XIII
DÉU I EL DIMONI
El pobre capellà, entretant, passava els set calzes d’amargura. Regust de fel i vinagre sentia dins de l’esperit cada vegada que li arribaven noves de la disbauxa dels bosquerols. Fins plorava molts cops, plorava a llàgrima viva, com si ell tot sol hagués hagut de purgar els pecats de tots els feligresos junts…, com si ell tot sol, sent innocent com era, hagués hagut de sentir dins les entranyes tot el dolor de contrició que pertocava sentir als totxos muntanyencs, engorronits com bestioles en la immundícia de la carn.
Mes a voltes ell mateix se refrenava les llàgrimes que li venien a flor d’ulls, per no semblar-li potser prou pures. A certes hores sentia com remordiment dels seus mateixos plors, sobretot quan li semblava entreveure que més aviat plorava per la desfeta dels propis somnis de redemptor que per les culpes i els pecats d’altri. Al sospitar que podia ser, semblant debilesa humana, la causa de les seves afliccions, feia callar en sec els sanglots que li pujaven de l’ànima, pensant que no eren pas defalliments de cor, ni sospirs de dona, ni plors de nin, lo que en aquells moments li calia, sinó coratge, fermesa, per a lluitar contra la nissaga endimoniada i aterrar-la amb l’amenaça de les penes que no s’acaben mai més. El fet era vèncer al dimoni de les luxúries, que s’havia ficat al cos dels bosquerols… i no era pas amb gemecs, ni somiqueries, ni ploralles, com s’humilia a les potestats de l’infern.
—Cor ben fort! —deia entre si—, cor ben fort és lo que em cal per a batre als enemics de l’ànima! Amenaces de profeta irat, mots d’execració, sentències d’apocalipsis, és lo que haig de rebotre a la cara dels bonyeguts feligresos per a arrencar-los a viva força de les urpes del mal esperit!…
I mentres li començaven ja a passar per la memòria antigues formes de conjuri i esgarrifoses paraules d’exorcisme, i se li acudien terribles anatemes i li venia al pensament de barrar l’església als condemnats…, tot de sobte va repensar-se, rumiant que potser encara fóra hora de fer un darrer esforç de redempció recorrent a la pietat… Seria la darrera provatura, la darrera… I, animat per aquella alenada d’indulgència, va fer anar altre cop a Puiggraciós, convidant amb el perdó als ermitans i a la bagassa si venien tots a penitència i es repenedien de bon cor. Mes els de l’ermita varen tornar a respondre que, com que ells no havien fet cap mal, ni havien robat res, ni havien mort a ningú, no els calia penedir-se.
Allavors va veure amb fonda pena, mossèn Llàtzer, que no li restava més remei que l’amenaça, la imprecació, la prèdica feréstega, prometent càstigs temporals per avui i damnacions eternes per a demà. Hauria de tornar a fer lo que havia fet altres vegades…, esperar el diumenge, esperar l’hora de la missa… i quan tindria als bosquerols aplegats i de genolls a terra… allavors seria arribada l’hora de fer-se témer i fer-se obeir… Revestit amb l’alba, amb la casulla, amb tots aquells sagrats ornaments que tenien la virtut de fer acotar el cap als feligresos, ell se trobaria a peu d’altar, com ministre del Déu de les justícies…, deixaria passar l’introit…, deixaria passar l’epístola…, deixaria passar l’evangeli…, deixaria passar el credo… i aixís que arribaria l’ofertori… se giraria tot d’un plegat de cara als veïns sorruts i començaria a sermonar-los amb veu estremidora. De primer els avergonyiria preguntant-los d’un a un si havien anat a veure a la bagassa…, ja que hi anaven sense volver ser vistos ni coneguts… —com si Déu no vegés i no ho conegués tot!—, ell els faria sortir la rojor a les galtes forçant-los a confessar els pecats davant de tota la gent… «Tu!», cridaria, assenyalant a cadascú amb el dit. «Tu, xicot gran de l’Ensulsida! ¿Quants cops hi has entrat, a l’hostalet de Puiggraciós? ¿I tu, hereu de Cal Janet? ¿I vós, Cosme de la Rovira? ¿I tu, Bepus de l’Uià?». I aixís…, un per un, els aniria anomenant i bescantant a tots, fins a fer-los caure la cara a trossos davant per davant dels propis pares, de les pròpies dones, dels propis fills.
Després d’això vindria el reptar als culpats i fer-los avinent que ja tenien tots el nom escrit en el llibre dels càstigs perdurables. Si el volien esborrar, els calia tota una vida d’esmena i de contrició. Altrament serien tots damnats, i des d’aquell instant ja podia pronosticar-los totes les calamitats i totes les misèries…, la fúria del llamp i el decandiment de les malures, els badalls de la fam i la fetor de la febre…, després la mort, la mort del cos…, després una altra mort molt més terrible, la mort eterna, la mort del foc i de l’infern…
* * *
Quan, al diumenge vinent, va arribar l’hora de la missa major, el capellà feia una cara de tres déus, que esfereïa de mirar. El seu front, sempre serè, semblava clapat per núvols de tempesta; els seus llavis, sempre dolços, semblaven prenyats de malediccions i de conjurs. Quan, en sortint de la sagristia per a pujar a l’altar, va topar-se de cara amb els feligresos, els ulls li flamejaven d’una manera espantosa. Sent com era tot bondat i tot amor, apareixia estranyament trasbalsat, com transfigurat per la ira.
El jaio, que feia d’escolà com sempre, va tocar la campaneta, garraning, ning, ning!… i la missa va començar. Els bosquerols varen agenollar-se tot seguit. Amb el cap acotat i tremolosos, no gosaven mirar-se al capellà de por que no es tombés de sobte i amb una mirada no els deixés per sempre estamordits. Per això, quan, després de l’introit va girar-se per a dir: El Senyor sia amb vosaltres, tothom va córrer amatent a abaixar la vista per a no topar-se amb els ulls abrusadors del capellà. Quina feredat mentres llegia l’epístola, tombat mig de cantó entre l’altar i els feligresos! No ho semblava pas, un sacerdot de la llei de gràcia, humil, amorós, benigne, ungit amb la sang de Crist… Més aviat tenia retirada amb un sacerdot de l’antiga llei, que estés a punt de profetitzar la destrucció de la raça pecadora i el foc del Cel per a les comarques impures. Els bosquerols coneixien que la tempesta sagrada estava per esclatar, i tots sentien esgarrifances a la pell, com si ja sapiguessin que el Cel, ofès, anava a desbotar sobre d’ells les malediccions divines. El moment s’acostava, s’acostava… Mancava acabar l’epístola…, després vindria l’evangeli…, després el credo… i aixís que l’ofertori fos arribat…, allavors…, quina angúnia de pensar-hi!…, allavors se giraria el rector… i ara a la dreta, ara a l’esquerra, començaria a sentenciar-los a tots entre improperis i renys, com el Jutge terrible del Darrer Judici… Quina angúnia! Quina angúnia! Hi havia homes que feien estremituds de por. D’altres, amb el revés de la mà, s’eixugaven la suor de congoixa que els gebrava el front… El moment s’acostava, s’acostava…
Però veus aquí que, mentres estaven els bosquerols en lo més anguniós del seu desfici, perquè ja veien que el jaio anava a girar el missal…, de sobte, tot de sobte, se va sentir, enmig del silenci de la missa, una remor impensada, una fressa eixeridoia de faldilles, com d’una dona que entrés a l’església tot rumbejant el cos. Tothom va tornar el cap de correguda, i grans i xics van sentir que el cor els feia un salt.
—Llamp de Déu! La Roda-soques! —van mormolar, glaçats, els bosquerols.
Sí: era la bagassa, que es ficava església endins després d’haver fet la mitja rialla an en Bepus de l’Uià, al Cosme de la Rovira, a l’hereu de Cal Janet, que s’estaven a la vora de la porta, mig agenollats, mig asseguts. Després ella va passar per entre els rengles de bancs, remenant unes faldilles de roba virolada i lluint un mocadoret al cap, tan repetit, que per davant se li veia la clenxa partida i per darrere les trenes de color encès. Va tirar amunt, amunt, fins que, al ser a més de mitja església, se va aclofar a terra tota desmandada mig badoquejant, mig somrient. Els feligresos, com si no es poguessin revenir de la sorpresa, semblaven més morts que vius; i, quan tots varen alçar-se a l’acte de girar el missal, els uns se miraven als altres, entre encuriosits i porucs, com volguent dir: «¿Què succeirà? ¿Què deurà passar? ¿Què serà de tots nosaltres?».
El capellà, entretant, sense haver-se adonat enterament de res, començava a llegir l’evangeli a un cap de l’ara, amb el posat sever de sempre i mig abocat sobre el missal. Després va redreçar-se i va tornar al mig de l’altar per a posar-se a resar el credo. Va començar baixet, baixet; però, bo i a mida que anava mormolant les sagrades paraules, més anava alçant la veu, fins que, a l’arribar als mots que diuen Que està assegut a la dreta de Déu Pare Totpoderós i d’allí ha de venir a judicar als vius i als morts, el sacerdot quasi cridava com irat, com si ell mateix fos la Majestat tremenda, que té les claus del Cel i de l’infern…
* * *
Però els bosquerols…, ves si és estrany!…, ja no tremolaven gens ni mica. Aixís com fins allavores havien tingut el cor petit, petit, de por…, sense saber com ni per què, van sentir tot d’una que començava a eixamplar-se’ls. Ja podia el rector girar-se tot seguit, ja podia començar el sermó de les ires quan volgués, que ells ja no havien de témer ni havien d’esborronar-se. Ben al revés! Ben al revés! Més aviat semblava que tots s’haguessin tret un pes de sobre, i fins n’hi havia que feien un respir d’alleugeriment bo i mirant-se a la bagassa, fervorosos i agraïts, com si de prompte es trobessin emparats contra les amenaces de l’altar amb la presència de la mala fembra. És que els feligresos coneixien que els improperis i les malediccions ja no foren per a ells, sinó per a la Roda-soques, aixís que el rector se n’adonés. Ara l’envestida que estava a punt de venir ja no seria entre ells, tristos bosquerols sense defensa, i el capellà, revestit amb els sagrats ornaments, armat de la potestat divina. Des d’aquell punt el rector se les tindria d’heure amb la bagassa de Puiggraciós, amb aquella dona resoluda i deseixida que ell mateix deia que era el mal esperit. «Però, ¿ho es, de debò, el mal esperit?», se preguntaven rumiosos els bosquerols, sense arribar a esbrinar-ne la veritat. Ells no podien saber-ho pas del cert, perquè al dimoni només l’havien vist, entre les ombres de la nit, en imatge de boc banyut o de gat negre, però en figura de dona no l’havien contemplat mai. Però, ben mirat tot, prou que ho devia ser quan tanta temença feia al capellà. Ara, ara se’n trauria l’aigua clara, de tot aquest misteri… Si aquella dona era el mal esperit, ¿qui millor que ella per a deslliurar-los de la tirania del rector? Ja feia massa temps que durava el ser esclaus d’aquell capellà, que es valia de la missa, del calze, de la patena i dels ornaments sagrats per a fer-los tremolar i fer-se obeir com si fos el mateix Déu. Ara tot això ja era acabat, perquè la bagassa, el mal esperit, fóra la seva defensa, la seva salvació…
En tots aquests mals pensaments estaven enfonsats els feligresos, quan el sacerdot, sever i altívol com l’estàtua del Déu ofès, va girar-se de cara al poble per a posar-se a fer el sermó:
—Oh gent desventurada! —va començar clamant—. Oh gent desventurada, que no teniu esma per agenollar-vos davant del Senyor del cel i en teniu per a adorar a la bèstia! Resteu ensopits i sembleu morts quan heu de fer l’obra bona; però de seguit us deixondiu i ressusciteu per a anar a fer acatament al dimoni, per a anar a besar la carn, per a fer oració als enemics de Déu…
Mes, encara no havia el sacerdot acabat de dir aquestes paraules, quan tot d’un plegat va adonar-se de la meuca, i, assenyalant-la amb el dit, va trencar el fil de la prèdica, preguntant amb veu de tro:
—¿Qui és, digueu-me, qui és, aquella dona d’allí, que gosa presentar-se sense caputxa? ¿Qui és aquesta dona que va a missa amb el cap tan escarit? ¿És la Roda-soques? ¿És la bagassa? ¿És la mala fembra de Puiggraciós? Digueu! Digueu de seguit!
* * *
Per tot l’àmbit de l’església va regnar un silenci de fossar. Ningú gosava alenar, ningú gosava alçar els ulls. Però, lo que es callaven els bosquerols, prou ho va donar a entendre la bagassa quan, aixecant-se de terra, va estirar el cos, engallada com volguent dir: «Sí, que ho sóc». Allavors totes les ànimes negres dels bosquerols varen fer un bot d’alegria, perquè van creure arribat l’instant del deslliurament. Semblava que totes s’ajuntessin amb el mal esperit i l’atiessin a soterrar el capellà. Però el capellà s’aguantava més altívol, més sever, més majestuós que mai.
—¿És a dir —seguia dient—, és a dir que tu ets la dona de damnació que jo he convidat a penitència i m’ha respost amb mofes i mentides? ¿És a dir que tu ets la dona del pecat mortal, que emmalalteixes els cossos per lla on passes i mates les ànimes per sempre més? ¿És a dir que tu ets el diable? ¿És a dir que tu ets la carn?
La meuca, a cada pregunta, anava revenxinant-se, revenxinant-se, tota dreta, amb el cos enfora i el cap alt, com si volgués desafiar al sacerdot. Per un cantó feia com si rigués amb mofa, per l’altre com si anés a urpar al celebrant amb les seves ungles verinoses de dona endimoniada. Era talment el mal esperit encarnat, plantant cara a la potestat de Déu. Fins va semblar que anava a donar un pas cap al presbiteri… Mes aleshores el capellà va llençar un crit espantós, com si el cel s’esquincés de banda a banda. Els ulls li llampegaven terriblement amb lluïssors de tempesta apocalíptica, i al mateix temps alçava el braç dret enlaire, enlaire, com si anés a descarregar el llamp serè de la divina justícia. Era l’exorcista i l’excomunicador…, era el sacerdot que vol traure del cos i de l’ànima del poble als enemics infernals.
—En nom de Déu el Pare —deia quasi udolant i dirigint-se a la bagassa—, en nom de Déu el Pare, que va fer el món de no-res… En nom de Déu el fill, que es va deixar matar per redimir-nos… En nom de Déu l’Esperit Sant, que va convertir en llum les tenebres…, jo et mano, mal esperit, que surtis fora l’església!
La bagassa, esdevinguda groga com la cera, va trontollar-se tot d’una com si la testa li brandés, ferida pel conjur del sacerdot. Semblava una fera acorralada que no sapigués per on anar, per on fugir… En aquell instant de mortal angoixa va aixecar els ulls envers els homes que havia conegut a l’hostalet, com si demanés per caritat una engruna de defensa. Va dirigir la vista al Bepus de l’Uià, però el Bepus de l’Uià va fer el distret. Va mirar al Cosme de la Rovira, i el Cosme de la Rovira va acotar el cap. Va llançar una mirada desesperada a l’hereu de Cal Janet, i l’hereu de Cal Janet va fer veure que no ho veia.
Allavors, la meuca, amb pas trontollós, com si li manqués la terra sota els peus, va començar a anar-se’n església avall, església avall…, però encara no havia arribat fins a la porta, quan el capellà li va fer un crit:
—Repenedeix-te! Encara hi ets a temps!
Però la bagassa només va girar el cap per a esclafir una rialla de dimoni: hi! hi! hi! hi!, i després va sortir al defora, entre l’esglai de tothom.