XVII

CAMÍ DEL CALVARI

Quan el jaio va sentir trucar a la porta de la rectoria tan a deshora de la nit, amb tot i les xacres que duia a sobre, va alçar-se del jaç lo més llest que va poder. I, tot ranquejant i tot vestint-se, se va encaminar cap a l’entrada, mig desconfiat, mig temerós, perquè sempre tenia a la memòria les negres intencions dels bosquerols. Però, la veritat sigui dita, va quedar bona cosa tranquil·litzat quan, des de darrere la porta, va sentir les bones paraules de l’home que l’havia vingut a desvetllar.

—¿Qui hi ha ací? —va preguntar el jaio.

—Gent de pau —va respondre el desconegut.

—Digueu qui sou…

—Som el pastor del Lledonell, del Serrat de Puiggraciós.

—¿I què volíeu?

—Me fan venir perquè la vella de casa està a la mort i demana a Nostramo abans d’anar-se’n.

—Doncs vaig a dir-ho a missenyor…

—Feu-me aquesta caritat… mentres jo corro a Figueró a dir al doctor que vingui de seguida…, perquè em fa por que ja no hi sigui a temps…

I, mormolant aquests mots, se’n va anar l’home camí avall, perdent-se al cap d’una estona entre les ombres de la nit.

El jaio, entretant, se’n pujava a la cambra de missenyor per a donar-li la nova; però al mateix cap d’escala se va trobar amb el capellà que, amb el rostre animat com per celestial somrís, va fer:

—Ja ho he sentit tot. Anem al Serrat… Anem. Enselleu l’euga a l’instant… Si vós tot sol no podeu, que us ajudi la Mariagna, o si no ja vindré jo…

I el jaio, carregat com sempre de paciència i humilitat, va encaminar-se a complir l’ordre, sense entendre prou bé aquell espurneig d’alegria fervorosa que il·luminava la cara de missenyor.

—Ah, si aquesta nit pogués fer les paus amb els feligresos! —deia entre dents mossèn Llàtzer, tot obrint la porta de la rectoria per a anar cap a l’església—. Allí dalt, al Lledonell… —anava pensant— trobaré als veïns reunits a prop del llit de la malalta… Allí els parlaré fins a somoure’ls, fins a tocar-los el cor, si Déu m’ajuda amb la seva gràcia…

Quan va ser a traspassar el cementiri, una ratxada de vent glaçat va fer estremir a mossèn Llàtzer. La nit era freda, rúfola…, l’aire, humit…, el cel, endolat i sense estrelles. Els núvols, que suara passaven com corbs per davant la lluna, l’havien tapada tota amb llur ales de negror…

El capellà va obrir la porta de l’església i se’n va entrar nau endintre, fins a arribar al presbiteri. Se va persignar, va agenollar-se, va pujar els graons de l’ara, va fer primer un acatament, tot seguit un altre de més fondo; acabat, va enretirar la sacra grossa, després va obrir la portella del sagrari i va aparèixer el Santíssim Sagrament… Una genuflexió encara més fonda que les altres va fer allavors el sacerdot, i, mentres se tornava a alçar amb les mans posades sobre el cantell de l’ara, pensava en les paraules d’amor diví que diria a la moridora del Lledonell, prometent-li la santa glòria, oferint-li una eternitat de paradís… tot a fi de que ho sentissin els veïns que anirien al combregar i es despertessin a les divines promeses…

Després va treure a Nostramo de dins del sagrari i el va posar amb tota unció en el fons del pixis, mentres l’oració li movia els llavis amb fervorosos tremolors. Per fi va penjar-se al coll el cordó del pixis, i va baixar església avall, església avall, majestuós, estàtic, com transfigurat per la glòria de portar a sobre el Cos consagrat del mateix Crist.

A l’arribar a la porta, ja va trobar-hi al jaio que l’esperava amb l’euga guarnida i la campana a la mà, i al costat seu a la vella encenent el llanternó que els havia de guiar els passos per entre la fosquetat.

—Ganning, gannang! Ganning, gannang! Ganning, gannang! —va fer el jaio brandant la campana amb gran delit, com si es desbrasa per fer a saber al món que tot un Déu se dignava sortir del seu palau per a anar a veure al pecador que es moria. El sacerdot, entretant, pujava a damunt de l’euga, i després entonava a mitja veu els clamorosos versículs:

—Apiada’t de mi, oh Déu, segons la teva gran misericòrdia!

—Ganning, gannang! Ganning, gannang! —responia el jaio fent dringar la campana amb tota força, mentres la vella li abrigava amb una manta les espatlles per a lliurar-lo del rellent fred de la nit.

* * *

Després la marxa va començar. La vella, agenollada davant de l’església, va veure com s’allunyaven traspassant el cementiri, com trencaven pel rengle de xiprers, com atravessaven el caminal. A davant marxava el jaio mig ranquejant i pas a pas, perquè, embrassat com anava amb la campana i el llanternó, amb prou feines podia dur l’euga del ronsal. Darrere venia cavalcant el capellà, amb el cap mig caigut i les mans creuades sobre el pit, com abraçant-se amb el Sagrament que duia a sobre. Sols de tant en tant aixecava els ulls enlaire i es posava a cantar baixet, com si resés, un altre planyent versícul:

—Renta’m, Senyor, de la meva iniquitat més d’un cop i més de dos, i esbandeix-me de pecat!

—Ganning, gannang! Ganning, gannang! —tornava a fer el jaio, com acompanyant amb els tocs de la campana les paraules sagrades del rector.

Però tant els mots del salm com el so de l’acompanyament, se fonien, com un clam de dolor no escoltat per criatura viventa, dins de la gran fosquetat. Era tan freda la nit i tan boirosa, que fins semblava que la gelor humida que surava arreu glacés el cant del rector i el dringar de la campana. Mes ells, per això, anaven cantant i tocant per dins del silenci i la soletat, com portadors agraïts del més enlairat misteri. A bon pas, sempre a bon pas, anaven seguint les vores dels hortets que s’estenen per tot el fons de la clotada esquifida. Allí els camins són gairebé planers i es passen d’una estricada. Ranquejant o no, l’avi anava tirant al dret, el llanternó i la campana a l’una mà i el cabestrell de l’euga a l’altra. Darrere venien capellà i cavalcadura, sempre a bon pas, sempre a bon pas…

Mes, aixís que el pobre vell va ser a envestir la pujadeta de les vimeteres, amb prou pena del seu cor va sentir que les cames li flaquejaven de sobte. Amb els reguerols que a tota hora s’escorrien del bassal, el terrer allí era sempre humit i relliscós; però, endurit allavors per la glaçada, encara venia més a repèl de trapassar. El jaio a cada dos per tres ensopegava, i l’euga s’havia d’aturar a estones per a tornar a empendre la marxa cap amunt. Entre la fosca tan espessa com feia i el camí tan estret i costerut com venia, la pujada s’anava tornant cada cop més pesada i perillosa. Amb la tremolenca llum de la llanterna, l’avi no tenia prou claror per a veure a on posava els peus; i, com que s’entrebancava a cada punt, fins por tenia de caure dins de la torrentera que vorejava el camí. Per això, entre dents resava, tot fent via:

—Déu mos guard de pendre mal!

Quan, al cap d’un moment, varen arribar a la roureda de sota la Rovira, per ser a la vora de poblat, el capellà va alçar el to de la sagrada cantúria.

—Mira que entre iniquitats vaig ser engendrat, i en pecat me va tenir la meva mare! —va cantar amb greu sentiment.

I, com per a correspondre a la solemnitat del cant litúrgic, el jaio ja es disposava a dringar ben fort, tan fort com pogués, quan, al deixar un moment el ronsal de l’euga per a agafar amb la mà dreta la campana, va sentir que la terra li mancava sota els peus… i, per més que el rector li va allargar corrents la mà per a aturar-lo…, la balançada del vell va ser més prompta… i… no hi va haver més remei… jaio, llanternó, campana, tot va anar de tomballons pendís avall, no parant fins al fondo del torrent…

—Senyor del Cel…, assistiu-me!… —va cridar el jaio amb un udol llastimós, mentres mossèn Llàtzer descavalcava amb un salt per a córrer en auxili seu.

Mes, com arreu surava la més atapeïda de les foscúries, el capellà no sabia per quin cantó baixar al pendís.

—¿A on sou? —cridava amb l’angúnia a l’ànima—. ¿On sou, Josep? Digueu, a on sou!…

—A… qui…, mis… senyor!… —responia una veu quasi apagada des del fondo del torrent.

I, guiat pels ais adolorits del jaio, el rector va anar cercant per aquells indrets fins a trobar-lo. Lo primer per què va procurar va ser per llum, a fi de veure el mal que s’hagués fet el jaio; i, mentres amb el foguer encenia el llanternó, encoratjava al vell amb aquella dolçor de mots que tan bé li esqueia als llavis.

—Pobre Josep! Germà meu! No us espanteu pas, que el Déu del Cel ve amb nosaltres!

El vell, en compte de respondre, somicava, com si el panteix no el deixés parlar. S’estava estenallat a terra, al peu d’una arrelassa vella que treia els braços torts i bonyeguts per l’argila descarnada del pendís. Allí havia anat a topar el jaio i allí restava com baldat. Tenia les cames adolorides, un peu com mort, la cara i les mans sagnants. Amb prou feines i dolors el rector va poder aixecar-lo per a fer-li pujar el pendís.

—Coratge, Josep, coratge! —deia el capellà an el jaio.

I, traient l’un i l’altre forces de flaquesa, varen arribar a dalt del camí, vora l’indret a on havien deixat l’euga. Però allà sí que l’avi va perdre tota mena d’habilior. Volia donar una passa i les cames no el podien dur. Volia tornar a agafar el ronsal i no es podia tenir dret. Allavores mossèn Llàtzer, fent un esforç darrer, va provar d’agafar a l’avi pel cos i enfilar-lo a dalt de l’euga; però es va trobar impensadament amb què el jaio se revenxinava i no ho volia, signant amb el cap i els ulls que no! que no!

Sorprès el capellà per aquella estranya desobediència en un home tan resignat, tan humil, no podia entendre de cop i volta la tossuderia. Mes al cap d’un moment ja ho capia tot. Allò volia dir que ell mai consentiria que Nostramo anés a peu mentres ell, pobre pecador, anava a dalt de cavall. Bo i enternit i tot per la pietat fervorosa del sirvent, mossèn Llàtzer no va tenir més remei que fer sentir tot el pes de la seva voluntat.

—Jo us ho mano. ¿Ho enteneu? Jo us ho mano.

Al sentir això, el jaio va acotar el cap; i el capellà, posant tota la seva ànima en un esforç suprem, va aixecar de terra a l’avi i el va aconduir a damunt de l’euga, subjectant-lo an el bast com va poder.