XX
LES ABSOLTES
Entretant, el capellà, estirat i fred com una soca, sentia a l’ànima tota l’esgarrifança d’aquells fúnebres preparatius. Quina feredat li agafava al veure’s entre els quatre ciris encesos que tenia al voltant del llit! Ja li semblava trobar-se davant de la fossa oberta, a punt de rebre el seu cos, encara un xic alenat per la presència de l’ànima… Només mancava que baixessin els feligresos a fer d’enterramorts… Només mancava que baixessin els botxins…
I, al despertar-se-li altra vegada el record dels maleïts bosquerols, se li tornava a enfebrar l’ànima, com si tot d’un plegat desvariegés, com si es rebolqués de sobte en el mal somni dels afronts i dels martiris que havia hagut de sofrir. Se recordava, horroritzat, d’aquell diumenge que la Roda-soques va baixar de Puiggraciós a plantar-li cara al mig del temple, mentres se celebrava el sacrifici de l’altar… Sort que ell estava amarat de l’esperit de Déu, i va saber aterrar-la a còpia de conjuris i anatemes, entre l’esglai de tothom! Però ella es va revenjar, la mala pècora… Com que era el mal esperit de la carn, tenia prou poder per a embruixar els bosquerols amb la seva olor de dona… Així els va encisar i els va ullpendre, fins a fer-los avorrir la missa i els sagraments. D’allavors ençà, tot va ser abandonar l’església, com si fos un hospici d’apestats… Grans i xics, tothom va enfilar-se rostos amunt a oir la missa negra de Puiggraciós… Allí dalt se deia l’ofertori dels sacrilegis, allí dalt se cantaven els salms de luxúries i escarnots…, però…, per això, res tan espantós com aquella nit del Lledonell… Quina vergonya i quin escàndol! Fer pujar amb enganys el Cos del Crist a dalt de les muntanyes, per a sortir-li de trascantó a escarnir-lo i a mofar-se’n!… Encara li semblava sentir aquelles rialles infernals, mentres ell fugia ben abraçat amb Nostramo… i els dimonis vinga riure, ha, ha! hi, hi!… I ell vinga córrer muntanya avall per a salvar el Sagrament dels improperis… Vinga córrer sempre, fins que va caure sense sentits, i al cap d’hores varen collir-lo, i li varen treure de sobre el Sagrament, i el varen arrossegar fins al llit, dins aquell llit a les hores d’ara transformat en llit mortuori, voltat de ciris com un catafalc.
—Ah, males ànimes! Ah, mals esperits! Ah, dimonis de l’infern! —rumiava, exaltat, el capellà, mentres li entrava de sobte un gran desig de maleir els bosquerols, de maleir-los i remaleir-los, encara que les malediccions l’haguessin de dur a l’eterna damnació.
Però veus aquí que, quan estava el sacerdot en lo més esgarrifós del seu mal somni, va sentir tot d’una davallar tristament, des del cloquer de l’església, les primeres campanades que anunciaven la seva mort:
—Nang… ning… nooong!… Nong… ning… naaang!…
—Ai, Senyor! —pensava el capellà aterrat—. Ai, Senyor, que toquen a morts per mi!
* * *
Mai com en aquells moments de suprema angúnia havia sonat tan planyenta la veu de les campanes. Amb quin condol més trist les feia plorar en Josep, que arribava al fons de l’ànima! Era cada batallada com un gemec desolat, com un clam de misericòrdia que volgués arribar al cel des d’aquesta vall de llàgrimes.
—Pietat, Déu meu, pietat —resava el moridor entre si mateix—. Ara baixarà la gent de les muntanyes i em portaran al sepulcre abans d’hora i m’enterraran abans de mort…
—Nang… ning… nooong!… Nong… ning… naaang!… —entretant ploraven les campanes, com si acompanyessin amb sanglots la silenciosa tragèdia, aquella tragèdia d’agonitzant que mai sabria ningú del món.
Lo que, entre tantes angoixes ignorades, amargava més els darrers instants del sacerdot, era la trista recança de no haver sabut consagrar a Déu totes les penes passades. Allavores, allavores se’n planyia, de no haver-les conreuades igual que flors de dolor, per oferir-les al Crist com ramells de penitència. Però no…, an ell no l’ajudarien per a res tants flagells i vituperis… No… Ell, ni tan sols per somni, havia sentit mai entremig dels sofriments aquella dolçoreta que els sants han contat que assaborien en les mateixes tribulacions… Els martiris passats als sots eren massa aspres, massa grollers, per a què poguessin portar a l’ànima cap resquici de somni ni cap regust de delectació… El seu calvari havia sigut tot ell misèria de la terra i negror de la nit…
—Pietat, Senyor! —seguia dient entre si l’agonitzant, mentres les campanes brandaven amb funerària majestat—. Pietat, Senyor, si no he sabut aixecar els ulls fins a Tu i, en comptes de redimir les ovelles del teu ramat, m’he enfonsat amb elles dins la pols!…
Mes aleshores les campanes varen parar de tocar, i mossèn Llàtzer va creure arribada l’hora de la seva perdició.
—Ara baixaran els bosquerols —pensava— i em portaran al fossar!
I, com que en aquell mateix moment va sentir-se trepig com d’algú que pugés l’escala, al moridor li va semblar que ja venien a endur-se’l els rústecs muntanyencs. Sentia mortals angúnies, mentres el soroll de passes s’anava atansant pausadament cap a la cambra mortuòria; però, al capdavall, sols va comparèixer el jaio. Tot ranquejant i persignant-se davant dels ciris encesos, va acostar-se a la Mariagna, i va dir-li tot mirant-se-la, com si demanés consell:
—A baix hi ha gent de la parròquia que deu voler entrar a veure el cos de missenyor…
Ert i glaçat com estava, a mossèn Llàtzer li va fer un bot el cor al sentir aquelles paraules.
—Ara ha arribat el meu darrer instant! —deia entre si—. Senyor, vos encomano el meu esperit! Faci’s ara i sempre la vostra voluntat!
—Jo els diria que pugessin —feia entretant la vella an en Josep—. Tal vegada la mort els commouria i demanarien perdó dels grans pecats que han comès…
I, mentres el jaio se’n tornava per a anar a cercar als feligresos, a l’agonitzant se li obria un xic el cor, animat de prompte pels mots de la pobra vella.
—Potser sí —pensava—, potser sí que ara s’obrara el miracle de la redempció. Potser sí que, quan se creguin veure’m mort, els enterniré, els faré llàstima i per camí de la compassió arribaran fins a Déu.
* * *
Mes en això es va sentir remor de passos, fressa de gent que s’acostava a la cambra. Era la colla de sempre, tan ensopida i tristoia: padrins xarucs i caps de casa, veïns dels més propers de la parròquia, carregats de nafres quasi tots, com rosses per a anar al canyet.
El primer de treure el nas va ser l’avi Pugna, fent sacsejar el goll; darrere l’avi Pugna, el Cosme de la Rovira, groc de cara i tot pansit; acabat, el Pere Mestre, caminant a saltirons, lo mateix que una granota; de seguit, el Bepus de l’Uià, roig de pèl i guerxo d’ulls; després, l’Aleix de les Tòfones, cargolat com una serp. Darrere d’aquesta tongada de gent propera, va venir una altra corrua de feligresos de més lluny, el Pau Malaric, escardalenc com una mòmia; el vell Sunyer, amb barballeres de bou; el Prat del Bosc Negre, més pelut que un ós; el jaio del Lledonell, amb la seva cara d’òliba; l’hereu Janet, tot motxo, motxo; i el xicot Margarido, més esquerp que un porc singlar; i el bordegàs de l’Ensulsida, i el porquerol, en Carbassot…
Com que encara mai s’havia vist que la gent fes l’orni per a anar a veure un difunt i a resar-li un parenostre, aixís que els bosquerols varen sentir a tocar a morts, tots varen pensar que no els quedava més remei que baixar al sot de la parròquia.
Aquell toc llagrimós de la campana, més planyent que un «adéu-siau per sempre», era com un manament obeït de pares a fills per tots els sigles. No hi havia més remei… Calia acotar el cap, i resignar-se, i empendre el camí rostos avall. Havien de fer com havien fet els pares, com havien fet els avis, com havien fet els passats, des de les centúries més llunyanes.
De primer moment havien ronsejat un xic, dubtant, no sabent que fer ni quin determini pendre. Feia tant temps que no posaven els peus a la parròquia, que havien perdut l’agre de baixar-hi. Però aquella indecisió només va durar un instant perquè de seguida varen veure que, tant si volien com si no, calia obeir a la llei de les costums eternes, heretada de les velles generacions. Ademés d’això, hi havia una altra cosa i era que a l’acte també varen començar a sentir una estranya curiositat de saber quin posat faria, el rector, mort. Tan esperitat i tan altívol que se’ls havia presentat sempre, volien veure allavors com deuria ésser amb els ulls clucs i bo i estirat damunt del túmbol. Allò era, allò, més que res més, lo que els havia acabat de decidir a sortir de casa i, mentres davallaven cap al fons del sot, com que encara hi havia feligresos que dubtaven, un xic esporuguits, com si no gosessin a arribar a la rectoria, en Pere Mestre va dir, tot sorneguer:
—Ara rai!… Ja podem baixar-hi sense por…
—Ta full! Uidà! Murta la cuca, murt lu verí… —va respondre l’Aleix de les Tòfones, mig rient per sota el nas.
I aixís varen arribar a la parròquia, ben refiats de que el rector ja no podria presentar-se’ls a davant com un Déu carregat d’ira, ni podria amenaçar-los amb la patena i el calze, ni podria bescantar-los per les culpes i pecats, ni podria clavar-los aquelles mirades que els atravessaven l’ànima, ni podria fer-los caure de genolls a terra, revestit amb la casulla, a peu d’altar.
* * *
Bo i a mida que anaven entrant dins de la cambra mortuòria, els bosquerols s’arrambaven per les parets amb posats encongits i vergonyosos. Amb tot i la curiositat que tenien de veure ben bé al difunt, no gosaven a alçar el cap, i amb la vista baixa, de retall, resseguien tota la cambra, miraven els ciris dels canelobres, i de mica en mica escorcollaven el cadavre.
I el pobre sacerdot, des del seu llit d’agonia, sentia tot anguniat com aquelles mirades tafaneres se passejaven amunt i avall del seu cos, amb la curiositat sinistra que fan venir les coses de la tomba. Més que girar, més que esbrinar, semblava que flairessin amb estrany plaer la ferum mortuòria que voleiava per allí dintre, al voltant del llit. Però a l’últim, com si la flaire els maregés, varen esdevenir tot sopits, tot somiosos, igual que si a la fi s’encaboriessin i anessin paint per dins l’espectacle tèrbol de la mort. Xics i grans varen quedar com enzes ensopits.
Amb tot i haver-hi dins de la cambra aplegada tanta gent, surava arreu una llei de quietud desconeguda, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de viure en complert silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap mena.
L’un s’estava, com ullprès, mirant-se els ciris encesos de fit a fit; l’altre, com si tingués encantaries, restava amb la boca badada i amb els ulls oberts. Mes, com aquella quietud s’anava allargant tant, alguns varen començar a neguitejar-se… Semblava que no estessin bé, que patissin, que els pessiguessin, que els entrés una mena de desfici… L’un se burxava l’orella…, l’altre es gratava el cap… Aixís, amb aquesta angúnia, anava passant el temps, i el silenci s’eternitzava… Fins que l’agonitzant, des del seu llit de dolor, cada instant se li tornava un sigle, cada hora una eternitat…
—Ara m’agafaran… —pensava a cada punt—, m’embolicaran amb els llençols… i em duran cap a la fossa…
Mes en això va comparèixer el jaio enmig de tothom, amb una caldereta d’aigua beneita a l’una mà, i a l’altra el salpasser.
Amb tot i ranquejar com ranquejava, tenia allavors aquells aires d’ordenat dels seus bons temps, que tot el transfiguraven, com si fos un sacerdot. Amb tota pausa, amb tota unció, posseït fins a l’ànima del ritual funerari que seguia, se va acostar al peu del llit, a punt de dir les absoltes. Per a ajudar-li la pregària, la Mariagna va córrer a agenollar-se al seu costat, amb les mans plegades sobre el pit. Semblava un oficiant i un escola de debò que en sa vida no haguessin fet altra cosa que celebrar exèquies per als difunts.
—Dóna-li, Senyor, la pau eterna —va començar dient el jaio, mentres arruixava d’aigua beneita el catafalc.
I a la vella responia amb gran fervor:
—I que la llum perpètua l’il·lumini.
—Que reposi en pau.
—Amén.
* * *
Els bosquerols a cada moment esdevenien més moixos, més capficats, com si de mica en mica es compungissin a la vista de la mort i de les devocions fervoroses dels dos jaios. Aquelles flames que llengotejaven dalt dels ciris, aquell to planyívol de l’oració dels vells, aquell aspecte del capellà, amb els llavis blancs, amb els ulls fondos, amb la pell cendrosa i groga tot apareixia prou fúnebre i prou punyent per a acondolir les ànimes pecadores i dur-les a contrició. Era la visió aterradora del trànsit d’un món a l’altre, amb el seu seguici d’eterna glòria pels qui moren en el Senyor, amb acompanyament d’eternes penes i eternes flames pels qui moren en el pecat…
Entremig de la quietud sepulcral que regnava dins de la cambra, se va sentir un bleix fondo, com d’algun bosquerol que sospires tristament, a punt de rompre a plorar…
—… Ai… Déu meu! Ai… Senyor!
Aquells ais, aquells sospirs, varen arribar fins al capellà agonitzant, com una cantúria deliciosa. Eternament refiat de la redempció dels feligresos, va creure arribada l’hora del penediment.
—Ai, si pogués parlar! Ah, si pogués dar-me a entendre! —pensava, bategant d’esperança, el sacerdot—. Ah, si pogués aprofitar aquest instant, com s’obraria el miracle!
I, abrusat tot de sobte, com en una darrera estremitud, d’amor a Déu i amor al pròxim, li varen venir unes ganes infinites d’alçar la seva mà sacerdotal, i beneir-los a tots, dient:
—Germans meus, fills meus, jo us beneeixo en nom del Pare, del Fill, de l’Esperit Sant!
Els bosquerols restaven somiosos al voltant del llit mortuori, contemplant encantats les cerimònies fúnebres que els jaios anaven fent de tant en tant. Semblava que no poguessin moure’s d’aquell lloc, que una força ignorada els hi tingués encadenats. Hi havia moments que feien posat d’anar-se a enternir, de somicar, de llençar llàgrimes. Fins semblava que, a l’instant més impensat, alguns havien d’agenollar-se i fer companyia als jaios i resar junts la lletania…
Però veus aquí que en aquell mateix moment se va sentir una fressa alegroia per la porta de la cambra, com de gent poc recatada que anés a entrar movent bullícia.
Tots els bosquerols varen girar el cap, encuriosits de sobte i mig fregant-se els ulls, a tall d’homes que es desvetllen del somni fondo que els tenia aclaparats. Qui primer va treure el cap entre la gent arribada, va ser la mossa de l’ermita de Puiggraciós; després sa mare, l’ermitana; acabat, la Roda-soques. Tots els ulls dels bosquerols se varen clavar en la meuca de seguida i va sonar dins la cambra una remor de xiu-xius. La Roda-soques va mirar al difunt fent una ganyota fastigosa; després va resseguir amb la vista als bosquerols, entre mofeta i lasciva…; després, va girar cua i va sortir.
Allavores hi va haver un instant de dubte entre la gent… ¿Què farem? ¿Què direm? Però, com que en Carbassot se va determinar a eixir del rengle, l’Aleix de les Tòfones el va seguir, i, darrere l’Aleix, l’avi Pugna i el Cosme de la Rovira i el Bepus de l’Uià, i, a la fi, tots, tots varen córrer darrere la ferum de carn que feia la bagassa, com afanyosos de perpetuar, pels sots ombrívols, la passa de luxúria i de dolor.