7

Elaine es va alegrar de no haver de muntar a cavall l’endemà. No tan sols per l’agut dolor que sentia al ventre, sinó perquè havia dormit malament i encongida a la vora del llit. Ara sentia tot el cos adolorit i tenia la cara inflada i vermella de tant plorar. Thomas no va fer cap comentari, i tampoc Zoé, amb qui compartiria el dia en una calessa i després la casa. Elaine havia esperat que es farien amigues, al capdavall una dona jove havia de saber el que havia patit la nit passada. Però Zoé romania en silenci de manera obstinada. Tret d’ella, Elaine no tenia ningú a qui confiar-se.

Els Sideblossom no volien demorar-se i Elaine només va poder fer una breu abraçada de comiat als seus pares. Fleurette va percebre que li passava alguna cosa, però no hi havia temps per plantejar preguntes. Només Helen es va reunir un moment a soles amb Elaine mentre l’ajudava a recollir els plats de l’esmorzar. No va trigar a adonar-se dels gestos maldestres i adolorits d’Elaine.

—No ha anat bé? —va preguntar amb tristesa.

—Horrible.

Helen va assentir, comprensiva.

—Ho sé, petita. Però millorarà, creu-me. I ets jove, aviat et quedaràs embarassada. Llavors potser tindràs una treva.

Elaine va passar el matí dins la calessa sumida en agitats pensaments sobre si l’experiència de la nit passada podria provocar que engendrés un bebè. Tot al seu interior es resistia a la idea d’haver estat fecundada. Al final es va asserenar. Feia quatre dies que havia tingut l’última menstruació i, segons Inger, en aquell lapse era impossible que es quedés embarassada.

La calessa de Zoé disposava d’una suspensió força bona, però els camins al voltant del llac Wakatipu no es trobaven en un estat òptim. Elaine llançava un gemec cada vegada que passaven per un sot i el carruatge se sacsejava. Angoixada, va intentar entaular conversa amb Zoé, però la jove només semblava interessar-se per l’administració de la casa i els diversos objectes de luxe que decoraven Lionel Station. Va parlar sobre mobles i teles de cortines, però no se li va acudir consultar l’opinió o saber els gustos d’Elaine. Després d’un parell d’hores, Elaine havia decidit no permetre que el seu marit l’obligués a quedar-se a casa. Amb Zoé es moriria d’avorriment. Havia d’aconseguir col·laborar a la granja, tal com havia aconseguit l’àvia Gwyneira. Absorta en els seus pensaments, va acariciar Callie, la qual percebia que la seva mestressa necessitava consol.

Zoé va contemplar l’animal amb desdeny.

—Espero que no ficaràs aquesta gossa a casa.

Això va encendre Elaine.

—No és una gossa qualsevol, és una kiward border collie. Són els gossos més famosos de Nova Zelanda. A Friday, la seva àvia, fins i tot li volien dedicar un monument a Christchurch. Procedeixen dels silkham collies, coneguts a tot Gran Bretanya. —I va afegir amb vanitat—: Si tots els immigrants procedissin d’un llinatge semblant…

El bell aspecte de Zoé es va contraure en un gest colèric. Elaine no havia volgut atacar-la personalment, la seva observació havia estat més aviat irònica, però pel que semblava Zoé no procedia de cap estirp noble.

—No vull gossos a casa! —va etzibar—. I John tampoc!

Elaine es va posar tensa. Si Zoé pretenia iniciar una guerra de poder…

—Thomas i jo tindrem les nostres pròpies habitacions —va dir. I va afegir—: Que podré decorar segons els meus gustos. Detesto els volants.

En les hores següents va regnar el silenci dins la calessa.

Elaine es va concentrar en la bellesa del paisatge. Al principi van vorejar durant una estona el llac, a continuació van travessar una plana en direcció a Arrowtown. L’herba creixia com a les planes de Canterbury, si bé la superfície no era tan àmplia i plana i mostrava més varietat de plantes. Havia estat un centre de cria d’ovelles —o almenys hauria d’haver-ho estat—, abans que un esquilador, Jack Tewa, descobrís or gairebé trenta anys enrere. Des d’aleshores, els buscadors del preuat metall anaven a la zona. La petita ciutat d’Arrowtown havia crescut molt. Elaine es va preguntar si realment hi hauria or als rierols i rius que resseguien el camí, les seves voreres idíl·liques i boscoses convidaven a aturar-s’hi.

Thomas li havia dit que pernoctarien a Arrowtown. De fet van deixar la ciutat a l’esquerra i van fer una parada en una granja d’ovelles de la qual els Sideblossom coneixien el propietari. La casa presentava poques similituds amb Kiward o Lionel Station, era més aviat modesta, i l’habitació de convidats, diminuta. Els propietaris, però, es van revelar com uns amfitrions excel·lents, com tots els grangers de Nova Zelanda. També Garden Station es trobava força allunyada i no rebien gaires visites. Elaine es va esforçar per satisfer la necessitat de novetats de Queenstown i Otago de la senyora Cardener, encara que no tenia gaires ganes de xerrar. El cert és que estava esgotada després del viatge i espantada davant l’expectativa de passar la nit amb Thomas. Des del matí el seu marit gairebé no li havia dirigit la paraula i en aquell moment els Sideblossom homes parlaven amb el senyor Gardener. Les dones s’estaven a part. Zoé tampoc no era de gran ajuda: menjava en silenci el sopar que els havien ofert. Elaine amb prou feines va poder fer un mos a causa del cansament i el nerviosisme, mentre la senyora Gardener la interrogava. Al final, Zoé va demanar retirar-se. Elaine es va afegir de bon grat a la petició i la senyora Gardener, encara que una mica decebuda, es va mostrar comprensiva.

—M’imagino que deuen estar molt cansades després del casament… i després d’aquest llarg viatge. Me’n recordo molt bé de quan vaig ser una noia acabada de casar…

Elaine es va témer una llarga exaltació de les virtuts del matrimoni, però l’amfitriona, pel que semblava, es referia a una altra cosa. Quan va portar a Elaine aigua per rentar-se, va posar un bol amb ungüent al costat de la palangana.

—Potser ho necessitarà —va indicar a Elaine, sense mirar-la als ulls—. El faig jo mateixa, amb cansalada i extractes de plantes. Tinc calèndules al jardí, sap?

Elaine mai no s’havia tocat les parts íntimes, però aquesta vegada, quan la senyora Gardener va haver marxat, va agafar el bol d’ungüent i es va fregar les zones que tenia més adolorides. En un moment el dolor se li va alleujar. Sospirant, es va despullar i es va deixar caure al llit. Thomas seguia bevent amb Gardener i els seus fills —semblava resistir la beguda tan bé com el seu pare—, així que ella es va adormir abans que ell arribés. Tanmateix, això no la va salvar. Horroritzada, es va despertar quan va notar que l’agafaven de les espatlles i la posaven panxa enlaire. Va cridar, espantada, i Callie, que dormia davant la porta de Thabitació, va fer un fort lladruc.

—Fes callar aquella bèstia! —va ordenar Thomas amb veu ronca.

Elaine li va advertir que ja s’havia despullat. A més, la tenia agafada i no podia sortir del llit. Com volia que anés a tranquil·litzar la gossa?

—Ja n’hi ha prou, Callie! No passa res! —Elaine va intentar calmar-la, però la seva veu sonava tan espantada que ni ella mateixa no s’ho hauria cregut. I els gossos tenen un instint molt fi per als estats d’ànim…

Al final, Thomas la va deixar anar, va anar cap a la porta i va etzibar una puntada de peu a l’animal. Callie va gemegar, però va seguir bordant. Elaine ja no temia només per ella mateixa, sinó també per la seva estimada gossa. Va sospirar, alleujada, en sentir la veu amable de la senyora Gardener al passadís davant les habitacions. Semblava que s’enduia la rebel Callie. Elaine va donar gràcies al cel per la seva amfitriona i va jeure submisa i en silenci, mentre Thomas tornava a dirigir-se a ella.

Tampoc aquell dia no es va entretenir a acariciar-la. En comptes d’això, va penetrar la seva jove esposa sense ni tan sols desvestir-la. Li va apujar la camisa de dormir amb tanta violència que la hi va esquinçar.

Elaine va contenir la respiració per no cridar; hauria estat terriblement vergonyós que els Gardener la sentissin. Però aquella vegada li va fer menys mal que la nit anterior en moure’s en el seu interior. L’ungüent també facilitava la penetració. Aquella nit, Thomas es va limitar a fer-ho una sola vegada i es va adormir quan se li va calmar la respiració. Ni tan sols va fer l’esforç de separar-se d’Elaine.

Ella va olorar-li la suor i la penetrant pudor del whisky. Devia haver begut molt. Elaine oscil·lava entre la por i el fàstic. El despertaria si intentava moure’s per lliurar-se del pes del seu cos? Havia d’intentar-ho; era impensable romandre en aquella postura fins l’endemà al matí.

Al final va aplegar prou valor per apartar aquell cos tan pesant. Després es va aixecar del llit amb tot el sigil de què va ser capaç, va palpar per l’habitació fins que va trobar la bata —era molt bonica i elegant, l’havia adquirit a Dunedin pensant en uns agradables esmorzars amb el seu estimat marit— i va sortir d’amagatotis de l’habitació. El vàter estava al pis de sota, al costat de la cuina, així que havia de baixar les escales. De la cuina li va arribar un suau gemec. Era Callie. Elaine va oblidar la seva primera intenció i va obrir la porta de la cuina. Va trobar per fi la gosseta en un racó del rebost de la senyora Gardener. Allí va ser on també va dormir Elaine, encara que gràcies a Déu es va despertar abans que claregés. Va tornar a tancar Callie d’una revolada i va córrer escales amunt. Thomas no s’havia adonat de res. Seguia dormint, creuat damunt l’estret llit i roncant. Elaine va estirar una manta i es va arraulir la resta de la nit al terra de l’habitació. Només quan Thomas es va moure al matí, somnolent, es va acostar, encongida, a la vora del llit.

Si les coses seguien així es moriria per manca de son. Elaine se sentia desgraciada. Les mirades compassives de la senyora Gardener no li servien de res.

—Quedi’s l’ungüent… Ah, i de seguida li n’escriuré la recepta —va dir la bondadosa dona—. Llàstima que no vulgui donar-me a canvi el seu gosset! Quin animal tan bufó! Ens seria de molta ajuda aquí.

Elaine gairebé va pensar a regalar-li Callie, almenys així l’animal estaria en lloc segur. A la nit havia temut que Thomas hagués ferit de gravetat Callie amb la puntada de peu, però ja trobaria una solució a Lionel Station. En canvi, va pensar a escriure a l’àvia Gwyn. Segur que hi hauria un kiward collie per a la senyora Gardener, només calia pensar la manera de fer-l’hi arribar. Però ja se les apanyaria. En aquell moment, Elaine hauria regalat a la seva amable amfitriona les joies de la corona.

El dia va transcórrer igual que l’anterior. Van seguir la ruta en direcció a Cardrona, muntanya amunt, on encara hi havia neu. Elaine, exhausta i malmesa, tremolava de fred dins la calessa. No havia pensat a desempaquetar l’abric d’hivern. Al final, el cotxer del seu pare, un irlandès jove pèl-roig, es va aturar i va buscar mantes i roba de pell per a les dones entre els baguls que transportava. Elaine ja anava abrigada, però va sospirar alleujada quan van arribar a l’hotel de Cardrona on havien de passar la nit. Era un edifici de fusta senzill i petit. Al bar no es permetia l’entrada a les dones. Elaine i Zoé ni tan sols van poder escalfar-se davant la xemeneia, sinó que van haver de ficar-se de seguida a les seves habitacions. Allà, una noia els va servir una mica de menjar i cervesa calenta, i Elaine en va beure tanta com va poder. Tenia un gust horrorós. Llevat d’una mica de vi, mai no havia begut alcohol, però va pensar en el consell de Daphne: «l’alcohol tot ho cura».

Tanmateix, la cervesa no li va fer cap efecte, més aviat el contrari. Per desgràcia, aquella nit va ser pitjor que les anteriors: Thomas va aparèixer sobri poc després de l’arribada. Elaine esperava que això el fes més pacient i tendre, però se li va abraonar a sobre i ella va començar a tremolar quan ell la va tocar. Això encara el va excitar més i Elaine es va estremir de por.

—Estàs molt maca quan t’estremeixes així —va dir—. M’agrada més que el numeret que has muntat aquests dies. Escau més a la meva petita i innocent camperola…

—No, si us plau! —Elaine es va apartar quan ell li va agafar els pits. Encara no s’havia despullat del tot, portava la cotilla, però això no semblava molestar-li—. Així no, si us plau… No podríem ser una mica… agradables al principi?

Es va posar vermella davant la mirada burleta del seu marit.

—Agradables? Què entens per això? Es tracta d’un joc? T’ha ensenyat la teva amiga, la puta, alguna coseta? Sí, no cal que em diguis res. Ja sé amb qui tens tractes. Com vols que ho fem? Així?

Li va arrencar la cotilla, la va llançar sobre el llit i li va magrejar els pits. Ella es va recargolar de dolor, però ell només reia i es preparava per penetrar-la.

—O potser alguna cosa més brutal? Així potser?

Elaine va gemegar quan ell la va tombar per posar-la de bocaterrosa.

«Els homes i dones solen estar de cara quan ho fan», li havia dit Inger. Però, allò també era normal?

L’endemà, el viatge va prosseguir costa avall i més de pressa. La temperatura va pujar. Entre les roques tornava a créixer l’herba. Les flors de primavera grogues i blanques començaven a sortir sense voler respondre a l’ànim ombrívol d’Elaine. A la vora del llac Wanaka —això ho recordava del seu primer viatge— el paisatge era més bonic que a Queenstown. Les roques no queien escarpades sobre el llac, sinó que hi havia platges i boscos a la vorera. Va ser un dia plàcid. Per primera vegada des del casament feia bon temps i la vista sobre el llac deixava al descobert un paisatge meravellós. L’aigua era d’un blau profund, la platja s’hi adaptava, i uns arbres enormes es reflectien a la superfície. Es diria que tot es trobava al marge de la civilització. No obstant això, la localitat de Wanaka era força a prop d’aquell lloc tan idíl·lic. Era una ciutat petita, comparable a Haldon al costat de Kiward Station, encara que ubicada en un paratge més bonic. Els Sideblossom van travessar Wanaka a primera hora de la tarda i després van seguir el riu Cardrona en direcció al llac Hawea. Era fer marrada, però el camí transcorria a la vora del llac per la muntanya i amb prou feines hi havia camins transitables amb vehicles.

Van passar l’última nit del viatge en una granja a tocar del riu. I per fi Elaine va gaudir d’un respir. Els homes es van emborratxar de tal manera amb el whisky que destil·lava el granger irlandès que Thomas ni tan sols va saber arribar al llit. Elaine va poder dormir i es trobava més animada quan l’endemà al matí van emprendre l’última etapa del viatge. Havia passat també la primera vegada que havia anat a Lionel Station per aquells paisatges muntanyosos i despoblats? L’entorn era esplèndid, i cada vista sobre el llac blau enmig de les muntanyes era més increïble que l’anterior, però en tot el dia no van albirar ni una casa ni un assentament. La veritat estava a la vista: encara que Elaine disposés del seu cavall, entre Lionel Station i Wanaka hi havia dos dies de camí. Va veure amb tota claredat el que abans a penes havia percebut: els Sideblossom, Zoé i potser un parell de pastors eren els únics blancs als quals veuria durant mesos.

Lionel Station es trobava a Makaroa, a l’extrem oest del llac Pukaki. La finca dominava una badia a la desembocadura del riu Makaroa. Al voltant de la casa senyorial, així com a la vora del riu fins a les McKenzie Highlands, s’estenien les pastures de les ovelles dels Sideblossom. El personal de servei de la casa estava constituït exclusivament per maoris, però no hi havia cap poblat a la contrada. Els empleats dormien en allotjaments provisionals a Lionel Station. Fins i tot Elaine, que no coneixia gaire els costums maoris, hauria afirmat que això provocava un canvi continu entre els empleats. Els maoris eren éssers molt familiars, i això els feia tornar a la seva tribu encara que treballessin de bon grat amb els pakeha. Els que els esperaven aquell dia pertanyien en gran part, doncs, a tribus diferents dels de la primera visita d’Elaine. Zoé ja s’havia queixat d’això pel camí: no parava d’ensinistrar nous treballadors. Segons la seva opinió, el nou personal havia de comportar-se de manera irreprotxable. De totes maneres el personal de la casa també era supervisat pels seus semblants. Elaine va reconèixer una dona gran que li havien presentat l’hivern anterior. Es deia Emere. Portava tatuatges a la cara, però hauria fet la mateixa terrible impressió sense els tradicionals adorns maoris. Emere era més alta que la majoria de les dones maoris. Tenia els cabells molt negres amb alguns fils blancs, i els portava deixats anar, sense recollir-los, una cosa inusual en una serventa d’una senyora tan severa com Zoé, que volia que la roba fos occidental i els cabells estiguessin recollits, i que fins i tot les donzelles portessin còfies. Però no semblava que Emere es deixés dominar gaire. Aparentava ser una dona segura d’ella mateixa i va contemplar Zoé i Elaine amb una mirada escrutadora, amb uns ulls foscos, impenetrables i inexpressius.

Elaine la va saludar amb tanta amabilitat com va poder després del llarg viatge. Almenys volia establir bones relacions amb el personal: estaria perduda si no congeniava amb algú a Lionel Station. Necessitava fer amistats. De totes maneres, Thomas no li va deixar temps per a sociabilitats.

—Vine, Elaine, t’ensenyaré la nostra casa. He ordenat arreglar l’ala oest per a nosaltres. Zoé ha estat molt amable de col·laborar en la decoració.

Elaine, que després de la primera nit de repòs ja no se sentia submisa i espantada, sinó enfadada pel tracte que se li dispensava, el va seguir a contracor.

Thomas es va detenir a l’entrada de l’espaiós vestíbul, on una porta conduïa a l’ala oest.

—Vols passar el llindar en braços? —va preguntar el jove amb ironia.

Elaine es va sentir enfurir.

—Guarda’t el teu romanticisme per a les hores d’intimitat —va respondre amb resolució.

Thomas la va mirar, sorprès, però de seguida els ulls li van brillar colèrics. Amb un valor inusual en ella, Elaine li va tornar la mirada.

Tal com era d’esperar, l’ala oest era plena de volants estampats amb flors, així com de mobles foscos i tornejats. Res d’allò no s’adeia amb els gustos d’Elaine. En una situació normal no li hauria importat gaire, ja que de totes maneres preferia treballar fora de la casa, i si estava llegint un llibre interessant no li importava com era l’entorn. Però en aquell moment va protestar.

—Puc canviar la decoració si no m’agrada? —va preguntar en un to més agressiu del que pretenia.

—No t’agrada? Tots els que l’han vist han dit que la decoració feia evident un gust exquisit. És clar que pots col·locar els teus mobles, però…

—Potser jo no tinc un gust especialment selecte, però m’agrada veure el que tinc davant dels ulls —va aclarir Elaine, i es va dirigir amb resolució cap a les pesades cortines d’una de les finestres. Va maldar per córrer-les i amb prou feines se’n va sortir, perquè Zoé preferia les creacions voluminoses de vellut que aïllaven totalment de l’exterior—. Això almenys cal treure-ho.

Thomas la va contemplar com si la maleís amb la mirada. De debò ella havia intuït, una setmana enrere, certa vulnerabilitat en la seva cara impenetrable? Amb el temps els seus secrets s’havien revelat. Potser essent un nen Thomas s’havia sentit abandonat i sol, però ara havia trobat un camí per convertir-se en el que volia ser.

—A mi m’agrada —va afirmar ell—. Diré que portin les teves coses. Indica als criats com més aviat millor on vols que te les deixin. —Dit això, va fer mitja volta i va deixar una Elaine espantada i ensopida, ja que havia percebut el seu to amenaçador.

Què havia de fer ella ara amb el seu dot, que omplia tota una carretada? A més, amb la discussió, Thomas no havia acabat d’ensenyar-li la casa. Desesperada, va mirar al seu voltant.

—Puc ajudar-la, madame? —va preguntar una veu jove i afectada des de la porta—. Sóc Pai, la seva donzella. Bé, ho seré si a vostè li agrado, segons m’ha dit Miss Zoé…

Elaine va mirar-la, sorpresa. Mai abans havia tingut una donzella. Per què la necessitava? La petita Pai tampoc no ho sabia amb exactitud. Devia tenir uns tretze anys i semblava fora de lloc amb el seu uniforme de serventa negre amb davantalet i còfia blancs. I aquella forma tan forçada de parlar en francès! Era evident que Zoé havia enviat a la seva «nora» la noia de qui més fàcilment podia prescindir a la feina domèstica. Elaine va sentir créixer de nou la ràbia dins seu. Però Pai no podia ajudar-la. La noia, d’aspecte rabassut, donava una impressió d’innocència i simpatia. Tenia la pell inusualment clara, i els cabells, negres i gruixuts, els duia recollits en trenes que feien ressaltar encara més el seu front ample. És probable que no fos una maori autèntica, sinó una mestissa com Kura, encara que ni de lluny d’una bellesa extraordinària com la de la seva cosina.

Elaine va somriure.

—Me n’alegro. Kia ora, Pai! Digue’m, coneixes bé la casa? Els homes no trigaran a portar un munt de coses i hem de col·locar-les en algun lloc. Tenim… tinc altres servents?

Pai va assentir, sol·lícita.

—Sí, madame, una altra donzella, Rahera. Però és tímida i no parla gaire bé l’anglès. Fa només dues setmanes que és aquí.

Just el que havia pensat Elaine. El personal experimentat se’l guardava Zoé per a ella, mentre que a Elaine li enviava les principiants. Bé, almenys intentaria conservar aquelles noies.

—És igual, Pai, parlo una mica de maori —va respondre cordialment—. I tu parles molt bé l’anglès, així que ens les arreglarem. Vés a buscar Rahera… O no, ensenya’m primer la casa. He de tenir una vaga idea d’on aniran les coses.

Pai la va guiar per les habitacions i la jove no va trigar a sentir-se millor quan la nena li va indicar el camí cap a la seva cambra. Pel que semblava havien reservat un dormitori i un vestidor només per a Elaine. Així que no hauria de compartir el llit cada nit amb el seu marit, o almenys dormir-hi al costat. A més hi havia un saló i una sala de cavallers que es comunicaven. Cap no era gran, gairebé segur que a Lionel Station les coses funcionaven com a Kiward Station: les sales comunes més importants eren utilitzades per tots els habitants de la casa i durant els àpats es reunien tots els membres de la família. De totes maneres, l’ala oest no disposava de cuina, però sí de dos banys generosament equipats i molt moderns.

Elaine era intel·ligent i de seguida va tenir una idea de l’espai. Aviat es va fer una imatge de la planta de la casa, així que quan els homes —el cotxer del seu pare i un treballador maori— van portar els mobles i baguls, els va indicar amb força precisió on volia col·locar-los. Pai, al seu torn, va demostrar ser prou espavilada. Potser no tenia gaire experiència, però sabia que com a donzella havia d’ocupar-se de la roba de la senyora i guardar-la dins el vestidor.

Diligent, Pai va apilar la roba blanca als calaixos del dormitori d’Elaine i va treure dels baguls els vestits que va ficar als armaris mentre Rahera ordenava els coberts i la cristalleria dins les vitrines amb una cautela que gairebé ratllava la reverència. L’ajudant maori es va presentar com Pita, el germà de Rahera. En realitat, li va explicar a Elaine, treballava de pastor, només s’havia ofert com a portador per veure Rahera.

Més aviat vol veure Pai, va pensar Elaine, a qui no va passar desapercebuda una brillantor reveladora en els ulls del jove i la noia. Tant de bo fos així. Si Pai s’havia fet un amic, no se n’aniria tan aviat.

—El seu gos és molt bonic —va dir Pita mirant Callie, que havia entrat a la casa amb el cotxer de Ruben. Havia passat les últimes nits amb ell dins el carro envelat, però Elaine havia de buscar ara una altra solució. No era tasca fàcil però calia fer-hi alguna cosa de seguida.

»Bé per a les ovelles! Ha comprat el senyor Thomas? —Tampoc l’anglès de Pita era gaire bo. Elaine havia d’esbrinar com més aviat millor d’on procedien aquells noiets, a quina tribu pertanyien i a què es devien les grans diferències culturals.

—No —va respondre amb un somriure tristoi—. L’hi han donat de propina. Es diu Callie i és la meva mascota. —Es va assenyalar a si mateixa perquè Pita no semblava entendre-la—. Només m’obeeix ami. Pita va assentir.

—Gos molt bonic. I tu prestar a nosaltres per a ovelles!

—Vostè! —Una veu de to tallant va ressonar des de la porta. Zoé Sideblossom es va precipitar a l’interior de l’habitació. Ja s’havia canviat de roba després del viatge i es notava que havia pres un bany. Se la veia més fresca i arreglada del que Elaine se sentia, i a més tenia prou energia per reprendre els servents—. Repeteix, Pita: «Si a vostè i al senyor Thomas els sembla bé, els demanarem prestat el gos per a les tasques amb les ovelles». A casa meva no vull escoltar aquest balboteig indígena. I, sobretot, t’has d’acostumar al tractament correcte: «vostè» i «madame». —Zoé Sideblossom va esperar fins que l’acoquinat Pita va haver repetit la complicada fórmula, amb tota seguretat sense comprendre-la del tot. Només llavors es va dirigir a Elaine—. És tot del teu gust? Thomas m’ha dit que… la decoració t’havia agradat especialment. —Va fer un somriure burleta.

Callie li va grunyir. Elaine va desitjar de sobte que el seu afable collie es transformés en un ferotge rottweiler.

—Els meus mobles ja s’encarregaran de suavitzar una mica l’ambient —va respondre amb gèlida contenció—. I si Pita és tan amable d’ajudar la seva germana a córrer les cortines… A més, no has de dir-me «madame», Pita. A casa meva sóc «Miss Elaine» o «Miss Lainie».

Pita i Rahera es van mirar com conills espantats, però Pai va contenir una rialleta.

—T’esperem a les vuit per al sopar. —Zoé va abandonar l’ala oest amb posat majestuós.

—Bruixa! —va grunyir Elaine.

Pai va somriure amb ironia.

—Què ha dit, madame?

Eren gairebé les vuit del vespre quan per fi es van buidar tots els baguls i es van distribuir tots els mobles a les habitacions. La majoria Elaine els va col·locar al seu dormitori i al vestidor, de manera que havia traslladat els originals a altres habitacions. Certament, la sala d’estar es veia una mica recarregada, però a Elaine tant li feia, ja que tampoc no pensava passar-hi gaire temps. I ara només tenia deu minuts per canviar-se de roba per al sopar. Havia de ser bastant formal, segons havia observat en la visita anterior. Insistiria John Sideblossom en això? O Zoé? En qualsevol cas, dependria de com d’estrictes fossin els homes amb les regles. Elaine no creia que Zoé tingués tanta autoritat dins la casa com ella afirmava. Durant el viatge s’havia mostrat sempre submisa amb John.

Tot i així, Elaine mai no s’havia assegut a la taula, ni tan sols a Queenstown, amb un vestit de viatge brut. Havia de rentar-se una mica i canviar-se de roba. Per sort, Pai ja li estava traient un vestit. Abans, però, el cotxer del seu pare va anar a acomiadar-se d’ella.

—Ja vol marxar, Pat? —va preguntar, sorpresa—. Pot sortir demà amb tota tranquil·litat. Segur que aquí hi ha un llit per a vostè.

Patrick O’Mally va assentir.

—Dormo als allotjaments per al servei, Miss Lainie. Pita m’hi ha convidat. En cas contrari hauria de dormir dins el carro, com durant el viatge…

Era cert. Elaine va advertir, amb molta tristesa, que cap dels Sideblossom no havia pensat a oferir allotjament a Pat. Quina poca consideració, va pensar. Almenys li podrien haver ofert una habitació a l’hotel.

—Demà vull partir a l’alba. Sense càrrega i sense que les senyores em detinguin arribaré aviat a Wanaka… —Pat va veure la cara una mica dolguda d’Elaine i es va corregir—. Disculpi, Miss Lainie, jo… eh… no ho deia amb mala fe. Ho reconec, vostè sempre ha estat una estupenda amazona, però la calessa de la senyora Sideblossom i aquells cavalls coixos tirant…

Elaine va somriure, comprensiva. També ella havia advertit que les nobles muntures de la calessa de Zoé no podien competir amb un cavall de tir com Owen o les eugues cob que tiraven dels carros de transport de Pat.

El cotxer podria haver-se acomiadat en aquell mateix moment, però pel que semblava tenia un dubte.

—Miss Lainie… està tot realment com ha d’estar? —va preguntar al final—. També amb… —Va mirar de reüll Callie. Elaine no li havia explicat per què la gossa havia de dormir amb ell durant el viatge, però Patrick no era babau. Elaine va buscar la resposta adequada. No hauria sabut què contestar encara que Thomas Sideblossom no hagués aparegut en aquell moment darrere el cotxer.

—Dirigeix-te a la meva dona com a senyora Sideblossom, si us plau —va dir en to contundent—. No permeto tractes de confiança, noi. És una falta de respecte. A més, ja te n’anaves, oi? Així que acomiada’t com Déu mana. Espero veure avui mateix les ferradures del teu cavall allunyar-se ben de pressa.

Pat O’Mally va somriure amb sorna: no es deixava intimidar tan fàcilment.

—Serà un plaer, senyor Sideblossom —va respondre, tranquil—. Però no sabia que jo fos el seu servent. Així que, si us plau, res de tractes de confiança. No recordo que li hagi permès tutejar-me.

Thomas va romandre serè, però les seves pupil·les es van dilatar. De nou Elaine va distingir l’abisme dels seus ulls. Què faria si Pat fos un empleat seu?

En qualsevol cas, aquest últim va respondre a la mirada sense temor, gairebé amb audàcia.

—Fins a la propera, Miss Lainie! —va exclamar—. Què vol que li digui al seu pare?

Elaine tenia la boca seca i l’aspecte pàl·lid.

—Digui als meus pares… que estic bé.