VI

LA GENT DELS LLIMBS

Trico, trico…, trico, trico, padrins xarucs i caps de casa, tots els veïns de la parròquia s’havien deixat caure al sot de l’església per a veure què volia el rector nou.

Els quins davallaven de dalt del Serrat no feien el visatge tan tristoi com els quins venien del fons de les clotades, ni duien vestits tan foscos, ni semblaven tan sorruts. Fins n’hi havia, com el vell de Can Janet, que a ratos s’esqueien a dir un mot amb el gran del Malaric o amb el jaio de Pollonell, o bé amb l’avi Carbassot, que, havent-se trobat pel coll de Can Ripeta, havien baixat tots junts fins al bell peu de la rectoria.

Però, els quins sortien de dintre els sots, fos dels pendissos pedregosos del Sunyer o de les foscúries del Bosc Negre…, aquells sí, que no podien fer un posat més totxo, ni una cara més pansida. Tenien uns andamis i uns tirats, i un mirar tan sopit, i una fatxa tan esquerpa, i una positura tan encongida, que talment semblaven una corrua de pregadéus de rostoll. Quasi tots duien uns trajos balders, fets d’una roba de vellut obscura, fosca, però destenyida pel frec de la brossa i dels terrossos, aixís… com d’un to dubtós, que primer hagués sigut negre i després s’hagués tornat d’ala de mosca i hagués acabat per ser de color de gos quan fuig… Tot plegat feia una taca tèrbola, terrenca, polsinosa, com de gent que, havent estat soterrada per llarg temps, s’hagués descolgat de terra per a comparèixer a la cita.

Arribaven tots taujans i silenciosos. Amb prou feines se saludaven, com si els dolgués de dir un mot; i, mentres els uns s’asseien als pedrissos del voltant del cementiri, els altres s’arrupien a la paret de l’església o s’arrambaven d’esquena a les enrunades tàpies de la rectoria.

Dels veïns més propers de la parròquia, no n’hi mancava pas cap. Eren gent xaruga quasi tots, carregats de nafres i de xacres, com rosses per a anar al canyet. Ací es veia a l’avi Pugna traginant un goll tan gros que li abraçava tot el coll, des del clatell al sotabarba. Allí hi havia en Pere Mestre, amb aquella cama curta que el feia ranquejar tot fent ganyotes. Després venia el jaio de Romaní, l’Aleix de les Tòfones, cargolat a tall de serp i mig rient per sota el nas. Més enllà, una mica enretirat, igual que si es dongués pena de barrejar-se amb aquells padrins xacrosos, hi havia en Cosme de la Rovira, d’un color de cara tot trencat, i alt i prim com un pollancre. El cego de l’Uià seia a la porta de la rectoria, al costat del Bepus, el masover, que no deixava el vell ni a sol ni a sombra, quan no se’l vigilava la mestressa…

Amb tot i haver-hi per lli aplegada tanta gent, surava arreu una llei de quietud estranya, com si aquells homes tinguessin el do misteriós de moure’s en el silenci, sense piular, ni respirar, ni fer remor de cap mena. L’un s’estava amb el cap caigut sobre el palmell de la ma, com si dormís; l’altre, tot encantat, tenia els ulls fixos sobre els munts d’herba del cementiri, acabava de segar; aquest, amb la vara de freixe que tenia als dits, gratava suaument la terra de davant seu; aquell restava amb la boca badada i els ulls clucs, com un babau.

Quan mossèn Llàtzer va sortir a la porta de la rectoria, van girar un moment el cap com tafanejant al rector nou; però de seguit van tornar a enfonsar-se a l’ensopiment de sempre. Ni l’aspecte atractívol del capellà, ni l’expressió compassiva del seu rostre, ni l’aire de dolor que rodava pels seus llavis, ni la lluïssor d’uns ulls encara plens de joventut, que semblaven contradir la blancor d’un cap cobert de neu, no van causar pena ni glòria als espessos bosquerols. Més aviat feien cara de sentir-se vergonyosos i encongits davant d’aquella bondat adolorida.

* * *

El rector se’ls mirava, se’ls mirava… i, sens poguer-hi fer més, altre cop se li omplia el pensament de funeràries imatges. Al contemplar tan aclaparada i abatuda a la munió de feligresos que s’asseia pel pla del cementiri, se li representava que tenia davant seu, tota plegada, a la humanitat tristoia que havia passat pels sots durant els sigles. A sota terra hi jeien, en la pau de la mort, les generacions passades. A damunt, sobre el fossar, s’hi escampaven les generacions del dia, gairebé tan somortes i dormilegues com les de sota, que dormien el somni etern… Però an el capellà l’esfereïa aquella idea, i per això es passava les mans pel front, com per a esborrar el fantasma que tan a deshora li tornava a contorbar el pensament. No eren pas tenebres ni imatges desfallidores lo que li convenia, en aquells instants, per a tocar el cor dels rústecs adormits. Era fe lo que calia, fe ben ardenta en la resurrecció dels morts… Era caritat, caritat redemptora, lo que necessitava per a deslliurar a les ànimes obscures que vagaven sense esma per la foscúria dels llimbs…

I allavores el capellà, com si fes un esforç per a fer-se venir a la boca les paraules de pietat que en altres temps sempre tenia a flor de llavis, va dirigir-se als feligresos, tot obrint els bravos amb un gesto de pare que va a parlar a sa família, ple d’amor.

—Fills meus, jo us he cridat perquè… ja ho veieu!… la pobra església se’n va a trossos… i hem de veure si entre tots l’apariem. Doneu, per pietat, una mirada allí dins… i digueu si no us fa llàstima una misèria com aquella! Jo, la primera vegada que hi vaig entrar, no vaig pas poguer aguantar-me els plors… Ja ho sé, ja ho sé, que en aquestes clotades a on viviu, veritables valls de llàgrimes, tot és pobresa i desolació. Mireu’s, jo mateix tinc la rectoria tota enrunada, i m’he hagut d’arraconar a la part del porxo, que encara s’aguanta poc o molt… I ja em penso que lo que em passa a mi us passarà a tots vosaltres. Però, per misèria que patim, un racó per a arredossar-nos, un indret per a lliurar-nos, a la nit, del vent i de les aigües, el tenim tots, tots… menos Déu! L’església talment sembla una casa pairal abandonada pels fills. Tota cau, tota s’esberla, les voltes s’obren, s’esquerden les parets, i els aucellots fan niu a les cornises i s’ajoquen pels altars… ¿I no us fa pena això, fills meus? ¿No sentiu mai veus de remordiment que us cridin: «Vosaltres teniu casa… i Déu no en té? ¿Vosaltres dormiu a xopluc… i la pluja entra a l’església?…».

La major part dels feligresos escoltaven com estaquirots la predica del capellà, sense dar senyals de vida. Els quins semblaven menos enzes, tot lo més que feien era moure el cap d’una manera indecisa, que no se sabia si volia dir que sí o que no. Mes el rector, per això, no es desanimava, com si a còpia de bondat i d’indulgència es vegés amb prou cor per a fer-se’ls seus i encomanar-los els fervors que li bullien dins de l’ànima.

—I encara, fills estimats, heu de pensar una altra cosa… i és que el temple de Déu també és el patrimoni sagrat dels feligresos, la casa pairal dels cristians. No oblideu que sota aquests murs que ara s’ensorren hi han vingut a resar i buscar refugi les altres generacions, els vostres pares, els vostres avis, tots els vostres antepassats. Recordeu’s que allí dins d’aquella nau vos van arruixar el cap, al venir al món, amb les aigües del baptisme; recordeu’s que allí us van ensenyar, de criatures, els sants manaments; recordeu’s que allí us van lligar per la vida amb la dona que heu estimat; recordeu’s que allí heu vingut a resar la darrera oració per als vostres morts, abans de donar-los terra!… ¿Com podeu permetre, doncs, que resti sola i verna, tancada i feta runes, aquesta casa de Déu que s’ha alegrat amb vostres alegries i s’ha entristit amb vostres penes? ¿Com podeu volguer que callin eternament aquestes campanes que han repicat alegroies pel vostre bateig i han plorat amb dolor la mort dels vostres? ¿No l’enyoreu, aquesta veu amiga que us dóna el bon dia i la bona nit, que us desvetlla i us adorm, que us avisa la tempesta i el bon temps, que us crida a la festa, a l’oració, i us senyala les hores de la vida?… ¿No l’enyoreu? Digueu-me! ¿No l’enyoreu?

* * *

Els bosquerols no obrien boca. Ni empaitats frec a frec per les fogoses preguntes del capellà, sabien dir una paraula ni fer un signe qualsevol. Més aviat feien cara d’anguniats i neguitosos, com si els amoïnés i els dongués pena aquella exaltació del rector nou, que maldava tant com podia per a arrencar-los a l’etern ensopiment. Semblava que no estessin bé, que patissin…, que els burxessin…, que els entrés una mena de desfici… No sabien què fer ni com estar-se… N’hi havia que amb la llengua tocaven l’ase; n’hi havia que daven copets a terra, fent anar el peu… L’un se burxava l’orella, l’altre es gratava el cap…

«Són bestioles de bosc!», pensava el capellà, davant d’aquell silenci, ple d’angúnia. «Són talps de la terra, engorronits a les arrugues de les muntanyes, a on hi tenen fet el cau… Els sap greu que se’ls desvetlli, com si avorrissin la vida. Més s’estimen dormir quietons dins les tenebres que caminar cap a la llum. Estant-se a la fosca han perdut la vista, com han perdut la paraula vivint en la solitud…». El pobre rector se trobava trist d’esperit i corglaçat, perquè ja desconfiava de poguer-los fer obrir els ulls i fer-los badar la boca. I… lo que l’acabava de contristar era que, bo i a mida que perdia l’esperança de ressuscitar-los, sentia néixer dintre seu un sentiment… que l’esfereïa a l’adonar-se’n. En lloc de pietat, de commiseració, començava a sentir rancúnia, rancúnia i fàstic contra aquella gent sorruda que anava amb la vista a terra i no sabia dir un mot.

—Però parleu, per caritat! —clamava mossèn Llàtzer—. Digueu una paraula! Sembleu muts, Senyor Déu meu! Sembleu morts!…

I allavors va començar la tirallonga de les misèries, l’eterna lletania de quan se’ls furgava massa.

—Som tan pobres…

—Anem tan escassos…

—Estem tan endarrerits…

—La collita ha estat tan magra…

—Se mos ha mort tant bestiar…

—Mos va tot tan malament…

—Però jo no us demano pas hisenda ni cabals, Senyor bon Déu —feia el rector, despacientant-se—. Jo només vos demano cor, esperit, braços que m’ajudin, cossos que es moguin, cames que caminin… Jo no us demano res més que voluntat, una mica de voluntat! Les obres de la pobra església, les podem fer a terrelló. Jo faré venir un mestre o dos de l’Ametlla, però vosaltres m’heu d’ajudar en aquesta obra santa d’aixecar el temple de Déu… Els quins teniu pinedes podeu dur cairats per a les bastides; els quins vos esteu vora del cingle podeu fer camins de pedra fins aquí; a la pujada de l’Uià hi ha prou pedra de calç per a poder-ne fer unes quantes cuites; de baix de la riera del moll es pot pujar la sorra que faci falta…

Tothom estava mut, com si no entenguessin lo que els deien.

—És dir que no voleu fer res per l’església! —exclamava, indignat, el capellà—. És dir que no voleu fer res per Déu!

Ni una paraula. Tothom callat. El rector se’ls mirava amb els ulls plens d’ira… i altre cop li venia la dèria al pensament de que tota la munió que tenia a davant seu no era res més que un ramat de bèsties. «Bestioles del camp… Animalets del bosc… Si fins ne tenen la cara… i els tirats! Déu me perdo si peco!», pensava el capellà, «però no puc apartar de mi aquesta infernal cabòria. Ho són! Ho són! No cal més que mirar aquest home de galtes amb barballeres i ulls negats d’aigua, per a veure que és un bou, fet i dit. I aquest, de cara rodona i ulls esverats i nas menut… Si això és una òliba! I aquest, amb el goll penjant i la testa bonyeguda, sembla un galapet… I aquell ranco, una granota, quan fa aquella llei de saltirons! Déu me perdó! Déu me perdó!». I espantat dels propis pensaments, que semblaven rauxes de desvari, el rector va redreçar-se, i, aixecant enlaire un braç misericordiós, va dir an els rústecs feligresos:

—Aneu, aneu en nom de Déu! I que el Senyor vos beneesca a tots!

Els bosquerols no esperaven altra cosa. Tots van anar girant cua, l’un esquitllant-se cap al Serrat, l’altre esmunyint-se cap al Bosc Negre, cadascú buscant el cau, per a tornar-s’hi a enterrar en vida.

Els quins anaven pel mateix camí, mormolaven en veu baixa:

—Quines endergues, el rector!…

—Ves amb quines orgues surt!

—I aquells ulls que fa d’esperitat!…

—Si sembla una mala cosa!

Altres somreien amb aires mofetes:

—Ves… fes-li una església nova! —deia en Pere Mestre tot ranquejant.

—Sí… —responia l’avi Pugna, fent sacsejar el goll—. I a mi em cau la casa a trossos…

—I a mi tuta se m’aclufa… —afegia l’Aleix de les Tòfones, mig somrient per sota el nas.