Capítol 5. SEDUINT EL FRANQUISME

Comença l’«Operación Lolita»

Aquell jove, adolescent, ros i alt, de mirada melangiosa, que era Joan Carles quan tenia 18 anys, no va tenir problemes per seduir els homes seriosos de l’Opus Dei com López Rodó, cap als anys cinquanta. La visita a Montellano d’Escrivá de Balaguer, el 1955, ja havia estat un símptoma clar de la voluntat de l’Obra per aproximar-se al príncep. També feia anys que era una figura constant en la seva formació Ángel López del Amo, professor del príncep a Friburg (1947), a Miramar (entre 1951 i 1954), durant diversos períodes en l’especial escola principesca de Malmequer, a Estoril, i, a més, l’únic civil durant l’etapa de formació militar (a Montellano i a l’Academia de Saragossa). Hauria continuat sent una peça clau si no hagués mort en accident de trànsit, als Estats Units, el 1956.

La lluita política entre les famílies del Regim es definia molt clarament a finals dels cinquanta en dos blocs: d’una banda, els tecnòcrates de l’Opus; de l’altra, la Secretaría General del Movimiento, la Falange pura i dura. Els primers es decantaven per la monarquia, però no encarnada en Don Joan sinó en un fill del Règim cobert amb les seves plomes, Joan Carles. Els segons, ben al contrari, gastaven les energies en intenses campanyes contra els Borbó, construïdes a entorn d’una idea-consigna bàsica: «No queremos príncipes tontos que no saben gobernar». Tenien una posició visceralment hostil cap a la monarquia i capa Don Joan. Però molt més cap a Joan Carles, que per als falangistes significava l’alternativa viable a la qual Franco podia donar pas. Joan Carles agradava als tecnòcrates de l’Obra precisament per això.

A partir de 1957, després de la mort de l’infant Alfons, per diverses circumstàncies polítiques, membres i simpatitzants de l’Opus i de l’ACNP (Asociación Católica Nacional de Propagandistas, una mica mes joves, que uns quants anys després, per donar-se una mica més de distinció, es van passar a anomenar «grupo Tácito») van començar la denominada «Operación Lolita». Amb aquesta operació intentaven planificar amb prou temps com haurien de ser les coses quan Franco morís: una evolució pacífica, sense ruptura, que permetés la pervivència del Règim sota unes formes modernitzades. La monarquia es considerava més una sortida que no pas una solució a la dictadura franquista.

Hi apostaven perquè sabien que el Règim no tenia hereu i s’esgotava amb Franco. La seva «Operación Lolita» (després als llibres d’història rebatejada com a «Operación Príncipe», vés a saber per que) ho tenia tot previst per governar fins als anys vuitanta, com a mínim. Comptaven amb el seu cap d’Estat, Joan Carles; diverses opcions alternatives per a cap de Govern (Carrero Blanco primer, Torcuato Fernández Miranda després, o López Rodó), i els seus «planes de desarrollo».

La guerra de famílies l’anava guanyant la Falange, fins que Carrero Blanco, considerat l’eminència grisa de la dictadura, va començar a guanyar cada cop més terreny a El Pardo i aconseguí, el febrer de 1957, que Franco fes una crisi de govern que incorporaria els seus als cercles de poder… L’eufòria entre els monàrquics va ser enorme.

Torcuato Fernández Miranda va actuar des del començament com l’ideòleg de l’operació, per dir-ho d’alguna manera. Igual que Carrero Blanco, no pertanyia a l’Opus però hi estava a prop. Els seus plans preveien la necessitat de dur a terme certes reformes d’obertura per trencar l’aïllament d’ Espanya i l’ autarquia, però sempre «dentro de un ordren» i des de la coherència total amb el Regim. Després a la vertadera història s’hi va afegir una infinitat de pretensions, matisos, justificacions… i, en estudis recents, s’ha intentat presentar aquells plans com una cosa que mai no van ser, com si aquell grup de poder, que només pretenia consolidar-se a si mateix, hagués tingut al cap una reforma democràtica. En realitat, per a Fernández Miranda la successió en Joan Carles representava la garantia constitucional de la continuïtat, com va deixar escrit repetidament. L’any 1966 encara escrivia al diari Arriba que el futur rei «tiene que ser de estirpe real. Pero, además, tiene que ser encarnación de la legitimidad histórico-nacional que el Estado español, surgido del 18 de julio, encarna». Més que clar, ho tenía claríssim: «Las leyes fundamentales del Estado español», va escriure, «exigen un Rey comprometido en la continuidad histórica de la legitimidad nacional surgida del 18 de julio, como fecha irreversible».

Com ho vivia Joan Carles tot això? Doncs a bastanta distància i fins i tot distret, es dedicava a altres coses. Tothom el tractava com un jovenet i, essencialment, es comportava com a tal, poc conscient del que passava al seu voltant fins a límits insospitats. En aquella època era a l’Acadèmia de Saragossa i els divendres i els dissabtes se l’emportaven a dormir al Gran Hotel perquè es relaxés i la vida militar no se li fes tan dura. Al maig o al juny va conèixer Antonio García Trevijano (més popular per Trevijano, a seques), que exercia de notari d’Albarracín i sovintejava el mateix hotel els caps de setmana, molt possiblement perquè era el millor de la ciutat i el que més visió de futur li podia donar. Es clar que Joan Carles no va saber qui era fins uns quants mesos després. Amb la mateixa candidesa que havia enlluernat aquells senyors tan seriosos i catòlics, entestats a planificar el futur de la pàtria, Joan Carles va prendre Trevijano per un potentat mexicà, només perquè portava un barret de palla d’ales amples, parlava amb accent andalús i lluïa un gran bigoti negre. I ni els seus tutors ni l’espavilat notari no el van treure del seu error, per a què? Joan Carles un dia s’havia quedat petrificat contemplant el cotxe de Trevijano, un espectacular descapotable Pegaso, primer premi mundial d’elegància a l’exposició de París. I sense pensar-s’ho dues vegades es va acostar a Trevijano amb interès i timidesa al mateix temps. «¿Eres mejicano?», «si, si», i com un marrec li va preguntar si el portava a donar una volta, però que abans havia d’anar a demanar permís. "¿Y cómo tienes que ir a pedir permiso tan alto como eres, li vacil·lava Trevijano que dissimulava, com si no sabés qui era el príncep Joan Carles es va acostar a un grup de generals i va tornar emocionat: «Que sí, que sí puedo ir. Me ha dicho el jefe que sí». «Pues venga, sube». I el notari fins i tot l’hi va deixar conduir una estona. El dia següent, a més va acceptar portar-lo de tornada a l’Acadèmia, amb la qual cosa va satisfer els desitjos del príncep d’arribar-hi amb cotxe. Volia que els seus companys el veiessin i presumir una mica davant d’ells per refer-se de totes les bromes respecte al seu pare que havia d’aguantar. Més d’una vegada s’havia hagut de barallar, citant-se a la nit al picador de l’Acadèmia, per passar comptes amb algú a cops de puny. I diverses vegades havia sortit d’aquestes trobades amb un ull a la funerala.

Des de la seva primera trobada, Joan Carles i Trevijano es van fer inseparables per a les escapades febrils del dissabte a la nit durant aquest curs i el següent. Trevijano li presentava noies una mica més grans que ell, que eren les que li agradaven. Com Cuqui, la veneçolana, i moltes altres, amb qui anaven a ballar o a berenar, sempre amb el Pegaso. Joan Carles iniciava aleshores la seva atzarosa vida sexual, amb milers d’aventures que també van tenir com a escenari l’Estoril dels reis exiliats. Precisament aquell any va començar les seves relacions amb la comtessa Olghina Robiland, que, seguint la pauta habitual, era uns quants anys més gran que ell, i a qui escrivia nombroses cartes amb citacions de lletres de ranxeres, que uns anys més tard ella va vendre a la premsa.

Amb Trevijano, Joan Carles va passar diversos mesos a la lluna, sense saber realment qui era el seu coreligionari de gresques, fins que Don Joan, en unes vacances a Estoril, li va interrompre un discurs entusiasta sobre el seu amic «el mexicà»: «¡¿Pero no ves que te está tomando el pelo, hombre, que ese es Trevijano, y es de aquí?!».

Naturalment, també li va haver d’explicar qui era el tal Trevijano (no seria fàcil treure’l d’una planxa tan ridícula) un conegut personatge ja en aquella època, ficat en tota mena d’intrigues polítiques, a banda de ser amic personal del mateix Don Joan. El descobriment, amb tot, no va trencar la seva amistat amb el notari. Com que estava tan ficat en política i el seu pare l’havia descrit com a tan intel·ligent, Joan Carles va aprofitar per preguntar-li, a veure si ell ho sabia: «¿Y tú me puedes decir qué va a pasar? ¿Quién va a ser rey, mi padre o yo?».

Trevijano li va dir que ell després del seu pare, però la resposta no el degué convèncer massa. El poc que percebia del que es coïa al seu voltant amb els de l’Opus havia aconseguit que estigués inquiet, nerviós i impacient. «Pero yo… no sé. Como rey ¿qué voy a hacer?», li preguntava. I Trevijano, mig en broma mig de debò, un dia li va engegar: «Pues lo primero, me vas a tener que meter a mí en la cárcel». Joan Carles va riure molt amb la sortida, però Trevijano ho va encertar. El primer Govern del rei Joan Carles, amb Fraga com a ministre de la Governació, el va dur a la presó el mes de març de 1976.

Buscant lloc a l’esquerra i a la dreta

A mesura que Joan Carles, des de la seva majoria d’edat acabada d’estrenar, anava refermant el seu lloc en la cursa cap al tron, Don Joan anava perdent terreny, fins a quedar-se pràcticament sense espai. L’opció Joanista cada vegada estava més desdibuixada i difusa. Mentrestant, el seu fill es consolidava com el representant de l’amenaça franquista, i es convertia en enemic dintre de la casa Borbó. Els seus intents en va per aproximar-se a l’oposició no acabaven de donar el fruit esperat. Sovint, quan Joan Carles anava de permís a Estoril i parlaven de tal problema i tal altre, el seu pare s’irritava: «¡Demonios! ¡Me hablas desde el punto de vista de Franco!». I Ja no es tractava tan sols d’una guerra de famílies, entre els diversos sectors franquistes; ara es tractava també de la pròpia família, a la llar dels últims Borbó.

Don Joan no es va rendir mai davant els avanços del seu fill. Un dels seus successius tombs polítics a la desesperada tingué lloc a Estoril el 20 de desembre de 1957. Succeí quan va intentar recuperar espai, adherint-se a la Comunión Tradicionalista dels carlistes, en un emotiu acte en què n’acceptava els principis generals a fi de guanyar-se el suport dels seus homes. Segons la legitimitat d’origen carlista, els drets de la Corona requeien en ell, sempre que sabés guanyar-se’ls movent-se cap a la dreta. Una mica mes tard, el 1958, a Lourdes, envoltat d’uns dos mil carlistes, reafirmà la postura posant-se la boina vermella, símbol dels requetès. Fou inútil, i una mica més tard va tornar a flirtejar amb l’oposició liberal.

El 1958, pare i fill van muntar una mena de competició navegant al voltant del món, que va resultar un reflex fidel de la que tenien en el camp polític, Joan Carles havia embarcat a la badia de Cadis el 10 de gener com a guàrdia marí del vaixell escola Juan Sebastián Elcano. I Don Joan havia sortit el 18 de març amb el Saltillo (el veler de què gaudia a Estoril), des de Cascais, per emprendre amb uns amics l’aventura de travessar l’Atlàntic a vela. La coincidència no tenia més importància, fins que al mig de la travessia Don Joan va rebre un cablegrama de José María de Areilza, ambaixador d’Espanya als Estats Units. L’hi explicava que el seu fill havia estat convidat a una recepció a Washington en honor del Juan Sebastián Elcano, i com que Areilza era molt joanista, també l’hi invitava a ell, perquè no fos menys. Don Joan, que no va acceptar mai les invitacions de les ambaixades espanyoles perquè no confraternitzava amb el Règim, aquest cop va dir que sí sense dubtar-ho. A més, s’allotjà, com el seu fill, a la residència de l’ambaixador. A partir d’aquest punt, la travessia es va convertir en una autèntica cursa per veure qui arribava primer. El comte de Barcelona accelerà el viatge fent canvis en l’itinerari previst. En assabentar-se que Joan Carles ja havia arribat a la base naval de Norfolk, va renunciar a visitar Florida i es va embarcar en un guardacostes de la Marina nord-americana, que el recollí a alta mar i el va deixar a la base aèria de Port Macon, perquè un avió militar el traslladés al més aviat possible a Washington. Va arribar-hi just a temps de no deixar-hi el seu fill sol del 8 al 12 de maig, i el 12 van anar junts a Nova York per assistir a un sopar a l’Spanish Institute, que presidiren amb Areilza. Joan es va engalanar amb el Toisó d’Or i la Creu de Santiago, que casualment havia posat a la maleta, i com si fos l’autèntic protagonista i no un afegit d’última hora ficat amb calçador per Areilza, va agrair a les autoritats les atencions cap al seu fill.

Joan Carles, en tot cas, impulsat pels seus consellers franquistes, tampoc no estalviava esforços. Tenia clar que, en aquell moment, li interessava treballar-se la dreta. Després d’obtenir la feina d’alferes de fragata i passar a l’Acadèmia d’Aviació de San Javier, a Múrcia, el 1958 es va decidir a participar per primera vegada en les celebracions del dia de la Victòria, i va desfilar davant del Caudillo com a cadet. Però no va ser un camí de roses. Per primer cop el recorregut es va omplir de pancartes: «¡No queremos reyes idiotas!», «¡Franco sí, el principito no!». Eren els falangistes i els carlistes els qui, pels voltants de la desfilada, provocaren aldarulls al carrer, enfront de joancarlistes i també de joanistes, que n’hi havia per a tots els gustos i de tots els colors. Devia ser desagradable per a ell, però Joan Carles, com el seu pare, tampoc no estava disposat a llançar la tovallola.

Amb aquesta ànsia d’aproximar-se al poder que sempre l’havia caracteritzat, va continuar insistint amb els falangistes, i uns quants dies després va acudir a dipositar una corona de flors a la presó d’Alacant, on el 1936 havia estat afusellat José Antonio, el fundador de la Falange. Ajuda’t i Franco t’ajudarà.

A continuació li tocava moure fitxa a Don Joan. Quan Joan Carles va acabar els estudis militars (de manera poc brillant, des del punt de vista acadèmic, com era habitual en ell), el comte de Barcelona volgué demostrar que seguia tenint autoritat sobre el seu fill. Així, doncs, el va retirar d’Espanya, esperant que Franco passés per l’adreçador d’una nova entrevista pública. S’obria la fase de negociació a l’entorn dels estudis universitaris del noi.

En principi estava previst que aquests estudis es duguessin a terme a Salamanca. Per a això s’havia buscat pis al príncep, perquè a Don Joan el palau de Monterrey que li oferien els ducs d’Alba li va semblar excessiu. S’havia configurat un programa semi-privat de dos anys de durada, per al qual no pensaven fer venir professors d’altres universitats perquè les assignatures que cursaria eren bàsiques en tots els casos i no calien especialistes.

Però Don Joan només jugava a deixar anar la corda per tornar-hi a fer breus estrebades una altra vegada. De sobte tot es va complicar a l’últim moment, amb Don Joan encabronat per una reunió que Franco i el seu fill havien tingut el 15 de desembre, molt afectuosa, en que Franco havia comentat al príncep les dificultats que tindria a la universitat, acostumat com estava a l’ambient militar. Don Joan va dir «no» a Salamanca quan faltaven 15 dies perquè comencessin els cursos programats. I movent els malucs d’esquerra a dreta, va posar com a excusa que era intolerable la presencia d’ajudants militars (cop a la dreta), alhora que considerava un inconvenient greu la presència de professors com Tierno Galván a Salamanca (cop a l’esquerra). Al duc de La Torre, que aleshores era el preceptor del príncep, allò no li va agradar ni un pèl. Es va queixar del fet que Don Joan l’hi deixés quedar com un idiota, com si ell hagués enganyat a tothom: s’havien fet despeses, els professors ja estaven contractats, els programes fets, l’organització d’activitats establerta… Després d’una entrevista agra amb el comte i els seus col·laboradors a Estoril, va dimitir el desembre de 1959, lamentant-se amb amargor pel fet d’haver estat deixat de banda després de «conseguir los tres despachos de oficial para el príncipe», cosa que, pel to en que ho va dir, no li devia haver resultat fàcil.

Després de perdre un curs sencer, el març; de 1960 Don Joan va aconseguir tenir una nova trobada amb el dictador a Las Cabezas, tan desitjada com breu. Durà una mica més d’una hora, estona durant la qual devien parlar sense parar, anant al gra amb discreció per establir que Joan Carles residiria a la Casita de Arriba d’El Escorial. Algunes persones, com calia esperar, havien apostat decididament per la Universitat de Navarra, la de l’Opus Dei. Però no van guanyar. Al final es va adoptar una solució intermèdia: estudiaria cursos especials, només per a ell, amb un equip de professors universitaris dirigit per Torcuato Fernández Miranda. L’equip base era un conglomerat de cert equilibri entre homes de l’Opus Dei, de Franco i de Don Joan, entre els quals hi havia Jesús Pabón, Antonio Fontán i García Valdecasas; i, per a algunes classes ocasionals, Martí de Riquer, Laureano López Rodó i Enrique Fuentes Quintana, entre altres. A més, per revestir d’oficialitat el pla d’estudis, el príncep assistiria a algunes classes a la Facultat de Dret de la Universitat Complutense.

Després del comunicat oficial sobre l’entrevista de Las Cabezas, Don Joan es va tornar a enfadar momentàniament i va amenaçar amb la Universitat de Lovaina. Però només va ser un cop d’efecte i Joan Carles es va traslladar a la Casita de Arriba d’El Escorial segons el que s’havia acordat. Era un palauet que Franco s’havia fet construir per si li calia refugiar-se durant la Segona Guerra Mundial. Tenia un saló, un menjador, tres dormitoris i un despatx. Això era tot, però comptava amb una xarxa de comunicacions ultramodernes i estava construïda a prova de bomba.

Torcuato Fernández Miranda era el més assidu. Anava a la Casita tots els matins per fer-li classe de Dret Polític. S’asseia davant de Joan Carles sense papers, sense notes, i li parlava durant hores. «¿No me vas a traer libros?», li preguntava el príncep. «Vuestra Alteza no los necesita», li va explicar Fernández Miranda. I entre ells va anar naixent una gran amistat. També va ser una calorosa etapa pel que fa a les relacions entre Franco i el príncep. Es veien amb assiduïtat, només per parlar, i Franco l’observava i li explicava batalletes d’Àfrica.

Però a fora de la Casita d’El Escorial, el món seguia girant. Joan Carles ho va comprovar una mica més tard, quan va haver de representar el paper d’estudiant a la Complutense. Des de finals dels anys cinquanta les lluites estudiantils s’havien encruelit a les universitats, moltes vegades amb focus d’aldarulls. I el príncep va ser acollit com calia esperar. Quan el 19 d’octubre de 1960 va entrar per primer cop al vestíbul de la Facultat de Dret, el van rebre amb crits ensordidors de «¡Fuera el principe de Sissi!, ¡Abajo el príncipe tonto!, ¡No queremos reyes idiotas!». En aquest context, no es tractava tan sols de grups de falangistes i carlistes. Joan Carles va haver de marxar per on havia vingut, i tornar a la seva Casita d’El Escorial. Durant diversos dies, en lloc de disminuir, la tensió va anar creixent. Trobar una solució a allò no era senzill. Aleshores es va recórrer a les JUME (Juventudes Monárquicas Españolas). El seu líder, Luis María Ansón, va aconseguir negociar amb les Falanges Universitarias que presidia Alberto Martínez Lacaci. I fins i tot, diu Ansón, amb l’ASU (Asociación Socialista Universitaria), i amb la cèl·lula comunista clandestina, encara que amb aquests hi «negociaven» directament els grisos de Franco a base de cops d’estaca i detencions. Fos com fos, les JUME van arribar a l’acord, uns quants mesos després, que deixessin assistir el príncep a classe com un estudiant més. I amb els més repatanis, sobretot un grup minoritari de carlistes irreductibles, es van provar altres tècniques: el 31 d’octubre els joves monàrquics van desplegar tots els seus efectius a la Universitat i van envoltar els avalotadors. Per fi, van aconseguir que Joan Carles entrés a la Facultat sense crits. De totes maneres, els estudiants de l’oposició d’esquerres (entre les files de la qual —fa tants anys ja— aleshores hi havia gent com Nicolás Sartorius i Pilar Miró) van continuar sortint de l’aula en el moment en que hi entrava Joan Carles en senyal de protesta.

Però les protestes a la Ciutat Universitària, amb grisos o amb monàrquics actuant com a forces de l’ordre públic, no eren l’única font de preocupació, als franquistes aquells anys, per molt que per Joan Carles no s’assabentés pràcticament de res. També s’havien engegat projectes nacionalistes renovats a Catalunya i el País Basc, que desafiaven directament la tradició centralista secular del franquisme. I, el més important pel que fa als conflictes socials, les lluites obreres, que, el febrer de 1961, van celebrar per primera vegada des de 1939 una vaga prolongada a la conca minera d’Astúries, amb proporcions i enfrontaments massius, i reprimida durament pel Govern, del qual aleshores era ministre Manuel Fraga.

Tot allò preocupava molt Washington. Espanya continuava sent una de les dictadures protegides pels Estats Units (juntament amb la de Salazar a Portugal, Trujillo a la República Dominicana, Somoza a Nicaragua, Chiang Kai-shek a Taiwan i «potencialment» a Vietnam). Però en lloc de plantejar-se una «intervenció premilitar indirecta», cosa que de fet li va passar pel cap en aquests anys agitats, la CIA va començar a pensar, per a aquest racó del planeta, en una petita obertura democratitzadora calculada. Per aquí anaven precisament els trets dels tecnòcrates de l’Opus i d’això tractaven els membres del Govern franquista amb els representants del centre d’intel·ligència nord-americana a les seves reunions a Madrid, després de les quals li van transmetre a Franco l’interès de la institució ianqui per aconseguir que el nostre Estat primer tolerés, i després legalitzés, almenys dos partits: un de socialdemòcrata i un altre de democratacristià. El fet que un fos demòcrata i l’altre republicà, a imitació del model ianqui, tampoc no era el cas, ja que es tractava de mantenir el control sobre el poder. La CIA creia que amb aquestes activitats complia el deure de preveure el futur, perquè si no era així després del Règim dèbil vindria el caos, i després d’aquest, el comunisme.

Els plans de reforma, no obstant això, tot i que el mateix Franco estava molt a l’aguait, encara estaven molt verds, i aleshores el juny de 1962 l’oposició va decidir accelerar-los celebrant el IV Congrés del Moviment Europeu. Al famós «Contuberni de Munic», arrossegats per l’onada que anunciava canvis possibles, s’hi van reunir monàrquics liberals, democratacristians, socialistes, socialdemòcrates, nacionalistes bascos i catalans, sota l’autoritat de Salvador de Madariaga, que, en acabar la reunió, va afirmar: «Hoy ha terminado la Guerra Civil». Un dels que més s’ho va creure va ser Don Joan, que ja feia temps que estava en segon pla mentre el seu fill oferia espectacles gratuïts en directe als estudiants de la Complutense de Madrid. Hi va veure una oportunitat i, tot i que no va anar a Munic personalment, sí que hi envià representants per parlar amb diversos partits, que li van transmetre —probablement entre altres novetats que li interessaven— que el PSOE, en concret, si la Corona aconseguia establir pacíficament una verdadera democràcia, donaria suport lleialment a la monarquia. Franco no estava preparat per a allò. Va tenir una reacció molt més agressiva del que el comte de Barcelona podria haver esperat. Se li va encendre la sang i es va dedicar a engarjolar, deportar o exiliar els assistents amb el mateix acarnissament que sempre havia demostrat respecte als seus enemics. La qüestió dels plans d’obertura havia estat una broma, de la qual cosa Don Joan s’adonà massa tard. Ràpidament, el president del consell privat, José Maria Peman, acompanyat del secretari Valdecasas, va visitar Don Joan i, entre tots, van redactar una nota: «El conde de Barcelona nada sabía de las reuniones de Munich hasta después de ocurridas… Si alguno de los asistentes formaba parte de su Consejo, ha quedado con este acto fuera de él». Un cop més, els coquetejos amb l’oposició li havien sortit malament.

Un Toisó per a Franco

Don Joan no va voler fer enfadar massa Franco i va aprofitar l’avinentesa de convidar-lo oficialment al casament de Joan Carles, el setembre de 1961, per oferir-li el Toisó d’Or. Laureano López Rodó li havia transmès subtilment que al Caudillo li agradaria rebre’l, i era un detall que en aquell precís moment li va semblar molt oportú al comte de Barcelona. Li va enviar una carta en que li deia que tenia fermament decidit que el primer espanyol a qui atorgaria el Toisó seria el Generalísimo Franco.

L’Orde del Toisó d’Or havia estat creada a Bruges per Felip el Bo, duc de Borgonya, el 1426. El document que la instituïa establia que es concediria per tres causes: «La primera, para honrar a los antiguos caballeros que sus altos y nobles hechos son dignos de recomendación. La segunda, a fin de que aquellos que de presente son fuertes y robustos de cuerpo y se ejercitan cada día en hazañas pertenecientes a la caballería, tengan motivo de continuarlas de bien en mejor; y la tercera, a fin de que los caballeros y nobles que vieren llevar la insignia […] se animen a emplearse aun mejor que ellos en nobles hechos». Seguint les normes de la tradició, Don Joan va explicar per carta a Franco que, a ell en concret, se l’hi concedia com a «expresión del reconocimiento por parte de la Dinastía de los altos servicios prestados por V. E. a España a lo largo de toda su vida de soldado y hombre público», incloent-hi expressament els mereixements «del General victorioso en una guerra que más que civil lo fue contra el comunismo internacional» , juntament amb «la gratitud al gobernante». Era una baixada de pantalons en tota regla per part del pretendent al tron, una més de tantes… Però Franco el va rebutjar de manera seca, dient-li textualment: «Deberíais pedir información histórica sobre la materia».

La condecoració, que consistia en un gran collaret de vint-i-quatre baules dobles entrellaçades amb pedres fogueres, del qual penja el Toisó o Velló, d’or esmaltat, té un origen dubtós sobre el qual els historiadors no es posen d’acord. En circulen diverses versions, que segur que Franco coneixia. Segons la més curiosa, Felip el Bo, entrant un dia a la secreta bescambra de la seva dama, hi trobà un rissat i ros floc, o mata de cabells, impensada casualitat que va ser motiu perquè, ruboritzada la dama i notant els presents que acompanyaven el duc la seva descurança, no dissimulessin el riure. I per fer misteri del cas i castigar tàcitament la poca modèstia i menys dissimulació dels circumstants, el duc va fer jurament que, d’idèntica manera que havia causat tant rubor i vergonya a la dama, havia de ser el major llustre i honor de la més insigne noblesa. I així va restituir l’Ordre, el collaret de la qual representaria el «velló» de la dama. Encara que també pogués representar, segons una altra de les llegendes, el de les seves vint-i-quatre amants o amistançades juntes (que algunes fonts esmenten amb els noms complets: Marie van Cronbrugge, Thèrèse Stalports Vander Wiele, Joséphine-Henriette de la etc.), entrellaçats, que el duc anava col·leccionant i solia portar penjat del coll com a llaç d’amor. La Cort se’n mofava i per aquesta raó el sobirà va voler dignificar-lo, creant l’Ordre de més prestigi que es podia imaginar. Cal apuntar també que la més avorrida de les faules identifica el Toisó amb l’al·legoria d’una de les principals activitats dels Estats del duc: la manufactura de llana.

Del duc de Borgonya, l’honor de gran mestre de l’Orde va passar a la seva filla, i després a la seva neta, el fill de la qual, Felip el Bell, en casar-se amb Joana la Boja, filla dels Reis Catòlics, va portar a la Corona d’Espanya la sobirania del Toisó. En principi només va tenir 24 cavallers, que després Carles V va augmentar a 51, el 1516. Els collarets no són mai propietat dels cavallers als quals van ser concedits i, quan moren, han de tornar-lo. Però se’n van anar «perdent» tants al llarg de la història que el nombre dels que poden existir actualment és incalculable (es calcula que prop de 4.000). A la casa Spink de Londres, numismàtics de fama mundial, els últims anys s’han venut almenys quatre toisons d’or espanyols, tots fabricats al segle XX en vil metall sobredaurat, que és com es fan darrerament. El preu de cada un oscil·lava entre les 250 i les 350 lliures esterlines (menys de 100.000 pessetes). Es transforma en «condecoració» i no «orde», en temps d’Alfons XII, i avui és la més important de la dinastia espanyola, i el títol de gran mestre correspon al cap de la Casa de Borbó.

Tant Isabel II com Alfons XIII van evitar concedir-la mentre van ser a l’exili. Però no Don Joan, que n’atorgà sis; mentre que el seu germà gran, Jaume el sordmut, que li disputava el privilegi d’exercir com a cap de la Casa Borbó i com a aspirant a la Corona de França i d’Espanya, també el va distribuir amb generositat un nombre de vegades que no s’ha pogut determinar, entre altres als astronautes nord-americans Bormah, Lovell i Anders, que sembla que no van tornar resposta; i al mateix Franco, després del casament del seu fill amb la néta del dictador, que aquest cop sí que el va acceptar tot i que no se’l posà mai. Així, doncs, no se sap quants n’hi ha circulant pel món en aquests moments.

Joan Carles el va atorgar a dotze persones en un dia. Un d’ells va ser, el 1985, per a l’emperador Hiro Hito, que, en un altre viatge oficial a Espanya, deu anys mes tard, el va ficar en una maleta que Iberia li va extraviar i no se’n va saber res mai més. Aquesta és la versió oficial, encara que potser, com Franco, conegués les seves llegendes.

Probablement, deu haver acabat a la casa Spink de Londres o en una altra de similar: i, sens dubte, ja no cal esperar que morin perquè el tornin.