Capítol 13. EL REI DELS SOCIALISTES

Encantat amb els dirigents del PSOE

Quan el 1982 el PSOE va accedir al poder, va començar una etapa de gran prosperitat per a la monarquia. El president Felipe González, sobretot els tres primers anys de mandat, va arribar a tenir una íntima amistat amb Joan Carles, fascinat per la seva gràcia andalusa. Tot i que van institucionalitzar despatxar tots els dimarts, parlaven per telèfon i canviaven o ampliaven les seves trobades moltes vegades. Sovint els dos matrimonis sortien a sopar junts i després velen pel·lícules a La Zarzuela fins a la matinada. Al final, Felipe es passava per La Zarzuela quan volia, sense avisar. El president es desvivia per atendre els desitjos del rei, amb un plantejament governamental que es podria resumir en la recomanació següent: «Señor, no se preocupe, nosotros nos ocupamos de todo: diviértase Vuestra Majestad». I Joan Carles estava encantat amb els socialistes, capaços d’arribar fins a la frivolitat o el malbaratament per proporcionar-li qualsevol capritx: avions, helicòpters, vaixells, automòbils, la pràctica dels esports més cars, viatges als llocs de moda internacional, i, sobretot, vacances, moltes vacances. El dia del seu sant se celebraven grans saraus als jardins del Campo del Moro, amb més de 4.000 invitats de la beautiful people, aquesta nova casta social d’«isabelitas preysler» i ministres del nou Règim que havien anat a més, ben nodrida per la mamella del PSOE.

En el terreny estrictament polític, a penes hi va haver desavinences. Potser l’única situació crítica entre el rei i Felipe González va derivar de les declaracions que Joan Carles va fer a Jim Hoagalnd, del Washington Post, el 1986, com a avançament del viatge oficial que havia de fer als Estats Units. El cap de l’Estat discrepava de com el Govern espanyol portava les negociacions per desmantellar les bases militars nord-americanes i s’alineava sense reserves en el dispositiu de defensa de Washington. Donava la impressió que el rei enviava missatges al president a través de la premsa nord-americana, cosa que no era correcta en absolut. Més aviat es tractava que els nord-americans enviaven el missatge a través del monarca al Govern socialista, i aquests ho van captar immediatament. Les friccions entre la Casa Reial i La Moncloa no van arribar més enllà.

En general, hi havia una sintonia perfecta entre ells, fins al punt que el maig de 1983, en el transcurs d’una visita oficial de Sa Majestat al Brasil, aquest va pronunciar un discurs davant les cambres legislatives de la República Federativa pràcticament idèntic a un article que havia publicat Felipe González a Le Monde Diplomatique, en l’edició en llengua espanyola per a Iberoamèrica, el mateix mes. La xerrada del rei, que tractava sobre els valors democràtics, havia estat unànimement lloada per tota la premsa: «El Rey Juan Carlos explicó como en España, con independencia del partido que gobierne, la proyección americana es uno de los objetivos fundamentales de la política exterior, un compromiso encarnado por la Corona que está reflejado en la Constitución», deia la crònica de Diario 16. No obstant això, no es va trigar a descobrir que s’havien repetit paràgrafs literals de l’article del president González. En total, vuit parts del discurs del rei es corresponien exactament, fins i tot pel que fa als punts suspensius, amb vuit parts de l’article de Felipe, i a la premsa li va faltar temps per criticar-ho. «Bochornoso patinazo», «metedura de pata», «refrito», «desliz», van ser algunes de les expressions amb què es va qualificar el fet. Això sí, apuntant directament cap al Govern. El rei no és criticable de cap de les maneres.

El director general de l’Oficina d’Informació Diplomàtica (OID), Fernando Schwartz, va demanar disculpes públicament. Per la seva banda, Felipe González va lamentar el que havia passat, i l’aleshores ministre d’Afers Estrangers, Fernando Morán, es va irritar. Però a qui va costar el càrrec va ser a Carlos Miranda, llavors director general per a Afers de Llatinoamèrica. La Casa Reial no es va pronunciar.

Segons les explicacions que en aquell moment es van donar a la premsa, és habitual que els discursos dels viatges oficials o adreçats a visitants del rei s’encarreguin al ministeri corresponent. En aquest cas, l’encàrrec havia passat a un funcionari de la Direcció de Llatinoamèrica d’Afers Estrangers. Entre la documentació facilitada hi havia l’esborrany del famós article de Felipe González. Després del funcionari, el discurs havia passat per diverses mans: el director general de Llatinoamèrica (Carlos Miranda), el ministre d’Afers Estrangers (Fernando Morán), Presidencia del Govem, i després, per acabar, per les mans de la Casa Reial, on es va revisar de nou i se’n va polir la redacció (no gaire, pel que sembla). Total, que tot havia estat una cosa així com l’error informàtic d’Ana Rosa Quintana a la novel·la-plagi Sabor a hiel.

Malgrat tot, sembla que a ningú no li va cridar l’atenció el fet que l’article de Felipe González —com es podia deduir fàcilment de l’episodi en què el seu «esborrany» apareixia a les mans d’un funcionari— tampoc no l’hagués escrit ell mateix. Ni es va posar en dubte qui intervenia en la redacció dels discursos institucionals. I si ningú no va dubtar del president, molt menys del rei, que anys després, a la seva biografia autoritzada, signada per José Luis de Vilallonga, seguia mantenint respecte als seus discursos, sense cap mena de vergonya: «El presidente del Gobierno sabe lo que voy a decir (no sería leal por mi parte ocultárselo), pero no sabe en qué términos voy a expresarlo… Las líneas maestras de mis mensajes son siempre obra mía. Luego las discuto aquí, en palacio, con mis colaboradores más íntimos. Después, según el tema que tengo que tratar, hago que me aconsejen juristas, sociólogos, a veces el ministro de Asuntos Exteriores, incluso militares… Pero no hay en España un speech writer (escritor de discursos) como en los Estados Unidos o como en Inglaterra». Tan poca importància donen al que pugui pensar la gent respecte a aquesta qüestió, que Sabino Fernández Campo, el secretari, ni tan sols es va preocupar de «censurar» aquesta part del llibre, cosa que sí que va fer amb altres paràgrafs que ja hem comentat que van desaparèixer a l’edició espanyola (sobretot els que fan referència al 23-F).

Cops que no van ser d’Estat

Al llarg del «regnat» del PSOE, mentre el rei es divertia a Mallorca, a Baquèira, a Suïssa o on fos, la seva valoració en les enquestes registrava els índexs més elevats de popularitat, per sobre del 80%, que creixien de manera imparable. I els únics inconvenients eren els cops que amb «real» graponeria es donava de tant en tant, mentre jugava a algun dels seus jocs favorits, que l’obligaren a passar-se de baixa llargs períodes. Encara que això ningú no ho podria atribuir als socialistes. Abans, el juliol de 1981, ja havia ensopegat amb una porta de vidre quan es dirigia a la piscina de La Zarzuela, i li van haver d’enguixar un braç. Però després van venir molts accidents més, que no pescaven mai el monarca treballant.

El gener de 1983, durant les vacances nadalenques a Gstaad, va tenir un dels accidents més greus. Relliscà amb una placa de gel, cosa que li va produir una fissura a la pelvis. Fou un ensurt important que gairebé li va costar un testicle. Després de ser atès a Suïssa, fou traslladat ràpidament a Madrid. Quan Sabino Fernández Campo, el secretari de la Casa Reial, va anar a rebre’l i el veié postrat a la llitera en què el baixaven de l’avió, pàl·lid, demacrat, despentinat…, vaja, fet un fàstic, no va poder deixar d’exclamar: «Señor, con todo respeto, he de decirle que un rey sólo puede tener ese lamentable aspecto si viene de les cruzadas». La recuperació de don Joan Carles va durar dos mesos, però li va deixar com a seqüela un hematoma intern que origina una fibrosi reactiva («brida fibrótica pelviana periureteral que ejerce presión sobre el uréter izquierdo»), que es va haver d’operar dos anys després. En la intervenció se li va extirpar la fibrosi i una part del testicle esquerre. Els metges aleshores li van recomanar que posés les parts al sol per afavorir la cicatrització, i va ser quan tingué la mala sort que un paparazzi el fotografiés despullat sobre la coberta del iot Fortuna en aigües de Mallorca, com si fos un «naturista», quan només ho feia per prescripció facultativa.

El 1988 es va donar una patacada caçant a Suècia. Quan perseguia esvalotat una peça, una branca li va donar un cop a l’ull a traïció. El desembre de 1989, durant unes vacances a l’estació de Courchevel (els Alps francesos), una altra trompada li va produir contusions i ferides a la cara. El 28 de desembre de 1991, esquiant a Baquèira, va topar una altra vegada, mentre baixava per un pendent molt empinat, i es va enfonsar el disc tibial del genoll dret i el van haver d’intervenir quirúrgicament de nou. Va haver de portar crosses fins al mes d’abril. La Casa Reial, preocupada pel fet que els espanyols poguessin començar a pensar que tants cops no eren una cosa normal, va difondre la versió que l’accident havia estat contra un altre esquiador que va creuar el camí que seguia ell. El misteriós obstacle no va ser identificat mai, encara que les redaccions d’algunes revistes es van omplir d’espontanis que es volien atribuir l’honor.

A les mans del Govern

L’idil-li entre el PSOE i el rei va començar a entrar en una zona fosca quan els escàndols de corrupció que afectaven el Govern començaven a aparèixer a la premsa i van acabar esquitxant la Corona.

En un primer moment, la unió no es va trencar. El 1990, quan l’onada d’escàndols a penes havia començat, la Casa Reial i La Moncloa es van aliar per estirar les orelles a la premsa. Ja havien sortit a la llum, quant al PSOE, els primers episodis de corrupció, especialment els casos de la renovació de la flota d’Iberia i l’assumpte Juan Guerra. I, pel que fa al rei, dos publicacions, el setmanari Tribuna i el diari El Mundo, al mes d’agost havien gosat publicar diversos reportatges crítics sobre els «líos de la corte de Mallorca», amb titulars com «Así se forran los amigos del rey». Al discurs de Nadal d’aquell any el rei va pronunciar les paraules següents: «Si la liberdad de expresión implica por parte de todos capacidad para aceptar las críticas y las opiniones diversas, el derecho a la información veraz exige de los medios de comunicación social la máxima profesionalidad y responsabilidad en el ejercicio de su tarea. Si hay que pedir comprensión ante las críticas a quienes las reciben, es legítimo pedir también mesura y respeto a la verdad a quienes las hacen».

Les seves paraules no van agradar gens a la premsa i es va començar a difondre el rumor que el paràgraf en qüestió havia estat una imposició de La Moncloa. Es va dir que el mateix Felipe González l’havia inclòs de pròpia mà en contra fins i tot de l’aleshores màxim responsable de la política de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo. Curiosament, El País va ser l’únic diari que no es va sumar a les crítiques al missatge nadalenc. Quatre dies després (el 28 de desembre) es va publicar en portada una felicitació del rei per la celebració dels primers 5.000 números del diari, en què deia: «Siempre he estado seguro de que, como Rey, podría contar con ’El País’ en cada ocasión en que la historia reciente lo requería, es decir, cotidianamente, en los momentos más graves y en los más livianos».

Però aquest no va ser el final de la història, ni de bon tros. Uns mesos després, en el transcurs d’un viatge oficial a Granada, el juny de 1991, el rei, evidentment aconsellat per altres persones, es va referir, per primera vegada a la corrupció: «Es lógico que… queráis romper con la desidia y la corrupción que han malogrado tantas cosas en España», va dir en un context en què el cas Guerra estava calentet. I les seves paraules, dites com qui no vol la cosa enmig d’un discurs bastant llarg, van ser destacades per tota la premsa menys, sospitosament, pels telenotícies de Televisió Espanyola. Pel Govern va ser com una puntada al fetge. Alguns fins i tot les qualificaren d’«ingerencias» en afers polítics que no li corresponien.

Malgrat tot, en la complicada etapa política que el PSOE encara havia de passar, al rei també li va tocar patir una mica. Poc després de l’assumpte de Granada, aparegué involucrar ell mateix en un nou rebombori mediàtic, guiat per l’innocent Felipe González, com un petit avís del fet que si queien ells, caurien tots. Fou el 1992. Començà quan el president, «sense voler», li va dir a un periodista que el rei no era a Espanya. Els primers a publicar-ho van ser els d’El País, però després tota la premsa es va adonar que allò era molt irregular, perquè no es tenia constància oficial de la seva absència, i la seva signatura figurava en decrets com si no hagués abandonar l’Estat. Per complicar-ho més, es va acabar filtrant que era de vacances a Suïssa… amb una amant! Fou un escàndol terrible, que va acabar costant-li el cap, en un joc d’intrigues complicadíssim, no a Felipe sinó a Sabino Femández Campo.

Al missatge de Nadal de 1994, el rei va tornar a fer referència al tema de la corrupció, demanant que es corregissin «con firmeza los abusos cometidos». Havia de salvar la cara com fos, després que, a banda de membres importants del PSOE, diversos amics íntims (Miguel Arias, Manuel Prado, el príncep Tchokotua, Pedro Sitges, Mario Conde…) comencessin a passar pels jutjats. Li hauria costat poc deixar-los tirats a tots en nom de la monarquia, per seguir impol·lut ell sol endavant. Però alerta!, que el PSOE de Felipe González no estava disposat a baixar sol a l’infern, cosa que sí que haurien acceptat alguns dels seus íntims, seguint el model del seu fidel Armada, per exemple.

I cal no oblidar que el mateix rei era escoltat pel CESID almenys des de 1990. En aquest sentit, no se sabrà mai fins a quin punt i amb quina mena de secrets el PSOE el tenia a les mans. L’octubre d’aquell any; com es va saber després, el CESID l’havia captat de forma «casual» en el sistema d’escoltes parlant des del cotxe, quan es dirigia a «una cita». «¡Vaya por Dios! A ver… A ver, qué ha dicho éste»…, es va alarmar Manglano quan li van portar la cinta. A partir d’aquest moment, l’activitat va adquirir una gran importància, traspassada a un altre sector, controlat directament per Manglano, perquè «con estos borbones nunca se sabe».

Mentre el rei jugava a esquaix, se n’anava a esquiar als Alps o a les regates de Mallorca, el PSOE s’havia dedicat, durant anys, a través dels serveis secrets, a gravar i arxivar les seves converses privades amb els seus amics (Manuel Prado, Carlos Perdomo, Tchokotua…). Quan es va saber, el 1995, van haver de dimitir el vicepresident del Govern, Narcís Serra el ministre de Defensa, Julián García Vargas; i el cap del CESID, el general Manglano. Però el mal ja estava fet.

Els embolics econòmics es van convertir en moneda de xantatge contra la Corona, utilitzats pels que hi tenien accés. Sobretot quan el PP va arribar al Govern, el rei va haver de deixar de ser permanentment de vacances, per intervenir en diversos assumptes que requerien la seva atenció, en favor del Govern que durant tants anys li havia donat una vida regalada.