Capítol 12. 23-F. «EL GOLPE»

Secrets de domini públic

Del cop «d’efecte» del 23-F, hi va haver gent que en va tenir coneixement previ i gent que no. En cercles militars, evidentment, la filtració era més gran. Als serveis secrets del CESID, amb més raó. I en altres sectors socials amb deferència informativa per part dels àmbits del poder, o generalment ben informats, indubtablement, amb més o menys difusió i profunditat. I aquest mer fet fa plantejar-se si la Casa Reial (el rei), per algun d’aquests canals, en tenia coneixement o no, informació prèvia d’alguna mena, en quina dimensió; i una serie respectable de qüestions sobre la informació que es va esmunyir o que els estaments armats i civils tenien la responsabilitat de passar a la Casa Reial. De fet, la present anàlisi es proposa implementar les peces de la versió per la qual la Casa Reial coneixia el que es podia produir, tant si ho creia possible com si no. I per fer-ho, no hi ha res com acoblar les peces del trencaclosques, basant-se en els fets i en els testimonis.

El 23 de febrer de 1981, a les 18:22 hores, el tinent coronel Antonio Tejero, al capdavant de 288 guàrdies civils, va irrompre violentament al Congrés dels Diputats, interrompent la sessió d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del Govern. Poc després, a València, el tinent general Jaime Milans del Bosch treia al carrer els tancs i les tropes que tenia sota el seu comandament a la III Regió Militar i decretava el toc de queda; i la Divisió Cuirassada Brunete prenia els punts clau de Madrid, entre altres RTVE i diverses emissores de ràdio. Es tractava de la posada en escena per al veritable cop d’Estat, que tindria lloc —segons els plans— quan el general Armada, en nom del rei, avortés l’alçament militar, i formés un govern de «salvació nacional» encapçalat per ell mateix.

Ningú no ha plantejat, i ni de bon tros s’ha pogut demostrar mai, la participació del rei Joan Carles I en el cop. Ben al contrari, la major part de les interpretacions situen el monarca com el salvador de la pàtria. La seva intervenció en els esdeveniments del 23 de febrer va suposar la consagració definitiva per a la monarquia espanyola. Fou, sens dubte, el més beneficiat. Al poble se li va fer veure que el risc de cop d’Estat estava latent i que només el rei tenia poder per desactivar-lo. Sens dubte, fou el moment àlgid de la «democràcia coronada». Periodistes i intel·lectuals de tradició d’esquerres i republicana (com Francisco Umbral, Manuel Vázquez Montalbán o Manuel Vicent) es van sumar fervorosament a les files del «joancarlisme» i es van escriure apassionades defenses del seu paper en la Transició. El rei acabava de salvar la democràcia.

Es cert que els silencis que han envoltat el cas van ser tan sorollosos com el mateix cop. Hi ha molts papers que no han sortit a la llum: la suposada nota manuscrita del rei a Pardo Zancada; el telegrama interceptat des del CESID pel tinent coronel Álvaro Gaitán, responsable del departament de comunicacions, enviat al general Milans del Bosch des de La Zarzuela; l’informe de vint folis escrit i firmat de pròpia mà pel general Armada, amb tots els detalls del cop i els noms complets del futur Govern; la carta escrita pel mateix general Armada abans del judici, datada el 23 de març de 1981, en què demanava al monarca «por el honor de mis hijos y de mi familia» permís per utilitzar durant el consell de guerra una part del «contenido de nuestra conversación, de la cual tengo nota puntual», que havien mantingut dies abans del cop, quan els reis van tornar de l’enterrament de la reina Frederica de Grècia; l’«informe Jáudenes» del CESID, elaborat un mes i escaig després de l’intent per avaluar les responsabilitats de la Casa, en què se citen 8 agents directament implicats; i qui sap quants més.

Però, amb tot i a pesar de tot, atenent a les dades objectives de què es disposa, i molt particularment a les que conté el sumari del procés (les declaracions dels encausats i les conclusions del fiscal, principalment), sense afegir-hi més dades, s’arriba fàcilment a la conclusió que el rei Joan Carles I sí que podia haver participat activament en el cop. Són secrets de domini públic que va tenir contactes previs amb una part dels implicats. D’altra banda, el dia clau les iniciatives preses des de La Zarzuela no es poden considerar en si mateixes capaces d’avortar la conjura, tal com estava programada. El famós missatge televisiu que assegurava que s’havien pres «las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente» es va emetre al mateix moment en què el general Armada era al Congrés per «restablir» l’ordre constitucional amb un govern de «salvació nacional», presidit per ell mateix, que era el que estava previst des del començament. Però com que s’ha transmès una interpretació tan radicalment diferent d’aquesta, gràcies a mentides demostrables en la sentencia del judici i a una campanya propagandística molt efectiva, ara cal tornar a repassar, encara que sigui una mica per sobre, dades que en realitat coneix tothom.

Com que en tot cas Sa Majestat, segons que estableix la Constitució, és irresponsable penalment dels seus actes, per molt que se’n pugui demostrar la participació no se’l pot jutjar per això. De la mateixa manera, i justament per això, especular sobre la seva participació no deixa de ser un joc que no es podria tenir en compte en absolut com un intent d’inculpació.

Els «mòbils» del cop

Una de les claus per poder entendre el 23-F es troba en l’anàlisi dels «mòbils» del crim al poble. La conflagració de 1981 pretenia solucionar diversos conflictes. El primer mòbil era defensar la unitat de la pàtria. Els militars involucionistes reaccionaven contra les accions d’ETA. I això, tot i tenir en compte que l’activitat terrorista no tenia una intensitat particular els mesos precedents al 23-F, o que almenys no era superior a la de períodes anteriors. Més aviat la novetat era l’actitud de les forces de seguretat: el 13 de febrer de 1981, per primera vegada després de la mort de Franco, un detingut polític, Joseba Arregui, havia estat torturat fins a la mort per la Policia. De totes maneres, l’amenaça colpista era una cosa que sempre estava present des del començament de la Transició. El 1978 els serveis de seguretat de l’Estat ja havien avortat l’«Operación Galaxia», anomenada així perquè els conjurats es reunien en una cafeteria amb aquest nom, muntada pel mateix tinent coronel Tejero i pel capità Sáenz de Ynestrillas.

Una altra de les motivacions del cop d’Estat era el «malestar» d’alguns comandaments de les Forces Armades per la política d’ascensos i càstigs que el Govern Suárez havia iniciat. A mitjan abril de 1979 havia posat un home de la seva confiança, José Gabeiras, en el càrrec de cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, en un ascens irregular de general de divisió a tinent general, amb la qual cosa se saltava els candidats lògics per antiguitat, un dels quals era precisament Jaime Milans del Bosch, un dels conjurats el 23-F. Era el segon greuge, perquè Milans ja havia estar traslladat, l’octubre de 1977, de la Divisió Cuirassada Brunete, a Madrid, a la Capitania de la III Regió Militar, amb seu a València. El general Luis Torres Rojas, un altre dels conjurats, també havia estar desplegat recentment, a la Corunya, el gener de 1980, quan presidia la Brunete, càrrec en què va ser substituït pel general José Juste Fernández, imposat per Gutiérrez Mellado. I Armada, el «braç polític» del cop, havia estar enviat a Lleida després que Suárez, com se sap, en forcés el cessament, l’octubre de 1977, com a secretari de la Casa Reial. Tots l’hi tenien jurada.

A més dels militars, hi havia el problema amb l’oposició, fins i tot amb alguns membres del Govern, la UCD (com ja s’ha vist a l’última part del capítol 10). Tots estaven farts de Suárez i van negociar amb el rei la millor manera de deslliurar-se’n. L’abril de 1980, el monarca va rebre a La Zarzuela Felipe González i Manuel Fraga, i al juny, Santiago Carrillo. Tots coincidien en el fet que hi havia una sensació creixent de desgovern, una pèrdua de confiança en les institucions democràtiques, una imminent crisi d’Estat… En feien responsable Suárez i advocaven davant del rei, com a única solució al problema, per alguna mena de govern de coalició, en què cada un tindria el seu tros de pastís.

Per acabar, cal assenyalar que els esdeveniments del 23-F van coincidir amb el conflicte a l’entorn de l’entrada d’Espanya a I’OTAN, una qüestió que no es pot descartar com una més que probable quarta i important motivació per a l’acció colpista. L’empenta militar del 23-F podria haver tingut com a objectiu forçar l’ingrés amb urgència. Poc després d’haver guanyat les eleccions de 1980, el president nord-americà Ronald Reagan (segons documents que el KGB va fer circular en aquella època) va enviar una carta en que instava el rei Joan Carles a «actuar con diligencia para eliminar obstáculos que impiden el ingreso de España en la OTAN», al·ludint a un misteriós grup de «pacifistas del Opus Dei». No se sap els qui podrien formar aquest misteriós grup, ni hi ha certesa que aquella carta no fos una falsificació, com va assegurar la Casa Reial. Però sí que és cert que a Adolfo Suárez se li retreia que donés allargs a l’assumpte durant quatre anys al capdavant del Govern. Suárez no ho veia clar i descuidava la transició exterior, amb la qual cosa manifestava un cert antiamericanisme.

És difícil dir fins a quin punt la Corona se sentia pressionada pels Estats Units, amenaçada per les accions d’ETA, o convençuda de la conveniència del nou repartiment de poder que proposaven els grups de l’oposició parlamentaria. Però les circumstàncies polítiques en què es trobava van fer exclamar a la reina, molt més «militarona» (sobretot, per la seva experiència grega de connivència de la monarquia amb una Junta Militar), l’última vegada que Armada va ser als Pirineus amb els reis, en acomiadar-se: «¡Alfonso, sólo tú puedes salvarnos!».

El pla

Atenent als interessos dels Estats Units, calia fer «un cop de timó», però sense sortir-se del marc constitucional. Si no era així, Espanya no podria ingressar a l’OTAN, presumptament formada per països democràtics. Aquest era un requisit sine qua non. Però a algú se li va acudir que es podien unir forces de tots els «motivats», en una acció que utilitzés a favor seu tant els impulsos dels colpistes més clàssics com els dels representants del poder establert legalment. El pla d’actuació que van acabar decidint combinava l’acció de Tejero (fidel al seu esperit de l’«Operación Galaxia», de cop pur i dur per «meter el país en cintura»), amb la idea d’un cop suau, estil De Gaulle (inicialment respectuós amb la Constitució i gaudint de tota la complicitat dels principals partits polítics amb els militars), propugnat per Armada. I hi afegia un element que semblava que estava inspirat en el cop dels coronels grecs de 1967, ben conegut per la reina, en el sentit que els rebels comptaven amb el suport del rei. Com van explicar a Tejero, sense que ho acabés d’entendre del tot, dins d’Espanya la crisi s’arreglaria… a l’espanyola; tot i que, això sí, els països de fora hi voldrien seguir veient la Democràcia i la Corona.

Per les dades de què es disposa (entre altres pistes, algunes declaracions de Suárez posteriors al cop), va ser un destacat socialista el primer a suggerir al general Armada la idea d’un govern civil de coalició presidit per un militar. En principi, a més del d’Armada, es va especular sobre diversos noms, entre altres el del mateix Sabino Fernández Campo. Després Armada, l’estiu del 1980, va enviar un document secret a Sabino perquè el rei el conegués. L’hi havia arribat de Madrid, i es tractava d’un informe anònim, tot i que pel llenguatge semblava d’autors civils, segons fonts de La Zarzuela. S’hi feia una anàlisi molt crítica de la gestió d’Adolfo Suárez i acabava amb una proposta, de la qual no es coneixen tots els detalls. Es tractava d’enderrocar el president, això sí que se sap, i proposar com a candidat alternatiu un militar o un civil independent de prestigi. En la versió oficial que s’ha donat de l’informe, la via proposada per assolir un objectiu com aquell era presentar una moció de censura, però aquesta idea sembla poc versemblant, ja que això ja s’havia intentat sense èxit el mes de maig de 1980. Tot sembla indicar que el que s’estava proposant realment era el que després es va anomenar «la solución Armada», el leitmotiv fonamental de la qual era que les accions s’havien d’emmarcar dintre dels límits constitucionals, en una mena de revival del famós lema de Fernández Miranda, «de ley a ley» (per fer el trànsit del franquisme a la democràcia parlamentària dintre del context de les Lleis Fonamentals). Però amb el pas previ imprescindible de temptativa de «cop dur», que després el rei s’encarregaria de reconduir.

A nivell operatiu, per a la temptativa de cop dur, totes les accions militars planificades, i després dutes a terme, responien a un pla únic que gravitava sobre quatre punts neuràlgics: el Congrés dels Diputats, la Capitania de la III Regió Militar (València), la seu de la Divisió Cuirassada Brunete (de Madrid), i el palau de La Zarzuela.

Alguna cosa va fallar, en el complicat entramat. El primer element discordant el va posar Sabino Fernández Campo a La Zarzuela, amb dues iniciatives molt simples, que ha assumit públicament, i que al començament no resultaven gaire transcendentals. En primer lloc, va insistir en el fet que Armada no actués des de La Zarzuela, per no comprometre massa la Corona, tot i que hi van mantenir contactes telefònics tota la nit. En segon lloc, amb la mateixa intenció, va intentar evitar que s’hi involucressin els noms del rei i de la reina, de la manera tan explícita com s’estaven utilitzant, per fer la crida a l’alçament.

Si volguéssim creure que La Zarzuela era de l’olla del cop del 23-F des del començament, no solament el rei, sinó també el seu secretari general, Sabino Fernández Campo, les iniciatives d’aquest darrer només haurien estat una precaució per protegir el rei en cas que sortís malament alguna cosa, o fins i tot tan sols una qüestió de formes. Cal no oblidar que, malgrat la propaganda institucional per presentar-lo com el gran defensor de la democràcia la nit del 23-F, gairebé més efectiva pel que fa a Fernández Campo que al mateix rei, Sabino precisament no ha brillat mai com a «progre». Només cal assenyalar, de moment, les declaracions que ha fet recentment, a l’estiu de l’any 2000 (en una conferencia a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo), en què afirmava que el rei, com a moderador i també com a necessari comandament suprem de les Forces Armades, «debería intervenir en el caso de que las prerrogativas concedidas por un hipotético Gobierno en minoría a un partido separatista amenazaran la integridad de España». Estava defensant ni més ni menys que una intervenció militar a Euskadi, que recolzava en consideracions jurídiques sobre l’article 8 de la Constitució. En la línia constitucionalista d’Armada, se li hauria pogut acudir alguna cosa semblant el febrer de 1981.

En tot cas, les de Sabino van ser iniciatives que, en si mateixes, mai no haurien evitat el cop. L’element veritablement distorsionador va ser Tejero. Un dels punts més febles del pla era que, amb un estil similar al que Suárez havia utilitzat per legalitzar el PCE, sense informar del tot els milítars, aquesta vegada s’havia utilitzat Tejero sense dir-li tota la veritat del pla. I al moment crucial, Tejero va ser qui realment va avortar el cop.

Ajustant les peces

Independentment del fet que s’executés bé o malament, abans del fracàs —només relatiu— del desenllaç final, el cop del 23-F va passar per un procés més o menys llarg de preparació, amb multitud de reunions i actuacions prèvies dels implicats, de les quals hi ha confirmació oficial i que no posen en dubte l’abast de la conjura.

Es té constància que, ja al mes de juliol de 1980, es van reunir el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, Pedro Mas (ajudant de camp del general Milans del Bosch a la III Regió Militar de València) i el civil Juan García Carrés, per comentar a planificar l’operatiu que havia de prendre les Corts.

El rei en aquells moments estava en ronda de converses amb els dirigents de l’oposició (Felipe González, Manuel Fraga, Santiago Carrillo…). Tot i que hi ha poques dades sobre aquestes entrevistes, se sap que s’hi parlava fonamentalment de la crisi institucional i d’una possible sortida amb un govern de coalició, de «salvació nacional».

Segons fonts molt diverses, Suárez era gairebé l’únic absent de l’«operación Armada». Malgrat aquell gest digne de no voler-se tirar a terra, Carrillo sembla que sí que hi era en l’operació, perquè sabia que era l’única manera que hi hagués un ministre comunista. A més, se sap que, a banda de les seves audiències amb el rei, es va reunir diverses vegades amb Sabino Fernández a la seva casa dels apartaments Colón.

Després de l’estiu, van començar a sortir a la premsa comentaris al voltant del fet que, des de l’entorn de Felipe González, es promovia un general per presidir un govern de coalició. I els rumors circulaven d’una manera més extensiva entre els polítics.

El 22 d’octubre de 1980, els socialistes Enrique Múgica i Joan Reventós es van reunir amb Armada, a casa de l’alcalde de Lleida, el també socialista Siurana. Transcendí que van parlar de la disposició favorable del general Armada a formar un govern de coalició entre la UCD i els grups de l’oposició parlamentaria, presidir per un independent, presumiblement militar.

Al novembre, els dirigents dels partits de l’oposició van tornar a passar per La Zarzuela per parlar amb el rei en una nova ronda de consultes. Ja de vacances a Baqueira, també va cridar Suárez per conversar-hi; aquest es va negar a acceptar un govern de coalició amb cap partit de l’oposició. Però les referències a la premsa «seriosa» o convencional (El País, ABC…) sobre aquesta idea, «en una situación de extrema gravedad», en «una eventual emergencia peligrosa para la democràcia», es van fer més constants. A més, el 17 de desembre, el diari més llegit a les casernes, El Alcázar, va publicar un article sobre la preparació d’una conspiració de militars signat pel «colectivo Almendros».

Aquell mes mateix, Tejero es començava a preparar, comprant, a través de mitjancers, els sis autobusos usats que traslladarien els guàrdies civils que van assaltar el Congrés. Quedaren dipositats en una nau industrial de Fuenlabrada (Madrid), llogada amb aquesta finalitat.

En una data indeterminada, a finals d’any, Armada, tement que l’espiessin, va encarregar a Aseprosa (una empresa se seguretat que servia de tapadora al CESID, controlada per Antonio Cortina, germà de José Luis, el cap de l’AOME) una exploració dels seus telèfons, que va ser efectuada per tècnics del CESID. El general encara estava destinat a Lleida, des d’on es va poder constatar que, només al mes de desembre, va parlar amb el rei com a mínim tres vegades. El dia 18, quan se’n va anar de vacances a Madrid, el va visitar a La Zarzuela. A banda d’aprofitar per citar-s’hi el 3 de gener a Baqueira, van revisar junts el discurs que el rei va pronunciar la nit de Nadal. Armada conserva una fotocòpia de les quartilles amb retocs de pròpia mà.

El 24 de desembre, el rei va llançar aquell missatge nadalenc ple d’idees suggeridores, per primera vegada sol davant de les càmeres, sense la família, assegut davant la seva taula de treball: «La Monarquía que en mí se encarna […] impulsora de una acción de todos para todos». Dirigint-se als polítics, va dir: «Consideremos la política como un medio para conseguir un fin y no como un fin en sí misma. Esforcémonos en proteger y consolidar lo esencial si no queremos exponernos a quedarnos sin base ni ocasión para ejercer lo accesorio». I al poble en general: «No podemos desaprovechar, en inútiles vaivenes, compromisos y disputas, esta voluntad de transformar y estabilizar a España…».

Dos dies després de l’entrevista que havia concertat amb Armada, a causa de la qual el general va haver d’avançar el final de les vacances, el rei va pronunciar un altre discurs. Aquesta vegada, el de Pasqua, dirigit als militars, que acabava així: «Yo tengo la certeza de que si permanecéis unidos, entregados a vuestra profesión, respetuosos con las normas constitucionales en las que se basa nuestro Estado de derecho, con fe y confianza en los mandos y en vuestro Jefe Supremo, y alentados siempre por la esperanza y la ilusión, conseguiremos juntos superar las dificultades inherentes a todo periodo de transición y alcanzar esa España mejor en la que ciframos nuestra felicidad».

El 10 de gener de 1981, Armada va viatjar a València per trobar-se amb el general Milans del Bosch. Una setmana després, el dia 18, va ser Milans qui va viatjar a Madrid per reunir-se, en un pis del coronel Mas, amb aquest i altres conspiradors (en concret, Tejero, Torres Rojas i el civil García Carrés), i informar-los de l’entrevista amb Armada. Fou en aquesta reunió on s’establí el pla d’ocupar el Congrés, enderrocar per la força el Govern i formar-ne un de nou que encarrilés la democràcia. Estimaren que l’operació no s’havia de dur a terme fins que Armada no fos nomenat segon cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, fet previst per a properes dates. D’aquesta manera es realitzaria sense violència. Fins i tot es va parlar d’un procediment constitucional i polític.

El dia següent, el coronel Ibáñez, de l’Estat Major de Milans i enllaç seu, va anar cap a Lleida per comunicar a Armada el resultat de l’entrevista anterior.

Quan el 22 de gener el president Suárez es va assabentar del futur ascens d’Armada, tots aquests militars ja en tenien notícia. L’hi va comunicar el rei, en una reunió a La Zarzuela que va acabar amb una acalorada discussió entre tots dos. Ni Suárez ni Gutiérrez Mellado no hi estaven d’acord, però el rei va imposar el seu criteri.

Es continuaven inserint nous articles a El Alcázar amb el pseudònim «colectivo Almendros», i altres textos en clau a altres publicacions, al·lusives al cop, moment en què Suárez va decidir dimitir, el 26 de gener.

Ho va comunicar als membres del seu Govern abans que a ningú. Diu que va tenir la precaució d’anunciar-ho abans a ells que al rei, perquè el monarca no es pogués apuntar el punt d’haver estat el qui li havia demanat que dimitís. «A mí no me hace lo que a Arias», va comentar pel que sembla. Només al dia següent, el 27, va anar a La Zarzuela a informar-ne el rei. Suárez sempre ha donat a entendre que estava al corrent del fet que es planejava un cop d’Estat per destituir-lo i que va dimitir per evitar-ho. En la llarga conversa que va mantenir amb el rei, li va dir que ho feia «como única manera de evitar a Vuestra Majestad el riesgo político de resolver la crisis que se anuncia». En un altre context, va explicar, a més, que en aquells moments tenia l’obligació de «defender al rey, incluso del rey mismo». I el 29 de gener ho va explicar en un missatge televisat bastant clar per a tothom: «Dimito porque no quiero que el sistema democrático, tal como nosotros lo hemos deseado, sea, una vez más, un simple paréntesis en la historia de España».

Després de totes les tensions i discussions amb el monarca, no tant per aconseguir que Suárez presentés la dimissió com per intentar portar-lo al seu terreny en política internacional (en el tema de l’ingrés a l’OTAN fonamentalment); després de negar-se repetidament a formar un govern de coalició amb l’oposició; després de tots els plans que havien fet, parlant i parlant als mitjans de comunicació d’una inevitable crisi institucional per preparar el terreny, a fi de fer el «cop de timó» previst amb l’excusa que Suárez no dimitia… Després de tot això, la intempestiva decisió del president va agafar el monarca per sorpresa. La seva primera reacció, que va ofendre profundament Suárez, va ser recórrer a Sabino per preguntar-li què havia de fer. Amb el consell del seu secretari, va decidir agafar-se una mica de temps, aprofitant que el congrés de la UCD que s’havia de celebrar a Mallorca es retardava per un vaga de controladors aeris. El mateix partit hauria d’escollir un nou candidat per proposar-lo a les Corts, sense pressa.

La dimissió de Suárez va suposar un revés. Aparentment, s’havien quedat sense excusa per actuar. Però els objectius reals del cop anaven molt més enllà d’aconseguir un simple canvi de president, els plans ja estaven en marxa i ara no es farien enrere. Ben al contrari, es va decidir accelerar-ho. El dia següent de l’anunci públic de la dimissió, Emilio Romero publicava a ABC un article en què ja es parlava explícitament de la «solución Armada».

El 3 febrer el rei va trucar al seu exsecretari per donar-li la notícia del seu nomenament, i l’enhorabona, des de l’aeroport de Barajas, on esperava que s’obrís el de Vitòria per iniciar el seu primer viatge oficial al País Basc (el famós i accidentat viatge a Gernika). Aquest mateix dia Armada també va parlar amb el coronel Ibáñez, que va acudir a Lleida personalment des de València per entrevistar-se amb el general, i valorar junts la nova situació que s’havia creat després de la dimissió de Suárez.

El 6 febrer els reis, que eren a Baqueira per descansar després dels esdeveniments de la Casa de Juntes de Gernika, es van citar amb Armada per sopar en un restaurant d’Artíes. El sopar al restaurant es va haver de suspendre quan van rebre la notícia que la mare de la reina, Frederica, estava gravíssima a la clínica de la Paloma, a Madrid. En realitat, ja havia mort. Sofia va sortir ràpidament amb helicòpter fins a Saragossa, des d’on va agafar un DC-9 amb destinació a Madrid. Però l’entrevista del rei amb Armada no podia posposar-se, de manera que, independentment de com estigués la seva sogra, el rei es va quedar per sopar amb el general, un sopar improvisat per la infanta Helena a casa, a base d’amanida i truites a la francesa. Van estar junts fins a les tres de la matinada. A aquesta hora, el mateix Joan Carles, que conduïa el seu cotxe, el va deixar al parador de la Val d’Aran.

Després de la celebració del II Congrés de la UCD, el dia 10 el rei finalment va proposar Calvo Sotelo a les Corts per a la presidència del Govern. De nou, es volia reunir amb Armada. Quan aquest va passar per La Zarzuela el dia següent, per als oficis religiosos ortodoxos en memòria de la mare de la reina, als quals assistien familiars i amics totes les tardes, van tenir l’ocasió de parlar breument en un apart. El rei li va dir que li interessava molt veure’l, i el va citar per al dia 13, a les 10:30. Cridi a Sabino perquè l’apuntés al llibre de visites, i Sabino li advertí que no hi havia hores lliures, però el rei va insistir en el fet que retardés l’hora a qui fes falta (que en aquest cas va ser Alfons de Borbó, citat a aquella hora).

Cap dels dos no ha revelat mai el contingut de la conversa que van mantenir en aquella cita extraordinària. Alfonso Armada va sol·licitar permís per escrit a Joan Carles per donar-la a conèixer com a prova que l’afavorís en el seu judici. Però no l’hi van autoritzar i Armada va complir l’ordre al peu de la lletra.

Una vegada escollit el candidat a president, el rei va haver de mantenir una nova ronda de consultes amb els líders polítics, preceptiva constitucionalment. Amb González, Fraga, Carrillo… amb tots els líders. Però aquests dies hi va haver moltes més reunions. El 16 de febrer, nova entrevista a Madrid entre Ibáñez (el segon de Milans) i Armada, concertada prèviament per telèfon pel mateix Milans del Bosch. El 17, un altre contacte del rei i Armada, en un apart d’un acte a l’Escola Superior de l’Exercit.

Per fi, el dia 18, Ibáñez establia amb Tejero, en una conversa telefònica, la data definitiva per a l’«Operación Congreso». S’havia pensat en el divendres 20, en ocasió de la votació d’investidura del nou president del Govern. Però Tejero hi va posar dificultats i acordaren que podria ser el dilluns 23, ja que es repetiria la votació i, novament, el ple del Congrés dels Diputats tornaria a estar reunit i tots els membres del Govern presents.

Tot just quedaven uns quants dies per al día assenyalat quan José Luis Cortina Prieto, cap de l’Agrupación Operativa de Medios Especiales (AOME) del CESID, es va trobar amb l’aleshores ambaixador dels Estats Units a Madrid, Terence Todman, i amb el nunci del Vaticà, monsenyor Antonio Innocenti.

Cortina també es va reunir, el dia 21 a la nit, a Madrid, amb Antonio Tejero, Alfonso Armada i Vicente Gómez Iglesias (la seva mà dreta al CESID). Fou en aquesta reunió en que Armada es va descobrir personalment davant de Tejero com a cap de l’operació. Cortina li va indicar al guàrdia civil que els socialistes no donarien gens de guerra, que acceptarien el que els proposés, que també veien la necessitat d’un cop de timó. Se li va explicar, pel que sembla no massa bé, que la seva operació al Congrés s’hauria de reconduir cap a l’objectiu polític d’Armada. Segons la declaració que va fer en el judici, a Tejero en aquell moment li van donar a entendre que el nou govern seria només de militars; i que el veritable cap n’era el rei, que hi donava suport totalment. Armada, en concret, li va explicar: «La monarquía necesita robustecerse, por ello Su Majestad me ha encargado esta operación». Matisà, a més, que «la Corona y la Democracia seguirían incólumes… aunque ya hay preparados varios decretos que entrarán inmediatamente en vigor». També li van revelar que tant el Vaticà com el Govern nord-americà havien estat sondejats i que l’Administració Reagan els havia promès ajuda.

En vigílies del 23 de febrer, el comandant Pardo Zancada, de la Divisió Cuirassada (DC) Brunete, va viatjar a Valencià per entrevistar-se amb Milans del Bosch, el veritable cap militar de tota l’operació. Milans també va conversar per telèfon amb Armada.

El dia d’autos, autobusos i tancs

A primeres hores del matí del 23 de febrer, els oficials de l’Estat Major de la III Regió Militar (València) ultimaven els plans de mobilització de tropes. A les 10:20, Milans es va reunir amb els seus comandaments i els informà que a Madrid es podria produir un fet «grave y incruento», que es coneixeria per la ràdio, que el rei n’estava al corrent i que el general Armada donaria les instruccions oportunes des del palau de La Zarzuela.

Però el ministre de Defensa espanyol, interpel·lat al Congrés dels Diputats el 17 de març de 1981, no va poder desmentir que les primeres tropes a posar-se en situació d’alerta, tasca que ja havien començat el dia anterior, van ser les de la base aèria dels Estats Units a Torrejón, a 6 quilòmetres de Madrid.

Amb una mica més de retard respecte a Milans i els americans, al voltant de la 1 del migdia, Tejero seleccionava improvisadament els guàrdies civils que l’acompanyarien a prendre el Congrés, sense donar-los gaires explicacions sobre on anaven i què hi ferien. Després de dinar, a la Comandància Mòbil de la Benemérita, a Valdemoro (Madrid), els van repartir els fusells i els van fer pujar als autobusos.

Quan ja havien passat les 5 de la tarda, el governador militar de la Corunya, el general Torres Rojas, es va presentar inesperadament al recinte de la Divisió Cuirassada, a Madrid. Els qui ja estaven informats del cop (Pardo Zancada, entre altres) aprofitaren el moment per compartir el seu secret amb els altres comandaments militars.

A aquestes hores, Armada feia vida normal, despatxava com era habitual amb el general Gabeiras, el seu superior immediat, al Quarter General de l’Exèrcit, el JEME, al palau de Buenavista.

Cap a les 6, Tejero conduïa els seus homes a les Corts amb els sis autobusos previstos per a l’ocasió. Diversos agents de la SEA (Secció Especial d’Agents, unitat operativa del CESID creada per Cortina mesos abans), tots guàrdies civils (Rafael Monge, Miguel Salas i Moya), van ajudar els assaltants, conduint-los cap al Congrés. Un dels cotxes es va quedar aparcat allà, entre els autobusos, al carrer Fernanflor, i Salas va haver d’anar a recuperar-lo més tard.

A les 6 i 22 minuts Tejero i els qui l’acompanyaven entraven al Congrés disparant trets a l’aire i famoses frases a la història: «¡Se sienten, coño!».

Com bé havia anunciat Milans, la irrupció es va poder seguir en directe per la ràdio i la televisió. A Sa Majestat el soroll dels trets el va agafar en xandall, preparant-se per jugar un partit d’esquaix amb Ignacio Caro i Miguel Arias, que s’esperaven amb Manuel Prado y Colón de Carvajal. Quan la reina va sentir (no se sap si per ràdio o televisió) aquell discurs del capità Muñecas als diputats de l’hemicicle («no va a ocurrir nada, pero vamos a esperar a que venga la autoridad militar competente…»), se li va escapar: «¡Ese es Armada!».

Mentre Milans decretava l’estat de setge a València, amb un ban calcat al del 18 de juliol de 1936, encara que explicant als més propers que no es tractava de proclamar l’estat de guerra perquè tot estava dintre de la Constitució, a Madrid la DC Brunete començava a posar-se en marxa.

El general José Juste Fernández, cap de la DC i proper al Govern de Suárez, acabava d’assabentar-se dels plans colpistes. A banda d’altres detalls, Pardo Zancada i els altres li van dir que Armada dirigiria l’operació des de La Zarzuela. Per assegurar-se que la informació que li estaven donant era correcta, quan a penes eren dos quarts de set va intentar contactar amb ell a la Casa Reial. Però com que no hi era, li van passar el secretari, Sabino Fernández Campo. Segons la versió oficial, Sabino va desmentir amb una seguretat sorprenent que Armada hi hagués d’aparèixer: «Ni está ni se le espera». No se sap amb certesa de què van parlar ni en quin to, però, de resultes d’això, Sabino s’assabentà d’alguns detalls que no li van fer gràcia. Molt en particular, que els colpistes estaven invocant la Corona amb frases poc afortunades («el rey está al tanto de todo», «contamos con las simpatías de la reina»…). Home caut per naturalesa, es va sentir una mica alarmat, i va anar ràpidament a parlar amb el rei.

Juste, al seu torn, encara que suposadament ja havia estat informat que el rei no donava suport al cop —segons la versió oficial, s’havia sentit alleujat («¡menos mal!»)—, va permetre que la DC Brunete, que seguia sota el seu comandament, comencés a mobilitzar-se per ocupar militarment els punts clau de Madrid, entre altres la seu de Ràdio Televisió Espanyola, amb tres esquadrons, i diverses emissores de ràdio. D’altra banda, va continuar fent gestions per localitzar Armada fos on fos.

Quan Sabino va anar a parlar amb el rei, se’l va trobar al telèfon amb Armada, en el moment en que aquest li deia: «Recojo unos documentos y voy para allá». El secretari li va fer gestos al monarca com va poder perquè interrompés la comunicació un moment i, en un apart, el va convencer que no era gens aconsellable que Armada es presentés a La Zarzuela, enmig de tanta confusió. I el monarca, com tantes altres vegades, acceptà la tutela de Sabino.

A les 7 de la tarda les emissores locals de València començaven a transmetre el ban de Milans i els tancs sortien al carrer.

Després de més d’una hora intentant-ho, el cap de la DC, el general Juste, finalment aconseguia contactar amb Armada al Quarter General de l’Exèrcit. No se sap de què van parlar, però la DC no retirà les seves tropes. També parlava amb l’exsecretari del rei, el general Aramburu, director general de la Guàrdia Civil, que era a l’Hotel Palace en un improvisat quarter general de comandaments militars per vigilar des de l’exterior el que succeïa al Congrés. Aramburu reclamava Armada amb urgència, per mitjançar amb els assaltants: «¡Alfonso, ven para acá, porque a mí no me obedecen!».

Des de les 8 de la tarda, Sabino Fernández Campo pràcticament no es va desenganxar del rei. Decidiren conjuntament, per principi de cautela, evitar l’entrada del general Armada a La Zarzuela, tot i que van mantenir-hi un contacte telefònic permanent. I van trucar a totes les capitanies generals, zones marítimes i regions aèries, directament ells, per sondejar la situació. L’ordre que els van transmetre va ser que ningú no havia de fer res sense consultar-los abans. La reina Sofia anys més tard va desvetllar que allò del rei amb els militars entorn del 23-F va ser un «juego voluntariamente ambiguo», i que els havia fet creure que estava amb ells.

Entre les moltes coses rares que van passar aquell dia, hi ha el fet que un membre de la Guàrdia Reial hauria aconseguit entrar des del primer moment al Congrés. Fou aquell guàrdia el qui va trucar a La Zarzuela per facilitar el número de telèfon a través del qual Sabino podria parlar amb Tejero i preguntar-li quines pretensions tenia. Però la gestió no va reeixir, perquè Tejero es va negar a parlar amb el secretari de la Casa (el rei ni ho intentà), i va anunciar que només rebria ordres de Milans del Bosch.

Amb Milans del Bosch, en canvi, la primera conversa (aproximadament a les 8 de la tarda) la va tenir Joan Carles, i totes les altres al llarg d’aquella nit. No n’hi havia per menys, tenint en compte que Milans era el militar més monàrquic d’Espanya, i amic personal de Joan Carles des de feia molts anys. Havia assistit al bateig del príncep Felip, a rebre el rei interí a l’aeroport de Barajas per felicitar-lo quan va tornar de la campanya a Al-A’yun… El rei mai no havia tingut motius per dubtar de la seva lleialtat.

Un altra cosa rara, difícil de casar amb la versió oficial que nega la participació del rei en el cop, va ser que, sorprenentment, les línies telefòniques de La Zarzuela no s’havien tallat. La centraleta es va saturar de trucades. El mateix rei li va comentar a Vilallonga anys després per a la seva biografia autoritzada, quan ja estava tan ficat en el paper de salvador de la pàtria que no controlava el que deia: «Si yo fuera a llevar a cabo una operación en nombre del rey, pero sin el acuerdo de éste, la primera cosa en la que habría pensado sería aislarle del resto del mundo impidiéndole que se comunicara con el exterior. Y bien, esa noche yo hubiera podido entrar y salir de La Zarzuela a mi voluntad y, en cuanto al teléfono, ¡tuve más llamadas en unas pocas horas que las que había tenido en un mes! De mi padre, que se encontraba en Estoril —y que se sorprendió también mucho de poder comunicar conmigo—, de mis hermanas que estaban las dos en Madrid e, igualmente, de los jefes de Estado amigos que me llamaban para alentarme a resistir». Sabino, que era més llest, es va encarregar que aquest paràgraf fos suprimit de l’edició espanyola del llibre, en el moment en què s’adonà que el rei s’havia posat de peus a la galleda.

Que se sàpiga, a més de la família, també van trucar primers ministres i reis, per preocupar-se per la situació; i els presidents dels governs autònoms del País Basc i de Catalunya, Carlos Garaikoetxea i Jordi Pujol. Joan Carles els va tranquil·litzar a tots, en concreta Pujol amb la frase que després va recollir la premsa: «Tranquilo, Jordi, tranquilo». La gent de Comissions Obreres també va trucar diverses vegades i preguntà al monarca: «¿Quemamos nuestros archivos y nos tiramos al monte?». El rei els respongué: «¡Sobre todo, no hagái/s eso! ¡Tengo el asunto controlado!».

En canvi, Alexander High, el secretari d’Estat dels Estats Units, a Washington, quan va conèixer les notícies es limità a declarar: «És un assumpte intern dels espanyols… Jo no hi tinc res a dir».

Armada va ser al Quarter General de Terra les hores següents, també dedicat a canviar impressions amb els uns i amb els altres, per telèfon o personalment. Al voltant de dos quarts de nou va exposar els plans del Govern presidit per ell als generals que estaven reunits allà, per a la qual cosa va demanar un exemplar de la Constitució, a fi de poder-los assenyalar amb tota precisió com era allò que es pogués donar un cop d’Estat dintre de la legalitat, basant-se en l’article 8. Al cap i la fi, segons ell, «no había situación más anticonstitucional que la existente en aquel momento». També va parlar amb Milans per telèfon. I, aproximadament a les 9, una altra vegada amb el rei. El rei li va passar el telèfon a Sabino i aquest va tenir una llarga conversa amb Armada.

Després d’aquesta última xerrada, Armada va parlar amb el general Gabeiras, el seu superior, moment en què li proposà obertament el pla d’anar al Congrés. Li explicà, com als altres generals, que l’Exèrcit estava dividit, que la situació era perillosa, que comptava amb el suport dels socialistes i… en fi, que consentia a sacrificar-se oferint-se per presidir el Govern. Parlaren també de la possibilitat d’oferir un avió perquè Tejero i els seus oficials sortissin d’Espanya. I Gabeiras, tot i que no havia estat en la conjura d’entrada, es va quedar convençut que el que havia de fer era allò. Però abans de prendre cap resolució definitiva, havia de tornar a parlar amb La Zarzuela.

Així ho va fer, i a dos quarts de deu Sabino confirmà que entre els partidaris de la «solución Armada» ja hi havia també Gabeiras, que li va assegurar, a més, que estava disposat a acompanyar Armada en la seva missió. El secretari de la Casa Reial li va recomanar que no ho fes, perquè allò significaria implicar-hi la JUJEM (Junta de Caps de l’Estat Major de l’Exèrcit). Però va transmetre el consentiment reial perquè Armada anés al Congrés, encara que precisant que qualsevol proposta hauria de fer-la a títol personal, sense parlar del suport del rei, i d’acord amb la seva consciència.

Allò era, segons el que preveien, el final de l’aventura. No dubtaven que tot quedaria resolt amb la visita d’Armada a les Corts, i a La Zarzuela van començar a treballar en la redacció del missatge del rei als espanyols, que seria transmès per televisió. Sabino Fernández Campo va demanar a RTVE que enviessin un equip de gravació i un altre de filmació, però es va trobar amb el problema que les tropes de la DC Brunete que havien pres les instal·lacions de Prado del Rey no deixaven sortir l’equip. Només acceptaven ordres d’Armada. Afortunadament, aquest encara no se n’havia anat, i no va tenir cap problema a trucar al coronel del Regiment Villaviciosa per dir-li que obeís Sabino.

D’acord amb la iniciativa que acabaven de decidir dura terme, van dissenyar un discurs que posava l’èmfasi en la «fórmula constitucional» com a sortida al problema militar. Aquest és un bon moment per repassar aquelles paraules:

«Al dirigirme a todos los españoles, con brevedad y concisión, en las circunstancias extraordinarias que en estos momentos estamos viviendo, pido a todos la mayor serenidad y confianza y les hago saber que he cursado a los capitanes generales de las regiones militares, zonas marítimas y regiones aéreas la orden siguiente: Ante la situación creada por los sucesos desarrollados en el Palacio del Congreso y para evitar cualquier posible confusión, confirmo que he ordenado a las autoridades civiles y la Junta de Jefes de Estado Mayor que tomen las medidas necesarias para mantener el orden constitucional dentro de la legalidad vigente. Cualquier medida de carácter militar que en su caso hubiera de tomarse, deberá contar con la aprobación de la Junta de Jefes de Estado Mayor. La Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la Patria, no puede tolerar en forma alguna acciones o actitudes de personas que pretendan interrumpir por la fuerza el proceso democrático que la Constitución votada por el pueblo español determinó en su día a través de referéndum».

També aleshores es va redactar el que seria el primer comunicar públic de la JUJEM, també perfectament d’acord amb la «solución Armada», i mentre aquest encara era al Quarter General de l’Exèrcit: «La JUJEM manifiesta que, ante los sucesos desarrollados en el Palacio del Congreso, se han tomado las medidas necesarias para reprimir todo atentado a la Constitución y restablecer el orden que la misma determina». Es va transmetre a les capitanies generals cap a les 11 de la nit.

Aproximadament a la mateixa hora, Televisió Espanyola començava a anunciar l’al·locució del rei a la nació, sense fixar-ne l’hora. I tot seguit, el rei tornava a trucar al tinent general Jaime Milans del Bosch. Li va demanar que parlés amb Tejero per convence’l que seguís les instruccions d’Armada.

A les 23:30 la unitat mòbil de RTVE va arribar al palau, amb els periodistes Pedro Erquizia i Jesús Picatoste. I un quart d’hora més tard Armada va sortir del despatx de Gabeiras, que el va acomiadar amb una abraçada i un «¡A tus órdenes, presidente!», quadrant-se davant d’ell. Diversos generals encara van insistir a acompanyar-lo, però van acabar acordant que hi anés sol per no donar la sensació de coacció. No hi ha una explicació oficial sobre com Armada va arribar a conèixer la contrasenya per entrar a l’edifici, «Duque de Ahumada».

A mitjanit, el rei es va vestir de militar per al vídeo, de mitja gala: camisa blanca, corbata negra, faixí amb grans borles d’or. A la gravació hi havia presents les dues infantes, el príncep Felip i la reina, asseguts al sofà davant d’ell; mentre Sabino, diversos ajudants i Manuel Prado anaven i venien. Pel que sembla aquest últim va introduir una paraula al missatge reial com a record de la seva presencia en aquells moments transcendentals, però no se sap quina és.

Es van fer dues còpies del vídeo, que mitja hora després, a les 00:30, sortien amb cotxes i recorreguts diferents capa Prado del Rey. Pràcticament a la mateixa hora, a les 00:35, Armada arribava al Congrés. Havia trigat 50 minuts, gairebé una hora, per arribar des del palau de Buenavista, seu de la JUJEM, a Vitrubio 1, que és a 5 minuts escassos. El fiscal Claver Torrente no va semblar gens interessat a conèixer com es va invertir aquest lapse de temps. Es fan càbales sobre la possibilitat que hagués passat per La Zarzuela, per parlar amb el rei i amb Sabino del que diria a Tejero i als diputats. O fins i tot per estar present en la gravació del missatge reial… Però respecte a aquest fet, no se sap res.

El que sí que està provat és que abans d’entrar al Parlament va fer una breu escala al Palace, convertit en post de comandament dels generals que manaven els cossos militaritzats que envoltaven el Congrés. Armada els va tornar a deixar anar el discurs que feia hores que repetia: que algunes capitanies podrien estar a favor de Milans, que l’Exèrcit estava dividit… I va exposar la seva oferta d’un govern de transició. Li van donar via lliure. El general Aramburu Topete, director general de la Guardia Civil, i el general Sáenz de Santamaría, cap de la Policia Nacional, l’acompanyaren fins a la porta del Congrés.

Armada va entrar al Congrés després de donar la contrasenya convinguda pels colpistes per rebre l’«autoridad militar» que esperaven, l’«elefante blanco»: «Duque de Ahumada». Parlà amb Tejero en un despatx envidrat, des d’on els guàrdies armats no podien sentir-los, però sí que van veure’ls discutir acaloradament, mentre Armada agitava en l’aire un exemplar de la Constitució de 1978 que havia portat per explicar alguna cosa a Tejero.

La seva proposta fonamentalment consistia en el fet que es retiressin els guàrdies, el deixessin passar a l’hemicicle i permetessin que el mateix Congrés deliberés i acordés una fórmula per constituir un govern de solució a la situació creada, perquè tot tornés a la normalitat. Després el Congrés presentaria la seva proposta al rei, a fi que tot fos constitucional. En la versió de Tejero, que Armada no va confirmar, els diputats ja estaven preparats, i el futur govern, pactat: la presidència, per a ell; la vice-presidència, per a Felipe González; i dues o tres carteres a cada partit, amb socialistes i comunistes moderats com Enrique Múgica i Solé Tura, aquest com a ministre de Treball. Armada, a més, li va parlar del tema de l’avió perquè ell i els seus homes sortissin d’Espanya.

L’emprenyada de Tejero va ser monumental. Allò no era el que ell esperava, no era el que li havien dit… Insistí que el rei havia de promulgar uns decrets que dissolguessin les Corts, que Milans havia de ser al Govern, que res de comunistes. I, naturalment, no es van posar d’acord.

A la 1:20 de la matinada Tejero donava per finalitzada la conversa amb Armada, i ordenava a dos guàrdies que el conduïssin a la sortida i impedissin que hi tornés a entrar sense el seu permís. I Armada va sortir del Congrés desolat. Qui sap què li devia passar pel cap en aquell moment…!

A dintre, Tejero es va quedar comentant la conversa amb els seus oficials, carregat d’ira. Manifesta que estava disposat a no donar-se per vençut i improvisaren un manifest. Intentarien que es difongués per radio, però els militars de l’exterior van aconseguir evitar-ho.

A la 1:23 es va emetre el missatge del rei per televisió. A La Zarzuela encara no sabien que el pla d’Armada havia fracassat en aquell moment. Armada ni tan sols havia pogut seguir-lo. Segons les seves declaracions, li és impossible de concretar on era en aquell instant precís: «Yo debía de estar hablando con Tejero en el Congreso», «creo que estaba en el Hotel Palace, cuando se emitió», «me parece que debió darse el mensaje por televisión cuando yo iba en el coche del gobernador civil». En efecte, aquest va ser el recorregut que va fer en sortir. Del Congrés va anar directament a retre comptes al Palace del que havia passat, i d’allà va ser conduït al Ministeri d’Interior (on s’havia constituït una comissió de secretaris d’Estat i sotssecretaris, el següent grau per sota dels ministres, un organisme civil que va tenir un valor més simbòlic que una altra cosa, ja que en tota la nit no van prendre cap decisió sense consultar-la amb La Zarzuela). Fou des d’Interior que Armada va parlar amb la Casa Reial per primera vegada.

Però el missatge sí que l’havien vist milions de ciutadans, que esperaven desperts i expectants. Entengueren l’única cosa que podien entendre: que el cop havia estat avortat pel monarca. Aquí se li podia acudir pensar en un desenllaç «constitucional» tan rocambolesc com el que havien previst en realitat? La major part de la població es va sentir alleujada i se’n va anar a dormir. Però a La Zarzuela es posaven les mans al cap pensant «i ara… què fem?».

Amb els insurrectes no s’havia pactat res perquè deposessin la seva actitud a les bones, ni s’havien pres mesures militars per reduir-los. El comandant Pardo Zancada, que no volia ni podia acceptar que tot es quedés així, va sortir de la Divisió Cuirassada Brunete amb una columna de 113 homes cap a les Corts per donar suport a Tejero, com a primera reacció al fracàs d’Armada. Ningú no en va interceptar la marxa i va entrar al Congrés sense dificultat. Una mica més tard, encara hi va arribar el capità de navili Menéndez Tolosa, amb la mateixa intenció. I tampoc no va tenir problemes per entrar-hi.

A les 2 de la matinada, quan ja tots els implicats estaven ben al corrent del fracàs d’Armada, els colpistes de la branca dura seguien insistint. Encara pensaven que, si se sumaven més batallons de l’Exèrcit a la insurrecció, es podria forçar la situació. I reclamaven que el rei prengués la iniciativa, donant-los suport obertament i nomenant president Armada a compte i risc seu, sense Constitució ni hòsties. Però el Borbó sempre ha sabut mesurar molt bé els riscos. L’experiència d’un cop d’aquest estil, ja l’havia tingut el seu avi, Alfons XIII, amb Primo de Rivera… i no l’hi havia sortit bé. A més, allò no era el que volien els americans. No, no podia ser. Com li va dir a Milans, ja era massa tard, ja no s’hi podia fer res. Tejero havia avortat el cop d’Estat que ell mateix havia iniciat. A Milans semblava que no li arribava el missatge que havia de retirar les seves tropes i ordenar Tejero que es rendís sense més històries, de manera immediata. En un moment determinar, fins i tot va pensar que si el rei no es posava de part seva, hauria d’abdicar i anar-se’n. Però el cert és que, gràcies a la cautelosa gestió des de La Zarzuela, no comptava amb prou suports a les capitanies generals. Joan Carles, que gairebé no havia sabut imposar-se mai verbalment en una discussió, i preferia recórrer a Sabino o a una nota escrita, l’hi va transmetre per tèlex:

Poc després de rebre’l, Milans va comunicar a La Zarzuela que compliria les seves ordres. Ja no hi havia sortida. Però va advertir que el tinent coronel Tejero no l’obeïa i la situació del Congrés era molt perillosa.

A les 4 de la matinada, les tropes es retiraven dels carrers de València i es dictava un ban que anul·lava l’anterior. A dos quarts de set, Milans es retirava del seu post de comandament i se n’anava a dormir sense preocupar-se massa per la situació en què quedava Tejero, que encara estava tancat a les Corts. De totes maneres, el tinent coronel de la Guàrdia Civil començava a comprendre-ho. Fins el comandant de la Divisió Cuirassada que havia anat a donar-li suport quan ja tot estava perdut, Pardo Zancada, li aconsellava que es rendís, mentre els seus guàrdies fugien per les finestres. Al matí, tots veien tan clar el final, que el mateix líder d’Alianza Popular, Manuel Fraga, es va posar dret a l’hemicicle i llançà un memorable discurs anticolpista: «¡Quiero salir porque esto es un atentado contra la Democracia y la Libertad!… ¡Esto no favorece ni al rey, ni a España, ni a la Guardia Civil!… ¡Prefiero morir con honra que vivir con vilipendio!». El secundaren els diputats Óscar Alzaga, Fernando Alvarez de Miranda i Iñigo Cavero, que es van obrir les jaquetes de bat a bat: «¡Dispárenme a mí!». Tot un show com a fi de festa.

Abans de lliurar-se, Tejero va exigir la presencia d’Armada. Només pactaria la rendició amb ell. Un gest entre militars i en el seu llenguatge, per deixar patent la seva traïció i humiliar-lo públicament. A dos quarts d’una del 24 de febrer, després de parlar-ho amb el rei, Armada va firmar a la porta de les Corts, sobre el capó d’un cotxe, la «nota de capitulació» amb les condicions de Tejero. Els guàrdies que encara quedaven a dintre van pujar als seus vehicles i van sortir cap als aquarteraments respectius. Després, els diputats, envoltats de càmeres i micròfons de periodistes.

A dos quarts de tres del migdia, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit, general Gabeiras, va trucar a Milans del Bosch i li ordenà que acudís immediatament a Madrid. A les set en punt de la tarda, Milans va entrar al Ministeri de Defensa, on fou detingut immediatament.

Aquella mateixa tarda, la Junta de Defensa, reunida a La Zarzuela, amb Suárez encara de president en funcions, ordenava a Gabeiras que també arrestés Armada. Gabeiras es va girar cap al rei, entre sorprès i alarmat, i va fer exclamar a Suárez: «¡No le mire al rey, míreme a mí!».

Maquillant morats

La immensa majoria dels gairebé 300 guàrdies civils i més de 100 soldats que van ocupar el Parlament mai no van ser jutjats. En total, només van ser empresonats i processats 32 militars i un civil, i ni tan sols tots resultaren condemnats després. El judici va començar el febrer de 1982, en un antic magatzem de paper del Servei Geogràfic de l’Exèrcit, habilitat amb aquesta finalitat, a la zona militar madrilenya de Campamento.

Sabino i diversos funcionaris i institucions es van esforçar molt per intentar deixar Joan Carles al marge del procediment judicial. Els advocats defensors van mantenir la tesi que els militars insurrectes havien actuat «por obediencia debida al rey». I van pretendre que Joan Carles prestés declaració com a testimoni, com a mínim per escrit, tenint en compte el protagonisme que havia tingut la nit i la matinada del cop d’Estat. Però no hi va haver manera. En lloc seu, va declarar Sabino. De totes maneres, el rei va acabar sortint com a implicat en les declaracions de la major part dels encausats. No en la d’Armada, que es va comprometre en un pacte de silenci que no va poder trencar ningú. Els altres coincidien en el fet que el rei n’estava al corrent i que va participar en el pla d’actuació.

Aquells mesos van haver de ser amargs per al monarca, tot i que una multitud enfervorida de columnistes i polítics van intentar pal·liar-ho en la mesura de les seves possibilitats, amb una sòlida campanya en defensa de la Corona. La Junta d’Andalusia va arribar a fer una declaració oficial d’adhesió al rei el març de 1982 durant el judici.

El 3 de juny es va dictar una sentència que no va agradar gens a ningú. Dels 33 encausats, 11 resultaven absolts, a Armada només li queien 6 anys i, tot i que a Milans i a Tejero se’ls aplicava la pena màxima (30 anys), el mateix Tribunal Militar anunciava que en sol·licitaria l’indult al Govern.

L’aleshores president, Calvo Sotelo, va expressar la seva disconformitat i anuncià la intenció governamental de recórrer en contra de la sentencia. Amb això, la causa va passar a la jurisdicció del Tribunal Superior de Justícia. El 6 d’abril de 1983 s’obria la vista dels recursos a la Sala Segona. Però quan es va dictar sentencia ferma, el 28 del mateix mes, es va poder veure que els canvis eren poc significatius, excepte en el cas d’Armada, que ara sortia amb 30 anys de condemna. Per suavitzar-ho una mica, el Tribunal especificava que «si el Consejo Supremo de Justicia Militar persiste en su propósito, anunciado en su sentencia, de dirigirse al Gobierno para que se ejercite el derecho de gracia respecto al teniente general Milans y al teniente coronel Tejero, deberá hacerlo extensivo, para evitar agravio comparativo, al general Armada».

Milans, Tejero i Armada van ser els únics amb una condemna superior a 12 anys. Amb més de 3, només van ser condemnats vuit dels encausats. Tot i que el nombre d’absolts es va reduir a només tres, a la majoria els van correspondre penes d’l a 3 anys, després dels quals es podrien reincorporar novament als seus càrrecs a l’Exèrcit. Un dels condemnats, aquest a 5 anys, va ser el capità Jesús Muñecas, la brillant actuació televisiva del qual, anunciant a l’hemicicle l’arribada imminent d’una «autoridad militar», també mereixeria haver estat premiada amb un Oscar. Uns altres que van tenir la sort de no sortir per la tele es van poder salvar amb molta més facilitat. Els coronels Valencia i Arnáiz, per exemple, que es van encarregar de prendre RTVE i diverses emissores de ràdio, no foren encausats i poc després del 23-F tots dos van ser ascendits a general.

Gràcies als esforços no se sap ben bé de qui, les referències al rei van desaparèixer en la sentencia, i Sabino ocupà el seu lloc com a responsable d’alguns del seus actes. Per exemple, es va atribuir al secretari de la Casa la conversa que el rei havia tingut amb Armada, a les 18:30 aproximadament, en què el general s’«oferia» per anar a La Zarzuela. I això tenint en compte que aquesta novíssima versió no es corresponia amb cap de les declaracions que havien tingut lloc durant el judici: ni amb la de Fernández Campo, ni amb la de Gabeiras, ni amb la d’Armada. Després el mateix rei també es va encarregar de desmentir-la en les converses que va tenir amb Vilallonga per a la seva biografia autoritzada. No va ser l’única vegada que va ficar la pota en aquelles llargues entrevistes, en què, a més, es permetia desqualificar els colpistes, amb exclamacions com «¡Verdaderos amateurs!», o «¡Era un golpe de Estado montado sin sentido común!». Exclamacions que li haurien pogut valer que fidels com Armada li perdessin el respecte i trenquessin el pacte de silenci, però que Sabino, sempre més atent als detalls que el monarca, es va encarregar que fossin suprimides en l’edició espanyola del llibre.

El que va sortir més mal parat de tot el procés, sens dubte, va ser Tejero. Li va tocar menjar-se el gros del marrón. A part dels 30 anys, va ser condemnat a pagar a l’Estat 1.076.450 pessetes, per les destrosses que havia causat al Parlament. A més, com que se l’havia expulsat del cos, tota la seva família va haver de desallotjar el pis de la Guàrdia Civil en què vivia. El seu càstig va augmentar quan va ser traslladat al Castell de Sant Ferran, a Figueres, una fortalesa del segle XVIII, en què fou pràcticament l’únic inquilí de 1983 a 1991. Actualment continua a la presó, a la d’Alcalá de Henares, però gaudeix de règim obert.

A Milans del Bosch li va anar una mica millor. L’Exèrcit va començar per mostrar-li el seu suport concedint-li la medalla de sofriments per la pàtria, a finals de 1981, encara que després el Govern va aconseguir anul·lar-ho, perquè allò era massa descarat. Amb la condemna de 30 anys a l’esquena, va passar per diverses presons (Algesires, Alcalá de Henares, Figueres i la Presó Naval de Carranza, a El Ferrol del seu Caudillo). No va voler demanar mai l’indult, però es van portar bé amb ell i l’1 de juliol de 1990, després d’haver complert la tercera part de la condemna (diuen, encara que les xifres no quadren: des del febrer de 1981 només havien passat 9 anys), fou posat en llibertat. S’instal·là en un xalet de La Moraleja, un barri residencial de luxe, a Madrid, i es va morir el 1997, pel que sembla d’un tumor cerebral. L’enterraren com un heroi a la cripta de l’Alcázar de Toledo, per la seva condició de defensor del recinte durant la Guerra Civil.

L’assumpte d’Armada, que només va complir 7 anys de presó en total, es pot dir que va ser una ganga. A finals de 1987 el Consell Suprem de Justícia Militar ja li havia rebaixat la pena a 26 anys, 8 mesos i 1 dia. Però la llibertat definitiva la va obtenir el 24 de desembre de 1988, quan el Govern socialista de Felipe González l’indultà per raons de salut i per «acatar la Constitució». Ara viu a Galícia, en una casa pairal, on es dedica a cultivar camèlies.

Pel que fa al CESID i al seu paper en el 23-F, igual que en tot el que fa referència al monarca, també hi va haver campanya de silenci, adoctrinament i destrucció de proves. Entre els documents desapareguts els dies següents, dels quals només queda el record en la ment d’agents que aleshores eren en activitat, se citen l’informe «Delta sur» (que avaluava l’actitud de cada comandament del CESID respecte a un canvi de règim), uns edictes i decrets que s’havien de difondre una vegada hagués triomfat el cop, i informes de vigilància que incloïen fotos de reunions conspiratives celebrades en diversos punts de Madrid. Després es va fer l’«informe Jáudenes», «acerca de la posible participación de miembros de la AOME [Agrupación Operativa de Medios Especiales, el jefe de la qual era José Luis Cortina] en los sucesos de los días 23 i 24 de febrero pasados». Va ser encarregat al tinent coronel Juan Jáudenes el 31 de març de 1981, quan ja no quedaven proves. Però encara es van poder recaptar testimonis que implicaven uns vuit agents (García Almenta, Monge, Salas i Moya, entre altres). De totes maneres, cap no va ser denunciat pel CESID.

Si Cortina va arribar a ser processat, va ser sobre la base de les imputacions de Tejero. Malgrat que el fiscal li demanava 12 anys, per actuar d’enllaç d’Armada a Madrid i donar el suport logístic a Tejero perquè prengués el Parlament, fou absolt de manera poc convincent, per falta de proves. No va deixar l’Exèrcit. Des de 1983, va tenir diverses destinacions: al Regiment d’Infanteria Jaén 25, al Polígono de Experiencias de Carabanchel i, per acabar, el 1985, al Quarter General de l’Exèrcit, al departament MASAL (Comandament de Suport Logístic), ascendit a coronel d’Estat Major. El 1990 li va ser concedida la Creu Militar amb distintiu blanc i la plaqueta de San Hermenegildo. Després, la seva sort va fer un tomb: encara amb el PSOE al poder, el 1991 va ser expedientat i destituït per negligència en la custòdia de documents secrets. Però aquesta és una altra història.

Gómez Iglesias va ser l’únic agent del CESID condemnat per la implicació directa en l’assalt al Congrés. El Tribunal Militar només li va imposar una pena de 3 anys, tot i que després el Suprem l’amplià a 6. Però els altres, ni tan sols van testificar en el judici. L’«informe Jáudenes» va ser incorporat a la causa 2/81 i després retornat. En els 13.000 folis del sumari no se’n fa cap menció.

Quant a la implicació de polítics, i molt especialment dels socialistes que estava provat que s’havien reunir amb Armada, cal dir que també van tenir molta sort en el judici. Tant ells com el grup de La Zarzuela, incloent-hi Armada, van complir el compromís de no implicar-se mútuament. Un equip d’advocats va entrenar Múgica durant molt temps perquè la seva declaració com a testimoni s’ajustés als interessos del PSOE, que eren desvincular-se d’Armada. Al cap dels anys, Múgica no ha modificat la seva disciplina i tot el que reconeix és que van parlar de la cria de muls per al transport de les unitats d’artilleria de muntanya.

Quan va sortir la sentencia, Felipe González, que ja era president del Govern, declarà en el Congrés: «Esta sentencia cierra un capítulo importante y doloroso de la historia de España». Començava a entrenar-se en allò que s’assabentava de les coses per la premsa, quan, recalcant «la absoluta independencia entre el poder judicial y el ejecutivo», va dir: «Yo me he enterado a media mañana del contenido de la sentencia, por una nota manuscrita del portavoz del Gobierno».

Perquè ho jutgi la història queda l’anodina sentencia del Suprem, que al llarg dels 144 considerants puntualitzava que la rebel·lió fins i tot hauria existit amb el suposat «impulso regio». Es deia literalment: «No sobra razonar que si, hipotéticamente y con los debidos respetos a Su Majestad, tales órdenes hubiesen existido, ello sin perjuicio de la impunidad de la Corona que proclama la Constitución, no hubiera excusado, de ningún modo, a los procesados, pues, tales órdenes, no entran dentro de las facultades de Su Majestad el Rey, y, siendo manifiestamente ilegítimas, no tenían por qué haber estado obedecidas».

El triomf del cop

El cop del 23-F al cap i a la fi, va acabar triomfant de qualsevol manera. No solament per la sessió de maquillatge a què va ser sotmesa la versió oficial. La passivitat popular va ser l’èxit més important. Aconseguiren que tot Espanya es quedés clavada davant el televisor esperant les paraules del monarca, amb una representació regia digna del sainet del «govern de salvació nacional». El seu èxit recollia els fruits dels primers anys de la Transició, amb els partits defraudant les expectatives i les reivindicacions populars. Com a conseqüència, s’havien produït altes taxes d’abstenció en les eleccions, multiplicada per dos i per tres entre 1977 i 1980, vorejant el 70%; i, paral·lelament, la desafiliació gairebé en massa de militants als partits Comunista i Socialista (superior al 50% entre 1977 i 1980). El zenit va ser el 23-F.

Uns dies després, el 27 de febrer, hi va haver una multitudinària i pacífica manifestació a Madrid que inaugurava la nova etapa política, amb els «herois» del 23-F (Felipe González, Carrillo i fins el mateix Fraga Iribarne) encapçalant la promoguda concentració de les masses i donant visques al rei.

Per altra banda, l’ingrés d’Espanya a l’OTAN va ser immediat. L’octubre de 1981, Joan Carles es va reunir amb Reagan en visita oficial a Washington, i uns mesos després, el maig de 1982, Calvo Sotelo va aconseguir que les Corts l’aprovessin.

En general, hi va haver un tomb capa la dreta a tot l’Estat, amb la LOAPA com a estendard antinacionalista. En aquest marc, AP va guanyar les eleccions autonòmiques de Galícia (el 20 d’octubre), cosa que suposava trepitjar per primera vegada el poder en la Transició. I a les andaluses (el 23 de maig), el PSOE va escombrar el PCE. A tot arreu baixava en caiguda lliure la UCD, a la qual es feia responsable del que es va estar a punt de perdre. El cop d’Estat havia mostrat que les llibertats existents eren fràgils. Fins i tot el PCE, alguns sectors del qual fins aleshores havien mantingut reserves crítiques capa la política de concentració democràtica, reconeixia que havien subestimat els riscos d’involució.

Quan a l’agost es van convocar eleccions generals per a l’octubre, el PSOE ja estava preparat per poder canviar el seu discurs, i no preocupar la banca ni els poders fàctics, i donar suport a la monarquia sense complexos. El 23-F era la coartada perfecta. Fou la definitiva domesticació de les bases del partit. El 28 d’octubre va guanyar per majoria absoluta amb el 48% dels vots, amb promeses de sortir de l’OTAN, crear 800.000 llocs de treball i consolidar les llibertats.

En el discurs d’obertura del nou Parlament, al novembre, el qui abans era republicà Peces-Barba es va permetre el luxe de dir que «Monarquía y Parlamento no son términos antitéticos, sino complementarios, y su integración en la monarquía parlamentaria, tal como se dibuja en nuestro texto constitucional, produce una estabilidad, un equilibrio y unas posibilidades de progreso difíciles de encontrar en otras formas de Estado». Quan Joan Carles va signar el decret de nomenament de Felipe González, el 3 de desembre, va dir emocionat a Peces-Barba: «Si mi abuelo hubiera podido tener esta relación con Pablo Iglesias, habríamos evitado la guerra civil». I Gregorio li va contestar: «Quizá, señor, para llegar a esto tuvimos que pasar por aquello». I pel 23-F, hi podríem afegir, també, sens dubte.