XI

HISTÒRIA DELS DOS JAIOS

Una altra de les coses que més afligien a mossèn Llàtzer, enmig de les tragèdies que el voltaven, era no trobar un refugi de consol en els jaios que tenia de sirvents. Hi trobava respecte, humiliat, veneració, això prou i potser massa!, però no hi trobava tendresa. Ell hauria volgut un xic menys d’acatament i un xic més de germanor. Solitari com vivia entre el desert de les muntanyes i l’apartament dels homes, haguera pres a mans besades, com el millor do del Cel, que els jaios, en compte de reverenciar-lo com a amo i senyor, l’haguessin tractat com a fill, com a germà. Una escalforeta de família per l’estil l’hauria retornat bona cosa de la freda soletat a què el condemnaven els feligresos sorruts.

Cada cop que entrava a casa amb l’ànima adolorida per la malvolença que li mostraven sempre els bosquerols, ara trencant de camí per no haver d’assaludar-lo, ara fent-li cara esquerpa quan no el podien excusar, més s’hauria estimat veure una llàgrima de pietat en els ulls dels jaios respectuosos que sentir aquella lletania de missenyors que mai se’ls en anava de la boca. El consol del rector haguera sigut que, al veure’l trist, compungit per les penes que li donava la gent de la parròquia, haguessin corregut a preguntar-li que tenia, que li passava… I ell els ho hauria contat, com qui diu nos amb nos, entre família… i fins haurien plorat tots junts, i aixís se li hagueren apariat una mica les ferides que li sagnaven a l’ànima… Però ells no. Tan servicials, tan obedients, tan carregats de reverències com eren, no sabien trobar una paraula dolça per a un moment d’aflicció.

Per a fer lo que calia, per a complir amb la tasca, tant la Mariagna com en Josep arribaven molts cops fins al sacrifici… i lo més admirable era que hi arribaven sense adonar-se’n, com si no fessin res, com si allò que feien no tingués cap mèrit. Fos a la feina de la casa, fos al servei de l’Església, ells no s’hi planyien gens. Hi posaven el coll, els bravos i les cames, hi posaven les forces i els sentits…, però, això sí, no hi posaven mai el cor. El cor semblava que, a còpia de submissió i respecte, se’ls hagués arribat a fondre, tornant-se només que humilitat tota la tendror de l’ànima.

Aixís és com el pobre capellà, per son natural tan esplaiós i fervent, se trobava condemnat a viure eternament sol… Sol i vern com un desterrat, quan caminava pels sots, entremig de les muntanyes negres; sol i temut com el Déu carregat d’ira, quan era a l’església, entre els esquerps feligresos; sol i reverenciat com un tabernacle, quan se trobava a la rectoria entremig dels dos sirvents. Ell prou maldava per a guanyar-los la voluntat a còpia de franquesa; ell prou feia per a rompre aquella muralla de veneració que privava als avis d’acostar-se. Mes tots els esforços eren en va. Els pobres jaios no hi podien pas fer més. Per a canviar de tarannà haurien hagut de mudar de pell, i per a mudar de pell ja duien massa dotzenes d’anys a les espatlles. Tota una vida de servitud passada a l’ombra del claustre els havia emmotllat l’ànima i el cos dintre les regles de la disciplina més estreta, donant-los aquells aires, bon xic mústics, de recolliment i submissió. Era ben estranya la història dels dos vellets…

* * *

En Josep era fill del mateix Montmany, i prou se recordava encara quan de criatura trescava lleuger pels sots i avui anava a ajudar missa a l’església i demà corria de casa en casa dient salms i parenostres per a socórrer an els seus pares, que tenia gairebé sempre malalts. El pobrissó havia nascut a Can Saborit, una caseta negra i rònega de sobre el coll de Can Ripeta, que ara ja feia un grapat d’anys que estava feta un munt de runes, abandonada a tothom. Allí, amb més fam que vianda, el vailet va anar creixent, tot resignat i tristoi, mirant-se com la caseta pairal s’anava esgrunant de mica en mica i com sos pares s’anaven corsecant i decandint, rosegats per la misèria. De tan decandits i corsecats, al capdavall se van morir… i allavores el bordegàs, abans que la casa se li acabés d’enrunar a sobre, va determinar sortir dels sots per a veure si es guanyava les mossades en qualsevol indret menos afamat que aquell. Camina que caminaràs, va tirar de dret cap a les Planes; i, aquí caic, aquí m’aixeco, un dia va arribar a un gran convent de monges, tot demanant caritat per amor de Déu.

El pobre vailet va restar com encantat davant d’aquell immens caseriu monacal, quasi gran com una vila i amb més aires de palau que de convent. Venint com venia d’uns cataus mig enrunats, amb prou feines se’n sabia avenir, d’aquells carrers d’hostalets, de corrals, de cellers i conreries, tan nets, tan amples, tan assoleiats, que donaven la volta a la clausura. Però lo que encara el va meravellar més que tot, va ser veure passar pel claustre gran a la mare abadessa, seguida de les monges, superba, majestuosa, com una reina triomfant voltada d’una cort de princeses blanques. El pobrissó no tenia prou ulls per a admirar aquell bé de Déu…

Com que ja era un minyó espigat i feia un posat tan místic, tan benigne, al convent li varen dir si volia quedar-se, que cabalment els mancava un noi per a ajudar als hortolans. El xicot va dir que sí, i d’aquella hora endavant ja no es va moure de les conreries del convent. Era tan obligat, tan treballador, tan bonifaci, que aviat va ser l’ajuda i el recader i el ragatxo de tothom. «En Josep que vingui aquí». «En Josep que faci això». «En Josep que vagi allà». I ell ho feia tot humil, tot creient, tot respectuós, lo mateix si li manaven les mares que si li deien els mossos o les criades del monestir.

Entre aquelles servidores va conèixer a la Mariagna, una mossa també òrfena, compungida i bonifàcia com ell, i com ell recollida per les monges. La mosseta, entre altres càrrecs, tenia el de bovera; però com era tan jovenota, molts cops, per més que maldés, no tenia prou coratge per a fer la llei al bestiar que se li esgarriava pels barrancs i torrenteres. Mes allavors hi corria en Josep per a ajudar-la, i entre tots dos entraven els bous, i entre tots dos els mudaven el jaç, i entre tots dos els donaven el recapte. Però, amb tot i anar tot el sant dia junts i ser com eren un parell de bordegassos, sempre es tractaven de vós, amb una mena de respecte com si fossin gent de seny. Fos a l’horta, fos a la conreria, fos al convent, quan se trobaven se deien:

—Déu-vos-guard, Mariagna.

—Déu-vos-guard, Josep.

I el demés servei, tot estranyat, no podia menys de somriure al sentir que es donaven aquells mocosos tan bell tractament.

Mes veus aquí que un dia, en què per atzar se trobaven tots dos sols al parlador, a on havien anat per a rebre ordres, la mare priora, veient-los tan semblants de gènit i de posat, els va dir aixís, vagament:

—Faríeu bona parella… Vos hauríeu de casar, vosaltres dos…

I tant el xicot com la xicota, que mai per mai havien somiat amb res d’això, ni s’havien dit una paraula més enllà de l’altra, van respondre a la una, tot seguit:

—Sí, mare nostra —com si prenguessin per manament aquelles paraules mig enlaire.

* * *

Tal dit, tal fet. Al cap de poc temps varen casar-se, sense que, al mudar d’estat, mudessin per res enterament les costums de submissió i sacrifici. Com més va anar, més quieta van fer la vida, més silenciosa, més consagrada al servei de Déu i al servei del monestir. Se tractaven amb el mateix respecte d’abans, amb el mateix mirament, amb la mateixa cerimònia…

—Escolteu, Mariagna…

—¿Què voleu, Josep?

Vivien tan recatats, tan recollits, que més que marit i muller semblaven germà i germana que secretament haguessin fet vot d’obediència, de pobresa i castetat, com les mateixes mares del convent. L’aire de claustre que havien respirat tota la vida els havia anat encomanant, a còpia de temps, certs andamis, certes positures monacals, que es traslluïen en tot lo que feien…, en la manera de caminar, en la manera de vestir-se, en la manera de dir les coses. Bo i sent gent del camp, semblaven gent de clausura, amb més posats de monjos que de terrassans. I aixís van viure qui sap el temps, qui sap els anys, fins arribar a la vellesa… i aixís els va conèixer mossèn Llàtzer quan, per ordre del prelat, va anar a les Planes a fer un mes de penitència, abans d’emprendre el camí dels sots.

—Jo en som fill, missenyor, d’aquelles terres de Montmany… —va dir un dia en Josep, enraonant amb el pobre capellà afligit.

I mossèn Llàtzer, aixís que va sentir aquelles paraules, li va semblar que eren un avis miraculós que li venia a obrir un camí per entre l’adversitat. Va quedar bona estona pensatiu, rumiant que, si aquell jaio volgués seguir-lo en la seva pelegrinació, seria com un guia baixat del Cel. La terra a on l’enviaven, amb tot i ser per ell un món desconegut, li feia venir angúnies de pensar-hi. N’havia sentit parlar com d’un desert esgarrifós, emboirat d’ombres i tristeses; com d’una mena de llimbs foscos, a on els homes dormien com difunts. «Si a lo menos», pensava, «pogués endur-me’n per companyia un bon home com aquest vellet i una bona dona com la Mariagna, la vida de desterro en els sots feréstecs potser no fóra tan desolada, tan crudel…».

I, animat de sobte per aquell pensament, que venia a ser com una gota de celístia enmig de tantes tenebres, va córrer mossèn Llàtzer al monestir a explicar a la mare superiora tot el munt de penes que l’aclaparava i l’únic resquici d’esperança que tenia.

—Si pogués endur-me’n els vellets! Si els vellets volguessin venir amb mi!

I, compadida, al capdavall, la mare, d’aquelles tribulacions, va cridar als jaios a sa presència, i, començant per un lleuger entretoc, va anar insinuant-los de mica en mica el desig del capellà. Però en Josep i la Mariagna no necessitaven pas tants miraments, perquè, avesats a l’eterna obediència, a l’eterna submissió, varen pendre, com sempre, l’entretoc com una ordre dita i feta, i a la una varen respondre:

—Sí, mare nostra. Quan missenyora sia servida, nosaltres marxarem.

* * *

I des d’aquell instant ja es van posar a arranjar lo que calia per a la trista pelegrinació, resignats del tot a abandonar les parets assoleiades i els claustres florits a on havien passat tota una vida, per a emprendre la ruta de les clotades desertes. Mentres va durar el camí, pesat i costerut com la via d’un calvari, no varen exhalar ni un sospir de recança ni un ai de penediment… i, un cop arribats a la rectoria, un cop entaforats al racó de solitud a on viurien desterrats del món dels homes, els vells no varen pensar en res més que en amotllar a la nova estada les antigues costums del monestir. Per les ànimes, eternament conformades, dels dos jaios no havia passat res enterament. Tot seguia d’igual manera i amb el mateix compàs. El treball seguit i silenciós, els hàbits de paciència i sacrifici, les hores de reso i el Déu-vos-guard conventual no es varen interrompre gens ni mica. Quan, a migdiada o cap al tard, se tornaven a veure a la rectoria, després de la tasca feta, marit i muller s’assaludaven amb la cerimònia de costum:

—Què Déu sia en vós, Mariagna.

—I en vós per sempre, Josep.

I, un cop dita la salutació, com ombres de gent d’altres centúries, jaio i jaia tornaven a l’etern silenci, anant-se’n cadascú resignat a son quefer. Els bosquerols, que els veien anar i venir pels encontorns de l’església, callats i recollits com penitents del desert, se’ls miraven amb estranyesa, i fins se mofaven molts cops de la fatxa i del posat que feien. Encara que vestien trajos com els de tothom, en la manera de posar-se’ls i de dur-los hi barrejaven quelcom d’eclesiàstic que era costós d’explicar. Ell portava una jupa negra, però tan llarga que hauria sigut lloba amb un xic més; i amb els bravos creuats com duia, l’una mà dins del manigot de l’altra, traspuava per tots cantons estranyes apariències d’ordenat. I la Mariagna, no cal dir… Tenia un estil de lligar-se sota la barba el mocador blanc a tall de toca, i de posar-s’hi a sobre la caputxa negra, fent que li vingués a caure com un vel, que semblava una monja dita i feta.

Mossèn Llàtzer no podia mirar-se’ls sense venir-li el pensament al cap de que eren gent d’església d’altres sigles servada per oblit en aquest món o figuretes descolorides escapades d’un retaule antic. Lo que li feia condol era que aquells santets d’altar, tan recatadets i humils, no portessin dins dels hàbits una animeta compassiva, que poc o molt se planyés de les penes que ell passava. Però ells, no…, que és cas d’això! En mossèn Llàtzer, ademés de l’amo i senyor, hi veien al capellà, al ministre de Déu, al sacerdot… i aquell ministeri, aquella dignitat, els omplia d’acatament, de respecte. La llàstima era que no hi sabessin veure a l’home, a l’home de carn i ossos, necessitat, com ningú del món, de consols i de tendreses, enmig del desert funerari en què vivia, condemnat a la tírria i a la befa dels feligresos sorruts.

Oh i allavors… tot justament allavors, que semblava que s’anés embotint i prenent peu la guerra sorda, la guerra a la quieta, que des de bell principi li tramaven els bosquerols! Sense saber com ni per quin cantó, sentia que estava a punt d’esclatar-li a sobre una tempesta de rancúnies que s’anava congriant al voltant seu, impalpable com les ombres, traïdorota com la nit. Sabia que li tenien jurada i que el dia de la malifeta no trigaria a venir. Sort que ell no s’acovardia pas, per això; i, encoratjat per la grandesa de son ministeri, esperava a peu dret l’envestida dels esquerps veïns, i fins la desitjava, de vegades, confiant potser que del mateix terratrèmol ne sortís la mudança, la vida nova, la sospirada redempció…

* * *

Des del dia en què, amb el calze a la mà i revestit per a dir missa, havia vist tremolar als feligresos de cap a peus, estamordits per les mirades d’indignació que els clavava, havia concebut l’esperança de menar fins a Déu, per la temença, an aquell ramat tossut. Per això, quan algun bosquerol se li desmandava amb gros escàndol, ell ja sabia el moment de fer-se obeir… Esperava la festa, esperava l’hora de la missa, i, quan tenia aplegats a tots els veïns davant l’altar…, allavors ell se girava de cara al poble i reptava al culpable amb mots irats: «Tu, xicot gran de l’Ensulsida! ¿Que no et fan por els càstigs de Déu? Jo estic a mi que no tens entranyes de fer lo que fas, de deixar anar a captar a la vella de ta mare per a què et mantingui a tu! I tu, pastor de l’Uià! Jo no sé com no et cau la cara a trossos de cantar les cançons desvergonyides que cantes al bosc, quan passa algú, per a què et senti! ¿Que no ho saps, que també Déu t’està escoltant i amb un llamp de la seva ira et pot fer callar per sempre més?».

I allavors tothom acotava el cap sota el pes del sagrat enuig. La gent, al sentir aquells renys del sacerdot a peu d’altar, s’esborronava tremolosa, i grans i xics per un instant feien el de retornar al bon camí i seguir la llei de Déu.

Però lo més dolorós era que an el capellà també li sagnava el cor d’haver de reptar als bosquerols d’aquella manera irada. Sent com era tot bondat i tot amor, el cor se li feia a miques cada cop que, al peu de l’ara, havia de llençar sobre el cap dels feligresos els dicteris de la seva execració. Després de les amenaces a tall d’enutjat profeta, venia la debilesa, venia el defalliment. I mossèn Llàtzer passava dies i més dies sense esma, sense delit, com aclaparat pel terror dels propis renys.

En aquells instants de suprem decandiment era quan el capellà hauria pres a genollons els consols dels vells sirvents. Veure una llàgrima dels seus ulls, sentir un sospir dels seus llavis… Però ells, ca… Sempre callats, sempre respectuosos, sempre plens de cerimònies, responien a les exclamacions de mossèn Llàtzer com aquell que diu amén acabada una oració.

—Ja ho veieu, lo que em passa! Ja ho veieu! —exclamava el rector, amb les mans al cap.

—Sí, missenyor —per tota resposta feien ells amb un to humil però esvaït, boirós, com si tinguessin l’ànima a un miler de llegües lluny.

El rector de cap manera sabia resignar-s’hi, a la reverència glaçada d’aquells vells, fidels com gossos, submisos com esclaus, però reservats com sepulcres. Li calia escalfor d’ànima humana, li calia bàlsam de pietat per les ferides rebudes, li calia confort contra l’adversitat, que silenciosament li venia a caure a sobre com un fantasma inevitable que se sospita i que no es veu.

Cabalment allavors li acabaven de dir una cosa que l’havia deixat tot confós i pertorbat…