Capítol 2. ELS DURS ANYS DE L’EXILI

Esperant la fi de la guerra

Quan Alfons XIII va haver de sortir precipitadament d’Espanya (el 4 d’abril de 1931), va començar un inacabable periple europeu, que el porta a viatjar per París, Londres, Lausana… S’instal·là primer a França i després a Roma, on s’hi estigué fins que va morir. Don Joan, que no va ser considerat hereu abans de 1933, va passar els primers anys de la República recorrent mig món com a marí. I després, quan es va casar, el 1935, s’insta-la amb la seva família a Cannes. Però se n’hagueren d’anar, expulsats, perquè les manifestacions hostils en contra seva durant tota la Guerra Civil espanyola no cessaven. Primer s’instal·laren a Milà, i després a Roma, on va néixer Joan Carles. Des de la capital italiana la família reial va seguir amb summa atenció els preparatius del cop d’Estat feixista, mentre anhelaven l’hora de poder tornar.

La República havia tingut l’amabilitat d’enviar-los totes les joies privades en els estoigs corresponents, però res més. El mateix decret republicà pel qual Alfons XIII s’havia vist privat de la nacionalitat espanyola, i que el condemnava per la seva participació en la dictadura de Primo de Rivera, l’havia desposseït de les seves propietats. És clar que el canvi, del palau reial a viure com burgesos anats a menys, no el van portar massa bé. A Roma, Don Joan durant un temps s’instal·là primer a l’Hotel Eden, i després s’allotjà a l’últim pis del palau Torlonia, a la via Bocca di Leone. La família no estava gaire còmoda en aquella casa. Un dia que Alfons XIII va arribar sense avisar se’l va trobar amb la seva dona al llit amb impermeable i paraigua per defensar-se de les goteres que produïa la banyera desbordada dels veïns de dalt. No hi havia diners per a res més, per estar més ben instal·lats. En qualsevol cas, com sol passar, la pitjor part va ser per als criats. A Petra, la donzella de la senyora Maria, i a Luis Zaplana el criat de Don Joan, els arribaren a deure un any de sou. Després es traslladaren al barri de Parioli, on va néixer «Juanito».

Allò era insostenible, però ho anaven portant amb paciència, amb l’esperança que el futur seria millor. Per aconseguir-ho, els col·laboradors ja s’havien posat a treballar durament a Espanya. Calia preparar un clima propicia l’Alçament, pensant amb l’objectiu de posar fi a aquella república de tints revolucionaris, i restaurar la monarquia. La classe mitjana va començar a dur a terme els primers moviments, que són el preludi del feixisme, el 1932, amb campanyes propagandístiques als mitjans de comunicació i amb intrigants professionals de la talla d’Eugenio Vegas Latapié (després preceptor del príncep Joan Carles) o Pedro Sainz Rodríguez, que després va ser la mà dreta de Don Joan fins que es va passar al bàndol del seu fill. En aquesta època va tenir lloc l’enllaç dels monàrquics a l’exili amb la subversió contra la República a l’interior, per organitzar la conspiració que va portar al 18 de juliol de 1936. Feia una mica de tot. Una anècdota curiosa explica que, com a part de la seva estratègia per incorporar l’Església, va utilitzar els serveis d’una coneguda i atractiva rossa. La rossa, T. M., era monàrquica de cor. Havia estat l’amant del mateix Alfons XIII i del general Sanjurjo. Però el que interessa per a la història és que, en el moment en que Sainz Rodríguez en va requerir els serveis, era l’amant del nunci monsenyor Tedeschini, que, a més d’anar de putes, tenia la poca vergonya de donar suport obertament a la República. Expliquen que Sainz Rodríguez, per neutralitzar el nunci, va anar a visitar-la, que ella el va rebre despullada a la banyera i que, allí mateix, assegut al rastell, van despatxar l’assumpte. Pedro, amb l’habilitat que li era pròpia, va obtenir una declaració per escrit de la cortesana, amb la qual havia d’aconseguir que el Vaticà retirés la confiança al nunci republicà.

Quan van creure que tot estava llest, es produí el que en principi estava pensat que los un cop d’Estat ràpid i contundent. Però no va ser així. Molts militars fidels a la República no es van afegir a l’Alçament, el poble va sortir al carrer i va començar una terrible guerra civil.

Joan no s’ho va pensar dues vegades, i a penes va trigar uns quants dies a posar-se en camí i combatre al costat dels traïdors. L’1 d’agost va creuar la frontera per Dantxarinea, es va posar l’uniforme dels voluntaris nacionals en aquella zona (granota blava i boina vermella) i va intentar arribar a files. Però el general Mola el va aturar. No el volia allà i el va fer tornar per on havia vingut. Don Joan no es va donar per vençut i va seguir insistint. El 7 de desembre de 1936 envià una carta a Franco en que s’oferia per servir en el creuer Baleares. Però Franco el va rebutjar per segona vegada. Així, doncs, no va tenir més remei que tornar a Roma… a esperar. I mentre els ciutadans demòcrates defensaven la República dels colpistes de Franco, amb el suport de les armes i les tropes de Hitler i Mussolini, el seu seguidor Don Joan va concebre Joan Carles, rei actual.

Ningú no ha sabut explicar mai, d’una manera satisfactòria i raonable, per que els generals feixistes rebutjaren la incorporació a les seves files de l’infant Don Joan, que era marí professional format a l’Armada britànica. Però aquella decisió li va venir molt be, més endavant, a l’aspirant al tron. En primer lloc, perquè el creuer Baleares va ser enfonsat poc temps després i en segon lloc, perquè va poder disfressar la seva lluita pel poder, eventualment, com si fos contra Franco, d’esperit democràtic, quan li va convenir el canvi. Aquell pas de bàndol no va trigar a arribar, imposat pel curs que estaven prenent els esdeveniments nacionals i internacionals.

Els plans dels conspiradors preveien que Sanjurjo prengués el poder i les tornar Alfons XIII al tron durant els mesos, perquè després abdiqués en Don Joan. Però Sanjurjo es va matar en un accident, i Franco va passar a dirigir la contesa. Franco allarga la guerra molt mes del que s’hauria pogut esperar i, sobre la marxa, va anar matisant les seves intencions.

El 1939 Alfons XIII va celebrar la victòria de Franco com el que més i el va felicitar generosament. Però Franco ja estava en una altra línia. Sens dubte volia que Alfons XIII abdiqués, perquè el feia responsable del desastre de l’arribada de la República. Franco deia que no volia ser un altre Primo de Rivera. Però, a més, solament sis mesos després de la fi de la guerra, quan va esclatar el conflicte a Europa, es va situar al costat de Hitler, en una tendència ideològica en què la monarquia no tenia cabuda. Tot í que la seva entrevista amb Hitler a Endaia, el 23 d’octubre de 1940, no va ser cap èxit, la postura de Franco era clarament pro Tercer Reich.

En un últim intent de salvar la situació, Alfons XIII abdica en favor del seu fill Joan el gener de 1941. Però ja era massa tard. Va morir un mes després a Roma, i Don Joan va inaugurar una nova etapa, assessorat pel seu consell privat, en què apostava per la branca anglòfona, la dels aliats, en la nova guerra que es veia a venir.

A Lausana

Amb l’entrada d’Itàlia en la Segona Guerra Mundial, l’exreina Victòria Eugènia va ser declarada persona non grata, perquè era una princesa britànica. I tota la família es traslladà a la neutral Suïssa, a Lausana, el 1942. «Juanito» aleshores tenia 4 anys.

No se sap ben bé per quins mitjans, el nivell de vida va canviar sensiblement a Lausana. Don Joan i família aquest cop s’instal·laren en un palauet, i l’exreina Victòria Eugènia va residir a l’Hotel Royal durant bastant temps, fins que una misteriosa i abundant herència d’una amiga estrangera li va permetre adquirir Vielle Fontaine, tot un palau amb un mur molt elevat i una gran quantitat d’arbres, amb casa per a convidats, al costat del llac Léman. Hi visqué fins que va morir, el 1968. Figurava a la lletra R de la guia de telèfons (entre «Reina de Saba, tapices y objetos de Oriente» i Reina Juana, mercería, com a Reina (de España) Victòria Eugènia, 24 avenue de l’ Élysée). Com que no existien les pàgines grogues, és impossible saber si hi hauria sortit en un ordre semblant, classificada professionalment a l’apartat de monarquías, entre monaguillos i monjas. A Suissa, ja se sap, són molt metòdics i treballen amb molta precisió.

A Vielle Fontaine, l’exreina Victòria Eugènia oferia còctels als quals assistien fins a 200 persones: banquers, nobles, artistes (entre els quals hi havia Charles Chaplin, que vivia a prop, a Vevey), i membres de les famílies reials sense tron de Rússia, Romania, Itàlia… El pare de «Juanito», acompanyat sovint de la seva dona, segons els informes de la Policia que els vigilava, portava «una vida desreglada, frecuentando cabarets y casinos, regresando con frecuencia a casa a las 4 y a las 5 de la madrugada, bastante perturbado por los efectos del excesivo whisky y de los cócteles», afició que no va amagar mai.

Però «Juanito» era massa jove per seguir tot allò. Al cap d’un any de ser a Suïssa, confiaren la seva educació a Eugenio Vegas Latapié, i molt aviat, després de passar pel col·legi Rolle de Lausana, el van posar en un internat, per cuidar una educació que es presentava difícil. El mateix dia que va ingressar al col·legi els seus pares van tenir una conversa amb el director, el pare Marcel Ehrburger, a qui demanaren que tractés el seu fill amb naturalitat i, si calia, amb severitat, com qualsevol alumne. No era un gran estudiant, i l’havien de pressionar perquè s’esforcés, amenaçant-lo de deixar-lo castigat a l’internat els caps de setmana sense poder viatjar a Lausana per reunir-se amb pares i germans. Eugenio Vegas el va acompanyar com a preceptor des de 1943. A pesar de les amargors dels estudis, a l’internat Saint-Jean de Friburg, on assistien nens de diverses nacionalitats tot i que hi predominaven els francesos, Joan Carles hi va fer bons amics, com el príncep Zourab Tchokotua, i Karim Aga Khan.

Com que Franco continuava sense deixar anar el poder, Don Joan va començar a pensar que havia de deslliurar-se’n per aconseguir el tron. Va jugar aquesta carta amb el suport dels aliats, fonamentalment els Estats Units i Anglaterra. Només apostava obertament pel retorn de la República la Unió Soviètica de Stalin. La resta estava en contra de l’Alemanya nazi, per descomptat, i, de retruc, contra el feixisme espanyol de Franco. Però no fins al punt de permetre que a Espanya el poder tornés a l’esquerra sorgida de les urnes el 16 de febrer de 1936 amb la coalició del «Front Popular». Per això donaven suport, formalment, al restabliment de la monarquia controlada de Don Joan.

En aquest context, l’infant Jaume, el sordmut, que s’havia casat amb Manuela Dampierre i havia tingut dos fills, rectificà per primera vegada la seva decisió de renunciar al tron. El seu fill primogènit, Alfons de Borbó Dampierre, va arribar a ser candidat patrocinat per l’Alemanya nazi a una regència controlada per Franco, per mantenir aquest i la Falange al poder.

Durant un breu període, semblava que els aliats apostarien per enderrocar el Règim de Franco i col·locar la monarquia de Don Joan en lloc seu, com a millor estratègia per protegir els seus interessos. O almenys això creia Don Joan. Però mentre va durar la guerra, van estar més interessats a intentar evitar que l’Espanya de Franco entrés en conflicte al costat d’Alemanya. Es dedicaren febrilment a aquesta tasca els serveis secrets britànics a Espanya que compraven la complicitat de banquers, generals i polítics. Entre altres, en un lloc destacat, hi havia Juan March, que era el gestor principal per contactar a Espanya amb qui fes falta, i fer els pagaments corresponents a militars del sistema perquè es manifestessin en contra d’entrar en la guerra i convencessin el Generalísimo. A mesura que la Segona Guerra Mundial avançava tan aviat com el Caudillo va poder endevinar la derrota alemanya, es va anar posant del costat dels aliats i es va mantenir al marge de la confrontació A canvi, volia seguir manant, i els aliats s’hi conformaren. El suport a Don Joan només va ser una manera d’exercir pressió sobre el dictador. Fou una etapa de tensos estires i arronses. Impulsat pels aliats, el maig de 1945, Franco envià a Suïssa José María de Areilza, comte de Mutriku, membre del Consell Nacional de Falange, per comunicar al comte de Barcelona la ràpida restauració de la monarquia, però sense identificar el futur monarca, cosa que Don Joan va rebutjar.

El 4 de febrer de 1945, en plena eufòria victoriosa, Churchill, Roosevelt i Stalin es van reunir a Crimea, a la conferència de Jalta, per decidir la sort del món, la divisió d’Alemanya, la creació de I’ONU, les noves fronteres i el repartiment d’influències. A Jalta, Espanyava ser una petita anècdota. Però els aliats van considerar que el fet que es restaurés la monarquia en la persona de Don Joan era una solució raonable. En acabar Jalta, el comte ja es creia que era rei. Completament llançat a tal aventura, Don Joan decidí condemnar el Règim totalitari de Franco, en el Manifest de Lausana del 19 de març de 1945, en que deixava ben clara la seva postura. Encara que, respecte a aquesta, en contra del que tant s’ha escrit després sobre el presumptament demòcrata Don Joan, tampoc no n’hi havia per tant. «Sólo la Monarquía Tradicional puede ser instrumento de paz y de concordia para reconciliar a los españoles; solo ella puede obtener respeto en el exterior, mediante un efectivo estado de derecho, y realizar una armoniosa síntesis del orden y de la libertad en que se basa la concepción cristiana del Estado», deia al manifest. Això sí, fart d’esperar durant sis anys, des que va acabar la guerra, cada vegada més desesperançat, que Franco complís el pla inicial i el col·loqués com a rei una vegada consolidat el poder, no li va costar gaire parlar de «disconformitat» i «insolidaritat» amb el Règim: «Por estas razones, me revuelvo, para descargar mi conciencia del agobio cada día más apremiante de la responsabilidad que me incumbe, a levantar mi voz y requerir solemnemente al General Franco para que, reconociendo el fracaso de su concepción totalitaria del Estado, abandone el poder y dé libre paso a la restauración del Régimen tradicional de España, único capaz de garantizar la Religión, el Orden y la Libertad». El seu criteri de progrés per al poble passava per la monarquia, la religió, però no la llibertat religiosa, i el traspàs de poders al marge del que havien determinat les eleccions generals abans del cop militar de 1936. Tot un paradigma de criteris sobre la llibertat a què feia referència.

Però el manifest va resultar contraproduent per als objectius que perseguia. D’una banda, el dictador va prohibir amb greus amenaces que es publiqués la declaració. La censura va actuar de manera implacable. Ni tant sols ABC va poder fer la mínima al·lusió a un text que sí que van recollir els diaris de l’estranger. D’altra banda, els aliats van deixar penjat Don Joan. El canvi va començar quan va morir el president Roosevelt, el 12 d’abril de 1945, dos mesos després de la conferència de Jalta. El seu successor en el càrrec, Truman, no va assumir els compromisos. En aquells moments estava més preocupat amb el perill de Stalin, de com avançava per Europa. Així, doncs, va decidir que Franco seguís. Després de Potsdam, era clar que els aliats no hi intervindrien i que el Generalísimo s’havia salvat. Truman va decidir congelar les decisions de Jalta. No volia una monarquia dèbil a Espanya que pogués ser presa de Stalin i que deixaria Centre Europa enmig d’una tenalla comunista.

Trasllat a Estoril

Don Joan, amb el suport del seu consell privat d’incondicionals, no s’ho acabava de creure. No volia o no podia adonar-se que només feia la funció de mur de contenció al franquisme. Sense renunciar al seu objectiu d’aconseguir el tron, va iniciar un canvi d’estratègia que passava, en primer lloc, pel un canvi de residència. L’1 de febrer de 1946 els comtes de Barcelona es traslladaren a Estoril. Sortiren de Lausana gairebé de matinada, en automòbils foscos, escortats per un cotxe de Policia, i se n’hi van anar en avió via Londres.

Els fills hi van anar més tard. En principi, es van quedar a càrrec de l’àvia (l’exreina Victòria Eugènia), al palauet de Lausana. Tots menys «Juanito» a qui van deixar internat al Col·legi marià Saint Jean de Friburg. Només tenia 18 anys, però els seus pares semblaven sincerament preocupats per uns estudis que s’estaven convertint en una tortura. Li havien dit que si no treia bones notes, el cap de setmana no el deixarien anar a veure l’àvia. Amb Joan Carles hi havia el seu preceptor, Eugenio Vegas, que es quedà en un hotel de la ciutat.

A Estoril, mentrestant, hi havia pressions de l’ambaixada espanyola sobre el Govern portuguès perquè no els ampliessin els visats d’estada a Portugal i dificultar la vinguda de Suïssa dels quatre infants. Amb aquest motiu, per intentar solucionar-ho, el 15 de març Don Joan va rebre la visita de Juan March. March tenia diversos empreses de navegació i van parlar d’organitzar el viatge amb vaixell dels infants, ja que no podien travessar França i Espanya. March era, a més, qui ajudava a sobreviure Gil-Robles, un altre exiliat a Estoril i col·laborador de Don Joan, col·locant-lo com a advocat a Explosivos Trafaria, una empresa que depenia d’Explosivos Río Tinto. Per la seva banda, Don Joan pressionava Salazar, amenaçant amb l’escàndol que suposaria la seva expulsió, perquè voluntàriament no se n’aniria.

Les relacions amb Nicolás Franco, aleshores ambaixador d’Espanya a Portugal, de qui havia d’obtenir autorització perquè vinguessin el seus fills, van ser tenses. A l’abril es van reunir Nicolás Franco y Salazar. L’ambaixador advertia que Franco considerava inconvenient l’estada de Don Joan a Portugal, perquè això obligaria el Govern espanyol a vigilar estretament les persones que el volguessin venir a veure. Però Salazar insistia en el desinterès creixent d’Anglaterra i els Estats Units per la monarquia i en com era d’innòcua l’estada de la família reial Borbó. Franco posava com a condició que Don Joan es retractés del que havia declarat en el Manifest de Lausana, però Joan s’hi negà. La ruptura amb Franco era definitiva i la premsa ho va publicar, tanta Suïssa com a Portugal.

Però Don Joan seguia al seu aire, estava segur que la qüestió del visat anava per bon camí i visitar el palauet de Bel Ver, dels comtes de Feijó, que volia llogar quan arribessin els seus fills. També era a Monte Estoril, que era molt més gran que Vila Papoila, la primera casa on va viure, que li havien deixat els marquesos de Pelai. Bel Ver es corresponia més amb les seves aspiracions. Tenia piscina i espai per als cavalls. A Lausana, mentrestant, feien i desfeien les maletes. Per anar avançant feina abans que els infants, els comtes van fiar portar els mobles i béns en quatre cotxes furgoneta; i també diversos turismes, un dels quals era un Bentley de quatre portes.

El viatge dels infants de Lausana a Estoril va tenir lloc a mitjan abril, de 1946. Els dos infants, «Juanito» i Alfons, eren considerats possibles hereus i es va decidir que viatgessin en avions separats per assegurar la continuïtat successora en cas de catàstrofe. Primer va volar Alfons amb les seves germanes, i dos dies després, ho va fer «Juanito», amb la seva àvia fins a l’escala a Londres. Però «Juanito» només anava a Estoril de vacances, no per quedar-s’hi. Havia de tornar a l’internat. La se va estada a Estoril, no obstant això, es prolongà per problemes de salut, una intoxicació persistent, que va retardar la seva primera comunió i la tornada a Friburg fins al novembre de 1947. El col·legi al qual havien d’assistir a Estoril, incloent-hi «Juanito» quan hi feia estades més o menys llargues, que van ser diverses, era l’Escola das Religiosas do Amor de Deus Era un centre d’acollida de nens, que rebia indigents de la zona i nens pobres de les colònies portugueses. Però ells ni se n’assabentaren, perquè es va formar un grup de 7 o 8 nens espanyols: els germans Eraso, els Arnoso, els fills de Gil-Robles i els d’altres col·laboradors de Don Joan. Era l’única opció perquè estudiessin amb professors espanyols, perquè de l’altre col·legi que hi havia, l’Institut espanyol de Lisboa, n era el director Eugenio Montes, que per la seva relació amb Falange i per la seva dependència del Govern espanyol, no gaudia de la simpatia de Don Joan. Les monges de l’Amor de Deus pertanyien a una congregació fundada a Zamora i tren espanyoles. A més, el col·legi estava molt ben situat, al costat de la plaça, a prop del Monte Estoril.

Però «Juanito» va ser sotmès a una disciplina especial. El seu preceptor continuà sent Eugenio Vegas Latapié, a qui es va posar una casa, Vila Malmequer (’margarida’), un xalet ofert pels propietaris, els marquesos de Pelai, que també els havien deixat Vila Papoila com a residència en un primer moment. Amb professors especials, «Juanito» hi passava els matins i les tardes estudiant. «Al pobre, muchas veces solo lo veíamos en vacaciones» , recorda infanta Margarida. Fins i tot a l’estiu, havia de passar hores i hores a Malmequer. A Margarida, la seva germana cega, també li posaren una professora especial, la polonesa madame Petzenick. El maig de 1946 la seva mare l’havia portat a Fàtima per implorar «la gracia de iluminar sus dulces ojitos apagados», segons que va publicar ABC.

Però no hi va haver res a fer. A banda de cega, Margarida era bastant extravagant. Un dia va explicar un acudit sobre Franco que havia escoltat i Don Joan li va donar una sonora bufetada davant de tothom. Quan eren nens, «Juanito» i els seus amics feien brincadeiras (bromes) a costa d’ella. Quan nedava a la platja de Tamariz, li deien «más a la izquierda, más a la derecha», i ella nedava amb seguretat, sense por de res, mentre el seu germà i els seus amics es partien de riure. «Juanito» també li feia bromes quan intentava pescar, estirant dissimuladament la llinya: «Margarita, que ya pican, ya pican!».

El 1947, quan «Juanito» tenia nou anys, per ell els reis seguien sent mags que portaven joguines als nens després de Nadal: «Queridos Reyes: os escribo porque a lo mejor me traéis algo. Pero os digo que si no he sido bueno no tenéis que darme nada. Sólo carbón. Si me permitís, voy a pedir unas cositas para el 6 de enero: una escopeta de aire comprimido, una pistola con balines y una cosa que se pone en los oídos con una antena que se puede oír la radio». Els monàrquics de Bilbao li van regalar, aquell any, un balandre per aprendre a navegar, el Sirimiri. Va ser el seu primer vaixell. Més tard va saber que diferents reis en atur forçós passaven sovint per casa seva sense que fos 6 de gener.

Dies de «dry Martini» i roses

La vida que els comtes de Barcelona i els seus fills portaren a Estoril, tot i que es tractava de l’exili i estaven teòricament sense ingressos, no va ser precisament un infern. Cada setmana o cada mes, representants de la noblesa espanyola es traslladaven a Portugal per fer torns i assistir-los com a majordoms. La marquesa de Pelai, acostumada a tenir despeses importants com finançar la CEDA, els havia deixat gratuïtament dos palauets: un per viure-hi, i un altre, Malmequer, perquè hi muntessin aquella mena de col·legi particular només per a «Juanito», a qui els seus pares veien que feia falta tota l’ajuda que poguessin aconseguir-li. A més, Juan March gestionà que Pedro Galíndez Vallejo, un altre altruista, els cedís un veler de 30 tones i 26 metres d’eslora durant tots els estius, amb tripulació i totes les despeses pagades, del qual van gaudir durant 17 anys, fins que el vaixell es va morir de vell.

Al metge de la família, el doctor Loureiro, tampoc no li pagaven res. Joan Carles anava sovint a la consulta, no se sap per quin motiu i quan ja era adolescent i sortia amb els seus amics i prenia cervesa o altres begudes, i demanava que li donés alguna cosa perquè a casa no notessin que estava alegre.

La Casa Reial dels Borbó passava els dies amb una activitat febril. Anaven al picador de la Societat Estoril Plage, de caça a Herdade do Pinheiro o el Condado da Palma; a practicar el tir de coloms; a jugar a golf a les tardes, amb contrincants, entre altres, com l’ambaixador dels Estats Units, al Club de Golf d’Estoril; al Casino…

Diuen que les relacions entre Don Joan i Nicolás Franco, el germà gran del Caudillo i ambaixador de Portugal, sempre van ser molt difícils. Però el cert és que, una vegada normalitzada la residència de la família Borbó a Estoril, van passar a saludar-se cordialment, i els descendents respectius —Joan Carles de Borbó i Nicolás fill— van fer una gran amistat que va durar molts anys. Tanta que a la dècada dels setanta els ports a col·laborar junts en els prolegòmens de la Transició. L’ambaixador, quan li preguntaven per la relació, deia: «Me encuentro frecuentemente con Don Juan, primero porque me gusta beber whisky, y segundo porque así evito que lo hagan otros con ideas conspiradoras». Així com a l’esposa del Conde de Barcelona, Doña María, li anava Old Fashion (un combinat de whisky del Canadà, un terròs de sucre, gotes de bíter amarg, unes rodanxes de llimona i taronja, gel i una cirera), se sap que al comte de Barcelona li agradava beure «dry Martini». A vegades al bar els cambrers comentaven: «Ahora no puede más». Però sempre podia. Els cambrers en deien entre ells «un dry Martini de medida rey», perquè el seu còctel, en lloc d’una copa de ginebra, en portava dues (dos terceres parts de ginebra, una miqueta de vermut francès, una goteta de whisky i molt gel). Sempre feia unes riallades sonores que cridaven l’atenció, fos on fos.

Enmig de la voràgine festiva de la família, fins l’espia que els serveis secrets de Salazar li van posar per estar informats puntualment, Joao Costa, que oficialment exercia com a guardaespatlles, va resultar un personatge simpàtic, que encaixava bé amb la resta de la troupe. Abans de ser policia havia treballat al circ com a trapezista i, quan estava de bon humor, feia salts mortals al jardí per distreure els nens.

El dia del seu sant, en un costum que després va heretar el seu fill "Juanito, el comte de Barcelona celebrava grans festes. I com que tothom volia sortir a les fotos amb ell Don Joan feia avisar un fotògraf professional, Cesar Cardoso. Però Don Joan després tenia el curiós costum de portar els compres personalment: ell recollia les còpies al fotògraf, les hi comprava i després les revenia als convidats. Feia el mateix quan els fotografiaven en grup a Villa Giralda o al Club de Golf.

La família reial Borbó no era l’única que s’havia instal·lat a Estoril en aquella època de «dry Martini» i roses. El veïnat no podia ser millor. A banda de residents de luxe com l’almirall Nicolás Horty (que havia estat regent a Hongria, combatent a favor d’Alemanya a la Segona Guerra Mundial, acusat de criminal de guerra després i alliberat el 1946 amb la condició de viure sempre a l’exili), el barri de Monte Estoril estava ple de palauets habitats per reis a l’exili. Com el rei Carol de Romania i la seva esposa, la presumpta família reial de França, la de Bulgària, la del Brasil… I també l’exrei d’Itàlia, Víctor Manuel, amb tota la seva prole, que havia hagut d’abandonar el seu país el 1946, després del referèndum que va posar fi a la monarquia, acusat de connivència i simpaties per Benito Mussolini. Tots vivien feliços esperant temps millors. El barri tenia tantes figures que fins els jugadors de mus en feien acudits: «Té més reis que Estoril».

La família de Don Joan tenia relació, sobretot, amb els italians i els francesos. Eren amics, es tractaven de tu, feien excursions junts, es visitaven assíduament, assistien en grup als mateixos espectacles i llocs d’esbarjo, tenien professors comuns per als fills, i els nens, els de tots, com era lògic, havien de compaginar tota aquesta vida amb els estudis, primer al col·legi de les monges de Zamora i més tard als Salesians. Els Salesians, a «Juanito» li explicaven les lliçons a part dels altres nens, al despatx del pare Valentini. A més, continuava amb les classes especials a Malmequer, tanta l’estiu com a l’hivern, i amb la presència constant de l’ombra del seu preceptor, Eugenio Vegas Latapié, que l’esbroncava a tort i a dret. Un dia li va dir: «Por este camino, nunca podrá ganarse la vida. Y tal como está el mundo, todos debemos prepararnos para poder trabajar de un modo u otro». «Juanito» es va quedar molt afectat i el dia següent va desaparèixer. Quan va tornar a Villa Giralda, va dir que havia estat recollint pilotes al Club de Tenis i li ensenyà al seu preceptor un grapat de monedes que tenia a la ma: «Tú creías que no me podía ganar la vida… Claro que sí». La de les pilotes fou l’única activitat remunerada en què va haver de doblegar l’esquena, que recordin els qui, fins avui, n’han fet públiques les memòries.

A banda del fet que «Juanito» no fos gaire llest, diuen els amics que va tenir en aquella època que tampoc no era atrevit i no solia tenir èxit amb les dones. Quan ja era adolescent, tot i que durant la setmana pràcticament no el veien perquè havia d’estudiar molt, els caps de setmana el deixaven sortir una estoneta i anaven a ballar a una «boite» anomenada Ronda. A pesar de les dificultats, va tenir diverses «nòvies». En primer lloc, Chantal de Quay, una belga molt avançada i moderna per a l’època. També va viure una passió profunda per una tal Viky o Piky, de la família Posser de Andrade, que li va acabar robant el seu amic Babá Arnoso. Però la més important va ser Maria Grabiela de Savoia, la segona filla de les tres que tenia Humbert, aspirant al tron d’Itàlia. La germana gran, María Pía, tenia fama d’intel·ligent; la petita, Titi, d’esbojarrada; i Gabriela, de «paradita», de ser «la más sosa», tot i que era, això sí, la més guapa de totes tres.

Així van viure, matant el temps, en la que per a la resta de Portugal va ser la dura etapa de la dictadura d’Oliveira Salazar. A finals dels anys quaranta i durant els primers cinquanta, al marge sud del riu Tajo, zona industrial amb població obrera abundant, «el cinturó roig» de l’Alentejo, hi havia vagues i manifestacions constants. La detenció, tortura, judici i condemna a cadena perpetua del líder comunista Alvaro Cunhal el 1950 va ser un dels punts culminants. El que per a les classes dominants a l’exili era el paradís va significar un camp de concentració de mordasses i misèria per a la població lusitana.

El soroll de la lluita de classes gairebé no arribava a la residència dels comtes de Barcelona. Després de Bel Ver, on van viure des de l’abril de 1946 fins a finals de 1947, se’n van anar a Villa Giralda. No se sap amb quins diners aconseguí comprar-la als Figueredo el suposadament arruïnat Don Joan. Però no devia ser amb gaire angoixa, ja que abans de traslladar-s’hi definitivament, el 1948, van fer-hi unes obres importants per habilitar-la que gairebé van durar un any. Villa Giralda estava envoltada d’un jardí de més de 3.000 metres quadrats, comptava amb 51 habitacions i una terrassa amb vista a la costa de Cascais. Hi cabien fins a 400 persones, si s’ha de jutjar per algunes festes que hi van tenir lloc. Molt sensibles a la realitat social, els comtes de Barcelona formaven al jardí, un cop per setmana, una ordenada fila de pobres, a qui donaven menjar. No se sap si les sobres dels àpats reials o un menú de puchero per a sans-culottes.