5

Sobre Kiward Station planava una tempesta i William Martyn intentava arribar a casa abans que descarregués. Al seu interior regnava un tumult similar al de les formacions de núvols en les muntanyes que el vent arrossegava amb força cap a les planes de Canterbury. El primer núvol va enfosquir el sol i un tro va ressonar, vagant amb un sord estrèpit sobre la terra. La llum de la granja es va fer estranyament somorta, gairebé espectral, la bardissa retallada i les tanques llançaven ombres amenaçadores. Després, el primer raig va fustigar l’aire i va semblar electritzar l’atmosfera. William va cavalcar més de pressa, encara que sense aconseguir desprendre’s de la seva ràbia. Al contrari, com més fort bufava el vent, més desitjava disposar del poder de llançar llamps per expressar així la seva ira i frustració.

El seu estat d’ànim hauria d’asserenar-se quan tornés amb Kura. Potser aconseguiria convèncer-la que es posés de tant en tant a favor seu quan es tractava dels interessos de la granja. Si almenys reivindiqués amb més fermesa el seu futur dret de propietat i amb això el del mateix William! Però fins al moment l’estava deixant sol. No semblava sentir les seves queixes sobre els pastors rebels, els maoris mandrosos i els capatassos reticents. Almenys l’escoltava, encara que sempre amb la cara impassible i amb respostes incoherents. Kura seguia vivint per a la música i es diria que no havia abandonat el seu somni de consagrar-se a Europa. Quan William li parlava d’algun nou greuge per part de Gwyneira o James McKenzie, Kura el consolava amb observacions com: «Però, estimat, de totes maneres aviat serem a Anglaterra».

Havia cregut ell realment que aquella noia tenia enteniment?

Va conduir capcot el cavall entre pastures tancades amb delicadesa i en les quals unes ovelles grasses i ben carregades de llana remugaven fenc, indiferents a l’estat del temps. I això malgrat que al costat de la granja hi havia herba en abundància! El sol de primavera encara brillava amb timidesa, però hi havia dies com aquest en els quals gairebé feia calor. I al voltant del llac i l’assentament maori encara quedava herba alta de l’any passat, que seguia creixent. Per aquella raó, William havia ordenat a Andy MeAran que conduís allà les ovelles paridores. Però l’home havia fet cas omís de les seves indicacions i ell llavors ho havia anat a explicar a Gwyneira. Ella li havia etzibat un bon sermó al costat dels corrals dels bous.

—William, sóc jo qui pren les decisions, i, si no, James. No és assumpte seu. Les ovelles estan a punt de parir i no s’han de perdre de vista, vostè no pot deixar anar alegrement els animals.

—Per què no? A Irlanda sempre ho hem fet així. Un o dos pastors, i a la muntanya. I els maoris viuen allà. També poden donar un cop d’ull a les ovelles —es va defensar William.

—Als maoris tampoc no els agrada, com a nosaltres, que les ovelles pasturin als seus camps. No portem els animals a pasturar al voltant de les seves cases ni a la zona del llac, on ells viuen, ni a les formacions rocoses que anomenem els Guerrers. Són llocs sagrats per als maoris…

—Vol dir que renunciem a més hectàrees de les millors pastures perquè aquells indis adoren un parell de pedres? —va preguntar el jove en to agressiu—. Un home com Gerald Warden va acceptar una cosa tan absurda?

En els últims mesos, William havia sentit a parlar molt de Gerald Warden i el seu respecte pel fundador de la granja havia augmentat. Pel que semblava, Warden havia estat un home amb estil, d’això n’era testimoni la casa senyorial. Segur que també havia supervisat la cria del bestiar i el personal. William opinava que Gwyneira era massa tolerant.

En aquests moments, els ulls de la dona brillaven colèrics com sempre que William parlava de les singularitats del vell baró de la llana.

—Gerald Warden solia saber exactament amb qui era millor no barallar-se —va respondre amb sequedat, i va prosseguir en to conciliador—. Déu meu, William, pensi una mica. Vostè llegeix els diaris i sap el que passa en altres colònies. Alçaments dels indígenes, massacres, presència militar… és com si estiguessin en guerra. Els maoris, en canvi, s’amaren de civilització com si fossin esponges. Aprenen anglès i escolten el que els nostres missioners els expliquen. I aviat farà vint anys que són presents al Parlament! I he d’enterbolir jo aquesta pau per estalviar-me una mica de fenc? Sense tenir en compte que aquelles roques excel·lint sobre l’herba verda tenen un aspecte preciós…

L’aspecte de Gwyneira va adquirir una expressió somiadora. Però, naturalment, no va explicar a William que la seva filla Fleurette havia estat concebuda justament en aquell cercle de guerrers de pedra.

William la va mirar com si estigués fora dels seus cabals.

—Pensava que Kiward Station tenia problemes amb els maoris —va observar—. Justament vostè…

Les disputes entre Tonga i Gwyneira Warden eren llegendàries.

Ella va esbufegar.

—Les meves diferències d’opinió amb el cap de la tribu, Tonga, no tenen res a veure amb la nostra nacionalitat. N’hi tindria igualment fins i tot si ell fos anglès… o irlandès. Amb la tossuderia d’aquestes ètnies també tinc les meves experiències. Anglesos i irlandesos s’esbatussen per les mateixes criaturades per les quals vostè vol sembrar zitzània ara. Així que, si us plau, moderi’s una mica!

William havia abaixat les orelles. Quin altre remei li quedava? No obstant això, les petites baralles d’aquest tipus augmentaven, en part també amb James McKenzie. Aquest s’havia absentat uns quants dies, per fortuna, per assistir al casament de la seva néta Elaine a Queenstown. Déu meu! William desitjava molta sort a la noia, fins i tot perquè el futur marit semblava un bon partit. Ell no s’hauria oposat a viatjar amb Kura per celebrar l’enllaç i felicitar la núvia, així que no va entendre per què Gwyn s’hi havia negat amb tanta vehemència. Tampoc no concebia que ella mateixa hagués rebutjat assistir a la cerimònia. Ell hauria dirigit Kiward Station la mar de bé. Potser fins i tot hauria aconseguit apressar una mica els treballadors ganduls; òbviament, el tracte amb els empleats seguia resultant-li difícil. Era tan diferent d’Irlanda, on sempre havia establert bones relacions amb els arrendataris… Però a Irlanda aquests temien els seus patrons i cada vegada que els afluixaven les regnes responien amb agraïment i simpatia. Aquí, per contra, quan William tractava amb duresa un pastor, aquest ni es preocupava d’acomiadar-se: es limitava a empaquetar les seves coses, anava a la casa senyorial per recollir el que li corresponia de salari i es buscava feina a la granja del costat. Els antics conductors de ramats, com McAran i Livingston, encara eren pitjors, els atacs de William simplement els relliscaven. El jove a vegades s’imaginava acomiadant-los quan Kura assolís la majoria d’edat i ell s’ocupés d’administrar la granja. Però ni tan sols això espantava el personal. McAran i Livingston, per exemple, feia anys que tenien relacions amb dones a Haldon. La viuda a qui estava unit McAran fins i tot posseïa una petita granja. Els homes hi acabarien trobant aixopluc. I els maoris també eren indomables. Desapareixien només sentir William cridar i deixaven la feina a mig fer. L’endemà estaven de tornada… o no. Feien el que els venia de gust i Gwyneira els ho permetia.

—Foc!

William seguia al trot, absort en els seus pensaments i amb el cap cot per protegir-se de la pluja amb el barret d’ala ampla. La tempesta havia començat a caure amb tanta força i estrèpit sobre Kiward Station que apagava tots els altres sons. Tanmateix, William va sentir el soroll d’uns cascos a tota velocitat i una veu clara a l’esquena. Un jove maori cavalcava dalt d’un cavall sense ensellar i amb només una corda al voltant del coll.

—De pressa, de pressa, senyor William! El llamp ha caigut al corral dels bous i els animals han tirat a terra les tanques. Vaig a buscar ajuda, vagi-hi vostè corrents! S’està cremant!

El jove amb prou feines havia detingut el cavall per comunicar la notícia i tampoc no va esperar cap resposta de William, sinó que va prosseguir el seu galop cap a la casa. William va fer mitja volta i també va posar al galop la seva muntura. Els corrals de bous estaven al costat del llac i albergaven diversos ramats de bous i vaques mares… Bé podria ser que aquella nit els maoris rebessin visita a les seves pastures sagrades.

En efecte, no va trigar a percebre l’olor de cremat. El llamp devia haver estat potent. Malgrat la pluja, les flames ja sortien del magatzem de farratge i al voltant dels corrals regnava l’agitació. Els pastors corrien entre la fumera intentant desfer els últims bous, que mugien horriblement. Gwyneira Warden s’estava amb ells. En aquell moment va sortir tossint d’un estable, va amarar un mocador en una galleda d’aigua, se’l va posar a la cara i va tornar a córrer a l’interior. Era evident que encara no hi havia perill que s’ensorrés la construcció, però els animals podien asfixiar-se. Els maoris —tots s’hi havien aplegat en un dir Jesús— havien organitzat una cadena amb cubs des de la font fins al corral, i les dones i els nens formaven una altra cadena fins al llac. Però el pitjor eren els bous que anaven solts, sense orientació, mugint i corrent confosos sota la pluja, fent un fangueig a la terra i tombant els tancats. Jack McKenzie i un parell de joves arriscaven la pell oposant-los resistència, però a penes aconseguien contenir els animals presos del pànic. No obstant això, els novells i els bous no estaven directament amenaçats, els corrals, de fet, eren tots oberts. Només unes quantes vaques lleteres i un parell de toros estaven lligats a l’interior de l’estable i Gwyneira i els altres voluntaris intentaven deixar-los anar.

—Vingui, William, vagi cap als toros! —li va cridar Gwyn amb la cara al vent. Era la segona vegada que sortia i arrossegava una vaca que semblava sentir-se més segura a dins—. Necessiten gent que sàpiga alguna cosa de bestiar!

El jove irlandès, que estava controlant la cadena amb les galledes d’aigua i apressava la gent perquè anés més ràpida, va anar vacil·lant cap al corral dels toros.

—Posis a fer feina d’una vegada! —va cridar Andy McAran i va pujar al cavall de William quan aquest per fi va haver desmuntat.

»Vingui, Miss Gwyn, aquí ja hi ha prou ajudants! Necessitem bons genets per conduir els bous! O deixaran tan destrossat el poblat maori com els corrals! —El vell pastor va clavar els talons als flancs del cavall de William. L’animal semblava tenir tan poques ganes de llançar-se al remolí com el seu genet. Tanmateix, la situació era crítica.

Mentre els nois intentaven controlar els vedells i les vaques lleteres que estaven soltes, els bous joves feia una estona que eren en camí. William va observar que Gwyneira deixava en mans d’altres voluntaris les vaques i saltava dalt del seu cavall. V a galopar amb Andy en direcció a l’assentament maori. La seva euga cob no necessitava conducció, es diria que havia estat esperant abandonar l’edifici en flames.

William es va aproximar per fi a l’estable, enfadat perquè McAran s’havia apoderat sense més ni més de la seva muntura. Per què no s’ocupava aquell paio de deixar anar els toros mentre ell se n’anava a cavall amb Gwyneira?

Els estables de les vaques lleteres crepitaven a causa de les flames, si bé els animals ja trotaven a l’exterior. Dues dones maoris, que semblaven familiaritzades amb la tasca, havien deixat anar els últims animals i els ficaven dins un corral que els seus homes reparaven de forma provisional. Els joves conduïen els novells en la mateixa direcció. Els animals s’assossegaven, sobretot perquè la pluja i els llamps anaven amainant.

William va entrar a l’estable, però Pòquer Livingston el va detenir.

—Agafi primer un mocador i tapi’s el nas per no inspirar el fum. I després vingui amb mi. Va, de pressa! —El vell guia de ramats ja tornava corrents a l’estable, directament cap als toros que etzibaven cops i bramaven. Ara els animals veien el foc i estaven terroritzats. William es va encaminar cap al pany del primer box. No se sentia gens segur en acostar-se a aquells monstres embravits per alliberar-los, però si Pòquer pensava…

—No, no hi entri! —va tronar el guia—. Que no ha treballat mai amb toros? Aquestes bèsties el mataran si ara entra als boxs. Vingui aquí i intenti subjectar-me. Provaré de deixar anar la cadena des de fora.

Pòquer va escalar al capdamunt del compartiment, fent perillosos equilibris damunt els prims taulons. Mentre estigués subjecte a una fusta no hi havia problema, però per deixar anar la cadena havia d’inclinar-se cap endavant amb les mans lliures. També havia de desprendre’s del mocador, és clar, encara que la fumera no era gaire espessa.

William es va enfilar a l’envà de fusta, s’hi va asseure cama aquí, cama allà, i va subjectar Pòquer pel cinturó. L’home es va balancejar perillosament, però va conservar l’equilibri i va poder estirar la cadena del primer toro. Calia anar amb molt de compte per no ser envestit per les banyes de l’animal.

—Obre el box, Maaka! —va cridar Pòquer a un nen maori que hi havia a la vora. El petit, que acabava de conduir les vaques amb Jack, es va protegir veloç com un llamp darrere la porta quan el toro va sortir en estampida.

»Bé, ara el segon. Però compte, Maaka, aquest és molt salvatge… —Pòquer va fer un gest d’anar a escalar el box següent. El toro va girar la vista i va esgarrapar, amenaçador, el terra amb la peülla.

—Deixa-m’ho fer a mi, Pòquer! Jo sóc més ràpid! —El diligent i petit Maaka ja havia escalat els taulos abans que Livingston trobés els suports adequats per fer-ho. Amb la gràcia d’un ballarí, Maaka feia equilibris sobre l’envà.

William volia acabar aviat amb aquell assumpte. Les flames se’ls acostaven de pressa, la fumera s’espessia i a penes es podia respirar. Però ni a Pòquer ni a Maaka els passava pel cap sacrificar els animals.

William va agafar el nen pel cinturó tal com havia fet abans amb Pòquer, mentre el vell oveller s’ocupava del tercer toro. Era un animal jove i estava lligat al box amb una soga. Pòquer la va tallar amb el ganivet ràpidament i Jack McKenzie, que acaba d’entrar a l’estable, només va haver d’obrir el portell. D’aquesta manera, el toro es va precipitar a fora. Després, tant Jack com Pòquer es van posar a manipular el portell de l’últim box, que semblava encallat. Maaka encara bregava amb la cadena del toro, que cada vegada estava més enfurismat en percebre que els seus congèneres ja havien escapat. El jove s’inclinava de forma temerària, gairebé suspès sobre la fusta del box. I llavors…

William no va saber si Maaka havia patit una cornada del toro, si la culpa havia estat de la seva pròpia i insegura posició dalt de l’envà o si simplement el cinturó del nen havia cedit. Pot ser que també fos culpa de les sacsejades provocades per la coberta de l’estable, que trontollava, i les dificultats per mantenir-hi l’equilibri. William mai no sabria si primer va relliscar o va sentir el crit de Maaka quan el cinturó se li va escórrer de les mans, però va veure caure el nen entre les peülles del toro, mentre ell mateix es precipitava en un racó del box, fora de perill de l’atac de l’animal, que romania encadenat. Però, de sobte, el toro estava solt: Maaka havia aconseguit deslliurar la cadena en caure. L’animal només va necessitar un parell de segons per adonar-se que era lliure, després va fer mitja volta, però el box seguia tancat. Pòquer i Jack lluitaven amb el pany, però el toro no volia esperar, sinó que es va regirar embogit, fins que va descobrir Maaka, que estava arraulit a terra i intentava protegir-se la cara. El nen va gemegar quan les banyes del toro se li van aproximar.

—Desviï aquesta bèstia, senyor William, maleït sigui! —va tronar Pòquer, mentre es desesperava amb el pany, en va.

William mirava com hipnotitzat l’animal enorme. Desviar-lo? Llavors el toro l’envestiria a ell. No estava pas guillat! El nen ferit s’arrossegava cap a ell amb una por atroç.

—Aquí, Stonewall!

William va veure de cua d’ull que Jack MacKenzie agitava una manta davant la sortida per atraure l’animal. El jove es balancejava desafiant la mort sobre l’envà del box, i per fi el mecanisme del pany va funcionar i el portell es va obrir. El toro no ho va advertir de seguida i va concentrar la seva ràbia i terror cap a Maaka. Va abaixar la cornamenta, es va preparar per a l’envestida i… en aquell moment Jack el va copejar amb la manta humida i el va escridassar com un torero.

—Vine aquí, Stonewall, vinga!

Pòquer va cridar al jove que retrocedís, però aquest va seguir provocant el toro, que ara es girava lentament.

—Vinga, noi! Mou-te! —el va abrivar Jack, i va recular com un llamp quan l’animal per fi es va posar en moviment.

L’àgil noi va pujar d’un salt al tancat posant-se fora de perill, mentre Stonewall per fi distingia una escapatòria. El toro brau es va precipitar a la sortida, abatent Pòquer Livingston d’una topada. Havia sortit. Els homes que hi havia davant l’estable devien sentir els crits, perquè hi van anar apressats. Les flames il·luminaven l’estable. William tossia, va sentir que l’agafaven pel braç i que un fort pastor maori l’arrossegava a fora. Dos homes van agafar Maaka i el tercer va sostenir Pòquer, que no parava de tossir.

I per fi William va respirar panteixant l’aire pur de la nit a la vora del llac i es va adonar que unes parts de l’estable s’ensorraven.

Un parell d’homes es van ocupar de Maaka i Pòquer, però el salvador de William no li va donar temps per refer-se. Una altra evident falta de consideració. El groller maori va estirar sense miraments en William per les cames.

—Està ferit? No? Llavors, vingui, hem de conduir les ovelles. Aquí no es pot fer res més. Miss Gwyn està conduint les vaques als coberts d’esquilada. S’han de ficar les ovelles als corrals. Vinga, som-hi. —L’home es va posar a córrer, però es va girar diverses vegades per assegurar-se que William el seguia.

William es preguntava per què Gwyn no s’ocupava també de les ovelles. No obstant això, va haver de reprimir-se quan va veure els petits accessos als coberts. És clar, per aquí sortien les ovelles després de l’esquilada més o menys en fila, després se les banyava i finalment es reunien al paddock. A través d’aquella estreta porta els genets mai no aconseguirien introduir un ramat boví. Les ovelles estaven satisfetes amb el canvi als corrals. Els seus millors records no provenien de l’esquilada, els esquiladors no les tractaven precisament amb delicadesa. Al final els gossos pastors van col·laborar amb eficàcia. William i els altres homes només van haver de conduir el torrent d’ovelles a les cledes apropiades i tancar-ne les portes.

William amb prou feines es va assabentar de com Gwyn i Andy havien tancat les vaques, però més tard va sentir els detalls de la gesta. Havien atrapat i detingut el ramat de vaques poc abans que arribés al poblat maori, l’havien obligat a fer mitja volta i a tornar amb ells, i només amb quatre genets i una gossa pastora. Si bé l’estable de les vaques i els bous estava totalment destruït, no seria difícil reconstruir l’estructura de fusta i, a més, les provisions de farratge ja s’havien pràcticament esgotat. Només un parell de camps maoris havien estat arrasats per l’estampida i Gwyneira pagaria la indemnització pels perjudicis causats. No s’havien perdut els animals i els voluntaris només havien patit un parell d’esgarrapades i lleugeres intoxicacions a causa del fum. Pòquer i Maaka eren els únics que havien resultat ferits. El vell pastor tenia contusions i una espatlla dislocada; el nen maori, un parell de costelles trencades i una ferida molt lletja al cap.

—Podria haver estat molt pitjor —va sentenciar Andy McAran, quan tot va haver passat i les vaques remugaven farratge en els seus nous corrals.

Jack i els seus amics havien aconseguit conduir els toros cap als coberts d’esquilada i ajuntar-los amb els ramats de bous. Ara feinejaven orgullosos entre els treballadors. La declaració de Jack que a Europa es guanyava diners si un apareixia en públic agitant un mocador vermell davant d’un toro per enervar-lo va despertar en els nens maoris la vocació de toreros.

—Com ha succeït? —va preguntar Andy—. Maaka no s’ha ficat al box de Stonewall, oi?

Mentre Gwyneira renyava el seu fill, al qual retreia la seva falta de sensatesa, McAran va començar a investigar l’incident. Jack i els altres voluntaris no donaven cap explicació. Ningú no havia vist l’accident. El mateix Maaka era incapaç de reaccionar. Al final, la mirada de McAran es va posar en Pòquer, el qual encara panteixava, assegut sobre una manta.

—El príncep consort ha bufat la gaita… perdó, més aviat és una gaita —va observar el vell pastor amb un significatiu somriure irònic—. Algú podria recol·locar-me l’espatlla? Prometo no cridar.

—Què li va passa? —Gwyneira havia acabat amb el seu fill i havia repartit un barril de whisky entre els diligents voluntaris. Les dones maoris, per la seva banda, havien rebut un sac de llavors per la seva col·laboració. Ara Gwyneira aprofitava el camí de tornada a la casa senyorial per renyar William. Estava xopa, bruta i de mal humor i buscava un boc expiatori—. Com ha pogut deixar caure el noi?

—Ja he dit que ha estat un accident! —es va defensar William—. Mai no hauria…

—Mai no hauria hagut de permetre que el nen s’hi fiqués! Per què no ha deixat anar vostè mateix la cadena? El nen podria haver rebut ferides mortals! I també Jack! Però mentre aquells dos nens intentaven deixar anar el toro vostè romania en un racó, mirant l’animal com un conill espantat!

Pòquer no ho havia expressat del tot així; la informació devia procedir de Jack. William va sentir créixer la ràbia dins seu.

—No ha estat així! Jo…

—Sí que ha estat així! —va etzibar Gwyneira—. Per què haurien de mentir els nens? William, intenta vostè reafirmar la seva posició aquí, cosa que entenc. Però després li succeeixen aquestes coses! Si mai no se les ha vist amb toros, per què no es limita a dir-ho? Hauria estat més útil a la cadena dels cubs o en la reparació dels corrals…

—Hauria d’haver sortit a cavall amb vostè! —va protestar el jove.

—Perquè probablement caigués del cavall? —va preguntar amb rudesa Gwyneira—. Desperti, William! Aquesta no és una empresa que es pugui administrar com faria un noble rural. Aquí no pot sortir còmodament a fer una volta a cavall amb les seves botes Hunter i distribuir les tasques. Ha de saber el que fa, i consideri’s afortunat de disposar d’homes com McAran i Pòquer, que sempre estan disposats a col·laborar. Homes com ells són d’un valor incalculable. Nova Zelanda i Irlanda són dos mons molt diferents.

—Dissenteixo —va declarar amb supèrbia William—. A mi em semblen simplement diferents maneres d’administrar… —A la llum crepuscular del dia, el jove va veure que Gwyneira posava els ulls en blanc.

—William, els arrendataris irlandesos fa generacions que treballen a les granges. No necessiten els senyors rurals, poden encarregar-se tots sols que tot funcioni i és probable que així sigui millor. Però aquí vostè està envoltat de principiants. Els maoris són uns pastors dotats, però les ovelles van venir amb els pakeha; a aquesta regió, van arribar amb Gerald Warden fa cinquanta anys. No hi ha una tradició. I els pastors blancs són aventurers vinguts de no se sap on. Cal ensinistrar-los i per a això no serveixen de res les imposicions. Faci’m cas d’una vegada i estiguis almenys un parell de mesos callat. Aprengui de persones com James, Andy i Pòquer en comptes d’estar sempre burxant-los.

William no va poder dir res perquè en aquell moment van arribar a la casa. Van desmuntar davant l’estable. Gwyneira va conduir ella mateixa la seva euga a l’interior i es va disposar a desensellar-la; era probable que els mossos de quadra s’haguessin retirat a un cobert amb els voluntaris que havien apagat l’incendi i ho estiguessin celebrant. Estarien de sort si el personal domèstic no havia anat també a la festa.

William es va ocupar també del seu cavall, amb l’únic desig de banyar-se i passar una vetllada tranquil·la amb la seva dona. Almenys estava segur que això li resultaria agradable. Gwyneira es retirava aviat, i si Kura s’entossudia a passar hores al piano, William no tenia res en contra de gaudir d’un concert privat. Es beuria un whisky i cavil·laria els plaers que al final compartirien al dormitori. Al llit, no hi havia cap problema: cada nit amb Kura era una nova revelació. Com més experiència adquiria, més refinades eren les idees que se li acudien per donar-li plaer. No coneixia el pudor, estimava amb tots els sentits i oferia el seu deliciós cos en postures que al mateix William a vegades el feien posar vermell. Però el gaudi d’ella quan feien l’amor era totalment lliure i innocent. En aquest apartat era una ànima càndida per naturalesa. I també per naturalesa, dotada de molt talent.

Van entrar a la casa senyorial i Gwyn va llançar l’abric xop al vestíbul.

—Uf, quin dia! Crec que em mereixo un whisky…

Per variar, William va estar-hi d’acord, però no es van dirigir de seguida al moble bar. Aquesta vegada del saló no en sortia el so del piano i un cant, com era d’esperar, sinó xiuxiueigs i sanglots.

Kura plorava arraulida al sofà. Miss Witherspoon intentava calmar-la.

William va passejar una mirada inquisitiva per l’habitació. Sobre la tauleta davant del sofà hi havia tres tasses de te. Pel que semblava les senyores havien rebut visita.

—Tu ho has volgut! —Quan Kura va albirar la seva àvia, es va aixecar i la va mirar colèrica—. És el que tu volies! Sabies exactament què passaria! I hi has contribuït! —Al final es va dirigir a William—. No pensaves anar a Europa. Cap de vosaltres no volia que jo… que jo… —I va esclatar de nou en sanglots.

—Kura, comporta’t com una dama! —Miss Witherspoon va intervenir amb severitat—. Ets una dona casada. És normal que…

—Jo volia anar a Anglaterra. Volia estudiar música —va ploriquejar Kura—. I ara…

—Em vas dir que abans que res estimaves William —va contestar Gwyneira, breu i concisa—. I ara hauries de recuperar-te i explicar-nos per què ja no ho vols. Avui al matí m’ha semblat veure’t molt contenta. —I es va servir per fi el whisky. Tant li feia què li passés a Kura, primer necessitava un reconstituent.

—Estimada meva… —Després d’aquella horrible jornada, William no tenia ganes de més complicacions, però tot i així va seure al costat de la seva dona per abraçar-la. Potser li preguntaria per què feia olor de fum i anava tacat de sutge. Però Kura no va semblar advertir-ho en absolut.

—No ho vull… No i no —va gemegar histèrica—. Per què no has anat amb compte? Per què…? —Es va desprendre de l’abraçada i va copejar amb els punys William al pit.

—Calma’t, Kura! —va ordenar Miss Witherspoon—. Hauries d’alegrar-te’n en lloc d’estar furiosa. Ara deixa de plorar i comunica la notícia al teu marit.

Gwyneira es va girar cap a Moana, la majordoma maori, que es disposava a recollir el servei de te.

—Qui ha vingut de visita, Moana? La meva néta està fora de si. Ha passat res?

L’ampla cara de Moana va resplendir. Almenys ella conservava la calma.

—Jo no escoltar, Miss Gwyn —va contestar alegre, però va abaixar la veu quan va afegir—: Però ha vingut Miss Francine. Miss Witherspoon l’ha feta cridar per a Kura.

—Francine Candler? —L’aspecte de Gwyneira es va il·luminar—. La llevadora de Haldon?

—Sí! —va cridar Kura—. Ja podeu alegrar-vos que em vegi condemnada a la vostra maleïda granja! Però jo no!

Estic embarassada, William, embarassada!

El jove va passejar la mirada de la plorosa Kura a la desolada Miss Witherspoon i a la meravellada Moana. Per últim, va mirar Gwyn, que bevia el seu whisky amb l’expressió d’un gat satisfet. Ella li va tornar la mirada.

William Martyn va prendre consciència que Gwyneira Warden McKenzie, en aquell moment, li ho perdonava tot.