6

Elaine no va trobar fatigós el viatge a Blenheim. Al contrari, des de la calessa va gaudir de la vista sobre les meravelloses formacions de roca dels Alps del Sud i després de les vinyes per sobre de Blenheim. Kura no semblava adonar-se de res. Mantenia la vista fixa davant seu i cantussejava melodies que només ella coneixia. En el seu devenir vital alternava I’ infern del fracàs sòrdid i l’alegria de l’aplaudiment entusiasta. William només tenia ulls per a ella. Semblava anhelar la funció tant com ella; naturalment, també per a ell significava un nou començament. Si Kura tenia èxit, deixaria el negoci de les màquines de cosir i s’entregaria en cos i ànima a la tasca de fer coneguda i famosa la seva dona.

Tots dos consideraven aquesta actuació un punt d’inflexió en les seves vides, i Elaine ho percebia a vegades com una responsabilitat massa pesada. A més, estava preocupada per Tim, per a qui el viatge de tres dies resultaria esgotador. Per aquest motiu havia insistit que les etapes diàries fossin breus. Avançaven gairebé tan lentament com durant l’infeliç viatge de Queenstown a Lionel Station. Per una altra part, les carreteres tenien trams irregulars i mal pavimentats. També Kura es va queixar, després de la segona etapa, que li feien mal tots els ossos. Tim no es queixava, però semblava totalment d’acord amb la cantant. Intentava simular bon humor, però Elaine notava la seva expressió tensa i les seves profundes ulleres. El sentia queixar-se en somnis, si és que aconseguia dormir. Quan a les nits anava a la seva habitació de l’hotel, ell solia estar despert, immers en alguna lectura que el distragués dels dolors del maluc. Dolents indicis, tot plegat, per als plans d’emigrar.

Elaine tenia horror a les sis setmanes de travessia. S’imaginava el vaixell en etern moviment i Tim a la coberta lluitant per conservar l’equilibri a cada pas. Després vindria el viatge de Londres a Gal·les, probablement en carruatge, i potser al final, si tot no anava com Tim s’esperava, el desengany.

Elaine no era tan optimista com el seu promès. És clar que creia que abans li sobraven les ofertes de feina. Però, ara, li donarien feina a les mines en el seu actual estat? A un enginyer que no podia baixar a les galeries? Que fins i tot tindria limitacions per inspeccionar les estructures de la superfície? En canvi, a Greymouth podria comptar amb Matt. L’experiència pràctica del jove capatàs es complementava amb els coneixements tècnics de Tim i, a més, Matt li informaria de forma competent. I tindria Roly, que l’alleujava de les petites tasques de la vida quotidiana sense que ell li ho demanés, de forma espontània. Tiraria endavant sense Roly? EI noi seguia ocupant-se d’ell, a pesar que la seva ajuda passava gairebé desapercebuda. Què succeiria quan Roly ja no hi fos? Quan ningú no pensés que s’havia d’ensellar i portar el cavall de Tim, carregar amb les seves bosses o ocupar-se de qualsevol petitesa? A casa, Elaine podia assumir aquestes tasques. Però, també podria en un lloc nou i desconegut?

Tim segurament també pensava en tot plegat, ja que aquell viatge li demostrava la seva falta de resistència. Potser aquesta era la causa que estigués tan callat, fins i tot emmurriat, com més s’acostaven al seu destí. En realitat no li preocupava Thomas Sideblossom. El jutge de pau els havia comunicat poc abans de la partida que no s’havia aconseguit informar els Sideblossom de la mort de John. Si bé s’havia enviat un missatger a Lionel Station, ni Zoé ni Thomas Sideblossom eren a la granja.

—Pel que sembla han anat a visitar un metge al nord —va assenyalar el senyor Carrington—. Un doctor que podria extreure la bala del cap al senyor Sideblossom, o almenys això van entendre els maoris de la granja. No van deixar cap adreça de contacte, així que haurem d’esperar el seu retorn. Esperem que no s’endarrereixi gaire. De bon grat els enviaríem el cadàver a Otago, però si no es rep una resposta concreta, haurem d’enterrar-Io aquí.

Elaine estava segura que els maoris de Lionel Station havien comprès molt bé el motiu del viatge de Thomas. Gràcies a la seva política especial per reclutar personal, tenien servents molt ben ensinistrats —com Arama i Pai, i què podia dir d’Emere—, que ho entenien tot. De segur que la dona també n’estava al corrent, de les intencions de John. Ploraria la seva mort? Li resultaria estrany que la jove Zoé li donés sepultura després que ella, Emere, hagués compartit el llit amb ell durant tants anys i li hagués donat tants fills?

Zoé no tenia descendència. William sabia, i ho havia explicat a Elaine, que el primer fill havia mort durant el part, i que després havia patit un avortament. O sigui que l’únic hereu legítim era Thomas. Resultava estrany que ara Zoé hagués d’ocupar-se d’ell… però potser finalment decidiria abandonar la granja adduint una raó qualsevol.

Almenys, això pensaven tots: ningú no estava ordint fosques venjances contra Elaine, segur que no. Per això els homes van relaxar la seva vigilància sobre ella. Quan per fi van arribar a BIenheim, Tim es va retirar a l’hotel, senyal de la fatiga que sens dubte patia. Elaine va enviar Roly rere seu.

—Procura que descansi. La recepció a casa de la senyora Redcliff també serà esgotadora.

Roly no hauria necessitat que li ho demanessin. A més de pujar l’equipatge, ja s’imaginava que també havia d’ocupar-se del pacient.

William es va acomiadar al·legant uns motius vagues, que Kura segurament hauria comprès si hagués tingut el més petit interès per alguna cosa que no fos el recital que se celebraria la nit següent. William sabia que estava en deute amb Heather Redcliff, de soltera Witherspoon. Si bé es trobava enmig dels pre-paratius per a la recepció, el seu «William, ara no és el moment!» va sonar tan fals que ell només va posar expressió compungida i es va limitar a esperar en aquella mansió tan elegant.

Aviat les donzelles es van quedar feinejant una estona a soles. I la cuinera es va alegrar que ningú no estigués tafanejant a les seves olles. D’altra banda, les nenes es van entretenir amb uns amics.

—Estic impacient per tornar a veure Kura! —va declarar Heather mentre s’arreglava els cabells i acompanyava William a la porta.

—I jo m’alegraré de conèixer per fi personalment el fabulós senyor Redcliff —va respondre ell amb un somriure—. Serem aquí a les vuit. A reveure, doncs.

Kura i Elaine van passar la tarda examinant la sala de concerts de l’hotel i assajant una vegada més el repertori. Elaine es va sentir al principi intimidada per la grandària i la sumptuositat del lloc. Era un hotel que impressionava, molt més elegant que el White Hart de Christchurch, i no es podia ni comparar amb la pensió de la seva àvia.

—L’acústica és perfecta! —va advertir Kura, que ja havia actuat allà amb la companyia de Barrister—. I aquesta vegada tindrem l’escenari per a nosaltres soles. No hi haurà més cantants ni ballarins, el públic només ens escoltarà a nosaltres! No és meravellós? Com el xampany! —va giravoltar per l’escenari.

A Elaine més aviat li resultava aclaparador. El cor li bategava amb força, però no sentia pànic com Caleb. El seu nerviosisme, contràriament, l’estimulava, i la brillantor que l’envoltava influiria positivament en la seva interpretació. Per la seva part, Kura no es preocupava per la seva cosina. A la companyia d’òpera havia conegut ballarins que cada nit, abans de la funció, es posaven a tremolar per animar-se i superar-se. Lainie era d’aquella mena, de segur que ho faria bé.

Ja a l’assaig, Elaine tocava millor que a Greymouth, però en això potser hi influïa el caríssim piano de cua que hi havia a l’hotel, afinat perfectament. Elaine va contemplar l’instrument amb un respecte profund i després va tocar amb una alegria manifesta.

Les dues joves estaven animades quan van tornar a les seves habitacions per canviar-se de roba per a la nit. En efecte, la senyora O’Brien havia tingut el mèrit de confeccionar un nou vestit per a Elaine en només una setmana. Aquesta vegada de vellut més fosc, ja que no havia trobat tela de color blau cel. Però el seu aspecte era magnífic. El blau nit donava encara més brillantor als cabells de la noia i accentuava la seva pell clara. Li donava un aire més seriós i no tan juvenil.

Kura no estrenava vestit. Els seus estalvis i els de William s’havien esgotat en el viatge i en els rètols per anunciar el recital, i William va haver de dir que no quan la seva dona li va demanar que li confeccionés un vestit per a l’ocasió.

—Estimada, jo no domino del tot aquella màquina meravellosa. I si m’ho preguntes, només un grapat de dones aconseguirà fer-la anar amb la gràcia de la senyora O’Brien. Aquesta dona té un talent natural. He estat pensant a contractar-la per a la formació de representants de la companyia… Ara bé, si tenim èxit a Blenheim ens oblidarem de les màquines Singer. Llavors et compraràs tota la roba que vulguis a Londres…

Així que Kura actuaria amb el seu vell vestit granat, i tot i així faria ombra a totes les dones que l’envoltessin. Ja a casa dels Redcliff la seguien mirades admirades abans de ser presentada com la convidada d’honor de la vetllada. Heather Redcliff la va saludar amb entusiasme i Kura fins i tot va permetre que l’abracés.

—Tens un aspecte meravellós, Kura, com sempre! —va exclamar Heather—. Has crescut i et prova molt bé! Estic ansiosa per sentir-te cantar.

Kura va haver de respondre als compliments de la seva antiga mestra. Heather tenia un aspecte més acurat, més dolç, i aquella nit, resplendia. Allò ho devia en part a William, però Kura no ho sabia.

El senyor Redcliff era un home rabassut i corpulent, més aviat gras, de mitjana edat, amb la cara colrada i vermellosa més a causa de la seva freqüent exposició al vent i les inclemències del temps que no pas al consum excessiu de whisky. Tenia els cabells esclarissats, ulls marrons i vius, i encaixava la mà amb fermesa. William es va sentir avaluat per ell. Tim el va trobar simpàtic, sentiment que va ser recíproc. Aviat es van posar a xerrar tots dos animadament sobre la construcció de rails i les dificultats per al traçat de vies als Alps del Sud.

—Després prendrem una copa a la sala dels cavallers —va indicar Redcliff gairebé en to conspirador quan es va adonar que a Tim li resultava difícil estar dret—. Tinc un whisky fantàstic. Però primer he d’acabar amb les salutacions. La meva dona ha invitat tots els habitants de Blenheim que conec i que no m’agraden. Busqui’s un seient i mengi alguna cosa. Després del que ens ha costat supervisar la preparació de tot aquest menjar, el bufet deu estar per Ilepar-se’n els dits. —I li va picar l’ullet.

Heather va passar tota la nit presentant Kura i Elaine. Aquesta amb prou feines va aconseguir tastar res. Kura repartia incansablement encant i es guanyava les simpaties de tothom. La majoria va sucumbir només al seu aspecte, però alguns realment interessats per la música van admirar també la flauta putorino, profusament decorada, que havia portat seguint el consell de William. Per a molts convidats era tota una experiència veure de prop i fins i tot poder sostenir entre les mans aquell instrument maori.

—És veritat que pot conjurar els esperits? —va preguntar una jove—. N’he llegit alguna cosa. La flauta emet tres veus diferents, però només a uns pocs se’ls concedeix el do de despertar els esperits.

Kura volia explicar que la veu dels esperits del putorino consistia més en una tècnica de respiració que d’espiritualitat. Però William la va interrompre i va tornar a exhibir el seu talent com a whaikorero.

—Només els elegits, els tohunga, extreuen d’aquesta flauta aquella música extraordinària. Quan un n’escolta el seu so, s’oblida de les supersticions. Potser és una tècnica de respiració, però commou profundament les fibres íntimes de l’oient. Planteja preguntes i dóna respostes. A vegades satisfà els desitjós més fervents… —Va picar l’ullet a Kura.

—Toqui una mica! —va demanar l’acompanyant de la noia, un xicot que ja anava un pèl alegre—. Conjuri un parell d’esperits!

Kura va semblar desconcertada o almenys ho va fer veure.

—No puc —va murmurar—. No sóc una fetillera, i a més… els esperits no són un fenomen de circ que un pugui treure’s d’un barret de copa quan li ve de gust.

—Quina pena, m’hauria agradat veure un autèntic esperit —va bromejar el jove—. Segur que demà al recital funciona.

—Els esperits arriben quan menys se’ls espera —va declarar amb gravetat William. I quan la parelleta es va haver allunyat, va dirigir un somriure entremaliat a Kura—. Molt ben fet, estimada. Has de ser una mica més enigmàtica. Hi ha moltes dones que saben cantar l’«Havanera», però conjurar els esperits és quelcom molt especial. Els teus ancestres no s’ho prendran malament.

—Si això segueix així, aviat hauràs de fer presagis —va fer broma Elaine amb la seva cosina.

Kura va posar els ulls en blanc.

—Li ha passat pel cap actuar amb el vestit tradicional maori —va dir William, burleta.

—Hauràs de portar tatuatges i sortir amb el pit descobert? —va riure Lainie.

—Tatuatges, no, però això segon, potser sí. M’ha parlat de certes faldilletes de fibra vegetal. Vés a saber què dimonis vol dir!

Kura va somriure. Sabia que el seu marit era bromista de mena.

—Kura? Senyoreta Keefer? Oh, són aquí! Vinguin, he de presentar-los algú! —Heather s’acostava agitada, estirant un home corpulent i la seva no menys voluminosa esposa. A tots dos els seguia una parella d’aspecte més jove. L’home, alt i malgirbat, es recolzava en la dona i un bastó. Unes ulleres fosques li ocultaven gairebé tota la cara—. El professor doctor Mattershine i Louisa Mattershine. El professor és cirurgià al nostre nou hospital. Una eminència! I la seva dona…

Elaine no va escoltar Heather. Mirava com hipnotitzada la dona que venia darrere dels Mattershine i s’acostava a poc a poc. Cara delicada, harmònica i clàssica. Cabells suaus i daurats, recollits al clatell en un monyo espès. Preciosos ulls castanys que contrastaven de forma fascinant amb una pell clara. Zoé Sideblossom.

A Elaine se li va assecar la boca en veure l’home capcot que l’acompanyava. Abans havia estat prim i musculós, però se’l veia contrafet, deforme. El cos i la cara semblaven tous i inflats. Tanmateix, conservava el gest dur al voltant de la boca… el mal cares que indicava concentració quan…

Un calfred va recórrer la noia. Volia fugir però era incapaç de moure’s, igual que tantes vegades a Lionel Station…

—Són els nostres amics, Zoé i Thomas Sideblossom —va indicar l’esposa del metge. Semblava amable i atenta, però també li agradava xafardejar. Així que va abaixar la veu i va afegir més informació abans que Zoé i Thomas arribessin fins a ells—. Els hem portat per animar-los una mica. El jove es va ferir greument en un accident amb una arma i ara és una ombra del que era. I ella és… bé… la madrastra, un amor tardà del seu pare. Doncs sí, i ara s’ha assabentat que el seu marit… Quin destí tan cruel…! —Es va aclarir la gola i va elevar una mica la veu—: Zoé, estimada, aquestes són les artistes…

Lainie i Zoé es van quedar mirant. La dona anava de dol. Segurament li havien enviat un telegrama. Elaine mai s’havia cregut que al personal de Sideblossom li resultés impossible localitzar-la.

—Tu aquí…? —va murmurar Zoé, sorpresa, i es va distanciar una mica de Thomas, que encara no havia vist Elaine. Probablement esperava que ell es quedés amb la senyora Mattershine i així intercanviar un parell de frases amb Lainie—. Encara que no t’ho creguis, en aquell moment et vaig admirar pel teu valor. Però tu… nosaltres… Oh, Déu, hauríem de marxar!

Semblava sentir la mateixa por que Elaine, però cap de les dues no podia escapolir-se d’aquella situació.

—Miss Kura-maro… Com es pronuncia, estimada? I Miss Elaine Keefer…

Embadocat com estava, potser Thomas no se n’hauria adonat si la seva amfitriona no hagués esmentat correctament el nom d’EIaine. Tots havien acordat que allà Elaine tornaria a ser Lainie Keefer, però la senyora Mattershine potser va pensar que «Lainie» era massa informal. O potser la jove desprenia una aura d’aquella por que Thomas coneixia prou bé.

—Elaine? —La seva veu va penetrar en el més pregon d’ella, com si li fes un nus amb el cor—. La meva… Elaine? —Thomas va prémer el puny al voltant del bastó.

Elaine el mirava amb els ulls esbatanats, immòbil.

—Thomas, jo…

—Thomas, ara ens n’hem d’anar! —va intervenir Zoé—. Havíem acordat no remoure el passat. Tots lamentem el que va succeir, però és millor…

—Potser eres tu la que no volia remoure el passat, estimada Zoé! —va replicar ell amb to amenaçador, i es va redreçar tot el que va poder.

Per a la majoria dels assistents potser no oferia una imatge aterridora, però Elaine va retrocedir i les seves mans es van crispar. Era com si mai no haguessin existit ni Tim ni els anys a Greymouth. Allí hi havia Thomas i ella li pertanyia…

—I tu! —va afegir Thomas, dirigint-se a Elaine, tal com feia en el passat—. Però jo no deixo les coses sense resoldre, estimada Elaine. El meu pare et busca, saps… bé, et buscava. Ara és mort. Has tingut res a veure amb això, bruixa?

La gent que envoltava Elaine, Zoé i Thomas observaven el rampell de l’home, la pal•Iidesa mortal de la jove i els esforços desesperats de Zoé per apartar-lo.

—Thomas, anem-nos-en ja.

—Per fi t’he trobat, Lainie… —va dir ell assaborint cada paraula. Va fer un pas incert cap a Elaine—. I t’ho faré pagar. No avui, tampoc demà, sinó quan a mi em vingui de gust. Espera’m… com llavors, te’n recordes? Aquell vestit blanc tan bufó, tan ingenu… però ja llavors una mentida. Sempre mentida.

Elaine tremolava, paralitzada per la por. Si ell intentava emportar-se-la, ella… li tornaria a disparar. Però no tenia cap arma. Va aixecar, desesperada, les mans.

Tanmateix, un so ofegat, la sobtada materialització d’una música d’un altre món, va interrompre el tens silenci. Una melodia potent, i apressant. Elaine mai no l’havia sentida abans, encara que va reconèixer l’instrument: la veu dels esperits del putorino.

Kura tocava concentrada notes llargues i profundes seguides per altres més ràpides i dissonants, que a poc a poc es van imposar i van envoltar la noia com una aura espectral. Elaine es va acostar a la seva cosina i es va col·locar entre ella i Thomas Sideblossom.

Des que havien sonat les primeres notes l’home persistia en la seva actitud agressiva. Però el seu cos començava a perdre tensió i la seva expressió amenaçadora canviava en una por atroç. Les ulleres li van caure i la seva cara desfigurada es va contraure i va semblar perdre els seus trets per efecte de la música. Rere la façana d’home dur i malvat va sorgir l’aspecte d’un nen trastornat.

—No… si us plau, no… —Thomas va retrocedir, va perdre l’equilibri i va caure… Després es va posar a cridar i es va protegir el cap amb els braços, rodolant per terra.

Elaine no entenia res, com tampoc la resta dels presents. Però va notar com tots retrocedien alarmats… i hauria cregut en la màgia de la flauta si Kura no hagués mirat igual de perplexa l’home que es recargolava davant seu.

Thomas Sideblossom encara ploriquejava quan Kura per fi va deixar de tocar. Ella semblava confosa, però li va dir unes paraules en maori que el van alterar encara més. Elaine volia intervenir-hi, ajudar la seva cosina, així que es va sobreposar i també va pronunciar de pressa i amb veu ronca la primera frase en maori que se li va ocórrer. Després va retrocedir, tan confosa com tothom. Kura, ben al contrari, va mantenir el tipus: va donar l’esquena a Sideblossom i va abandonar el saló amb el cap ben alt i el posat altiu d’una vencedora.

—Doctor, ràpid, si us plau! —es va sentir cridar Zoé Sideblossom, i també la veu de Heather Redcliff.

Elaine es va preguntar on dimonis s’havia ficat el doctor Mattershine, però tant li feia. Va recórrer la casa a corre-cuita, fins que va obrir una porta i va trobar Tim a la sala dels cavallers, conversant amb el senyor Redcliff. La jove es va desplomar davant d’ell i va recolzar el cap a la seva falda.

—Lainie? Què passa, Lainie?

Un convidat que passava rabent per la porta de la sala li va respondre:

—La fetillera maori ha mort un home!

—Tranquil·la, no és mort! —William sostenia una Kura espantada i desconcertada. Ella no necessitava cap suport per mantenir-se dreta, però ell sabia que el necessitaria quan el seu posat afectadament rígid i altiu flaquegés en dissipar-se l’encantament o el que fos—. Només ha patit un xoc, encara que no sé com…

—Ja s’ho faran vostès per aclarir-ho —va dir Julian Redcliff, que a ulls de Tim anava creixent en consideració. Abans que res havia posat a recer en el seu propi dormitori una Lainie fora de si, la commocionada Kura i el seu acompanyant. I també va sumar punts per a William quan va deixar allà una ampolla de whisky. Finalment, va mirar amb admiració la flauta que Kura encara sostenia a la mà i va prendre un trago de licor abans d’anar-se’n. Bé, aniré a tranquil·litzar els histèrics. La primera, la meva dona. Després potser Miss Kura voldrà explicar-me com ha pogut deixar fora de combat un home adult només bufant una flauta. Vaja, és la primera vegada que la música m’infon vertader respecte.

—Però jo tampoc no ho sé… —Kura va agafar l’ampolla—. No en tinc ni idea. Quan aquell paio ha començat a amenaçar Lainie i ella semblava a punt de morir-se, m’he posat nerviosa i m’he posat a tocar impulsivament. Volia cridar l’atenció de William. No es resisteix a la veu dels esperits… He pensat que si feia una prova, ell vindria per captivar la gent… —Kura va riure nerviosa—. Però llavors l’home ha reaccionat de forma molt rara… Era evident que la flauta li feia por. Així que he continuat tocant.

—Quina cançó era? —va preguntar William—. Algun conjur?

—No diguis ximpleries, William! —Kura va moure el cap—. Era un càntic fúnebre. D’un haka que Caleb va transcriure, però ens va semblar massa trist per al repertori. És bastant difícil d’interpretar. Funciona en l’acústica d’una habitació, però no en una sala plena…

—Sideblossom s’ha posat així d’histèric en sentir una mena de… mmm… cançó religiosa? —va preguntar, incrèdul, Tim.

Kura va fer que sí amb el cap.

—Podria dir-se així. Va ser més o menys com si un maori es desmaiés en sentir un pakeha cantant Amazing Grace.

—I la maledicció? —va seguir preguntant Tim—. Pel que semblava li heu dit alguna cosa després…

Kura es va posar vermella.

—No es pot traduir. Ha estat un… bé, un makutu. Els homes gelosos solen dir-s’ho mútuament sense que hi hagi conseqüències… tret d’algun cop de puny al nas.

—I tu què has dit? —Tim es va girar cap a Lainie—. Tu també has dit alguna cosa al final, oi?

—Jo? —Lainie es va sobresaltar com si l’haguessin arrencat d’un somni—. Jo no sé maori. He dit el primer que se m’ha acudit. Alguna cosa així com «Gràcies, vostè també té un gos molt bonic».

—És clar, això ho explica tot —va ironitzar William.

—La maori que porta la casa dels Sideblossom també té un putorino… —va dir Elaine en to inexpressiu, com sempre que es referia al temps passat a Lionel Station—. Jo l’odiava perquè, sempre que ella tocava, Thomas s’enfuria i després era pitjor que mai. Però no sé si ella invocava la veu dels esperits. Mai la vaig escoltar amb atenció.

—Segurament no —va dir Kura—. No és fàcil. A mi me’n va ensenyar la meva mare. I mai em va fer por. Marama em tocava la veu dels esperits quan no agafava el son. Em deia que els esperits em cantaven perquè m’adormís.

—Emere va ser la mainadera de Thomas. Potser ella ho maneja d’una altra manera —va reflexionar Lainie—. Potser va ser ella qui li va infondre por de l’instrument.

Tim es va arronsar d’espatlles.

—És possible que mai no ho esbrinem. Potser ell temia simplement que Lainie atiés Callie per atacar-lo. S’ho mereixia. Però, de totes maneres, m’alegraré de posar uns milers de quilòmetres entre nosaltres i aquell boig… Quina pena el vostre concert, Kura. Després del que ha passat aquesta nit ningú no hi assistirà.

—Això ja ho veurem! —va saltar William.