Capítol 19. EL CAS KIO, UN EXPEDIENT OBERT

Javier De la Rosa acusa

En l’actualitat, una de les preocupacions mes grans que intranquil·litzen l’ànim del rei Joan Carles és l’expedient obert del cas KIO. Ja era una inquietud almenys des de 1993, a causa de la implicació en el cas del seu estimat amic Manuel Prado y Colón de Carvajal. Aguantant-se per un fil com s’aguantava el cap del seu estimat Manolo, era lògic pensar que el rei es neguitegés per ell, sobretot tenint en compte que a l’exambaixador reial els problemes amb la justícia li arriben en un moment delicat de salut. Al final, els tribunals volen amargar-li els últims moments. Això a un amic de veritat li ha de doldre en l’ànima, tant com si l’afectat fos ell mateix. No obstant això, ara com ara, la cosa està bastant pitjor, des que Javier De la Rosa el 26 d’octubre de l’any 2000 va presentar a l’Audiència Nacional una declaració en què involucrava directament el monarca.

El cas KIO va ser l’obra màxima del sistema de corrupció imperant a l’Estat espanyol durant l’etapa de Govern del PSOE. Les xifres que es van manejar no tenien ni punt de comparació amb les d’altres casos famosos. Ni tampoc la categoria dels personatges involucrats. Aquí és impossible parlar d’inculpats d’«última fila». No hi va haver sicaris executors que puguin pagar els plats trencats pels seus superiors. Com una peça clau en un trencaclosques misteriós i invisible, el cas KIO els va reunint a tots, encara que alguns només hi estiguin relacionats d’una manera marginal o només hi participin com a «assabentats» de luxe: Manuel Prado, De la Rosa, Sarasola, Felipe González, Joan Carles de Borbó, Ruiz Mateos, Sabino Fernández Campo, Mario Conde, Luis María Ansón… Els qui acusen, els perjudicats, no estan sota el control de les institucions de l’Estat espanyol, són estrangers. Caldrà recordar, però, una vegada més i abans de començar a narrar els fets, que el rei és immune.

Javier De la Rosa ha acusat formalment Joan Carles d’haver mitjançat en el pagament de 100 milions de dòlars de KIO (uns 15.000 milions de pessetes) que va fer a Manuel Prado y Colón de Carvajal, entre 1990 i 1992. Per a això ha presentat un voluminós escrit de 68 folis davant del Jutjat d’Instrucció número 3 de l’Audiència Nacional, en què la jutgessa Teresa Palacios investiga el cas Torras-KIO. Abans, el maig de 1997, Manuel Prado ja havia reconegut el cobrament davant dels tribunals. Els diners, com va aclarir la investigació judicial, havien estat dipositats en dos comptes de l’SGA (Societat Generale Alsaciense) a Suïssa, lloc on Prado té fixada la seva residència oficial des de 1985. El que no es va acabar d’explicar va ser per què, què es pretenia pagar amb una suma tan elevada. Prado va pretendre justificar-ho com el pagament de dictàmens i treballs d’assessoria seus realitzats per al català però no l’han cregut i les investigacions continuen endavant cada vegada més complicades.

Javier De la Rosa feia uns quants anys que es volia aproximar a La Zarzuela quan van tenir lloc aquests fets. El 1988, es va unir a un grup d’empresaris catalans per regalar al rei un Porsche Carrera de 24 milions pel seu aniversari. Però les relacions van començar a ser més pròximes i personals des que va fer negocis amb Prado, el 1990. Entre altres coses, Prado va arribar a ser vicepresident de Gran Tibidabo, el gran projecte de De la Rosa per a Catalunya. I va ser Prado el qui va introduir De la Rosa a palau. El financer català, gràcies a ell, fou rebut amb la seva dona i els seus fills pel rei en privat, que els oferí una mica de menjar. Un dels fills de De la Rosa va fer fotos com a record. I després De la Rosa va presumir molt a tot arreu de la seva gran amistat amb el monarca, cosa que va aprofitar per als seus negocis.

En dates pròximes a les de les peripècies per al cobrament dels 100 milions de dòlars, Sabino Fernández Campo, quan encara era secretari de la Casa Reial, un dia a petició del monarca va acudir al pis que Javier De la Rosa solia utilitzar durant les seves estades a Madrid, al Paseo de la Castellana, per transmetre-li un missatge: «Dile que, de parte del rey, todo está arreglado y que muchas gracias». Aquesta entrevista va ser confirmada pel mateix Sabino, després que ho publiquessin diversos mitjans, quan l’exsecretari va ser cridat a declarar, encara que es limità a dir que hi havia anat per motius personals.

De la Rosa també assegura que té un vídeo, filmat a l’Hotel Claridge de Londres, en què don Joan Carles li dóna les gràcies en privat pels diners de KIO. Que es van veure en aquest hotel està confirmat, encara que el vídeo no el va veure mai ningú. És clar que, en un escorcoll a Javier De la Rosa, després que ingressés a la presó pel cas Tibidabo, se li va trobar molta «documentació comprometedora», que el jutge Joaquín Aguirre va ordenar destruir i és possible que, si alguna vegada va existir, ja no existeixi.

Una guerra molt rendible

El cas KIO va tenir el seu origen en la invasió de Kuwait per l’exèrcit de Saddam Hussein (agost de 1990), que motivà la intervenció nord-americana i britànica per expulsar els iraquians. L’interès de les grans potències en el conflicte no era altruista. Kuwait subministrava el 6% del petroli que es consumeix a Occident. Aquell mateix mes d’agost, De la Rosa va parlar amb Enrique Sarasola (l’amic de Felipe González) i amb Carlos Solchaga (aleshores ministre d’Economia) per poder desbloquejar els comptes de KIO i operar amb els seus fons, ja que el grup volia col·laborar en les despeses de la guerra del seu país (per comprar armament, contractar mercenaris…). I, per descomptat, va aconseguir carta blanca. A molts se’ls van posar els ulls com plats pensant en l’enorme pastís que hi havia per repartir. Les guerres solen resultar molt rendibles a uns quants. I aquesta no havia de ser menys.

Però dels diners que va moure De la Rosa es va perdre el rastre d’una suma considerable. Després del conflicte armat al Golf, als de KIO no els quadraven els comptes. Descobriren que havien desaparegut uns 60.000 milions de pessetes dels comptes que la Kuwait Investment Office (KIO) mantenia en la seva filial espanyola, el grup Torras. L’octubre de 1992 van començar les querelles a Londres i Madrid contra els responsables de KIO a Kuwait, i contra De la Rosa a Espanya. A banda de tots els detalls sobre on havien anat a parar els diners, volien que aquests els fossin retornats.

Un dels beneficiats havia estat Manuel Prado y Colón de Carvajal. Els seus negocis amb De la Rosa havien començat poc abans, amb el projecte de Castillo de los Gracianos (un negoci ruinós per al qual Prado necessitava finançament; un complex urbanístic de 200 hectàrees amb camp de golf, xalets i un hotel a Jerez de la Frontera). A començaments de 1990, Prado n’havia fet soci Javier De la Rosa, amb qui va firmar un acord a través de Prima Inmobiliaria (que formava part de l’imperi de KIO). En la versió que ara ha presentat a l’Audiència Nacional, el financer català diu que Prado li havia demanat que fes un favor «al patrón» (en referència al rei), adquirint una finca a Jerez per 1.500 milions de pessetes, un valor molt superior al del mercat. Després de la guerra del Golf, el 1992, els deutes de Prima Inmobiliaria van acabar sent de més de 45.000 milions.

Però el pagament de KIO pròpiament dit, el que ara investiguen els tribunals, es correspon amb una nova petició que Prado li va fer el 1990, ja començada la guerra, quan l’elit del poder econòmic es va posar a fer comptes per veure què podrien treure dels kuwaitians aprofitant l’ocasió, amb l’ajuda de De la Rosa. Segons la recent versió que el financer català ha donat als jutjats, Prado li va demanar que tramités una petició a KIO de 100 milions de dòlars «como pago por sus servicios». Els diners estarien destinats a liquidar el famós crèdit del rei Fahd, concedit per la família reial saudita 10 anys abans. KIO sembla que va rebutjar la petició, i aleshores hi va intervenir directament el rei. Segons De la Rosa, l’agost de 1990 va rebre una trucada de Joan Carles des de Marivent, en què el citava per sopar a Londres l’endemà. El suposat sopar va tenir lloc a l’Hotel Claridge, en el transcurs del qual el rei li va demanar personalment que mitjancés en la petició de diners a KIO.

De la Rosa més tard va explicar als jutjats de Londres que la buidada de fons de la caixa del grup Torras (la filial de KIO a Espanya) es va justificar davant dels kuwaitians dient-los que s’havia utilitzat, en bona part, per al pagament de favors polítics realitzats en pro de l’alliberament de l’emirat. Segons el financer català, perquè l’aviació nord-americana pogués disposar com volgués de les bases aèries espanyoles de Rota i Torrejón, havia calgut «untar» els polítics i Javier De la Rosa s’havia encarregat de fer-ho. Una part dels diners, segons les seves declaracions als tribunals britànics, van anar a parar precisament a Sarasola, l’amic de Felipe González. Una altra part, a Manuel Prado.

Independentment de quins arguments s’utilitzessin davant dels kuwaitians, finalment, després de tots els tràmits, Prado va rebre un primer lliurament de 80 milions, l’octubre de 1990. Entre 1991 i 1992, De la Rosa explica que va rebre «constantes llamadas del señor Prado y, en algunas ocasiones, de Su Majestad el Rey, normalmente en mi despacho de Barcelona, urgiendo que se completara la cifra total pedida inicialmente, a la que Su Majestad el Rey se refería siempre como “la cuenta” pendiente». Prado va acabar rebent els 20 milions que faltaven el juny de 1992, el mateix dia que De la Rosa deixava la vicepresidència executiva del holding.

Quan van començar els problemes als jutjats de Londres, la primera mesura de De la Rosa va ser parlar amb Prado perquè retornés la seva part. Però Prado no estava per la feina. Se li va acudir, en canvi, que podrien anar trampejant la situació si maquillaven els pagaments i lluitaven a poc a poc, xino-xano, als tribunals. La demanda civil a la capital britànica es portava amb calma. Cap dels implicats no cridava testimonis a declarar i el tema es dilatava fins que va quedar pràcticament parat. Però els kuwaitians seguien assetjant De la Rosa.

De totes maneres, quan De la Rosa es va emprenyar de veritat, amb Prado i amb la resta, va ser quan va caure en desgràcia pel cas Gran Tibidabo. Aquí van començar els veritables problemes per a tots. Prado també hi estava implicat.

A banda del cas del Castillo de los Gracianos i dels 100 milions de dòlars nets de KIO, aquests anys l’exambaixador reial havia tingut més negocis confusos amb De la Rosa. Entre altres, a través d’Expovillas SA havia venut a Gran Tibidabo (el gran projecte català de De la Rosa), amb dret a recompra (és a dir, que allò era un préstec), unes finques a Dos Hermanas (Sevilla), d’un altre dels seus negocis immobiliaris: la urbanització Las Palmeras de Condequinto. L’operació s’acostava als 1.600 milions de pessetes, encara que Prado havia adquirit els terrenys a penes dos anys abans per tan sols 125 milions. El negoci era molt favorable a Prado, però Gran Tibidabo necessitava que els guardés les esquenes en les altes esferes. Amb l’operació, De la Rosa creia que estava comprant suport polític. I per assegurar-se’n bé, es va nomenar Manuel Prado vicepresident de Gran Tibidabo. De la Rosa, que no es refiava gaire de l’exambaixador reial, en la data de venda va signar una carta davant de notari en què deia: «[…] quiero dedarar que ninguna compraventa será firme en esta operación, si el citado don Manuel de Prado y Colón de Carvajal deja dicha vicepresidencia de Gran Tibidabo». Ja veia venir que podria trair-lo en qualsevol moment i de fet, sis dies després de la venda, el 27 de desembre de 1992, va arribar la carta de dimissió de Prado.

Prado posava com a excusa que li havien proposat la presidència de Partecsa, filial de Cartuja 93, i no podia compatibilitzar les dues coses. El 14 d’abril de 1993 la seva dimissió va quedar recollida en una acta de Gran Tibidabo i Prado trencà relacions amb De la Rosa oficialment. Va ser francament oportú, perquè es va salvar pels pèls de l’esclat d’un dels escàndols econòmics més sonats dels últims temps, principi de la fi de Javier De la Rosa. Encara que Prado tampoc no va poder evitar de sortir-ne esquitxat.

Una auditoria d’Ernst & Young, corresponent a 1993, revelava un forat d’entre 6.000 i 11.000 milions de pessetes a Gran Tibidabo. No se sap ben bé qui va impulsar el tema contra el financer català, a banda dels petits accionistes afectats. Però el PP, encara en l’oposició, ho va aprofitar tant com va poder per carregar contra Convergencia i Unió, i va demanar que es creés una comissió d’investigació al Parlament català. També es van presentar denúncies als jutjats, i el fiscal en cap de Barcelona, Carlos Jiménez Villarejo, va acabar veient almenys tres delictes en les actuacions de Javier De la Rosa: estafa, apropiació indeguda i falsedat en document mercantil.

Gestions i amenaces

Javier De la Rosa havia tingut negocis amb tothom i havia repartit diners a tothom: bufets d’advocats, periodistes, consultors, assessors, banquers, polítics estatals i autonòmics… Presumia de tenir-los enganxats a tots, i parlava molt, que era el pitjor. A qualsevol lloc explicava, per exemple, que havia estat rebut al Vaticà per Joan Pau II, que li havia dit: «La Iglesia está pasando dificultades financieras, no sé si lo sabe… Yo le pido a usted que nos ayude». De la Rosa també va assegurar que havia donat diners a Adolfo Suárez per pagar la seu del CDS, a Convergencia i Unió; que havia lliurat una maleta de diners a un dirigent del PP, i un llarg etcètera. De manera que, si per una banda els qui havien cobrat havien d’estar contents, per l’altra estaven atemorits per la verborrea desmesurada del financer. El cert va ser que, quan va caure en desgràcia, tots van passar d’ell.

L’estiu de 1993, l’advocat de De la Rosa, Joan Piqué Vidal, seguint les seves instruccions, es va entrevistar amb Manuel Prado a l’aeroport de Barajas i li va demanar, sense embuts, que intervingués davant del rei perquè paralitzés les diligències del sumari al Jutjat d’Instrucció número 1 de Barcelona, relacionat amb el projecte Gran Tibidabo. Piqué li va dir clarament que De la Rosa estava decidit a emportar-se tothom qui tingués al davant, fins i tot el mateix rei, si ell acabava a la presó.

La primavera de 1994 Manuel-Prado va acudir al carrer Génova a parlar amb Aznar. Però el líder del PP no es va mostrar receptiu i, pel que sembla, li va assegurar que en cas de crisi institucional, el Partit Popular mai no li donaria suport en un escàndol de corrupció econòmica que esquitxés la Corona, o si el rei no actuava com a garant de la unitat d’Espanya.

La gestió de l’exambaixador reial, en definitiva, no va servir per a res, però De la Rosa va continuar amenaçant i pressionant. Fou aleshores que va declarar davant del jutge sobre els diners evaporats de KIO: «Este dinero se empleó en comprar voluntades políticas para crear un clima favorable a la causa kuwaití».

No va poder, però, evitar ingressar a la presó de Can Brians el 17 d’octubre de 1994. Immediatament després, s’ordenà l’escorcoll del seu domicili però no s’hi va trobar res. En un segon escorcoll (una setmana després) a la casa d’Arturo Piñana Bo, un dels seus homes, a Sant Just Desvern, sí que hi van aparèixer cintes, informes, falsificacions bancàries i documentació comprometedora per a molta gent; el jutge Joaquín Aguirre, incomprensiblement, va ordenar-ne la destrucció (per no danyar la imatge de tercers).

Al cap d’un mes de ser a la garjola, pel que sembla servint-se de la mediació del capellà de la presó que diàriament donava la comunió al reclús, De la Rosa va donar instruccions a la seva esposa, Mercedes Misol, perquè enviés telegrames al rei, a Jordi Pujol i a Aznar, en què als recordava: «Ha pasado un mes y todavía sigo aquí». També va intentar sense èxit que el rei la rebés a La Zarzuela. Però, després de nombroses gestions, no ho aconseguí. Si la situació continuava, De la Rosa advertia que trencaria el seu silenci. Però ningú no movia ni un dit per ell.

Quan el financer català va sortir de la presó el 22 de febrer de 1995, després de dipositar una fiança de 1.000 milions de pessetes, pesava 22 quilos menys i estava molt emprenyat: «Lo que han hecho conmigo no tiene nombre. Les he convertido en ricos a todos y el que acaba en el talego soy yo. ¡No te jode!».

Les gestions de De la Rosa a partir d’aquest moment són múltiples i diverses. Per exemple, es va reunir amb un alt càrrec policial del Ministeri de Justícia i Interior, Gabriel Fuentes, enviat pel ministre Belloch, un parell de setmanes després de sortir de la presó en un conegut restaurant gallec de Barcelona. Després, van continuar en contacte a través d’altres mediadors (Alfredo Fraile, par part de De la Rosa). De la Rosa pressionava de revelar suposats favors prestats a polítics i empresaris, amb una explosiva carta que havia escrit a la presó.

També va entrar en contacte amb Mario Conde, que no se’n perdia ni una i no podia faltar en aquest embolic. Entre el desembre de 1994 i el gener de 1995, Javier De la Rosa li va explicar l’assumpte dels 100 milions de dòlars que Manuel Prado havia cobrat de KIO. Més tard, quan ja era fora, l’hi va confirmar ensenyant-li els documents del compte suís que en demostraven l’ingrés. Com ja hem explicat en un altre capítol, Conde va fer gestions per posar el rei al corrent del cas, sense aconseguir que el monarca prengués mesures contra el seu exambaixador.

Prado, al seu torn, també estava dedicat en cos i ànima a fer gestions per deslliurar-se de les imputacions que se li feien, i d’una manera bastant barroera, per cert. Entre les seves brillants iniciatives, va sostenir una conversa telefònica de més de sis hores amb l’emirat kuwaitià. Els demanava documentació amb què pogués inculpar definitivament Javier De la Rosa, ja fos als jutjats o a la premsa. En concret parlava d’El País, que citava com l’únic diari decent. En aquests moments Prado ja era al bàndol de Felipe González i Polanco. Però no se sap com, les gravacions van acabar a les mans de Javier De la Rosa, que també estava negociant a títol individual amb els de Kuwait. I el financer català en el seu habitual estil desbocat, va fer circular les cintes per mig món. També les va passar al Ministeri de l’Interior, els laboratoris del qual certificaren que la veu que s’hi escoltava era realment la de Manuel Prado y Colón de Carrajal.

En aquelles converses, en perfecte francès, Prado apel·lava al rei, anomenant-lo «mon patron», «mon ami le patron», «sa majesté», «il connais tout»… A més, detallava l’existència d’uns comptes comprometedors a Liechtenstein; i en citava la numeració (lletres i números). I també deia que el Govern del PSOE n’estava al corrent.

Javier De la Rosa «oferí» les cintes al rei Joan Carles, però el rei no les va voler. Seguí al costat de Prado. El que ell va fer, en canvi, va ser demanar al príncep Felip que escrivís una carta dirigida al príncep hereu de Kuwait, en què es comentés la necessitat d’«arreglar las cosas entre nuestros dos pueblos hermanos…», missiva de la qual, pel que sembla, va donar compte la televisió kuwaitiana.

Luis María Ansón, que és un altre que tampoc no se’n perd ni una, també va tenir l’oportunitat d’escoltar les cintes i va pensar que calia preveure la possibilitat que l’escàndol, si arribava a esclatar, s’endugués per davant don Joan Carles I. Viatjà a Sevilla per entrevistar-se amb Prado per comminar-lo que signés un document, que pel que sembla el periodista portava redactat, una mena de declaració o manifest a la nació que si calia es faria públic. S’hi separaven els seus negocis de les finances de la Casa Reial i Prado es feia personalment responsable del que havia passat, eximint el monarca de tota responsabilitat. A més, pretenia que Prado abandonés Espanya per instal·lar-se definitivament a Lausana. Ansón no va aconseguir res, però una mica més tard va treure una espectacular primera pàgina a ABC, amb el titular «Trifulca entre financieros», i amb un article editorial que recollia les idees bàsiques del seu escrit. Sol·licitava a Prado que «cuando sea oportuno haga una declaración escrita, pública, completa y rigurosa diciendo la verdad: que todo este asunto empieza y termina en él».

Mentrestant, Londres continuava pressionant De la Rosa perquè concretés els noms dels beneficiaris dels diners de KIO. El maig de 1995 li van donar l’ultimàtum. De les múltiples acusacions que havia abocat prèviament, als tribunals britànics en va mantenir dues: el pagament de 100 milions de dòlars a Prado, i la transferència de 27 milions de dòlars a Sarasola.

A Felipe González se li va acudir aprofitar tot això per reforçar les seves tesis d’una conspiració contra el Govern i la Corona per part de Javier De la Rosa i Mario Conde. El 10 de novembre de 1995, Diario 16 va treure la famosa portada «Chantaje al Rey», acompanyant-la d’un capítol del llibre El saqueo de España, de Díaz Herrera i Isabel Durán. Manuel Prado havia estat la principal font d’informació, convençut que això era el millor per a ell. El mateix dia, El País publicava les cartes amb la capçalera de la Corona que s’havien enviat a KIO, en què s’agraïa a Kuwait la suposada tramesa de quantitats milionàries. I es deia que havien estat falsificades per Javier De la Rosa per coaccionar el rei. La publicació de les cartes a El País va ser una manera de neutralitzar-les.

Dos dies després, el 12 d’octubre, diumenge, Joan Carles es va reunir amb Felipe González a La Zarzuela. La tempesta periodística era de mil dimonis. El cas era al seu punt àlgid. El que es publicava era, sense cap mena de dubte, escandalós i esquitxava la Corona, volguessin o no. Però, al final, va servir per al que pretenien: neutralitzar les acusacions de De la Rosa, emmarcant-les en un episodi de xantatge.

Tallant serrells judicials

Tot i les greus acusacions que s’havien publicat a Diario 16 (contra De la Rosa, pel fet de voler fer xantatge al rei; i contra Prado i el rei, per haver cobrat, si la versió de De la Rosa era certa, per intervenir en la decisió política de donar suport a Kuwait en el conflicte armat amb l’Iraq), la Fiscalia General de l’Estat no va formular cap denúncia pels fets. Tan sols va ordenar la incoació de diligències informatives, en el transcurs de les quals van prestar declaració De la Rosa, Prado, i els periodistes Isabel Durán i Díaz Herrera. Però el 25 de novembre de 1995 el fiscal general, Carlos Granados va assegurar que don Joan Carles I i la Casa Reial estaven al marge dels negocis privats de De la Rosa i Prado, i va informar que no estava previst practicar noves diligències en relació amb aquest assumpte.

A compte i risc seu, com qualsevol ciutadà podria haver fet, Jose María Ruiz Mateos aleshores va presentar una denúncia primer, i una querella després, contra Javier De la Rosa i Manuel Prado. Volia, senzillament, que la justícia espanyola no en fes cas omís que s’obrissin diligències i personar-se en l’exercici de l’acció popular. Naturalment, darrere hi devia haver interessos polítics o ideològics. Ruiz Mateos fa anys que es presenta com a acusació particular en els casos que afecten el PSOE. Però això no treu que tingués raó. En aquest assumpte en concret, l’empresari de Jerez considerava, com d’altra banda ho consideraria qualsevol persona que l’hagués llegit, que el que s’havia publicat era molt greu: en primer lloc, que hi havia una apropiació indeguda d’entre 12.000 i 60.000 milions de pessetes; en segon lloc, que s’havien produït o bé «injúries» al rei, o bé una intervenció il·legítima per part seva, amb motivació econòmica pel mig; en tercer lloc, s’havia acusat De la Rosa de maniobrar amb la intenció de provocar l’abdicació del rei, cosa que suposa un delicte d’alta traició.

Al marge de les informacions periodístiques, Ruiz Mateos aportava com a indicis altres coses. Però el jutjat de l’Audiència Nacional li va denegar «la admisión como prueba de determinadas grabaciones de conversaciones entre personas cuya identidad no tiene objeto revelar en esta resolución, que decía haber adquirido en un mercadillo». Denegà a més que es personés en el cas, amb curiosos fonaments jurídics: «Resulta, cuando menos, sorprendente que sea precisamente el señor Ruiz Mateos quien quiera constituirse en parte procesal acusadora en defensa del honor de Su Majestad el Rey…», deia l’escrit del 9 de gener del Jutjat Central d’Instrucció número 3 de l’Audiència Nacional. «No se discute el abstracto derecho a hacerlo por cualquier ciudadano, pero si que sea precisamente él, que se encuentra procesado por el tipo delictivo que ahora imputa a otros». Com si un lladre no tingués dret a presentar una denúncia si algú el roba! Sobre els delictes de De la Rosa, a la mateixa resolució s’assegurava: «Los pensamientos no delinquen y los comentarios, aún groseros, en ocasión de la salida de la cárcel de De la Rosa deben quedar en dicho ámbito y al margen de todo reproche penal».

El 10 de gener, el jutge Bueren va resoldre sobreseure i arxivar el cas, dictaminant que no pertocava tenir per part querellant Ruiz Mateos si no dipositava una fiança de 100 milions de pessetes. El dia següent, Carlos Bueren deixava l’Audiència Nacional i se n’anava a treballar al bufet d’Aurelio Menéndez i Rodrigo Uría, casat amb Mónica Prado y Colón de Carvajal, neboda de Manuel Prado, a la plaça que acabava de deixar vacant Jaime Alfonsín en ser nomenat secretari del príncep Felip.

Però després de l’intent en va de Ruiz Mateos, encara quedaven assumptes judicials que van caldejar diversos anys. Ja en l’etapa PP, el Govern d’Aznar va col·laborar amb el rei per tallar alguns serrells, sobretot quan Sabino Fernández Campo va ser cridat a declarar sobre l’entrevista que havia tingut amb De la Rosa.

Aquest episodi va arribar als jutjats perquè Javier De la Rosa havia presentat una querella contra el periodista Ernesto Ekaizer (per un llibre, Banqueros de rapiña, en què, entre altres coses, donava compte d’aquella entrevista). El novembre de 1996, Sabino va rebre la citació del Jutjat de Primera Instància número 13 de Madrid per declarar com a testimoni i immediatament n’informà el rei. Uns dies després, l’excap de la Casa Reial va rebre una trucada de Francisco Alvarez Cascos per demanar-li amablement que passés pel seu despatx a La Moncloa. Cascos va explicar que el president havia tingut notícia d’una citació judicial i que el Govern volia ajudar-lo «porque el asunto es delicado». Davant del mateix Sabino, Cascos va trucar a l’advocat de l’Estat i després li va dir que el lletrat opinava que el millor era no anar a declarar; que no passava res…, en tot cas una multa. Havien que guanyar una mica de temps mentre pensaven com podien solucionar l’embolic. També va trucar a Sabino Ramón Rodríguez Arribas, president de l’Asociación Profesional de la Magistratura (APM), «de parte de la ministra Mariscal de Gante», per insistir en el mateix: «Nosotros arreglaremos el asunto… La ministra invoca razones de Estado», li va dir Ramón Rodríguez.

Fernández Campo va acabar per acceptar quedar-se a casa i ho justificà amb un informe mèdic d’una amenaça de grip. Naturalment, hi va haver una nova citació (i una nova trucada de monarca, un nou contacte amb el vicepresident del Govern, etc.). Però s’havia guanyat prou temps i, quan per fi va prestar declaració, va admetre que havien estat reunits, per qüestions privades, i la cosa va quedar aquí. El jutge no va voler aprofundir en l’assumpte, i Sabino no tenia res més a declarar. Una de les advocades de l’acusació volia saber de què s’havia tractat a la conversa, si portava un missatge… Però el jutge ho va tallar en sec: va denegar la pregunta. I estenent l’acta de la seva declaració, va ordenar a Fernández Campo: «A ver, firme ahí. Ya puede irse».

Però la cosa continua…

Javier De la Rosa va tornar a ingressar a la presó el 1998 pel cas KIO i, mentre hi era, va acabar la instrucció del cas Gran Tibidabo. El fiscal li va demanar 14 anys de garjola.

Prado, al contrari que Javier De la Rosa, no ha ingressat mai a la presó… encara. Se’n va deslliurar pels pèls a finals de 1995, quan el jutge Aguirre, encarregat de la instrucció del cas Gran Tibidabo, li va imposar una fiança de 150 milions de pessetes, que es veié obligat a pagar tot i que en principi va tenir la barra d’enviar al jutjat una relació de béns per un import de 2 milions. El 13 de maig de 1997 Prado compareixia de nou, aquesta vegada davant la jutgessa Teresa Palacios, encarregada del cas Torras-KIO a l’Audiència Nacional. Prado va seguir insistint a desvincular-ne el monarca, i en les compareixences judicials i els comunicats públics va declarar que la seva relació amb De la Rosa va ser mercantil i personal, i sempre a l’estranger.

El 22 de gener de 1998, la jutgessa Palacios, atenent una petició de la Fiscalia Anticorrupció, va imposar a Prado una nova fiança de responsabilitat civil de 2.000 milions de pessetes, que va haver de dipositar per evitar que li embarguessin els béns. Els 2.000 milions es corresponien amb una part dels 12.000 que havia rebut de De la Rosa, la part que en aquest moment investigava la jutgessa en el que es va entendre que havia estat una operació de «sustracción a través de una factura falsa emitida por la sociedad Wardbase». I és que el cobrament s’havia justificat com una factura per un contracte d’assessorament que Prado (a través de Wardbase) oferia al grup Torras; és a dir, per uns informes tècnics que en realitat no van existir mai.

Mentre la cosa es vagi solucionant amb uns quants milers de milions de fiança, no hi ha problema, almenys per a ell. No és el mateix per a les 40.000 persones acomiadades que va generar la suspensió de pagaments del grup Torras. No s’han calculat els costos socials de la fallida de la societat Gran Tibidabo, que es va fer efectiva als jutjats el 18 d’octubre de 1999.

Però des d’aquesta tardor el cas ha cobrat nous aires, amb les últimes declaracions de Javier De la Rosa a l’Audiència Nacional. El tema segueix endavant i pel que sembla el pitjor encara ha d’arribar. Mentre el seu amic posa la barba en remull, el rei Joan Carles escolta i calla. Una mica amoïnat pel caire que estan prenent les coses els últims temps, en unes declaracions recents davant un grup de periodistes es va deixar portar per la nostàlgia en afirmar que, ara com ara, ja no podria tornar a col·laborar en un llibre com aquell de Vilallonga de 1993, basat en converses amb el monarca, «porque ya no hay cosas que se puedan contar».