Capítol 14. FORTUNA PERSONAL

Esperit de negociant

El rei reconeix que va fer el primer mal negoci de la seva vida quan tenia cinc o sis anys. Fou a Lausana. Un espanyol que havia anat a visitar el seu pare li va regalar una ploma d’or. Just davant de l’Hotel Royal, on vivien aleshores, hi havia una botiga on els nens solien comprar caramels i xocolata. Com que «Juanito» no tenia ni un cèntim a la butxaca, va tenir la idea lluminosa de vendre la ploma d’or al porter de l’Hotel per cinc francs, i anar corrents a gastar-se’ls en llaminadures. Quan Don Joan se’n va assabentar, anà a veure el porter i el va haver que compensar amb deu francs per recuperar la ploma. «¡Me has hecho perder cinco francos!», va renyar al fill que, amb el temps, li faria perdre moltíssim més. Sempre va tenir esperit de negociant, que aflorava a la mínima ocasió. Quan ja era adult, va continuar demostrant un talent escàs per als afers econòmics, i feia tractes poc afortunats, com quan li va canviar al periodista Jaime Peñafiel, habitual a La Zarzuela, una càmera fotogràfica Nikon moderna que aquest tenia, per una valuosa Leika-Flex amb motor propietat de la Casa Reial.

Diuen els qui el coneixen que des que era nen s’ha preocupat de proveir-se de certa seguretat econòmica, per deslliurar-se dels fantasmes de les penúries del passat, quan el seu pobre pare havia de «pidolar» iots, palaus i Bentleys als amics per poder viure sense renunciar als «dry Martinis». I s’assenyala com un tret característic del seu caràcter una cerca obsessió compulsiva per no perdre’s les oportunitats que veu al voltant. L’editor José Manuel Lara en va ser testimoni una vegada. Feia ja no se sap ben bé quants anys que perseguia l’exsecrerari del rei, Sabino Femández Campo, per aconseguir amb les seves memòries el que seria un dels best sellers més importants de l’edició espanyola. Però Sabino sempre el rebutjava, al·legant que «lo interesante no lo puedo contar y lo que puedo contar, no tiene ningún interés», que és un argument molt honrat per part seva. De totes maneres, Lara no deixava d’insistir-hi, i un dia que van coincidir en un restaurant, l’hi recordà novament, i va arribar a oferir-li un xec en blanc. I Joan Carles, que dinava amb Sabino, va saltar per dir: «Pero yo quito una parte, ¿eh?».

Tot i no tenir una gran agudesa per als negocis, Joan Carles ha sabut envoltar-se tota la vida de bons col·laboradors que l’han ajudat en aquest terreny; igual que uns altres ho han fet en el polític. Al marge que algunes operacions poc subtils van ser fracassos sonors, en general la cosa no li ha anat malament. L’etapa del Govern del PSOE va ser especialment fructífera. Encara que ell no hi figurés oficialment, els seus amics íntims no es van quedar fora pràcticament de cap gran esdeveniment: Ibercorp, Expo 92, KIO, etc. Després tot els va explotar a les mans. Però, pel que se sap, no van haver de tornar ni una pesseta.

Amb talent o sense, gairebé sempre utilitzant mecanismes —com veurem— molt simples, Joan Carles ha aconseguit anar amassant al llarg dels anys una modesta fortuna personal, amb la qual, com que la seva vida està sotmesa al control de l’opinió pública, no pot fer gran cosa. De totes maneres, l’Estat gairebé li paga totes les despeses. Però pel que sembla sí que ha tingut la previsió de col·locar-la en bancs estrangers, cosa que no havia fet Alfons XIII i d’aquí els problemes que va haver de patir el seu fill Don Joan. Algun dia, si les coses es torcen a l’Estat i ha de sortir corrents, tant ell com la família tindran les esquenes cobertes amb uns calerons estalviats, dipositats en bancs suïssos, que actualment es calcula que són uns 6.000 milions de pessetes.

Liquidant les propietats d’Alfons XIII

La República, que va fer sortir corrents Alfons XIII el 1931, va permetre que s’enviessin les joies personals a l’antiga reina Victòria Eugènia en els estoigs corresponents. Però es va quedar amb les seves propietats a Espanya, entre les quals hi havia diversos palaus, la majoria oficialment per passar-hi l’estiu: un a Santander, un altre a Donostia, una illa a la ria d’Arousa… Com ja hem vist als primers capítols, allò va suposar un trastorn dur per als Borbó a l’exili. Sempre s’ha dit que la Casa Reial espanyola és pobra, i no només en comparació amb cases reials com la britànica, una de les fortunes més grans del planeta, sinó amb moltes de les famílies de l’alta burgesia espanyola, per no parlar de l’aristocràcia bancària. I van necessitar l’ajuda continuada d’una sèrie de nobles per tirar endavant durant els primers anys d’exili. Però ja abans que Joan Carles accedís al tron, la situació se’ls va anar arreglant bastant.

Des de 1947, quan Franco va convertir oficialment Espanya en un regne, el Govern els començà a passar una renda anual, la xifra inicial de la qual, aquell any; van ser 250.000 pessetes, lliurades a Victòria Eugènia com a reina vídua.

A més, el 1939 Franco ja els havia tornat oficialment les propietats confiscades per la República, que quan va morir Alfons XIII passaren, tot i que amb alguns problemes, a Don Joan de Borbó. Alfons de Borbó i Dampierre, el fill de Don Jaume, sempre s’ha queixat amb ressentiment no només pel tema successori, sinó pel fet que Don Joan, segons ell, li havia «robado mi patrimonio. Se ha quedado con todo».

Quan va morir Franco, amb el seu fill ja coronat, el primer que va fer Don Joan va ser posar en ordre els seus assumptes i començà a vendre palaus molt de pressa, com si tingués por que allò de la monarquia no hagués de durar gaire. El palau de Miramar, a Donostia, va ser l’operació més senzilla. Don Joan ja n’havia pres possessió oficialment quan als primers anys cinquanta hi havia enviat els seus fills «Juanito» i Alfons a estudiar i ningú no en va posar en dubte la propietat. La venda del de la Magdalena, a Santander, va resultar una mica més conflictiva.

El palau havia estat regalat pels habitants de Santander a Alfons XIII el 1912 per a residència d’estiu. L’hi van construir en estil anglès per afalagar la seva esposa, amb les aportacions populars d’alguns membres de la noblesa i d’empresaris de la ciutat. Els reis hi van estiuejar de 1913 a 1930. Però després, amb la República, recuperat pel poble, es va dedicar a altres fins. El poeta Pedro Salinas hi va fundar la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo (la UIMP), de la qual va ser el primer rector i, encara que Salinas —com tants altres— se’n va anar a l’exili després de la guerra, durant tot el franquisme la Magdalena no es va deixar d’utilitzar com a seu d’activitats acadèmiques.

Però el 1977 Don Joan no va tenir manies d’invocar que era seu. L’Ajuntament en va negociar la compra per no haver de desallotjar la UIMP, tant del palau com de la península (28 hectàrees de terreny, que també pertanyien teòricament a Don Joan). L’oposició municipal va protestar la decisió de l’alcalde, Juan Ormaechea. Consideraven que la compra era improcedent i es va consumir un organisme de partits, centrals sindicals i associacions de ciutadans per revocar l’acord. Però no hi va haver res a fer. Això sí com que era clar que allò era molt anòmal, només van donar a Don Joan una quantitat simbòlica de 150 milions de pessetes, per la qual cosa l’Ajuntament es va haver d’endeutar amb un crèdit del Banco de Santander de Botín. El tracte es va signar el 25 de novembre.

Poc després van començar a planificar la remodelació del palau, que va trigar més de 10 anys a executar-se i estigué envoltada d’irregularitats. Acaba costant més de 6.000 milions de pessetes, tot i que el pressupost inicial aprovat en l’adjudicació de l’obra era de tan sols 895 milions. De nou, es va disposar de crèdits del Banco de Santander, gestionats pel Govern municipal del PP. I quan el palau va estar preparat, el va anar a inaugurar el rei Joan Carles, el 1995. Deixaren una placa de marbre a la sala d’ordinadors com a reconeixement al que n’havia estat el fundador, Pedro Salinas.

Almenys a la Magdalena els reis d’Espanya hi havien passat alguns estius, que era el que volien al seu moment els qui els el van regalar, a fi d’atreure el turisme a la zona. Però a l’illa de Cortegada, a la ria d’Arousa, només van gaudir de la visita reial un dia de setembre de 1907. El temps just perquè Alfons XIII, a bord d’una canoa, en prengués possessió i tornés a marxar per no tomar-hi mai més.

Cortegada havia estat expropiada als veïns de Carril (Galícia) a principis de segle, per regalar-la al rei amb la mateixa idea que van tenir els ciutadans de Santander molt poc després amb més èxit. Volien que Alfons XIII hi construís el seu palau d’estiu, una idea de l’empresari local Daniel Poyán, que considerava que seria un gran negoci per a Galícia. Al seu projecte s’hi van unir terratinents, homes de fortuna amassada a les Amèriques, empresaris, banquers adeptes a la causa… Per acceptar el regal, Alfons XIII, com si els estigués fent un favor, va posar diverses condicions: la primera, que la donació es transformés en escriptura de propietat en favor seu amb totes les garanties; i la segona, que se li donés l’illa íntegrament. L’Ajuntament va acceptar les dues coses, i com que en aquella època hi havia 211 propietaris, famílies de mariscadors, els va haver d’expropiar a tots i obligar-los a abandonar-la.

Malgrat que en la concessió es plantejava la pertinença de l’illa a la Corona a perpetuïtat, i amb l’objectiu que la família reial hi instal·lés la seva residència d’estiu, cosa que no va fer mai, setanta anys més tard, el 1978, el regal reial va ser venut pel seu hereu, Don Joan de Borbó. De nou, va ser una venda irregular. Aquesta vegada els compradors eren membres del seu propi «consell», encapçalats per Ramón Pais Ferrín, a través de la immobiliària Cortegada SA, constituïda amb aquesta finalitat. El preu establert, ridícul però cert, va ser de tan sols 60 milions de pessetes.

L’empresa compradora avui encara n’és la propietària legal, encara que tota la seva existència ha estat envoltada de circumstàncies obscures que fan que estigui perduda enmig d’un rosari de processos contenciosos administratius oberts. Però l’últim que se sap és que la Xunta de Manuel Fraga vol recomprar l’illa amb diners públics per tornar-la al poble. Cortegada SA reclama com a compensació 20.000 milions, en qualitat de perjudicis per no haver pogut explotar-la per al turisme com volia, en una demanda que actualment és al Tribunal Suprem.

Don Joan en anys successius encara va continuar venent propietats, sense que se sàpiga quina necessitat tenia de tanta liquiditat. El 1990, l’alemany Klaus Saalfel, empresari i advocat de patents a Munic, propietari d’una tipografia a Lisboa, li va comprar la seva estimada Villa Giralda d’Estoril, a través del seu testaferro, Nils Peter Sieger. Un palau que també havia estat un regal, aquesta vegada dels nobles que volien ajudar Don Joan i la seva família a l’exili. I una vegada més, el preu establert va ser una xifra irrisòria: 85 milions d’escuts per un palau que ara, només 10 anys després, l’actual propietari vol vendre a la Fundación Conde de Barcelona, formada en part pels mateixos que l’hi havien regalat en primer terme, per un preu tres o quatre vegades superior.

O Don Joan va ser un negociant pèssim, o alguna cosa hi ha darrere de totes aquestes vendes estranyes en què pràcticament va regalar palaus i propietats que en realitat eren de titularitat més que dubtosa. Però ningú amb capacitat legal per fer-ho no s’ha preocupat d’investigar-ho. Tot i que va fer un mal negoci tenint en compte el volum i la qualitat de les vendes, tot plegat va sumar, només pel que fa al que s’ha repassat aquí, gairebé 300 milions de pessetes, una quantitat que moltes persones no haurien considerat menyspreable. Però tot ha estat tan confús i obscur, que fins i tot s’ha arribat a publicar que, quan Don Joan va morir, no tenia diners per pagar la clínica, i que al testament només deixava dos milions de pessetes.

D’altra banda, per acabar amb el compte de Barcelona, assenyalem que, segons distintes fonts, era un dels qui eren a la llista dels «perdonats» fiscalment pel PSOE, als quals es referia el gener de 1997 el secretari d’Estat d’Hisenda, Juan Costa, quan va anunciar que l’Estat havia deixat d’ingressar 200.000 milions de Pessetes en impostos, de prop de 600 persones físiques i jurídiques, fonamentalment institucions financeres. Després d’esclatar l’escàndol, el Govern del PP no va poder o no va voler identificar-los, i el dubte segueix planant en l’aire.

El començament de la fortuna personal del rei

Oficialment, Joan Carles va arribar al tron d’Espanya literalment amb el que duia posat. Per viatjar a Atenes a visitar la seva núvia havia de demanar diners al seu pare, que al seu torn vivia del que li donaven els amics nobles lleials a la monarquia. Aquests mateixos nobles van haver de sufragar el viatge de nuvis. S’explica, com si hagués estat una gran tragèdia, que quan van fer escala a Tailàndia, l’aleshores princesa Sofia es va enamorar d’un safir que veié en un aparador de Bangkok, i que Joan Carles estava avergonyit perquè no l’hi podia regalar. Per aquest i altres detalls, ningú no es va esquinçar les vestidures quan es van descobrir els primers moviments del príncep per començar a consolidar un petit patrimoni propi. La seva ambició, com la de qualsevol españolito mitjà, era ser econòmicament independent.

Des de 1962, és a dir, des que es va casar amb Sofia, el banquer Luis Valls Taberner va començar a administrar una «subscripció popular» que aportaria liquiditat econòmica als noucasats, en la qual col·laboraven, a més d’altres banquers, molts nobles i empresaris del franquisme. Valls Taberner va ser un joanista fidel fins que s’adonà que el futur era Joan Carles, i es va passar al seu bàndol. Aleshores va intentar convèncer també els altres perquè fessin el mateix. En concret, segons expliquen algunes fonts, Calvo Serer s’hi va resistir bastant, no ja en qüestions de suport econòmic, sinó polític, a través del diari Madrid que dirigia. I, pel que sembla, aquella desavinença va tenir bastant a veure amb la voladura del diari, el 1973, una decisió que Valls, amb una gran influència en el Règim, va ajudar molt activament a prendre.

Aquells anys començava a despuntar en la vida econòmica de l’Estat espanyol un Ruiz Mateos encara en potència, que improvisava com millor sabia el que havia de fer per ser a la vora del poder. El seu pare havia estat alcalde de Jerez a l’època de Franco, però ell, de política, no en sabia gaire. Era pèrit mercantil, i l’única cosa que sabia fer bé era guanyar diners. Se li va acudir anar a parlar amb Luis Valls Tabemer i Gregorio López Bravo perquè l’assessoressin. Comentà amb ells que ja feia temps que anava a veure Don Joan a Estoril, com a primera mesura. Però Valls i López Bravo li van dir que estava perdent el temps i els diners. «Tú lo que tienes que ser es amigo de Juan Carlos». I Ruiz Mateos en va prendre nota i entrà en contacte amb La Zarzuela immediatament. La relació va començar quan Joan Carles encara era príncep i continuà després, quan ja era rei.

Ruiz Mateos va explicar —diverses vegades i a més d’un— que, a l’estil de com es feien les coses en aquella època, li portava grans quantitats de diners en maletes de Loewe, directament a palau, on els guàrdies de seguretat no s’esforçaven gaire a revisar el que passava o deixava de passar pel control de l’entrada. Posava la maleta sobre la taula del despatx de Joan Carles, aquest la llençava sota un racó i queia exactament sempre al mateix lloc. «¡Cuánto ha tenido que practicar!», deia Ruiz Mateos. No hi havia cap quantitat estipulada ni res que s’hi assemblés, i Joan Carles tampoc no li demanava res, com qualsevol pot suposar. Senzillament, li trucava i es lamentava com qui no vol la cosa de les dificultats econòmiques que estava passant: «¡Es que no tengo ni para pagarle al servicio!». O bé: «Esto no puede ser, Constantino me cuesta mucho dinero, son unos inútiles, no ganan dinero… No puedo más». I Ruiz Mateos ràpidament el tranquil·litzava: «No se preocupe usted de nada, Alteza. Usted dedíquese a los problemas de España, que para lo demás ya estamos nosotros, estoy yo». A vegades, Joan Carles també recorria a l’empresari de l’Opus perquè «donés un cop de mà» a alguna amiga. Una vegada li va trucar per dir-li que l’aniria a veure una «senyora» de part seva: «Se trata de una persona que se dedica a la beneficencia, que no tiene sede…». I Ruiz Mateos, tot i que la senyora en qüestió no tenia l’aspecte de pertànyer al club de la mare Teresa de Calcuta, doncs li va comprar un pis.

Alguna vegada, l’empresari de Jerez també havia fet transferències importants des de Nova York. D’aquestes operacions sí que en conserva els papers. I allò sí que va preocupar la Casa Reial quan, després de l’expropiació de Rumasa, Ruiz Mateos, pròfug de la justícia, que havia fugit a Londres, els va voler utilitzar per pressionar i que el monarca no el deixés tirat. La intervenció del Banc d’Espanya va suposar una patacada que no s’acabava de creure. Però el monarca, en plena eufòria socialista, no li va fer cas. Ruiz Mateos aleshores va acusar el rei d’haver rebut 1.000 milions de pessetes, amb la qual cosa José María havia pensat que tindria les esquenes ben cobertes davant de qualsevol acció del Govern. S’entrevistà amb l’aleshores secretari general d’UGT de Banca, Justo Fernández, i li va passar tota la documentació respecte a aquest fet. Però quan Justo Fernández volava amb avió cap a Madrid, ja eren esperant-lo a l’aeroport persones mai identificades per explicar-li com eren les coses. I una cosa bastant forta devien dir-li, perquè es va oblidar de l’assumpte per sempre. Ruiz Mateos encara va seguir insistint pel seu compte durant un temps i el fiscal general de l’Estat l’acabà acusant d’un delicte d’injúries al cap de l’Estat. Aviat van comprendre, no obstant això, que allò seria un carreró sense sortida. Aquest judici s’hauria pogut convertir en un autèntic circ i Ruiz Mateos se’n va escapar no se sap ben bé com. L’Estat va preferir oblidar el tema i arxivà la causa basant-se en tecnicismes.

Un altre empresari molt connectat amb el monarca des dels temps d’aquest com a successor de Franco va ser Camilo Mira, l’introductor de la cultura de l’hamburguesa a Espanya com a pioner de la instal·lació dels restaurants McDonald’s. El granadí Camilo Mira havia conegut Armada a través del general Juan Castañón de Mena, ministre de l’Exèrcit amb Franco. A més de president de La Unión y el Fénix, Camilo Mira aleshores era soci, en una empresa immobiliària, de Florentino Martínez, la filla del qual, Maita, estava casada amb Juan Castañón fill. El 1969, aprofitant les connexions a La Zarzuela, va aconseguir que el príncep acudís a inaugurar el selecte Club Las Lomas, una urbanització de luxe. El difícilment explicable suport del príncep va garantir l’èxit de la promoció de la urbanització. A més de don Joan Carles, hi van assistir els ministres més influents d’aquell moment, com ara López Rodó i Silva Muñoz. Mira es va convertir en un visitant freqüent de La Zarzuela a partir de llavors i congenià especialment bé amb Armada, que el va intentar ficar a l’staff de la Casa diverses vegades, sense aconseguir-ho. Es va dedicar de ple als negocis, però seguint tots els avatars polítics de prop.

Les despeses de La Zarzuela

A La Zarzuela tenen 25 gossos i al voltant d’una dotzena de gats, atesos per un cuidador especialitzat i instal·lats en modernes gosseres amb tots els avenços. No és excessiu, tenint en compte que una vegada, fa alguns anys, a més van tenir un guepard. Quan els reis eren de viatge particular a Etiòpia, el qui llavors era secretari de el Casa, Alfonso Armada, va rebre un tèlex que li anunciava: «Vamos con un guepardo, prepara alojamiento». No era una broma i Armada va haver de trucar al zoològic de Madrid per demanar ajuda a l’hora de rebre’l. S’informà bé sobre la mena de menjar que necessitava i, en fi, tot el que interessava saber per cuidar bé l’animal més veloç de la fauna terrestre. El guepard va viure a palau diversos anys, passejant-se pels salons i els passadissos com si res, fins que va morir de vell. No va ser abans que Sabino Fernández Campo substituís Armada en el càrrec de secretari. El primer dia que va anar a treballar a La Zarzuela, no l’havien avisat i el guepard li va donar un ensurt de mort quan entrà al seu despatx amb tota naturalitat. El que més el va preocupar no era que pogués atacar-lo, sinó que pogués estar tenint al·lucinacions.

Els qui han mantingut, durant els 13 anys com a prínceps i 25 anys com a reis, el luxe africà de Joan Carles i Sofia a La Zarzuela han estat els impostos dels contribuents de peu, a través d’una partida especial dels Pressupostos Generals de l’Estat. Aquesta partida per a les despeses de la Casa del Rei no està sotmesa per llei al control del Tribunal de Comptes. La Constitució de 1978 permet al monarca disposar d’aquests diners sense haver de d’explicar en que se’ls gasta, ja sigui en guepards, o en motocicletes, o en el que li doni la gana. El primer any que es va fixar una quantitat (abans el rei cobrava un sou de capità general, i les despeses les portaven des del ministeri corresponent), el 1980, el Govern li assignà 200 milions de pessetes. L’increment anual se suposava que havia de ser el de l’índex de preus de consum (IPC), però no se sap ben bé com, al llarg dels anys el pressupost ha anat augmentant fins als 1.122 milions de l’any 2000. D’altra banda, hi ha un acord amb l’Organització Nacional de Loteries segons el qual el rei juga en tots els sortejos al número 00000, però encara no l’hi ha tocat mai, només uns quants reintegraments.

Del pressupost oficial de la Casa del Rei surten els sous del rei, de la reina, del príncep i de les infantes, el manteniment de la Casa, els cotxes, els àpats, els regals, tota mena de material i el pagament dels empleats. Joan Carles disposa de dos ajudants de cambra per vestir-lo als matins, i la reina, de dues donzelles. En total, incloent-hi els guàrdies, xofers i fins el cuidador dels gossets, a La Zarzuela treballen unes 160 persones. Però la major part és personal funcionari, els sous del qual són a càrrec del Ministeri d’Administracions Públiques. Les despeses dels viatges, recepcions i actes oficials també es paguen a part, al marge del pressupost de la Casa. Altres petiteses, com el manteniment del iot Fortuna o del Palau Reial, van a compte del Patrimoni Nacional, organisme autònom que depèn del Ministeri de la Presidència del Govern.

A partir del moment en que es va establir un pressupost anual per a la Casa, després de la Constitució, també es va pensar en la necessitat que el rei fes la declaració de la renda perquè fos un ciutadà més. Es va consultar amb el Ministeri d’Hisenda perquè aconsellés el que s’havia de fer, i entengueren que el millor era que el rei s’assignés a si mateix una quantitat com a sou, que serien els seus ingressos per calcular els impostos que havia de pagar. El sou del rei, que no se sol fer públic, es regeix per un conveni especial entre la Casa i el Ministeri d’Hisenda i es materialitza en una nòmina en què figuren els ingressos corresponents, els rendiments del patrimoni personal i les retencions de l’IRPF. El que no s’acostuma a comptabilitzar són els regals que rep, a vegades milionaris…, en tot cas totalment fora de control. Alguns d’especialment significatius, com l’últim iot Fortuna, obsequi d’un grup d’empresaris de Mallorca i el preu estimat del qual és d’aproximadament 14.000 milions de pessetes, s’ha posat legalment a nom del Patrimoni Nacional, a fi que aquest organisme es faci càrrec de les despeses de manteniment.

La Zarzuela, que en origen era un petit xalet per a les caceres dels últims Borbons escollit per Franco per a residència dels prínceps perquè és molt a prop d’El Pardo, ha estat rehabilitat diverses vegades des que el van ocupar per primera vegada, el 1962. La primera rehabilitació, poc després que Joan Carles fos proclamat rei, va ser una petita ampliació; i la segona, més ambiciosa, es va dura terme entre 1987 i 1988. Aprofitant el desnivell en què està ubicat el palau, es van construir noves plantes per a despatxos, salons de reunions, oficines, arxius, sales de visites i un saló d’audiències… La nova superfície construïda ocupa 2.660 metres quadrats a la planta principal i 1.540 al semisoterrani. En total, 4.200 metres.

La part antiga i la moderna es comuniquen a través de dos llargs túnels que van per sota del jardí i la piscina de la família reial. La construcció és noble, de granit i marbre fonamentalment. Els mobles i la decoració són una combinació entre clàssica i funcional, amb peces procedents del Patrimoni.

En aquella última remodelació també es va construir un refugi antinuclear i s’instal·là un modern sistema informàtic i de comunicacions, que disposa fins i tot d’un petit estudi de televisió des del qual el rei es pot dirigir al país quan vulgui.

Irene, la germana de la reina, té el seu propi apartament a La Zarzuela. I és que els reis, a banda de fer-se càrrec de les despeses de la seva pròpia família, també s’ocupen de les de la família reial grega, ja que, pel que sembla, no tenen com guanyar-se la vida. Irene, en concret, es dedica a fer bones obres, a través d’una ONG seva que es dedica a repoblar l’India de vaques lleteres, i que té un despatxet al carrer Barquillo cedit pel Banco Central Hispano. L’exrei Constantí viu a l’exili a Londres des de fa uns trenta anys, pel que sembla també amb el suport de Joan Carles. El seu fill Pau va anar a estudiar als Estats Units amb el príncep Felip a començaments dels noranta en una universitat prestigiosa i caríssima, però va rendibilitzar les despeses en aparellar-se allà amb la rica hereva americana Marie Chantal Miller (filla del fundador i propietari de la cadena de botigues lliures d’impostos dels aeroports, les duty free, més important del món), amb la qual es va casar poc després. El rei Joan Carles també es va ocupar, fins que van morir, del seu pare i de la seva mare. I, quan va ser necessari, de les seves germanes Margarida i Pilar. Aquesta última, la germana gran del rei, quan es va morir el seu marit, Luis Gómez-Acebo, es va haver de fer càrrec d’un deute que aquest havia deixat com a herència al Banesto. Per solucionar-ho d’una manera discreta, el rei va avisar Mario Conde, i a Conde se li va acudir que, com que perdonar-li el deute sense més ni més quedaria bastant malament i l’opció de pagar es descartava, el millor era donar-li un càrrec a la Fundación Banesto, perquè anés abonant el que devia amb el seu sou petitet. I a Pilar se li va donar un despatx, sense cap feina per fer, és clar.

Envoltat de bons amics

Es diu sovint que la cort espanyola és «una cort sense cortesans», i és cert que els reis mai no han estat massa amants d’aliar-se amb l’aristocràcia. En lloc d’això, han preferit empresaris, banquers i nous rics en general. Les amistats de la reina, tret del seu estimat Rostropovic i Alfonso Armada, són poc conegudes. Sortia molt amb l’esposa del constructor Mario Caprile. De les del rei se n’ha parlat molt més. Al marge de Manolo Prado i Mario Conde (que són dos casos molt especials), de tots els «tutors» (Torcuato Femández Miranda, Mondéjar, Armada, Sabino Fenández Campo…), i del seus col·laboradors polítics (Puig de la Bellacasa, Nicolás Franco, etc.), el rei es pren les copes i parla de coses d’homes amb dos grups o clans d’amics, que tenen en comú el fet de dedicar-se a «sus negocios» d’una manera que moltes vegades els ha portat davant dels tribunals. En primer lloc, destaca el conegut com a «clan de Las Cuatro Estaciones», nom del restaurant de Miguel Arias, situat al carrer General Ibáñez del Ibero 5, on Arias té, a més, un apartament que el rei també freqüenta. En aquest grup d’amics hi havia, entre altres, Miguel Arias, Joaquín Vázquez Alonso i Cardenal Pombo. A part de reunir-se per menjar, feien negocis junts, sobretot en el sector immobiliari, en què tenien molts assumptes tèrbols. Alguns també es van veure implicats en la trama Ibercorp. Els afers dels uns estan tan barrejats amb els dels altres, que resulta realment complicat explicar l’historial de cada un d’ells per separat. Per centrar una mica els personatges, que després aniran sortint quan tractem, al llarg del capítol, alguns episodis concrets, de moment n’hi ha prou amb uns apunts breus.

Miguel Arias és el propietari de l’estació d’esquí de Navacerrada, i té a més diversos restaurants a Madrid i a Mallorca. Però també participa en negocis immobiliaris i li agrada jugar a la borsa sense risc.

Jaime Cardenal Pombo és soci d’Arias al restaurant Las Cuatro Estaciones i va ser, a més, soci de Borja Prado (fill de Manuel Prado, l’amiguíssim del rei), en el sector armamentístic.

Joaquín Vázquez Alonso va ser el constructor que va remodelar al seu dia el palau de La Zarzuela, i soci de Cardenal Pombo i de Miguel Arias Molino en diversos negocis immobiliaris.

Proper a aquest grup d’amics, hi havia Francisco Sitges, expresident d’Asturiana de Zinc, i expropietari de les drassanes Mefasa. Gràcies a la seva amistat amb el rei, Mefasa va rebre l’adjudicació del Patrimoni de l’Estat per construir el segon iot Fortuna. Però Sitges estava tan ben relacionat que a Mefasa també es van construir el Blue Legend, de Javier De la Rosa, i l’Alejandra, de Mario Conde. Mefasa va acabar sent majoritàriament del Banesto de Conde, que quan va entrar en declivi el va arrossegar, i el portà a la fallida i a la banqueta dels acusats.

Un altre sector d’amics del rei completament diferent és el clan de Mallorca, molt més aristocràtic. Una de les figures clau d’aquest grup és el príncep Zourab Tchokotua, «Zu» per als amics, un aristòcrata georgià que Joan Carles va conèixer a l’internat de Friburg. A aquest personatge el rei li deu favors importants.

Fou Tchokotua el qui, el 1973, va mitjançar perquè la Diputació Provincial de Mallorca cedís a Joan Carles el palau de Marivent, de manera totalment gratuïta, seguint el model de les cessions que al seu dia van fer a Alfons XIII distintes poblacions. L’edifici pertanyia, per donació del col·leccionista d’art grec Juan de Saridakis, a la Diputació. Pedro Salas, un adinerat prohome del franquisme, que havia estar president de la Diputació, i el sogre de Tchokotua, casat amb Marieta Salas, va convèncer l’organisme oficial que el cedís al futur rei perquè en gaudís durant les vacances.

Al marge d’aquestes gestions, Tchokotua és conegut des que el 1978 un jutjat mallorquí en va ordenar el processament i ingrés a la presó en relació amb una presumpta estafa immobiliària. El setembre de 1992 es va asseure de nou a la banqueta amb una acusació similar juntament amb el seu soci Oliver Maten, un altre amic de Joan Carles del clan de Mallorca. Però aquestes menudeses no han aconseguit que es trenqui la seva amistat amb el monarca.

«Zu» va ser per a Joan Carles un relacions públiques excel·lent. A casa seva organitzaven sopars als quals assistien, juntament amb el rei, Manuel Prado, Javier De la Rosa, Jaime Enseñat, el multimilionari argentí Carlos Perdomo, Rodolfo Bay (president de la companyia Spantax, mort en accident de trànsit), Bartholomew Tummy Beslard (cònsol dels EUA a Palma), Giovanni Agneli (el rei de la Fiat) o Raul Gardini, expresident de Montedison, l’empresa química més important d’Europa, a el qual Juan Abelló va vendre el seu laboratori Antibióticos amb l’ajuda de Mario Conde. El rei va ser fotografiat amb ell i amb Agnelli el 7 d’agost de 1990 a Port Portals, pocs anys abans que se suïcidés, el 1994, en ser implicat pels jutges italians en temes de corrupció.

Al mateix cercle d’amics hi ha un grup selecte d’empresaris hostalers: José-Escaño (amo del restaurant San Marino), Alejandro Arroyo (cunyat de Mario Conde, i propietari del restaurant El Capricho, a Port Portals), i José Oliver Rodríguez (propietari de diverses discoteques). I també en aquest entorn Joan Carles va entrar en contacte amb Marta Gayá, una decoradora catalana molt amiga de Marieta Salas, la dona de «Zu», amb qui va viure una llarga aventura, i mentora de José Luis de Vilallonga quan aquest va escriure la seva biografia autoritzada del rei.

També presumeix de la seva amistat amb el monarca a Mallorca Pedro Serra. Serra explica amb orgull que una vegada que no es trobava bé i no va poder assistir a una de les recepcions que a l’estiu organitzen a Marivent, Joan Carles va preguntà. «¿Dónde está el amo de Mallorca?». I és que a Serra se’l coneix popularment com el Ciutadà Kane de ses illes. Té un grup empresarial, Grupo Serra, que controla el 90% de la informació a la comunitat autònoma: els diaris Ultima Hora, Diari de Balears (la capçalera i patrimoni immobiliari del qual va comprar per un preu irrisori a la cadena de mitjans de comunicació del Movimiento), Mallorca Daily Bulletin i Mallorca Magazin; tot l’accionariat del setmanari Sóller i una important participació en altres publicacions de la «part forana»; emissores radiofòniques (com Ultima Hora-Radio i Top-Radio); l’adjudicació de les emissions locals d’Antena 3 i la televisió local Telenova.

Com que al monarca, d’amics, no n’hi falten, la llista seria inacabable si contéssim tots els qui han fet mèrits per arrugar-se el títol. Quan Joan Carles va complir 50 anys, un grup de catalans amb possibles li van regalar un Porsche Carrera de 24 milions. Entre ells hi havia Javier De la Rosa, Alberto Folch, José María Esteve, Mariano Puig i Pedro Mir. El grup va ser rebut a palau per entregar el regal. Al·lucinaren amb el garatge. La casa BMW regala al rei tots els models d’alta cilindrada quan surten al mercat. Aquests obsequis no entren a la seva declaració de la renda.

Dintre del sector de la reialesa, un dels millors amics del rei és Simeó de Bulgària, que ha actuat moltes vegades d’intermediari o ambaixador personal de Joan Carles davant altres reis, com Hassan del Marroc, amic personal seu, o Hussein de Jordània. I, per descomptat, Karim Aga Khan, el príncep ismaelita a qui cada pocs anys els seus fidels entregaven el seu pes en or, i a qui el rei Joan Carles va conèixer, com a «Zu», a l’internat de Friburg. Actualment estiueja de manera assídua a Mallorca, on es veuen sovint.

Manuel Prado, l’amiguíssim

Però cap de tots aquests personatges no arriba al nivell d’amistat que Manuel Prado y Colon de Carvajal té amb el monarca. Descendent directe de Cristòfol Colom, Manuel Prado és manco i té 7 anys més que Joan Carles, característiques totes que l’han envoltat d’una certa aura de llegenda als ulls del rei. Es van conèixer per primera vegada quan la seva mare, molt monàrquica, el portava a veure el príncep durant la primera estada seva a Espanya, en aquells «besamans» que els fidels a la Corona li organitzaven a la finca de Las Jarillas. Però no van fer amistat fins uns quants anys més tard, quan el 1961 el duc de Calàbria, Carles de Borbó de les Dues Sicílies, un dia el va portar a sopar amb el seu cosí Joan Carles al Nuevo Club. La vetllada es va prolongar fins a la matinada i allà nasqué una amistat indestructible entre tots dos.

Però són molt més que amics. Prado es defineix a si mateix com «intendente general de don Juan Carlos I», o «administrador de los dineros privados de Su Majestad». Malgrat que té la seva residència fixada a Lausana (Suïssa), va ser nomenat per designació reial ambaixador at large, és a dir, sense ambaixada a cap país, però amb un passaport diplomàtic que li permet viatjar amb més llibertat de moviment i més protecció oficial, perquè pugui realitzar gestions a l’estranger en nom del monarca.

La seva gran amistat amb el rei s’ha estès pràcticament a tots els membres de la família reial. Amb la reina té relació a través de la Fundación de Ayuda contra la Droga, que ella presideix i amb la qual ell col·labora. Precisament en aquesta activitat, en una reunió del Patronat, el 1992 va conèixer Mario Conde, amb qui després va fer negocis, en l’assumpte de Castillo de los Gracianos. D’altra banda, el seu fill Borja és amic de Jaime de Marichalar i de la infanta Helena, que va visitar diverses vegades la seva finca El Toñanejo, propera a Medina Sidonia, propietat de l’exdona de Prado, Paloma Eulate, i que va ser on se celebrà la boda de Borja. El fill, com el seu pare, es dedica en cos i ànima al món dels negocis d’alt nivell. Fou consultor a Espanya de la Union des Banques Suisses (UBS), que és un dels bancs suïssos més grans i rendibles, regit per la llei del secret. Tret d’això, ningú no sap el nombre de societats més o menys fantasma que maneja.

Com a home de negocis, ningú no ha pogut distingir mai allò que Manolo Prado fa en nom propi i allò que fa com a administrador del rei, excepte en els casos en què els seus assumptes es van complicar fins a arribar als tribunals. Aleshores, oficialment, sempre és cosa seva i el monarca en queda al marge.

Entre les múltiples i variades activitats que Prado du a terme, actua com a assessor d’empreses, a les quals facilita els tràmits legals necessaris per funcionar a Espanya. Henry Ford II, president de la multinacional nord-americana del mateix nom, el març de 1974 va rebre una afectuosa carta del que llavors era príncep d’Espanya, en què recomanava encaridament al seu amic Manuel Prado com la persona adequada per a necessitats d’aquesta mena. L’empresari nord-americà en aquell moment estava preparant el seu viatge a l’Estat espanyol per col·locar a Almussafes (València) la primera pedra de la factoria de Ford. Joan Carles de Borbó s’acomiadava deixant constància que una resposta positiva seria adequadament valorada en un futur proper.

També actua com una mena de secretari personal de Joan Carles per a afers econòmics, ja que redacta cartes amb capçalera de la Casa Reial per demanar diners a entitats financeres o governs estrangers, segons els casos, amb diversos fins. Demanava diners, per exemple, per salvar la democràcia ajudant a finançar les campanyes electorals de la UCD (com quan va sol·licitar diners a l’Aràbia Saudita, el 1977), perquè poguessin utilitzar les bases espanyoles en les seves operacions militars (com el cas de Kuwait a la guerra del Golf), etc. D’aquests assumptes, n’estava al corrent només en part la resta del personal de la Casa, que més d’una vegada es va sorprendre, sobretot en els temps en què Fernando Almansa era un nouvingut, en rebre el que semblava que eren respostes a cartes que no constaven al registre de sortida. Almansa llavors es dirigia al mateix monarca per aclarir l’aparent confusió: «Señor, ha llegado una carta del Rey de Arabia Saudí diciendo que en contestación a la carta de mi hermano de fecha tal… ¿Sabe a qué carta alude?». «Sí, sí, no te preocupes, ésa la escribió Manolo Prado».

Sovint, a més, ha ocupat càrrecs públics. Amb els governs d’Adolfo Suárez, per exemple, Prado va ser president d’Iberia, cosa que va suscitar especulacions sobre el fet que es podria estar aprofitant de la capacitat de càrrega i de circulació dels avions per tot el món. No es va provar mai res. En aquesta època hi ha l’origen de la corona que llueixen els avions d’Iberia, que Prado va intentar rebatejar com a Reales líneas Aéreas Españolas. També va ser president de l’Institut de Cooperació Iberoamericana (ICI). D’aquest càrrec el va destituir José Pedro Pérez-Llorca, ministre d’Afers Estrangers al Govern de Calvo Sotelo, el 1982, a causa d’unes declaracions que va fer al setmanari Tiempo, en què criticava la política exterior governamental. El ministre va meditar que suposava fer cessar un amic del rei, però no va tenir una altra opció per seguir sent respectat.

Però de seguida va arribar al poder el PSOE i Prado tornà a ocupar càrrecs importants. Fou comissari de l’Expo 92, conseller de la Sociedad Estatal V Centenario en representació de l’Ajuntament de Sevilla, i també va treballar com a impulsor del projecte Cartuja 93, un parc temàtic d’oci, creat a partir de les restes de l’Expo de Sevilla.

Al principi, amb el PSOE hi va tenir els seus pros i els seus contres en un procés d’estira i afluixa que va fer fracassar alguns dels seus projectes immobiliaris, com el de l’Hotel Los Bordales, a causa d’interessos enfrontats amb alguns líders socialistes. Però les coses de mica en mica es van anar arreglant, sobretot quan va entrar en contacte amb Enrique Sarasola, que és per a Felipe González una cosa així com el que Prado és per al rei. Els últims anys les empreses de Sarasola compartien seu amb les de Prado, al número 31 del Paseo de la Castellana, a l’ edifici Piràmide. El 1995, els seus homes de confiança (Álvaro Álvarez per part de Sarasola, i Jesús Sainz per part de Prado) estaven junts al consell d’administració de Filo, una empresa ubicada a Barcelona que es dedica a activitats immobiliàries i d’assessorament i promoció.

En el complex entramat d’empreses de Prado, la principal és la societat instrumental suïssa Trebol SA. Al seu torn, aquesta firma participa en la societat espanyola Trebol Internacional, amb domicili a Madrid, en la qual Prado està envoltat d’importants socis (entre altres, el príncep georgià Tchokotua i el rei Simeó de Bulgària). A la filial sevillana d’aquesta, Trebolquivir, constituïda el 1987, Prado hi té com a home fort Arturo Moya, exdiputat de la UCD per Granada; el secretari n’és Jesús Bores, amic personal de Felipe González i del seu cunyat, Francisco Palomino.

A través d’aquestes empreses, Prado aconsegueix contractes per a obres en tercers països, sovint finançades amb crèdits FAD (Fons d’Ajuda al Desenvolupament). El 1989, per exemple, va aconseguir la contracta per construir un hospital al Iemen del Sud per 25 milions de dòlars, i un crèdit FAD per portar a terme el projecte, negociant amb Germán Calvillo i Gloria Barba (esposa de l’aleshores ministre Carlos Solchaga), en aquell moment responsables de l’empresa pública Focoex.

I a vegades combina aquesta activitat amb l’antiga d’assessor a tercers. El 1991, per citar-ne un cas, va ser contractat per l’empresa pública Indra (a través d’Atlas Internacional, que forma part del grup Trebol), per oferir-hi serveis com a consultor i promotor d’un contracte amb Veneçuela per a obres aeroportuàries, que eren d’adjudicació directa. Indra i Atlas Internacional van pactar una comissió del 3%, cosa que suposava gairebé 1.000 milions de pessetes. Prado va aconseguir per a Indra que el Consell de Ministres del 22 de desembre de 1993 aprovés la concessió d’un crètit FAD de 10.000 milions per modernitzar tots els aeroports de Veneçuela. Després, la cosa va sortir malament, perquè a Veneçuela hi va haver eleccions i amb el canvi de poder s’acabaren les adjudicacions a dit. Una altra de les facetes de Prado és dedicar-se als negocis immobiliaris, tot i que en aquest àmbit les coses no sempre li han sortit bé. Amb vista a l’especulació immobiliària de l’Expo 92, es va ficar en negocis ruinosos, com el de les parcel·les d’Expovillas SA, que va acabar col·locant a De la Rosa, i el complex turístic de Castillo de los Gracianos de Jerez (en què, a més de De la Rosa, també hi va involucrar Mario Conde).

Al contrari del que va passar amb altres amics, col·laboradors, assessors financers o com se’ls vulgui anomenar, com Javier De la Rosa o Mario Conde, la relació del rei amb Manolo Prado és intocable, com si haguessin signat una mena de pacte de sang capaç de superar tots els mals moments; que no hi falten. El més greu, fins ara, ha estat el de KIO. Però quan les coses es posen realment lletges, Prado s’acostuma a posar molt malalt. Coincidint amb la fase judicial de l’escàndol «’Tibidabo», en què l’amic del rei estava imputat en una expansió del problema iniciat amb KIO, a mitjan maig de 1999, la malaltia va passar per un de seus episodis més violents a la Clínica de la Luz de Madrid. Gairebé se’l va donar per mort, però va reviure com ho feia l’au Fènix d’entre les cendres, superà una tromboflebitis i se li van implantar dues vàlvules coronàries. Després de passar uns dies de recuperació a l’Hotet Villamagna, on resideix habitualment quan s’està a Madrid, el 28 de maig va tomar a Sevilla.

Negocis obscurs

Amb Manuel Prado, o amb altres persones, Joan Carles s’ha vist involucrat al llarg dels 25 anys de regnat en diversos negocis dubtosos, encara que els qui figuraven oficialment en els papers sempre eren els seus «amics». S’ha mogut en diferents sectors, als quals convé passar revista per separat.

PETROLI

Una de les primeres formes conegudes que Joan Carles de Borbó va utilitzar per anar-se fent un petit capital personal van ser les comissions del petroli. Encara en temps de Franco, hi va haver una crisi petroliera que afectà Espanya de manera important. Llavors a Barrera de Irimo, que era ministre d’Economia, se li va acudir anar a veure el príncep i demanar-li que mitjancés amb el príncep Fahd, de l’Aràbia Saudita, un dels productors de cru més importants, per aconseguir una remesa ràpida de petroli. Joan Carles hi va enviar un emissari i la resposta fou immediata: «Decida mi hermano el príncipe don Juan Carlos que le enviaremos todo el petróleo que España necesite». A canvi d’aquests serveis de mediació, el príncep cobrava una comissió, cosa que a tothom li semblava molt normal. El mateix Joan Carles ha explicat que la seva habilitat per tractar amb els àrabs es deu al fet que els sap comprendre millor que ningú: «Sólo los que sabían tomárselo con paciencia llegaban a veces a hacer el negocio de su vida», va dir una vegada.

Probablement l’emissari reial aquella vegada havia estat el mateix Manual Prado (encara que no ho hem pogut confirmar), ja que habitualment era ell qui s’encarregava d’aquesta mena de qüestions. Alfredo Pardo, director de flota de Cepsa, ho va poder comprovar quan hagué de suspendre un viatge a Kuwait que tenia programat per signar un contracte multimilionari de compra de petroli a l’emirat, que li deixaria un benefici abundant de dos centaus per barril en concepte de regalia per al comprador. Quan ja estava a punt d’anar-se-n’hi, el van avisar per dir-li que no hi anés, que la signatura del contracte seria a càrrec de don Manuel Prado y Colón de Carvajal, cosa que el va sorprendre. I coincideix que l’aleshores emir de Kuwait, el xeic Zayed, d’Abu Zabi, era com Fahd, un gran amic del rei. «¡Un personaje extraordinario!», solia dir d’ell Joan Carles.

Suposadament, a finals dels setanta el Govern de Suárez havia adoptat un acord perquè un percentatge petit de les transaccions comercials petrolieres realitzades per Espanya amb altres monarquies del món es desviés cap al patrimoni privat dels Borbó. Aquestes transaccions comercials estaven gestionades per Manuel Prado y Colón de Carvajal. A principis dels vuitanta, i fins i tot més tard, continuaven sortint a la llum escàndols sobre els diners que el rei devia a altres monarques pel pagament de comissions a intermediaris per aconseguir aquelles transaccions (compra de petroli) en condicions molt avantatjoses per a Espanya.

A banda de les comissions per petroli, que molts justifiquen com a perfectament raonables i fins i tot legals, no se sap si el rei Joan Carles té altres negocis en el sector, encara que hi ha indicis que apunten que sí. Com a amic dels països àrabs, ha actuat en qualitat de mediador polític per ajudar a resoldre els problemes de l’Orient Mitjà. I també va servir de mediador en altres conflictes particulars, pels quals va estar molt més interessat del que es podria esperar.

Podríem citar com a exemple el cas de l’Itzarra. El petrolier Itzarra (amb tripulació espanyola, encara que amb bandera de conveniència panamenya) va ser detingut per les autoritats nigerianes el 19 de juny de 1984, quan pretenia arribar a les aigües internacionals, després de carregar il·legalment a Nigèria una partida de gasoil. Les autoritats van retenir dos mesos tota la tripulació, però després s’acontentaren de processar i condemnar a mort el capità Luis Peciña, per contraban de gasoil. La detenció es va produir en un context en què el contraban de cru estava costant al país africà més de 500 milions diaris, alhora que produïa una escassetat apressant al mercat interior dels productes derivats, a pesar de ser un dels màxims productors del món. Els contrabandistes compraven gasoil subvencionat per a la pesca a Nigèria a meitat de preu, i el venien a Canàries, on se n’arribaven a moure més de 30.000 tones anuals. Pel que sembla, els armadors grecs havien estat els primers a introduir-se en aquest peculiar negoci, amb la companyia naviliera Lavinia. Però després del cop d’Estat del desembre de 1983, el nou Govern militar presidit per Muhammad Buhari, havia centrat els seus esforços a posar fi a la corrupció, per a la qual cosa va detenir i processar, en només 6 mesos, 474 alts càrrecs del Règim civil derrocat. I en la seva lluita contra els vaixells estrangers que participaven en el negoci, havia caigut l’Itzarra.

Les autoritats nigerianes van reclamar immediatament l’armador i gerent, José María López Tapia, com a veritable responsable del delicte, perquè en donés comptes. Però López Tapia mai no va mostrar cap interès per acudir a Nigèria. Ni tan sols va interrompre les seves vacances a Bermeo. Ni tampoc el seu germà i soci, Gregorio, que, curiosament, navegava per aigües mallorquines amb iot. López Tapia ja havia estat implicat el març de 1980 en la fallida de la naviliera Letasa i sobre ell pesaven diverses denúncies judicials per presumptes delictes monetaris (evasió de divises, estafa a fons públics…). Abans del cop d’Estat del 30 de desembre de 1983, ell i el seu germà tenien, a través d’uns intermediaris, negocis a la construcció i al sector d’hidrocarburs a Nigèria. I des d’aleshores funcionaven transportant cru a Canàries amb una flota de tres petroliers, un dels quals ja havia estar detingut poc temps abans a Nigèria.

Davant del conflicte, l’Estat espanyol no va fer res per facilitar el trasllat del més que dubtós López Tapia a Nigèria. I tampoc no va mostrar cap mena de solidaritat amb els processos anticorrupció que havien emprès al país. Ben al contrari, el Govern es va dedicar a fer declaracions sobre la falta de garanties jurídiques, en què exigia que es posés en llibertat Peciña de manera immediata. Les gestions, i aquí entrem en la zona obscura de l’assumpte, van arribar al nivell més alt. Les filles i la dona de Peciña van anar a demanar ajuda al rei Joan Carles, i les devia trobar molt commovedores, perquè el monarca a partir d’aquell moment va mostrar un interès inusitat pel cas.

Per començar, l’Ambaixada espanyola va contractar amb el prestigiós advocat nigerià Oduba, que cobrava més de mig milió de pessetes per dia de feina, perquè portés la defensa de Peciña, que es va centrar en les bones relacions entre Espanya i Nigèria. La majoria dels països occidentals que en aquell moment tenien ciutadans en presons nigerianes (per diferents delictes, des del contraban fins al tràfic de cocaïna) es van quedar parats davant l’actitud de l’Estat espanyol, que va aconseguir que al detingut que tenia al centre penitenciari de Port Harcourt li enviessin cada dia el menjar des del mateix hotel en què s’allotjà la seva dona, a compte de l’Ambaixada, durant els dos anys que va durar el procés. A més, a la presó, hi havia diversos presos comuns que treballaven per a Peciña com a assistents.

Quan es va publicar la sentència a pena de mort, el desembre de 1984, el rei d’Espanya va enviar una carta al president nigerià en què sol·licitava l’indult i la immediata llibertat del capità de l’Itzarra, però no se sap en quins arguments es basava per sol·licitar una gràcia d’aquella mena. La carta la va portar personalment un emissari del monarca, ni més ni menys que Manuel Díez Alegría, que havia estat cap de l’Alt Estat Major de l’Exèrcit, membre del Consell del Regne i senador reial a la legislatura constituent, a més d’haver col·laborat amb Joan Carles, quan encara era príncep, mà a mà amb Manual Prado, en aquella rocambolesca operació romanesa per contactar amb Santiago Carrillo, el 1974.

El 17 de desembre de 1984, Diez Alegría, vestit impecablement amb l’uniforme de tinent general de l’Exèrcit espanyol, ranquejant i coixejant lleument als seus 78 anys, es va reunir deu minuts amb el president nigerià Buhari. Li va lliurar la carta del rei i també van parlar d’una propera visita oficial del monarca al país, que s’havia ajornat sine die arran del cop d’Estat. Sortí satisfet de la trobada; i va afirmar que la carta del rei havia tingut «un impacto claro». Però no van aconseguir tot el que volien: només la commutació de la pena de mort per una condemna de 25 anys de presó. No n’hi havia prou, i les institucions espanyoles van continuar fent gestions.

Per fi, quan el general Buhafi va ser derrocat, l’agost de 1985, per un altre cop d’Estat, aquesta vegada dirigit pel general Babangida, es va acabar la campanya anticorrupció. El nou president nigerià va decidir personalment anul·lar la sentència de Peciña, que va ser posat en llibertat el 19 de juliol de 1986. L’Estat espanyol s’havia gastat 70 milions reconeguts per defensar-lo, més les despeses de la seva família. A la presó, curiosament, Peciña s’havia engreixat uns quants quilos. No se sap què deuen opinar de tot això els familiars d’altres presos espanyols en presons estrangeres, però l’assumpte, a simple vista, sona bastant estrany i no és difícil imaginar per què diverses persones van arribar a la conclusió que el monarca tenia alguna cosa a veure amb els negocis dels López Tapia.

Tres anys després, el 1991, l’armador López Tapia reclamava al país africà 45 milions de dòlars, a través d’un procés admès a tràmit per l’Audiència Nacional, per pirateria contra el Govern que havia encapçalat Buhari, per haver-se quedat amb l’Itzarra il·legalment.

TRÀFIC D’ARMES

Un altre dels sectors amb què s’ha relacionat «amics íntims» del rei és el tràfic d’armes. A la dècada dels setanta Manuel Prado ja era al capdavant de la societat Alkantara Iberian Export, una mercantil mixta impulsada pels governs d’Espanya i de l’Aràbia Saudita per canalitzar, en principi, la venda de béns d’equip a Riad. En l’empresa hi van participar Focoex i l’INI, per part espanyola, i Triad Internacional (la societat d’Adhnan Kashogui) per part saudita, en què, a més, treballava Borja Prado, el fill del millor amic del rei. Alkantara més tard es va reconvertir per canalitzar la venda d’armament.

A l’època del PSOE, la intendència de l’Exèrcit va passar a ser controlada per les autoritats civils del Ministeri de Defensa. Des d’aquell moment, la compra d’armament i les dotacions es van dictar amb interessos governamentals, que a vegades no entenia ni el mateix Exèrcit. Una de les empreses que va fer bons negocis en aquesta etapa va ser Simulación, Mando y Control SA, que tenia per objecte elaborar programes informàtics aplicables a avions de combat i vaixells de guerra. Hi compartien capital Mario Conde i Borja Prado Eulate (fill de Manuel Prado), a través de BTA Internacional (que es dedica a vendre tecnologia per a la defensa, és a dir, armament); i n’era conseller Juan Alfonso Cardenal Pombo (germà de Jaime, el soci de Miguel Arias al restaurant Las Cuatro Estaciones, íntim amic del rei).

ESPECULACIÓ FINANCERA

És difícil classificar altres activitats econòmiques dels «amics» del rei, que per a la gent comuna es fonamentarien bàsicament a «manejar milions»: operacions de borsa, gestió de crèdits, fons d’inversió especulativa, per a les quals cal disposar d’un capital, o millor dit, que no són aptes per a pobres.

Joan Carles, en principi, no tenia diners per jugar a aquest joc tan divertit. Però tan aviat com va ocupar el tron desprès que morís el dictador, Manuel Prado es dedicà a remetre una sèrie de missives reials a altres tants monarques regnants, especialment del món àrab, per demanar-los diners en nom del rei d’Espanya. I després el mateix Prado invertia, especulava, gestionava aquells fons de la manera més convenient.

En concret, de la cort de Teheran (en aquell moment es tractava del rei Halid, i Fahd n’era el primer ministre) van rebre la gens menyspreable quantitat de 100 milions de dòlars (uns 10.000 milions de pessetes), com un crèdit a tornar en deu anys sense interessos (no podien ser usurers entre germans), en resposta a una carta, datada el 22 de juny de 1977, en què només se sol·licitaven 10 milions per donar suport al partit d’Adolfo Suárez per a les eleccions municipals i, d’aquesta manera, protegir la monarquia.

Manuel Prado, encarregat d’administrar els diners del rei, va invertir la suma com li va semblar millor. I al cap de d’uns anys, la Casa Reial va dir que no tenia diners per tomar el crèdit. Però els saudites, en contra del que Prado hauria pogut pensar, estaven decidits a recuperar-lo, i de la tasca de reclamar la devolució se’n va encarregar un germà del rei Fahd, que tenia una esplèndida mansió a la Costa del Sol.

D’aquesta època, per Mallorca s’expliquen divertides anècdotes. Pel que sembla, una vegada que el príncep saudita va acudir a dinar amb el rei a Palma, els qui l’havien d’anar a rebre, Prado i Tchokotua, es van equivocar d’aeroport. En lloc seu van rebre els ducs de York a l’aeroport militar, mentre a l’aeroport civil, en veure que no l’havia anat a rebre ningú, el germà del rei Fahd va tornar a Marbella molt enfadat. Quan se’n va assabentar, el rei va tenir un dels seus fantàstics atacs d’ira, va trencar cadires i mobles del Patrimoni Nacional a Marivent, però va aconseguir arreglar l’assumpte demanant disculpes al príncep i, al final, li van donar cinc anys més per tornar els diners.

Com que quan va vèncer el termini, el 1996, Prado insistia en el fet que no hi havia diners, Conde li va facilitar un crèdit de Banesto de 3.500 milions, que es van justificar oficialment com si s’haguessin destinat a solucionar els problemes de la ruïnosa urbanització de Castillo de los Gracianos. No se sap si al final Prado va pagar o no va pagar, o si el tema encara està pendent. Per Palma de Mallorca durant bastant temps va córrer de boca en boca una frase amb acudit només per a iniciats: «¡Que viene el moro cabreado y quiere cobrar!».

Tampoc no se sap on van poder anar a parar els 100 milions de dòlars gestionats per Prado. Fou una època en què els negocis especulatius eren el súmmum, l’edat daurada del «clan de la ’beautiful’», quan els més llestos del PSOE van posar les bases de la cultura del pelotazo, amb Miguel Boyer com a ministre d’Economia i Hisenda i Mariano Rubio com a governador del Banc d’Espanya. I en aquella època, a les que anomenaven «cenas de amor» el rei hi solia acudir com a invitat de luxe. Al voltant del monarca s’hi asseien Antonio Garrigues Walker, Claudio Boada, Plácido Arango, José Antonio Ruiz de Alda, Mariano Rubio, José María Entrecanales, Manolo de la Concha, José Maria Echevarría, Carlos Bustelo, Rafael Pino, Carlos Solchaga, Juan Tomás de Salas i uns quants més.

Com es deu recordar, durant l’escàndol de la trama Ibercorp va acabar sortint a llum una llista trucada de beneficiaris per la venda d’accions de Sistemas Financieros, en què figuraven molts dels assistents a aquells sopars, com Mariano Rubio, Miguel Boyer i Leopoldo Calvo Sotelo, entre altres. I, també, la infanta Pilar de Borbó, germana del rei, i un tal «Arias y Rey», que va resultar que era Miguel Arias Molino, l’amo del restaurant Las Cuatro Estaciones. Mai no es van trobar proves que el rei, personalment, tingués més implicacions en la trama de Manuel de la Concha.

NEGOCIS IMMOBILIARIS

Per acabar, cal destacar un sector d’activitat econòmica en què ja havien fet els primers passos Alfons XIII i Don Joan, el comte de Barcelona, aprofitant els regals que els feien els súbdits: el sector immobiliari.

El rei tenia bons contactes al mundillo de la construcció, des dels temps de Camilo Mira i la seva urbanització de Las Lomas. Un altre bon amic seu era Joaquín Vázquez Alonso, el constructor que va remodelar al seu dia el palau de La Zarzuela, al seu torn va emprendre diverses obres en el de La Moncloa i també s’encarregà de construir la finca Los Carrizos, de Mario Conde. Joaquín Vázquez era, a més, soci de Borja Prado Eulate (fill de Prado) i Jaime Cardenal Pombo (el copropietari, amb Miguel Añas, de Las Cuatro Estaciones) a Spengler SA. Aquesta petita immobiliària va aconseguir que li adjudiquessin per les bones la remodelació de totes les façanes de les sucursals de Banesto (un negoci de 1.058 milions), en els millors temps de l’amistat entre Mario Conde i el rei. Luis Roldán també li va adjudicar la construcció de dues casernes de la Guàrdia Civil.

A la dècada dels noranta, l’Ajuntament de Monachil (Granada), per un acord en ple, va reservar a l’estació d’esquí de Sierra Nevada una parcel·la de l’empresa pública Promonevada, de 1.113 metres quadrats, per construir una residència per a don Joan Carles. Com tants altres municipis que abans havien provat sort amb Alfons XIII, volien que la presència del monarca servís per atreure el turisme. El rei no va dir que no i agraït acceptà l’obsequi per escrit. Però en una estranya operació, Promonevada va acabar venent la parcel·la a la societat Pequeños Hoteles de Montaña, per una quantitat ridícula, 60 milions, i en lloc de la residència reial s’hi va construir l’Hotel Lodge. L’operació va ser avalada per la societat Daude, de Miguel Arias Molino. Pequeños Hoteles de Montaña, creada amb aquesta finalitat el 1992, era propietat de Vázquez Alonso i Cardenal Pombo. Miguel Arias Molino també hi tenia unes quantes accions.

Un altre dels negocis immobiliaris relacionats amb el rei va ser el de Castillo de los Gracianos, un projecte urbanístic faraònic a Jerez de la Frontera, ideat per Manuel Prado per aprofitar el que seria el boom al sud de l’Expo 92. Prado va comprar la finca a través de la seva empresa Trebolquivir a la família Calle Vergara, i l’alcalde de Jerez, Pedro Pacheco, li va donar totes les facilitats. A començaments de 1990 en va fer soci Javier De la Rosa, amb qui va signar un acord a través de Prima Inmobiliaria. A les 200 hectàrees de terreny; Prado hi volia construir xalets, un hotel i fins un camp de golf de 28 forats, en una zona castigada per la sequera. El desastre es veia venir i, en efecte, el negoci va acabar resultant ruïnós.

Després de la guerra del Golf, el 1992, els deutes de Prima Inmobiliaria (que formava part de l’imperi de KIO) eren de més de 45.000 milions. Aquí van començar els problemes entre Prado i De la Rosa, que van acabar com el rosari de l’aurora amb el contenciós del grup KIO. Conde va acabar facilitant-li un crèdit de Banesto de 3.500 milions per solucionar els problemes de Castillo de los Gracianos, que no van solucionar res, ja que, pel que sembla, els milions van anar a parar a una altra banda. Al final, davant la ruïna del projecte, la propietat va acabar a les mans de Banesto, que va vendre el complex a la societat belga que l’explota actualment.