APÈNDIX

Vaig escriure aquest apèndix el 1976 per a l’edició escolar de Si això és un home amb la finalitat de respondre a les preguntes que constantment em fan els lectors estudiants. Tanmateix, com que coincideixen àmpliament amb les preguntes que rebo dels lectors adults, m’ha semblat oportú incloure íntegrament les meves respostes també en aquesta edició.

Algú, fa molt de temps, va escriure que els llibres, com els éssers humans, també tenen un destí, imprevisible, diferent d’aquell que es desitjava per a ells i s’esperava d’ells. Aquest llibre també ha tingut un destí estrany. La seva partida de naixement és llunyana: la podeu trobar en una de les seves pàgines, la 147 d’aquesta edició, on es llegeix que «escric allò que no sabria dir a ningú»: era tan forta en nosaltres la necessitat d’explicar, que el llibre el vaig començar a escriure allí, en aquell laboratori alemany ple de gel, de guerra i de mirades indiscretes, tot i que sabia que de cap manera podria conservar aquells apunts gargotejats tan bé com podia que per força havia de llençar de seguida, perquè si me’ls haguessin trobat a sobre m’haurien costat la vida.

Però vaig escriure el llibre així que vaig tornar, en pocs mesos: fins a tal punt aquells records em cremaven per dins. Rebutjat per alguns editors importants, el manuscrit el va acceptar el 1947 una petita editorial, dirigida per Franco Antonicelli: se’n van imprimir 2.500 exemplars, després l’editorial va plegar i el llibre va caure en l’oblit, també perquè, en aquells temps de dura postguerra, la gent no tenia gaires ganes de tornar amb la memòria als anys dolorosos que acabaven de passar. No va tornar a néixer fins al 1958, quan el va reeditar Einaudi, i des de llavors l’interès del públic no ha minvat. Ha estat traduït a sis llengües i adaptat per a la ràdio i el teatre.

Els mestres i els estudiants el van acollir amb un favor que va superar de molt les expectatives de l’editor i meves. Centenars d’estudiants, a totes les regions d’Itàlia, m’han convidat al llarg d’aquests anys a comentar el llibre, per escrit o si era possible personalment: en la mesura que m’ho han permès els meus compromisos, he satisfet totes aquestes demandes, fins al punt que a les meves dues professions n’he afegit de bon grat una tercera, la de presentador i comentarista de mi mateix, o més ben dit, d’aquell llunyà mi mateix que havia viscut l’aventura d’Auschwitz i l’havia explicada. En el curs d’aquestes nombroses trobades amb els meus lectors estudiants he hagut de respondre a moltes preguntes: ingènues o intel·ligents, commogudes o provocadores, superficials o essencials. Em vaig adonar aviat que algunes d’aquestes preguntes es repetien regularment, no faltaven mai: devien provenir, doncs, d’una curiositat motivada i raonada, a la qual, d’alguna manera, el text del llibre no donava una resposta satisfactòria. M’he proposat de respondre a aquestes preguntes aquí.

1.   Al seu llibre no hi ha expressions d’odi envers els alemanys, ni rancúnia, ni desig de venjança. Els ha perdonat?

Per naturalesa, no sóc propens a odiar. Considero l’odi un sentiment irracional i bast, prefereixo que les meves accions i els meus pensaments, en la mesura del possible, neixin de la raó; per aquest motiu mai no he cultivat en mi mateix l’odi com a desig primitiu de revenja, de sofriment infligit al meu enemic real o presumpte, de venjança personal. He d’afegir que, pel que em sembla veure, l’odi és personal, es dirigeix a una persona, un nom, un rostre: ara, els nostres perseguidors d’aleshores no tenien rostre ni nom, es pot deduir d’aquestes mateixes pàgines: eren llunyans, invisibles, inaccessibles. Prudentment, el sistema nazi feia que els contactes directes entre els esclaus i els senyors es reduïssin al mínim. Deveu haver observat que, en aquest llibre, es descriu una única trobada de l’autor-protagonista amb un SS (pàgina 164), i no és casual que tingui lloc els últims dies, quan el Lager s’esfondra i el sistema ha esclatat.

D’altra banda, als mesos en què es va escriure aquest llibre, és a dir, el 1946, el nazisme i el feixisme semblaven realment no tenir rostre: semblaven haver tornat al no-res, esvanits com un somni monstruós, justament i merescudament, així com desapareixen els fantasmes quan canta el gall. ¿Com hauria pogut cultivar rancúnia, voler venjança, contra una munió de fantasmes?

No gaires anys després, Europa i Itàlia es van adonar que això era una il·lusió ingènua: el feixisme era ben lluny d’haver mort, només estava amagat, enquistat; estava fent la seva muda per aparèixer després amb un aspecte nou, una mica menys reconeixible, una mica més respectable, més adequat al nou món que havia sortit de la catàstrofe de la Segona Guerra Mundial que el mateix feixisme havia provocat. He de confessar que davant de certs rostres no nous, de certes velles mentides, de certes figures a la recerca de respectabilitat, de certes indulgències, de certes connivències, la temptació de l’odi la tinc, i fins amb una certa violència: però jo no sóc un feixista, jo crec en la raó i en la discussió com a instruments suprems de progrés, i per això anteposo la justícia a l’odi. És justament per aquest motiu que, en escriure aquest llibre, vaig adoptar deliberadament el llenguatge serè i sobri del testimoni, no el queixós de la víctima ni l’irat del venjador: pensava que la meva paraula seria tant més creïble i útil com més objectiva aparegués i com menys apassionada sonés; només així el testimoni compleix la seva funció en un judici, que és la de preparar el terreny al jutge. Els jutges sou vosaltres.

Amb tot, no voldria que el fet d’abstenir-me del judici explícit es confongués amb un perdó indiscriminat. No, no he perdonat cap dels culpables, ni estic disposat ara o en el futur a perdonar-ne cap, a menys que no hagi demostrat (amb fets: no amb paraules, i no massa tard) haver-se tornat conscient de les culpes i dels errors del feixisme nostre i estranger, i estar decidit a condemnar-los, a eradicar-los de la seva consciència i de la dels altres. En aquest cas sí, jo que no sóc cristià estic disposat a seguir el precepte jueu i cristià de perdonar el meu enemic; però un enemic que es penedeix ha deixat de ser un enemic.

2.   Els alemanys ho sabien? Els aliats ho sabien? ¿Com pot ser que al cor d’Europa s’hagi pogut acomplir el genocidi, l’extermini de milions d’éssers humans sense que ningú en sabés res?

El món en què nosaltres els occidentals vivim té molts i gravíssims defectes i perills, però respecte al món d’ahir gaudeix d’un gran avantatge: tothom pot saber-ho tot sobre tot i de seguida. La informació és avui «el quart poder»: almenys en teoria, el cronista i el periodista tenen via lliure pertot arreu, ningú pot aturar-los, ni foragitar-los, ni fer-los callar. Tot és fàcil: si vols, escoltes la ràdio del teu país o de qualsevol altre país; vas al quiosc i tries el diari que prefereixes, italià de qualsevol tendència, o americà, o soviètic, dintre d’un ampli ventall d’alternatives; compres i llegeixes els llibres que vols, sense perill que t’acusin d’«activitats antiitalianes» o que la policia política et regiri la casa. Certament, no és fàcil eludir tots els condicionaments, però almenys es pot triar el condicionament que es prefereixi.

En un Estat autoritari no és així. De Veritat només n’hi ha una, i és proclamada des de dalt; els diaris són tots iguals, tots repeteixen aquesta mateixa i única veritat; el mateix fan les emissores de ràdio, i no pots escoltar les dels altres països perquè, en primer lloc, com que és un delicte, corres el risc d’acabar a la presó; en segon lloc, les emissores del teu país emeten en les longituds d’ones adequades un senyal que se sobreposa als missatges estrangers i n’impedeix l’escolta. Pel que fa als llibres, només es publiquen i es tradueixen els que són grats a l’Estat, els altres has d’anar-los a buscar a l’estranger i introduir-los al teu país a risc teu, perquè els consideren més perillosos que les drogues o els explosius, i si te’ls troben a la frontera te’ls confisquen i et castiguen. Amb els llibres no grats contemporanis o d’èpoques anteriors es fan fogueres a les places. Així era a Itàlia entre 1924 i 1945; així a l’Alemanya nacionalsocialista; així és encara a molts països, entre els quals sap greu haver d’incloure la Unió Soviètica, que tanmateix va lluitar heroicament contra el feixisme. En un Estat autoritari es considera lícit alterar la veritat, reescriure retrospectivament la Història, distorsionar les notícies, suprimir-ne d’autèntiques, afegir-ne de falses: la informació se substitueix per la propaganda. De fet, en un país així tu no ets un ciutadà, detentor de drets, sinó un súbdit, i com a tal ets deutor a l’Estat (i al dictador que el personifica) de lleialtat fanàtica i d’obediència cega.

Està clar que en aquestes condicions és possible (encara que no sempre fàcil: mai no és senzill violentar a fons la naturalesa humana) escamotejar fragments fins i tot grossos de la realitat. A la Itàlia feixista va sortir bastant bé l’operació d’assassinar el diputat socialista Matteotti i d’aconseguir que no se’n parlés al cap de pocs mesos; Hitler i el seu ministre de propaganda Joseph Goebbels es van mostrar molt superiors a Mussolini en aquesta tasca de control i d’ocultació de la veritat.

Tanmateix, amagar al poble alemany l’existència de l’enorme muntatge que representaven els camps de concentració no era pas possible, i a més tampoc no era (des del punt de vista nazi) desitjable. Crear i mantenir al país una atmosfera de terror indefinit formava part dels objectius del nazisme: era bo que el poble sabés que oposar-se a Hitler era extremadament perillós. En efecte, centenars de milers d’alemanys van ser tancats als Lager des dels primers mesos del nazisme: comunistes, socialdemòcrates, liberals, jueus, protestants, catòlics, i tot el país ho sabia, i sabia que als Lager es patia i es moria.

Això no obstant, és cert que la gran massa d’alemanys va ignorar sempre els detalls més atroços de tot el que va passar més tard als Lager: l’extermini metòdic i industrialitzat a escala de milions, les cambres de gas tòxic, els forns crematoris, l’abjecta explotació dels cadàvers, tot això no s’havia de saber, i en efecte pocs ho van saber abans de l’acabament de la guerra. Per mantenir el secret, entre altres precaucions, en el llenguatge oficial només s’usaven cauts i cínics eufemismes: no s’escrivia «extermini» sinó «solució final», ni «deportació» sinó «trasllat», ni «mort amb gas» sinó «tractament especial», i així successivament. No sense raó, Hitler temia que aquestes horribles notícies, si s’haguessin divulgat, haurien compromès la fe cega que el país li tributava i la moral de les tropes combatents; a més, haurien arribat a orelles dels aliats i les haurien explotat com a argument propagandístic: cosa que, d’altra banda, va succeir, encara que per la seva mateixa enormitat, els horrors dels Lager, descrits moltes vegades per les ràdios dels aliats, en general no van ser creguts.

El resum més convincent de la situació alemanya d’aleshores l’he trobat en el llibre Der SS Staat (L’Estat de les SS) d’Eugen Kogon, antic pres a Buchenwald, després professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Munic:

Què sabien els alemanys dels camps de concentració? A part de la seva existència concreta, gairebé res, i encara avui en saben ben poc. Sens dubte, el mètode de mantenir rigorosament secrets els detalls del sistema basat en el terror, amb què es provocava que l’angoixa fos indeterminada, i per tant molt més profunda, es va mostrar eficaç. Com he dit en una altra banda, fins i tot molts funcionaris de la Gestapo ignoraven què passava a l’interior dels Lager, als quals, tanmateix, enviaven els seus presoners; la major part dels mateixos presoners tenien una idea força imprecisa del funcionament del seu camp i dels mètodes que s’hi empraven. Com els hauria pogut conèixer el poble alemany? Qui hi entrava es trobava davant d’un univers abissal, del tot nou per a ell: és aquesta la millor demostració del poder i de l’eficàcia de la reserva.

I no obstant…, i no obstant, no hi havia un sol alemany que no conegués l’existència dels camps, o que els considerés sanatoris. Eren pocs els alemanys que no tenien un parent o un conegut en un camp, o que almenys no sabien que aquell o aquell altre hi havia estat enviat. Tots els alemanys havien estat testimonis de la multiforme barbàrie antisemita: milions d’ells havien presenciat, amb indiferència, o amb curiositat, o amb desdeny, o potser amb joia maliciosa, l’incendi de les sinagogues o la humiliació de jueus i jueves obligats a agenollar-se en el fang dels carrers. Molts alemanys havien sabut alguna cosa per les ràdios estrangeres, i bastants havien estat en contacte amb presos que treballaven fora dels Lager. No pocs alemanys havien topat, als carrers o a les estacions de tren, amb gernacions miserables de detinguts: en una circular datada el 9 de novembre de 1941 i que el cap de la Policia i dels Serveis de Seguretat adreçava a totes […] les comissaries de Policia i als comandants dels Lager, s’hi llegeix: «En particular, hem constatat que durant els trasllats a peu, per exemple de l’estació al camp, un nombre gens menyspreable de presos cauen pel carrer morts o esvanits per esgotament… És impossible impedir que la població tingui coneixença d’aquests incidents». Ni un sol alemany podia ignorar que les presons estaven plenes a vessar, i que en tot el país tenien lloc contínuament execucions capitals; es comptaven per milers els magistrats i els funcionaris de policia, els advocats, els sacerdots i els assistents socials que sabien genèricament que la situació era força greu. Eren molts els homes de negocis que tenien relacions de proveïment amb les SS dels Lager, els industrials que sol·licitaven treballadors-esclaus a les oficines administratives i econòmiques de les SS, i els empleats de les oficines d’ocupació que […] estaven al corrent del fet que moltes empreses importants explotaven mà d’obra esclava. No eren pas pocs els treballadors que desenvolupaven la seva activitat a prop dels camps de concentració, o fins i tot a dintre. Diversos professors universitaris col·laboraven amb els centres de recerques mèdiques instituïts per Himmler, i diversos metges de l’Estat i d’instituts privats col·laboraven amb els assassins professionals. Un bon nombre de membres de l’aviació militar havien estat traslladats a les dependències de les SS, i bé havien d’estar al corrent de tot el que s’hi feia. Eren molts els alts oficials de l’exèrcit que estaven al corrent de les matances en massa dels presoners de guerra russos als Lager, i moltíssims els soldats i els membres de la Policia Militar que havien de saber amb precisió els espantosos horrors que es cometien als camps, als guetos, a les ciutats i a les zones rurals dels territoris orientals ocupats. Que potser és falsa una sola d’aquestes afirmacions?

A parer meu, cap d’aquestes afirmacions és falsa, encara que se n’hi ha d’afegir una altra per completar el quadre: a despit de les diverses possibilitats d’estar informats, la major part dels alemanys no sabien perquè no volien saber, és més, perquè volien no saber. És ben cert que el terrorisme d’Estat és una arma molt potent a la qual és molt difícil oposar-se; però també és cert que el poble alemany, en el seu conjunt, ni tan sols va intentar oposar-s’hi. A l’Alemanya de Hitler prevalien unes formes força peculiars: qui sabia no parlava, qui no sabia no feia preguntes, qui feia preguntes no rebia respostes. D’aquesta manera, el ciutadà alemany típic conqueria i defensava la seva ignorància, que li semblava una justificació suficient de la seva adhesió al nazisme: tancant la boca, els ulls i les orelles, es construïa la il·lusió de no tenir coneixement, i per tant de no ser còmplice, de tot el que passava davant de la seva porta.

Saber i fer saber era una manera (en el fons, tampoc tan perillosa) de prendre distàncies del nazisme; penso que el poble alemany, en el seu conjunt, no hi va recórrer, i d’aquesta omissió deliberada el considero plenament culpable.

3.   Hi havia presoners que fugien dels Lager? Com és que no hi va haver rebel·lions en massa?

Aquestes preguntes són de les que em fan més sovint, i per això deuen provenir d’alguna curiositat o exigència particularment important. La meva interpretació és optimista: els joves d’avui senten la llibertat com un bé al qual en cap cas no es pot renunciar, i per això, per a ells, la idea de la captivitat va lligada immediatament a la idea de la fuga o de la revolta. D’altra banda, és cert que segons els codis militars de molts països el presoner de guerra està obligat a intentar alliberar-se de la manera que sigui, per tornar a ocupar el seu lloc de combatent, i que segons la Convenció de la Haia l’intent de fuga no s’ha de castigar. El concepte d’evasió com a obligació moral el referma contínuament la literatura romàntica (recordeu el comte de Montecristo?), la literatura popular i el cinema, en què l’heroi, injustament (o tal vegada justament) empresonat, sempre intenta evadir-se, fins en les circumstàncies menys versemblants, i el seu intent és invariablement coronat per l’èxit.

Potser és bo que la condició del presoner, la no-llibertat, sigui sentida com a indeguda, anormal: com una malaltia, en fi, que s’ha de curar amb la fuga o la rebel·lió. Desgraciadament, però, aquest panorama s’assembla molt poc al real dels camps de concentració.

Els presos que van intentar fugar-se, per exemple d’Auschwitz, van ser uns pocs centenars, i els que ho van aconseguir algunes desenes. L’evasió era difícil i extremadament perillosa: els presos estaven afeblits, a més de desmoralitzats, per la fam i els maltractaments, portaven el cap pelat, roba amb ratlles immediatament reconeixible, sabates de fusta que impedien caminar de pressa i de manera silenciosa; no tenien diners, i en general no parlaven el polonès, que era la llengua local, ni tenien contactes a la zona, que d’altra banda tampoc coneixien geogràficament. A més, per reprimir les fugues s’adoptaven represàlies ferotges: qui era descobert el penjaven públicament a la plaça dels recomptes, sovint després de tortures cruels; quan es descobria una fuga, es considerava els amics de l’evadit còmplices seus i se’ls deixava morir de gana a les cel·les de la presó, tot el barracó era obligat a estar dret durant vint-i-quatre hores, i de vegades s’arrestaven i es deportaven al Lager els pares del «culpable».

Als SS que mataven un presoner en el curs d’un intent de fuga se’ls concedia un permís com a premi: per això succeïa sovint que un SS disparava a un pres que no tenia cap intenció de fugir, només amb l’objectiu d’aconseguir el premi. Aquest fet augmenta artificialment el nombre oficial dels casos de fuga registrats a les estadístiques; tal com he assenyalat, el nombre efectiu era en canvi molt petit. Amb aquesta situació, dels camps d’Auschwitz només se’n van evadir amb èxit alguns presoners polonesos «aris» (és a dir, no jueus, en la terminologia d’aleshores) que vivien no gaire lluny del Lager, i que per tant tenien una meta cap a la qual dirigir-se i la seguretat que la població els protegia. Als altres camps les coses van succeir de manera anàloga.

Pel que fa a la manca de rebel·lions, la qüestió és una altra. En primer lloc cal recordar que en alguns Lager d’insurreccions n’hi va haver: a Treblinka, a Sobibor, i també a Birkenau, un dels camps dependents d’Auschwitz. No van tenir un gran pes numèric: com l’anàloga insurrecció del gueto de Varsòvia, representen més aviat exemples d’extraordinària força moral. En tots els casos van ser planejades i dirigides per presoners d’alguna manera privilegiats, i per això en condicions físiques i espirituals millors que les dels presos comuns. Això no ha de sorprendre pas: només a primera vista pot semblar paradoxal que es rebel·li qui pateix menys. També fora dels Lager al capdavant de les lluites rarament hi ha els subproletaris. Els «espellifats» no es rebel·len.

Als camps per a presos polítics, o en què predominaven els polítics, l’experiència conspiradora d’aquests es va mostrar preciosa, i es va arribar sovint, més que a revoltes obertes, a activitats de defensa força eficaces. Segons el Lager i l’època, es va aconseguir per exemple fer xantatge als SS o corrompre’ls, amb què se’n refrenaven els poders indiscriminats; sabotejar el treball per a les indústries de guerra alemanyes; organitzar evasions; comunicar per ràdio amb els aliats, i proporcionar-los notícies sobre les horribles condicions dels camps; millorar el tractament dels malalts substituint els metges SS per metges presos; falsejar les seleccions enviant a la mort els espies o els traïdors i salvant presos la supervivència dels quals tingués per algun motiu especial importància; preparar-se, militarment i tot, a resistir en el cas que, amb l’acostament del front, els nazis decidissin (com de fet van decidir sovint) liquidar totalment els Lager.

Als camps amb predomini de jueus, com els de la zona d’Auschwitz, una defensa activa o passiva era especialment difícil. Aquí, els presoners no tenien en general cap experiència organitzativa o militar; provenien de tots els països d’Europa, parlaven llengües diferents, i per això no s’entenien entre ells; sobretot, estaven més famolencs, més dèbils i més cansats que els altres, perquè les seves condicions de vida eren més dures, i perquè sovint ja tenien al darrere una llarga experiència de fam, persecució i humiliació als guetos. Com a conseqüència posterior, la duració de la seva estada al Lager era tràgicament breu, constituïen, en suma, una població fluctuant, contínuament disminuïda per la mort i renovada per les incessants arribades de nous combois. És comprensible que en un teixit humà tan deteriorat i tan inestable no hi arrelés fàcilment el germen de la revolta.

Ens podem preguntar per què no es rebel·laven els presos així que baixaven dels trens, els quals esperaven durant hores (a vegades durant dies!) per entrar a les cambres de gas. A més del que he dit, he d’afegir aquí que els alemanys havien perfeccionat per a aquesta empresa de mort col·lectiva una estratègia diabòlicament astuta i versàtil. En la major part dels casos, els que arribaven no sabien què els esperava: eren acollits amb freda eficiència però sense brutalitat, se’ls convidava a despullar-se «per dutxar-se», de vegades se’ls donava tovallola i sabó, i se’ls prometia un cafè calent després del bany. Les cambres de gas, en efecte, estaven camuflades com a sales de dutxes, amb canonades, aixetes, vestuaris, penja-robes, bancs, etcètera. Quan en canvi els presos feien la més petita mostra de saber o de sospitar el seu destí imminent, els SS i els seus col·laboradors actuaven de pressa, intervenien amb extrema brutalitat, amb crits, amenaces, puntades de peu, trets, i atiaven contra aquella gent perplexa i desesperada, consumida per cinc o deu dies de viatge en vagons segellats, els seus gossos ensinistrats per esquarterar homes.

Amb les coses així, sembla absurda i ofensiva l’afirmació que a vegades s’ha formulat que els jueus no es van rebel·lar per covardia. Ningú es rebel·lava. N’hi ha prou de recordar que les cambres de gas van ser provades amb un grup de tres-cents presoners de guerra russos, joves, entrenats militarment, políticament preparats, i sense l’impediment de la presència de dones i nens; i tampoc aquests es van rebel·lar.

Voldria afegir encara una consideració. La consciència arrelada que davant de l’opressió no s’ha de cedir, sinó resistir, no estava gaire difosa a l’Europa feixista, i era especialment dèbil a Itàlia. Era patrimoni d’un cercle petit d’homes políticament actius, però el feixisme i el nazisme els havien aïllat, expulsat, aterrit o fins i tot destruït: no s’ha d’oblidar que les primeres víctimes dels Lager alemanys, en nombre de centenars de milers, van ser precisament els quadres dels partits polítics antinazis. En faltar la seva aportació, la voluntat popular de resistir, d’organitzar-se per resistir, va ressorgir molt més tard, gràcies sobretot a la contribució dels partits comunistes europeus, que es van llançar a la lluita contra el nazisme després que Alemanya, al juny de 1941, hagués agredit inesperadament la Unió Soviètica, amb la qual cosa trencava l’acord Ribbentrop-Molotov del setembre de 1939. En conclusió, retreure als presos que no es rebel·lessin representa sobretot un error de perspectiva històrica: significa pretendre d’ells una consciència política que avui és patrimoni gairebé comú, però que aleshores només pertanyia a una elit.

4.   Ha tornat alguna vegada a Auschwitz després de l’alliberament?

Vaig tornar a Auschwitz el 1965, en ocasió d’una cerimònia commemorativa de l’alliberament dels camps. Com he assenyalat en els meus llibres, l’imperi concentracionari d’Auschwitz no el constituïa un sol Lager, sinó una quarantena: el camp d’Auschwitz pròpiament dit estava construït a la rodalia de la petita ciutat del mateix nom (Oświęcim en polonès), tenia una capacitat de prop de vint mil presos i era, per dir-ho així, la capital administrativa del conjunt; hi havia a més el Lager (o més exactament, el grup de Lager: de tres a cinc, segons els moments) de Birkenau, que va arribar a contenir seixanta mil presos, quaranta mil dels quals eren dones, i en què funcionaven les cambres de gas i els forns crematoris; i, finalment, un nombre sempre variable de camps de treball, situats fins a centenars de quilòmetres lluny de la «capital»: el meu camp, anomenat Mònowitz, era el més gran d’aquests i havia arribat a contenir prop de dotze mil presos. Estava situat a uns set quilòmetres a l’est d’Auschwitz. Tota la zona es troba actualment en territori polonès.

No vaig tenir una gran impressió en visitar el Camp Central: el govern polonès l’ha transformat en una mena de monument nacional, els barracons han estat netejats i pintats, s’hi han plantat arbres, traçat parterres. Hi ha un museu en què s’exposen relíquies miserables: tones de cabells humans, centenars de milers d’ulleres, pintes, brotxes d’afaitar, nines, sabates de nen; però no deixa de ser un museu, quelcom estàtic, ordenat, manipulat. Tot el camp em va semblar un museu. Quant al meu Lager, ja no existeix; la fàbrica de goma de la qual depenia, ara a les mans dels polonesos, ha crescut tant que n’ha ocupat completament el territori.

En canvi vaig tenir una impressió molt angoixant en entrar al Lager de Birkenau, que no havia vist mai com a pres. Aquí res no ha canviat: hi havia fang i encara hi ha fang, o una pols sufocant a l’estiu; els barracons (els que no es van cremar durant el pas del front) estan tal qual, baixos, bruts, amb els taulons que no encaixen bé, el trespol de terra batuda; no hi ha lliteres sinó taulers de fusta sense envernissar, fins al sostre. Aquí res no ha estat embellit. Venia amb mi una amiga, Giuliana Tedeschi, supervivent de Birkenau. Em va fer veure que a cada tauler d’1,80 per 2 metres dormien fins a nou dones. Em va fer observar que des de la finestreta es veuen les ruïnes del crematori; en aquella època es veia la flama al capdamunt de la xemeneia. Ella havia preguntat a les velles: «Què és aquell foc?», i li havien contestat: «Som nosaltres que cremem».

Davant del trist poder evocador d’aquests llocs, cada un dels que n’hem tornat es comporta d’una manera diferent, però es poden traçar dues categories típiques. A la primera categoria pertanyen els que refusen tornar-hi, o fins i tot refusen parlar d’aquest tema; els que voldrien oblidar, encara que no ho aconsegueixen, i els turmenten els malsons; els que, en canvi, han oblidat, ho han tret tot i han començat a viure des de zero. He observat que en general tots aquests són individus que van anar a parar al Lager «per desgràcia», és a dir, sense un compromís polític concret; per a ells el sofriment va ser una experiència traumàtica però mancada de significat i d’ensenyança, com una desgràcia o una malaltia: el record és per a ells una cosa aliena, un cos dolorós inserit en la seva vida, i han intentat (o encara intenten) eliminar-lo. La segona categoria està constituïda, en canvi, pels expresos «polítics», o en tot cas amb una preparació política, o amb una convicció religiosa, o amb una forta consciència moral. Per a aquests supervivents recordar és un deure: no volen oblidar, i sobretot no volen que el món oblidi, perquè han entès que la seva experiència no ha estat mancada de sentit i que els Lager no han estat un accident, un fet imprevist de la Història.

Els Lager nazis van ser el cim, el coronament del feixisme a Europa, la seva manifestació més monstruosa; però el feixisme existia abans de Hitler i Mussolini, i ha sobreviscut, en formes evidents o disfressades, a la derrota de la Segona Guerra Mundial. Arreu del món, allí on es comença negant les llibertats fonamentals de l’Home i la igualtat entre els homes, es va cap al sistema concentracionari, i és aquest un camí en què és difícil aturar-se. Conec molts expresos que han entès molt bé quina terrible lliçó hi ha continguda en la seva experiència, i que cada any tornen al «seu» camp acompanyant pelegrinatges de joves: jo mateix ho faria de bon grat si el temps m’ho permetés, i si no sabés que aconsegueixo la mateixa finalitat escrivint llibres i acceptant de comentar-los als estudiants.

5.   Com és que vostè només parla dels Lager alemanys i no també dels russos?

Tal com he escrit en respondre la primera pregunta, prefereixo el paper de testimoni que el de jutge: he de portar un testimoniatge, el de les coses que vaig patir i veure. Els meus llibres no són llibres d’història: en escriure’ls m’he limitat rigorosament a donar compte dels fets dels quals tenia experiència directa, excloent-ne aquells que he sabut més tard per llibres o diaris. Per exemple, observareu que no he citat les xifres de la massacre d’Auschwitz, i tampoc he descrit els detalls de les cambres de gas i dels crematoris: en efecte, no coneixia aquestes dades quan era al Lager, i no les vaig saber fins més tard, quan tot el món les va saber.

Per aquest mateix motiu no parlo generalment dels Lager russos: per sort meva no hi he estat, i només podria repetir les coses que he llegit, és a dir, les que saben tots aquells que s’han interessat en aquest tema. És evident, tanmateix, que amb això no vull ni puc defugir el deure, que té tot home, de fer-se un judici i de formular una opinió. Al costat de semblances evidents, entre els Lager soviètics i els Lager nazis em sembla que puc observar-hi diferències substancials.

La diferència principal consisteix en la finalitat. Els Lager alemanys constitueixen quelcom d’únic en la, no obstant, sagnant història de la humanitat: a l’antiga finalitat d’eliminar o aterrir els adversaris polítics, hi afegien una finalitat moderna i monstruosa, la d’esborrar del món pobles i cultures senceres. A partir si fa no fa de 1941 es converteixen en gegantines màquines de mort: cambres de gas i crematoris havien estat deliberadament projectats per destruir vides i cossos humans a escala de milions; l’horripilant rècord correspon a Auschwitz, amb 24.000 morts en un sol dia, a l’agost de 1944. Els camps soviètics no eren i no són, sens dubte, llocs en què l’estada sigui agradable, però en ells, ni tan sols en els anys més foscos de l’estalinisme, no es buscava expressament la mort dels presos: era un fet força freqüent i tolerat amb brutal indiferència, però substancialment no volgut; en fi, un subproducte causat per la fam, el fred, les infeccions, el cansament. En aquesta lúgubre comparació entre dos models d’infern cal afegir encara que als Lager alemanys, en general, s’hi entrava per no sortir-ne; no estava previst altre terme que la mort. Per contra, als camps soviètics sempre hi ha hagut un terme: als temps d’Stalin els «culpables» eren condemnats de vegades a penes llarguíssimes (fins de quinze o vint anys) amb espantosa lleugeresa, però, per molt lleu que fos, sempre subsistia una esperança de llibertat.

D’aquesta diferència fonamental en deriven les altres. Les relacions entre guàrdies i presos, a la Unió Soviètica, són menys inhumanes: tots pertanyen al mateix poble, parlen la mateixa llengua, no són «superhomes» i «infrahomes» com sota el nazisme. Els malalts, potser malament, però són atesos; davant d’un treball massa dur és imaginable una protesta, individual o col·lectiva; els càstigs corporals són rars i no gaire cruels; es poden rebre de casa cartes i paquets amb menjar; la personalitat humana, en fi, no està negada ni es perd totalment. Per contra, almenys pel que fa als jueus i als gitanos, als Lager alemanys l’extermini era gairebé total: no s’aturava ni tan sols davant dels nens, que van morir a les cambres de gas a centenars de milers, cosa única entre les atrocitats de la història humana. Com a conseqüència general, els percentatges de mortalitat són força diferents entre els dos sistemes. A la Unió Soviètica sembla que en els períodes més durs la mortalitat era del voltant del 30 per cent de la totalitat dels ingressats, una dada sens dubte intolerablement alta; però als Lager alemanys la mortalitat era del 90-98 per cent.

Em sembla molt greu la recent innovació soviètica segons la qual alguns intel·lectuals dissidents són declarats expeditament bojos, tancats en instituts psiquàtrics i sotmesos a «cures» que no sols provoquen cruels sofriments, sinó que alteren i afebleixen les funcions mentals. Això demostra que la dissidència és temuda: ja no és castigada, però s’intenta destruir-la amb fàrmacs (o amb la por dels fàrmacs). Potser aquesta tècnica no està gaire difosa (sembla que el 1975 aquests internats polítics no superaven el centenar), però és odiosa, perquè comporta un ús abjecte de la ciència i una prostitució imperdonable per part dels metges que es presten tan servilment a secundar els desitjos de les autoritats. Evidencia un extrem menyspreu per la confrontació democràtica i les llibertats civils.

Per contra, i pel que fa justament a l’aspecte quantitatiu, s’ha de subratllar que a la Unió Soviètica el fenomen Lager es mostra actualment en decadència. Sembla que al voltant de 1950 els presos polítics eren milions; segons les dades d’Amnistia Internacional (una associació apolítica que es proposa socórrer tots els presos polítics, en tots els països i independentment de les seves opinions) avui (1976) serien prop de deu mil.

En conclusió, els camps soviètics continuen sent una manifestació deplorable d’il·legalitat i de deshumanització. No tenen res a veure amb el socialisme, ans al contrari, en el socialisme soviètic destaquen com una gran taca; s’han de considerar més aviat com una bàrbara herència de l’absolutisme tsarista, de la qual els governs soviètics no han sabut o no han volgut alliberar-se. Qui llegeix Apunts de la casa morta, escrits per Dostoievski el 1862, no té dificultat a reconèixer-hi els mateixos trets carceraris descrits pet Soljenitsin cent anys després. Però és possible, o millor, és fàcil imaginar-se un socialisme sense Lager: a molts llocs del món s’ha dut a terme. Un nazisme sense Lager, en canvi, és impensable.

6.   Dels personatges de Si això és un home, quins ha tornat a veure després de l’alliberament?

La major part dels personatges que apareixen en aquestes pàgines s’han de considerar desapareguts, desgraciadament, ja els dies del Lager o durant la terrible marxa d’evacuació de la qual es parla a la pàgina 158; altres van morir més tard per malalties contretes durant la captivitat, i d’altres encara no he aconseguit trobar-ne els rastres. Uns quants, pocs, sobreviuen, i he pogut conservar o restablir el contacte amb ells.

És viu, i està bé, Jean, el «Pikolo» del Cant d’Ulisses: la seva família va desaparèixer, però es va casar després del retorn, i ara té dos fills i duu una vida molt tranquil·la com a farmacèutic en una petita ciutat d’una província francesa. Ens veiem a vegades a Itàlia, on ve de vacances; altres vegades he anat jo a veure’l. Estranyament, ha oblidat moltes coses del seu any a Mònowitz: en ell prevalen els records atroços del viatge d’evacuació, en el curs del qual va veure morir d’extenuació tots els seus amics (entre aquests hi havia Alberto).

També veig bastant sovint el personatge que he anomenat Piero Sonnino (pàgina 66), que és el mateix que apareix com a «Cesare» a La treva. També ell, després d’un període difícil de readaptació, va trobar feina i va formar una família. Viu a Roma. Explica de bon grat, i amb una gran vivesa, les peripècies viscudes al camp i durant el llarg viatge de retorn; però en les seves narracions, que sovint es converteixen gairebé en monòlegs teatrals, tendeix a posar en evidència les aventures de què va ser protagonista més que no pas les tragèdies a què va assistir passivament.

També he tornat a veure Charles. No el van fer presoner als turons dels Vosges, a prop de casa seva, on era partisà, fins al novembre de 1944, i només va ser al Lager un mes; però aquest mes de sofriment i els fets cruels que va presenciar el van marcar tan profundament que li van treure l’alegria de viure i la voluntat de construir-se un esdevenidor. Repatriat després d’un viatge no gaire diferent del que jo he explicat a La treva, va tornar a la seva professió de mestre d’ensenyament primari a la minúscula escola del seu poble, on també ensenyava als nens a criar abelles i a cultivar un viver d’avets i pins. Fa uns quants anys que es va jubilar; s’ha casat fa poc amb una col·lega també gran, i junts s’han construït una casa nova, petita però còmoda i maca. L’he anat a veure dues vegades, el 1951 i el 1974. En aquesta última ocasió em va parlar d’Arthur, que viu en un poble no gaire lluny del seu: està envellit i malalt, i no vol rebre visites que puguin despertar en ell velles angoixes.

Dramàtic, imprevist i ple d’alegria per a tots dos va ser el retrobament amb Mendi, el «rabí renovador» a què s’al·ludeix en poques ratlles a les pàgines 80 i 114. Es va reconèixer a si mateix llegint casualment el 1965 la traducció alemanya d’aquest llibre: es recordava de mi i em va escriure una llarga carta adreçada a la Comunitat Israelita de Torí. Ens hem escrit durant molt de temps, informant-nos mútuament dels destins dels nostres amics comuns. El 1967 el vaig anar a veure a Dortmund, a l’Alemanya Federal, on aleshores era rabí: continuava sent el mateix, «tenaç, coratjós i agut», i a més extraordinàriament culte. Es va casar amb una supervivent d’Auschwitz, i tenen tres fills ja grans; tota la família té intenció de traslladar-se a Israel.

No he tornat a veure el Doktor Pannwitz, el químic que em va sotmetre a un gèlid «examen d’Estat», però he tingut notícies seves per mitjà d’aquell Doktor Müller a qui he dedicat el capítol Vanadi del meu últim llibre, El sistema periòdic. Davant la imminència de l’arribada de l’Exèrcit Roig a la fàbrica de Buna, es va comportar amb prepotència i covardia: va ordenar als seus col·laboradors civils que resistissin a ultrança, els va prohibir de pujar a l’últim tren que sortia cap a la rereguarda, però ell hi va pujar a l’últim moment aprofitant la confusió. Va morir el 1946 d’un tumor al cervell.

7.   Com s’explica l’odi fanàtic dels nazis contra els jueus?

L’aversió contra els jueus, impròpiament anomenada antisemitisme, és un cas particular d’un fenomen més ampli, això és, de l’aversió contra qui és diferent de nosaltres. És indubtable que es tracta, en origen, d’un fet zoològic: els animals d’una mateixa espècie, però pertanyents a grups diferents, manifesten entre ells fenòmens d’intolerància. Això també succeeix entre els animals domèstics: és sabut que, si s’introdueix una gallina d’un determinat galliner en un altre, és rebutjada a becarrades durant diversos dies. Succeeix el mateix entre els ratolins i les abelles, i en general en totes les espècies d’animals socials. Ara bé, l’home és sens dubte un animal social (ja ho va afirmar Aristòtil): però pobres de nosaltres si haguéssim de tolerar totes les compulsions zoològiques que sobreviuen en l’home! Les lleis humanes serveixen precisament per a això: per limitar els impulsos animals!

L’antisemitisme és un fenomen típic d’intolerància. Perquè una intolerància es manifesti, cal que entre els dos grups en contacte existeixi una diferència perceptible: aquesta pot ser una diferència física (els negres i els blancs, els morens i els rossos), però la nostra complicada civilització ens ha fet sensibles a diferències més subtils, com ara la llengua, o el dialecte, o fins i tot l’accent (ho saben prou bé els meridionals italians obligats a emigrar al nord del país); la religió, amb totes les seves manifestacions exteriors i la seva profunda influència sobre la manera de viure; la manera de vestir o de gesticular; els costums públics i privats. La història turmentosa del poble hebreu ha fet que gairebé pertot els jueus manifestessin una o més d’aquestes diferències.

En l’embull, extremadament complex, dels pobles i de les nacions que topen entre ells, la història d’aquest poble es presenta amb característiques particulars. Era (i en part encara és) dipositari d’un lligam intern molt fort, de naturalesa religiosa i tradicional; per tant, a despit de la seva inferioritat numèrica i militar, es va oposar amb desesperat coratge a la conquesta per part dels romans, i va ser derrotat, deportat i dispersat, però aquell lligam va sobreviure. Les colònies jueves que es van anar formant, a tota la costa mediterrània, primer, i posteriorment a Orient Mitjà, Espanya, Renània, Rússia meridional, Polònia, Bohèmia i altres llocs, sempre es van mantenir obstinadament fidels a aquest lligam, que s’havia anat consolidant sota la forma d’un immens cos de lleis i tradicions escrites, d’una religió minuciosament codificada i d’un ritual peculiar i vistós que era present en tots els actes del dia. Els jueus, en minoria a tots els llocs on es van establir, eren, doncs, diferents, reconeixibles com a diferents i sovint es mostraven orgullosos (amb raó o sense) de la seva diferència: tot això els feia molt vulnerables, i en efecte van ser durament perseguits a gairebé tots els països i a gairebé tots els segles; una minoria de jueus van reaccionar a les persecucions assimilant-se, és a dir, fonent-se amb la població que els envoltava; una majoria, emigrant novament cap a països més hospitalaris. D’aquesta manera es renovava, però, la seva «diferència», que els exposava a noves restriccions i persecucions.

Si bé en la seva essència profunda l’antisemitisme és un fenomen irracional d’intolerància, a tots els països cristians, i a partir que el cristianisme es va anar consolidant com a religió d’Estat, va agafar un caràcter preferentment religiós, o millor, teològic. Segons l’afirmació de sant Agustí, els jueus estan condemnats a la dispersió per Déu mateix, i això per dos motius: perquè d’aquesta manera són castigats per no haver reconegut en Crist el Messies, i perquè la seva presència a tots els països és necessària per a l’Església catòlica, que també és arreu, per tal que els fidels puguin veure arreu la merescuda infelicitat dels jueus. Per això la dispersió i separació dels jueus no haurà d’acabar mai: ells, amb les seves penes, han de donar testimoni per sempre del seu error i, com a conseqüència, de la veritat de la fe cristiana. Així doncs, com que la seva presència és necessària, han de ser perseguits però no morts.

Tanmateix, l’Església no sempre es va mostrar tan moderada: des dels primers segles del cristianisme es va dirigir contra els jueus una acusació força més greu, la de ser, col·lectivament i eternament, responsables de la crucifixió de Crist, de ser, en fi, el «poble deïcida». Aquesta formulació, que apareix en la litúrgia pasqual en temps remots, i que no va ser suprimida fins al Concili Vaticà II (1962-65), està en l’origen de diverses creences populars, funestes i sempre renovades: que els jueus enverinen els pous, amb la qual cosa propaguen la pesta; que profanen habitualment l’hòstia consagrada; que per Pasqua rapten nens cristians, amb la sang dels quals pasten el pa àzim. Aquestes creences van ser el pretext per a nombroses i sagnants massacres, i, també, per a l’expulsió en massa dels jueus, primer de França i d’Anglaterra, i després (1492-98) d’Espanya i de Portugal.

A través d’una sèrie mai interrompuda de matances i d’emigracions, s’arriba al segle XIX, marcat pel desvetllament general de les consciències nacionals i pel reconeixement dels drets de les minories: amb l’excepció de la Rússia tsarista, a tot Europa se suprimeixen les restriccions legals en perjudici dels jueus que havien estat invocades per les Esglésies cristianes (segons els llocs i les èpoques, l’obligació de residir en guetos o en zones especials, l’obligació de portar a la roba un distintiu, la prohibició d’accedir a determinats oficis o professions, la prohibició dels matrimonis mixtos, etcètera). Sobreviu, però, l’antisemitisme, sobretot als països on una tosca religiositat continuava mostrant els jueus com els occidors de Crist (a Polònia i a Rússia), i on les reivindicacions nacionals havien deixat un ròssec d’aversió genèrica contra els veïns i els estrangers (a Alemanya; però també a França, on a finals del segle XIX els clericals, els nacionalistes i els militars són unànimes a l’hora de desencadenar una violenta onada d’antisemitisme amb motiu de la falsa acusació d’alta traïció sostinguda contra Alfred Dreyfus, oficial jueu de l’exèrcit francès).

A Alemanya, en especial, durant tot el segle passat, una sèrie ininterrompuda de filòsofs i de polítics havien insistit en una teorització fanàtica segons la qual el poble alemany, durant massa temps dividit i humiliat, era dipositari de la primacia a Europa i potser al món, era hereu de remotes i nobilíssimes tradicions i civilitzacions, i estava constituït per individus substancialment homogenis per sang i per raça. Els pobles alemanys s’haurien de constituir en un Estat fort i guerrer, hegemònic a Europa, revestit d’una majestat quasi divina.

Aquesta idea de la missió de la Nació Alemanya sobreviu a la derrota de la Primera Guerra Mundial, i fins surt reforçada de la humiliació del tractat de pau de Versalles. Se n’ensenyoreix un dels personatges més sinistres i infaustos de la Història, l’agitador polític Adolf Hitler. Els burgesos i els industrials alemanys paren l’orella als seus discursos encesos: Hitler promet molt, aconseguirà desviar cap als jueus l’aversió que el proletariat alemany sent contra les classes que l’han dut a la desfeta i al desastre econòmic. En pocs anys, a partir de 1933, aconsegueix treure partit de la còlera d’un país humiliat i de l’orgull nacionalista inspirat pels profetes que l’han precedit, Luter, Fichte, Hegel, Wagner, Gobineau, Chamberlain, Nietzsche: el seu pensament obsessiu és el d’una Alemanya dominadora, no en un futur llunyà sinó de seguida; no mitjançant una tasca civilitzadora, sinó amb les armes. Tot allò que no és germànic li sembla inferior, o millor: detestable, i els primers enemics d’Alemanya són els jueus, per molts motius que Hitler enunciava amb fúria dogmàtica: perquè són de «sang diferent»; perquè estan emparentats amb altres jueus d’Anglaterra, Rússia, Amèrica; perquè són hereus d’una cultura en què es raona i es discuteix abans d’obeir, i en què està prohibit prosternar-se davant dels ídols, mentre ell mateix aspira a ser venerat com un ídol, i no dubta a proclamar que «hem de desconfiar de la intel·ligència i de la consciència, i posar tota la nostra fe en els instints». Finalment, molts jueus alemanys han atès posicions clau en l’economia, en les finances, en les arts, en la ciència, en la literatura: Hitler, pintor fallit, arquitecte fracassat, aboca sobre els jueus el seu ressentiment i la seva enveja de frustrat.

Aquesta llavor d’intolerància, si cau en un terreny predisposat, arrela amb increïble vigor però amb formes noves. L’antisemitisme d’empremta feixista, aquell que el Verb proclamat per Hitler desvetlla en el poble alemany, és més cruel que tots els precedents: hi convergeixen doctrines biològiques falsejades artificialment, segons les quals les races dèbils han de cedir davant de les fortes; les absurdes creences populars que el bon sentit havia enterrat feia segles; una propaganda que no dóna treva. S’arriba a extrems que no s’havien sentit mai abans. El judaisme no és una religió de la qual un es pugui allunyar amb el bateig, ni una tradició cultural que es pugui abandonar per una altra: és una subespècie humana, una raça diferent i inferior a totes les altres. Els jueus són éssers humans només en aparença; en realitat, són una cosa diferent, una cosa abominable i indefinible, «més allunyats dels alemanys que els micos dels homes»; són culpables de tot, del prepotent capitalisme americà i del bolxevisme soviètic, de la desfeta de 1918, de la inflació de 1923; liberalisme, democràcia, socialisme i comunisme són satànics invents jueus que amenacen la solidesa monolítica de l’Estat nazi.

El pas de la prèdica teòrica a l’acció pràctica va ser ràpid i brutal. El 1933, només dos mesos després que Hitler arribés al poder, neix Dachau, el primer Lager. Al maig del mateix any s’encén la primera foguera de llibres d’autors jueus o enemics del nazisme (però més de cent anys abans Heine, poeta jueu alemany, havia escrit: «Qui crema llibres acaba tard o d’hora cremant homes»). El 1935 l’antisemitisme és codificat en una legislació monumental i minuciosíssima, les Lleis de Nuremberg. El 1938, en una sola nit de desordres dirigits des de dalt, són incendiades 191 sinagogues i destruïdes milers de botigues de jueus. El 1939 els jueus de la Polònia ocupada feia poc són reclosos als guetos. El 1940 s’obre el Lager d’Auschwitz. El 1941-42 la màquina de l’extermini funciona plenament: les víctimes seran milions el 1944.

En la pràctica quotidiana dels camps d’extermini hi troben acompliment l’odi i el menyspreu difosos per la propaganda nazi. Aquí no hi havia només la mort, sinó una munió de detalls maníacs i simbòlics, tendents tots a demostrar i confirmar que els jueus, i els gitanos, i els eslaus, són ramat, escòria, immundícia. Recordi’s el tatuatge d’Auschwitz, que imposava als homes la marca que s’usa per als bous; el viatge en vagons de bestiar, sempre tancats, cosa que obligava els deportats (homes, dones i nens!) a jeure durant dies en la pròpia porqueria; el número de registre en substitució del nom; el fet de no repartir culleres (i, no obstant, els magatzems d’Auschwitz, en el moment de l’alliberament, en contenien alguna tona), per la qual cosa els presoners havien de llepar la sopa com gossos; la despietada explotació dels cadàvers, tractats com una anònima matèria primera qualsevol, de la qual s’obtenien l’or de les dents, els cabells com a material tèxtil, les cendres com a fertilitzants agrícoles; els homes i les dones degradats a conillets d’Índies, amb els quals experimentaven medicaments per suprimir-los després.

El mateix sistema que es va escollir (després de minuciosos experiments) per exterminar era clarament simbòlic. S’havia de fer servir, i es va fer servir, el mateix gas verinós que s’emprava per desinfectar les bodegues dels vaixells i els locals infestats de xinxes o polls. Al llarg dels segles s’han ideat morts més turmentoses, però cap no duia aquesta càrrega d’escarni i menyspreu.

Com és sabut, l’obra d’extermini va anar molt lluny. Els nazis, que també estaven compromesos en una guerra duríssima, a hores d’ara defensiva, hi van manifestar una pressa inexplicable: els carregaments de les víctimes destinades a les cambres de gas o a ser traslladades des dels Lager pròxims al front tenien preferència sobre els combois militars. No es va acomplir del tot únicament perquè Alemanya va ser derrotada, però el testament polític que Hitler va dictar poques hores abans de matar-se, amb els russos a pocs metres, acabava així: «Sobretot ordeno al govern i al poble alemany que mantinguin en ple vigor les lleis racials i que combatin inexorablement l’enverinador de totes les nacions, el judaisme internacional».

Resumint; es pot, doncs, afirmar que l’antisemitisme és un cas particular de la intolerància; que durant segles va tenir un caràcter predominantment religiós; que en el III Reich va ser exacerbat per la predisposició nacionalista i militarista del poble alemany, i per la peculiar «diferència» del poble jueu; que es va escampar fàcilment per tot Alemanya, i per bona part d’Europa, gràcies a l’eficàcia de la propaganda feixista i nazi, a la qual li calia un boc expiatori en qui descarregar totes les culpes i tots els ressentiments; i que el fenomen va ser dut al paroxisme per Hitler, dictador maníac.

Amb tot, he d’admetre que aquestes explicacions, acceptades comunament, no em satisfan: no són proporcionals als fets que volen explicar, en rebaixen la magnitud. Rellegint les cròniques del nazisme, des dels inicis tèrbols fins a la fi convulsiva, no puc sostreure’m a la impressió d’una atmosfera de follia incontrolada que em sembla única en la història. Aquesta follia col·lectiva, aquest esgarriament aberrant, s’acostuma a explicar adduint la combinació de molts factors diversos, insuficients si es consideren per separat, i el més important d’aquests factors seria la mateixa personalitat de Hitler i la seva profunda interacció amb el poble alemany. És cert que les seves obsessions personals, la seva capacitat d’odi, la seva prèdica de violència, trobaven una desfermada ressonància en la frustració del poble alemany i d’aquest tornaven a ell multiplicades, la qual cosa el refermava en la convicció delirant de ser ell mateix l’Heroi profetitzat per Nietzsche, el Superhome redemptor d’Alemanya.

Sobre l’origen del seu odi contra els jueus s’ha escrit molt. S’ha dit que Hitler abocava sobre els jueus el seu odi contra tot el gènere humà; que reconeixia en els jueus alguns dels seus mateixos defectes, i que odiant els jueus s’odiava a si mateix; que la violència de la seva aversió provenia del temor de poder tenir «sang jueva» a les venes.

Un cop més: no em semblen explicacions adequades. No em sembla lícit explicar un fenomen històric imputant-ne tota la culpa a un individu (els executors d’ordres horroroses no són innocents!), i a més sempre és difícil interpretar les motivacions profundes d’un individu. Les hipòtesis que es proposen justifiquen els fets només de manera parcial, n’expliquen la qualitat però no la quantitat. He d’admetre que prefereixo la humilitat amb què alguns historiadors d’entre els més seriosos (Bullock, Schramm, Bracher) confessen no comprendre l’antisemitisme furibund de Hitler i d’Alemanya darrere d’ell.

Potser no es pot comprendre tot el que va passar, és més, potser no s’ha de comprendre, perquè comprendre quasi és justificar. M’explico: «comprendre» un propòsit o un comportament humà significa (també etimològicament) contenir-lo, contenir-ne l’autor, posar-se al seu lloc, identificar-se amb ell. Ara, cap home normal no podrà mai identificar-se amb Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann i infinitat d’altres. Això ens esborrona i al mateix temps ens alleuja: perquè potser és desitjable que les seves paraules (i també, malauradament, les seves obres) no ens siguin mai comprensibles. Són paraules i obres no humanes, o millor, contrahumanes, sense precedents històrics, amb prou feines comparables amb els fets més cruels de la lluita biològica per l’existència. En la guerra podem reconèixer aquesta lluita: però Auschwitz no té res a veure amb la guerra, no n’és un episodi, no n’és una forma extrema. La guerra és un fet terrible de sempre: és blasmable però és en nosaltres, té una racionalitat, la «comprenem».

Però en l’odi nazi no hi ha racionalitat: és un odi que no és en nosaltres, és fora de l’home, és un fruit verinós nascut del tronc funest del feixisme, però és fora i més enllà del mateix feixisme. No el podem entendre, però podem i hem d’entendre d’on neix, i estar en guàrdia. Si comprendre és impossible, conèixer és necessari, perquè el que va succeir pot tornar, les consciències poden ser seduïdes i ofuscades novament: també les nostres.

Per això, meditar sobre tot el que va passar és un deure de tothom. Tothom ha de saber, o recordar, que quan Hitler i Mussolini parlaven públicament la gent se’ls creia, els aplaudia, els adorava com a déus. Eren «líders carismàtics», tenien un poder secret de seducció que no provenia de la credibilitat o de l’encert de les coses que deien, sinó de la manera suggestiva amb què les deien, de la seva eloqüència, de la seva art histriònica, potser instintiva, potser exercitada i apresa pacientment. Les idees que proclamaven no eren sempre les mateixes, i en general eren aberrants, o ximples, o cruels; i no obstant això, milions de fidels els van exalçar i seguir fins a la mort. Cal recordar que aquests fidels, i entre aquests també els diligents executors d’ordres inhumanes, no eren esbirros consumats, no eren (tret de poques excepcions) monstres: eren homes qualssevol. De monstres, n’hi ha, però són massa pocs perquè siguin realment perillosos; són més perillosos els homes corrents, els funcionaris disposats a creure i a obeir sense discutir, com Eichmann; com Höss, comandant d’Auschwitz; com Stangl, comandant de Treblinka; com els militars francesos de vint anys després, massacradors a Algèria; com els militars americans de trenta anys després, massacradors al Vietnam.

Cal desconfiar, doncs, de qui ens vol convèncer amb mitjans diferents de la raó, és a dir, dels líders carismàtics: hem de ser cauts a delegar en altres el nostre judici i la nostra voluntat. Com que és difícil distingir els profetes autèntics dels falsos, és millor sospitar de tots els profetes; és millor renunciar a les veritats revelades, encara que ens exaltin per la seva simplicitat i la seva esplendor, encara que les trobem còmodes perquè s’adquireixen gratis. És millor acontentar-se amb altres veritats més modestes i menys entusiasmadores, les que es conquereixen amb esforç, a poc a poc i sense dreceres, amb l’estudi, la discussió i el raonament, i que es poden comprovar i demostrar.

És evident que aquesta recepta és massa simple perquè valgui per a tots els casos: un nou feixisme, amb el seu ròssec d’intolerància, de prepotència i de servitud, pot néixer fora d’Itàlia i ser-hi importat, tal vegada de puntetes i fent-se anomenar d’una altra manera; o bé pot desencadenar-se des de dintre amb una violència capaç d’arrasar totes les defenses. Aleshores els consells assenyats no serveixen de res i cal trobar la força de resistir: també en això, el record del que va passar al cor d’Europa, i no fa pas gaire temps, pot servir d’ajuda i d’advertiment.

8.   Què seria vostè avui si no hagués estat pres en un Lager? Què sent quan recorda aquella època? A quins factors atribueix el fet d’haver sobreviscut?

Parlant amb rigor, no sé i no puc saber què seria jo avui si no hagués estat en un Lager: cap home coneix el seu futur, i aquí es tractaria justament de descriure un futur que no ha existit. Té un cert sentit aventurar previsions (d’altra banda sempre barroeres) sobre el comportament d’un poble, i en canvi és dificilíssim, per no dir impossible, preveure el comportament d’un individu, fins i tot de dia en dia. De la mateixa manera, un físic sap pronosticar amb molta exactitud el temps que esmerçarà un gram de radi a partir en dos la seva activitat, però no sap en absolut quan es desintegrarà un sol àtom d’aquell radi. Si un home es dirigeix cap a un trencall i no agafa el camí de l’esquerra, és obvi que agafarà el de la dreta; però les nostres decisions gairebé mai no són entre dues alternatives: a més, a cada decisió en segueixen d’altres, totes múltiples, i així fins a l’infinit; i finalment, el nostre futur també depèn molt de factors externs, del tot estranys a les nostres decisions deliberades, i també de factors interns, dels quals, però, no en som conscients. Per aquests notoris motius no es coneix el propi futur ni el del nostre consemblant; pels mateixos motius ningú pot dir quin hauria estat el seu passat «si».

Però una afirmació sí que potser puc formular-la, i és la següent: si no hagués viscut l’època d’Auschwitz, probablement no hauria escrit mai res. No hauria tingut motiu, incentiu, per escriure: vaig ser un estudiant mediocre d’italià i regular d’història, m’interessaven més la física i la química, i vaig triar una professió, la de químic, que no tenia res en comú amb el món de la paraula escrita. Va ser l’experiència del Lager allò que em va constrènyer a escriure: no vaig haver de lluitar amb la mandra, els problemes d’estil em semblaven ridículs, vaig trobar miraculosament el temps d’escriure sense haver de robar una sola hora a la meva professió quotidiana: aquest llibre, em semblava que ja el tenia tot sencer dins el cap, que només l’havia de deixar sortir i davallar al paper.

Han passat molts anys: el llibre ha tingut moltes vicissituds i curiosament s’ha interposat, com una memòria artificial, però també com una barrera defensiva, entre el meu normalíssim present i el cruel passat a Auschwitz. Dubto si dir-ho o no, perquè no voldria passar per cínic: quan avui recordo el Lager no sento cap emoció violenta o dolorosa. Al contrari: a la meva experiència curta i tràgica de deportat s’hi ha superposat l’altra molt més llarga i complexa d’escriptor-testimoni, i la suma és clarament positiva; en el seu conjunt, aquest passat m’ha fet molt més ric i més segur. Una amiga meva, que de molt jove va ser deportada al Lager per a dones de Ravensbrück, diu que el camp va ser la seva Universitat: crec que puc dir el mateix, és a dir, que, vivint i després escrivint i meditant sobre aquells esdeveniments, he après moltes coses sobre els homes i sobre el món.

He d’apressar-me a precisar, però, que aquest resultat positiu ha estat una sort que ha tocat a molt pocs: dels deportats italians, per exemple, només en van tornar prop del cinc per cent, i d’aquests, molts van perdre la família, els amics, els béns, la salut, l’equilibri, la joventut. El fet que jo sobrevisqués i tornés indemne va ser degut principalment i a parer meu a la sort. Només mínimament van jugar-hi factors preexistents, com la meva preparació a la vida de muntanya i la meva professió de químic, que em va comportar algun privilegi els últims mesos de captivitat. Potser també em va ajudar el meu interès, que no va minvar mai, per l’ànima humana i la voluntat no sols de sobreviure (que era comuna en molts), sinó de sobreviure amb la finalitat concreta d’explicar les coses que havíem presenciat i que havíem suportat. I finalment potser també hi va jugar la voluntat, que vaig conservar amb tossuderia, de reconèixer sempre, fins i tot durant els dies més foscos, en els meus companys i en mi mateix, homes i no coses, i sostreure’m així a aquella total humiliació i desmoralització que duia a molts al naufragi espiritual.

PRIMO LEVI
Novembre de 1976.