deixava dormir, també estava preocupat per Lainie. Ella li ho havia explicat tot sobre la seva família i el jove es moria de por només de pensar-ho: barons de la llana de Canterbury, uns magatzems i un hotel a Otago, relacions amb les famílies més conegudes de l’Illa Sud… i a més l’estranya història amb la seva cosina, que justament havia anat a parar també a Greymouth! En algun moment descobririen Elaine… I fins i tot més si la semblança amb la seva mare i la seva àvia era tan marcada com ella afirmava. La gent potser no es fixava tant en la pianista d’una taverna, però era d’allò més natural que una senyora Lambert es relacionés amb les millors famílies de la regió. Algú s’adonaria de la semblança i en parlaria amb Elaine. Era possible que passés fins i tot en aquella nefasta festa de compromís! Tim no hauria esperat ni un dia més per viatjar amb Lainie a Cardiff. Li semblava estar escoltant el tic-tac d’una bomba de rellotgeria…

—Encara no se sap res de Westport?

John Sideblossom no havia invitat a whisky el seu informador i ell ja anava pel segon. L’informador no era cap babau, però el temps semblava haver-se detingut a la Costa Oest. Ni les inversions de Sideblossom en la línia de ferrocarril donaven mostres de ser lucratives, ni ningú no havia sentit a parlar de la seva fugitiva nora. Sideblossom, un individu alt i amb els cabells ja gairebé grisos, va colpejar la taula amb el puny:

—Maleïda sigui, estava segur que apareixeria a la Costa Oest! Dunedin està massa a prop de Queenstown, a Christchurch és tan coneguda com un gos de colors, i als voltants de Blenheim… no faig més que controlar aquell territori. Fins als transbordadors a l’Illa Nord he ordenat que vigilessin. És impossible que hagi escapat!

—Tampoc no pot abraçar tots els racons de l’illa —va assenyalar l’informador. Ja no era jove, però sí un costaner típic amb pantalons de pell gastats i un abric brut encerat que segurament l’havia acompanyat en la pesca de la balena, la caça de foques i la recerca de palletes d’or. Tenia uns trets durs i colrats per la intempèrie, els ulls vivaços i d’un blau clar. Sideblossom sabia per què li pagava. A aquell paio no hi havia res que se li escapés fàcilment—. Podria estar en una granja o amb els maoris…

—De les granges, ja me n’he ocupat —va replicar Sideblossom amb fredor. Avorria que qüestionessin la seva eficiència—. Tret que amaguin aquell mal bitxo a Kiward Station. Però no ho crec. George Greenwood no la buscaria també. Els Warden estan donant pals de cec, igual que jo. I els maoris… alguna cosa em diu que fa dos anys que no volta amb ells, precisament perquè ells no passen dos anys pels mateixos camins. Sempre tornen al poblat. És clar que podrien passar-se la noia d’una tribu a una altra, però no és propi d’ells, no s’ajusta al seu comportament. No. Hauria jurat que es refugiaria en un campament de buscadors d’or o en un poble de mala mort de miners. Segurament en un bordell. Westport, Greymouth…

—Ara que esmenta Greymouth… —L’home va remenar dins les butxaques de l’impermeable—. Sé que allí hi ha un home…, però això va aparèixer fa un parell de dies al diari. Probablement no té res a veure amb la noia, però em va cridar l’atenció. Els noms són molt semblants.

John Sideblossom ho va llegir amb el nas arrufat.

—Marvin Lambert… el conec dels vells temps a la Costa Oest…

També coneixia el seu informador d’aquell turbulent període. Tanmateix, a diferència de Sideblossom i Lambert, aquell home no havia tingut sort. Com si ho recordés de forma gairebé dolorosa, Sideblossom va aixecar l’ampolla i li va servir, ara sí, un whisky. Reflexionava en fer-ho i una brillantor gairebé febril li va aparèixer als ulls.

—Lainie —va murmurar—. Encaixa. Així l’anomenava la seva família. «Keefer»… mmm… en qualsevol cas es tracta d’una pista interessant. Investigaré l’assumpte. —Va somriure, sardònic—. Ja veurem. Potser hi faré una visita sorpresa amb motiu d’aquesta festa de compromís…

Satisfet, va tornar a omplir-se el got abans de pagar l’home pels seus serveis. Va pensar que potser havia d’afegir-hi una propina, però va concloure que amb un petit gest n’hi hauria prou.

—Emporti’s l’ampolla —va dir, i va empènyer el whisky cap a l’altre—. Crec que ens veurem a la Costa Oest.

Un cop l’informador va haver marxat, Sideblossom va tornar a llegir l’anunci de compromís.

«Lainie Keefer». Era possible… sí, més que possible. Va reflexionar si sortir de seguida cap a Greymouth. Sentia encendre’s en ell l’instint del caçador, gairebé com llavors, quan perseguia James McKenzie. Però aquest assumpte li exigia conservar el cap fred. Aquell ocell no volaria, se sentia massa segur al seu niu.

«Marvin i Nellie Lambert anuncien el compromís del seu fill…».

Al vell li van grinyolar les dents. Elaine devia sentir-se molt segura si permetia que aparegués un anunci així. Però ell l’atraparia i arrencaria l’ocellet del seu niu. I llavors… Va fer una bola amb el retall del diari i després el va esmicolar…