10

Roderick Barrister no era precisament un geni del bel canto. Havia cursat estudis en un institut de cert renom i s’obria pas en l’òpera lluitant tenaçment amb els papers més importants de tenor. A més, tenia bona aparença, amb els cabells abundants, llisos i negres, que portava llargs, cosa que conferia més caràcter a un personatge operístic. La seva cara de trets ben definits exercia un efecte més dolç que els aspectes clàssics i commovia més profundament els cors femenins, i els seus ulls negres tenien una brillantor apassionada. Gràcies al seu aspecte, aconseguia contractes en petites companyies o en vetllades musicals. Tanmateix, amb això no n’hi havia prou per fer carrera en els grans escenaris. A la llarga, però, triomfar i ser conegut de tothom havia deixat d’importar-Ii.

Per això va aprofitar T oportunitat que se li va oferir quan un home de negocis neozelandès va finançar una companyia per fer una gira per Nova Zelanda i Austràlia. George Greenwood, un home ric encara que ja no jove, perseguia amb això un objectiu més altruista que el simple enriquiment. És clar que hi guanyaria una bona picossada, però es tractava sobretot de donar una alegria a la seva dona Elizabeth. Anys enrere, el matrimoni havia passat uns quants mesos a Anglaterra, i la llavors jove esposa s’havia vist atreta per l’òpera. L’Illa Sud de Nova Zelanda no tenia cap escenari d’òpera i els aficionats al bel canto havien de conformar-se amb els gramòfons i els discos. George volia posar remei a aquella situació i va aprofitar una nova estada a Londres per formar una companyia de cantants i ballarins.

Roderick va ser dels primers a presentar-se i aviat va comprendre que també aquí podia aplicar de manera profitosa el seu talent: George Greenwood no tenia ni idea de música i un interès limitat per ella. Per a ell més aviat era una càrrega haver d’ocupar-se, al costat de la seva feina habitual, de seleccionar cantants i ballarins, sense comptar amb la tasca de prendre la decisió de quin d’ells dominava millor el seu ofici que els altres. En aquest sentit va acceptar de bon grat el suggeriment de Roderick d’ajudar-lo en l’elecció i Barrister es va veure de sobte fent les funcions d’un empresari.

Les va desenvolupar a consciència, contractant les ballarines més maques i predisposades, i ballarins que se sentien atrets pel seu propi sexe. AI cap i a la fi no es faria acompanyar a ultramar per competidors. Pel que fa als cantants —i naturalment en l’elecció sobretot d’altres tenors, barítons i baixos—, es va cuidar que ningú no li fes ombra ni acústicament ni òpticament. La seva futura companya, la primera soprano, era, per tant, pel seu aspecte i per la seva veu, més aviat mediocre, encara que una dona de bon cor. Sabina Conetti sabia tan bé com Roderick que no estava dotada d’un gran talent. Va agrair el contracte ben pagat i es va mostrar sempre disposada a satisfer Roderick quan les ballarines no en tenien ganes, bressolant-lo contra els seus exuberants pits perquè li expliqués les seves penes. A Roderick li va estalviar uns quants problemes i el tenor va evitar tots els conflictes privats de la companyia amb què altres empresaris haurien passat nits en blanc. La pau i l’amor regnaven en la petita troupe i, com va quedar demostrat, el públic no els exigia gran cosa. Ja al vaixell, un vapor que va fer el viatge en poques setmanes, la companyia va oferir un parell de concerts i els viatgers van omplir d’elogis tant els artistes com George Greenwood, que estava exultant d’alegria.

Roderick esperava amb serenitat la primera aparició de la companyia a Christchurch, a les planes de Canterbury. Se suposava que Sabina Conetti en persona era millor que Jenny Lind en disc.

També Christchurch va resultar tota una sorpresa. Els cantants i ballarins s’havien imaginat que arribarien a un poble de mala mort al cul del món, però es van trobar amb una ciutat amb pretensions de metròpoli anglesa. El ferrocarril, inaugurat ja el 1880, travessava ranquejant aquella ciutat tan pulcra. El Christ CoIIege atreia estudiants de tot Nova Zelanda i conferia a la ciutat una atmosfera juvenil, i era evident que la gent no era garrepa. La cria d’ovelles i també la recent exportació de carn havien contribuït a un considerable enriquiment a Canterbury i els regidors invertien de bon grat els fons recaptats en magnífics edificis públics.

Tot i així, encara no hi havia cap edifici destinat a l’espectacle operístic i la funció se celebraria en un hotel. Roderick va donar de nou gràcies al cel per comptar amb Sabina. Mentre ella s’ocupava dels cantants, que es queixaven de la mala acústica de la sala del White Hart, i dels ballarins, preocupats per la mida reduïda de I’escenari, ell va explorar la ciutat i després va observar amb curiositat, quan faltava poc temps per a la representació, el públic: persones ben vestides i exultants d’alegria anticipada, que aviat aplaudirien Roderick Barrister com si fos Paul Kalisch en persona. Un somni fet realitat! I llavors va albirar aquella noia…

Heather Witherspoon va ser qui va comunicar l’actuació de la companyia d’òpera a William i Kura. Si bé George Greenwood havia informat Gwyneira, aquesta s’havia oblidat de comentar-ho, ja que ni a James ni a Jack no els interessava gens l’òpera.

—Hauries d’anar-hi. L’òpera és un espectacle molt bonic —va dir ara Gwyn, intentant amb poc convenciment fer canviar d’opinió el seu fill.

Pretenia facilitar-li una formació general, cosa que no era senzilla a Nova Zelanda, i James solia donar-li suport en això. L’any anterior, la Royal Shakespeare Company havia fascinat els McKenzie, si bé a Jack li havia emocionat més el duel d’espadatxins que el desgraciat amor entre Romeo i Julieta. No obstant això, la família de Gwyn no era aficionada a l’òpera.

—I què farem amb Glòria? —va preguntar Jack—. Plorarà si la deixem tanta estona, i si ens l’enduem encara plorarà més. No suporta el soroll.

El noi havia adquirit el costum de portar la seva «mig neboda» d’un lloc a un altre com si fos un cadellet. En lloc d’ossets de peluix, li deixava els raspalls dels cascos balancejant-se per sobre del seu cistellet, que instal·lava a la quadra, i quan Glòria feia manades li donava tiges de palla o un raspall dels cavalls perquè hi jugués. A la nena l’hi agradava. Mentre la seva mare no cantés o toqués el piano, la petita estava tranquil·la, i des que Jack dominava com un professional l’assumpte de la llet bullida, fins i tot dormia tota la nit d’una tirada.

Gwyn no havia informat Kura i William sobre la imminent vetllada d’òpera. Últimament, les famílies de Kiward Station vivien cada vegada més distanciades. El piano enmig del saló i els concerts vespertins de Kura empenyien James i Jack a retirar-se d’hora a les seves habitacions, i si la intèrpret se n’anava a dormir, ningú no tenia ganes d’acompanyar William amb una copa de whisky. Llevat, evidentment, de Heather Witherspoon.

—Hi ha res entre tots dos? —va preguntar James en una ocasió—. Vull dir… suposo que no passaran tota la nit parlant sobre la seva educació anglesa en un internat, oi?

Gwyneira va riure.

—En qualsevol cas, Jack afirma que entre Kura i William ja no hi ha res. Hauràs exercit una mala influència sobre ell? Helen estaria horroritzada! Ell diu que cada nit els sent barallar-se. Això, però, no m’ho ha explicat a mi, sinó al seu amic Hole. Me n’he assabentat de casualitat. Fa poc que han començat a interessar-se per les noies. En aquest tema, Hole està més madur que Jack. El jove pateix «l’embruix de Kura». No m’estranyaria, doncs, que acabés en un monestir!

James va somriure amb ironia.

—Em sembla improbable. No hi ha dubte que és un bon pastor, seria molt fumut per a ell no esquilar ni dirigir al seu gust el seu ramat de feligresos. A més, no crec que inclogui els border collies com a guardians de la virtut.

—Doncs no estaria tan malament! —va riure Gwyn—. Te’n recordes, de com bordava Cleo cada vegada que em tocaves?

James va llançar una mirada a Monday, que jeia dins la cistella al seu costat.

—La guardiana actual dorm. Així que val més que no deixem passar aquesta oportunitat…

Kura estava entusiasmada amb l’excursió a Christchurch, i Heather Witherspoon no ho estava menys. William s’interessava més pel fet de seguir mantenint els contactes amb els altres barons de la llana a través del viatge, i les va acompanyar gustós. Gwyneira va concedir de mala gana la tarda lliure a Miss Witherspoon. Seguia descontenta amb la seva feina quant a la formació de Jack i els nens maons. Però Heather demanava tan poques vegades un dia lliure que no podia negar-s’hi.

—Tant de bo s’enamori d’un cantant i se’n vagi d’una vegada —va assenyalar, esperançat, James.

Però una cosa així no passaria mai. Ja feia temps que Heather havia entregat el seu cor. Si bé al principi William no havia mostrat cap interès per la institutriu, sinó que seguia somiant a conquistar la «fortalesa de Kura», era ella qui romania cada nit amb ell. En algun moment descobriria el jove la dona que hi havia en ella. O, almenys, ella així ho esperava. En els llibres i les revistes que llegia segur que passava al final. La dona havia de mantenir-se tendra, pacient i, sobretot, estar sempre disposada.

Així doncs, Kura, William i Heather se’n van anar a Christ-church i, naturalment, la primera mirada que Roderick Barrister va adreçar al públic es va centrar en Kura-maro-tini.

—Caram, has vist la noia que hi ha allí asseguda? —va exclamar Roderick amb veu gairebé reverencial.

Sabina va mirar, avorrida, per un forat del teló.

—Quina? Almenys en veig deu. Després totes estaran boges per tu. Cantaràs primer Pamino o Don José?

—Començarem amb Mozart… —va murmurar Roderick, desconcentrat—. Com pots veure-hi deu noies? Al seu costat, tota la sala es dilueix en un no-res boirós! Aquells cabells, aquella cara… Té alguna cosa exòtica. S’ha mogut… Ha nascut per ballar, n’estic segur.

—Sempre has tingut debilitat per les ballarines —va sospirar Sabina—. Brigitte i Stephanie tornaran a treure’s els ulls per culpa teva. Hauries de contenir-te una mica… Vinga, vés a maquillar-te. El «no-res boirós» vol entreteniment!

La companyia va oferir escenes de La flauta màgica, Carmen i El trobador; d’aquesta última, el famós quartet de l’escena final, que, en realitat, ningú del grup no se sabia. En especial la mezzosoprano, una joveneta ballarina que havia estudiat una mica de cant, va representar molt malament el paper d’Assutzena. Gairebé mai se la sentia, ja que els homes, com que no cantaven bé, intentaven entonar alt. Sabina va tornar a dir que la pròxima vegada entraria en escena amb taps a les orelles, ja que de totes maneres no podria empitjorar més la seva interpretació de Leonora.

Fos com fos, entre tot el benèvol públic de Christchurch només hi havia una oient que s’adonava dels errors de la representació i es concentrava en les veus femenines. Això era l’òpera? No feia falta res més per pertànyer a una companyia internacional? D’una banda, Kura estava decebuda; però, de l’altra, se sentia esperançada. Aquella noia que ara grallava com un corb en el paper d’Assutzena i abans en el de Carmen, ni tan sols s’acostava al seu nivell! I aquella soprano! Però a Kura li va agradar el tenor. Bé, certament no afinava en totes les notes, però potser era a causa de la mediocritat de les seves companyes. Va aconseguir que el cor de Kura s’alegrés: el que més li hauria agradat a ella era acompanyar-lo quan la seva Carmen va fracassar de manera deplorable en el duet, i fins i tot s’hauria atrevit a interpretar Pamina millor que aquella tal Sabina. A més, l’home era molt atractiu, com ella sempre s’havia imaginat Manrico, Pamino i tots els altres herois. Kura sabia que era una funció de tercera categoria, però mai no havia desitjat res amb tanta intensitat com ser en aquell escenari.

Heather Witherspoon també hauria estat capaç de classificar la qualitat dels cantants, però estava entotsolada en el seu enamorament. William estava assegut entre ella i Kura i poc li costava imaginar-se que ell li pertanyia a ella i que a continuació l’acompanyaria a la recepció que George Greenwood havia preparat per als assistents més importants i els cantants. Però, és clar, només William i Kura hi estaven convidats. Malgrat això, Heather va somiar durant dues hores que es trobava en un altre món i la deixava del tot indiferent si els intèrprets afinaven o desafinaven.

William hauria anhelat la seva companyia a la recepció. En realitat es moria d’avorriment, llevat dels Greenwood, no hi havia assistit gairebé ningú interessant. Pel que semblava, els barons de la llana de les planes no s’interessaven pel cant i la dansa, almenys en el període d’esquilada. Segons George, les quadrilles d’esquiladors ja eren a la granja dels Richland.

—És probable que després es dirigeixin a Kiward Station —va assenyalar el comerciant—. No els fan falta, allí, senyor Martyn?

William gairebé s’havia enrojolat. De fet, Gwyneira no li havia comentat res que l’esquilada estigués al caure. Era probable que es tractés d’un altre intent de deixar-lo de banda. Quan ell tornés, tots els animals haurien baixat de les pastures de la muntanya i estarien llestos per a l’esquilada, i els pastors es partirien de riure perquè el seu jove patró preferia escoltar òpera a treballar.

William estava furiós i el comportament de Kura tampoc no contribuïa a apaivagar-lo. En lloc de quedar-se al seu costat com una bona esposa —cosa que solia fer per falta d’interès cap a la resta dels convidats—, aquell dia voletejava d’un cantant a un altre. Un tipus ben plantat de cabells foscos, força fanfarró, semblava haver-la impressionat especialment.

—De debò? Canta, vostè, senyoreta…? —preguntava el paio, amb aquella expressió àvida que tots els homes mostraven sense excepció davant Kura.

—Warden… no, Martyn. Senyora Martyn. —En l’últim instant Kura va semblar recordar el seu estat civil. El cantant va mostrar la seva decepció. William hauria estat capaç de donar un calbot a Kura.

Es va preguntar si havia de seguir escoltant i va decidir no turmentar-se més. Així que es va dirigir a la barra. Un whisky li aixecaria els ànims. I des d’allà també podria controlar Kura. William no sentia gelosia, sabia que en veure per primera vegada la seva dona tots els homes es col·lapsaven. Per què havia de ser diferent aquell cantant de pacotilla? I si havia de desafiar cada individu que mirés amb lascívia Kura, hauria de dedicar la resta de la seva vida a batre’s en duel. William va confiar en Kura. Va pensar que si no deixava que ell jagués amb ella, tampoc no deixaria que ho fes cap altre home. I quan ella abandonés aquella sala, ell tornaria a ser al seu costat perquè no se li acudís de tancar I’habitació que compartien a l’hotel.

Kura, mentrestant, dedicava a Roderick aquell somriure seu tan arrabassador…

—Jo volia ser cantant. Sóc mezzosoprano. Però l’amor es va interposar…

—I va privar el món d’una meravella com vostè! La deessa de l’Art no hauria d’haver-ho permès… —Roderick va adular la noia, encara que no es va creure ni per un moment que tingués talent artístic. No era sinó una altra de tantes dones que sobrevaloraven les seves tres classes de piano… De totes maneres, algunes es mostraven disposades a ensenyar-li els seus dots durant un parell d’hores—. En cas que s’ho repensi… —va dir displicent—… serem encara una setmana aquí i amb molt de gust la sentiré cantar si ho vol.

Kura resplendia quan més tard va recórrer saltant el passadís de l’hotel al costat del seu marit.

—William, sempre ho he sabut! Puc cantar òpera i l’empresari s’ha mostrat disposat a escoltar-me. Oh, William, vull fer-ho! Demà mateix! Potser no necessitaré estudiar aquella avorrida carrera. Potser podrem anar simplement a Londres, cantar-hi i després…

—Estimada, m’agradaria complaure’t, però demà al matí hem de tornar a la granja. —William havia pres la decisió després del tercer whisky—. Ens hi espera l’esquilada. Acabo d’assabentar-me que les quadrilles d’esquiladors estan a punt d’arribar. Em necessiten, no vull deixar tota la feina a Gwyn i James.

—Bah, ho han fet durant vint anys sense tu! —va replicar Kura, amb raó—. Vinga, deixa que canti davant el senyor Barrister! Després…

—Ja veurem. —Kura li havia agafat la mà i ell ja alimentava esperances de passar una nit deliciosa entre els seus braços.

La va besar quan van entrar a l’habitació i es va sentir més segur quan ella va respondre amb avidesa, així que va començar a abaixar-li el vestit.

—Déu meu, Kura, ets tan bonica… Els homes pagarien qualsevol preu per veure’t sobre un escenari tant si cantes com si no cantes —va xiuxiuejar amb veu ronca.

Kura va deixar que la desvestís. Després es va quedar despullada davant d’ell i va permetre que l’acariciés i li petonegés el cos. Després es va estirar al llit, ell li va introduir la llengua a les seves partes íntimes i va jugar amb la seva inflamada vagina. Ella va gemegar, va deixar escapar uns petits crits i no va trigar a arribar a l’orgasme. Feliç, va agafar el cap del seu marit, li va acariciar els cabells i va començar a excitar-lo. S’hi va encamellar.

—Espera… —va advertir William—. Espera, he de treure’m els pantalons…

Tenia la sensació que el seu turgent membre li esquinçaria la roba. Es va desprendre per fi dels pantalons i ja es disposava a penetrar Kura, a fondre’s amb ella en un únic ser. Però Kura es va retirar amb determinació.

—Kura, no seràs capaç… —William va necessitar una voluntat gairebé sobrehumana per no agafar un dels llargs flocs de la seva dona, atraure-la amb violència contra si, agafar-la per les espatlles i prendre-la per la força. El seu desig era massa, simplement massa…

Kura el va mirar impassible.

—Però si ja t’he dit que no ho vull tornar a fer. Just ara que és possible que això del cant surti bé. No vull un altre fill!

William va sortir fent tombs del llit. Si s’hi quedava, la violaria! Ningú no podia esperar d’ell que, excitat i a les portes de l’orgasme, s’adormís al costat de Kura com un escolanet. La seva erecció disminuïa de mica en mica, però havia de sortir d’allí. Buscaria un lavabo per alleujar-se ell mateix i després… potser hi hauria una altra habitació en què podria dormir. Però quina vergonya demanar-la a recepció, maleïda sigui!

Va anar fins al bany i allí va trobar Heather Witherspoon. En altres circumstàncies li hauria resultat enutjós, mig despullat com anava. Però ella va somriure desimbolta i segura de si mateixa. Tampoc ella no anava vestida del tot. Els cabells li queien sobre les espatlles i anava descalça. La cara se li va il·luminar quan el va veure.

—Senyor William! Tampoc vostè aconsegueix agafar el son? Com ha anat la recepció?

Heather només portava una bata lleugera sobre una camisa de dormir de seda. Els pits se li marcaven sota la tela i, alliberada de l’eterna cotilla i els vestits tristois de solterona, s’hi reconeixia una silueta femenina. La seva mirada era incitadora, li tremolaven els llavis i els ulls li brillaven.

William no s’ho va pensar dues vegades i la va estrènyer entre els seus braços.

L’endemà, William no va deixar a penes temps d’esmorzar a Kura. Havia tornat al seu llit a la nit, alleujat després de fer l’amor amb Heather i borratxo de whisky, però la seva dona ja dormia profundament. Tampoc Kura no coneixia la gelosia, se sentia massa segura d’ella mateixa. Ara protestava irritada contra l’apressada partida, però no aconseguia imposar-se.

—Aquell paio no vol sentir-te, només vol contemplar-te amb lascívia —va explicar William a la seva queixosa esposa—. Això no m’importa, però no poden començar a esquilar sense mi. Bé… és clar que poden, però em cauria la cara de vergonya davant dels pastors. Què pensarien? EI futur senyor de Kiward Station es queda agafat a les faldilles d’una aprenenta de diva i els altres li fan tota la feina!

Va ferir tan profundament Kura amb el qualificatiu d’«aprenenta de diva» que almenys va gaudir d’un viatge tranquil. Ella va callar, irada, i només va creuar unes paraules amb Heather. Així que van avançar ràpidament. William portava dos cobs que tiraven de la lleugera calessa i en els últims anys els camins havien millorat força. Ja no calia pernoctar en el trajecte entre Christchurch i Haldon.

Van arribar a Kiward Station a primera hora de la tarda i William va anunciar de manera gairebé triomfal el seu retorn per a l’esquilada. L’endemà ja pensava supervisar la distribució de les ovelles dins els coberts. De totes maneres, va començar la nit amb un parell de whiskies al saló i la va acabar al llit de Heather Witherspoon.

Heather, totalment curulla per l’amor de William, no sabia què dir davant les queixes de Kura per haver perdut l’oportunitat de demostrar els seus dots per al cant. De cap manera no volia que la seva deixebla se n’anés a Anglaterra, almenys no amb el seu marit. Però Kura mai no havia suggerit que abandonaria Kiward Station fins i tot sense William. D’altra banda, havien canviat moltes coses. Heather era la confident de Kura, així que sabia molt bé que no feia l’amor amb el seu marit des del naixement de Glòria. I estava al corrent dels intents de Kura per reduir les relacions sexuals amb William a innocents carícies i petons, com havia fet amb Tiare. Encara que no li interessaven els detalls, segons l’opinió de Heather, el matrimoni de Kura amb William havia conclòs de fet. Hi havia la possibilitat que al final Kura abandonés el seu marit. L’audició a Christchurch podria ser el primer pas. Per això va aconsellar amb prudència a la noia:

—No hauries de fer-te gaires il·lusions, però saber què opina una vegada un especialista no et perjudicarà.

—Per això hauria d’haver-me quedat a Christchurch… William és tan malvat! —Kura va reprendre les queixes que Heather hauria d’aguantar tot el matí.

Però a la institutriu se li va acudir com a solució buscar les partitures d’algunes peces que havien escoltat la nit anterior. A partir d’aquell moment Kura va practicar amb tenacitat. Una vegada i una altra va cantar els papers de Carmen i Assutzena.

—Jo hauria estrangulat aquella Carmen al segon acte com a mínim, o millor encara a la primera escena —va balbucejar James, quan per tercera vegada va ressonar a través del saló VHavanera mentre ell intentava relaxar-se després del dinar. Estava enfadat: el retorn anticipat de William no els convenia. A més, al matí, el jove tenia ressaca i es notava entumit. Havia estat importunant els homes amb el seu mal humor i confonent els animals fins que havia tret James de polleguera. Només li faltava que Kura es passés hores cantant sobre l’amor i sobre ocells rebels, una vegada i una altra el mateix fragment. Quin malson!

—I ara què passa? No va dir fa tres dies que havia de practicar l’alemany perquè no podia cantar els Lieder de Schubert en anglès? Però, això no és francès?

Kura havia après francès amb Miss Witherspoon.

—Ho va sentir abans-d’ahir a Christchurch i se suposa que la cantant era terriblement dolenta —va explicar Gwyneira, i va passar a contar-li I’assumpte de l’audició—. Kura vol que li proporcioni un home i un carro perquè pugui tornar a veure aquell cantant, o empresari, com l’anomena ella. Però de moment ens resulta impossible prescindir de ningú, llevat potser de William. No entenc per què no es van quedar a la ciutat per a la maleïda audició.

—Jo en el seu lloc tampoc no l’hi hauria permès —va grunyir James—. És ben clar què vol aquell tipus. O creus que posarà per davant dels seus cantants una noia que mai de la vida ha trepitjat un conservatori?

Gwyneira va arronsar les espatlles.

—No ho sé, James. No en tinc ni idea i, per ser franca, tampoc no m’interessa. Jo diria a aquell home que acomiadés la que va interpretar Carmen i donés una oportunitat a Kura… En aquell moment Kura va atacar de nou l’ària. James va posar els ulls en blanc.

—Una altra vegada no! —va murmurar, atabalat—. Mira, Gwyn, durant setze anys has intentat fer feliç Kura. Ara li correspon a William aconseguir-ho. Ella ha de persuadir-lo que la porti a Christchurch, es quedi amb ella i l’agafi de la maneta quan canti. Segur que també és bo a l’hora de negociar els contractes de la seva dona i de tornar bojos els seus socis quan ella canti massa alt o massa baix. Però això a tu ja no t’incumbeix. Ja és prou lamentable que cap dels dos no s’ocupi de la seva filleta. A més, hem de dir a Jack que la nena no pot estar als coberts durant l’esquilada, no li convé l’aire que s’hi respira. Encara que torni a passar-se el dia plorant.

Gwyneira va sospirar. I a sobre això! La mainadera acabaria acomiadant-se. Ella mateixa supervisaria, com sempre, un dels coberts, però si Kura es passava el dia cantant i, com a conseqüència. Glòria es passava el dia plorant, la senyora Whealer capitularia.

Kura cantava com una possessa i quant més gran era la seva seguretat en el domini del text i en l’afinació, més corroborava la seva opinió d’estar a l’altura de les exigències de Roderick Barrister. Havia d’anar a Christchurch! Mentrestant, ja gairebé havia passat la setmana, li quedaven només dos dies, dels quals un desapareixeria en el viatge. Havia de tornar a parlar amb William. O no tan sols parlar? Si permetia que li fes l’amor, ell es convertiria en un titella a les seves mans. És clar que correria un risc, però si ella el conduïa d’un orgasme a un altre, ell no li negaria res. A més, a la recepció havia sentit que les ballarines murmuraven sobre un contratemps que li havia passat a una, i, pel que semblava, existia un mètode per esmenar l’error. Així que, en el pitjor dels casos, parlaria amb la noia i li ho demanaria. O amb el senyor Barrister. A ell tampoc no li semblaria correcte que una de les seves cantants o ballarines aparegués de sobte amb un bombo.

Així, doncs, Kura no va passar la tarda al costat del piano, sinó que es va preparar per a William. Només va tornar a tocar a la nit, per a ell i Miss Witherspoon. Gwyn i James s’havien retirat d’hora i Jack estava atrinxerat amb Glòria i el seu gos a la seva habitació insonoritzada a mitges.

Aquella nit, però, Kura no es va dedicar a l’òpera, sinó a les cançons irlandeses que agradaven al seu marit. I, en efecte, després d’interpretar Sally Gardens va albirar la guspira del desig en els seus ulls. Va cantar Wild Mountain Thyme per atiar més la seva passió i va prometre amor a Nacht auf Tara Hill. Al final li va semblar que ell estava prou preparat. Es va aixecar pausadament, mirant de cua d’ull que ell no apartés la vista d’ella, i va avançar cap a l’escala balancejant els malucs.

—No triguis gaire —va xiuxiuejar, insuflant en la seva veu promesa i seducció. La respiració de William també va semblar accelerar-se. Kura va pujar els esglaons convençuda que aviat el sentiria trucar a la seva porta.

Però ell no va aparèixer. AI principi Kura no s’hi va amoïnar. Havia d’acabar-se el whisky i escapolir-se de Heather. Últimament, la noia semblava haver-se enamoriscat d’ell. Que absurd!

Kura es va desvestir amb calma, es va perfumar i es va posar la seva camisa de dormir més seductora. Després es va impacientar. Volia començar d’una vegada, perquè l’endemà no se’ls fes tard. Havia pensat aixecar-se ben d’hora per no arribar a Christchurch de nit. El millor seria, pensava, arribar al capvespre i parlar amb Barrister per fixar una cita per al dia següent.

Quan ja havia passat gairebé una hora, Kura se’n va afartar. Si William no venia per si mateix, ella aniria a buscar-lo. Es va posar una bata, va tornar a arreglar-se els cabells i va baixar la gran escalinata que conduïa al saló. Ell havia de veure-la arribar, irresistible amb la seva roba de nit…

Kura va flotar escales avall.

Però William no hi era, al saló. De fet, el llum ja estava apagat, semblava com si tothom ja se n’hagués anat a dormir. S’hauria retirat William a la seva habitació sense trucar al dormitori d’ella? Després del seu suggeriment? Kura va decidir no fer-li cap retret, sinó fingir penediment. AI capdavall, l’havia rebutjat tantes vegades que era comprensible que ell hagués abandonat qualsevol esperança. Així, l’estratègia d’aquella nit encara resultaria més efectiva…

Kura va lliscar amb moviments felins fins a l’habitació de William. El despertaria amb els seus petons i carícies íntimes. No obstant això, al llit no hi havia ningú, estava intacte. Kura va arrufar el nas. Potser William havia anat a veure Glòria i s’havia quedat consolant-la perquè plorava. A pesar que Kura mai no ho havia vist, tampoc no sabia com passava ell les nits.

No trigaria a descobrir-ho. A l’habitació de la nena regnava el silenci, i també al costat, ja que de l’habitació de Jack no en sortia cap soroll. En canvi, sí que se sentien rialles i gemecs al dormitori de Miss Witherspoon. Kura no va dubtar-ho ni un segon i va obrir la porta…

—Que ha marxat? Com que ha marxat? —va preguntar, perplexa, Gwyneira, que havia baixat a esmorzar encara amb la son als ulls. La nit anterior, James i ella havien obert una ampolla de bon vi per oblidar-se de l’enutjosa Carmen i havien deixat entre carícies que avancés la nit. Ara estava empipada perquè William ja tornava a importunar-la.

»No diguis bestieses, William, Kura no munta a cavall i tampoc no viatja sola. No pot haver marxat de Kiward Station.

—Ahir estava una mica fora de si… ho va entendre tot malament…

De fet, Kura només havia llançat una mirada incandescent al seu marit i a Heather, que era al llit, una mirada que expressava una mena d’odi. O més aviat decepció, repugnància… William no havia sabut qualificar la seva expressió. Ell només l’havia vist un segon, després que ella hagués entès el que passava davant els seus ulls, cosa que la va fer precipitar-se fora de l’habitació. William va trucar de seguida a la seva porta, però ella no va contestar. Tampoc quan ho va intentar una vegada i una altra. Al final s’havia retirat al seu dormitori, on no va aconseguir adormir-se. Només a l’alba el va vèncer el cansament.

Després de llevar-se va intentar una vegada més parlar amb Kura. Però quan va arribar a l’habitació de la seva dona va trobar la porta oberta de bat a bat. Se n’havia anat.

—Us heu barallat? —va temptejar Gwyneira.

—No directament… bé, sí, però… Déu meu, on s’haurà ficat! —William gairebé semblava espantat. Kura no acostumava a comportar-se d’aquella manera i, encara que ell no ho havia revelat, ella li havia escrit una nota que havia deixat sobre la tauleta del vestidor.

«No val la pena».

Ni més ni menys, això deia la nota. Però Kura no seria capaç de fer una bogeria! William va pensar, horroritzat, en el llac que vorejava el poblat maori.

—Bé, el primer que jo faria és buscar a Christchurch —va assenyalar amb tranquil·litat James, que baixava de bon humor per l’escala—. És on ella volia anar, oi?

—Però no a peu —va replicar William.

—Kura ha marxat amb Tiare. —Era Jack. Acabava d’entrar seguit del seu cadell, i pel que semblava ja havia fet una ullada a l’estable—. Li he preguntat si no volia acomiadar-se de Glòria, però ni m’ha mirat. I Tiare ha agafat Owen.

—Potser abans ha anat a veure Glòria —va intervenir Gwyn perquè la seva néta no semblés tan mala mare.

Jack va sacsejar el cap.

—Què va! Glòria ha dormit a la meva habitació, acabo de deixar-la ara amb Kiri a la cuina. I Kiri tampoc no ha dit res.

—I tu has permès que simplement agafés el semental? —va preguntar William—. Aquell noi maori ve aquí, agafa un cavall de valor i…

—Jo no sabia que no havia demanat permís —va respondre Jack—. Però segur que Tiare la portarà de tornada. Segur que només han anat a Christchurch per a aquella audició tan rara. Demà tornaran a ser aquí.

—Jo no creure… —va intervenir Moana. La majordoma havia posat la taula de V esmorzar quan William va aparèixer amb la notícia de la desaparició de Kura. Així que havia pujat ràpidament a inspeccionar les coses de la noia. Moana servia des de feia quaranta anys a la casa, havia criat Marama i Paul, i Kura era per a ella com una néta pròpia i mimada—. Ella portar-se maleta gran, totes les coses maques, també vestits de nit. Jo creure que per a llarg viatge.

Roderick Barrister apressava els membres de la companyia poc abans de la vetllada operística de Christchurch per fer un assaig general. Havien de tornar a practicar el quartet d’El trobador: tan lent era penós. I encara més atès que Assutzena empitjorava. Se li exigia un esforç massa gran, patia les burles dels altres ballarins i després… hi havia l’altre assumpte… aviat caldria fer-hi alguna cosa. Roderick es preguntava com havia pogut passar una cosa així. Fins al moment mai havia deixat embarassada cap de les seves moltes amants, almenys cap no li ho havia comunicat.

Malgrat tot, la inoperància integral de la noia a El trobador encara era suportable, pitjor era l’escena de Carmen. Valia més eliminar-la i buscar una altra cosa. La Traviata, potser, ell mateix podria cantar-la amb Sabina, si bé aquell paper la superaria a ella i tampoc no tenia aspecte d’estar tísica.

—Potser si les dones s’ubiquessin una mica més endavant a l’escenari —va reflexionar ara—. El cant se sentiria millor.

—O demanem als homes que cantin més baix —va rondinar Sabina—. Piano, amic meu. El mateix passa amb les veus més altes, si un es considera tenor…

En la protesta que iniciava en aquell moment l’intèrpret de Luna i el mateix lament de Roderick es barrejaven les rialletes de les ballarines que lentament es reunien per a la seva entrada en escena.

I llavors, de sobte, des d’algun lloc de la platea va ressonar una veu molt dolça.

«L’amour est un oiseau rebelle, que nul ne peut apprivoiser…».

«L’Havanera» de Carmen, però interpretada per una veu molt més potent que la de la petita ballarina. Encara que aquella cantant tampoc no era perfecta, només li faltava polir-se, educar-se una mica, una mica de formació. La veu, com a tal, era esplèndida.

Roderick i tots els altres van girar la vista sorpresos cap a la sala. Llavors van entreveure la noia. Preciosa amb un vestit blau cel i els cabells recollits amb una pinta, tal com devia portar-los Carmen. Darrere la noia hi havia un jove maori.

Kura-maro-tini va cantar fins al final, segura d’ella mateixa i tranquil·la. O reconeixia ja l’admiració en els ulls dels seus oients? En qualsevol cas, ni els cantants ni els ballarins al fons de l’escenari van aconseguir contenir-se. Van aplaudir, fascinats, quan Kura va haver acabat, sobretot la petita mezzosoprano, que per fi veia un final feliç a les seves penes, i Roderick Barrister. Aquella noia era un somni: preciosa i amb una veu angelical. I ell la formaria adequadament!

—Necessito feina —va anunciar Kura tot seguit—. I pel que sembla, vostè necessita una mezzosoprano. Podem arribar a un acord?

Es va passar la llengua pels llavis, provocadora, i es va mantenir ben dreta, com una reina. Les seves mans jugaven amb unes castanyoles imaginàries: havia estudiat el seu paper de Carmen. I dominaria aquell empresari com la gitana dominava Don José.