IV

EL REGNE DE LA MORT

A davant en Josep, a tall de guia; després el rector a cavall de l’egua, i a darrere la Mariagna amb tot el fato carregat sobre la mula, van penetrar, com encongits, dintre del sot ombrívol, a on d’aquella hora endavant viurien desterrats del món dels homes.

I quina tristor, allavors, quina tristor més fonda va ser la de mossèn Llàtzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoria, semblava que el cèrcol de muntanyes que el voltava s’anés clouent, clouent, darrere seu, com si per tots costats l’aparedessin, fins a quedar enterrat dintre del sot! Davant per davant se li alçaven les fosques obagues de la Rovira, coronades pels cims altíssims de Puiggraciós. A mà dreta se li arrengleraven, com un pany de muralles que toques al cel, les roques fantasmes del cingle de Bertí. A mà esquerra se li estenien les feixes conreuades de l’Uià, tot esgraonant les vessants, com si volguessin arribar als núvols. I a darrere, cap a darrere, ajuntant-se de mica en mica amb les feixes de conreu, se li apareixia el tossalot de Romaní, amb el Castell dels Moros dalt de tot, traient el cap com un espectre. Roques, turons, feixes, espadats, tossals, cingleres, se donaven la mà tot a l’entorn, formant una roda de muntanyes negres que esglaiava de mirar.

Al veure’s soterrat al fons del clot, el pobre rector sentia fred a les entranyes i li agafava una vaga temença de que els penyals que el voltaven se li decantessin a damunt. Tancat, enrotllat per tots cantons, feia com si per instint cerqués amb els ulls un indret per on fugir, o a lo menos poguer estendre la mirada. Però era en va, tot era en va… Allí no hi havia forat ni respirall per a esplaiar la vista lliurement…, allí era tot tapat, cobert, emmurallat…, allí no es coneixien llunyaries fora del sot…, allí no se sabia què volia dir horitzons… i s’havia d’alçar el cap enlaire per a poguer contemplar el cel entre el cèrcol de moles i cimals.

Encara el sol estava leri-leri, si es pon, no es pon…, i ja es passejaven grans clapes d’ombra pertot arreu. El misteri del crespúscol s’emparava per instants dels avencs, les boscúries i timberes. Quina fredat, quina fredat que sentia mossèn Llàtzer al veure com la foscúria venia a marxes dobles a reposar en aquella trista fondalada que, per la soletat i el silenci que hi suraven eternament, ja semblava el regne de la nit!

Les quatre cases que hi havia per allí escampades acabaven de fer més feréstec, més solitari, aquell desert enclotat. A l’altra banda de l’Uià, amb prou feines s’hi endevinaven les molsoses parets de la Rovira, quasi del tot amagades entre la fosca d’un alzinar atapeït; allí, lluny, a penes s’entreveien les casetes de Can Pere Mestre i de Can Pugna, arrupides al peu de la cinglera, com mortes de por; enllà, enllà, dessota el Castell dels Moros, quasi no es reparava el casalot enrunat de Romaní, tot decantat de gairell, igual que si pesés figues, aclaparat pels tropells i per l’edat.

Després d’aquests caus mig ajaguts per terra, no es veia altre vestigi d’estada humana que l’aplec que formaven, al mig de la trista vall, la rectoria i l’església, ajuntades entre si per la verdor negrenca del cementiri. Per a trobar més cases esgarriades dins del terme, s’havia de pujar hala! hala! cap al serrat de Puiggraciós, o trescar, rostos amunt, amunt, fins al coll de Can Ripeta, o bé traspassar les aspres serres del voltant del sot i davallar, rostos avall, avall, a les clotades veïnes, rodolant pels pendissos pedregosos de Can Sunyer o bé enfonsant-se a les obagues de Can Prat, per entre les tenebres del Bosc Negre…

* * *

Quan el rector i els seus acompanyants van arribar a la rectoria, el sol ja s’havia fos del tot darrere els cingles. El cèrcol de muntanyes feréstegues s’enfosquia a corre-cuita. Talment semblava que caigués del cel un ruixat de volves negres que amarés tota la vall de tremoloses ombres.

—Obriu, Josep! —va manar el rector, mentres ell i la vella majordona descavalcaven sobre el pedrís del portal.

Del manyoc de claus que duia, el jaio va triar la que venia bé an el pany, va forfollar, va obrir, va empenyer la porta… i tots van quedar glaçats quan, al donar un pas cap endins, van adonar-se del munt de runa que tenien davant seu. Carreus caiguts, guixots per terra, caps de biga mig penjant, componien la trista decoració de l’entrada de la casa, que semblava que plorés tota la tràgica misèria que traspuen els llocs abandonats. El jaio i la jaia prou volien entrar el fato i les bèsties, per a aconduir-ho tot allí a on poguessin; però a cada punt s’entrebancaven amb els munts de farda. Primer van tenir d’arrambar pels racons els escombrots i les pedres, per a fer-se poc o molt pas entre els pilots de runa que hi havia escampats pertot arreu.

Quina desolació! Quina misèria! Al pobre rector li havia caigut l’ànima als peus. Amb els bravos penjant al llarg del cos, no feia més que moure el cap pausadament, tot contemplant el catau mig ensorrat que d’aquella hora endavant li serviria d’estada. Al pensar que allò venia a ser com una mena de sepultura a on anava a enterrar els dies de sa vellesa, abans de ficar-se per sempre més a la tomba veritable de la mort, li entrava un defalliment d’esperit que l’omplia d’esgarrifances i congoixes…

—No…, no ha vingut encara l’hora de la pau… —deia com en somnis plens d’angúnia—. No… Jo me la creia a prop, a prop…, ja la tocava amb la mà… i ara s’allunya, s’allunya…, perquè encara no m’he esbandit bé de les cabòries de la terra…

Però, de prompte, tot de prompte, va redreçar-se, com esperonat per una idea que sobtadament el retornes del desmai. «¿I l’església?… —va pensar—. ¿Com deu estar la pobra església? ¿També jaurà enrunada com això?…».

—Josep!

—Missenyor…

—Deixeu estar això per aquí… i anem-nos-en cap a l’església… Vull veure l’església abans de ser nit…

A la veu del capellà, els jaios van deixar estar l’enrenou, i l’un darrere l’altre van sortir al defora, dirigint-se tots junts cap al fossar. Però… altre cop van topar amb els obstacles misteriosos que pertot els feien la traveta. L’herbei gras i atapeït que de cap a cap cobria el cementiri, fins a colgar les creus més altes dels enterraments, els privava de dar un pas per a arribar als murs de l’església. Semblava talment que tot lo que se’ls posava a davant, fossin plantes, fossin homes, fossin pedres, tot els mirava de mal ull i tot se conjuminava per a revoltar-se contra la gent forastera que venia a torbar el silenci de les coses mortes i dels indrets adormits…

Mossèn Llàtzer fins creia sentir veus llastimoses, com si sortissin de la terra, que es queixaven amb viu dolor: «No feu soroll, per pietat! No feu brogit! Ara que dormíem tan bé… amb tanta quietud… ¿Per què ens veniu a aturmentar, quan teníem ben agafada la son?… i una son tan dolça? Deixeu estar a la gent que dorm i als morts que jeuen i a les runes que somien… No us diem pas res a vosaltres… Doncs no sigueu inquietosos… No ens desvetlleu…».

Però en Josep no les devia pas sentir, aquestes veus ploraneres de les coses, perquè maldava tant com podia per a vèncer la perfídia del fullam que pujava del fossar. Apartant amb els bravos el tou d’herba, o ajaient-lo a cops de peu, el jaio da-li que da-li! anava obrint-se camí… i allavors el capellà passava per entre les malves ufanoses, nodrides pel greixum dels morts.

* * *

Quan, travessat el fossar, van arribar a la porta de l’església, van anar per a obrir tot de seguida; però quina angúnia feien aquells entrebancs! també van trobar que no podien… Semblava que el rovell de tots els sigles s’hagués refugiat dintre del pany. El rector, el jaio, la jaia, tots hi posaven el coll; però, per més forces que feien, el pestell no podia córrer, o no volia… El pany rondinava irat, com si digués «¿També voleu saber els secrets que dormen aquí dins? ¿També veniu a despertar el misteri de l’església, males pècores? Doncs no obrireu, no obrireu…». Mes van apretar amb tanta ànima els forasters, que, tot cruixint i grinyolant, la porta va badar-se, al moment mateix que s’aixecava un brogit espantós dins de la nau de l’església. Eren els aucellots, que, dormint ajocats per qui, per lla, van esvalotar-se al sentir soroll i, xisclant i espetegant d’ales, van fugir pels finestrals, com una munió de mals esperits.

Esporuguida la pobra gent amb aquell esvalot de dimonis, que no sabia ben bé que era, mirava, mirava amb angúnia, cap al fons de l’església, sense poguer distingir res. Era tot fosc, espès, negre, com una gola de llop. Les ombres s’havien atapeït amb tanta pressa allí dintre, que embolicaven de tenebres els altars, les capelles, els sants, el presbiteri. La gota de celístia que encara surava arran de les finestres acabava de fer més espessa la fosquetat d’a baix. Com ànimes en pena, se movien el rector i els jaios dintre la negror, caminant a les palpentes, fins que vora de la pica van trobar un tros de blando sobre el broc d’un canelobre. El jaio el va encendre, i amb el llum als dits anava avançant endins, endins, cap al presbiteri, quan va notar que caminava sobre un xipoll… L’aigua de les pluges, degotant per les esquerdes de la volta, s’havia embassat per terra, omplint els sots que feien les lloses mig enfonsades…

—Senyor! Senyor! —clamava mossèn Llàtzer, amb les mans al cap—. Senyor, no m’abandoneu aixís! No em castigueu d’aquest modo, que encara soc massa feble per a semblants tribulacions!

I mentrestant, en Josep, que ja havia arribat a l’altar major, encenia els culs de ciri que trobava a la credença… i, a la claror trontollant d’aquells llumets, tots miraven, esborronats, l’aspecte sepulcral que feien els sants i les escultures del retaule. La pols, la humitat, la terra, que ho cobrien tot, donaven a les imatges i als trofeus el to descolorit i fastigós de les coses enterrades… Les retorçades columnes, esculturades de raïms i de caps d’àngel, que un dia foren tot d’or, ara ensenyaven un pam de floridura, com malaltes d’un mal lleig. La figura rabassuda de sant Pau, que com a patró de la parròquia hi havia al ninxo del mig, amb prou feines se coneixia, tota niuada de cores i coberta de teranyines. A sant Isidro li penjava un braç…, sant Sebastià es decantava com si anés a caure daltabaix…

Al rector li va començar a semblar que, com els habitants del sot ombrívol, els sants i les santes de l’altar també s’havien adormit a l’ombra ensopidora de les runes. ¿Qui sap si dormien, les pobres imatges? O potser no, que no dormien… Potser encara era pitjor… Potser eren mortes, sí…, mortes i enterrades. Perquè…, mirant-ho bé, ja es veia prou que els vestits que duien, túniques i mantos, no eren res més que mortalles, unes mortalles consumides per la terra, que anaven caient a trossos, fins a ensenyar les carcanades de fusta de dins de tot…

El rector no era capaç d’aguantar més temps aquella visió terrible. El cap se n’hi anava, sentia un nus a la gola, un segament a les cames… No podia més, no podia més… i va sortir a defora, fent tentines. Haguera volgut cridar auxili… Però ¿amb qui? si tots els veïns eren lluny… i… potser morts!… Hauria volgut fugir… però ¿cap a on? si tots els camins estaven esborrats per la negror de la nit… Ja no es recordava que era presoner dels cingles i dels turons!

—Senyor, pietat! —cridava aidant enlaire els bravos—. Senyor, pietat!…

I al veure davant seu l’ombra de la rectoria feta runes, i el fossar cobert de malves… i el cèrcol de muntanyes negres que el tenia aparedat pertot arreu… va trencar un plor, un plor…!