VII

EL PALLASSO BOSQUETA

Cada festa, en havent dinat, ja se sabia, la jovenalla de les clotades feia cap a Puiggraciós.

Aixís com a trenc d’auba era l’ermita el punt d’aplec dels esbarriats feligresos d’aquells sots, que anaven a missa primera quan n’hi deia de cent en quaranta algun capellà dels encontorns, cap a migdia i a la tarda servia de cau als briscaires i jugadors de truc. De bon matí tot eren caputxes blanques que, vingudes d’ací i d’allí, s’anaven ficant a l’esglesieta, avisades pel so esquerdat de la campana, que, enmig del silenci de les boscúries, semblava que digués: Pugeu, tau, tau…, pugeu si us plau… De mig dematí en avall, tot eren homes, minyons o bordegassos, que, amb un clavell de moro a l’orella i trencant pinyons torrats, se ficaven a les cambres baixes del rònec hostalet, arrambat a tall de contrafort a les parets de l’esglesieta. El mateix ermita xaruc que havia ajudat la missa matinal amb el roquet damunt les calces, convertit després en hostaler, anava i venia del tinell, prenent els porrons de beguda que mesurava l’ermitana i repartint-los als parroquians de cada festa, pastor, mossos, pilers o llenyataires, vinguts de qui sap a on…

Ara ja feia temps que de missa no se n’hi deia… però per això, a les tardes de les festes, no en vulgueu més de gernació a l’hostalet a jugar al truc o a la brisca, entre got i got de vi!

Els veïns del Serrat rai!, amb quatre gambades hi eren, a l’ermita…; però els quins venien de l’altra bandada del Bosc Negre, o de més enllà de Romaní, hi tenien una bella tirada, com hi ha món! Hi havia pastor de Vallcarcara que feia una hora bona de camí per a deixar-se caure a Puiggraciós… i encara molts anaven a donar la volta i feien marrada a gratcient per a baixar a beure aigua a la font de les Goges, de prop de la Rovira, que entre totes les fonts d’aquells sots, poblades de misteris i llegendes, era la de més anomenada per la virtut que tenia… Tots els quins venien de la banda de l’Uià no es descuidaven mai d’aturar-s’hi, i això… que la baixada al fons de l’avenc, a on brollava l’aigua, era entretinguda i fins perillosa pel qui no tenia el camí esversat. Mentres s’era a la rampa dels pollancres, encara com aquell…, però el relleix de la roca per a on s’havia de passar després, era tan estret, estret, i tan relliscós per la humitat, que calia arrapar-se ben bé a les branques i matolls, si un no volia estimbar-se fins al fondo negre de l’abim. Però, com que l’aigua de les Goges ja era cosa sabuda que duia bona sort a qui en tastava i que goria de somnis dolents i que guardava de malastrugueses…, recava, a la veritat, passar per allí i no baixar a beure un glop de l’aigua miraculosa, o mai fos sinó mullar-s’hi els dits per a persignar-se, quan no hi havia ningú, que ho pogués veure, per allí a prop.

Després d’això… semblava que se sentien més alleugerits, més aconsolats de cor; i, un cop eixits d’aquell forat de galipaus, més fondo i negre que l’ull d’un pou, s’enfilaven d’un salt per la drecera, i vinga trescar muntanya amunt, fins a arribar al cim de l’ermita, des d’a on se descobrien, assoleiades, les planúries del Vallès.

* * *

Aquell diumenge, a la tarda, havia pujat des de les fondalades bon grapat de gent a Puiggraciós. Però l’espectacle somrisent de les xamoses planes que s’estenien al peu del Serrat poc feia fred ni calor als rústecs habitants dels sots ombrívols. Tot ensopits i tristois, anaven entrant a l’hostalet de l’ermita, fent moure el cap amb aires mústics, com si, en comptes d’anar a un siti de platxeria, anessin a vetllar un mort. Per tot Déu-vos-guard se deien vagament els uns als altres:

—¿Què hi ha?

—Res…

—¿Tu ací?…

—Què hem de fer?

I encara aquests eren els més garlaires, perquè la major part restaven amb la boca closa, com si es donguessin vergonya de parlar. Sense dir mot, ni gros ni xic, molts s’asseien al voltant de la taula, i amb un signe de cap o una torçada de coll demanaven beure a l’ermitana o es convidaven a jugar ells amb ells. Per això és que, tot i havent-hi tanta gent aplegada dintre les fumades cambres de l’hostalet, regnava una mena de quietud estranya, sols interrompuda de tant en tant pel soroll d’un porro que l’ermita posava sobre la taula, o pels envits breus i secs dels jugadors:

—Truco!

—Vull.

—Tres!

—Tot!

Després les cambres tornaven a quedar silencioses, quietes, com si altre cop s’espessís el nuvol d’ensopiment que eternament surava sobre aquells homes de mirada tèrbola, confosa… Bo i a mida que la beguda corria per les taules i que els bravos enlairaven els porrons, encara esdevenien més motxos, més eixuts; perquè, aixís com tenien trista la vida i tristos els posats, també tenien trist el vi. Com més beguda engolien, més pansits se posaven, més sorruts.

Però veus aquí que, de prompte, entremig d’aquella nyonya, d’aquell aclaparament, va ressonar una veuarra que deia:

—Ja som ací! Ja som ací!

—En Carbassot! —va remugar tothom aidant el cap com deixondint-se, mentres se dibuixava una sombra de rialla en aquelles cares mortes, d’on semblava desterrada per a sempre tota mena de somrís.

Sí. Era en Carbassot, el porquerol de l’Ensulsida, xicot grassó i camacurt que tenia bella fama a totes les clotades pels estirabots que a cada punt etzibava, aspres i bonyeguts com un terrós. Amb els seus acudits de pallasso bosqueta, tenia el poder, gairebé miraculós, de fer esclafir als pastors més rústecs, als més ferotges llenyaters. Això… sense comptar les tretes que s’empescava, a cada dos per tres, per a esglaiar a les velles i per a fer córrer esverats als veïns de les clotades. A lo millor, pels volts de Romaní, apareixia un home penjat espantosament d’un noguer… i quan la gent s’acostava a l’arbre, esgarrifada, dient «Jesús, Maria, Josep! L’Aleix s’ha penjat! L’Aleix s’ha penjat!…», se trobaven amb què el mort eren quatre pellingos conjuminats pel porquerol a fi d’estrafer la figura recargolada del jaio de Romaní. Una altra vegada, per una torrentera qualsevol, se veia un home ajaçat per terra i embolicat amb una manta, que glapia i panteixava com si hagués de fer la darrera estremitud… i aixís que s’hi atansava algú que passés, preguntant: «¿Qui hi ha ací? Eh, l’home! ¿Què teniu?», sortia de la manta en Carbassot fent cabrioles i enfilant-se muntanya amunt.

El porquerol de l’Ensulsida era tota la diversió, tota la comèdia de què disposava, per a esbargir-se, la gent dels sots de Montmany. Per això, quan va arribar a l’hostalet, li varen dir, com si l’enyoressin:

—Mos crèiem que no vinries, Carbassot.

—És que la truja m’ha garrinat, i… so hagut d’anar a cercar la llevadora —va respondre el porquer entremig d’una ganyota estranya dels concurrents, que semblava que volguessin riure i no en sabessin prou.

I, bo i avarós i coquins com eren per natural, el van convidar a beure tot de seguit, i el van instar per a què jugués, perquè el cas era fer-li alçar el colze i sentir les totxades que deia, tot signant els trumfos als companys de joc.

—Té, Carbassot, beu…, beu, que és del picant! i agarra cartes —van dir, tot fent-li lloc en un rotllo de bescambrilla.

—¿De quin coll anem? —preguntava el porquerol.

—Bastos, trumfos —li responien.

—Pesta els toc! —replicava el vailet—. De bastos n’ixen bastons, bastonades i raons.

I, tot fent anar els tragos en doina i els estirabots a desdir, el porquerol tenia embadocada a tota la concurrència.

—Tira trumfos, Carbassot! —li manava el company que duia la partida.

—Trumfos?… Encara els tinc a la feixa, engony…

—Doncs pedres…, carrega pedres.

—Espereu-vos un xic, que les iré a cercar al cingle…, si no les ha preses totes el rector nou per a apariar l’església i la rectoria…

I tothom reia, reia… tant com era capaça de riure aquella trista gent.

* * *

Però, en això, s’havia anat fent de nit, i molts abandonaven les fumades cambres de l’hostalet, escampant-se pel Serrat o emprenent silenciosos la baixada cap als sots. Fins els que més beguda havien engolit, anaven drets, seriosos, més aviat mústics i tristois, com abans d’entrar a l’ermita.

Però en Carbassot, que no era molt fort de testa, va sortir amb el cap tan espès que tot li feia esses i giragonses al seu voltant. Quasi fent tentines enmig de la foscúria, va davallar tot sol cap a la fondalada de l’Uià, arrambant-se tant com podia a l’altre cantó de la torrentera, per por d’esllavissar-se impensadament. Li semblava que, al passar, els uns arbres li feien cortesia a tall de mofa i els altres li ballaven balls de rams davant dels ulls. «Carbassot, tu estàs mirlis!», mormolava el porquerol entre si. «Carbassot, tu estàs begut!». I com que sentia forta cremor a la gola i grans rodeses de cap, al ser a la vora de la Rovira va pensar: «Calla… ¿i si baixessis a la font de les Goges?… Allí podries beure, allí et refrescaries els polsos i… com l’aigua té tanta virtut… potser té desenterboliries una mica…».

I, amarrant-se a les soques de les alzines i als branquillons de romaní, va anar cercant, quasi a les palpentes, la bocana de l’avenc. Mentres va ser a passar per la rampa dels pollancres, tot va anar bé; però…, aixís que va posar el peu sobre el relleix de la roca, ja es va veure perdut, perdut enterament. Desenterbolit de sobre davant del perill, de bona gana se n’haguera tornat enrere; mes, com el girar en aquella estretor era encara més perillós que tirar al dret, va donar un pas endavant… Al provar de donar-ne un altre… ja va sentir que la terra li mancava sota els peus… i, per més que es va agarrar desesperadament a un matoll de roldor, les branques van rompre’s amb l’estirada… i… allavores… decantant-se-li el cos cap a l’abim… a tomballons i capgirells va anar voltant i capbussant-se per les tenebres del precipici.

Al petar sobre el fondo de l’avenc, el porquerol va llençar un crit de mort que hauria fet esglaiar al cor més sencer.

—Ai… que em moro!… Ai… que em moro!…

Però, com per allí no transitava ànima viventa, el clam de dolor se va perdre en la pau eterna de les muntanyes, en la serenitat infinita del cel estrellat.

—Jo em moro! Jo em moro! —repetia el porquerol amb un crit vivíssim, punyidor, que poc a poc va anar tornant-se gemec d’agonia, tan feble, tan fondo, que amb prou feines alterava el silenci de la nit.

—Ai…, ai…, ai!… —seguia clamant acompassadament… fins que es van escaure a passar per allí dos tocatardans que tornaven de l’hostalet de l’ermita. Eren un bover de l’Uià i un vailet de Ca l’Oliveres, que anaven xano-xano cap a casa; mes, al sentir aquell udol, varen tots dos parar l’orella.

—Sents?

—Sí…

—Posta que és en Carbassot!

—Sí que ho és.

—¿Vols-t’hi jugar que ens vols fer por?

—Oi, ben segur.

—Com sempre està per platxeria…

—I és tan plaga, tan plagota!

—Però… per això és escaient…

—Això sí.

—Fa esqueixar sentir-lo…

—Fins faria riure als morts!

I els dos tocatardans varen passar de llarg, mig somrient al pensar amb aquell xicot del diastre, que sempre tenia tants acudits.

* * *

Després d’això va passar una estona, una estona llarga, potser un quart, potser mitja hora, en la més fonda de les quietuds. Però veus aquí que, tot d’un plegat, va començar a sentir-se un soroll de fulles somogudes a la bocana de l’abim. Era una fressa suau i desficiosa alhora, com la que faria el cos d’un home o d’una bèstia bregant amb el fullam d’un herbei per anar obrint-se pas. Al capdavall, decantada per dos braços rabassuts, la brossa de ginebrons i argelagues va badar-se per a donar sortida an en Carbassot. Anava fet una llàstima de magolat, d’espellifat, de brut.

—Si em torbo gota hi deixo la carcanada!… —anava mormolant el porquerol, mentre es palpava les cames i l’esquena per a veure si li feien gaire mal les macadures.

Vist a la claror feble del cel estrellat, amb la roba trossejada com anava, amb la cara esgarrinxada com duia, amb els cabells que li queien enllotats damunt del front, aquell xicot inflat i boterut semblava un monstre parit de les mateixes entranyes de l’avenc.

—Pesta que em toc! Amb un xic més… ja tinc l’enterro pagat! —seguia botzinant el bordegàs—. Oh… i aquells fills de meuca que han passat per qui… i ni menys s’han aturat per a dir: «¿Què vols, de la part de Déu?». Ves que un dia no us atrapi i anem a tornajornals…

I, tot d’una, com si li vingués una pensada sobtadament, va fer petar una riallada grassa, fresca, que va ressonar més enllà de la cinglera de Bertí.

—Dit i fet! Sí, sí! —exclamava, rient, el porquerol—. Bona treta! Bona treta!

I enfilant-se de dret muntanya amunt, igual que si res hagués passat, va arribar en quatre salts a Puiggraciós. Com l’hostalet ja era tancat, va trucar a la porta amb tota fúria: catric, catruc! catric, catruc! «¿Què hi ha?», varen respondre de dins. «Què teniu foc a l’ermita!», va cridar el porquer, estrafent la veu. Mentre els ermitans sortien esverats, en Carbassot ja era a Can Coll: catric, catruc! catric, catruc! «¿Què hi ha?», també responien. «Què teniu foc a les golfes». I mentres eixien els de Can Coll, entre crits d’esglai i lladrucs de gossos, el bordegàs ja davallava furient rostos avall, fins arribar a la Rovira: catric, catruc! catric, catruc! «¿Què hi ha?», «que se us cala foc als pins!». I el vailet no parà fins a la rectoria: «Que teniu foc a l’església!». I acabà per trucar a l’Uià: «Que teniu foc a les pallisses!».

I tota la clotada se surt de polleguera, i els gossos lladren i udolen, i les ovelles belen espantades, i les dones xisclen plenes d’esglai, i els homes criden desaforats, com si hagués arribat l’hora del darrer Judici… I, mentres en Carbassot s’ha d’aguantar el ventre de tant riure, dins de les cases la gent clama esporuguida:

—És el dimoni que s’ha desencadenat!