XII

LA RODA-SOQUES

Quan mossèn Llàtzer va rebre la mala nova, va semblar que li estimbessin a damunt les muntanyes negres que l’aparedaven. De primer moment, ni menys va saber de que se les havien aquelles dones vingudes del Serrat per a fer-li saber lo que passava.

—¿La Roda-soques?… —preguntava el rector, estranyat—. Però bé… i ¿qui és la Roda-soques?

Les dones del Serrat ho sabien massa com més prou. La Roda-soques era l’esca del pecat mortal, la mala fembra d’aquells indrets… Era la meuca bosquetana, que, corrent d’ací d’allí per les valls i per les serres, feia seguir als homes i als minyons amb la ferum de la carn. Fins vells xarucs hi havia que li corrien al darrere; fins bordegassos desnerits, que s’hi corsecaven i neulien… Quan se deixava caure sobre un poble o sobre un llogaret, les dones dels volts deien alarmades: «¿No sabeu? La Roda-soques és a tal punt!», de la mateixa manera que es diu: «Aquí o allà tenen la passa, la malura!…». Mentres va ser jovenota, no es va moure quasi mai del pla, perquè allavores rai! podia ben anar de vila en vila rumbejant bones faldilles vistoses i mitges fulles de mocadors llampants. Però, després, quan a la vila ja no la varen volguer per rebregada i els batlles la perseguien per escandalosa, aleshores no va tenir més remei que trescar muntanya amunt i davallar a les clotades i entaforar-se unes nits per les pallisses dels hostalets i altres nits dormint al ras. Mes, al terme de Montmany, potser per massa espadat i costerut, encara mai hi havia posat els peus. Per això les dones del Serrat no se’n sabien avenir de que a l’hora més impensada hagués comparegut al bell cim de Puiggraciós. I encara no era pas això, lo més estrany; perquè de lo que més se feien creus les pobres dones, i de lo que sobretot s’escruixia mossèn Llàtzer, era de que la gent de l’ermita li haguessin donat estada a l’hostalet.

—Quina vergonya, Senyor Déu meu, quina vergonya! —barbotejava, escandalitzat, el capellà—. On s’és vist un sacrilegi semblant? Tenir a l’ermita, a la mateixa ermita, a l’altra part de l’esglesieta, a quatre passes de la Mare de Déu, a una mala pècora com aquella, que és la damnació dels homes, la perdició de les ànimes!

Tapant-se el rostre amb les mans, com avergonyit pels pecats d’altri, el rector anava i venia a grans gambades, fins que al capdavall va dir an el jaio:

—Josep! Pugeu a Puiggraciós i digueu a l’ermità que baixi a l’instant… que vull parlar-li…

El vellet tornava, al cap d’una hora, tot pansit i amb el cap cot.

—A l’ermita, missenyor diuen que estan tots aqueferats i que no saben si podran venir molt tard o d’hora.

Mossèn Llàtzer, tot i coneixent que allò només eren excuses, va esperar fins l’endemà; però, al veure que ningú compareixia, va enviar altra volta a l’ermita an en Josep.

—Aneu, torneu-hi i digueu que no em desobeeixin pas… Que l’un o l’altre vingui tot seguit… Digueu-los que jo els ho mano!

El jaio va tornar dient que només havia trobat a l’ermitana, i que l’ermitana li havia fet de resposta que tenia l’home al llit i que ella no podia moure’s del capital…

El capellà va haver de fer molts esforços per a apaivagar l’esvalot d’indignació que li regirava l’ànima.

—Doncs aneu-hi per darrer cop! —va exclamar—. Aneu-hi en nom meu a dur-hi l’ordre de que, sense excusa i sense remissió, treguin fora de l’ermita a la bagassa… i s’acabi l’escàndol que estan fent!

Altre cop rostos amunt, altre cop rostos avall… i el jaio va comparèixer amb un trist recado… «Que els ermitans li havien dit que no sabien per quins cinc sous havien de traure a la pobra dona de l’hostalet…, que ella no inquietava a ningú…, que ella no feia pas cap mal…».

El rector va restar com atuït al sentir aquella resposta. La desobediència dels ermitans era la primera senyal de la tempesta que feia temps ja sentia com s’anava congriant al voltant seu. El fantasma de tírries i rancúnies, fins allavors invisible i impalpable, començava a traure el cap. Ara ja sabia per quin cantó esclataria la guerra mansa i quietona que en el silenci li tramaven els bosquerols. La revolta venia de Puiggraciós… i, al pensar que es presentava més descarada de lo que s’hauria cregut mai, el rector va sentir córrer pel seu cos estranyes esgarrifances. Fins va témer que, amb tot i el seu propòsit d’esperar a peu dret l’envestida dels feligresos sorruts, ja no lograria, com fins ara, fer-se obeir amb l’amenaça de les eternes penes. Li semblava que d’aquí endavant ja no els faria tremolar amb els seus renys a peu d’altar, ni els estamordiria amb les mirades d’indignació, ni els menaria a la humilitat per la temença de les divines ires. Fins aleshores l’esperit del mal havia surat com indecís per dins de l’ànima ensopida dels bosquerols; però ara ja començava a pendre forma, a pendre vida i colors. Davant per davant de la potestat de Déu, que ell encarnava, s’alçava la potestat de l’infern, encarnada en la mala dona de l’ermita. Des d’aquella hora endavant, els sots ombrívols, que ell volia redimir de totes passades, fos per la pietat, fos per la temença, quedarien repartits en dos dominis…: el domini de Déu, a la parròquia…, el domini del diable, a Puiggraciós…

—Mes ¿com ho haig de fer, senyor —exclamava, invocant al Cel el capellà—, per a vèncer el mal esperit i deslliurar de les misèries de la carn an aquestes criatures desventurades, arrapades a la terra i al pecat?

* * *

Mentrestant, pels corriols i viaranys que menen fins a l’ermita, començaven a fer tats els bosquerols. Amagant-se els uns dels altres, rondaven per allí com qui fa l’orni, i quan eren a la vora de l’hostalet se posaven a l’aguait per entre els pins o els matolls. El fet era llambregar a la Roda-soques, encara que només fos de rellisquentes. N’havien sentit a parlar tant, que per a veure-la es delien; i encara amb un cop no en tenien prou i frisaven per a tornar-hi, com si no poguessin arrabassar-se del magí la dèria de la barjaula.

Allò era la temptació eterna de tot Montmany. De dia, en la solitud de les ombrívoles boscúries, joves i vells no rumiaven altra cosa. De nit, en el silenci de les cambres, plenes de tenebres, tots els homes se rebolcaven pel jaç, somiant amb aquella dona. Ni un instant, per repòs, se’ls en anava del pensament l’estranya imatge de la bagassa, amb aquells cabells rojos com aram, amb aquelles carnasses blanques com mató, amb aquella pell llantiosa com espurnada de boll daurat. Cosa de bruixes els semblava que ni el sol ni la serena haguessin colrat aquella cara, aquell coll i aquells braços, com se colren els de tothom. Però, era tan estrambola en tot, aquella dona del dimoni!…

¿No era també prou misteriós que, amb tants improperis com passava i amb els anys que duia a sobre, encara fes prou patxoca per a fer perdre la xaveta a pastors i terrassans? Però tenia un mirar, un riure, un posat, una mena de cosa de tots els diables de l’infern, que no tenien pas les altres dones dels sots! Eren tan negres totes, i tan lletges, i tan seques, que la Roda-soques semblava un sol al costat seu. Ni les mosses més joves i més polides sabien cossar-se com ella es cossava, ni remenar el cos com ella el movia, ni posar-se al cap, en comptes del caputxot, un mocadoret com el que ella duia, tan petit, petit, i tan cargoladet a la lligada, que per davant deixava veure tota la clenxa partida i per darrere les trenes de color encès.

No era pas gens estrany, amb tot això, que per l’espessa testa dels muntanyencs s’hi passegés dia i nit la figura blancassa i roja de la bagassa. Hi havia feixinaire de l’Ensulsida que, quan estava segur de que no el podien veure dins la pineda ni pilers ni llenyataires, s’asseia quieto al peu d’una soca i, traient-se la bossa de la faixa, se posava a comptar els diners, per a veure si en tenia prou per anar a l’ermita a convidar a la Roda-soques. O de vegades era un pastor que, desvetllant-se tot d’un plegat del somni de luxúria que el perseguia, encarregava el ramat al rabada, i, agafant d’amagatotis un anyell o bé un cabrit per a fer-ne ofrena a la barjaula, s’enfilava adelerat pel camí de Puiggraciós.

Talment semblava que tothom hagués perdut l’enteniment i els sentits, i l’esma de les coses, i potser fins la salut. Somiosos, muts, pensatius, anaven cabdellant i descabdellant, sense parar, la cabòria carnal que els furgava el pensament. Restaven hores i hores sense obrir els llavis, amb els ulls fixos sense mirar enlloc, cavil·lant i gemegant fondo, com ensopits per la febre. Era la raja folla que els emmalaltia, era la temptació, el pecat mortal… Alguns se persignaven per a esbargir-se els mals pensaments i traure’s del cap les imatges de nuesa que hi ballaven…, altres deien salms, oracions i parenostres…, però la follor que els damnava era més forta que tot… No podien fer-hi més, no podien rompre el cèrcol de la carn, no podien desempallegar-se de la mala cosa que tenien arrapada a l’ànima i al cos.

Quan queien sobre les clotades les primeres ombres de la nit, ara l’un, ara l’altre, eren molts els que s’esquitllaven cap a l’ermita de Puiggraciós. Embolicats de cap a peus amb les mantes per a no ser vistos ni coneguts, com una corrua d’ànimes en pena, donaven voltes i més voltes, ara davant de l’era, ara davant del barri de l’hostalet, com si no gosessin a acostar-s’hi. La Roda-soques, que molts cops s’estava darrere la finestra, no feia més que mofar-se de la vergonya dels bosquerols, i, cada volta que passaven o traspassaven, ella es posava la mà a la boca i vinga fotxer-se’n i riu que riu… Altres vegades cantava cançons estranyes, vingudes de lluny, de lluny, que ressonaven tristament per les boscúries, entremig del silenci de la nit:

El bover o el llenyataire que, fent un vaitot, s’arriscava a atravessar l’era, entrava a l’hostalet de correguda, tot encongit i confós. Davant de les rialles de la meuca es trobaven acovardits i no sabien confegir paraula. Volien enraonar, però la llengua se’ls entortolligava per la boca. Hi havia instants en què haurien volgut fondre’s i quasi no haurien pogut dir si s’hagueren estimat més tornar-se’n o restar allí. Com més moixaines i festes els feia la Roda-soques, més turment passaven ells i més angúnia sentien. Semblava que patissin, que els burxessin… Els entrava una mena de desfici estrany, fet de temor i de vergonya, que ara els feia venir esgarrifances i ara suors… Ells no en sabien, de riure, ni de fer xangla, ni de dir acudits, com aquella dona que havia nascut al pla i havia viscut a vila! Ells no en sabien…, maleït siga!…, de tot allò… i s’avergonyien… i vet aquí que, per l’avergonyiment, tot el somni de plaers carnals que s’havien forjat allà, al fons de les boscúries, quasi s’esvania abans de l’hora, davant per davant mateix de la bagassa. Ells havien anat a l’hostalet per a gaudir-se i folgar, sense recordar-se de que eren morts… i els morts no poden xalar-se. El mal esperit de la carn els havia revifat per una estona…, però de seguit tornaven a l’ensopiment dormilega a què vivien condemnats… Prou treien vianda i beure, els ermitans, per als quins passaven la nit a l’hostalet; prou se desfeia a festes, la Roda-soques; però ni el vi, ni la xefla, ni les manyagueries, ni els jocs, ni res del món era capaç de fer néixer l’alegria en el cor arronsat dels bosquerols. Era la seva disbauxa una disbauxa silenciosa i trista, sense escàndol ni rialles, sense joia i sense crits, com la d’un aplec de difunts que volguessin fer platxeria…

Quan, a les primeres tremolors de l’alba, els que havien passat la nit a l’hostalet, se’n tornaven cap a casa, sentien gran defalliment, com si portessin al cor una buidor. Però lo estrany era que, aixís com anaven davallant als sots, altre cop se’ls apareixia la imatge de la bagassa. Bo i a mida que s’allunyaven de Puiggraciós, més els revenia el desig de tornar-la a veure, més i més s’encenia el somni de carnals nueses, i més s’encomanava tothom aquella passa de tristes luxúries que surava com un tuf de febre per damunt dels sots…