AL FONS

El viatge només ha durat una vintena de minuts. Després el camió s’ha aturat i s’ha vist una gran porta, i a sobre un rètol molt il·luminat (el seu record encara em persegueix en els somnis): ARBEIT MACHT FREI, el treball allibera.

Hem baixat, ens han fet entrar en una habitació vasta i nua, dèbilment escalfada. Quina set que tenim! El dèbil murmuri de l’aigua dels radiadors ens embogeix: fa quatre dies que no bevem. I tanmateix hi ha una aixeta: a sobre un cartell que diu que és prohibit de beure perquè l’aigua està contaminada. Ximpleries, a mi em sembla obvi que el cartell és una befa, «ells» saben que nosaltres ens morim de set, i ens fiquen en una habitació i hi ha una aixeta, i Wassertrinken verboten. Jo bec, i incito els companys a fer-ho; però he d’escopir, l’aigua és tèbia i com dolça, fa olor de fang.

Això és l’infern. Avui, als nostres dies, l’infern ha de ser així, una habitació gran i buida, i nosaltres, morts de cansament, hem d’estar drets, i hi ha una aixeta que goteja i l’aigua no es pot beure, i nosaltres esperem alguna cosa certament terrible i no passa res i continua no passant res. Com pensar? Ja no es pot pensar, és com si ja fóssim morts. Algú s’asseu a terra. El temps passa gota a gota.

No som morts; la porta s’ha obert i ha entrat un SS, fumant. Ens mira sense pressa, demana: «Wer kann Deutsch?». S’avança un de nosaltres que no he vist mai, es diu Flesch; ell serà el nostre intèrpret. L’SS parla durant molta estona amb tota parsimònia: l’intèrpret tradueix. Ens hem de posar en files de cinc, amb una separació de dos metres entre home i home; després ens hem de despullar i fer un farcell amb la roba d’una manera determinada, les peces de llana a una banda i tota la resta a l’altra, ens hem de treure les sabates però anar amb molt de compte que no ens les robin.

Que no ens les robi qui? Per què ens han de robar les sabates? ¿I els nostres documents, les poques coses que portem a les butxaques, els rellotges? Tots mirem l’intèrpret, i l’intèrpret ho pregunta a l’alemany, i l’alemany fuma i el travessa amb la mirada com si fos transparent, com si no hagués parlat ningú.

Mai no havia vist homes vells nus. El senyor Bergmann porta un braguer, i demana a l’intèrpret si se l’ha de treure, i l’intèrpret vacil·la. Però l’alemany ho ha entès, i parla seriosament a l’intèrpret assenyalant algú; hem vist que l’intèrpret s’empassava saliva, i després ha dit:

—El brigada diu que es tregui el braguer i que li donaran el del senyor Coen.

Es veu com les paraules surten amargues de la boca de Flesch, aquesta és la manera de riure de l’alemany.

Després arriba un altre alemany, i diu que posem les sabates en un racó, i nosaltres les hi posem, perquè tot s’ha acabat i ens sentim fora del món i l’únic que podem fer és obeir. Arriba un altre amb una escombra i escombra totes les sabates, les treu per la porta en una pila. És boig, les barreja totes, noranta-sis parells, després estaran desparellades. La porta dóna a l’exterior, entra un vent glaçat i nosaltres estem despullats i ens tapem el ventre amb els braços. El vent fa batre la porta i la tanca; l’alemany la torna a obrir, i es queda mirant amb aire absort com ens retorcem per protegir-nos del fred un darrere de l’altre; després se’n va i la tanca.

Ara és el segon acte. Entren bruscament quatre individus amb navalles d’afaitar, brotxes i màquines de rapar, porten pantalons i jaquetes amb ratlles, un número cosit al pit; potser són de la mateixa mena que aquells altres d’aquesta nit (aquesta nit o ahir a la nit?); però aquests són forts i ben cepats. Nosaltres fem moltes preguntes, ells, en canvi, ens agafen i en un moment ens trobem afaitats i rapats. Quines cares més ridícules que tenim sense cabells! Aquests quatre parlen una llengua que no sembla d’aquest món, segur que no és alemany, jo l’alemany l’entenc una mica.

Finalment s’obre una altra porta: heus-nos aquí tancats, nus, rapats i drets, amb els peus dins l’aigua, és una sala de dutxes. Estem sols, a poc a poc l’estupor desapareix i parlem, i tothom pregunta i ningú respon. Si estem despullats en una sala de dutxes, vol dir que ens dutxarem. Si ens dutxarem és perquè encara no ens mataran. I aleshores per què ens fan estar drets, i no ens donen aigua, i ningú no ens explica res, i no tenim sabates ni roba sinó que tots estem nus amb els peus dins l’aigua, i fa fred i fa cinc dies que viatgem i ni tan sols podem seure.

I les nostres dones?

L’enginyer Levi em demana si penso que les nostres dones també deuen estar així com nosaltres en aquest moment, i on deuen ser, i si les podrem tornar a veure. Jo responc que sí, perquè ell és casat i té una filla; segur que les tornarem a veure. Però a hores d’ara la meva idea és que tot això és un gran muntatge per riure’s de nosaltres i escarnir-nos, i està clar que després ens mataran, qui creu que viurà és boig, vol dir que hi ha caigut, jo no, jo he entès que aviat tot s’haurà acabat, potser en aquesta mateixa habitació, quan s’hagin avorrit de veure’ns despullats, drets ara sobre un peu ara sobre l’altre i intentant de tant en tant de seure a terra, però hi ha tres dits d’aigua freda i no ens podem asseure.

Anem amunt i avall sense solta, i parlem, cadascú parla amb tots els altres, això fa que hi hagi un gran xivarri. S’obre la porta, entra un alemany, és el brigada d’abans; parla poc, l’intèrpret tradueix.

—El brigada diu que heu d’estar callats, perquè això no és una escola rabínica.

Es veu molt clar que les paraules no són seves, paraules dolentes que li torcen la boca en sortir, com si escopís un mos desagradable. Li demanem que pregunti què esperem, quant de temps haurem d’estar encara aquí, què ha passat amb les nostres dones, tot: però ell diu que no, que no vol preguntar. Aquest Flesch, que s’avé molt a contracor a traduir a l’italià frases alemanyes glaçades, i es nega a traduir a l’alemany les nostres preguntes perquè sap que és inútil, és un jueu alemany d’uns cinquanta anys, que té a la cara una gran cicatriu d’una ferida rebuda lluitant contra els italians al Piave. És un home sorrut, pel qual sento un respecte instintiu perquè m’adono que ha començat a patir abans que nosaltres.

L’alemany se’n va, i nosaltres ara estem callats, per bé que ens avergonyim una mica d’estar callats. Encara és de nit, ens demanem si mai es farà de dia. S’ha obert altre cop la porta i n’ha entrat un que va vestit amb ratlles. És diferent dels altres, més vell, duu ulleres, té una cara més civilitzada i és molt menys fort. Ens parla, i parla italià.

Ja estem cansats de sorprendre’ns. Ens sembla que assistim a algun drama foll, d’aquests en què apareixen a escena bruixes, l’Esperit Sant i el dimoni. Parla italià malament, amb un fort accent estranger. Ha parlat molta estona, és molt amable, intenta respondre totes les nostres preguntes.

Som a Monowitz, a prop d’Auschwitz, a l’Alta Silèsia: una regió habitada alhora per alemanys i polonesos. Aquest camp és un camp de treball, en alemany es diu Arbeitslager; tots els presoners (són prop de deu mil) treballen en una fàbrica de goma que es diu la Buna, per això el mateix camp es diu Buna.

Ens donaran sabates i roba; no, les nostres no: unes altres sabates, una altra roba, com les seves. Ara estem despullats perquè esperem per dutxar-nos i desinfectar-nos, cosa que tindrà lloc immediatament després del toc de diana, ja que al camp no s’hi entra si no s’està desinfectat.

Sí, haurem de treballar, aquí ha de treballar tothom. Però hi ha treballs i treballs: ell, per exemple, fa de metge, és un metge hongarès que va estudiar a Itàlia; és el dentista del Lager. Fa quatre anys que hi és, al Lager (no en aquest: la Buna només fa un any i mig que existeix), i, amb tot, com podem veure, està bé, no està gaire prim. Per què és en un Lager? És jueu com nosaltres?

—No —diu ell simplement—, jo sóc un criminal.

Nosaltres li fem moltes preguntes, ell de vegades riu, en respon algunes i d’altres no, es veu clarament que evita determinades qüestions. De les dones no en parla: diu que estan bé, que les tornarem a veure aviat, però no diu ni com ni on. En canvi ens explica altres coses, estranyes i folles, potser ell també se’n riu, de nosaltres. Potser és boig: al Lager la gent es torna boja. Diu que cada diumenge hi ha concerts i partits de futbol. Diu que qui boxeja bé es pot fer cuiner. Diu que qui treballa bé rep bons-premi amb els quals es pot comprar tabac i sabó. Diu que és veritat que l’aigua no és potable, i que en canvi cada dia es distribueix un succedani de cafè, però que generalment ningú no en beu, perquè la mateixa sopa ja és prou aigualida per satisfer la set. Nosaltres li demanem que ens aconsegueixi alguna cosa per beure, però ell diu que no pot, que ens ha vingut a veure d’amagat, en contra de la prohibició dels SS, perquè encara no estem desinfectats, i se n’ha d’anar de seguida; ha vingut perquè els italians li som simpàtics i perquè, diu, «té una mica de cor». Nosaltres encara li demanem si hi ha altres italians al camp, i ell diu que n’hi ha alguns, pocs, no sap quants, i de seguida canvia de tema. Mentrestant ha sonat una campana, i ell ha guillat de seguida, i ens ha deixat atònits i desconcertats. Alguns se senten reanimats, jo no, jo continuo pensant que aquest dentista, aquest individu incomprensible, també ha volgut divertir-se a costa nostra, i no vull creure una paraula de tot el que ha dit.

En sonar la campana s’ha sentit com el camp fosc es deixondia. De sobte l’aigua ha començat a sortir bullent de les dutxes, cinc minuts de felicitat; però immediatament després irrompen quatre tipus (potser són els barbers) que, xops i fumejant, ens empenyen amb crits i cops a l’habitació contigua, que està glaçada; aquí una altra gent que també xiscla ens llança a sobre no sé quins parracs i ens plantifica a les mans un parell de sabates amb la sola de fusta; no tenim temps d’entendre res i ja ens trobem a l’aire lliure, damunt la neu blava i glaçada de l’alba, i, descalços i despullats, amb tot l’equip a les mans, hem de córrer fins a un altre barracó, a un centenar de metres. Aquí se’ns permet de vestir-nos.

Quan hem acabat, cadascú s’ha quedat al seu racó, i no hem gosat mirar-nos els uns als altres. No hi ha on mirar-se, però el nostre aspecte el tenim al davant, reflectit en cent rostres lívids, en cent ninots miserables i sòrdids. Ja estem transformats en els fantasmes entrevistos anit.

Aleshores, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per expressar aquesta ofensa, la destrucció d’un home. En un instant, amb intuïció gairebé profètica, ens ha estat revelada la realitat: hem arribat al fons. Més avall ja no es pot anar: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. Res ja no és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins els cabells; si parlem no ens escoltaran, i si ens escoltessin no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar, haurem de trobar en nosaltres la força de fer-ho, de fer per manera que darrere del nom quedi alguna cosa de nosaltres, de nosaltres tal com érem.

Sabem que en això díficilment serem compresos, i està bé que sigui així. Però que cadascú consideri quant de valor, quant de significat hi ha contingut fins en els més petits dels nostres costums quotidians, en els cent objectes nostres que el captaire més humil posseeix: un mocador, una vella carta, la fotografia d’una persona estimada. Aquestes coses formen part de nosaltres, gairebé com a membres del nostre cos; i és impensable que ens en privem, en el nostre món, perquè de seguida en trobarem d’altres que substituiran els vells, altres objectes que són nostres en tant que custodis i suscitadors de records nostres.

Imagineu ara un home a qui, juntament amb les persones estimades, se li arrabassi la casa, els costums, la roba, en fi, tot, literalment tot el que posseeix: serà un home buit, reduït al sofriment i a la necessitat, mancat de dignitat i de discerniment, ja que acostuma a passar-li, a qui ho ha perdut tot, que es perd a si mateix; fins al punt, doncs, que es podrà decidir amb tota tranquil·litat la seva vida o mort fora de qualsevol sentiment d’afinitat humana; en el cas més afortunat, basant-se en un pur judici d’utilitat. Es comprendrà aleshores el doble significat del terme «camp d’extermini», i estarà clar què volem expressar amb aquesta frase: jeure al fons.

Häftling: he après que jo sóc un Häftling. El meu nom és 174.517; ens han batejat, portarem mentre visquem la marca tatuada al braç esquerre.

L’operació ha estat lleugerament dolorosa i extraordinàriament ràpida: ens han posat a tots en fila, i un per un, segons l’ordre alfabètic dels nostres noms, hem passat davant d’un hàbil funcionari proveït d’una espècie de punxó amb una agulla molt curta. Sembla que és aquesta la iniciació pròpiament dita: només «ensenyant el número» et donen el pa i la sopa. Han calgut diversos dies, i no pocs mastegots i cops de puny, perquè ens acostuméssim a ensenyar el número diligentment, de manera que no entorpíssim les operacions quotidianes de distribució de les vitualles; han calgut setmanes i mesos perquè n’aprenguéssim el so en llengua alemanya. I durant molts dies, quan el costum dels dies de llibertat m’empeny a mirar l’hora al rellotge de polsera, apareix en canvi, irònicament, el meu nom nou, el número puntejat en signes blavosos a sota de l’epidermis.

Fins força més tard, i a poc a poc, alguns de nosaltres no han après alguna cosa de la fúnebre ciència dels números d’Auschwitz, en què es compendien les etapes de la destrucció del judaisme d’Europa. Als veterans del camp, el número els ho diu tot: l’època d’entrada al camp, el comboi de què es formava part i, en conseqüència, la nacionalitat. Tothom tractarà amb respecte els números que van del 30.000 al 80.000: ja només en queden alguns centenars, i corresponen als pocs supervivents dels guetos polonesos. Convé tenir els ulls ben oberts quan s’entra en relacions comercials amb un 116.000 o un 117.000: han quedat reduïts a uns quaranta, però es tracta dels grecs de Salònica, s’ha de vigilar que no t’aixequin la camisa. Pel que fa als números alts, aquests tenen una connotació essencialment còmica, com succeeix amb els termes «novato» o «recluta» en la vida normal: el número alt típic és un individu panxut, dòcil i beneit, a qui pots fer creure que a la infermeria reparteixen sabates de pell per als individus amb els peus delicats, i convèncer-lo que hi corri i et deixi el seu plat de sopa «en dipòsit»; li pots vendre una cullera per tres racions de pa; el pots enviar al més ferotge dels Kapos, a demanar-li (m’ha passat a mi!) si és cert que el seu és el Kartoffelschäl-kommando, el Kommando de Pelar Patates, i si és possible enrolar-s’hi.

D’altra banda, tot el procés d’inserció en aquest ordre nou per a nosaltres s’esdevé en clau grotesca i sarcàstica. Un cop acabada l’operació de tatuatge, ens han tancat en un barracó on no hi ha ningú. Les lliteres estan fetes, però ens han prohibit terminantment de tocar-les i de seure-hi a sobre: així, ronsegem sense solta durant mig dia en el petit espai disponible, turmentats encara per la terrible set del viatge. Després s’ha obert la porta i ha entrat un noi amb roba ratllada, d’aire bastant civilitzat, petit, prim i ros. Aquest parla francès, i molts li saltem al damunt, aclaparant-lo amb totes les preguntes que fins ara ens hem fet l’un a l’altre inútilment.

Però no parla de bon grat: ningú aquí parla de bon grat. Som nous, no tenim res i no sabem res; per què perdre el temps amb nosaltres? Ens explica de mala gana que tots els altres són fora treballant, i que tornaran al vespre. Ell ha sortit aquest matí de la infermeria, avui està dispensat de treballar. Jo li he preguntat (amb una ingenuïtat que només pocs dies després ja m’havia de semblar increïble) si almenys ens tornarien els raspalls de dents; ell no ha rigut, sinó que amb una expressió a la cara d’intens menyspreu m’ha engegat:

—Vous n’êtes pas à la maison.

I és aquesta la tornada que tothom ens repeteix: no sou a casa, això no és un sanatori, d’aquí només se’n surt per la Xemeneia (què deu voler dir?, ho aprendrem més tard).

I en efecte: empès per la set, he albirat per una finestra un bon caramell a l’abast de la mà. He obert la finestra, he arrencat el caramell, però de seguida s’ha acostat un tipus alt i gros que ronsejava per allí fora i me l’ha arrencat brutalment.

—Warum? —li he preguntat en el meu pobre alemany.

—Hier ist kein Warum (aquí no hi ha perquès) —m’ha contestat, fent-me entrar amb una empenta.

L’explicació és repugnant però simple: en aquest lloc tot és prohibit, i no pas per raons ocultes, sinó perquè el camp s’ha creat amb aquesta finalitat. Si hi volem viure, caldrà entendre-ho ben aviat:

Una hora rere l’altra, aquest primer i llarguíssim dia d’antiinfern ja s’acaba. Mentre el sol es pon en un remolí de núvols ferotges i sangonosos, ens fan sortir finalment del barracó. Ens donaran alguna cosa per beure? No, ens posen un cop més en fila, ens porten a una plaça immensa que ocupa el centre del camp i ens fan formar de manera meticulosa. Després no passa res més durant una altra hora: sembla que s’esperi algú.

Una xaranga comença a tocar al costat de la porta del camp: toca Rosamunda, la coneguda cançoneta sentimental, i això ens sembla tan estrany que ens mirem els uns als altres somrient amb sornegueria; sorgeix en nosaltres una ombra d’alleujament, potser totes aquestes cerimònies no són res més que una colossal burla de gust teutònic. Però la xaranga, un cop acabada Rosamunda, continua tocant altres marxes, una rere l’altra, i heus aquí que apareixen les quadrilles dels nostres companys, que tornen de la feina. Caminen en columnes de cinc: caminen amb un pas estrany, innatural, encarcarat, com titelles rígids fets únicament d’ossos: però caminen seguint escrupolosament el temps de la xaranga.

També ells es col·loquen com nosaltres, seguint un ordre minuciós, a la plaça immensa; quan l’última quadrilla ha entrat, ens compten i ens recompten durant més d’una hora, es fan llargues comprovacions que semblen dirigides per un tipus vestit amb ratlles, el qual en dóna compte a un grupet d’SS en roba de combat.

Finalment (ja és fosc, però el camp està molt il·luminat per fanals i reflectors) se sent cridar «Absperre!», amb la qual cosa tots els grups es desfan i es converteixen en un anar i venir confús i esvalotat. Ara ja no caminen enravenats com abans: cadascú s’arrossega amb esforç evident. Observo que tothom porta a la mà o penjat al cinturó un plat de llauna gairebé tan gros com una palangana.

També els nouvinguts vagaregem entre la multitud, a la recerca d’una veu, d’una cara amiga, d’un guia. Recolzats a la paret de fusta d’un barracó hi ha dos nois asseguts a terra: semblen molt joves, d’uns setze anys a tot estirar, tots dos tenen la cara i les mans brutes de sutge. Un dels dos, mentre passem, em crida, i em fa en alemany algunes preguntes que no entenc; després em demana d’on venim.

—Italien —responc; voldria preguntar-li moltes coses, però el meu repertori de frases alemanyes és molt limitat.

—Ets jueu? —li demano.

—Sí, jueu polonès.

—Quan fa que ets al Lager?

—Tres anys —i alça tres dits. Degué entrar sent un infant, penso amb horror; d’altra banda, això vol dir que alguns hi poden viure, aquí.

—Quina és la teva feina?

—Schlosser —respon. No l’entenc—: Eisen; Feuer (ferro, foc) —insisteix ell, i fa gestos amb les mans com de qui colpeja amb el martell sobre una enclusa. És un ferrer, doncs.

—Ich Chemiker —declaro jo; i ell assenteix greument amb el cap:

—Chemiker gut. —Però tot això concerneix el futur llunyà: el que em turmenta, en aquest moment, és la set.

—Beure, aigua. Nosaltres no aigua —li dic. Ell em mira amb cara seriosa, gairebé severa, i diu marcant les síl·labes:

—No beure aigua, company —i altres paraules que no entenc.

—Warum?

—Geschwollen —respon ell telegràficament: jo sacsejo el cap, no l’he entès—. Inflat —em fa entendre, inflant les galtes i suggerint amb les mans una monstruosa tumescència de la cara i del ventre—. Warten bis heute abend.

—«Esperar fins aquesta nit» —tradueixo jo paraula per paraula.

Després em diu:

—Ich Schlome. Du? —Li dic el meu nom, i ell em demana—: On la teva mare?

—A Itàlia. —Schlome se sorprèn:

—Jueva a Itàlia?

—Sí —explico jo com puc—, amagada, ningú sap, escapar, no parlar, no veure ningú.

Ha entès; ara s’aixeca, se m’atansa i m’abraça tímidament. L’aventura ha acabat, i em sento ple d’una tristesa serena que és gairebé joia. No vaig tornar a veure Schlome, però no he oblidat la seva cara greu i afable de noi, que em va acollir al llindar de la casa dels morts.

Ens queden moltíssimes coses per aprendre, però moltes ja les hem après. Ja tenim una certa idea de la topografia del Lager; aquest Lager nostre és un quadrat d’uns sis-cents metres de costat, envoltat per dos reixats de filat espinós, pel més interior dels quals passa corrent d’alta tensió. El constitueixen seixanta barracons de fusta, que es diuen Blocks, dels quals n’hi ha una dotzena en construcció; a aquests cal afegir el cos de les cuines, que és d’obra; una granja experimental, dirigida per un destacament de Häftlinge privilegiats; els barracons de les dutxes i de les latrines, en nombre d’un per cada grup de sis o vuit Blocks. A més, alguns Blocks estan destinats a finalitats especials. En primer lloc, un grup de vuit, a l’extrem est del camp, constitueix la infermeria i el dispensari; després hi ha el Block 24, que és el Krätzeblock, reservat als ronyosos; el Block 7, en què cap Häftling comú no ha entrat mai, reservat a la Prominenz, és a dir, a l’aristocràcia, als internats que ocupen els càrrecs més alts; el Block 47, reservat als Reichsdeutsche (els aris alemanys, polítics o criminals); el Block 49, només per a Kapos; el Block 12, una meitat del qual, per a ús dels Reichsdeutsche i Kapos, fa de Kantine, és a dir, d’expenedor de tabac, insecticida en pols i, ocasionalment, altres articles; el Block 37, que conté el despatx central i l’oficina de treball, i finalment el Block 29, que sempre té les finestres tancades perquè és el Frauenblock, el prostíbul del camp, servit per noies Häftlinge poloneses i reservat als Reichsdeutsche.

Els Blocks corrents que fan d’habitatge estan dividits en dos locals; en un (Tagesraum) viu el cap del barracó amb els seus amics: hi ha una taula llarga, cadires, bancs; pertot arreu, una gran quantitat d’objectes estranys de colors vius, fotografies, retalls de revistes, dibuixos, flors artificials, galindaines; a les parets, grans rètols, dites i petits poemes que exalcen l’ordre, la disciplina, la higiene; en un racó, una vitrina amb els estris del Blockfrisör (barber autoritzat), els cullerots per repartir la sopa i dos fuets de goma, un de massís i un de buit per dintre, per mantenir la disciplina. L’altre local és el dormitori; hi ha exactament cent quaranta-vuit lliteres en tres pisos, comprimides com cel·les de rusc, de manera que s’utilitza sense espais sobrers tota la cubicació de l’estança, fins al sostre, i separades per tres passadissos; aquí viuen els Häftlinge corrents, en nombre de dos-cents o dos-cents cinquanta per barracó, dos, per tant, en bona part de les lliteres, les quals són fetes de taulers de fusta mòbils, proveïts d’un sac de palla prim i de dues mantes cadascuna. Els passadissos són tan estrets que amb prou feines hi poden passar dues persones; la superfície total del terra és tan petita que els ocupants d’un mateix Block no hi poden estar tots al mateix temps, si la meitat almenys no estan estirats a les lliteres. D’aquí la prohibició d’entrar en un Block al qual no es pertany.

Enmig del Lager hi ha la plaça dels recomptes, immensa, on ens apleguem al matí per formar els grups de treball i a la tarda perquè ens comptin. Davant de la plaça hi ha un parterre amb l’herba tallada acuradament on es munten les forques quan cal.

Hem après ben aviat que els hostes del Lager es divideixen en tres categories: els criminals, els polítics i els jueus. Tots van vestits amb ratlles, tots són Häftlinge, però els criminals porten al costat del número, cosit a la jaqueta, un triangle verd; els polítics, un triangle vermell; els jueus, que constitueixen la gran majoria, porten l’estrella de David, vermella i groga. D’SS sí que n’hi ha, però pocs, i fora del camp, i es veuen relativament poc: els nostres amos efectius són els triangles verds, els quals tenen les mans lliures per fer el que vulguin amb nosaltres, i a més aquells de les altres dues categories que es presten a secundar-los, que no són pocs.

I hem après també altres coses, més o menys ràpidament, segons el caràcter de cadascú; a respondre «Jawohl», a no fer mai preguntes, a fer veure sempre que ho hem entès tot. Hem après el valor dels aliments; ara també nosaltres escurem diligentment el fons del plat després del ranxo, i el mantenim sota la barbeta quan mengem pa per no desaprofitar-ne les molles. També nosaltres sabem ara que no és el mateix rebre el cullerot de sopa de la superfície que del fons de la tina, i ja estem en condicions de calcular, basant-nos en la capacitat de les diverses tines, quin és el lloc més convenient al qual aspirar quan ens posem a la cua.

Hem après que tot és útil; el filferro, per lligar-se les sabates; els parracs, per fer-ne draps per als peus; el paper, per posar-lo (il·legalment) sota la jaqueta per combatre el fred. Hem après que d’altra banda t’ho poden robar tot, més ben dit, que t’ho roben automàticament així que relaxes l’atenció; i per evitar-ho hem hagut d’aprendre l’art de dormir amb el cap sobre un farcell fet amb la jaqueta i totes les nostres pertinences a dintre, del plat a les sabates.

Coneixem ja en bona part el reglament del camp, que és monstruosament complicat. Les prohibicions són innombrables: acostar-se a menys de dos metres del filat espinós; dormir amb la jaqueta posada, o sense calçotets, o amb la gorra al cap; fer servir determinats lavabos o latrines que són «nur für Kapos» o «nur für Reichsdeutsche»; no anar a la dutxa els dies prescrits, i anar-hi els dies no prescrits; sortir del barracó amb la jaqueta descordada, o amb les solapes alçades; portar sota la roba paper o palla per combatre el fred; rentar-se d’una altra manera que no sigui amb el tors nu.

Els ritus que s’han de complir són infinits i insensats: cada matí s’ha de fer «el llit», que cal deixar perfectament pla i llis; untar-se els esclops enfangats i repugnants amb el greix de màquina adient, rascar les taques de fang de la roba (en canvi s’admeten les taques de pintura, de greix i de rovell); al vespre cal sotmetre’s a la revista de polls i a la revista de la rentada de peus; el dissabte cal fer-se afaitar la barba i els cabells, apedaçar o fer-se apedaçar els parracs; el diumenge, sotmetre’s a la revista general de ronya, i a la revista dels botons de la jaqueta, que han de ser cinc.

A més, hi ha innombrables circumstàncies, normalment irrellevants, que aquí es converteixen en problemes. Quan les ungles són massa llargues s’han de tallar, la qual cosa no es pot fer de cap més manera que amb les dents (pel que fa a les ungles dels peus n’hi ha prou amb el frec de les sabates); si cau un botó cal saber-lo cosir amb filferro; si es va a la latrina o al lavabo cal portar-ho tot a sobre, sempre i arreu, i mentre un es renta la cara cal mantenir el farcell de la roba agafat entre els genolls: altrament, te’l robarien en aquell mateix instant. Si una sabata fa mal, cal presentar-se al vespre a la cerimònia del canvi de sabates: aquí es posa a prova la perícia de l’individu, enmig de la gernació increïble cal saber triar amb un sol cop d’ull una (no un parell: una) sabata adequada, perquè, un cop feta la tria, no es permet un segon canvi.

No s’ha de creure que, en la vida del Lager, les sabates són un factor de poca importància. La mort comença per les sabates: s’han mostrat, per a la majoria de nosaltres, com a autèntics aparells de tortura que, després d’algunes hores de marxa, originaven llagues doloroses que fatalment s’infectaven. Qui en té, està obligat a caminar com si tingués una bala al peu (vet aquí el perquè de l’estranya manera de caminar de l’exèrcit de larves que cada tarda torna desfilant); arriba l’últim a tot arreu, i pertot arreu rep patacades; no pot escapar si el persegueixen; els peus se li inflen, i com més s’inflen, més insuportable resulta el frec amb la fusta i la tela de les sabates. Aleshores només queda l’hospital: però entrar a l’hospital amb el diagnòstic de dicke Füsse (peus inflats) és extremament perillós, perquè és ben sabut de tothom, i dels SS especialment, que aquest mal, aquí, és inguarible.

I amb tot això encara no hem al·ludit al treball, el qual és al seu torn un garbuix de lleis, de tabús i de problemes.

Tots treballem, llevat dels malalts (que et reconeguin com a malalt comporta per si mateix un considerable bagatge de coneixements i d’experiències). Cada matí sortim del camp en formació per anar a la Buna; cada tarda hi tornem en formació. Pel que fa al treball, estem dividits en prop de dos-cents Kommandos, cadascun dels quals consta de quinze a cent cinquanta homes, amb un Kapo al capdavant. Hi ha Kommandos bons i dolents: la major part es dediquen al transport, i la feina és força dura, sobretot a l’hivern, si altra cosa no, perquè sempre es desenvolupa a l’aire lliure. També hi ha Kommandos d’especialistes (electricistes, ferrers, paletes, soldadors, mecànics, encofradors, etc.), cada un adscrit a un determinat taller o secció de la Buna, i dependents de manera més directa de Meister civils, en gran part alemanys i polonesos; això només es així, naturalment, a les hores de treball: a la resta del dia, els especialistes (no són més de tres o quatre-cents en total) no reben un tracte diferent dels treballadors comuns. De l’assignació dels individus als diversos Kommandos se n’ocupa una oficina especial del Lager, l’Arbeitsdienst, que està en contacte permanent amb la direcció civil de la Buna. L’Arbeitsdienst pren les decisions basant-se en criteris desconeguts, sovint basant-se clarament en proteccions i corrupcions, de manera que, si algú és capaç d’aconseguir menjar, pràcticament és segur que també obtingui un bon lloc a la Buna.

L’horari de treball varia segons l’estació. Totes les hores de llum són hores laborables: per això es va d’un horari mínim a l’hivern (de 8 a 12 i de 12.30 a 16) a un de màxim a l’estiu (de 6.30 a 12 i de 13 a 18). Sota cap concepte els Häftlinge poden estar a la feina quan és fosc o quan hi ha boira espessa, mentre que es treballa regularment encara que plogui o nevi o (cas força freqüent) bufi el vent ferotge dels Carpats; això és així perquè la foscor o la boira podrien donar ocasió a intents de fuga.

Un diumenge de cada dos és dia laborable; els diumenges anomenats festius, en comptes de treballar a la Buna s’acostuma a treballar en el manteniment del Lager, de manera que els dies de repòs efectiu són extremament rars.

Aquesta serà la nostra vida. Cada dia, segons el ritme preestablert, Ausrücken i Einrücken, sortir i entrar; treballar, dormir i menjar; emmalaltir, guarir-se o morir.

… I fins quan? Els veterans riuen davant d’aquesta pregunta: amb aquesta pregunta es reconeixen els nouvinguts. Riuen i no responen: per a ells, des de fa mesos, anys, el problema del futur remot s’ha esvaït, ha perdut tota la força, davant dels problemes molt més urgents i concrets del futur pròxim: quant menjarem avui, si nevarà, si haurem de descarregar carbó.

Si fóssim raonables, hauríem de resignar-nos a aquesta evidència: que el nostre destí és perfectament incognoscible, que tota conjectura és arbitrària i rigorosament privada de fonament real. Però quan està en joc el propi destí els homes són molt rarament raonables: prefereixen en tot cas les posicions extremes; per això, segons el seu caràcter, entre nosaltres uns s’han convençut immediatament que tot està perdut, que aquí no es pot viure i que el final és segur i està pròxim; d’altres que, per molt dura que sigui la vida que ens espera, la salvació és probable i no llunyana, i si tenim fe i força, tornarem a veure les nostres cases i els nostres éssers estimats. Les dues classes, la dels pessimistes i la dels optimistes, no estan, però, tan ben diferenciades: no perquè els agnòstics siguin molts, sinó perquè la majoria, sense memòria ni coherència, oscil·la entre les dues posicions límit, segons l’interlocutor i el moment.

Heus-me, doncs, al fons. Esborrar amb una esponja el passat i el futur s’aprèn força aviat, si la necessitat hi obliga. Quinze dies després de l’entrada ja tinc la fam reglamentària, la fam crònica desconeguda dels homes lliures, que fa somniar a la nit i s’escampa per tots els membres dels nostres cossos; ja he après a no deixar-me robar, i encara més, si trobo en alguna banda una cullera, un cordill, un botó dels quals em puc apropiar sense perill que em castiguin, me’ls embutxaco i els considero meus de ple dret. Ja han aparegut, al dors dels peus, les llagues tòrpides que no es guariran. Empenyo vagonetes, faig anar la pala, em canso sota la pluja, tremolo amb el vent; el meu mateix cos ja no és meu: tinc el ventre inflat i els membres esprimatxats, la cara entumida al matí i enfonsada a la nit; alguns de nosaltres tenen la pell groga, d’altres grisa: quan no ens veiem durant tres o quatre dies ens costa reconèixer-nos els uns als altres.

Els italians vam decidir trobar-nos cada diumenge a la tarda en un racó del Lager; però aviat ho vam deixar córrer, perquè era massa trist comptar-nos, i veure que cada vegada érem menys, i més deformes, i que estàvem més decaiguts. I era tan cansat fer aquelles poques passes: i a més, en trobar-nos, ens posàvem a recordar i a pensar, i era millor no fer-ho.