Capítol 6. UNA BODA I QUATRE FILLS

Bodes «reals» i irreals

Les bodes a les famílies reials sempre representen un problema, i més en el cas dels Borbó, per allò de les malalties congènites de les quals poden ser portadors alguns membres encara que no les pateixin personalment, com l’hemofília. Sovint, pel que fa especialment a les representants femenines de l’estirp, han hagut de renunciar a la pretensió de casar se amb persones de sang reial, que no només es l’ideal sinó un requisit imprescindible per poder mantenir-se en la llista dels hereus al tron, encara que sigui en segon, tercer, quart o cinquè lloc, després del primogènit baró o altres d’escollits per designi gairebé diví.

La germana gran de l’actual rei Joan Carles, Pilar, sumava a tots els inconvenients borbònics naturals el de tenir mal caràcter, ser poc agraciada físicament i, a més, malgirbada fins al punt que, arribat el moment en què el seu pare ja estava preocupat per si es casaria, l’obligà a comprar un pintallavis i els hi va pintar ell mateix.

L’exreina Victòria Eugènia, l’àvia de la jove, des de Lausana no desistia del seu interès per casar-la a costa del que fos. Com que Pilar no aconseguia trobar parella per si mateixa entre tant aristòcrata exiliat a Estoril, Victòria Eugènia va pensar en Balduí de Bèlgica, que també duia la seva creu per com tenia de pesarós el caràcter i per l’absència total de bellesa, tot i que era, això sí, rei coronar. Preparà amb molta cura la trobada entre tots dos i, com que en aquella època era costum que les infantes viatgessin amb una dama de companyia, li va donar instruccions perquè s’emportés «la menys vistosa» de les seves amigues. Seguint aquests consells, el pitjor que va poder trobar va ser Fabiola de Mora, tan poqueta cosa ella darrere d’aquelles ulleres gruixudes de pasta negra. No obstant això, la tragicomèdia planava de nou sobre els Borbó. D’aquell viatge juntes a la Cort de Brussel·les va néixer la història d’amor entre Balduí i Fabiola, que tantes pàgines de la premsa rosa va ocupar al seu dia i, com sap tothom, va acabar en boda. Era clar que eren l’un per l’altre i el destí s’havia encarregat d’unir-los. Pilar va aconseguir casar-se uns quants anys més tard, el 1967, tot i que no ho va fer amb un aristòcrata. L’elecció va recaure en Luis Gómez-Acebo, advocat que treballava com a secretari general de la companyia de ciment Asland. I seguint la línia d’humilitat que caracteritzava els Borbó, la boda va congregar més de 20.000 persones curioses a les portes de l’església, tot i que només s’hi podien considerar convidades 5.000, entre les quals, 200 representants de cases reials. Celebraren el banqueta l’Hotel Estoril Sol i l’aperitiu l’amenitzà l’estudiantina de València.

L’altra germana de Joan Carles, la infanta Margarida, cega de naixement i de caràcter una mica «ingenu» i peculiar, encara ho va tenir més difícil. Li agradava perdre’s sola pels voltants d’Estoril, anar a la tira de Carcavelos i regatejar amb els gitanos per comprar calçotets al seu germà un costum que encara conserva actualment. Una de les anècdotes de joventut que s’expliquen d’ella és que, quan ja estava en edat de merèixer, en algun moment després de 1961, un dia, mentre prenia un cafè en una terrassa d’Estoril, conegué un americà que, després d’una breu conversa, va demanar la mà de la infanta. Margarida, emocionada, li va explicar a un amic que fugiria amb l’americà als Estats Units i que ni tan sols volia passar per Villa Giralda per no haver de donar explicacions a la família. Quan li va descriure el presumpte novio, li va dir que era un americà molt simpàtic i «un poco…, maricón». Al sopar familiar d’aquell dia mateix, amb l’amic confident com a convidat, Margarida va accedir a explicar-ho als seus pares, i va anunciar molt seriosa: «Mamá, me voy a casar». Al menjador es va fer un silenci espès, però allò no devia agafar massa per sorpresa els comtes de Barcelona. Molt tranquil, encara que fastiguejat de tanta ximpleria, Don Joan, que era un home de caràcter, va dir al seu convidat: «Anda, explícale a Margarita la diferencia entre un hombre y un maricón». Ell l’hi va explicar com va poder, en comprovar sobre la marxa que, en efecte, era tan ingènua que no ho sabia. Naturalment no hi va haver fuga romàntica. Uns quants anys després aconseguiren casar-la amb el doctor Zurita, el 1972, i pel que sembla van ser molt feliços.

El matrimoni de Joan Carles no va resultar més fàcil d’aconseguir que el de les seves germanes. En el seu cas, no es podia renunciar amb tanta facilitat a casar-lo amb algú de sang reial. I tampoc no hi havia massa per escollir.

La primera candidata oficial va ser la princesa Maria Gabriela de Savoia, néta de l’exrei Víctor Manuel i filla d’Humbert, l’aspirant al tron d’Itàlia, que, igual que els Borbó, gaudia de vacances indefinides a Portugal amb tota la seva família. Joan Carles i Gabriela, «Ena» per a les persones més íntimes, es coneixien des que eren nens i no se sap on va començar i on va acabar el seu festeig, ja que habitualment sortien junts amb una colla des de sempre. Tant el comte de Barcelona com l’aspirant Humbert estaven d’acord amb aquell aparellament i, de fet, van estar a punt de formalitzar-lo més d’una vegada, la primera avortada tràgicament per la mort d’Alfons, el 1956. Se sap que ella va anar a visitar Joan Carles mentre era a Espanya i va dinar-hi convidada al palau de Montellano, el 1955. Durant la seva estada a l’Acadèmia Militar de Saragossa, amb 18 i 19 anys, s’escrivien i el príncep fins i tot tenia un retrat seu a la tauleta de nit, fins que un dia el director de l’Acadèmia li va din «¡Alteza, quite esa foto! El Caudillo podría disgustarse en caso de que viniera a hacer una visita a la Academia».

Maria Gabriela, que aleshores tenia 15 o 16 anys, no agradava gaire a Franco, en primer lloc per la separació de fet de Víctor Manuel i la seva esposa, que vivia a Suïssa i tenia fama d’esbojarrada, i per la fama d’homosexual a l’armari del seu pare, Humbert de Savoia. Però, a més i sobretot, no li agradava que el seu príncep es casés amb una princesa sense tron. Volia per a ell una família reial de les de veritat, de les que regnaven. Tot i aquella oposició poc convençuda del dictador, la cosa podria haver reeixit. No se sap gaire bé per què no va acabar de cristal·litzar després de tants anys de relació gairebé oficial. Probablement hi van tenir molt a veure els amors passatgers simultanis del príncep, que eren vox populi, fins i tot en els moments més compromesos i escandalosos, en concret a finals de 1959, any en què precisament la relació amb Gabriela es va refredar definitivament.

Després de Joan Carles, Gabriela va tenir altres xicots. També va sortir amb Nicky Franco, el fill de l’ambaixador i nebot del Caudillo. Però es va acabar casant —i després divorciant— amb Robert Balkany. Actualment viu amb la seva mare a Merlinge, a 20 quilòmetres de Ginebra, i es dedica principalment a la seva gran afició, el joc i els casinos.

Una filla sense pare

De manera simultània al festeig gairebé oficial amb Gabriela de Savoia, Joan Carles mantenia altres relacions menys aristocràtiques i formals. Es va parlar de flirtejos amb una noble madrilenya i d’altres amors fugaços a Saragossa, apadrinats per Trevijano, en una època en què l’únic i veritable amor del príncep era un prototip de cotxe esportiu de luxe de la marca Pegaso. Però, sobretot, es va comentar molt sobre les seves relacions amb la comtessa italiana Olghina de Robiland, a qui havia conegut a Portugal el 1956, pocs mesos després que morís el seu germà Alfons, quan ja li havia passat el disgust i no es perdia ni un sarau. L’amor a primera vista entre Olghina i Joan Carles es va produir en un sopar al restaurant Muxaxo, al costat de la platja del Guincho, organitzat per un grup d’alteses reials: la «festa dels exiliats».

Olghina freqüentava els cercles aristocràtics d’Estoril quan anava a visitar la seva tieta Olga, que tenia un palauet a Sintra. I en aquell sarau va coincidir al costat de Joan Carles, que no va trigar a tirar-li els trastos i treure-la a ballar. Ell tenia 19 anys, i ella, 23. «Me gustas muchísimo, Olghina, te mueves como las olas…», li va dir. I aquella nit mateix aconseguí portar-la a casa amb l’«escarabat» negre que utilitzava per fer desplaçaments curts, després d’haver aparcat una estona en un punt elevat amb vista a l’Atlàntic. Els seients del darrere d’aquell cotxe van ser un punt de trobada habitual durant aquell estiu.

Per a Olghina, Joan Carles era «un iluso un poco tonto», però alt, ros, d’ulls blaus…, i, sobretot, sa, a diferencia de molts dels seus familiars. Tot i la seva joventut, li agradava la «virilitat adulta» que tenia. La Robiland ja havia recorregut mil camins, incloent-hi dos avortaments pel mig. Sabia de la vida. Però és clar que Joan Carles va saber guanyar-se-la. «Le encantaba sorprenderme y dejarme con la boca abierta», recorda. Pel que sembla, que ell fos un príncep hereu va tenir poca veure en el fet que se n’enamorés. De fet, aleshores el considerava un candidat molt distant i improbable a un tron inexistent. I, d’altra banda, mai no tenia diners i, sovint, havia de pagar ella quan sortien a sopar o anaven a un hotel. No va ser una relació clandestina en absolut. Ell anava a buscar-la a casa seva i parlava amb la seva tieta. Però, això sí, tenia la ferma convicció que estava cridat pel destí, «ja jugava a ser rei», i li va deixar clar des del començament que, de casar-se, res. La candidata oficial seguia sent Gabriela de Savoia. Olghina era…, una altra cosa, més carnal. A les cartes que li enviava li deia: «Te quiero más que a nadie ahora mismo, pero comprendo y, además es mi obligación, que no puedo casarme contigo y por eso tengo que pensar en otra. Y la única que he visto, por el momento, que me atrae, física, moral, por todo, muchísimo, es Gabriela» (maig de 1957). Ella creia, i va discutir el tema amb ell, que podia competir amb Gabriela pel que fa a genealogia.

Però ell no ho veia així, ni, per descomptat, els seus pares. No va ser considerada mai un partit a l’altura. I, a més, era una llibertina: «Me gusta dar todo lo que tengo, y como sólo me tengo a mí misma… Puede que en mi caso la generosidad no sea una virtud», deia d’ella mateixa. Tota la seva vida va estar lligada a escàndols i els seus propis pares li van girar l’esquena.

De totes maneres, acceptant les condicions que se’ls imposaven, van tenir una relació llarga, si bé intermitent, de més de tres anys. I ell va escriure moltes cartes, en una estranya barreja de francès, anglès, italià i, sobretot, espanyol, a l’«Olghina de mi alma, de mi cuerpo y de mi corazón». Hi intercalava lletres de les seves ranxeres favorites, a falta de millors poemes per omplir el paper, perquè mai no va ser un amant de la bona literatura. Però, com era obligat, també hi va incloure alguns paràgrafs gloriosos de creació pròpia, que va brindar a la història (ja que les cartes es van fer públiques a finals dels anys vuitanta): «Esta noche en mi cama he pensado que estaba besándote, pero me he dado cuenta de que no eras tú, sino una simple almohada, arrugada y con mal olor (de verdad desagradable), pero así es la vida. La pasamos soñando una cosa mientras Dios decide otra» (1 de març de 1957).

Tan llibertí com Olghina —encara que més protegit de la maldiença popular—, Joan Carles, a més de mantenir la relació semioficial amb la de Savoia i l’aventura off the record amb la Robiland, alhora tenia altres flirtejos. En concret, un de molt sonat amb una bailarina brasilera a qui havia conegut quan estava embarcat al Juan Sebastián Elcano. A aquesta també li va escriure desenes de cartes apassionades. Perquè arribessin més ràpid, les hi enviava mitjançant la representació diplomàtica espanyola a Rio de Janeiro. Però no en va rebre resposta mal, malgrat les «simpaties» que li havia mostrat ella. Franco en aquella època el va cridar un dia per ordenar-li un «¡basta ya de aventuras!» contundent, i recomanar-li que anés buscant novia aristocràtica d’una vegada. I li va posar a sobre la taula totes les cartes que havia enviat a la brasilera i que l’ambaixador del Brasil, lacai fidel, havia interceptat només per als seus ulls (els del dictador).

Amb Olghina, s’hi va continuar trobant, lluny d’Estoril. El 1957, en una escala d’Elcano, es van veure a Portofino i van passar uns quants dies feliços junts. Després, més vegades, al llarg de 1958, sense que al príncep li importés gens l’últim enrenou provocat per la Robiland, el del Rugantino, pel qual Olghina fins i tot havia patit un procés judicial i va ser estigmatitzada per l’alta societat. Tot havia estat perquè la seva festa d’aniversari, el novembre de 1958, en un club nocturn del Trastevere, havia acabat amb l’striptease integral d’una ballarina turca, un instant captat per un paparazzi que va escandalitzar la bona societat en aquella Itàlia de la dolce vita.

I van continuar així fins que la relació va entrar en una zona fosca el 1959, amb cartes cada vegada més distanciades i fredes. Instal·lada a Itàlia, Olghina aleshores treballava com a periodista, fent crònica social i entrevistes a personatges famosos per a Lo Spechio, un diari feixista; i com a actriu ocasional quan queia alguna cosa. Precisament tenia un paper en una obreta teatral (per al qual l’havien contractat, més que per les seves dots interpretatives, perquè el seu nom atreia el públic), quan es va adonar que estava embarassada per tercera vegada.

Aquest cop es va negar a avortar. Tenia perfectament clar qui era el pare i va voler tenir el fill tant sí com no, malgrat la mala situació econòmica en què es trobava. Marxà de Roma per donar a llum discretament. Paola de Robiland va néixer a finals d’aquell any prop de París. Olghina no li va dir res aleshores al seu estimat Joan Carles. Però sí que ho va fer l’agost de 1960, gairebé un any després, quan se’l va trobar al Club 84, acompanyat de Clemente Lecquio (el pare del famós Dado Lecquio). Després de deslliurar-se de l’acompanyant, se n’anaren junts a la pensió Paisiello i, just l’endemà de bon matí, Joan Carles li va confessar que estava promès amb Sofia de Grècia. Fins i tot va tenir el mal gust d’ensenyar-li l’anell que li havia comprat. Fou aleshores que Olghina el va posar al corrent respecte a Paola. Se sap molt poc de com va acabar aquella conversa, tret que ell va escoltar «amb distanciament borbònic» i digué poca cosa; i que Olghina va haver de pagar l’habitació i el taxi, raó per la qual es va justificar que més tard Joan Carles li enviés un xec, firmat per ell mateix, per una suma indeterminada de diners.

Públicament, Olghina ha donar versions contradictòries sobre la identitat del pare de la seva filla Paola. Per exemple, en la versió espanyola de les seves memòries, publicades per Grijalbo el 1993, va desmentir categòricament que el pare fos «un home alt». Als seus pares no els va dir ni tan sols que havia estat mare fins que ho van descobrir pel seu compte tres anys després. A més, pretenia que es conformessin amb el romanço que el pare de la nena havia mort. Però no s’ho va empassar ningú. El 17 d’agost de 1961, el pare d’Olghina, el comte Carlo Nicolis di Robiland, li va escriure una carta en que li demanava explicacions satisfactòries, ja que la seva mare s’havia assabentat de la veritat que tot Roma comentava" el pare de la nena no havia mort, sinó que, ben al contrari, tenia pensat casar-se amb una altra dona properament. En aquest paràgraf de la carta (que va publicar uns quants anys més tard la premsa italiana), hi havia una anotació al marge en que posava: «con SAR Sofía de Grecia» (i les dates coincideixen, perquè Joan Carles i Sofia es van casar el febrer de 1962). Per la seva banda, Carolina de Kent, la seva mare, la va anar a veure personalment i van tenir una disputa en que acaba dient-li textualment: «Jo sé qui és el pare d’aquesta nena. No continuaré dient que està mort. Es el príncep Joan Carles d’Espanya. Un dia ell ho sabrà i també ho sabrà Paola. Perquè ella té dret a tenir un pare. I jo faré que això passi». D’aquesta manera va comentar una batussa familiar que va acabar als jutjats, després de molts anys en que els pares d’Olghina sempre l’havien ignorat, absolutament despreocupats pels problemes, econòmics o d’una altra mena, que pogués parir. Ara, sorprenentment, passaven a interessar-se moltíssim per la seva néta. A les tertúlies es comentava que tot plegat responia a una generositat ben calculada, ja que la nena en qüestió «podría convertirse en la gallina de los huevos de oro». Els pares d’Olghina, avis de Paola, iniciaren un procés judicial per aconseguir la custòdia de la nena, que van guanyar sense dificultat a començaments de 1962, amb l’argument que Olghina estava en la indigència i no la podia atendre.

L’examant del príncep es va ensorrar. Se sentia humiliada, desesperançada, i va trencar definitivament les relacions amb els seus pares, ell alcoholitzat i ella manipuladora. En aquests mesos de depressió profunda, el febrer i el març de 1962, en què van coincidir la pèrdua de la seva filla i la boda de Joan Carles i Sofia, va escriure un diari per desfogar-se. Joan Carles hi figura com el verdader protagonista d’una manera molt significativa, reapareixent una vegada i una altra en al·lusions constants, tot i que ja no es veien ni mantenien correspondència. El 28 de febrer de 1962 va escriure que la seva tieta Olga, «per esnobisme invers al de la meva mare», estava aterrida amb la idea que Olghina es pogués presentar amb la nena a Estoril, cosa que provocaria una tensió límit amb els Borbó. També va escriure: «He sabut que Joan Carles s’ha declarat escandalitzat (amb els cosins Torlonia) per la meva maternitat clandestina, ¡¡¿Precisament ell??!! ¡És el súmmum! Sovint em pregunto per què em faig l’heroïna i cobreixo les espatlles dels vils». «¡Si sabessis quant em deus!», escrivia el 3 de març encara referint-se a ell. Paola de Robiland avui viu a Nova York. És professora de la Universitat de Colúmbia, no vol saber res de la seva mare ni, de bon tros, de la premsa rosa grega.

L’alternativa grega

Per entendre com Joan Carles es va arribar a comprometre amb Sofia de Gracia, cal retrocedir en el temps necessàriament. Ja s’ha dit que el 1954 es van veure per primera vegada, en un creuer de l’Agamenón, un d’aquells viatges per les illes gregues que organitzava la reina Frederica de Grècia per promocionar el turisme i, de passada, facilitar les relacions entre les persones de sang blava de tot el món. Però no hi va haver res. En aquella ocasió Gabriela acompanyava el príncep. Joan Carles i Sofia no es van tornar a veure fins quatre anys després, el 1958, aquest cop al castell alemany d’Althausen, amb motiu del casament d’una filla dels ducs de Württemberg. El general Armada va ser testimoni d’aquella trobada: «En ese baile fue donde conocí a la princesa Sofía. Estaba monísima. El príncipe me la presentó y confieso que, mientras bailaban, me pareció que hacían una pareja colosal». Però aquesta vegada tampoc no hi va haver res especial entre ells.

Precisament aquell any Sofia estava molt concentrada en Harald de Noruega, hereu al tron d’aquell país. Es van estar publicant coses sobre el seu presumpte festeig durant dos anys. Però tot es va esfondrar quan es va fer pública la quantitat fixada per al dot de Sofia. El rei Pau per a l’ocasió havia demanat 50 milions de francs antics, però només n’hi concediren 25. Va córrer el rumor que a la família reial noruega la xifra li va semblar massa exigua. Hi va haver negociacions. La reina Frederica estava disposada a concedir de manera anticipada la seva herència personal en favor de Sofia per fer incrementar la suma. Però la cosa no va prosperar. Entre altres raons, d’aquelles que la raó no entén, perquè Harald es volia casar amb Sonia Haraldsen, que no era de sang reial. I ho va aconseguir sis anys més tard. Sofia es va quedar desconsolada.

Els futurs reis d’Espanya van tornar a coincidir el 1960, al mateix castell, també per a un casament (el de la princesa Diana de França amb l’hereu del ducat de Württemberg, en aquest cas). Però la parella de ball de Joan Carles seguia sent Gabriela de Savoia. I, a banda de Gabriela, en aquella època ja era públic que s’entretenia amb La Chunga, una balladora espanyola, tot i que només era la favorita de les seves passions. N’hi havia més, incloent-hi Olghina, amb qui encara mantenia algun vis-a-vis ocasional.

Després de tant desencontre amb la princesa grega, no obstant això, al cap de molt poc temps, el maig d’aquell any mateix, va sorgir un enamorament sobtat per art de màgia. Per aquelles dates els Borbó van viatjar a Nàpols per assistir a la Setmana de Vela dels Jocs Olímpics de Roma, des de Cascais a bord del Saltillo amb uns amics (per cert, incloent-hi l’omnipresent Gabriela). S’allotjaren al mateix hotel on hi havia els reis de Grècia i família, i allà —sí, va haver de ser just allà— cupido finalment va aconseguir fer diana.

Ningú no se’n va adonar, però quan tornava a Estoril, Joan Carles li va confessar a un amic (Bernardo Alonso, Maná) que s’havia fet nuvi de Sofia, i li va mostrar un portacigarrets que li havia regalat ella. Si l’hi explicava, era perquè volia un favor: que l’acompanyés a dir-ho al seu pare. Tenia motius per pensar que seria una bona notícia, però no s’atrevia a anar-hi sol. En aquells moments, les relacions entre El Pardo i Estoril eren més tenses que mai i, de retruc, també entre pare i fill. Després del que li havia passat a Alfons, Joan Carles es dedicava a jugar la carta dels franquistes que es volien saltar Don Joan com a hereu legítim, i allò, diguem-ne, no feia gaire content el seu pare.

Maná i Joan Carles van anar a veure l’emprenyat Don Joan al seu despatx, i Joan Carles, com qui deixa anar una bomba de conseqüències Imprevisibles, li va dir: «Vengo para darte una noticia. Papá, ¿sabes que en la Olimpiada de Italia me he hecho novio de Sofía de Grecia?». Don Joan es va aixecar i el va abraçar. Estava content, molt content. I Joan Carles va respirar alleujat. La satisfacció del comte de Barcelona no era tant perquè Gabriela no li agradés, que li agradava, ni per com li encantava Sofia… que tampoc no era el cas. Més aviat venia perquè de seguida va endevinar que a Franco la notícia li sentiria com una puntada de peu al fetge. Precisament un any abans el Caudillo havia rebutjat taxativament les filles dels reis de Gracia com a candidates, en una conversa amb un dels tutors del príncep, pel fet que eren de religió ortodoxa, i el seu pare, «un masón», L’anunci del festeig era tot un regal que Don Joan podria utilitzar com volgués per refermar-se enfront de Franco. Joan Carles acabava d’inaugurar, potser inconscientment, l’etapa més difícil de les seves relacions amb el dictador, que dura aproximadament dos anys.

Malgrat que sabia la importància que el Caudillo donava a l’elecció d’una companya adequada, Don Joan el va mantenir al marge del festeig, i només li va comunicar la notícia per radio, quan era a l’Azor. El Caudillo es va quedar en blanc un parell de minuts, fins que va recuperar la parla, de la qual cosa Don Joan va gaudir enormement. I també, imaginant la seva emprenyada, quan el 13 de setembre va decidir anunciar oficialment el compromís, sense consultar-ho abans, a Lausana, a casa de la reina Victòria Eugènia. Poc temps abans, els feliços nuvis s’havien presentat públicament com a parella, quan van coincidir a Londres a la boda del duc de Kent.

Però Don Joan no va voler fer enfadar massa Franco, sobretot després del «Contuberni de Munic», i aprofita l’avinentesa de convidar-lo oficialment a la boda per oferir-li el Toisó d’Or. El dictador estava tan disgustat que, a banda de la condecoració famosa, també va declinar la invitació a la boda, fins i tot quan el mateix Joan Carles el visita el març de 1962 per demanar-l’hi personalment.

Els problemes amb el Vaticà per solucionar el conflicte religiós entre la parella van ser tota una complicació que va trigar mesos a resoldre’s. Però el gener de 1962, quan la reina Frederica va viatjar a Portugal amb les seves dues filles, Sofia i Irene, perquè es reunissin les dues famílies i poguessin organitzar una boda que es preveia tan difícil, no van dubtar de celebrar-ho sense estar-se de res. Ho festejaren tant que diversos restaurants de la zona avui encara es disputen l’honor d’haver estat el local en què va tenir lloc la petició de mà. Coses d’hostalers, d’altra banda encantats que els Borbó decidissin fer de cada àpat una festa, i repartir un tros de pastís a cada un d’ells.

Això sí, novament hi va haver problemes amb el tema del dot, tot i que els pretendents espanyols no estaven realment en condicions de demanar massa. La reina Frederica i el rei Pau van demanar un augment al Parlament i, davant del perill que s’espatllés una altra boda i la princesa se’ls quedés soltera, el Parlament es va fer pregar, però al final va aprovar la concessió d’una quantitat una mica superior a la que havia autoritzat per al frustrat compromís amb Harald. Al canvi, eren aproximadament 20 milions de pessetes de 1962, una quantitat que a l’esquerra grega li va semblar excessiva i que els Borbó no protestaren.

El 14 de maig de 1962 es van casar, a Atenes, Joan Carles i Sofia de Gracia, els prínceps d’Astúries, títol que els identificava com a successors d’un suposat rei: Don Joan. Finalment, Franco no hi va assistir, però hi envià l’ambaixador a Gracia, Juan Ignacio Luca de Tena i, en representació seva, el ministre de Marina, l’almirall Abárzuza, al front del vaixell insígnia de l’esquadra espanyola, el creuer Canarias.

També va rebre una autorització per assistir-hi Alfonso Armada, que s’havia convertit en servidor inseparable del príncep. El testimoni del nuvi va ser Alfons de Borbó i Dampierre, el seu presumible competidor per la Corona. Joan Carles preferia tenir-lo a prop i fer-lo objecte de deferències.

Sempre s’han queixat molt del fet que no tenien diners ni per pagar la lluna de mel, però el cert és que van estar cinc mesos de viatge, visitant «cases d’amics». Va començar en aigües gregues, a bord del iot que l’armador Niarchos els havia deixat. Després, van tenir la deferència de passar-se per Madrid a visitar el Caudillo, per a la qual cosa els van posar a disposició un avió de les Forces Armades. La trobada va ser breu. Van dinar a El Pardo i el dia següent van continuar el viatge de nuvis. Però, per culpa d’aquella visita, que no agradà gens a Don Joan, van cessar el duc de Frías com a cap de la Casa del Príncep.

Les següents parades van ser Roma i el Vaticà, on van ser rebuts pel papa Joan XXIII. Després, Mònaco, on visitaren els prínceps Grace i Rainier; Jordània, per veure el seu amic el rei Hussein; el Japó, on van saludar l’emperador Hiro Hito; Tailàndia; l’Índia; i, finalment, com a fi de festa, els Estats Units, país en què les principals atraccions van ser la visita al president Kennedy a Washington, i l’excursió a Hollywood, a veure de prop i saludar els famosos de moda.

Quan van tornar, devien estar esgotats, però encara van haver de continuar la diàspora durant un temps. Primer van tenir muntada una casa a Gracia. Després, s’instal·laren a Estoril, en una vil·la propietat de Ramón Padilla, la Carpe Diem. Però la destinació definitiva va ser La Zarzuela, a Madrid. Don Joan no volia que tornés a Espanya, més que pel fet de ser a prop, per una qüestió política. Però com que tenir-lo a la vora tampoc no li servia de res i el príncep no suportava bé la vida monòtona i avorrida d’Estoril, en una casa petita i deixada, Don Joan va cedir. Ja no era temps de sol·licitar entrevistes amb el dictador. Aquest cop es va conformar d’escriure-li una carta senzilla, datada el 8 de febrer de 1963, en què continuava la línia d’ensabonar-lo que ja havia iniciat amb la carta del Toisó: «[…] No ha pasado por mi imaginación suspender la presencia del Príncipe de Asturias en España y, mucho menos, por una decisión mía».

Aquell mes de febrer mateix van tornar a Madrid i s’instal·laren al palau de La Zarzuela, molt a propet d’El Pardo. Les relacions amb Franco s’havien espatllat molt des de la boda, meitat i meitat entre el ritu religiós i el catòlic, cosa que no podia ser ben vista per algú a qui agradava passejar-se sota pal·li a la mínima ocasió. Però a poc a poc van anar recuperant el bon to, gràcies a la pressió dels homes de l’Opus, que sempre van saber anteposar el que realment importava a les seves conviccions d’integrisme catòlic. I en gran manera també als esforços de Sofia, que sabia molt bé per què era a Espanya i va fer tot el possible per anar-se guanyant el dictador. No li van faltar ocasions per demostrar que era una «professional» ben capacitada, educada per fer qualsevol sacrifici per una raó d’Estat, encara que fos empassant-se la saliva per un marit que se n’aniria de gresca a la mínima ocasió.

En substitució del malparat duc de Frías, es va encarregar de la direcció de la Casa del Príncep al duc d’Alburquerque, encara que sempre realitzava totes les seves funcions, extraoficialment, Nicolás Cotoner, el marquès de Mondéjar, que va ocupar formalment el seu lloc a partir de 1964. Gairebé alhora, el mateix príncep reclamava a Alfonso Armada per al càrrec de secretari. Tots dos, Mondéjar i Armada, formaven un equip de militars molt propers afectivament al príncep des dels temps del palau de Montellano, quan Joan Carles preparava el seu ingrés a l’Acadèmia Militar de Saragossa. Mondéjar havia estat el seu professor d’equitació i s’havia anat convertint, a falta d’un de millor, en un autèntic pare, a qui tots els dies, quan s’incorporava a treballar amb ell, abans que res li feia un petó. Armada amb el temps va arribar a ser un dels millors amics de Sofia, amb qui l’afinitat ideològica i de caràcter es va manifestar des del començament. A Franco li semblaven bé tots dos, perquè eren bons franquistes. I a Don Joan, també, perquè, a més, eren monàrquics. Una combinació gens infreqüent en aquell ambient. De manera que tots dos van donar suport als nomenaments.

Al llarg de la dècada dels seixanta, el príncep visitava Franco una vegada al mes com a mitjana, una o dues hores cada cop. I, d’altra banda, Franco estava ben informat de tot el que succeïa a La Zarzuela a través del personal de la casa, molt especialment d’Alfonso Armada, que no li amagava cap gestió ni cap visita.

Però tot i que aparentment tot anava pel bon camí, de la parella reial mai no es va poder dir allò que van ser feliços i van menjar anissos. No feia ni un any que eren casats que a Atenes —mai a Espanya, naturalment— la premsa va comentar a dir que no es duien bé i que era molt més que probable que se separessin. Els rumors fins i tot van arribar al Parlament grec, on el diputat Elias Bredimas va voler saber què passaria amb el dot de la princesa si es trencava el matrimoni.

Dues filles i un hereu

Com les bodes, els fills de la reialesa són una qüestió d’Estat. I potser per això la primera persona a qui els prínceps anunciaren el primer embaràs de Sofia va ser Laureano López Rodó. La infanta Helena va néixer el 20 de desembre de 1963 a la clínica privada Nuestra Señora de Loreto, tan allunyada com era possible de la Seguretat Social. Però malgrat l’enorme expectació que havia despertat l’esdeveniment, més en el cercle polític que en el familiar, tot l’entusiasme es va esfondrar de sobte. No solament pel fet que fos una nena. La nouvinguda difícilment podria ser considerada hereva alguna vegada, amb llei sàlica o sense. Tot i així, hi va haver celebracions. I per al bateig, el 23 de desembre, fins i tot van venir d’Estoril els comtes de Barcelona, per bé que no els deixaren entrar a Madrid i s’allotjaren a Algete, a la finca El Soto, del duc d’Alburquerque.

Quan va tenir lloc el segon embaràs, els cercles polítics dels tecnòcrates de l’Opus ja estaven escarmentats i, en general, el tema tingué un tractament molt menys entusiasta i més discreta la premsa, per si de cas. A penes hi ha informació sobre el naixement de la segona infanta, Cristina, que sempre ha passat bastant desapercebuda, cosa que segur que ha agraït. Aquesta sí que va néixer sana, però es tractava d’una altra nena, per la qual cosa l’esdeveniment tampoc no era per tirar massa coets.

Quan va arribar el tercer embaràs, els prínceps ja estaven sincerament preocupats. Ella temia que, per les dificultats que havia tingut en parts anteriors, no pogués tenir més fills. Per acabar-ho d’adobar, el període de gestació va estar envoltat de notícies tan dolentes per a ells com la pèrdua del tron del seu germà Constatí de Grècia, que va haver de fugir amb el que duia posat a Roma, on Joan Carles va tenir el detall d’enviar-li una mica de roba seva per anar tirant. La qüestió de la successió estava més complicada del que ningú hauria pogut preveure. No solament haurien hagut de fer possible que una dona pogués heretar el tron. A banda d’això, calia saltar-se la primera de les filles. Massa complex per a uns pretendents tan dubtosos ja per si mateixos. Però per a la seva tranquil·litat, el 1968 finalment va néixer un nen, un petit príncep.

El bateig, el 7 de febrer, va ser tot un esdeveniment social que va requerir no només la presencia dels avis, sinó també la de l’exreina Victòria Eugènia, rebuda a Madrid en olor de multituds. Tornava després d’haver sortit precipitadament el 15 d’abril de 1931, per retrobar-se amb un poble que la primera vegada, el dia que es va casar amb Alfons XIII, l’havia rebut amb un ram de flors explosiu, brindat per Mateo Morral des d’un balcó del Carrer Major. Però des d’aleshores havien passat moltes coses, molts morts, i una pel·lícula, Dónde vas Alfonso XII, producte de la propaganda monàrquica per a les masses que havia commogut el populatxo, convencent-lo que Victòria Eugènia, tot i que no sortia a la pel·li, com a personatge d’aquell univers, havia de ser una cosa així com la «Sissí emperadriu» espanyola. La Policia va calcular que l’havien sortit a rebre 150.000 persones. Don Joan també va notar l’afecte de les masses franquistes en cada un dels moviments que feia, en especial quan va visitar el Valle de los Caídos i es va aturar davant la tomba de José Antonio Primo de Rivera. Però sota pal·li a l’església només hi va entrar Franco.

Els fills de Joan Carles durien com a segon cognom, per part de la mare, «i de Grècia», a falta d’un de millor. La futura reina no tenia cognom. El qui l’hi va voler buscar va arribar a la conclusió que s’havia de correspondre amb la dinastia danesa, de la qual procedia la família reial grega, per la qual cosa Sofia s’anomenaria una cosa així com Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg. Però el mateix Ministeri danès de Justícia va emetre un comunicat en què declarava que no podien usar aquell nom. Així, doncs, «i de Grècia» va ser l’equivalent a «de Dios» a Espanya per a alguns casos.