XV

DIES NEGRES

Pels seus passos comptats havia vingut l’hivern, amb tot el seu seguici de dies curts, de sol esgrogueït, de cels endolats i pluges canijoneres.

De trist, l’hivern, ho és a tot arreu, però enlloc del món s’hi troba tant com allí als sots, ja de si feréstecs i ombrívols. El dia que, a tall de negra filagarsa, s’estiragassava algun núvol sobre el tros de cel estés entre el cèrcol de moles i cimals, ja podien dir els bosquerols: Déu mos ajut, perquè la fosca s’eternitzava pels sots, com si s’hi trobés bé, per lli aclofada… En aquelles hores de tenebra, llargues com dies sense pa, la gent anava a les palpentes per les cases, perquè, encara que encenguessin llum, ni els gresols ni les llànties feien prou claror per a què les dones s’hi veiessin a feinejar per les cambres, a pujar a les golfes o a davallar als cellerets.

Hi havia dies que talment semblava que els sots, tot i sent tan fondos, s’haguessin acabat d’ensorrar fins al mateix cor de la terra, i que allavors els bosquerols visquessin entre l’espessor dels llimbs.

Però lo pitjor era encara quan, després de les fosques angunioses, venien els dies d’aigua, que no s’acabaven mai més. De vegades era una pluja seguida, perfidiosa, però quieta, d’aquelles que, sense fer soroll, estoven marges i parets i amaren la terra fins a les entrances. Altres cops era un xàfec desenfrenat que feia anar els fals embotits d’aigua i omplia els torrents de gom a gom. Semblava que l’aiguat, tot se n’ho havia d’endur; i, com si no en tingués encara prou de negar hortets i feixes, esllavissava els marges, els pendissos, i dels camins en feia xaragalls.

En voleu, allavors, de gemecs i crits d’angúnia! En voleu de llàgrimes i planys pels casalots! Amb els camins tous, amb els camps enllacats, amb les terres ensulsides, els bosquerols se trobaven sitiats dintre de casa i amenaçats per la fam. Volien menjar… i no podien sortir al defora ni arribar a l’hort a collir vianda. Mancava el pa a la panera… i no podien baixar al moll.

—És per la mala fembra! —deien les dones—, és per la mala fembra de Puiggraciós, que Déu mos castiga aixís!

—Són les malediccions de la parròquia —mormolaven els homes— lo que desencadena aquests flagells!

I com que els xàfecs mai paraven, i plou que plou, i plou que plou…, encara venien més tribulacions i més tragèdies, perquè ara l’aigua descalçava els ratats fonaments de les cases, ara podria els caps de biga, ara feia plorar les goteres per qui, per lla. L’un dia tot era «Veniu, veniu!» perquè s’ensorrava la teulada del corral… L’altre tot era «Correu, cuiteu!» perquè l’aigua es ficava pel barri i se n’entrava al celleret… Amb la mort a dins de l’ànima, la gent corria a apuntalar els sostres que feien moviment o a tapar forats i escletxes amb manats de palla, amb pellingots…

—La nostra hora és arribada! —clamaven les dones, esporuguides.

I els homes responien amb veu ronca:

—Mai llamp de Déu com no morim tots a l’acte, que aixís acabaríem de patir!

Però ja podien resar, ja podien maleir…, l’aigua no s’aturava ni amb renecs ni amb parenostres. Da-li que da-li, da-li que da-li, anava caient del cel sense parar, les unes vegades a bots i a barrals, com si hagués de finar el món…, altres cops tot a pleret, a pleret, com si, afadigada i tot de caure, no portés mica de pressa, ni se n’hagués de deixar fins al dia del Judici. Aixís s’allargaven, aquell hivern, les hores emplujades, aixís venien els dies negres darrere dels dies negres…, fins que un matí, per damunt de les feixes de l’Uià, el sol va treure el cap de mica en mica… Però quin sol va ser aquell més mústic i pansit! Semblava mentida que la llum del món pogués fer aquella cara de malalt i llençar aquelles ullades d’agonia!

Tot seguit els sots se varen tenyir d’una claror entre cendrosa i groga, que feia pensar amb la mort…

* * *

Els dos avis de la rectoria també varen passar els set calzes d’amargura, en tota aquella tongada de llàstimes i condols. Sols i verns en la tribulació, sense consol ni ajuda de criatura viventa, hi va haver cops que de bona gana haurien donat l’ànima per mor de Déu.

Tan xarucs, xarucs, com eren, s’havien hagut tots dosets de defensar contra l’aigua traïdorota, que a lo millor se ficava pels junts de les teules i pels resquicis de les obertures. Per a no deixar-se sorprendre per l’enemic, anaven com furons de l’una banda a l’altra, vigilant portes, finestres i forats, i es rellevaven de nit i dia per por de caure rendits de cansament. Mentres la jaia vetllava, el jaio trencava el son; i, quan se trobaven els dos vellets a l’hora de rellevar-se, «Valga’ns Déu de la creu!», deia tot gemegant, l’avi; i allavors l’avia responia: «Que per sempre ens valgui, amén!». Aquelles pregaries eren com mots de salutació amb què els dos vells se donaven coratge entremig de la congoixa i la solitud.

Però, de totes les penes que passaven, la que els atordia més eren les goteres, que, com més anava, més regalaven de pertot arreu. Allò sí que era un desfici i un neguit! No hi ha pas res al món que faci tanta angúnia com sentir les goteres fent toc, tac, entre la fosca…

Hi havia nits que, rendida de fadiga, la jaia es deixava anar damunt del jaç, i encara no havia tingut temps d’aclucar l’ull que ja li començaven a caure gotes a sobre el cap. «Déu meu, Senyor, assistiu-me!», clamava la pobra vella, tot aixecant-se. I, mentres s’encaminava al passadís amb el llumet a la mà, s’aturava tot d’una al peu de la porta, perquè li semblava sentir que també queien gotes dins del recambró. I, com que al recambró hi havia desada la pobresa de la roba, corria a treure-la del caixabanc, per por de què es mullés, de que es florís. Allavors penjava el llum d’una estaca i es posava a arramassar les peces… Però, aixís que tenia la robeta als bravos per a traginar-la a un altre lloc, s’adonava tot d’un plegat de que també plovia a la porxada… i, com que allí tenien la mica de mestall per l’any, la dona ja no sabia per quin cap girar-se ni lo que calia salvar primer. Allò era un matament…, una congoixa semblant a l’agonia de la mort!

Després, quan el temps se va alçar un xic, semblava que, tant el jaio com la jaia, també s’haurien hagut de revifar una mica…; però no. Per una banda, aquell sol esgrogueït els omplia de tristesa l’ànima… i, després, mai els mancaven trifulgues noves i flagells nous. Quan no eren les calamitats del temps, eren altres penes i cabòries. Pobres avis! Com més vells se feien, més canviaven de tarannà. Aixís com abans no es trasbalsaven per res del món, ara es tornaven corcons i neguitosos, com si un rosec els consumís. Per la manera com se morfonien i frisaven, planyent-se i somicant d’un cap de dia a l’altre, semblaven ànimes penades per manca d’oracions.

No feien més que doldre’s de que les aigües ho havien malmès tot i de que ells ja no tenien esma per a apariar-ho. Per això anaven i venien a totes hores com esperits follets, mor-molant-se l’un a l’altre, a cau d’orella, misterioses paraules de temor.

El jaio exclamava, tot baixet:

—¿Què dirà quan vegi tot això?

I la vella responia, consirosa:

—Pobres de nosaltres! ¿Què dirà?

I escoparrendits, confosos, tots dos miraven el defora i veien que les aigües se n’havien endut torrent avall el tros de jardí de l’hort i que les vores dels caminals tornaven a omplir-se d’un herbei orat, i que les creus del cementiri jeien entre les malves, decantades pel xàfec i pel vent. Però l’esglai gros va ser quan, al tornar a entrar a l’Església, varen veure la misèria que regnava per allí dins. L’aigua havia entrat per sota la porta, deixant les lloses encatifades de llot; la floridura s’havia tornat a apoderar dels vestits de sants i santes, i les aranyes teixien altra volta per les coronises dels altars. Quin rau-rau va ser per als jaios contemplar aquella immundícia! Se sentien com culpables i avergonyits de ser tan vells i de no veure’s amb prou cor per a aconduir aquell devastall.

Per això mai callaven exclamant:

—¿Què dirà missenyor al veure aquesta poca condícia? ¿Què dirà al contemplar això?

I quan va baixar de la cambra el capellà, traspostat, groc, envellit, com si li haguessin tirat els anys a sobre a carretades, els jaios semblava que s’amaguessin, com volent-se fondre terra endins.

* * *

Va ser davant del tràgic espectacle dels cels esmortuïts i dels dies rúfols que li va tocar a mossèn Llàtzer tornar a obrir els ulls a la vida, després de les setmanes de febre i de desvari que havia passat retut al llit. Què desolat, que trist, que deixat de la mà de Déu que ho tornava a trobar tot!

Sinistrament il·luminat per aquell sol esgrogueït i cendrós, mai se li havia aparegut tan funerari com allavores el cèrcol de muntanyes negres a on vivia aparedat. En comptes de tornar a néixer a la llum del món, li semblava que, lo que feia, només era canviar de sepultura. Aixís com fins allavors havia estat enterrat al fons d’un llit, d’aquí endavant tornaria a tenir per tomba la negror dels sots. Sa tornada a l’existència estranya d’home enterrat de viu en viu se li apareixia com la pena més esgarrifosa i al mateix temps com la senyal tremenda de que encara no havia complert el càstig dictat per la divinal sentència. Ell, que ja s’havia imaginat la benaurança de no haver de veure més aquelles esquerpes fondalades ni aquells tous d’ombra espessa del fons de les boscúries…, ell, que ja somiava no tornar a sentir parlar d’aquells homes dormilegues que coven la maldat sota la son i que, enllepolits pel dimoni de la carn, abandonen la missa i els sagraments…, ell, que ja entreveia l’estrella lluminosa que anunciava la fi del seu calvari…, ell, que ja se sentia quasi esbandit del pecat d’un dia i pensava anar a gaudir les misericòrdies celestials…, se trobava altra vegada presoner de l’ombra i encadenat al peu dels cingles i els turons!

Per a endolcir un xic el càstig de tornar a la vida a què es veia condemnat, no trobava més consol que fer-se venir a la memòria tot lo que havia vist com entre somnis en aquelles hores de febre en què ja li semblava ser de l’altre món. Amb els ulls clucs i la testa alta, com aquell que assaboreix una visió agradosa amb el pensament…, amb quina delícia no tornava a contemplar els fúnebres fantasmes que li havien ballat davant del llit per entre les boires del desvari!

… Primer veia una gran foscúria, una negror fonda, com la que deuen veure els difunts dins dels enterraments en què reposen. Però vet aquí que tot de sobte van començar a bellugar-se sobre aquell món del no-res unes llumenetes com espurnes que acabaven de fer més espessa la fosquetat. Eren uns llumets tremolosos que anaven i venien, pujaven i baixaven, s’amagaven i tornaven a sortir, fent sempre ballarugues davant dels ulls… «Calla! Això és que sóc mort…», deia allavores, «mort i enterrat…, i aquestes llumenetes deuen ser els focs follets que saltironen pel cementiri». Però de seguida replicava: «No, això no pot pas ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiria, com ara sento, que va plovent sobre meu…. I de que rebia la pluja no podia pas dubtar-ne… Una per una, haguera pogut comptar les gotes que em queien damunt del cap. Mes ¿què deuria passar allavores que els llumets anaven venint, venint, com si volguessin tocar-me? Tant i tant se van atansar que vaig veure que no eren pas focs follets. Eren gresols, els gresols que duien a la mà els jaios per a venir-me a assistir. De primer no vaig entendre ben bé lo que feien forfollant pel llit i regirant el tapall; però després ja començava a capir que lo que volien ara agafar entre tots dos les vores del llençol per a mudar-me de seti… Lo que no arribava a endevinar era si em treien d’allí per a lliurar-me dels degotalls que em queien a damunt, o bé… si tanmateix m’havia arribat la darrera hora i m’havien d’enterrar, i els avis ja em duien cap al sot, sostingut per les puntes del suari. Allò, sí que mai ho vaig entendre, mai…».

I aixís, assegut a l’entrada de la rectoria, anava fent memòria, mossèn Llàtzer, de les seves cabòries de malalt, com si volgués sorgir amb els pensaments retalls de somni i llenques de desvari… quan, tot de sobte, va semblar que es desvetllés de les visions de la tomba per a pensar en les coses d’aquest món.

Amb una veu entelada i tremolosa que transparentava la debilesa de l’esperit, va cridar als jaios:

—Josep, Mariagna, veniu! Déu-me un xic d’aire. Ajudeu-me a alçar…, que sortirem al defora… Vull veure l’església, vull veure el jardinet…

Al sentir aquests mots, va semblar que als avis se’ls glaçava l’ànima. El vell va mirar a la vella, com exclamant silenciosament: «Ja és arribat el moment que tant temíem!». I la vella movia el cap, com volguent dir: «Ai, pobres de nosaltres! ¿Què dirà quan vegi aquella desolació?».

I mentres, l’un a un costat i l’altra a l’altre, anaven caminant i sostenint al capellà, pensaven anguniosos: «Ara, ara se n’adonarà i farà una exclamació de pena».

Perquè no eren pas renys, lo que temien els jaios, de mossèn Llàtzer, sinó aquelles paraules de dolça planyença que gastava tot sovint i que encara sembla que facin més mal al cor.

* * *

Quan mossèn Llàtzer va ser al defora i va alçar el cap envers el cèrcol de turons i cingles que el tenien enrotllat pertot arreu, va sentir al cor un gust de fel i vinagre, com no l’havia sentit mai, ni en les hores de major dolor.

Amb aquell sol esgrogueït que il·luminava la terra amb claror tremolenca i llagrimosa com la d’un flam de funeral, els sots semblaven el reialme de l’eterna quietud al darrer dia del món. Arreu surava un silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumia la frisor de les arbredes, la gelada aturava el pas dels reguerols. No s’olia ni un respir ni una alenada, ni un crit de bèstia, ni un xiu-xiu d’oreig… Tot callava com si la vida s’hagués parat, com si les coses del cel i de la terra estessin a punt d’esvanir-se per sempre més. Fins les pobres cases mig enrunades que s’escampaven pel sot feien un posat com si patissin, com si estessin malaltes, o potser a punt de morir. A l’Uià, els vents havien torçat la xemeneia de la cuina baixa i decantat la torratxeta de sobre el trull, i l’edifici semblava que anés de tort. A Cal Pere Mestre, l’empenta de l’aigua havia esbotzat la llenca de mur que corria de la porta al finestró del corral; i, amb aquella gran boca oberta, la casa tenia l’aire de fer el darrer badall de l’agonia. A Can Pugna, que havien hagut d’apuntalar per part de fora arrambant a les parets cairats i bigues, apareixia com un casalot coix, que de tan ranco anés amb crosses. Les tàpies corcades de Romaní, que de tan decantades ja feia anys que semblava que pesessin figues, ara s’havien desplomat un bon xic més i estaven leri-leri si van o no van de trompis rostos avall…

Mossèn Llàtzer se va passar les mans davant dels ulls per a no veure semblant desolació.

—Això és la mort! —deia entre si—. Això és la mort que em va voltant per tots cantons! Això és la mort, que em fa babarotes, que s’acosta com si em volgués tocar, però sense arribar-me mai a posar la mà al damunt! Se moren els camps, se moren les cases…, tot se mor menos jo, que, trist, me migro enyorant la pau eterna… Les cases arribaran a caure a engrunes… Mancada de xopluc, vindrà un dia en què la gent dels sots haurà de cercar refugi dins les baumes, esperant la darrera hora… Després tot se convertirà en un fossar immens, en un cementiri sense fites… i jo…, jo encara restaré vivent, com si Déu me designés per a vetllar la son dels morts…

Però es va deturar de sobte el capellà mentres feia tan negres pensaments, perquè, baixant els ulls a terra, va quedar sorprès i corglaçat a la vista del jardí. A l’adonar-se del devastall d’aquell bocí de terra, un temps florit i ara arrasat… va semblar que anava a obrir la boca per a llençar un gran sospir que exhalés el seu condol. Els jaios ja abaixaven el cap com si per endavant s’avergonyissin de la paraula planyívola que anaven a sentir; mes el capellà, per a no fer pena als seus sirvents, va ofegar el plany a dins del cor i va passar de llarg, llençant només una mirada trista cap an aquells indrets mortuoris que ell havia ressuscitat amb son amor.

Va donar després unes quantes passes més amunt, sempre anant cap a l’església; i a l’arribar als xiprers del cementiri va veure, amb dolor de l’ànima, que per les vores dels caminals tornava a créixer l’herbei, amb més saba, amb més orgull que mai. «Ara sí, que no es podrà estar de queixar-se…», varen pensar els avis amb temor; mes el capellà, silenciós sempre, va passar tancant els ulls com per a no veure la misèria que el voltava.

Al cap i a la fi varen arribar al peu de l’església. Varen empenyer la porta, i tot d’un plegat se’ls va presentar a davant tota la desolació que regnava al lloc sagrat… Crostes de floridura pels vestits de sants i santes, cortinatges de teranyines per coronises i ninxos dels altars, una catifa de fang estesa a terra, brossa i runa pertot arreu… Allavores la pena del rector va esclatar tota plegada, mentres venia als avis una suor freda, una angúnia, un tremolor…

—Prou, Senyor Déu meu! —clamava mossèn Llàtzer—. Prou! No em castigueu més, que ja reconec vostre poder infinit!

I després, girant-se an els jaios i senyalant-los amb la mà la calamitat que omplia el temple, va preguntar-los amb gran tristesa:

—Però ¿que és això? Digueu-me! ¿Què és tot això?

Mes els avis, en compte de respondre, van començar a somicar, mentres les llàgrimes els corrien cara avall.

—¿Que ploreu? —va preguntar el capellà al jaio.

—Sí que ploro —va fer el vell.

—Però ¿per què? Digueu per què…

—Perquè ja no tinc força, missenyor.

—I vós, Mariagna, Mariagna!

—Perquè no som bons per res.

—Oh! Pobres avis! No digueu pas més això! —exclamava, enternit, el capellà—. No digueu pas més això, que em feu l’ànima a bocins!

I aterrat, retut, amb el cap amagat entre les mans, el sacerdot rumiava, amb esgarrifances entre pell i os, que la soletat mortuòria que somiava suara encara no era tan ferotge com la que veia venir en aquell moment. Els jaios també estaven a punt d’abandonar-lo, se’ls acabaven les forces, se moririen qualsevol instant… i ell, sol i vern, desemparat, hauria d’anar sense esma, com una ombra vagarosa, pels sots dels morts…