Capítol 20. EL REI AMB EL PP

Després d’una llarga i atzarosa etapa de regnat amb el PSOE que encara caldeja, el rei Joan Carles va entrar en una nova fase política amb el Partit Popular. Al principi, molt més pacífica. Després de tants escàndols, sobretot a l’entorn de l’eix neuràlgic del complicat 1992, la família reial tornava a regnar al paper couché amb les seves millors gales, en bodes, batejos i funerals.

Després de la fastuosa boda de la infanta Helena a Sevilla, el 1995, la Casa Reial es va adonar que aparèixer a la portada d’Hola disparava els índexs de popularitat de la institució molt més que mil articles d’ABC, i ho va tenir clar. Les infantes van deixar d’aprofitar la roba vella de la mamà, i es dedicaren a lluir amb la millor planta possible modelets dels dissenyadors de més alta volada. La imatge d’Helena de Borbó amb grans pameles, i la del seu nou espòs amb extravagants pantalons que fessin parlar a Tómbola, es van incrementar en actes mundans de tota mena. A la infanta Cristina també li va arribar el torn, quan s’anuncià un prometatge que semblava gairebé com el de la resta de la humanitat, encara que el nuvi, Iñaki Urdangarín, l’havia robat a una altra que no era princesa. No podia haver escollit res millor que un jugador d’elit, tot i que fos d’handbol, en una etapa en què les «anitas obregón» del món perseguien futbolistes, que, juntament amb els toreros, es van convertir en l’última dècada del segle en l’espècie més perseguida per aspirants a famoses. La boda de Cristina a Barcelona, realitzada per a Televisió Espanyola per Pilar Miró, que abans ja s’havia encarregat de la de la infanta Helena, va ser un nou èxit d’audiència. Un espectacle en tota regla.

Després van venir els fills de totes dues, i els professionals de la premsa van haver de fer hores extres per no perdre’s ni un minut de la llarga espera davant les clíniques privades en què van néixer. El poble espanyol no es podia perdre les primeres moixaines de Froilà, el petit Joan Urdangarín i Victòria Frederica, i les cadenes de televisió interrompien les emissions habituals per anunciar unes notícies tan bones en directe. La mort de la mare del rei, Maria de la Mercè, comtessa de Barcelona, el gener de 2000, va acabar de donar l’última capa de vernís d’humanitat a la família reial, que tant necessitava després de diverses temptatives del PSOE de conjura a la Corona. Al funeral, com ja havien fet al de Don Joan, el rei i la reina van aparèixer junts, plorant emocionats, i novament la premsa va donar un ressò desproporcionat al gest, com si plorar la mort d’una mare fos un fet extraordinari. Francisco Umbral, els últims anys entregat a explicar al país com n’era d’humà el rei «que no quiso ser Franco» (cosa que es podria entendre en un doble sentit, sense la majúscula a Franco, tot i que no era la intenció de l’escriptor), va publicar a la seva columna diari a d’El Mundo: «Este Rey Juan Carlos, que tanto ha enseñado a reír a los ásperos españoles, es un hombre que llora cuando le pasan cosas. A la gente le gusta saber eso». Encara que també deia: «El Rey llora con un ojo, pero me mira con el otro…».

El monarca mirava al seu voltant, com dient «¡A ver qué pasa…!». I és que l’arribada al poder d’Aznar l’hauria d’haver tornat a les activitats vel·leïtoses de les vacances amb el iot i els casoris, sense més preocupacions. Però encara no es podia baixar la guàrdia. Calgué seguir encara diversos anys, fins avui, amb un ull obert per vigilar el que passava en el desenllaç final de tots els sumaris que s’instruïen als jutjats. El PSOE havia deixat massa rastre.

Abans d’aconseguir arribar a La Moncloa, malgrat els escàndols del PSOE que treballaven a favor seu (sobretot el tema GAL, que en el model favorit del poder polític establert a Espanya, el dels Estats Units, hauria acabat amb la dimissió de Felipe González molt temps abans), el Partit Popular no ho va tenir gens fàcil. No perquè comptés o no amb la confiança de la banca o la CEOE, o amb la simpatia o no del monarca. Es que enfront dels espanyols defraudats pels presumptes socialistes, la dreta no era realment una alternativa. Desencantar-se davant el lladregueig del PSOE i fugir cap al PP només se’ls podia acudir als que estaven atrapats en la sensació de fugir del foc per caure a les brases que el sistema democràtic de la monarquia parlamentària havia aconseguit anar consolidant al llarg dels anys. Al PP ho sabien i es van esforçar a fer una campanya per moure’s cap al centre, encara que fos a costa d’uns quants caps —«cráneos privilegiados», que diria Valle Inclán— del PP més recalcitrant. Però abans de guanyar les eleccions el 1996, per pura desesperació d’un electorat l’alternativa del qual era abandonar-se a l’abstenció en massa, a Aznar li van fer la traveta unes quantes vegades.

Al rei Joan Carles, molt en particular, li costava bastant acceptar el fet previsible que el PP arribés al Govern un dia no gaire llunyà. S’havia sentit massa còmode amb Felipe González i, sobretot, lligat a ell pels secrets compartits. Durant la campanya electoral de 1993, en un debat en directe amb el líder del PSOE a Antena 3, José María Aznar va dir algunes coses que tothom tenia ganes de sentir sobre els escàndols de corrupció econòmica i la guerra bruta. Venint d’ell, no era per llançar les campanes al vol, però era alguna cosa, i a banda de ser un èxit d’audiència, el debat va donar el líder del PP com a clar guanyador. Però immediatament després, mentre el públic esperava impacient la segona entrega, que havia de tenir lloc al plató de Telecinco entre els mateixos adversaris, Aznar va rebre una trucada amb el consell reial de no tibar massa la situació. «Menos crispación», era la consigna. El 31 de maig de 1993, tot Espanya estava enganxada a Telecinco com si anessin a emetre la final de la lliga… O més, perquè el debat preelectoral va assolir unes xifres d’audiència que no van ser superades ni pels moments més calents de Gran Hermano. Fou el rècord de la cadena en tota la seva història, mai batut fins al dia d’avui. No obstant això, Aznar desaprofità l’oportunitat i va defraudar. El públic es va quedar parat davant la imprevisible i anodina desaparició de les referències a la corrupció. El PP va reduir l’avantatge que havia adquirit al debat anterior. Acabà perdent les eleccions.

Amb tot, els vuit milions de vots que va obtenir en la derrota de 1993, la falta d’altres alternatives, el punt de vista del Govern ianqui sobre el contenciós, ja situaven Aznar com un inevitable futur president amb vista a les següents eleccions. Com ja hem comentat en un altre capítol, en cercles pròxims al monarca s’especulava sobre la possibilitat d’una «tercera via» amb Mario Conde al capdavant per donar sortida a la situació, però aquesta opció va quedar descartada definitivament després d’un viatge de Joan Carles als Estats Units, l’octubre de 1993. Quan va tornar, Aznar va ser rebut a La Zarzuela i després es reuní a la Moncloa amb Felipe González per començar una mena de «traspàs de poders» per endavant, amb diversos acords per desempallegar-se de Mario Conde de manera definitiva (el 28 de desembre següent el Banc d’Espanya va intervenir Banesto) i pactar un punt final per al tema GAL.

El 3 de març de 1996, el Partit Popular va guanyar les eleccions generals. Però, per a la tranquil·litat del PSOE, Aznar es va avenir a negociar, per mitjà del monarca, importants nomenaments que afectaven els ministeris de Defensa (amb Eduardo Serra al capdavant) i Interior (amb Ricardo Martí Fluxá com a segon de Mayor Oreja), i també el CESID (amb el general Javier Calderón com a nou director general). Després, el 2 d’agost, va decidir no desclassificar els papers del CESID. I, després del judici del cas Marey celebrat a l’estiu de 1998, va concedir l’indult a Vera i Jose Barrionuevo, que no arribaren a passar ni un any a la presó. El Govern del PP també va col·laborar a ajudar Polanco i Cebrián en el cas Sogecable per petició del rei.

Pel que fa al cas KIO, Aznar havia començat per explicar a Manuel Prado, quan va recórrer a ell per primera vegada, en una entrevista que tingueren a la primavera de 1994, que el PP no es mullaria pel rei en un escàndol de corrupció econòmica (o si el rei no actuava com a garant de la unitat d’Espanya). Però cal no oblidar que un dels destinataris dels telegrames que Javier De la Rosa va enviar des de la presó el novembre de 1994, juntament amb el rei i Jordi Pujol, va ser José María Aznar. No se sap amb certesa què podria significar una advertència d’aquella mena, encara que De la Rosa ha parlat alguna vegada d’una «maleta de dinero» lliurada a un dirigent del PP. Fos com fos, després de les eleccions de 1996. El novembre d’aquell mateix any, el Govern d’Aznar ja col·laborava amb el rei quan Sabino Fernández Campo va ser cridat a declarar sobre l’entrevista que havia tingut amb De la Rosa, a través del vicepresident del Govern Francisco Álvarez Cascos.

Se segueix dient que «no hi ha química» entre el rei i el líder del PP, tot i que la primera dama, Ana Botella, s’esforci a resultar simpàtica. Davant de testimonis, Joan Carles ha criticat i ridiculitzat Aznar múltiples vegades «¡Pero qué corto, qué hombre tan corto!», diuen que exclamà. A banda d’això, el monarca no s’ha contingut gens ni mica i s’ha comportat a la descarada diverses vegades. Com quan va anunciar el compromís matrimonial de la infanta Cristina el mateix dia en que Aznar era rebut pel president Clinton; o quan va abraçar efusivament Felipe González davant una munió de fotògrafs, després d’una sòbria encaixada de mans amb Aznar, a la recepció per celebrar el seu sant als jardins del Campo del Moro, el juny de 1998. Però tot això deixa de tenir d’importància quan, en el que realment compta, regna l’harmonia.

Aznar ja havia advertit a Manuel Prado, el 1994, que el que més li importava, com a Franco, era la «unidad de la patria». I aquí, pel que es veu, el rei s’està comportant. Al marge d’una breu etapa, ja superada, en què la treva d’ETA semblava que anunciava una negociació final al conflicte (que, segons algunes fonts, podria haver estat potenciada en certa manera pel secretari d’Estat per a la Seguretat, Ricardo Martí Fluxá, el segon de Mayor Oreja a lnterior en aquesta etapa, i abans cap de Protocol a la Casa Reial), el Govern del Partit Popular torna a ser on volia ser. Com que tothom sap ben bé de què va la cosa, que per a això els telenotícies obren tots els dies amb el mateix tema, sobren les explicacions.

Això sí, el «nacionalismo» espanyol d’Aznar segueix amb les mateixes característiques curioses que sempre va tenir en les distintes etapes polítiques de la Transició. Durant el seu Govern s’han donat impulsos importants i decidits per a la «integració» de l’Estat espanyol en organismes internacionals com l’OTAN i l’Europa comunitària, amb decisions vinculants que afecten la defensa i la independència econòmica de l’Estat, naturalment sense fer cap consulta popular; per què?

Precisament aquestes qüestions van provocar l’única crítica al rei des dels fòrums polítics institucionalitzats que s’ha pogut constatar al llarg dels 25 anys que ja fa que regna. L’hi va llançar Julio Anguita, i no precisament com una floreta, just abans que la campanya d’«acoso y derribo» contra ell li costés el cap. «Lo que tiene que hacer el rey es callarse», va afirmar Anguita el setembre de 1996 en una roda de premsa, dos dies després d’haver parlat, a més, al míting de la tradicional festa anual del PCE a Madrid, de la República, el federalisme i el dret d’autodeterminació dels pobles (incloent-hi l’espanyol). Aquestes paraules eren una rèplica a diversos discursos en què el monarca s’havia referit a l’OTAN i a Maastricht.

El rei havia dit sense embuts que la renovació de l’OTAN hauria de permetre la plena participació dels països que la componien i advocava per una reforma que facilités la plena integració d’Espanya a l’Aliança. Fou en el discurs que va pronunciar a la seu de l’OTAN, a Mons, Bèlgica, el 25 d’abril de 1996, redactar inicialment per José de Carvajal Salido, aleshores director general de Seguretat i Desarmament, i després acabat de polir a La Moncloa (Felipe González encara era president en funcions, però va enviar el discurs reial, per cortesia, a la seu del PP). Joan Carles també havia tractat del tema d’Europa en diverses al·locucions públiques (entre altres a la del 30 d’agost de 1996, amb motiu del Consell de Ministres presidit per ell mateix a La Zarzuela), en què defensava els acords de Maastricht: «Los objetivos que, a plazo fijo, España desea alcanzar en el seno de la Unión Europea exigirán decisiones importantes por parte del Gobierno y un esfuerzo considerable de todos los ciudadanos…», va dir aquell dia. I tot això va provocar que l’aleshores líder d’Izquierda Unida digués: «El Rey, con el tema de la OTAN, lo mejor que podía hacer era callarse. Y, en el tema de Maastricht, callarse. Y si no se calla en estos temas, hombre, que le eche una mano a la justicia en el sentido de todo lo que está pasando. Pero yo creo que es mejor que se calle, cumpliendo su papel constitucional».

El «que se calle» d’Anguita no el van haver de contestar ni Aznar ni el rei, perquè ja se’n va encarregar gent com Felipe González o Cristina Almeida (que va dir que Anguita estava «hablando de otro mundo»). Convertiren les seves reaccions davant les paraules del comunista en una defensa de la monarquia. El tema del paper de l’Estat espanyol en els organismes internacionals ni es va debatre. Però, això sí, durant setmanes les tertúlies radiofòniques van polemitzar sobre si es podia criticar públicament el rei o no. I naturalment van arribar a la conclusió que, en tot cas, encara que es pogués, no s’havia de fer. Per ampliar les seves informacions sobre el tema, la COPE va encarregar una enquesta a l’empresa Sigma Dos sobre l’opinió dels espanyols respecte, entre altres, a la qüestió: «¡Es, en general, aconsejable o desaconsejable el hecho de que se le planteen críticas al rey?». El mer fet de posar-ho en dubte resultaria objectable en un Estat que estableix la llibertat d’opinió i d’expressió com a drets fonamentals; però només el 15,8% dels consultats van entendre que sí que estava bé analitzar, i reprovar, si calia, les actuacions del rei. Una aclaparadora majoria donava la raó a les consignes del pensament únic.