Capítol 17. DE SABINO A CONDE, Y DE CONDE A POLANCO

Sabino, el censor del rei

Ni el rei ni la reina no van anar a l’enterrament del fill de Sabino Femández Campo quan va morir en accident de trànsit el 1994. En lloc seu, com a representació, hi enviaren la persona que havia substituït Sabino un any abans a la prefectura de la Casa Reial, Fernando Almansa. Amb aquesta fredor el monarca es va dignar a acabar les seves relacions amb el qui durant gairebé 20 anys havia estat al seu servei a La Zarzuela.

Sabino, el «jefe», com l’anomenava el rei, va ser un personatge fonamental en la història de la monarquia espanyola, ja que va aportar habilitat política per resoldre situacions difícils en múltiples ocasions, i va transferir a la Corona la seva pròpia imatge de prudència, que no es corresponia en realitat amb les decisions que Joan Carles prenia pel seu compte. Sabino corregia les seves planxes, ocultava informacions comprometedores, dirigia els passos que havia de fer…, actuant gairebé sempre, més que com a secretari, com un «tutor» i un «apagafocs» en barrabassades polítiques.

Però no ens enganyem: de tot això Joan Carles n’hi hauria d’estar agraït, però no un país al qual va col·laborar a enganyar amb l’únic objectiu de perpetuar el sistema monàrquic, amb censura, mentides i operacions d’imatge, en temes tan seriosos com el 23-F.

Sabino Fernández Campo va iniciar la seva carrera de militar a la Guerra Civil, quan s’allistà com a voluntari —del costat dels «nacionals», és clar—, i va ser alferes i tinent provisional en la «defensa» d’Oviedo. Tot i que va estudiar Dret, ja no va abandonar mai l’Exèrcit, on va destacar per la seva formació acadèmica i, en general, per les seves capacitats intel·lectuals. Entre 1957 i 1961 va tenir una de les seves primeres destinacions en la Comissió d’Enllaç amb la Missió Americana, on coincidí amb Alfonso Armada. I a començaments dels seixanta va completar la seva formació realitzant el curs «The Economics of National Security» («L’economia de la seguretat nacional»), de l’International College de les Forces Armades dels Estats Units. Anys després va visitar les acadèmies militars nord-americanes més llegendàries i prestigioses.

De 1960 a 1963 va ser interventor de la Casa Militar de Franco i després va tenir diversos càrrecs, en intendència, al Ministeri de l’Exèrcit, al costat de diferents ministres del franquisme. El pas a càrrecs polítics el va fer el 1975, amb el suport d’Alfonso Armada, que el coneixia des de feia anys i el va recomanar per al càrrec de subsecretari de Presidència, incloent-lo a l’equip que el mateix Armada, Camilo Mira i Alfonso Osorio havien format per anar preparant l’accés de Joan Carles al tron després que Franco morís.

Després de la mort del dictador, amb el primer Govern de Suárez, Sabino va ser cridat —novament recomanat per Armada— per a la Secretaria del Ministeri d’Informació i Turisme. Un lloc fonamental durant els mesos clau de la Transició, quan es va començar a desmantellar la Cadena de Prensa i Radio del Movimiento i calia disposar de gent molt hàbil, capaç d’organitzar el control sobre els mitjans de comunicació en un nou context. El tractament informatiu de temes com l’amnistia política, l’autoliquidació de les Corts franquistes, el referèndum per a la reforma política, la legalització dels partits polítics o la renúncia de Don Joan no es podia deixar a les mans de qualsevol. Va formar part de la comissió governamental encarregada de passar revista a la propaganda electoral a les primeres eleccions generals de 1977, per censurar quan calgués, i el seu paper no va ser precisament poc bel·ligerant. I, en general, les seves trobades i despatxos tant amb el rei com amb Adolfo Suárez, pel que fa a la televisió, van ser freqüents durant aquesta etapa.

Quan Armada va ser cessat com a secretari de la Casa Reial, per imposició del president Suárez, va recomanar Sabino per al càrrec. El 31 d’octubre de 1977 en va prendre possessió oficialment. De la seva competència depenien a La Zarzuela el protocol, la intendència, els serveis que tramiten el dret de petició, l’estudi dels programes d’activitats, l’arxiu general, la programació de visites oficials, la preparació dels despatxos amb el president del Govern… és a dir, pràcticament tot. Però Sabino va posar atenció sobretot a les relacions amb els mitjans de comunicació, en un moment polític en què, com hem vist en els capítols corresponents, construir una bona imatge de la monarquia, en funció d’estudis d’opinió, era l’objectiu fonamental de la Casa.

La mà esquerra del secretari per tractar assumptes delicats i negociar amb la premsa es va fer llegendària. Segons el parer de moltes persones, la seva tècnica consistia a oferir informació a canvi de silencis. «No publiques esto y te doy información sobre esto otro». Però com a rerefons hi havia molt més. Això només valia per tractar amb els qui ja estaven ben predisposats, els «bons nois» de la premsa, que acceptaren sense problemes un «pacte entre cavallers» per no atacar la figura del rei. Encara que l’aprovació de la Constitució va suposar el reconeixement legal del dret a la informació i la llibertat d’expressió, els casos de censures i sancions per suposades injúries al rei es van anar succeint any rere any, tot i que els conflictes van anar quedant relegats cada vegada més a sectors gairebé marginals o alternatius.

Per citar-ne només alguns exemples, el 13 de febrer de 1981 va ser segrestada la revista Punto y Hora; el novembre de 1985, la revista satírica El Cocodrilo; el novembre de 1987 el Tribunal Suprem va condemnar a sis anys de presó el periodista Juan José Faustino Fernández Pérez, de la revista Punto y Hora (tot i que l’any 1990 el Constitucional va suspendre la condemna); i el febrer de 1990, un any a l’articulista Iñaki Antigüedad, per la publicació d’una columna titulada «¡Juan Carlos fuera!». En tots els casos el presumpte delicte era «injuries al rei».

Però l’obra clau de Sabino va ser, sens dubte, la manera com va solucionar el problema de les acusacions de José María Ruiz Mateos, després de l’expropiació de Rumasa, l’any 1983. Tot i que el mateix Ruiz Mateos aportava documentació sobre pagaments mitjançant transferència a la Casa Reial, no hi va haver manera que cap mitjà de comunicació s’atrevís a publicar-ho, ni que cap grup polític sol·licités una investigació, ni res de res. Pel que sembla, per a un tema tan delicat, no valia presentar denúncies per injúries i calgué portar la «negociació» seguint una altra modalitat.

També és destacable l’episodi, que ja s’ha relatat, en què va intervenir per comprar les cartes de la comtessa Olghina de Robiland, el 1985, per tal d’evitar-ne la publicació.

Amb una edat idònia (20 anys més gran que el rei), amb tot el que sabia i tenint en compte a més tots els embolics que li havia solucionat, Sabino va arribar a representar una veritable autoritat moral a La Zarzuela, suficient per permetre’s actuar com un «tutor» del monarca. Com quan Joan Carles va tornar traslladat en llitera d’unes vacances i Sabino li va fer una respectuosa estirada d’orelles dialèctica, amb allò que «un rey sólo puede volver así de las cruzadas». D’altra banda, es preocupava «d’aconsellar-li» que no es fiqués en aventures com la de deixar-se regalar un vaixell o un rellotge, etc.

Seria difícil valorar fins a quin punt aquesta actitud de Fernández Campo va servir per salvar el cap a la monarquia o, almenys, per ajudar a consolidar-la. Però a Joan Carles va arribar a cansar-lo. A partir de 1992 sobretot, quan altres influències ja estaven ben instal·lades al seu voltant, Sabino va començar a perdre punts amb passes de gegant i començaren a transcendir les discrepàncies entre ells.

Una de les primeres decisions que el rei va prendre en franca oposició a les indicacions de Sabino va ser deixar-se entrevistar per la periodista britànica Selina Scott per a un reportatge de la cadena ITV. Al cap de la Casa Reial la idea no li havia agradat des del començament. I després que s’hagués fet el reportatge, malgrat tot, intentar que se’n censurés l’emissió a Espanya pel sistema d’evitar que cap cadena en comprés els drets. Però la polèmica suscitada al seu voltant ja havia aixecat massa expectació i el setmanari Tiempo finalment en va distribuir còpies en vídeo. Poc després també es va emetre per televisió. Quan es va veure el reportatge, ningú no acabava d’entendre a què venia tanta historia. El rei mostrava la seva poca traça en intentar engegar una moto sense èxit, trencava el protocol tirant Selina a l’aigua entre bromes a la piscina…, però poca cosa més. Era gairebé un espot publicitari de la monarquia, en què, sobretot, es mostrava com era de trempadota la família reial. En realitat el problema era per què i com la periodista britànica havia aconseguit l’entrevista, que a tants periodistes espanyols els hauria encantat fer. Pel que sembla, l’atractiva i jove reportera va aconseguir la gran exclusiva a través del cunyat del rei, Constantí de Grècia, del qual era amiga. I, també, gràcies a la seva simpatia personal amb el monarca.

Una altra discrepància important entre el monarca i el seu secretari va ser l’assumpte de la biografia reial. Primer hi havia començat a treballar l’escriptor mallorquí Baltasar Porcel, amic personal de Joan Carles. Enregistraren llargues converses. Però finalment, no es va considerar convenient publicar el llibre i Porcel, persona ponderada, acceptà la decisió sense provocar cap mena de problema. El mateix va succeir amb Miquel de Grècia, un cosí de la reina, que també va tenir el privilegi d’entrevistar el monarca extensament, per a una sèrie de reportatges destinats a publicacions europees. Igualment se li va dir que s’havia de suspendre la publicació i ho acceptà. Però a l’estiu de 1991 José Luis de Vilallonga, un polèmic aristòcrata que havia combatut l’opció al tron de Joan Carles des de la Junta Democrática a l’exili a París i després s’havia fet entusiasta joancarlista, va coincidir amb el rei a Palma de Mallorca. Tenien en comú una bona amiga, Marta Gayá, que, pel que sembla, fou la seva mentora quan el rei va decidir concedir a Vilallonga l’honor de ser el seu biògraf autoritzat. Sabino s’hi oposà, però Joan Carles va dir que el seu compromís amb Vilallonga era irreversible, i no discutí més. A començaments de 1992 s’iniciaren les entrevistes. El resultar va ser la recopilació de més de setanta hores de gravació. El rei s’havia esplaiat amb una gran sinceritat i un cert descontrol.

Vilallonga, marquès de Castellvell, va entregar l’original a La Zarzuela i, en llegir-lo, Sabino posà el crit al cel. Així i tot, sempre disposat a fer un servei a la Corona, es va posar a col·laborar perquè en sortís tan ben parada com fos possible, armat amb unes tisores. Entre l’original que Vilallonga va entregar a palau i l’edició que sortí al carrer, hi havia unes diferències abismals. I això que mentre Sabino estava en plena tasca de correcció li arribà el cessament i van haver d’acabar la seva feina el nou cap de la Casa, Fernando Almansa, i l’historiador Javier Tusell. Com que es va fer amb una certa pressa, després també es van haver d’introduir alguns canvis entre les edicions francesa i anglesa i l’edició espanyola, a conseqüència dels quals van desaparèixer diversos paràgrafs i fragments entre cometes sobre el 23-F.

La sortida de La Zarzuela de Fernández Campo no va ser amigable i fou deguda en gran manera a la influència del qui aleshores començava a ser el veritable «home fort» a palau. El mateix Sabino ho ha dit clarament, no sense ressentiment: «Yo salí por una puerta, y por otra entró Mario Conde».

Fernández Campo ja havia demanat diverses vegades i per escrit que el rellevessin, i havia parlat amb el rei de possibles substituts. Quan el gener de 1990 es jubilà Nicolás Cotoner, marquès de Mondéjar, i Sabino va ser ascendit a cap de la Casa, proposà per al càrrec de secretari el diplomàtic José Joaquín Puig de la Bellacasa, amb vista que en un futur proper fos el seu successor. Puig s’incorporà pràcticament als preparatius de l’estada estiuenca de la família reial a Marivent, però a penes va sobreviure en el càrrec més enllà de l’estiu. No hi va haver química entre el rei i ell. Va sortir de seguida. Pel que sembla, Puig de la Bellacasa, que era un home profundament religiós i de moral estricta, es va escandalitzar amb la conducta del monarca a Mallorca, i no va saber o no va voler dissimular-ho. Allò era precisament el que Joan Carles no volia, ja fart de tenir un tutor, gairebé inquisidor, en Sabino. A la tardor ja havia decidit cessar-lo.

Per substituir-lo es va nomenar secretari general Joel Casino, abans secretari de despatx a La Zarzuela, com una solució de tràmit.

El 30 d’abril de 1992, el rei va atorgar a Sabino Fernández Campo el títol de comte de Latores (el seu poble natal). I Sabino, que ja tenía 74 anys, va saber que s’apropava el comiat. Aquest tipus de distincions solien coincidir gairebé sempre amb el cessament. Joan Carles tenia el delicat costum de compensar d’aquesta manera les persones que es treia de sobre. Així havia estat, per exemple, en els casos d’Arias Navarro (nomenat marquès d’Arias Navarro després de la seva dimissió), Torcuato Fernández Miranda (nomenat duc de Fernández Miranda) i Adolfo Suárez (nomenat duc de Suárez). Almenys, Sabino va agrair que fes el nomenament amb certa antelació. El seu cessament definitiu encara va trigar uns quants mesos a arribar. Però Mario Conde treballava sense parar per aconseguir que no s’endarrerís massa.

Els arguments que Conde va utilitzar per convèncer el rei van ser diversos. El que més va molestar Sabino fou que digués que patia trastorns mentals, alguna cosa així com la «síndrome del servent» que es rebel·la contra el seu amo. Però el més efectiu davant de Joan Carles va ser l’acusació que estava filtrant informació compromesa a la premsa, amb la intenció de perjudicar-lo. Precisament ell, que havia treballat tant al llarg dels anys per tot el contrari.

El cert era que, des de finals de la dècada dels vuitanta, diverses publicacions ja havien començat tímidament a trencar el pacte de silenci. Es donava per clausurada la Transició i l’etapa en què la monarquia havia de ser protegida? La primera publicació que havia trencat el gel havia estar el setmanari Tribuna, dirigit aleshores per Julián Lago, un periodista format a Interviu i molt més interessat a vendre i guanyar diners que en cap altra cosa (uns anys després es va fer famós a la televisió amb La máquina de la verdad). El juliol de 1988 el setmanari va publicar un escandalós reportatge titulat «Así se forran los amigos del rey. Sus fortunas y negocios», amb el qual va vendre una pila d’exemplars. Un parell d’anys després, a l’estiu de 1990, va repetir l’èxit amb un altre de semblant: «Líos de la corte de Mallorca: aristócratas, financieros y políticos rodean a la familia Real». En un to força més suau, també aquell mes d’agost, El Mundo es va atrevir a publicar algunes cosetes, bastant amagades, al seu magazín de cap de setmana, sobre la temporada estival del monarca.

Al rei no li va agradar gens l’atreviment de la premsa, encara que, des del punt de vista de Sabino, les crítiques eren un «correctiu» poc dramàtic que no li venia malament, perquè aprengués a comportar-se. A l’estiu següent, el de 1991, gràcies a l’amenaça de la premsa, Sabino va aconseguir que es contingués una mica quan era d’estiueig i en altres saraus d’hivern. Va ser el primer any, per exemple que no va fer l’habitual revetlla al Campo del Moro per celebrar el seu sant, i es va endur la festa a Sevilla per impulsar l’última fase dels preparatius de l’Expo 92, amb molts menys convidats. Això va portar Tribuna a elaborar una altra portada amb el títol: «El Rey rectifica».

Però el 1992 es va tornar a desencadenar la tempesta, iniciada quan el rei es va perdre a Suïssa al mes de juny i la premsa va difondre la seva aventura amb Marta Gayá. El desmentiment de Fernández Campo a la ràdio, amb aquell tan sospitós «lo que se me ha dicho es que está descansando», va donar peu a Mario Conde per relacionar el cap de la Casa Reial amb l’origen de les filtracions a la premsa. I el cert és que Sabino mai no havia estat tan poc hàbil a l’hora de desmentir una cosa.

En favor dels qui pensaven que el cap de la Casa Reial havia tingut alguna cosa a veure amb la publicació d’aquelles informacions, a més hi havia la confirmació que no havia perdut el seu poder sobre la premsa en les ocasions en què sí que volia exercir-ne el control. Demostra el seu poder, per exemple, quan va aconseguir evitar que el 7 d’agost de 1992 el diari Claro sortís als quioscos. D’aquesta data són les planxes de l’última edició, en què el periodista José Ayala havia escrit l’article titular «Drogas, la razón por la que Isabel Sartorius nunca será reina de España». Explicava com la reina Sofia havia frustrat el festeig amb el príncep Felip, en assabentar-se que un germà d’aquesta havia estat detingut a l’Argentina per consum de cocaïna i que la mare de tots dos havia estat investigada en relació amb el narcotràfic pel jutge de l’Audiència Nacional Carlos Bueren.

Encara que també va córrer el rumor que la filtració havia estat culpa de Mario Conde, a les informacions de Point de Vue i Oggi sobre el romanço mallorquí del rei se citaven fonts anònimes del «personal de La Zarzuela». I, per donar-hi el cop de gràcia, Pedro J. va reconèixer davant del rei alguna cosa així com que el mateix Sabino li havia dit alguna vegada que considerava que calia suggerir al monarca, a través de la premsa, que estava vigilat.

Com a rerefons de l’acusació de filtrar informació inconvenient, n’hi havia una altra de més greu, en què se suggeria que amb això Sabino pretenia provocar l’abdicació del rei en el seu fill; una idea amb la qual també estava d’acord la reina. No es va poder provar res, i Sabino ho va negar rotundament. Del que no hi ha dubte és que tenia molt bones relacions amb Sofia. Ja al 1991, amb l’excusa dels reportatges sobre els estiuejos del rei que Tribuna i El Mundo havien publicar l’estiu anterior, la reina i el secretari general havien «conspirat» junts per intentar que passés una part de les vacances a Santander, lluny de les illes del pecat. Però al final, no ho van poder aconseguir i els amics de Mallorca se’n van alegrar molt.

Conde va acabar de convèncer el monarca de la presumpta falta de lleialtat de Sabino en un àpat amb Pedro J. Ramírez, en què tots tres van riure molt pensant en com havia estat d’oportú el títol de comte de Latores («delator es»), considerant les circumstàncies. I a partir d’aquí, el relleu es va precipitar traumàticament.

Sense que s’arribés a acordar un substitut amb ell, ni esperar-ne la jubilació, prevista tan sols per a uns mesos després, el cap de la Casa Reial i la reina es van assabentar per sorpresa, alhora, del cessament immediat. Fou en el transcurs d’un dinar dels reis amb Sabino, en què precisament se celebrava l’aniversari d’aquest, quan Joan Carles digué de sobte, com si res: «¡Oye, Sofía, que éste se nos va!». La reina es va quedar tan sorpresa com el mateix Fernández Campo, i bastant afectada, ja que els últims temps s’havia convertit en confident i la persona que li eixugava les llàgrimes.

Abans que Sabino i que la reina, ja n’havien estat informats el president Felipe González, el vicepresident Narcís Serra i el ministre d’Afers Estrangers, Javier Solana. I, almenys, compartien el secret el president de Banesto, Mario Conde; l’amic del rei, Manuel Prado y Colon de Carvajal; el cap del CESID, el general Alonso Manglano; el seu substitut, el diplomàtic Fernando Almansa; el nou secretari general de la Casa, Rafael Spottorno; el director d’El Mundo, Pedro J. Ramírez, i l’empresari Francisco Sitges.

El cessament del cap de la Casa del Rei va ser oficial el 8 de gener de 1993. Tres dies després, el 13, a La Zarzuela es va brindar en honor seu, amb tot el personal de palau, i ja amb la presència del seu substitut, Fernando Almansa. Sabino va pronunciar unes breus paraules de comiat, encara que es va disculpar del fet que «la explicable y acertada celeridad» amb què havien tingut lloc els esdeveniments no li hagués permès «disponer de las dos semanas que, según Mark Twain, son imprescindibles para realizar una buena improvisación».

L’acudit de Mario Conde sobre el títol de comte de Latores («delator es») havia fet tanta gràcia al rei que no va perdre l’oportunitat d’explicar-lo una vegada i una altra fins a gastar-lo i, per descomptat, va acabar arribant al mateix Sabino. No renuncià al títol, però no el va fer servir mai. L’únic que figura a les seves targetes és el de marquès de la Ensenada, que és el carrer on viu.

Mario Conde, deliris de grandesa

Si Sabino Fernández Campo va patir la «síndrome del servent», Mario Conde, de la seva banda, va pecar de «deliris de grandesa». Les seves ànsies per aproximar-se al monarca formaven part d’una estratègia general per arribar a convertir-se en l’home més poderós d’Espanya. I durant el breu període que va ser a les altures, gairebé ho va aconseguir, tot i que no havia partit d’una especial posició de privilegi. Més aviat era allò que els americans anomenarien un self-made man, un home fet a si mateix, paradigma de l’èxit en la societat capitalista d’oportunitats per a aquells que demostrin que tenen menys escrúpols.

Mario Conde va conèixer Joan Carles a través del seu soci Juan Abelló, amb qui havia donat el primer pelotazo econòmic important de la seva vida, amb la venda d’Antibióticos, un dels pocs laboratoris farmacèutics autoritzats a Espanya per elaborar productes derivats de l’opi. El van vendre a Raul Gardini, aleshores president de Montedison, l’empresa química més important d’Europa. Gardini estiuejava a Mallorca i era amic personal del rei fins que, el 1994, se suïcidà després de ser implicat pels jutges italians en temes de corrupció.

S’ha escrit que va ser l’amistat que havia crescut entre Don Joan, el pare del rei, i Mario Conde el que va facilitar l’apropament del banquer a Joan Carles. Però difícilment podria haver estat així, tenint en compte que Don Joan i el seu fill mai no van tenir bones relacions. Havien passat massa coses entre ells: la mort de l’infant Alfons, el fet que Joan Carles acceptés la designació com a successor de Franco, saltant-se el seu pare a la torera, la poc elegant cerimònia de renúncia als seus drets que li havien organitzat a La Zarzuela… En fi, que no eren precisament camarades. Més aviat, la confraternitat de Mario Conde amb tots dos alhora suposava un problema per al monarca, que més d’una vegada es va discutir amb el banquer: «¡Tienes que entender que rey sólo puede haber uno!», deia a Conde.

La relació amb Don Joan havia sorgit en un moment diferent i per altres vies, a través de José Antonio Martín (el cognom complet és Martin y Alonso Martínez), un antic marí mercant que va acabar sent assessor d’imatge de Mario Conde. Martín una vegada havia convidat a sopar al seu domicili madrileny al qui aleshores ja era president de Banesto perquè conegués el pare del rei. Congeniaren immediatament perquè a tots tres els unia la passió pel mar (des d’un punt de vista molt diferent del de Joan Carles, que no gaudia del repte de la vela, sinó de la velocitat, cosa que tots tres criticaven). A més, sempre va córrer un rumor amb bastants aires de ser veritat, sobre la pertinença de Don Joan i Mario Conde a la mateixa lògia maçònica, cosa que, sens dubte, els hauria unit molt més.

Sobretot en els últims anys de la seva vida, el comte de Barcelona, apartat del protocol de la Casa Reial i abandonat pels «amics» que s’havien mogut al seu voltant durant anys amb ambicions polítiques que ja no tenien sentit, se sentia bastant sol. I Mario Conde el divertia, l’acompanyava… i, sobretot, l’afalagava prestant-li tanta atenció. El banquer, al seu torn, sentia una mica el mateix. Al cap i a la fi ell, que no era ningú, que havia partit del no-res, era considerat per tots el millor amic d’un quasi rei, cosa que l’omplia d’orgull des del punt de vista més íntim. Don Joan va ser el seu primer «Èxit» social amb majúscules. Quan a l’ estiu de 1992 el comte de Barcelona va haver de ser ingressat, el banquer no deixà d’anar a visitar-lo assíduament, sense escarafalls i fins i tot amb elegància, entrant a la Clínica Universitària de Navarra per la porta del darrere per no ser detectat per la premsa. El mateix Joan Carles —què veient propera la mort del seu pare va tenir, com tants fills, un darrer rampell d’amor filial barrejat amb sentiments de culpa— se n’adonà i potencià les visites de Conde obertament: «Mario, vente a ver a papá. Dice que se aburre con todos menos contigo. No quiere verme a mí, ni al príncipe, ni a las infantas», li deia el rei. Després es va comentar, a més, que Mario Conde s’havia encarregat de pagar la factura de la clínica, cosa que, si fos certa, seria un regal molt generós per part seva, però en cap cas justificat per la falta de fons del pare del rei, com s’ha volgut presentar.

Però tornant a la seva amistat amb Joan Carles… Des que el 1987 Conde es va fer càrrec de la presidència de Banesto —elegit per les famílies propietàries per fer front als tradicionals competidors del Bilbao i del Vizcaya, que havien intentat absorbir el banc—, donà un pas més en el seu camí cap a La Zarzuela. A Banesto un dels seus homes de confiança, i vicepresident, era Ricardo Gómez Acebo «Ricky», marquès de Deleitosa, cunyat de la germana gran del rei i assessor financer de la família reial des de feia anys.

També en aquests anys Conde va arribar a la Fundación de Ayuda contra la Droga (FAD), presidida per la reina. Un curiós club que algunes persones han qualificat de «poder a l’ombra», del qual formaven part els prohoms més influents de l’Estat, molts d’ells íntimament connectats amb La Zarzuela (entre altres José María López de Letona, Ricardo Martí Fluxá, Eduardo Serra, Plàcido Arango, José María Entrecanales i Manuel Prado), als quals s’anirien unint els nous rics del PSOE (Enrique Sarasola, Jesús Polanco, etc.). I precisament en una reunió del patronat, Conde va conèixer Manuel Prado, l’amiguíssim del rei, amb el qual després va fer negocis.

L’objectiu de Mario Conde durant aquests anys no era guanyar diners. O, almenys, no era només guanyar diners. El que volia era poder. La seva ambició es va posar de manifest en els coneguts moviments que va fer per aconseguir influència en mitjans de comunicació. Intentà entrar a l’accionariat de Prensa Española (editora d’ABC), per a la qual cosa va recórrer a l’ajuda de Don Joan. Però, malgrat tot, Ansón no va permetre ni tan sols que s’hi aproximés. També va tenir èxit escàs en els seus intents de fer-se seva La Vanguardia. En lloc d’això, va adquirir accions del que va poder: d’El Mundo (oficialment, al voltant del 4% del capital del diari), i d’Época (el setmanari dretà per excel·lència, en què va aconseguir exercir el control majoritari). Bé, ell personalment, no. Mario Conde no era un capitalista fet a la antiga. Més aviat utilitzava el capital de Banesto per a les seves operacions, que és com els últims temps es fan les coses als cercles de poder econòmic: qui mana és el directiu, no necessàriament propietari d’un gran paquet d’accions. Es juga amb als diners d’altres persones (els petits accionistes), que són els qui al final paguen els plats trencats quan hi ha un daltabaix.

D’altra banda, com que sabia que el grup més important i poderós era Prisa —i allà sí que no tenia cap possibilitat d’entrar—, va fer tot el possible per aproximar-se a Jesús Polanco. «Si no puedes con ellos, únete a ellos», que diu el refrany. I, al seu moment, li va fer alguns favors. Malgrat que era un dels homes més poderosos de tot l’Estat, Polanco no tenia relacions amb el rei, ni bones ni dolentes, fins que el 1990 Mario Conde l’introduí a palau. Però, com passa a gairebé tothom, Mario no va saber comprendre la confusa relació de Prisa amb el PSOE, en la qual no és fàcil distingir realment qui mana més. Conde pensava ingènuament que podria arribar a aliar-se amb Polanco, fins i tot contra Felipe González, i la seva gosadia va acabar costant-li cara.

El banquer i el rei se solien reunir sovint a La Zarzuela o a casa de Paco Sitges per intercanviar impressions. Xerraven, es tutejaven, es deien que s’estimaven i fins i tot se’ls escapava alguna llagrimeta quan, ja després de mort, recordaven el malaguanyat Don Joan. «Todo mi afecto pasado hacia Don Juan es hoy para el rey», va dir a Joan Carles, pres per l’emoció, el seu amic Mario, en una de les primeres entrevistes que van tenir després de la defunció del comte.

Però tot això no era un mer entreteniment. El que l’amistat del rei podia oferir a Conde era, sobretot, informació. Joan Carles rebia a tothom i després ho explicava tot a Conde. Si Narcís Serra estava pel relleu de Solchaga, si Felipe González estava pensant en dissoldre les cambres i convocar eleccions, si les seves relacions amb la reina anaven com més va pitjor… El perill consistia en el fet que, igual que li explicava tot a ell, quan sortia per la porta també ho deixava anar tot a qui vingués després: «Mario me ha dicho…», «Mario opina…», «Mario quiere…». I l’anava col·locant sense adonar-se ben bé del que feia, al seu estil, en una situació molt difícil, buscant-li més enemics dels que es podia permetre.

A més d’informació, Conde anhelava influir a un nivell molt més efectiu i real sobre el monarca, per intervenir en la vida pública. I, després de guanyar-se la seva confiança, va passar a aconsellar-lo tant com podia sobre el que havia de fer respecte a Felipe González, a Aznar, a Sabino…

En un moment determinat, a començaments dels noranta, es va entestar que s’havia de posar fi a la corrupció. Paradoxes de la vida. Formava part d’una campanya de canvi d’imatge personal, per a la qual havia adequat el seu discurs en una línia crítica amb l’anomenada cultura del pelotazo, en clar declivi des del final del boom econòmic amb la guerra del Golf. Declarà davant de moltes persones, per exemple, que era «peligroso instalar la cultura de que hay que ganar mucho dinero en el menor tiempo posible». Ell estava més per un altre estil, menys barroer, més fonamentat en grans operacions econòmiques d’un capitalisme salvatge, però lluny del lladregueig «cutre» del socialisme, en escàndols de gust pèssim com el de Juan Guerra. I, curiosament, la seva peculiar croada va coincidir amb les polèmiques paraules del rei a Granada, pronunciades al seu viatge oficial del 26 de juny de 1991, en què parlava de «la desidia y la corrupción que han malogrado tantas cosas en España». Era la primera vegada que es referia a la corrupció i la premsa no va tenir cap dubte del canvi d’actitud enfront del Govern: «El aguijón del rey para con el PSOE ha sido evidente», es va publicar.

El PSOE va sortir mal parat d’aquella campanya. Pocs mesos després del discurs del rei, Alfonso Guerra va anunciar la seva dimissió tot i que, com es deu recordar, el president Felipe González feia un any que repetia fins a la sacietat que aquesta dimissió no es produiria i que, si es produïa, dimitiria ell mateix («tendrán dos por el precio de uno»), cosa que, per descomptat, no va fer.

Amb tot això, per poder treballar-se el rei, Conde es veia obligat a bregar gairebé cada dia amb el seu secretari, Sabino Fernández Campo, cosa que resultava realment incòmoda. Des dels seus primers intents d’aproximació a La Zarzuela, Sabino s’havia col·locat en una postura de franca oposició al banquer, que no requereix profundes anàlisis per entendre a què venia. Senzillament, volia protegir la Corona d’una influència externa que pretenia utilitzar-la en benefici propi amb les pitjors manyes. El fidel Sabino no ho podia consentir.

El 1988, després que el consell d’administració de Banesto fos rebut en audiència oficial, Conde envià al rei (pagat per Banesto, és clar) un valuós rellotge de bord, un Patek Phillippe model Nautilius, valorat en mig milió de pessetes, segons la versió del banquer; encara que, segons la de Sabino, es tractava d’un rellotge de butxaca, una valuosa peça de col·leccionista adquirida en una subhasta a Londres, que el taxador de palau havia valorat en uns tres milions de pessetes. Sigui com sigui, el preu no tenia cap importància. El rei ja havia acceptat altres vegades regals bastant més cars amb el consentiment de Sabino. Precisament aquest mateix any, amb motiu del seu aniversari, al gener, un grup d’empresaris catalans (entre els quals hi havia Javier De la Rosa) li havia regalat un Porsche Carrera, de 24 milions, sense més problemes ni escàndols. Però allò de Sabino amb Conde era un assumpte personal i pràcticament obligà el rei a refusar l’obsequi. El mateix secretari general de la Casa es va encarregar personalment de retornar-lo, per a la qual cosa va acudir al despatx de la presidència de Banesto, que aleshores ocupava Conde, al Paseo de la Castellana. El rei preferia, segons ell, les proves d’amistat que no tinguessin valor econòmic. En aquella entrevista van firmar la declaració de guerra.

Mentre aconseguia deslliurar-se de Sabino, ja havia esdevingut el banquer de confiança del monarca, desplaçant el qui fins aleshores havia tingut aquest paper, Alfonso Escámez, llavors president de Banco Central Hispano. El 27 de desembre de 1992 el Consell de Ministres ratificava la decisió reial d’atorgar a Escámez el marquesat d’Aguilas, un gest clar de comiat.

Aquell Nadal Conde ja havia vençut també el secretari, i aconseguí intervenir en la redacció del missatge de Nadal del monarca que es retransmetria per televisió, introduint-hi algunes idees seves sobre «la gran política que necesitamos». Més d’una quarta part del discurs estava dedicada a defensar una Europa «sin obsesiones ni precipitaciones», que era l’últim leitmotiv del banquer, amb evidents similituds amb l’al·locució que ell mateix va pronunciar poc després, en la seva investidura com a doctor honoris causa.

Però tot i que creia que, als qui tallaven el bacallà de la política, aquest tema els provocaria menys inquietuds que les qüestions d’economia interna, Conde s’havia ficat en un terreny molt relliscós en parlar d’Europa. Tenia plans per presentar una llista civil a les eleccions de 1994 al Parlament europeu, i parlava també de la necessitat de fer un referèndum sobre l’euro. Massa per a un home que patinava en les seves desavinences privades amb el PSOE i no dominava gens ni mica la política internacional.

La seva mesura estava més aviat en la guerra que havia iniciat (contra el cap de la Casa Reial). En la seva batalla més victoriosa va aconseguir no solament deslliurar-se de Sabino, sinó, a més, introduir un home seu al lloc de Fenández Campo. No va ser una tasca fàcil, encara que en aquella època el rei li consultava pràcticament tot. Quan s’havia pres la decisió del relleu de Sabino, el monarca li va demanar: «Hazme un perfil del hombre que necesitamos». I entre Manolo Prado, Paco Sitges i Conde van acordar en principi que fos un diplomàtic, per trencar la tradició que sempre fossin militars.

El desembre de 1992 va ser el moment oportú per forçar un canvi que es va fer efectiu el 8 de gener de 1993. Mario havia pensat en el seu amic Fernando Almansa, un diplomàtic amb títol de vescomte del Castillo de Almansa, fill del qui havia estat representant granadí de la causa joanista. En aquell moment ocupava la subdirecció general de l’Europa Oriental del Ministeri d’Afers Estrangers, tot i que pensava abandonar aviat aquesta destinació per incorporar-se a l’Ambaixada d’Espanya a Washington, com a número dos de la legació diplomàtica espanyola. Aparentment era perfecte per al càrrec.

Conde uns mesos abans havia començat a donar-lo a conèixer en festes i saraus de la jet. Després havia hagut de vèncer la resistència de Manolo Prado, que, pel seu compte, intentava col·locar a La Zarzuela un dels seus, el marquès de Tamarón. Conde va guanyar el pols enfront de Prado, en un sopar a la seva casa de Sevilla, al qual també assistia el rei. Tots tres sols van tractar del tema. Els arguments de Conde davant el monarca per defensar el seu candidat van resultar definitius: «Si es una persona a la que no conozco, yo no puedo comprometerme a ayudarte», va dir més o menys al rei. I espantat davant la possibilitat que Mario deixés de ser el seu conseller polític favorit, Joan Carles va decidir nomenar Almansa aquell mateix moment.

Per al càrrec de secretari general de la Casa es va escollir Rafael Spottorno, recomanat per Jesús Polanco, amb qui Mario Conde intentava portar-se tan bé com podia. Spottorno era un home proper al Govern socialista, que aleshores ocupava la prefectura del gabinet del ministre d’Afers Estrangers, Javier Solana. I com a cap de Protocol es va nomenar un altre diplomàtic, Ricardo Martí Fluxá, que formava part de la fundació de la reina Sofia contra la droga.

La coronació de Conde, en la plenitud del seu èxit, va ser el 10 de juny de 1993, quan fou investit doctor honoris causa per la Universitat Complutense en una cerimònia presidida pel rei, a la qual també van assistir altres destacats representants dels Borbó, com el cosí del monarca, Carles de Borbó de les Dues Sicílies, i la seva germana Margarida de Borbó, acompanyada del seu marit, Carlos Zurita. Conde encara ho estava celebrant quan el 16 d’agost, el nucli central de la familia reial, amb les infantes, la reina i el príncep, el visitaren al seu vaixell, l’Alejandra, a l’illa de sa Conillera.

Però aquell estiu havia de ser l’últim de la seva edat daurada. Els rumors de la seva entrada en política eren cada vegada més forts al setembre. Els deliris de grandesa havien portat Conde a pensar que podria substituir Felipe González a La Moncloa. Estava tan exaltat que ja creia que el rei, en cas que a les següents eleccions generals ni Aznar ni González no assolissin la majoria absoluta, resultat previsible tenint en compte el clima polític, podria voler nomenar un president independent que posés fi a l’etapa de crispació. Després de Torcuato Fernández Miranda (el 1977) i Alfonso Armada (el 1981), era el tercer que alimentava el somni de presidir un «govern de salvació nacional» sense passar per les urnes. El rei estava molt preocupat per la decadència de Felipe, pels escàndols del PSOE, no connectava amb Aznar… I Mario estava convençut que li hauria encantat que ell fos president del Govern. Arribà fins i tot a tractar amb Suárez i amb Miquel Roca la possibilitat d’organitzar una opció de centre.

El somni es va esvair després d’un viatge de Joan Carles als Estats Units, al mes d’octubre. En tornar va deixar clar que, si en algun moment havia considerat els plans polítics de Mario Conde, l’encanteri ja s’havia trencat sense remissió. Aznar va ser rebut a La Zarzuela el 25 d’octubre, el 28 es va reunir per sopar a La Moncloa amb el president González i els dies següents la premsa (tant El País com ABC) publicava que s’havia segellat un pacte entre ells per tranquil·litzar la tensió, en el qual semblava que el monarca havia mitjançat. Conde encara va tenir l’oportunitat de reunir-se amb Joan Carles (transcendí un sopar amb ell i amb Prado el 29 de novembre), però el rei ja no parlava malament del PP. La sort de Mario Conde ja estava tirada.

El 28 de desembre de 1993, dia dels Sants Innocents, el Banc d’Espanya va intervenir Banesto. Sembla que Conde tot el dia va intentar parlar amb el rei, però no aconseguí que es posés al telèfon fins al dia següent, en què es va fer pública la intervenció. Joan Carles era a Baquèira Beret, jugant al mus. Preocupat per Banesto, però sense perdre del tot la concentració en el joc. «Es que Mario se había transformado en un personaje incómodo para mucha gente», se’l va sentir dir.

L’ 11 de gener de 1994, Conde acudia a una roda de premsa amb un gran somriure de circumstàncies, en la qual es va dedicar a desmentir les acusacions del Banc d’Espanya. El rei li va trucar a la nit per felicitar-lo per la seva discreció: «Te has comportado com se esperaba de ti, porque tú no podías convertirte en un nuevo Ruiz Mateos». Uns quants mesos després, el 23 de desembre, va ser traslladat perquè ingressés a la presó d’Alcalá-Meco, després de prestar declaració al Jutjat de Delictes Monetaris, acusat d’estafar més de 7.000 milions a Banesto.

Tot i que 39 dies després va sortir en llibertat sota fiança de 2.000 milions, havia caigut en desgràcia definitivament. I com ja havia fet amb altres persones anteriorment, el rei no va moure un dit per evitar-ho. «Bueno, Mario, yo te llamo, y cuando te digo yo, ya sabes quién soy yo, para decirte que estamos contigo plenamente y que ànimo», li havia dit Manuel Prado per telèfon per aixecar-li la moral, un dia abans que el posessin a la presó. «Paraules, paraules, paraules…», que diria Shakespeare.

«Jesús del gran poder»

Jesús Polanco, conegut popularment com a «Jesús del gran poder», va tenir una relació amb el rei completament diferent, que ni tan sols es va haver de disfressar d’amistat per arribar a ser molt més efectiva en la pràctica que la de Mario Conde. Se l’havia començat a rebre a La Zarzuela el 1990, precisament gràcies a la mediació de Conde. Però va ser després, el 1994, coincidint amb la caiguda en desgràcia del banquer, que va passar a ser una influència decisiva.

Mario Conde, sense proposar-s’ho, va tenir bastant a veure en l’ascens de Polanco. Tot va començar després de l’ingrés a la presó del president de Banesto. Alcalá-Meco s’havia convertit en la seu d’un selecte club, al més alt nivell. Allí Conde va tenir notícies del que tramava Javier De la Rosa. El banquer es va assabentar que Manuel Prado, l’amiguíssim del reí, havia cobrat 100 milions de dòlars de KIO gràcies al financer català, que pensava utilitzar la informació, involucrant directament la Corona, per aconseguir deslliurar-se dels seus problemes amb la justícia. Molt preocupat, només sortir de la presó Conde va trucar a Fernando Almansa amb la intenció de posar-lo al corrent del cas. Però el cap de la Casa, com si l’assumpte no anés amb ell, el va remetre a l’Assessoria Jurídica Internacional. «Pero ¿tú eres bobo?», li va dir Conde, que començava a dubtar si l’havia encertat a l’hora d’escollir Almansa. El banquer va aconseguir parlar directament amb el monarca i, poc després, amb el mateix Prado (el març de 1995, a l’Hotel Villamagna). Però Prado no volia que Conde es fiqués on no el demanaven i es va limitar a negar-ho tot. Es tractava d’una mentida grollera nascuda de la imaginació de Javier De la Rosa.

Mario Conde, que encara no s’acabava de creure que el rei s’hagués oblidat de la seva amistat tan sobtadament, volia fer-li un favor prevenint-lo contra Manolo Prado. Però no va aconseguir res. Ningú no va poder fer res contra Prado en l’entorn del monarca. És l’única persona de qui Joan Carles, fins ara, no s’ha desentès, arribada l’ocasió, per salvar la pròpia pell. I, en canvi, Conde es va guanyar l’enemistat de l’ambaixador reial, que, pel seu compte i al seu estil, ja estava dedicat a fer gestions per deslliurar-se de la inculpació en el cas KIO, bastant barroeres, per cert. De moment, el que interessa és que va buscar el suport de qui va creure que podia tenir més poder per ajudar-lo: Jesús Polanco, amb el seu potent aparell mediàtic, el grup Prisa.

Però el paraigua del grup de comunicació més influent d’Espanya no era gratuït. Prado es va haver de posar a les mans de Polanco, i li passava informació de tota mena. L’escàndol KIO va servir en safata a l’amo de Prisa la possibilitat de convertir-se en el veritable poder fàctic de l’Estat, perquè a partir d’aquell instant disposava dels secrets més ben guardats del monarca. Joan Carles s’havia convertit en el seu patrimoni informatiu de futur.

El PSOE des d’aleshores no va tenir manies a llançar velades amenaces contra el monarca per resoldre els seus conflictes. La tècnica consistia, bàsicament, a atribuir a Mario Conde, o a altres persones, presumptes intents d’intimidació a la Corona, per treure a la llum que disposava d’informació contra el rei sobre els mateixos temes en què l’opinió pública atacava el Govern en aquell moment. Era una mena d’advertència que, si queien ells, també cauria el rei. El setembre de 1995, El País va publicar que Mario Conde havia pretès donar un ultimàtum al Govern amb els centenars de microfitxes que el coronel Perote s’havia endut del CESID (que demostraven l’íntima relació entre el Govern del PSOE i els GAL), i deixava entreveure que el rei també estava en perill. Poc després, el 10 de novembre de 1995 (aquesta vegada, a través de Diario 16, però amb informació que només podria haver aportat Manuel Prado), es llançava una nova historia de «Chantaje al rey», per part de Javier De la Rosa i, novament, Mario Conde, en una segona entrega del que interpretaven com una conspiració per enderrocar el Govern i la monarquia. Per ara, n’hi ha prou de dir que la informació amb què el PSOE desafiava indirectament el monarca es podria resumir en dues idees fonamentals: que el rei no era aliè a l’activitat dels GAL, i que el rei estava involucrat en casos de corrupció econòmica (en particular, en el cas KIO).

A banda del suport incondicional del rei al PSOE en les batalles polítiques que li va tocar entaular, com a conseqüència dels asos informatius que es guardava a la màniga, Polanco va aconseguir, a més, que la Casa Reial intervingués a favor seu en el cas de Sogecable, convertint-lo en una qüestió d’Estat. Cal recordar que el jutge Javier Gómez de Liaño havia obert diligències contra la societat (del grup Prisa) per presumpta estafa amb els dipòsits dels abonats de Canal Plus. Però quan el maig de 1997 va citar a declarar Juan Luis Cebrián, responsable directe com a conseller delegat de Sogecable, Aznar va començar a rebre trucades del rei, molt preocupat per l’afer. Aznar i el seu equip no tenien cap interès, per descomptat, a ajudar Prisa (de fet, Polanco i el seu entorn no han deixat de queixar-se que era el Govern del PP el qui tenia interès a posar-los a la presó), però van cedir a les pressions. El vicepresident Álvarez Cascos va ser l’encarregat de fer les gestions oportunes amb la ministra de Justícia, Margarita Mariscal, i d’avisar el fiscal general de l’Estat per aturar el tema. I l’aturaren. Les coses funcionen així. El jutge va acordar suspendre la compareixença i demanar l’empara del Consell General del Poder Judicial al·legant coaccions. I, com tothom sap, el que va aconseguir fou acabar ell mateix condemnat per prevaricació.

Després de treure’s del damunt Mario Conde (i de passada, Francisco Sitges, un altre bon amic del rei, inculpat amb el banquer en el cas Banesto), i amb Prado completament a les seves mans, Polanco s’ha convertit en la nova influència a tenir en compte en l’entorn del monarca. Pel que sembla, també hi va haver un intent de deslliurar-se de Fernando Almansa, el 1995, perquè era amic: testimoni de Mario i podia seguir sent-li fidel. Però al final, després de tractar amb ell, van creure que no calia. En efecte, Conde no l’havia encertat massa a l’hora d’escollir. A pesar del seu èxit fulgurant, el banquer, amb la seva caiguda, va acabar descobrint que en realitat no comptava amb cap incondicional sincer.

Els últims anys, els reis s’han fet assidus als sopars i saraus organitzats per Jesús Polanco. En un, a finals de juny de 1999, celebrat a casa de Plácido Arango, íntim amic de Polanco, Joan Carles i Sofia van ballar després del sopar, agafadets tots dos com en els millors temps, una ranxera lenta.