Capítol 16. D’AMORS I ALTRES BATALLES

Seguint la tradició dels Borbó

Cadascú ja s’ho farà amb les seves aventures, que el propòsit d’aquest llibre no és moralitzar en qüestions de llit. Però la història dels amors de Joan Carles encara és més llarga i complexa que la dels seus vaixells. Al capítol 6 ja n’hem vist la primera part amb els que es podrien considerar «romanços» de joventut —dit de manera fina—, poc abans del matrimoni amb la princesa Sofia de Grècia. Ara en veurem la segona part, que es correspon amb l’etapa de casat. Tot i que, hi insistia, el que interessa no és en absolut repassar la seva vida privada amb esperit d’escàndol de premsa rosa (en el seu cas, blava). Es una revisió de la hipocresia amb què s’incompleixen algunes normes essencials de la monarquia. Els fonaments monàrquics fins i tot han arribat al diccionari, envaint accepcions de termes com «bastard», «morganàtic»… I d’això, n’han de respondre.

S’agrairia, per exemple, la sinceritat a l’hora d’assumir responsabilitats pel que fa als fills. Encara que Joan Carles no s’hagi volgut pronunciar respecte a la seva presumpta filla il·legítima amb Olghina de Robiland, al cap i la fi està perfectament assumit que a les cases reials hi hagi algun fill bastard. El mateix Don Joan, per exemple, no va tenir gaires problemes a reconèixer públicament un secret de domini públic, en invitar el seu germà il·legítim quan va fer 80 anys, celebrats a El Pardo. Leandro Ruiz de Moraga, que amb propietat s’hauria d’anomenar Leandre Borbó Ruiz, era fill d’Alfons XIII i una actriu de teatre, Carmen Ruiz Moraga, de la qual el monarca havia estat amant durant anys; era, per tant, oncle del rei Joan Carles I.

Al marge d’això, el poble espanyol ha demostrat prou vegades que no s’escandalitza de la llegendària promiscuïtat de què han estat presa al llarg dels segles, com si fos un mal genètic, tant els representants masculins com els femenins dels Borbó. Carles III ja advertia al seu fill, el futur Carles IV: «Hijo mío, las princesas también pueden ser putas». Precisament a la que seria esposa seva, Maria Lluïsa de Borbó, la seva cosina, «mujer que buscaba a los gallardos guardias recién llegados para satisfacer sus apetitos», se li va atribuir una llarga llista d’amants, en què van figurar, entre molts altres, Manuel Godoy, el comte de Teba o Agustín de Lancaster. El fill i successor de Carles IV, Ferran VII, també va ser famós pels «muchos i desordenados apetitos», encara que no li agradava esbargir-se amb les dames de la cort, i preferia sortir disfressat a la nit en companyia del duc d’Alagó, «siendo las hembras con quienes el amanolado monarca gustaba de platicar y juntarse mozas de rompe y rasga, de mucho trapío y poco señorío, que en los barrios bajos gozaban de renombre», segons que expliquen les cròniques de l’època. La vida adúltera de la seva filla i successora al tron, Isabel II, també va ser tema de safareig per a tothom, i està provat que els rumors no es devien sempre a la maldiença. Alfons XII també sortia moltes vegades de palau, acompanyat de l’inseparable duc de Sesto, a recórrer bordells. I va deixar el llegat de la seva fogositat a Alfons XIII, que, al cap de poc temps d’haver començat a regnar, va aparèixer als papers, en un setmanari parisenc, pels primers passos d’una relació amorosa amb una soprano, anomenada Genoveva Vix.

El cas de Joan Carles no fa sinó continuar una tradició familiar. Resulta pràcticament impossible ressenyar una nòmina completa de les distingides pels favors reials. Tal com expliquen les persones més properes, com que les ocasions de conèixer gent que té el monarca són més aviat escasses, se sol quedar enlluernat per les que veu a la televisió. I quan això succeeix, sol·licita a mediadors que les hi presentin. Això de ser rei sembla que, en general, funciona bastant bé, i l’èxit de l’operació acostuma a estar assegurat. Les seves aventures, gairebé sempre poc exclusivistes, solen durar poc temps. O bé es mantenen durant anys però de manera intermitent, intercalant-se les unes amb les altres. Foren freqüents des dels primers anys de casat, però l’ímpetu sexual del monarca no va disminuir amb els anys i continuà en plena maduresa, i encara avui, tot i que ja tingui edat de gaudir d’una plàcida jubilació. Preocupat per mantenir una bona imatge, a partir dels 50 anys va començar a tapar la seva incipient calvície amb dos Petits postissos intercanviables que cobrien la tonsura, i se sotmet a diversos tractaments de rejoveniment i embelliment (sobretot, per arreglar unes dents incisives superiors massa petites que entenebrien el seu somriure), combinats amb exercici físic per mantenir-se en forma.

El resultat global de tot això el va poder comprovar gairebé tothom, quan el 20 de maig de 1995 la revista italiana Novella 2000 publicava les fotos del rei despullat sobre la coberta del iot Fortuna, quan tenia 57 anys, «en esplèndida solitud». Les instantànies s’havien pres, segons la revista, després de la boda de la infanta Helena (el març de 1995), quan el monarca es relaxava del tràfec quotidià al mar desprès d’haver-s’ho tret tot menys la gorra; encara que, segons altres fonts, eren més antigues (de 1989, concretament). Els paparazzi abans ja havien enxampat uns quants prínceps hereus (entre altres, Albert de Mònaco), però mai abans ni després un rei coronat. I com demostrava un bronzejat uniforme, tenia l’hàbit de fer-ho, tot i que a la Casa Reial li va faltar temps per dir que era «per prescripció facultativa» per exposar al sol les cicatrius de la intervenció quirúrgica que el 1985 li havia arrabassat una part del testicle esquerre com a conseqüència d’un cop.

De totes maneres, a les imatges no es veia tan detalladament. Més aviat s’oferien amb prou feines, i a molta distància, «les reials rotunditats als petons del sol», com deia el text del reportatge, I malgrat que el setmanari atiava el morbo anunciant que Joan Carles mostrava «les joies més amagades de la Corona espanyola» quan maniobrava per canviar de postura, els més tafaners no van poder satisfer la seva curiositat per comprovar si, també en aquest aspecte, don Joan Carles era comparable al seu avantpassat Ferran VII, dit el Desitjat, que, com se sap, «asustaba a sus cónyuges con el desproporcionado volumen de sus atributos».

A Espanya no es van poder veure les fotos perquè la mateixa agència que les vengué a Itàlia a Novella 2000 les va cedir per una abundant quantitat a un setmanari que va preferir guardar-se l’exclusiva en un calaix, ves a saber per què. Però el tema va transcendir de totes maneres i hi hagué reaccions per a tots els gustos. Alguns entusiastes joancarlistes, guiats més per la imaginació que per la comprovació del que la revista italiana havia publicat realment, van escriure comentaris afalagadors sobre el membre viril del nostre rei. Antonio Burgos, per exemple, es va deixar portar i digué: «Con estas fotos hemos podido comprobar, así, fehacientemente, que don Juan Carlos tiene la entrepierna tan bien amueblada como demostró el 23-F». Francisco Umbral exclamava en una columna seva: «¡Albricias con el desnudo real! El Rey ha demostrado tener el mandato en condiciones». I fins l’ultraconservador Jaime Campmany recitava a la Cope:

Però deixem-nos de frivolitats, perquè l’entrecuix i les amants del rei només interessen en aquest llibre en relació amb la vida política del país, que déu n’hi do. D’una banda, perquè la falta de discreció reial ha pogut portar alguna vegada secrets d’Estat, que s’han ocultar amb molta cura a l’opinió pública, al dormitori d’amants que, a més, van tenir la precaució de deixar constància dels detalls en cintes de vídeo o de casset. De l’altra, en un pla més general, pels episodis de censura il·legal, per diferents mecanismes, que han envoltat les aventures del monarca, i que posen en relleu la mena de democràcia que la monarquia ens vol oferir.

Una esposa «profesional»

Si Sofia no sabia com era Joan Carles abans de casar-s’hi —cosa improbable, perquè la fama segur que el precedia, i més en l’etapa desmesurada de «chungues», «gabrieles» i «olghines», incloent-hi escàndols de paternitats no desitjades, just abans de la boda— de seguida va tenir l’oportunitat de descobrir-ho. Com ja hem comentat, no feia ni un any que s’havien casat que el Parlament grec es va començar a preguntar si havia fet un bon negoci amb el dot de la princesa, davant el que s’anunciava com una separació imminent. Però Sofia sempre va ser, com diu d’ella el rei, en una expressió que a ella no li agrada perquè sona a una altra cosa, una «gran profesional». Això era el que li agradava a Franco de la princesa: que s’ho empassava tot, amb un sofriment silenciós, com una reina, educada per suportar qualsevol sacrifici per raons d’Estat. I a més, sabia estar a les audiències privades del rei amb els seus col·laboradors, i fins i tot ficar-hi cullerada, per donar suport a les decisions més militarones que Joan Carles hagi pres mai, sobretot en l’etapa d’Alfonso Armada, amb qui Sofia va saber connectar tan bé, a la Secretaria de La Zarzuela.

Portava la reialesa a la sang. Filla de rei i germana de rei, al seu arbre genealògic hi ha dos emperadors alemanys, vuit reis de Dinamarca, cinc reis de Suècia, set tsars de Rússia, un rei i una reina de Noruega, una reina d’Anglaterra i cinc reis de Grècia. La monarquia, sigui quina sigui, és la seva veritable pàtria. I, a més, sempre s’ha sentit una mica estrangera, fins i tot al seu propi país d’origen. Al palau reial atenès mai no es va parlar grec. Sofia va aprendre l’alemany com a primera llengua i l’anglès com a segona. I només en tercer lloc, el grec. Ara, Espanya no és un país que li agradi especialment i quan vol estar a gust, agafa un bitllet d’Iberia, el seu paquetet de sandvitxos vegetals preparats a La Zarzuela, perquè no li agrada el menjar d’avió, i se’n va a Londres, on se sent molt més còmoda. Amb el temps, la parella reial es va avenir a una relació amb poc soroll, formal i «professional» per a les coses importants. En un viatge oficial que van fer a Xile, l’octubre de 1990, un diari local (el Fortín Mapocho) va dedicar la portada a destacar que els havien hagut de reservar dues habitacions diferents a l’Hotel Crown Plaza de Santiago, en què s’allotjaven: «Los reyes harán tuto (sic) en camas separadas», deia el titular. Aquí també s’ha publicat que, des de fa anys, a La Zarzuda disposen d’estances bastant allunyades l’una de l’altra. Ella dorm a la segona planta, i ell, en un apartament a la primera.

Posats a no compartir, ni tan sols comparteixen aficions, i molt menys pel que fa a la música. Joan Carles, pel que sembla, gaudeix de les ranxeres i de la cançó italiana marxosa a l’estil de Rafaella Carrá, o la llatina de Paloma San Basilio; mentre que a ella li agrada la música clàssica, sobretot quan l’intèrpret és de pes. Sempre havia sentit una especial debilitar per Rostropovic, que, sabent l’estima que li té la reina, sempre que passava de gira per Madrid, complia com un ritu l’homenatge privat d’oferir-li, al final del concert, la partitura per a violoncel en si menor de Dvorak. Una vegada, Sofia va arribar a interrompre un viatge oficial a Califòrnia (EUA), per assistir a una lliçó magistral que el mestre donava a la capital de l’Estat espanyol. Se li va haver d’enviar un avió especial a Los Angeles per recollir-la, mentre el rei es va quedar al seu lloc continuant la visita.

Amb tot, encara que el pacte de la premsa sempre va vestir de matrimoni d’harmonia, i ells interpretaren el paper de cònjuges feliços amb discreció, al llarg dels ja prop de 40 anys de matrimoni la tempesta ha esclatat unes quantes vegades. Sofia ha declarat algun cop que no recorda que mai li hagués dit «te quiero». La primera bronca coneguda de Joan Carles i Sofia va tenir lloc al cap de pocs mesos de la coronació, a començaments de 1976. En aquella ocasió la cosa va transcendir perquè a Sofia se li va acudir agafar els nens i anar-se’n amb bastant enrenou a Madràs (India), on en aquell moment residien la seva mare, l’exreina Frederica, i la seva germana Irene. El viatge es va justificar oficialment per motius de salut de Frederica.

Un altra fugida sonada de la reina es va produir en vigílies del seu aniversari de boda, el 14 de maig de 1991, quan se’n va anar als Andes bolivians amb la seva cosina Tatiana Radziwill, que precisament havia estat dama d’honor a la boda. La premsa va publicar una foto en què se la veia cavalcant una mula.

Però seria difícil, gairebé impossible, intentar enllaçar aquests successos amb el que se sap de les relacions extramatrimonials de Joan Carles en cada un d’aquests moments històrics. A la llista inacabable es creuen les unes amb les altres. Pel que sembla, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, va tenir una aventura amb una coneguda vedet de Totana (Múrcia), que li havia presentat l’aleshores president Adolfo Suárez. Però també, simultàniament o alternant-les, amb una altra rossa famosa, procedent d’Itàlia, que llavors triomfava a la televisió espanyola. Després va venir, als primers vuitanta, el flirteig amb una popular cantant espanyola, a qui anava a visitar amb moto a casa seva, a Majadahonda, prop de Madrid. Però amb la de Totana no hi havia trencat del tot, i va reprendre la relació a començaments dels noranta, època en què van trencar definitivament, cosa que provoca una violenta reacció per part de la vedet. Poc abans d’aquella ruptura, el rei va inaugurar una altra relació amb una decoradora catalana, que va durar diversos anys i, pel que sembla, va ser més seria que les altres. Tot i que al mateix temps, en un altre del seus embolics amorosos, va tenir un breu encontre amb una periodista estrangera, que anava a La Zarzuela i s’asseia a sobre la taula tan eixerida i amb unes minifaldilles tan curtes, que la reina es va irritar fins al punt d’anarse’n al mig d’una entrevista que la família reial havia concedit a la intrèpida reportera.

En mig de tot aquest sagramental, el 1992 es va desencadenar La crisi matrimonial que va estar a punt de traspassar l’àmbit familiar per convertir-se en qüestió d’Estat. S’ha escrit molt de la suposada conjura per derrocar Joan Carles, i forçar-lo a abdicar en favor del seu fill, el príncep hereu Felip. I no van faltar velades al·lusions que el cap de la Casa Reial, Sabino Femández Campo, en convivència amb la reina Sofia, donava suport a la idea. A Sabino, algunes persones —Mario Conde fonamentalment, però no només ell— el van acusar explícitament de filtrar informació compromesa a la premsa per dinamitar la imatge pública del rei. De la reina no es va dir tant, però sí que estava a punt de fer-li perdre la paciència, encara que lluny de la història d’un atac de nervis. Sofia mantenia prou fredor per no oblidar els deures d’Estat i substituir el monarca en actes oficials com l’obertura de la Cimera Iberoamericana de Guadalupe, Càceres, mentre la premsa publicava que ell es divertia de vacances a Suïssa. I també per ocupar-se de gestions tan delicades com la censura del diari Claro, que al mes d’agost pretenia publicar com ella mateixa havia frustrat el festeig d’Isabel Sartorius amb el príncep Felip, en assabentar-se que un germà de la jove havia estat detingut a l’Argentina per consum de cocaïna, i que la mare de tots dos havia estat investigada en relació amb el narcotràfic pel jutge de l’Audiència Nacional Carlos Bueren.

El tema de la conjura encara va continuar diversos anys per altres raons (al marge de l’entorn de La Zarzuela, amb José María Ansón de protagonista), abans de desinflar-se definitivament. Ara com ara és un tema tabú del qual ni els més agosarats no volen dir res. Fos com fos, Joan Carles i Sofia van tenir l’oportunitat de refer la seva imatge plorant junts als enterraments i en comptades aparicions públiques en què se’ls veia agafats del braç.

Fantasmes del passat

Corria l’any 1986 quan certs fantasmes del passat van venir a assetjar el rei novament. La relació amorosa amb la comtessa italiana Olghina de Robiland ja feia molts anys que s’havia acabat, però aquest any pel que sembla aclaparada per problemes econòmics, Olghina va reaparèixer. Ara bé, no va anar a veure el monarca, que se sàpiga, sinó a Jaime Peñafiel, exdirector de la revista Hola, reporter especialitzat en la família reial per a viatges oficials i altres saraus i, en aquells moments, que era el que interessava a la Robiland, director de La Revista, una nova publicació que lluitava per fer-se lloc en la premsa del cor. Olghina tenia per vendre una sèrie de 47 cartes del monarca de pròpia mà, datades entre els anys 1956 i 1960. Deia que l’important era que aquells documents no es perdessin per a la història, que el poble espanyol tenia dret a conèixer una de les facetes més tendres i encantadores del seu monarca. Segons la descripció de Peñafiel, que no va ser precisament piadós amb ella, la comtessa ja tenia seixanta anys llargs i era, a aquestes altures de la vida, «poco agraciada fisicamente, de aspecto desaliñado y con una miopía que la obligaba a utilizar gafas como culo de vasos». Li costava imaginar què era el que el seu rei podia haver vist en ella, però per les cartes no n’hi havia cap dubte.

Quan el periodista va rebre l’oferta, es va posar en contacte amb Sabino Fernández Campo, que era a Oviedo i va tornar pitant a Madrid a veure què tenien aquelles cartes. Sabino i Peñafiel ja havien tingut alguns contactes anteriorment, perquè el secretari de la Casa Reial s’ocupava personalment de tractar amb els periodistes, sobretot per negociar quina mena de coses es podien publicar sobre el rei, i quines altres resultaven del tot inconvenients. I Sabino, després de llegir les cartes, va arribar a la conclusió que aquella era una de les coses que no es podien publicar de cap manera. Quan en va informar Joan Carles, que confirmà l’autenticitat dels documents i de la història que explicava la comtessa, Sabino va demanar a Peñafiel que les comprés, pagant el que demanava, 8 milions. Però no per publicar-les, sinó per fer-les desaparèixer del mapa. Tot i que, és clar, això últim no ho havia d’explicar a la comtessa. Sempre disposat a fer un servei a la pàtria, Peñafiel va tancar el tracte amb la Robiland 24 hores després, a l’apartament del mateix Sabino al Centro Colón. Però, naturalment, el patriotisme de Peñafiel no arribava a l’extrem de voler fer-se càrrec de les despeses de l’operació. Els diners, en feixos de bitllets de cinc mil pessetes, Prado y Colón de Carvajal els havia lliurat al periodista prèviament. Així que va cobrar, Olghina se’n va anar a Roma amb els diners a la maleta i Peñafiel envià les cartes a La Zarzuela.

No obstant això, l’examant del rei es va sentir frustrada perquè les cartes no havien sortit a la llum; així, doncs, poc després les va tornar a vendre (aquesta vegada, les fotocòpies que havia fet abans del tracte amb Peñafiel) a la revista italiana Oggi, que va publicar una sèrie de quatre capítols sobre el tema, afegint-hi fotografies de l’època de la filla que suposadament havia tingut amb l’aleshores príncep, i feia constar altres documents a què havia tingut accés la revista, com un diari íntim d’Olghina i un xec signat per Joan Carles per una quantitat indeterminada de diners, tot i que no especificava gaire cosa més sobre l’assumpte. Però sembla que això no la va fer prou contenta, i la comtessa de Robiland poc després, d 1991, va publicar un llibre de memòries, que es va titular Sangue blue, en què encara anava una mica més allà pel que fa als detalls de l’aventura amb «don Juanito».

Marta i els decrets falsos

A banda de les suposades maniobres, mai provades, per impulsar la renúncia de Joan Carles al tron, aquell any 1992 —de trist record per a la reina— va deixar el nom propi de Marta Gayá gravat a les pàgines impreses de diversos mitjans de comunicació, que per primera vegada van parlar d’una amant del rei amb una tranquil·litat inusitada, cosa que va provocar altres turbulències polítiques d’abast divers.

Després de 30 anys de matrimoni i una llista d’amants a la qual ningú no s’aventura a posar xifres, el rei va perdre el cap per la catalana Marta Gayá, reputada decoradora, divorciada d’un important empresari productor de galetes de qui té un fill, alta i esvelta, d’ulls verds, set anys més jove que el rei i resident a l’illa de Mallorca tot l’any, en un luxós xalet a La Mola, península per a rics i famosos. Es van conèixer el 1990, aproximadament, i passaven junts molts caps de setmana i altres períodes no vacacionals en què el monarca va començar a negligir les obligacions familiars i, fins i tot, les oficials.

Al principi les seves trobades eren protegides amb una gran cautela, però la tirada que tenien l’un per l’altre es va tornar tan intensa que el secret va ser breu. Sofia va ser de les primeres persones a assabentar-se’n, el divendres 29 de juny de 1990, en un sopar que oferia el rei, al Beach Club de Mallorca en honor de Karim Aga Khan i d’Albert de Mònaco, en ocasió de les regates de la Copa del Rei. Assistien al convit uns 200 comensals, i quan tots ja estaven asseguts, com mana el protocol, van arribar el rei, la reina i els seus invitats il·lustres. Però encara hi havia una taula buida. Quan eren gairebé a les postres, es van presentar descortesament tard José Luis de Vilallonga, Marta Gayá i el príncep Tchokotua amb la seva dona, Marieta Salas. En lloc d’enfadar-se, el rei es va aixecar de la cadira i els va anar a saludar efusivament, cosa que va humiliar la reina. Els presents van comentar que allò havia d’estar previst, i que era una mena de prova d’amor de Joan Carles, potser per fer més o menys pública la relació amb Marta Gayá. Perquè no es podia explicar d’una altra manera la falta de delicadesa que havia mostrat amb la reina.

Per cert, aquesta va ser l’etapa en què el rei va decidir que Vilallonga fos el seu «biògraf autoritzat», tot i que l’escriptor Baltasar Porcel ja tenia desenes d’hores de conversa enregistrades amb el mateix propòsit. El monarca va interrompre les converses a La Zarzuela amb Porcel inesperadament i li va demanar les cintes sense gaires explicacions.

Però l’aventura amb Marta Gayá va començar a ser un problema més tard. En primer lloc, perquè les relacions del monarca sempre havien estat més breus i intermitents, i aquesta començava a durar massa. Marta, una professional seriosa, una senyora respectable, no es prestava fàcilment a una aventura passatgera. La relació semblava una cosa formal, i podia posar en perill fins i tot l’estabilitat del matrimoni reial en un moment difícil a l’edat de Joan Carles, la cinquantena. Però, sobretot, es va convertir en un conflicte de veritat quan les escapades del rei van començar a tenir conseqüències polítiques.

Les turbulències es van iniciar gràcies a Felipe González, quan el 18 de juny un periodista d’El País li va preguntar si havia consultat amb el rei el nom del ministre que substituiria a Afers Estrangers Francisco Fernández Ordóñez, després que aquest morís, i el president li contestar: «No he podido hacerlo porque el rey no está». Però no hi havia cap viatge previst a l’agenda. El País aleshores va publicar que el monarca era a Suïssa per sotmetre’s a una revisió mèdica rutinària, però Fernández Campo va desmentir la notícia el dia següent a la ràdio, i va dir literalment sobre el viatge: «Bueno, lo que yo creo y lo que se me ha dicho es que está descansando, un pequeño descanso, descanso de montaña que le viene muy bien». L’expressió «lo que se me ha dicho» va desvetllar suspicàcies de tota mena.

Sabino va parlar per telèfon amb el rei perquè tornés a Espanya al més aviat possible. Joan Carles va tornar precipitadament el dissabte 20 de juny al matí. Despatxà amb Felipe González abans del migdia i va dinar en privat amb el president de Sud-àfrica, Fredierik De Klerk, que era a Madrid de visita oficial. Però, tot i que es perdia la celebració familiar de l’últim aniversari de Don Joan, que complia 69 anys, a la tarda ja era de nou a Suïssa, en una localitat propera a Saint-Moritz. La reina va anar sola a sopar a la residència del comte de Barcelona a Puerta de Hierro, i el dia següent va presidir, substituint el monarca, l’obertura de la Cimera Iberoamericana.

En total, el rei va ser a Suïssa del 15 al 23 de juny, vigília del seu sant, que tampoc no va tenir la tradicional celebració al Campo del Moro. No estava per orgues. Ni tan sols va anar a la tradicional corrida de l’Asociación de la Prensa. I, a sobre, el príncep Felip tampoc no apareixia per enlloc. Segons l’explicació oficial, s’estava entrenant amb l’equip olímpic de vela, malgrat que d’altres relacionaven la seva absència amb el gran disgust que li havia provocat la ruptura amb Isabel Sartorius.

I la polèmica no es va aturar. Per contra, El Mundo uns quants dies després va destacar que, com a conseqüència de l’escapada, s’havia incorregut en un presumpte delicte de falsificació de document públic. En efecte, segons el BOE el rei havia signat una llei a Madrid (la sanció reial de la llei de creació de la Universitat de La Rioja) un dia que era a Suïssa (el 18 de juny). «O el lugar es falso, o la fecha es falsa o la firma es falsa», afirmava El Mundo. I a més advertia que, encara que el rei no està subjecte a responsabilitat segons la Constitució, el presumpte delicte es corresponia, atenent al Codi Penal, amb una pena d’entre 6 i 12 anys de presó major. El columnista Javier Ortiz hi donava el cop de gràcia: «Lo mismo va la gente y se cabrea, y le da por pensar que tal vez un presidente de la República podría salirle más económico. No sería la primera vez que este país hiciera, por así decirlo, Borbón i cuenta nueva».

Quan semblava que tot ja s’havia calmat, a l’agost la revista francesa Point de Vue publicava la història del rei amb Marta Gayá. Arran del que havia publicat el diari espanyol, Point de Vue havia trucat a la clínica en què el rei havia estat suposadament descansant a Suïssa i els van penjar el telèfon precipitadament. Estirant el fil del secret que es volia guardar, citaven fonts de l’entorn del monarca (de l’staff de La Zarzuela) per parlar, en concret, de Marta Gayá com a explicació del misteri; i també feien referència a l’afer del príncep amb la Sartorius, que «enverina des de fa tres anys l’atmosfera madrilenya». El dia següent, el reproduïa El Mundo en una nota de portada, ampliada amb més informació a l’interior.

La nova tempesta política aquesta vegada es va centrar en la preocupació per descobrir la font que havia filtrat la història a la premsa. La cosa s’anava enredant, i se citaven i es culpabilitzaven els uns als altres. La primera en publicar alguna cosa, molt solapadament, sobre l’amor mallorquí del rei, havia estat la revista Tribuna el 1990; l’empenta següent l’havien donat Felipe González i El País el juny de 1992; i El Mundo havia donat ressò a la polèmica; Point de Vue havia estirat el fil, i la història havia rebotat de nou a El Mundo, i després una altra vegada a Tribuna… Enmig de tot l’embolic, i al més ràpid possible, El Mundo havia eliminat la nota de la primera pàgina a la segona edició, i també va treure alguns paràgrafs de la informació de l’interior, cosa que suavitzava i matisava els seus comentaris. Per exemple, la referència que Point de Vue era «la revista sobre la realeza más prestigiosa de Europa» es va convertir en una cosa més discreta: «La revista monárquica francesa». Però Pedro J. Ramírez no es deslliuraria així com així de la responsabilitat.

De sobte i per sorpresa, el 19 d’agost, Diario 16 va difondre en portada que el culpable de les filtracions havia estat Mario Conde. I el rei va parlar personalment amb el banquer, que va dir que no hi tenia res a veure. I el rei també va trucar al seu amic Giovanni Agnelli, president de Fiat i màxim accionista del grup Rizzoli, propietari de la revista Oggi i del 45% de l’accionariat d’El Mundo. I Agnelli va parlar amb el president de Rizzoli, i aquest, amb Unidad Editorial, matriu empresarial del diari El Mundo, demanant el cap de Pedro J.

El director del diari madrileny va salvar la pell de miracle, en un dinar de conciliació entre Conde i el rei, al qual el mateix Pedro J. va arribar quan eren a les postres, el 12 de setembre de 1992. Perquè la Casa Reial el perdonés, Pedro J. Ramírez, a instàncies de Mario Conde, es va veure obligat a assegurar que en realitat qui havia filtrat la informació havia estat Sabino Fenández Campo, cosa que després va servir a Conde per insistir a recomanar al rei que el cessés del càrrec.

Conde també va poder evitar que els socis italians venguessin el seu paquet d’accions i abandonessin El Mundo. I tot va quedar solucionat, tot i que gens clar, perquè després, el 24 de setembre, la revista italiana Oggi encara va tornar a publicar un complet reportatge en què explicava una altra vegada tota la història de Marta Gayá: «El rei dels jocs olímpics és sorprès en fora de joc». Citava Point de Vue i adornava el text amb nombrosos comentaris crítics, sobre un monarca que estava sent «poc reflexiu», «menys diligent en les seves obligacions», «tan enamorat que sembla un nen», etc. És clar que la premsa estrangera no es regeix per les mateixes normes.

Aquí, els articles d’El Mundo sobre el rei no van aparèixer al suplement resum dels principals temes publicats els cinc primers anys de vida del diari i, per descomptat, l’aventura de publicar insensateses sobre el monarca no es va repetir mai més. Tribuna, al seu torn, va substituir el director, Julián Lago, per Fernando García Romanillos, que va entendre que els temes de la Casa Reial no feien incrementar el nombre de lectors i, en canvi, li feien perdre publicitat.

I Sabino Fernández Campo va sortir per la porta falsa de La Zarzuela molt poc després.

Història d’un xantatge

Bárbara Rey, reapareixent com Olghina d’un passat aquesta vegada no tan lluny, el 1997 va protagonitzar un altre dels episodis més foscos en la complicada trama de les aventures amoroses del rei. La història ja s’ha publicat, seccionada en diferents parts, en llibres i revistes diversos. Si bé tots els autors, atenent a les dificultats d’un tema del qual, a Espanya, senzillament és millor no parlar-ne, han preferit no identificar alhora els dos protagonistes: o bé es parlava d«el rey y la vedette», o bé de «Bárbara Rey y una alta personalidad del Estado». Una precaució que no fa sinó posar en evidencia l’escassetat de llibertats en què ens veiem obligats a moure’ns, i la hipocresia d’un poder que estableix normes ridícules de censura encoberta que no enganyen a ningú. Tot i que sigui vox populi i que, sens dubte, tots els mitjans de comunicació disposin d’informació sobrera, plena d’indicis i testimonis, no per això es publica.

La història de Bárbara Rey amb el monarca va començar als primers temps de la Transició. Es van fer «amics» per mitjà d’Adolfo Suárez, en una etapa en què la vedet donava suport al líder de la UCD com millor sabia (demanant el vot per a la formació política a les campanyes electorals). A Joan Carles sempre li havien agradat les dones que fan tronar i ploure i, pel que sembla, a banda de les llargues cames que té, gaudia especialment de les delícies culinàries que la valenciana li preparava a la barbacoa del seu xalet.

La relació havia continuat de manera intermitent al llarg dels anys, fins que un bon dia, el mes de juny de 1994, el rei, amb frases amables, li va fer saber que la història s’havia acabat. Però Bárbara no estava disposada a passar pàgina tan fàcilment. Per a això disposava de tot un arsenal d’enregistraments, filmacions i fotografies obtingudes en diverses trobades.

Per alguna raó desconeguda, la vedet sempre havia tingut l’afició de deixar constància de les converses privades amb les seves parelles. A la televisió una vegada (a primers de març de l’any 2000, al programa en directe Crónicas Marcianas) ja va sortir en antena la gravació d’una discussió entre ella i el seu exmarit, Ángel Cristo, que la seva filla Sofía posava via telefònica als teleespectadors. La intenció de Sofía Cristo era fer quedar malament el seu pare, que a la cinta, sense que se sabés a sant de què, insultava Bárbara dient-li que era una puta amb crits a plens pulmons. Però va aconseguir l’efecte contrari quan el domador de tigres en decadència, present al plató, va deixar anar un llastimós «Si esta señora ha sido capaz de chantajear a uno de los hombres más importantes de nuestro país, como no va a tratar de destruir a un pobre y humilde hombre de circo com yo».

Pel que sembla, la discreció no és un dels dons de Joan Carles, i amb la seva amant buidava el pap parlant de tots els seus problemes, incloent-hi aspectes íntims sobre la reina. Quan els còmplices de Bárbara Rey per al xantatge que tenia previst van veure i escoltar alguns exemples del que tenia enregistrat, es van espantar de la sang freda de la vedet. El que és veritablement preocupant són les converses en què el monarca havia comentat com si res qüestions de política nacional i, molt especialment, algunes frases relatives als successos del cop d’Estat del 23-F. D’altra banda, també hi havia material gràfic abundant. «Algunos recuerdos», segons Bárbara, entre els quals hi havia fotos amateurs fetes pel seu fill Àngel des del jardí, mentre la parella gaudia d’una paella. Però, a més, es va saber que, des de 1993, assessorada per un proveïdor de materials d’espionatge, al seu xalet de Boadilla del Monte (Madrid) havia muntat tot un niu de «vigilància» que disposava fins i tot d’una càmera de vídeo camuflada a les cortines del dormitori. I havia fet còpies dels materials gravats, que tenia repartides tant a Espanya com a l’estranger.

Segons els seus còmplices, Ramón Martín Ibáñez entre altres, Bárbara hi va posar imaginació i es va inventar que havia rebut un paquet a casa seva, amb algunes còpies del material gràfic. L’única cosa que va fer ella, segons la seva versió, va ser entrar en contacte amb la persona que corresponia, per avisar-la del perill. Martín entraria en escena a continuació, encarnant el qui dóna la cara com a suposat xantatgista, per sol·licitar ni més ni menys que 12.000 milions de pessetes. Però el muntatge no va funcionar.

Per com era de delicat el material de què es tractava, sobretot en l’àmbit polític, Palacio, que ja n’havia posat al corrent el CESID, va encarregar l’assumpte a Manuel Prado y Colón de Carvajal. I Prado va dubtar de Bárbara des del primer moment, convençut que ho havia fet ella mateixa. Davant la negativa de Prado de negociar amb els xantatgistes, la vedet va intentar posar-se en contacte directament amb el rei, però no ho aconseguí. I en els estires i arronses de l’afer, els còmplices van acabar quedant fora de la negociació.

Tot semblava que entrava en via de solució gràcies a un programa de TVE que va arreglar l’aleshores director de l’Ens, Jordi García Candau, i que va fer tornar Bárbara Rey a la fama de la petita pantalla fugaçment. D’altra banda, se li va lliurar un sobre tancat amb l’estipendi mensual (unes fonts diuen que d’un milió de pessetes, d’altres que més), al llarg de 1995 i part de 1996. Però la preocupació principal de Prado seguia sent recuperar el material comprometedor. El 23 de febrer de 1996, la vedet va patir una estranya malaltia enmig de la gravació del programa Esto es espectáculo. Li acabaven de donar la noticia que persones no identificades estaven buscant a casa dels seus pares, a Totana (Múrcia), les gravacions. Ja no es refiaven de cap de les maneres de la seva paraula.

A partir d’aleshores tot va començar a anar malament, sobretot quan no li van renovar el contracte a televisió. El programa va desaparèixer de la graella per falta d’audiència i Bárbara, molt emprenyada, va començar ara a pressionar de nou exigint un augment de l’assignació (fins als dos milions mensuals). Algunes persones, malgrat tot, asseguren que el que de veritat volia la vedet era tornar a ser a la tele, satisfer el seu ego; però allò els encarregats de negociar amb ella no ho van entendre. L’embolic es va complicar sense remei i el 1997 es va posar en marxa la fase més dura del xantatge.

Començà amb dues denúncies presentades a comissaria per Bárbara Rey (una del 25 de maig i una altra de l’1 de juny del mateix any), el rerefons de les quals era el robatori de «tres cintas de cassette, cinco de vídeo y veinte diapositivas», de contingut compromès per a una «alta personalidad». Es va endurir poc després amb una tercera denúncia (del 13 de juny), en què es parlava d’amenaces de mort contra ella i els seus fills, i interposada, explícitament, contra Manuel Prado y Colón de Carvajal.

La notícia primer es va difondre de manera anònima, escrita en un informe de set folis que es va enviar a la premsa, del qual el Rey va dir que no en sabia res, tot i que mai no va desmentir ni una paraula del contingut. El document narrava la historia amb tota mena de detalls, i incloïa una còpia de l’última denúncia. La premsa només es va atrevir a explicar-ho entre dents, però la Casa Reial hi va haver d’intervenir directament quan la mateixa Bárbara pretenia anar a explicar-ho tot en directe al programa Tómbola (líder d’audiència a la televisió valenciana, Telemadrid i Canal Sur). Se li va vetar la presencia a l’últim moment, però ningú no va poder impedir, en primer lloc, que ella cobrés el que li corresponia per la intervenció fallida en el programa; i, en segon lloc, com a conseqüència de l’anterior, que almenys es donés a conèixer que s’havia imposat la censura des de la Casa Reial, cosa que ja era bastant greu en si mateixa.

Després d’allò les coses finalment es van arreglar, amb una nova negociació, pel que sembla aquesta vegada portada per Fernando Almansa, actual cap de la Casa Reial. En lloc d’una assignació mensual, es va optar per comprar el material per una única suma, que unes fonts situen en 4 milions de dòlars (uns 600 milions de pessetes), i d’altres, en 40. En tot cas, es tractava d’una quantitat més que suficient perquè Bárbara no tornés a tenir problemes econòmics en la seva vida i pogués deixar que el seu afer amb el rei descansés en la pau del silenci i l’oblit. Si ho van fer bé, i no se’ls va escapar cap copia amagada en un racó, aquesta última operació deu haver tancat el cas definitivament… I ens quedarem sense escoltar la famosa cinta sobre el 23-F.