XVI

UDOLS DE LA NIT

De cap manera podia mossèn Llàtzer ablanir dins del seu cor el dolor viu que li feia l’allunyament dels feligresos sorruts. Haver abandonat l’església, els grans perversos! Haver deixat la parròquia i son pastor! Haver avorrit la missa i els sagraments! Ni en les estones de conversa amb els dos jaios, ni en les hores llargues de reso quotidià, ni al peu mateix de l’ara santa, podia esbargir-se del pensament aquell sinistre record dels bosquerols, que el torturava a tothora.

—Quina befa més sacrílega! —deia entre si—. Quin escarnot més crudel!

I, amb aquesta dèria dins del cap, passava les hores rumia que rumia, dansant-li sempre per davant dels ulls la sombra de la bagassa, o la dels ermitants de Puiggraciós, o de la jovenalla luxuriosa i trista que convertia l’ermita en un bordell, o la dels vells xarucs de les clotades, bonyeguts d’ànima i nafrats de cos. Fins de vegades sentia com una mena de vergonya de veure que el seu esperit, que un temps tenia ales per a volar fins als cims lluminosos de la divina contemplació, ara es trobava engorronit com una bestioleta de la terra que no pot alijar el cap d’entre la pols. Quina angúnia li feia, a certs moments, sentir-se l’ànima encadenada a la mesquinesa de semblants cavil·lacions!

—Després de no haver sabut redimir als esquerps muntanyencs —deia el rector amb amargura—, només me manca que restar presoner de la misèria d’esperit que es respira en aquests sots! Oh, Senyor! Jo sento rancúnies i voldria sentir pietat! En comptes d’ira per això que em volta, jo voldria sentir amor!

Però, per més esforços d’ànima que feia, no podia endolcir el fel que li vessava del pit. Ell hauria volgut ser com aquell pare amorós que, com més desenganys té del seu fill, més pel fill se desentranya. Però an ell li semblava que no tenia prou cor per a tanta caritat… Els agravis i les befes que per sota mà, i com vingudes de qui sap a on, rebia tot sovint dels feligresos, en comptes d’apellar-li les ferides velles, encara les hi enverinaven més.

I aquella gent de les boscúries tristes no hi planyien pas res per a renovar-li les llagues i per a fer-lo pertenir. En bona fe que quasibé ja no sabien quina malesa empescar-se, en el silenci de la nit, a truco de mofar al rector i als vells sirvents. Uns cops, ja entrada la fosca, enviaven un bordegàs que s’enfilés al cloquer i amagués el batall de la campana, i aixís el jaio no pogués tocar a missa l’endemà. Una nit cavaven un sot al mig d’un caminal i després el cobrien d’herba i brossa per a veure si els de la rectoria es descuidaven i s’estimbaven a dins. Una altra nit anaven a engegar l’aigua del bassal de les vimeteres, i la giraven tot d’un plegat cap a la rectoria per a què l’hortet se’ls negués i no poguessin collir vianda.

Cada maldat d’aquelles era una altra espasa de dolor que es clavava en el cor de mossèn Llàtzer. I no era pas el mateix mal que li feien lo que li dolia més, sinó la tírria cega que aquelles malifetes designaven. Sent, com ell era, tot exaltació i esplai, se les havia d’heure amb les més negres de les traïdories! Sent, com era, tot amor, havia hagut d’anar a raure a mans de l’odi més ferotge!

—Però, ¿quin mal els he fet? —exclamava a voltes—. ¿Quin mal els he fet, com no sigui voler-los tornar a la vida i voler-los curar les llagues del pecat?

Altres vegades rumiava que potser encara hi hauria remei si fes un darrer sacrifici, una darrera provatura. Pensava que lo que li calia era enfilar-se a Puiggraciós, quan tothom hi sigués aplegat per fer platxeria. Allí es presentaria ell davant dels terrassans i pastors, dels pilers i llenyataires; davant dels mateixos ermitans, davant de la mateixa Roda-soques… Allí els predicaria amb tot fervor, fins a enternir-los, fins a tocar-los al viu de l’ànima, fins a fer-los trencar el plor… Allavors li semblava que sabria trobar aquell doll de paraules dolces que no havia trobat mai… «Germans! Germanets!», els diria. «Jo us haig de salvar, encara que no vulgueu. Me feu pietat perquè, sense saber-ho, sou ceguets de naixement… Però jo he vingut per a obrir-vos els ulls al resplendor de cels i terres… Me feu pietat perquè teniu el cor tot encongit i mústic; mes jo us l’obriré a l’alegria i a la germanor».

Però després se repensava i deia: «No! Jo no ho puc fer, d’anar-los a trobar… Jo sóc el pastor, el sacerdot, l’ungit per Déu… Jo faig l’ofici de Majestat Divina… Són ells que han de venir a penitència… Són ells que han d’acotar el cap fins a cobrir-se’l de pols…». I, encara no havia acabat de rumiar això, quan altra vegada tornava a mudar de pensament, tot recordant-se dels actes d’humilitat que feia el Crist per a dur el perdó i la pau als homes. «No era Ell», exclamava, «qui sortia al pas dels pecadors per a treure’ls les tares de la culpa? ¿No era Ell qui s’entregava als mateixos botxins que l’havien de martiritzar i dur al sacrifici?».

En aquest etern teixir i desteixir del dubte, que migra les ànimes i decandeix els cossos, a mossèn Llàtzer se li escolaven per complert tots els instants de la vida…

* * *

Perquè, la mateixa dèria que l’aturmentava de dia, a la nit li allunyava la son dels ulls, i amb el cap poblat pels fantasmes desficiosos que li havien restat com a relíquia dels passats desvaris, contemplava com desfilaven entre la foscúria les hores silencioses del repòs. Entremig de la quietud que el rodejava, s’havia avesat a distingir els sorolls més desmaiats, més febles… i aixís passava llargues hores escoltant, escoltant en les tenebres, com si volgués desxifrar el llenguatge ignorat dels milers de sers i coses que parlen o sospiren, que glapeixen o ploren mansament dins del gran silenci de la nit.

El cruixir de les fulles seques que s’arrosseguen somogudes per les bestioletes del terrer, l’estremitud que fan les branques dels arbres, esgarrifades per l’oreig, la cantarella del reguerol, que es va escorrent de gota en gota; la fressa llunyana del ramat, que es remena de sobte dins del clos; el clam mig apagat del malalt, que es tomba dins del seu llit d’agonia…, tot això plegat componia, al fons del sot, la cantúria de la nit, trista i esporuguidora com una remor de l’altre món. Escoltant, escoltant en la quietud de les tenebres, mossèn Llàtzer havia arribat a distingir les veus dels feréstecs aucellots que s’ajoquen pels relleus del cingle o per les branques de sobre els avencs. Coneixia el crit llarg i esfereïdor del duc, i sabia quin era el gemec enrogallat del siboc. A còpia d’escorcollar en els abims del silenci, l’ànima se li enfebrava amb somnis estranys i rares exaltacions, i fins creia sentir a voltes sanglots inexplicables i ressons desconeguts, que retrunyien en el seu esperit, com gemecs d’ànima en pena. Altres vegades li semblava que davallant des del cim de Puiggraciós, li arribava fins a cau d’orella una rialla de dimoni que el feia estremir d’indignació.

—Són els de l’ermita que se xalen… —barbotejava aïrat—. Són els de l’ermita, que m’escarneixen, que es mofen de mi com se mofen de la missa i dels sagraments… És la mateixa rialla del mal esperit que va ressonar a l’església després de l’excomunió.

I tot seguit se li figurava, com si el tingués davant dels ulls, l’espectacle que en aquelles hores deuria representar-se a l’hostalet. Veia a la bagassa, asseguda en el escon, provant d’eixerivir amb les seves rialles temptadores, hi, hi! hi, hi!, la luxúria trista dels dormilegues bosquerols. I, guiats per l’ermità o l’ermitana, anaven entrant tot xano-xano, els pastors i els terrassans, els pilers i els llenyataires, els bovers i els porquerols. Ara l’un i després l’altre, tots venien encongits i amb el cap cot a tall d’aucells estarrufats, i anaven passant per davant de la barjaula igual que si anessin a oferir. Era una professó muda i trista com una rengla de morts. Davant hi anava l’hereu de Cal Janet, amb els ulls baixos, com si fes el vot; a unes quantes passes més enllà seguia el xicot Margarido, més esquerp que un porc singlar; després el Cosme de la Rovira, groc de cara i tot pansit; acabat, el Bepus de l’Uià, roig de pèl i malcarat… I, darrere d’aquests, anava seguint tota la jovenalla de les clotades, caterva de xicots i bordegassos, de posats vergonyosos i sorruts…

Però la professó de les luxúries tristes no parava aquí, perquè després venien, ben emboçats amb la manta per a no ser vistos, tota la corrua de caps de casa i de padrins xarucs, ensenyant cadascú l’estranyesa de la seva fatxa o bé la tara del seu cos nafrat. Hi havia en Pau Malaric, escardalenc com una mòmia; el vell Sunyer, amb les galtes de barballera i els ulls negats d’aigua, a tall de bou; el jaio del Lledonell, una òliba feta i dita, amb la cara rodona, els ulls esverats i el nas menut; el Pere Mestre, ranquejant a saltirons, lo mateix que una granota; l’avi Pugna, amb el goll penjant i amb el cap bonyegut com un galapet… Encorbats o de gairell, tots els monstres anaven passant amb positures de condol, com si anessin a un enterro… Tan solament n’hi havia dos, en aquell lloc de platxeria fúnebre, que fessin cara d’alegrois. L’un era l’Aleix de les Tòfones, que, cargolat com una serp, s’estava a un racó de cambra, bo i rient per sota el nas, com si es mofés d’aquella recula de difunts lascius. L’altre era en Carbassot, el porquerol de l’Ensulsida, que, amb els seus estirabots i patotxades, servia de comèdia a tots els sots. Aquella nit l’havia donada per cantar unes cobles que s’havia empescat ell mateix per a fer riure a la bagassa. I com que anava calçat d’esclops, pot diques! si es duia el compàs de la cantúria, repicant amb els peus sobre els rajols.

I la bagassa, allavors, vinga riure com una boja rematada, hi, hi! hi, hi!, fins que el cor li deia prou… Molts cops, mossèn Llàtzer se despertava esverat d’aquells mals somnis que el perseguien durant la nit com una corrua d’angunioses aparicions.

* * *

Un vespre, després de l’últim reso, va restar amb el breviari als dits, tot somiós, contemplant des de la finestra de la cambra les estranyes clapes de llum freda que la lluna escampava pel defora. Amb el cap repenjat darrere els vidres, semblava que cerqués entretenir el desvetllament que el perseguia, obirant les tèrboles imatges de la nit d’hivern.

Uns cops se delitava mirant com la claror blavosa argentava les feixes i els terrenys al ras, lo mateix que estanys de plata; altres cops s’embadocava contemplant com la mateixa claror se fonia, igual que si caigués dins d’un abim, aixís que es posava per sobre l’espessor de les boscúries i trossos de terra emmatollats… Però de vegades succeïa que a lo millor s’amagaven les fantàstiques imatges lluminoses, esborrades de sobte pels núvols negres que solcaven l’espai a tall de corbs. Aquells misteris de la nit de lluna, amb els seus visatges fantasiosos, ara de fosca, ara de llum, ullprenien al rector com si fossin encantaries. Semblava que entre somnis entreobrís els ulls per a guaitar les tasques d’ombra que feien, sobre la blancor marbrenca dels caminals, les creus negres del fossar. Després alçava un xic més la vista i anava resseguint la cresteria de desiguals pinàculs que dibuixaven sobre els murs de l’església les allargassades puntes dels xiprers.

L’esperit de mossèn Llàtzer, perpètuament enfebrat de somnis i cavil·lacions, després de la darrera malaltia, s’havia quedat aquell vespre com suspès en èxtasis davant de l’ànima obscura i misteriosa de la nit… Com més anava, més sopit restava, més postrat, igual que si anés a caure vençut per la força adormidora d’aquell estrany sortilegi…, quan tot d’una va alçar el cap, bo i deixondit, quasi esverat…

S’acabava de sentir un udol de gos, fondo, molt fondo, que ressonava a través de cingles i muntanyes com un gemec de dolor. Guuuu… guuuu!… Era un d’aquell udols que se senten amb esgarrifances enmig de la fosca i la solitud, perquè porten la nova de les llargues agonies i de les raneres de la mort.

Guuuu… guuuu!… Com plorava aquella bèstia! Com plorava! I quin condol feia aquell clam desolat mentre es perdia en la pau de les muntanyes, clapades de fosca i llum! El rector, sotragat de cap a peus per una estremitud, parava l’orella, temerós, per a esbrinar de quin cantó venia aquell fúnebre presagi de les darreres angoixes.

—Sembla que surti de darrere el cingle… —començava a pensar mossèn Llàtzer, mig en dubte, quan va sentir els lladrucs llunyans d’uns altres gossos que responien a l’udol sinistre—. No —va exclamar allavors, com repensant-se—. De l’altra banda del coll de Can Ripeta, me sembla ara que ve el brogit… Però, no, tampoc… —replicava a l’acte—, la cridadissa ve de Puiggraciós.

Sí, era d’allí dalt d’on davallava l’esvalot dels gossos, com rodolant a tomballons rostos avall. L’udol esfereïdor amb prou feines se sentia, igual que s’hagués esvaït en la immensitat…, però, bo i a mida que minvava el trist sanglot, redoblaven els lladrucs dels altres gossos, i tota la cridòria retrunyia cada cop més forta, com si s’acostés a corre-cuita. Els cans que varen lladrar primer va semblar que eren els de l’ermita; després varen ajuntar-s’hi els de Can Coll; acabat, els de la Rovira; al capdavall fins els de l’Uià varen engreixar el brogit.

Aleshores mossèn Llàtzer va alçar els ulls, quasi il·luminats per una vaga lluïssor, com si li acabés de passar per l’esperit una espurna d’esperança. Aquell brogit volia dir ben clar que algú del Serrat s’acostava a la parròquia. I, com si se li deixondissin dins del cor mal adormides confiances, sense poder dir com ni per què, va començar a sospitar que aquell que s’acostava era un feligrès desvalgut que venia a demanar auxili al seu pastor, a implorar la divina gràcia, a soldar la cadena d’amor trencada per culpa del pecat.

La cridadissa cada vegada ressonava més a prop. Als gossos de la Rovira ja se’ls sentia lladrar des del bassal, com si haguessin acompanyat al vianant fins a la baixada de les vimeteres.

—No pot ser lluny… —deia entre dents mossèn Llàtzer, tot guaitant per la finestra.

No va trigar gaire a sentir-se fressa per l’hortet…, un soroll acompassat de petjades que retrunyia enmig de la quietud.

—Ja és aquí… —mormolava el capellà, clavant el cap darrere dels vidres—. Ja és aquí…

Al cap d’un moment, escaient-se el caminant a entrar en una clapa de llum, va esdevenir un instant il·luminat, i el rector el va poder veure com avançava a marxes dobles cap a la rectoria, tris, tras… tris, tras… Tenia els aires d’un home jove, resolut i desimbolt. Anava al dret, seguit, seguit, com qui de cor sap el camí i pot fer-lo a les palpentes. Un cop acabat l’hortet, va atravessar el caminal, va trencar pel rengle de xiprers, va entrar-se’n al cementiri, va passar de llarg davant l’església, i va tombar tot decidit cap a la porta de la rectoria. Hi va haver una estona de silenci… L’home devia palpar un xic fins a trobar el picaportes. Després va trucar.

—Pum, pum!…