2

La notícia que s’havien produït explosions a la mina Lambert es va estendre amb una rapidesa increïble. Matt Gawain se’n va assabentar a Greymouth i de seguida es va ocupar de les mesures d’emergència. Necessitarien un metge, una partida de rescat i la col·laboració dels altres propietaris de les mines. En aquelles circumstàncies no existien rivalitats. Tots enviarien homes i material per rescatar els sepultats. Matt no es feia il·lusions sobre la dimensió de la catàstrofe. No tan sols s’havia ensorrat una galeria: quan les explosions eren audibles des de la superfície, hi havia ferits greus i morts, potser dotzenes. Matt va informar el metge de Greymouth i va enviar missatgers a les mines Biller i Blackball. També va enviar algú perquè ho expliqués al magatzem de fustes. Potser necessitarien material de suport, no importava el preu.

Quan per fi va arribar a la mina, estava plena d’homes que es movien confosos i sense ningú que n’assumís el comandament.

—Fa amb prou feines una hora hi han baixat el fill del cap i Joe Patterson —va explicar el miner vell a càrrec de la gàbia—. I fa deu minuts hi ha hagut una altra explosió. Jo no enviaria ningú allà sota, senyor Matt. Ha de decidir-ho vostè. O el senyor Lambert, però està descentrat. Va dient que quina bogeria ha fet el seu fill baixant-hi, però no sembla disposat a donar ordres.

Matt va assentir amb el cap.

—En primer lloc —va dir—, comprovarem els pous de ventilació, si encara són oberts i si deixen sortir gas. Després ja veurem. Espero que almenys Blackball tingui un parell de màscares. És una mina gran i hauria de comptar amb un equip modern, encara que nosaltres no en disposem. Almenys té els nous llums de seguretat que no cremen amb el gas i avisen quan hi ha fuites de metà. Calin va explicar fa poc que Biller també en disposa. Si vostè s’ocupa d’això, jo hi baixaré. Reuneixi un grup de voluntaris i equipi els homes de manera convenient. La gent que està pul·lulant per aquí ha de col·laborar i buidar els coberts, necessitarem lloc per posar-hi els ferits i els morts. I també necessitarem mantes i flassades. Algú hauria d’avisar el reverend, també a ell el necessitarem. I la seva associació de mestresses de casa. I les noies de Madame Clarisse. Déu meu, Tim és allà sota. Què dirà Lainie! Algú ha dit res a la seva mare?

Matt intentava conservar la ment clara i no va trigar a convertir el caos que hi havia davant la mina en una activitat ordenada. Arribaven els primers voluntaris d’altres mines. El seu cap, Caleb Biller, es va presentar amb tot un carro ple de miners proveïts de llums, cables i lliteres. El respecte que Matt sentia cap al jove va créixer. Potser no li interessaven les mines, però almenys sí que li importaven els seus homes. O és que el vell Biller també actuava aquí amb més sensatesa que el seu rival?

A Matt li hauria agradat que Caleb compartís la responsabilitat de les tasques de rescat, però aquest s’hi va negar horroritzat quan li ho va suggerir.

—No tinc la més petita idea de mineria, senyor Gawain. I dit amb franquesa, no vull assabentar-me dels detalls del que ha passat allà sota. En qualsevol cas, jo no hi baixaré. Ja tinc claustrofòbia dins les mines on no es corre cap perill. Potser puc ajudar d’una altra manera…

«De pianistes no en necessitem», va pensar Matt, irreverent. Però això no treia cap a res, no canviaria Caleb Biller. I potser el noi podria fer alguna cosa útil a la superfície.

—Doncs encarregui’s de la infermeria d’urgències mentre arriba el doctor —va suggerir Matt—. Miri quin edifici és el més adequat.

—Les oficines —va respondre Caleb—. Els coberts no es poden escalfar, com a molt podrem deixar-hi els… em refereixo que hi haurà morts, oi?

Matt va assentir, abatut.

—Em temo que sí. Bé, parlaré amb el vell Lambert. Haurà de cedir-me la responsabilitat. I haurà de saber exactament el que penso. Ara mateix vaig a treure’l de la seva oficina.

Marvin Lambert es passejava amunt i avall pel seu despatx i semblava que havia begut massa whisky. Quan Matt va entrar, s’hi va abraonar.

—Tu! Si haguessis estat aquí, el meu fill no hauria fet aquesta bogeria! Però havies de marxar de la mina sense permís! Insensat… estàs despatxat!

Matt va sospirar.

—Acomiadi’m demà —va respondre—. Ara he de mirar de salvar el seu fill! I els altres que potser encara segueixen amb vida allà sota. Hauria de deixar-se veure per fora. Tots els homes han vingut per ajudar els seus companys, també la gent malalta. Necessiten unes paraules d’ànim, almenys podria expressar-los el seu agraïment.

—Agraïment? —Lambert va trontollar—. Després que aquella colla de ganduls aquest matí m’hagi deixat a l’estacada i…

Matt va muntar en còlera.

—Doni gràcies a Déu pels que aquest matí no han baixat a la mina, senyor Lambert. Jo inclòs. I no vull ni pensar què passaria si aquí no hi hagués ningú que conegués bé el que passa allà sota. Però si no vol pronunciar cap discurs… bé, ja s’ho farà. Almenys deixi d’afartar-se de whisky! EI jove Biller vol habilitar una infermeria dins les oficines. Així que…

Matt no va parar atenció quan Lambert va començar a lamentar-se que l’únic que volia Caleb Biller era aprofitar l’ocasió per tafanejar en els seus llibres de comptes. Segur que mentrestant algú hauria informat la seva dona. Potser la mare de Tim reaccionaria de forma més madura davant la situació.

Caleb Biller entrava a l’oficina just quan Matt en sortia. El seguien dos homes fornits. El jove va mirar al voltant com si fos un entès.

—Demanaré que posin llits aquí, però abans cal buidar-ho una mica. No és gaire gran…

Matt va assentir. Que el mateix Caleb es barallés amb Lambert. I pel que feia a la quantitat de llits necessaris per els ferits: si realment havia escapat molt gas, probablement no se’n necessitarien gaires.

EI metge entrava just en aquell moment al pati, amb un carro carregat de mantes, apòsits i medicaments. Matt el va saludar, reconfortat. El doctor Leroy era un veterà de la guerra d’Indoxina que segurament no es descoratjaria davant la improvisada infermeria. A més, arribava amb la seva dona, també amb experiència en aquella contesa. Berta Leroy havia estat formada com a infermera per la llegendària Florence Nigthingale. Havia treballat al front i allà havia conegut el seu marit. Tots dos havien sortit a la cerca d’un lloc tranquil i havien acabat instal·lant-se a Nova Zelanda, on dirigien el consultori de Greymouth. Les dones del lloc afirmaven que la senyora Leroy era, com a mínim, tan competent com el seu marit. En qualsevol cas, no tenia prejudicis socials. Havia portat Madame Clarisse i tres de les seves noies. Charlene es va agafar de forma espontània al braç de Matt.

—M’alegra que siguis viu —va dir en veu baixa—. Pensava que tu…

—Una feliç circumstància, Miss Charlene. Haurà de donar gràcies a Déu en el moment oportú —va observar Berta Leroy—. Però ara tenim coses a fer. M’imagino que sabrà canviar la roba dels llits… atesa la seva professió.

La senyora Leroy va empènyer Charlene i les dues altres noies a l’oficina. El doctor Leroy va somriure gairebé disculpant-se.

—La meva dona prefereix ensenyar les noies del Lucky Horse abans que les dames respectables. Perquè estan més familiaritzades amb l’anatomia masculina, segons diu ella, no jo.

Matt gairebé va somriure.

—És greu la situació, senyor Matt? —va preguntar Madame Clarisse abans que el metge seguís la seva dinàmica esposa—. És cert que Timothy Lambert ha desaparegut?

Matt va assentir.

—Tim Lambert ha fet un primer intent de rescat. Però hi ha hagut una altra explosió. No sabem si els ha afectat a ell i a l’altre voluntari, però de moment no han donat senyals de vida. Tot just ara comencem amb les mesures de rescat. Desitgi’ns sort, Madame Clarisse. Per cert, on és Miss Lainie? Sap…?

Madame Clarisse va sacsejar el cap.

—L’hem enviat amb el reverend quan ens hem assabentat de la desgràcia. Amb el seu cavall i la meva calessa. Llavors encara no sabíem res del senyor Tim. Però aviat serà aquí. L’hi diré amb suavitat…

Matt es va preguntar com es podia donar aquella notícia amb suavitat. AI pati s’havien congregat diverses dones relacionades amb els homes de la mina. Una d’elles, Cerrin Patterson, la noia que estava embarassada, aviat seria la primera pacient de l’«hospital» de Leroy. Va començar a patir contraccions quan li van comunicar l’infortuni. Com una ironia del destí, en aquell lloc de mort un nen vindria al món.

Nellie Lambert també hi va anar, però, més que ajudar, ella mateixa necessitava ajuda, ja que no parava de sanglotar, histèrica. Matt la va enviar amb el seu marit. Que altres s’ocupessin d’ella.

I llavors, per fi van arribar notícies de la mina.

—Senyor Matt, venim dels pous de ventilació —va informar el vell miner—. L’àrea de l’u al set està intacta, a la del vuit i el nou hi ha dos enfonsaments. Però hauria de fer-hi un cop d’ull vostè mateix. Un dels nois que l’han comprovat diu que ha sentit cops d’auxili.

Muntada a la seva euga, Elaine va guiar la calessa de Madame Clarisse cap a la mina; el reverend la seguia en el seu carro. Amb ells hi anaven quatre voluntàries de l’associació de mestresses de casa i dues prostitutes. La seva distribució en els vehicles havia exigit la tenacitat diplomàtica del reverend, ja que les senyores, d’una banda, veien amenaçada la seva ànima immortal si compartien transport amb les noies de Madame Clarisse; però, de l’altra banda, el carro de la mestressa del bordell era molt més còmode que la calessa tancada del reverend. AI final, s’hi van encabir com van poder i van cedir a Elaine i les noies el transport d’una bona quantitat de provisions ràpidament condicionades. La senyora Carey, l’esposa del forner, portava un gran cistell de pa i pastissos; calia alimentar els voluntaris. Aquell dia ningú no compliria torns que els permetessin tornar a casa: s’havia de treballar sense pausa. També caldria atendre els familiars de les víctimes i els ferits. Les aportacions de Madame Clarisse i Paddy Holloway serien molt eficaces: tots dos van dur unes quantes ampolles de whisky.

Elaine va apressar Banshee i va donar gràcies a Déu pels camins acabats de pavimentar que unien Greymouth amb la mina. Estava nerviosa, preocupada pels homes que coneixia. Però, lògicament, els seus pensaments giraven al voltant de Tim Lambert. No era, en realitat, un miner; segurament era a l’oficina quan la mina havia explotat. Però no se sentiria del tot alleujada fins que no el tingués sa i estalvi davant seu. De fet, s’imaginava llançant-se-Ii els braços, però reprimia de seguida aquella imatge. Mai més s’enamoraria. Ni de Tim ni de ningú. Era massa perillós, no havia ni de pensar-ho.

En els terrenys de la mina hi havia una agitació febril. Les dones dels homes sepultats s’havien agrupat en una cantonada i miraven silencioses i horroritzades l’entrada a la mina, on es coordinava un grup de rescat per baixar. Algunes de les reunides passaven les denes del rosari entre els dits, altres s’abraçaven entre si. En algunes cares es llegia la resignació; en altres, una esperança desesperada.

EI reverend s’hi va acostar i la intrèpida senyora Carey va distribuir les seves dones perquè preparessin el te.

—Esbrini on podríem instal·lar un menjador —va indicar a una de les voluntàries, passant per alt les noies de Madame Clarisse.

Aquestes van descarregar primer la calessa de la mestressa. Elaine era incapaç de concentrar-se en això. Seguia buscant Tim amb la mirada. Va veure Fellow lligat davant les oficines; Tim devia ser dins. A dins o dirigint una partida de rescat?

Elaine es va girar de cara als homes que esperaven al costat de la gàbia, lligant-se davantals de cuir, posant-se els cascos i familiaritzant-se amb els llums nous de la mina Biller.

—Busco Tim Lambert —els va dir, i es va posar vermella. Si després els homes li ho explicaven, ell tornaria a burlar— se’n…

EI miner a qui es dirigia va moure el cap amb gravetat.

—Encara no en sabem res, Miss Lainie. Només que ha baixat després de la primera explosió amb Joe Patterson…

Elaine va notar de sobte un calfred paralitzant. Ell estava a sota, dins la mina… Tot al seu voltant va començar a rodar. Buscant un lloc on poder recolzar-se, es va agafar a una de les baranes de ferro i va observar com la gàbia s’acostava ranquejant. No anava buida: portava els primers cadàvers a la superfície.

—Estaven a la zona de l’entrada… Els va matar el gas —va explicar el capatàs auxiliar que havia pujat amb les lliteres—. En la següent en vénen tres més. Els altres haurem de desenterrar-los.

Elaine va observar les cares contretes dels cadàvers del muntacàrregues. En coneixia dos… i Joe Patterson.

—No m’ha dit que Joe havia baixat… amb Tim Lambert? —va balbucejar Elaine.

EI capatàs auxiliar va fer que sí amb el cap.

—Sí, Miss Lainie. Maleïda sigui, la seva dona està donant a llum un nen i Matt li havia donat el dia lliure. I ara això… —Va passar la mà impotent per la cara bruta de pols de pedra del jove mort.

—Però no perdi l’esperança! —va intervenir un dels voluntaris mentre tornava a pujar a la gàbia—. Algú ha sentit que picaven en un dels pous de ventilació. Així que probablement hi quedin supervivents. Per Déu, senyoreta, està blanca com un llençol… Que algú se l’emporti, està massa a prop de la mina. Les dones porten mala sort aquí!

Mentre la gàbia baixava trontollant una altra vegada al fons, algú va conduir Elaine lluny d’allà, mentre al seu cap només voltava una pregunta: quanta desgràcia podria portar encara a aquell lloc?

Madame Clarisse la va rebre a I’hospital, on encara no hi havia res per fer.

La senyora Leroy s’ocupava de la partera Cerrin Patterson ajudada per Charlene, la qual era evident que també coneixia els cossos femenins, no tan sols els masculins.

—Quan era petita vaig assistir la meva mare amb els seus últims quatre fills; en va tenir dotze en total. Havia de fer-ho perquè ningú no anava mai a casa nostra —va explicar amb fredor.

EI doctor Leroy només s’havia ocupat fins al moment dels desmais i els plors dels familiars dels sepultats. Va llançar una breu mirada a Elaine, va demanar un whisky i va assenyalar les dones i els nens que hi havia davant la mina.

—Aquella gent està patint. No tenen cap altre remei que esperar.

Mentrestant es va saber la identitat dels primers cadàvers i el silenci angoixant de les dones va deixar pas als gemecs i els plors de dolor. Els familiars dels morts volien veure’ls. La senyora Carey va ensenyar les dones a ajudar-la a amortallar i netejar els cadàvers. El reverend va recitar unes oracions i va intentar donar el seu consol. La majoria de les persones que s’estaven davant la mina encara tenien esperances. Però les esposes dels miners més vells, que havien seguit els seus marits des d’Anglaterra, sabien avaluar de forma més realista la situació: si el gas havia penetrat fins al pou d’extracció, no es feien il·lusions respecte els homes que estaven més al fons. Algunes joves s’aferraven a la notícia que algú colpejava per avisar de la seva presència.

També Elaine conservava l’esperança. Potser encara hi quedava algú amb vida. Però, quants dels homes que hi havien baixat al matí? Va intentar esbrinar quantes víctimes es preveia que hi hauria, però ningú no ho sabia.

—Algú ho haurà anotat, oi? —es va desesperar Elaine—. Es paga els treballadors per hores, no és així?

Després de llargues indagacions, que almenys la van tenir ocupada, va parlar amb un empleat de les oficines. L’home la va remetre al pare de Tim.

—Avui ho ha apuntat el senyor Lambert —va contestar—. S’ha enfadat perquè eren molt pocs. Pregunti-l’hi si és que ja ha recobrat el seny, jo ja he intentat que fes alguna cosa però no me n’he sortit. Algú de la direcció hauria de parlar amb les dones, però el cap està totalment alterat.

Marvin Lambert no tan sols estava alterat, sinó també borratxo. Tenia la mirada tèrbola i murmurava paraules inintel·ligibles mentre la seva dona Nellie sanglotava i no deixava de pronunciar el nom de Tim. Era impossible parlar amb ells, almenys per a Lainie. Enviaria a la senyora Carey o al reverend perquè els consolessin… Abans, però, havia de trobar les llistes d’assistència. Va remoure papers fins que va descobrir un formulari a l’escriptori de Marvin Lambert. «20 de desembre de 1896». Sí, era aquest. Incloïa una llista dels treballadors que s’havien presentat. Noranta-dos. I Tim…

Quan va informar Caleb Biller de la seva troballa es va guanyar una cosa així com la seva admiració. El jove Biller es veia desplaçat enmig de tot el tràfec de la mina. Contràriament als homes que baixaven i pujaven sense treva, estava net, ben vestit i no semblava implicat en la tragèdia. Igual que en la carrera de cavalls: també allà havia donat la impressió de preferir trobar-se en un altre lloc. Malgrat això semblava estar al corrent dels successos més importants. Es diria que s’ocupava de les tasques de coordinació.

—Això és de gran ajuda, Miss Keefer! —va dir el jove agafant la llista—. Així els homes sabran quants cadàvers han de buscar. De totes maneres, no crec que hi hagin baixat tots noranta-dos. Segur que alguns treballaven al costat de la gàbia o carregaven carros de transport. Intentaré esbrinar-ho.

Elaine va dirigir la mirada a l’entrada de la mina. Tornaven a treure més cadàvers.

—Pot ser que hi hagi supervivents? —va preguntar amb un fil de veu.

Caleb es va arronsar d’espatlles.

—Diria que no. Però mai s’està segur del tot. A vegades hi ha cavitats, bosses d’aire… fins i tot quan es produeixen explosions de gas. Però això no pinta bé.

Poc després es va confirmar que al matí havien baixat seixanta-sis homes, i més tard també Joe i Tim. Ja s’havien trobat vint morts, la majoria a la zona de les galeries de l’u al set, que no s’havien ensorrat. En l’àrea de les galeries vuit i nou s’hi cavava sense treva.

Més endavant, Elaine no sabria com havia transcorregut el dia. Va ajudar a preparar el te i entrepans, però no semblava estar-hi present de veritat. A mig matí, el reverend li va demanar que anés a la ciutat a buscar més provisions. Els familiars de les víctimes no havien pres res, però els miners menjaven molt per recuperar forces. Un centenar d’homes treballaven en aquell moment a la mina, fent torns per no amuntegar-se. La quantitat de runa era immensa, algunes parts de les galeries estaven totalment sepultades. Contínuament es desenterraven morts.

Lainie va enganxar Banshee a la calessa de la mestressa del bordell i es va topar de nou amb Fellow, que seguia esperant ensellat. Pel que semblava ningú no s’atrevia a endur-se’I. És probable que la gent pensés que emportar-se’l portaria mala sort. També Elaine lluitava amb la irracional idea que, mentre Fellow l’estigués esperant, Tim tornaria de seguida i muntaria el cavall. Però després va fer un esforç, va desensellar l’animal i el va portar als estables de la mina.

—Aquí també et trobarà el teu amo… —va dir en veu baixa, i de sobte va notar les llàgrimes que li lliscaven per les galtes. Va plorar, silenciosa, recolzada contra les crineres de l’animal. Després es va posar dreta i es va dirigir a la ciutat.

Greymouth semblava deserta per la catàstrofe de la mina Lambert. El Lucky Horse estava tancat i al Wild Rover imperava el silenci. Elaine va recollir una pila d’aliments. Les senyores de l’associació de mestresses de casa no s’havien quedat de braços plegats i havien estat cuinant. Dues d’elles es van unir a Elaine, encara que ella no sabia si eren necessàries més voluntàries. AI principi s’havia pensat en l’atenció dels ferits, però fins al moment el doctor Leroy només s’ocupava de cops lleus entre els voluntaris. Els sepultats que es recuperaven estaven tots morts.

Quan Elaine va passar pel costat del Wild Rover, va veure Kura a la porta. El local estava mort i la noia no sabia si entrar-hi. De sobte es va girar i va veure Elaine.

—M’han explicat el que ha passat a la mina —va dir Kura—. És greu?

Elaine la va mirar i per primera vegada no va sentir ràbia, ni enveja, ni admiració. En aquell moment tant li feia que fos la seva cosina o una desconeguda.

—Depèn del que entenguis per greu —va respondre amb duresa.

Com sempre, Kura va romandre impassible. Només en els seus ulls s’hi va distingir una mena de sobresalt. A Elaine se li va ocórrer que Kura només sabia expressar els seus sentiments a través del cant; potser per això necessitava tant la música.

—Cal que hi vagi? —va preguntar Kura—. Necessiteu ajuda?

Elaine va aixecar els ulls al cel.

—Pel que jo sé —va respondre amb aspror—, no tens cap qualitat que ara com ara sigui útil a la mina. No són necessaris ni l’art de la seducció ni l’òpera.

Les senyores que anaven dins el carro van parar l’orella.

L’ànim conciliador de Kura es va esfumar.

—És clar, la meva presència exerciria un efecte massa vivificant en els homes… —va ironitzar amb la seva veu més fosca i lasciva, i es va tirar els cabells enrere amb un gràcil gest de la mà.

Les respostes altives de Kura havien deixat Elaine muda el dia anterior, però en aquell moment es va limitar a mirar-la fredament.

—Doncs, llavors, sí que podries ser d’ajuda. Fins ara hi ha trenta-tres morts. Si vols intentar-ho, endavant…

Elaine va fer petar la llengua i Banshee va partir enèrgicament. Kura va quedar enrere en silenci. Aquest cop, Elaine havia guanyat, però no es va sentir contenta. AI contrari, va sentir que les llàgrimes li inundaven els ulls.

Les tasques de rescat es van prolongar fins ben entrada la nit, però l’únic moment feliç va ser el naixement del bebè de Cerrin Patterson. Un nen sa que potser consolaria una mica la seva mare per la pèrdua del marit. De totes maneres, ningú no li havia dit res de la mort del seu espòs. Quan Elaine ho va saber, va comprovar plena d’espant les fileres de lliteres amb les víctimes als coberts. Potser havien trobat Tim, també, i ho havien ocultat a ella i els Lambert. Era un temor sense fonament, però Elaine es va sentir profundament afectada per totes aquelles morts. Entre les víctimes va distingir Jimmy, el miner gros i fort, que a les nits li havia confiat, encoratjat per la cervesa, la seva por cada vegada que baixava a la mina. L’esposa de Charlie Murphy plorava amargament la mort del seu marit, si bé ell li pegava sovint per després penedir-se’n. Elaine va veure entre els morts una colla d’aprenents que havien begut, orgullosos, la seva primera cervesa al Lucky Horse després del primer dia de feina, i joves i ambiciosos treballadors que en els primers temps d’Elaine a la taverna l’havien festejat amb tenacitat. Un dia seria capatàs, li havia assegurat Harry Lehmann amb orgull, i llavors podria oferir-li una vida còmoda. Ara era allà amb les cames destrossades, amb l’última tanda de cadàvers rescatats. En aquell moment, les tasques de salvament avançaven a les zones en què s’havien produït les explosions. Allà no havien mort intoxicats pel gas, sinó sota les pedres o cremats. Alguns cadàvers a penes resultaven identificables, en especial els trobats en el més profund de la mina. Era impossible que Tim hagués baixat abans, en realitat hauria d’haver estat entre els primers morts recuperats.

Cap a les onze de la nit, Matt Gawain va tornar a sortir de la mina. A penes si li quedaven forces. Els homes havien aconseguit obligar-lo a descansar.

Elaine se’l va trobar en l’improvisat menjador de la senyora Carey, on bevia un te i, afamat, prenia un caldo.

—Senyor Matt! Encara no se sap res de Tim Lambert?

Ell va sacsejar el cap. Tenia la cara demacrada i negra de pols de carbó. No s’havia rentat. No ho feia cap dels treballadors que arribava trontollant per recobrar breument les forces i anar després al torn següent.

—Ara avancem lentament per la zona d’on procedien els cops, si és que n’hi havia. Fa hores que no se sent res. Però si hi ha supervivents, serà allà, a prop del pou de ventilació nou. Són galeries que s’han obert fa poc, amb sistemes de ventilació propis… Però és complicat. Els passadissos estan ensorrats i molts estan candents després de l’incendi. Fem tot el que podem, Miss Lainie, però potser arribem massa tard. —I va menjar un tros de pa.

—Però, creu que Tim…? —Elaine gairebé es negava a tornar a tenir esperances.

—Si jo hagués estat en el seu lloc, hauria intentat fugir per aquell lloc. Però, ho haurà aconseguit? Queden encara galeries per excavar. En teoria encara podria haver-hi algú. En qualsevol cas, aviat arribarem al pou de ventilació. Si no l’hi trobem… —Matt va acotar el cap—. Tornaré a baixar, Miss Lainie. Desitgi’m sort.

En efecte, Matt va tornar a baixar, encara que el doctor Leroy hauria preferit prohibir-li-ho, el jove trontollava d’esgotament. Però no volia perdre’s les últimes palades i fer les perforacions eventuals en cas que s’obrís alguna cavitat perillosa. Dins la mina encara hi havia perill.