IX

LES CAMPANES TOQUEN

Quan va arribar el dia de dir-hi missa per primer cop després de les obres fetes, l’església resplendia com un mirall. Els altars, amb les estovalles blanques de bugada, amb les sacres lluentes, amb els canelobres guarnits de ciris, semblaven un pom de flors. L’altar major no podia pas fer més patxoca. Els galons del pal·li, les motllures de les grades, les petxines dels ninxos, les coronises i els requadros…, tot relluïa com daurat de nou. Els caparrons rissats dels serafins somreien des de les bases i els capitells, tot guaitant les penjarelles de raïms d’or que s’entortolligaven per les torsades columnes. Els sants, en altre temps tan espellifats i consumits, havien tornat de mort a vida. Totes les imatges duien les túniques ben apedaçades i els mantos ben sorgits, com sants de muntanya, pobrets, però endreçats. El braç que li queia a sant Isidro ja tornava a ser al seu lloc, tot apariat i descansant sobre l’aixada; sant Sebastià, bo i encarnat de fresc i amb les sagetes ben platejades, se mantenia altre cop lligat a la soca del martiri; i sant Pau, rabassut, el patró de la parròquia, tronava sobre la peanya, al mig de l’altar major.

Trasbalsat de goig, el rector no cabia en pell i ja li trigava l’hora de fer tocar les campanes per a cridar als feligresos i ensenyar-los aquell bé de Déu que havia d’obrar el miracle de retornar-los a la vida. Molt abans de que el dia claregés, ja anava i venia per l’Església, donant el darrer cop de mà als guarniments dels retaules. Per a veure el goig que faria il·luminat l’altar major, va fer encendre, a tall d’ensaig, els ciris de la credença, els candelers de les grades, les palmatòries dels ninxos, fins els brocs del cornisament… I quan tot va ser encès, quan l’altar va resplendir amb tantes llumenetes juntes, brillant, roent, espurnejant, com una brasa d’or, el rector va sentir que li apuntaven a flor de llavis aquelles paraules d’aire bíblic que sempre li venien a la boca quan l’esperança i l’alegria li brollaven dins del cor: «El camí del temple era esborrat, i el poble no es recordava de les cerimònies; mes jo he fet néixer de les runes la casa del Senyor i he encès els llums del tabernacle…».

Després sortia de l’èxtasi, que per un instant l’acaparava, i tornava a donar ordres an els jaios com per a esmerçar d’alguna manera el temps que tant costava de passar fins a arribar l’hora de lluir el sol i de començar la missa.

—Josep!

—Missenyor…

—Comenceu a apariar els ornaments. Ja ho haveu dut tot a la sagristia? ¿L’amictus, el cíngol, l’alba?…

—Sí, missenyor.

—Vós, Mariagna, aneu a l’hort i colliu totes les roses que trobeu… Feu-ne pomells i les posarem a les floreres… Vull que l’altar sigui ben florit…

—Bé, missenyor.

I tan bon punt va veure que la claror matinal pujava per darrere les feixes de l’Uià, ja no es va poguer aguantar més.

—Vaja, Josep, que ja és hora! Cap a ventar les campanes!…

Però aixís que va haver donat l’ordre, de seguida es va repensar, dient entre si mateix: «No, no! En Josep no sabria tocar-les pas com cal… És un bon home, submís, obedient… però fred, una mica enze, estaquirot… Li manca ànima, esperit, per a fer-les parlar com vull que parlin…».

—No, Josep, no, no hi aneu —va dir an el jaio, que ja començava a pujar els esgraons del cloquer—. Jo mateix les vull tocar… Jo les hi faré dir lo que han de dir…

* * *

I, tot enfilant-se escala amunt, il·luminat, transfigurat com en un rapte d’inspiració, anava mormolant tot baix: «Massa temps han restat mudes, les pobres campanes! Ara, al recobrar la veu, han de rompre a parlar amb sons triomfals… han d’entonar un cant de glòria mai sentit… una cosa d’al·leluia que sigui himne d’alabança al Senyor per haver-me permès edificar l’església… i un crit sorollós de desvetllament per als bosquerols adormits…».

I, tras, tras, va arribar a dalt de tot de l’escala, mentres el jaio davallava, humil. Al trobar-se dins del campanar, lo primer que va fer el rector va ser persignar-se per a què Déu l’il·luminés. Després… s’agafava amb ardiment a la corda de la campana major… i al veure que, amb tot i l’esforç que feia, la cadireta tot just se trontollava, va sentir un moment d’esglai… «Ai, si la campana restés muda, amb tant temps com no ha tocat!…». Però va pegar al llibant una altra estiragassada forta, i, donant allavores tot un tomb, la campana va parlar: Nang!… «Gràcies a Déu, gràcies a Déu!». Una altra estirada més… i el bronzo, rodant amb calma, va posar-se a cantar tot majestuós: Nang… nong… naaaang!… «Això és això, això és això!», pensava mossèn Llàtzer, ple d’alegria. «Aquest és el Te Deum que havia somiat per a celebrar la resurrecció de la pobra església!». Nang… nong… naaaang!… «Mercès, bon Déu, grans mercès!». Nang… nong… naaaang!…

Però tot d’una va recordar-se el rector de que també calia despertar als feligresos ensopits, als feligresos morts, amb un tritlleig ben viu que els eixerivís, que els espolses la son, que els tragués la mort de sobre… i, anant-se’n cap a la campana xica, va agafar el batall amb una ma, i vinga repicar tant com podia! Ning, ninining!… Ning, ning!… «Hala, hala!», afegia el capellà, com per a donar significat a la veu de les campanes. «Hala, hala, desengorroniu’s, habitants del sot de l’ombra!». Ning, ninining!… Ning, ning!… «I veniu tots de seguit!». Ning, ning! «I veureu el miracle de l’església ressuscitada…». Ning, ninining!… Ning, ning!

Després mossèn Llàtzer va parar una estona i, traient el cap pel finestral del cloquer, va volguer veure si la clotada es desvetllava. Mes… tot era silenci i soletat. Les darreres clapes d’ombra s’escorrien pels avencs, fent lloc a les primeres llenques de boira matinal que anaven teixint-se per les pinedes o esfilagarsant-se per l’espai. Però d’ànimes viventes… res. Ni sombra ni rastre. Allavores va pensar el rector que calia redoblar el fervor i el crit de les campanes, i es va posar a repicar alhora amb els dos batalls. Va ser una cridòria desesperada per a fer venir a les ànimes a la vida eterna. Nong! Nong! Nong! Ning, ning, ning! Nong, nong! Ning, ning!

Però, com que, a pesar dels tocs desesperats, la gent no donava senyals de vida, el rector, ja quasibé perduda l’esperança, se va posar a tocar a missa pausadament, tot desencantat i tot marcit. Als crits neguitosos de desvetllament, van seguir els tres tocs mandrosos, cançoners: Nang… nang… nang!… I aquell prec acompassat va ser el que va obrar el miracle…

Quan mossèn Llàtzer va tornar a treure el cap per la finestra del cloquer, va sentir que el cor se li eixamplava. De les casetes mig enrunades del sot n’anaven eixint caputxes blanques i gambetos negres que, com difunts emmortallats que sortissin de les tombes, s’encaminaven pausadament cap a l’església. El rector va alçar els ulls al cel, perquè va creure arribada l’hora de la resurrecció.