ELS ENFONSATS I ELS SALVATS

Això de què hem parlat i parlarem és la vida ambigua del Lager. D’aquesta manera tan dura, empesos cap al fons, han viscut molts homes dels nostres dies, però cada un d’ells durant un temps relativament curt; per la qual cosa potser podem preguntar-nos si realment val la pena, i si està bé, que d’aquesta excepcional condició humana en quedi alguna memòria.

Estem en condicions de respondre aquesta pregunta afirmativament. En efecte, estem persuadits que cap experiència humana està mancada de sentit i és indigna d’anàlisi, i que fins d’aquest món particular de què estem parlant se’n poden extreure valors fonamentals, tot i que no sempre siguin positius. Voldríem que es considerés com el Lager ha estat, també i notablement, una gegantina experiència biològica i social.

Tanqui’s entre filats espinosos milers d’individus diferents per edat, condició, origen, llengua, cultura i costums, i sotmeti-se’ls a un règim de vida constant, controlable, idèntic per a tots i per sota de totes les necessitats: és el més rigorós que un investigador hauria pogut crear per establir què és essencial i què és adquirit en el comportament de l’animal-home enfront de la lluita per la vida.

Nosaltres no creiem en la més òbvia i fàcil de les deducions: que l’home és fonamentalment brutal, egoista i estúpid per com es comporta quan tota superestructura civil és destruïda, i que el Häftling no és, doncs, sinó l’home sense inhibicions. Nosaltres pensem més aviat que, quant a això, no es pot concloure res més que, davant de la necessitat i de la molèstia física turmentoses, molts costums i molts instints socials acaben reduïts al silenci.

En canvi, ens sembla digne d’atenció aquest fet: és palès que hi ha entre els homes dues categories particularment ben diferenciades: els salvats i els enfonsats. Altres parelles de contraris (els bons i els dolents, els savis i els estúpids, els covards i els valents, els desgraciats i els afortunats) són força menys clares, semblen menys congènites, i sobretot admeten gradacions intermèdies més nombroses i complexes.

Aquesta divisió és molt menys evident en la vida ordinària; en aquesta no passa gaire sovint que un home es perdi, perquè normalment l’home no està sol, i, en la seva ascensió i en la seva davallada, està lligat al destí dels seus veïns; per la qual cosa és excepcional que algú s’enlairi sense límits en el seu poder o davalli contínuament de derrota en derrota fins a la ruina. A més, cadascú acostuma a posseir unes reserves espirituals, físiques i fins i tot pecuniàries tals, que l’eventualitat d’una desfeta, d’una mancança davant de la vida, també és menys probable. Afegeixi’s encara que la llei i el sentit moral, que és llei interior, exerceixen una sensible acció d’esmorteïment; en efecte, es considera que un país és tant més civilitzat, com més ponderades i eficaces són les lleis que impedeixen al miserable ser massa miserable i al poderós ser massa poderós.

Però al Lager succeeix ben altrament: aquí la lluita per sobreviure és sense remissió, perquè tothom està desesperadament i brutalment sol. Si un Null Achtzehn qualsevol vacil·la, no trobarà qui li doni un cop de mà; més aviat algú que l’esterrecarà, perquè ningú té cap interès que un «musulmà»^[1] més s’arrossegui cada dia a la feina; i si algú, amb un prodigi de paciència salvatge i d’astúcia, troba un nou ardit per escapolir-se de la feina més dura, un nou estratagema que li rendeixi algun gram de pa, mirarà de mantenir-ne secreta la manera, i gràcies a això serà estimat i respectat, i en traurà un profit personal i exclusiu; esdevindrà més fort, i per això serà temut, i qui és temut és, ipso facto, un candidat a sobreviure.

En la història i en la vida, a vegades sembla discernir-se una llei ferotge que diu: «A qui té li serà donat; a qui no té li serà tret». Al Lager, on l’home està sol i la lluita per la vida es redueix al seu mecanisme primordial, aquesta llei iniqua està obertament en vigor, tothom la reconeix. Amb els adaptats, amb els individus forts i astuts, els mateixos caps hi mantenen contactes de bona gana, a vegades gairebé de companys, perquè esperen poder-ne treure potser més tard alguna utilitat. Però als «musulmans», als homes en procés d’enfonsament, no val la pena dirigir-los la paraula, perquè ja se sap que es queixarien, i explicarien el que menjaven a casa seva. Encara val menys la pena fer-se’n amic, perquè no tenen al camp coneixences importants, no mengen res fora del ranxo, no treballen en Kommandos avantatjosos i no coneixen cap manera secreta d’«organitzar». I, finalment, se sap que són aquí de passada, i que d’aquí a algunes setmanes només en quedarà un grapat de cendres en algun camp no llunyà, i en un llibre de registre un número d’inscripció ratllat. Encara que són englobats i arrossegats sense treva per la multitud innombrable del seus consemblants, sofreixen i s’arrosseguen en una opaca i íntima solitud, i en solitud moren o desapareixen, sense deixar rastre en la memòria de ningú.

El resultat d’aquest despietat procés de selecció natural s’hauria pogut llegir en les estadístiques del moviment dels Lager. A Auschwitz, l’any 1944, dels presos jueus veterans (dels altres no en parlarem, perquè les seves condicions eren unes altres), kleine Nummer, números baixos inferiors al cent cinquanta mil, en sobrevivien alguns centenars; cap d’aquests no era un comú Häftling que vegetés en els comuns Kommandos i s’acontentés amb la ració alimentària normal. Només quedaven els metges, els sastres, els ataconadors, els músics, els cuiners, els joves atractius i homosexuals, els amics o paisans d’alguna autoritat del camp; a més, individus especialment despietats, forts i inhumans, investits (per gràcia del comandament dels SS, que en aquesta tria demostraven tenir un satànic coneixement humà) dels càrrecs de Kapo, de Blockälster o altres; i finalment aquells que, malgrat no acomplir funcions especials, per la seva astúcia i energia sempre havien aconseguit «organitzar» amb èxit, obtenint així, a part de l’avantatge material i de la reputació, indulgència i estima per part dels poderosos del camp. Qui no sap convertir-se en un Organisator, Kombinator, Prominent (cruel eloqüència dels termes!) aviat acaba sent «musulmà». A la vida hi ha una tercera via; més ben dit, allí és la norma; al camp de concentració no existeix.

Sucumbir és el més senzill: n’hi ha prou d’obeir totes les ordres que es reben, no menjar altra cosa que el ranxo, atenir-se a la disciplina del treball i del camp. L’experiència ha demostrat que d’aquesta manera només excepcionalment es pot durar més de tres mesos. Tots els «musulmans» que van a la cambra de gas tenen la mateixa història, o, més exactament, no tenen història; han seguit el pendent fins al fons, de manera natural, com els rierols que van al mar. Un cop al camp, per la seva essencial incapacitat, o per desgràcia, o per qualsevol incident banal, han estat trepitjats abans d’haver pogut adequar-s’hi; fan tard, no comencen a aprendre l’alemany i a discernir alguna cosa en l’infernal garbuix de lleis i de prohibicions sinó quan el seu cos ja és una ruina, i res ja no els podria salvar de la selecció o de la mort per decaïment. La seva vida és breu però el seu nombre és immens; són ells, els Muselmänner, els enfonsats, la força del camp; ells, la massa anònima, contínuament renovada i sempre idèntica, dels no-homes que caminen i tresquen en silenci, apagada en ells l’espurna divina, massa buits per sofrir veritablement. Es dubta a anomenar-los vius: es dubta a anomenar mort la seva mort, davant de la qual no temen res perquè estan massa cansats per comprendre-la.

Ells omplen la meva memòria amb la seva presència sense rostre, i si pogués incloure en una imatge tot el mal del nostre temps, triaria aquesta imatge, que m’és familiar: un home escardalenc, amb el cap cot i les espatlles encorbades, en la cara i en els ulls del qual no es pugui llegir cap rastre de pensament.

Si els enfonsats no tenen història, i un de sol i ample és el camí de la perdició, els camins de la salvació són, en canvi, molts, difícils i impensats.

El camí principal, com ja hem assenyalat, és la Prominenz. Prominenten s’anomenen els funcionaris del camp, a partir del director Häftling (Lagerältester), els Kapos, cuiners, infermers, guàrdies nocturns, fins als escombriaires dels barracons i els Scheissminister i Bademeister (encarregats de les latrines i de les dutxes). Més especialment interessen aquí els prominents jueus, ja que, mentre que als altres se’ls investia dels càrrecs automàticament, quan entraven al camp, en virtut de la seva supremacia natural, els jueus havien d’intrigar i lluitar durament per obtenir-los.

Els prominents jueus constitueixen un trist i notable fenomen humà. Hi convergeixen els sofriments presents, passats i atàvics, i la tradició i l’educació d’hostilitat envers l’estranger, per fer-ne monstres d’associabilitat i d’insensibilitat.

Són el producte típic de l’estructura del Lager alemany: ofereixi’s a alguns individus en estat d’esclavitud una posició privilegiada, un cert benestar i una bona probabilitat de sobreviure, exigint-ne a canvi la traïció a la natural solidaritat amb els seus companys, i sens dubte hi haurà qui acceptarà. Aquest serà exonerat de la llei comuna i es convertirà en intangible; per això, com més poder li hagi estat concedit, més odiós i odiat serà. Quan se li confiï el comandament d’un grapat de desgraciats, amb dret de vida o de mort sobre ells, serà cruel i tirànic perquè comprendrà que si no ho fos prou, un altre, considerat més idoni, ocuparia el seu lloc. Passarà, a més, que la seva capacitat d’odi, no saciada en la direcció dels opressors, s’abocarà, irracionalment, sobre els oprimits: i se sentirà satisfet quan hagi descarregat sobre els seus subordinats l’ofensa rebuda de dalt.

Ens adonem que tot això és ben lluny del quadre que se sol fer dels oprimits que s’uneixen, si no en la resistència, almenys en el sofriment amb resignació. No excloem que això pugui passar quan l’opressió no superi un cert límit, o potser quan l’opressor, per inexperiència o per magnanimitat, ho toleri o ho afavoreixi. Però constatem que als nostres dies, en tots els països en què un poble estranger ha posat els peus com a invasor, s’ha establert una situació anàloga de rivalitat i d’odi entre els sotmesos; i això, com molts altres fets humans, s’ha pogut comprovar al Lager amb particular i crua evidència.

Sobre els prominents no jueus hi ha menys a dir, encara que eren de bon tros els més nombrosos (tot Häftling «ari» tenia un càrrec, ni que fos modest). Que fossin estúpids i cruels és natural si es pensa que en bona part eren criminals comuns triats a les presons alemanyes amb vista, justament, a la seva feina com a encarregats als camps per a jueus; i considerem que aquesta va ser una tria molt acurada, perquè ens neguem a creure que els llastimosos exemplars humans que nosaltres vam veure en acció representin un prototipus mitjà, no pas dels alemanys en general, sinó ni tan sols dels presidiaris alemanys en particular. És més difícil explicar-se com pot ser que a Auschwitz els prominents polítics alemanys, polonesos i russos rivalitzessin en brutalitat amb els reus comuns. Però és sabut que a Alemanya el qualificatiu de delicte polític també s’aplicava a fets com ara el tràfic clandestí, les relacions il·lícites amb jueves o els robatoris en perjudici de funcionaris del Partit. Els polítics «autèntics» vivien i morien en altres camps, de noms ara tristament famosos, en condicions notòriament duríssimes, però sota molts aspectes diferents de les descrites aquí.

Però, a més dels funcionaris pròpiament dits, hi ha una àmplia categoria de presos que, no afavorits inicialment pel destí, lluiten només amb les seves forces per sobreviure. Cal remuntar el corrent; presentar batalla cada dia i cada hora al cansament, a la fam, al fred i a la inèrcia que en deriva; resistir als enemics i no tenir pietat per als rivals; agusar l’enginy, enfortir la paciència, acréixer la voluntat. O, també, ofegar tot rastre de dignitat i apagar tot besllum de consciència, baixar a l’arena com a bèsties contra altres bèsties, deixar-se dur per les insospitades forces subterrànies que mantenen les estirps i els individus en els temps cruels. Molts van ser els camins que ens vam haver d’empescar per no morir: tants com caràcters humans hi ha. Tots comportaven una lluita extenuant de cadascú contra tots, i molts una suma no gens petita d’aberracions i de compromisos. Sobreviure sense haver renunciat a res del propi món moral, fora de grans i directes intervencions de la sort, no va ser concedit sinó a poquíssims individus superiors, de l’estofa dels màrtirs i dels sants.

De quantes maneres, doncs, es pot arribar a la salvació és el que intentarem demostrar explicant les històries de Schepschel, Alfred L., Elias i Henri.

Schepschel fa quatre anys que viu al Lager. Ha vist morir al seu voltant desenes de milers dels seus semblants, a partir del pogrom que el va fer fora del seu poble de Galítzia. Tenia dona i cinc fills, i una pròspera botiga d’albarder, però fa molt de temps que s’ha desacostumat de pensar en ell mateix d’una altra manera que no sigui com un sac que cal omplir periòdicament. Schepschel no és gaire fort, ni gaire valent, ni gaire maliciós; tampoc és especialment astut, i no ha trobat mai una col·locació que li doni una mica de respir, sinó que es veu abocat a les petites martingales ocasionals, «kombinacje», com aquí en diuen.

De tant en tant roba una escombra a la Buna i la revèn al Blockältester; quan aconsegueix estalviar una mica de capital-pa, lloga les eines de l’ataconador del Block, que és paisà seu, i treballa algunes hores pel seu compte; sap fer elàstics amb fil elèctric trenat; Sigi m’ha dit que durant el descans del migdia l’ha vist cantar i ballar davant de la barraca dels treballadors eslovacs, que el recompensen a vegades amb les sobres de la seva sopa.

Dit això, ens podem sentir inclinats a pensar en Schepschel amb simpatia indulgent, com en un mesquí l’esperit del qual ja no conté més que humil i elemental voluntat de vida, i que duu amb valentia la seva petita lluita per no sucumbir. Però Schepschel no era una excepció, i quan l’ocasió es va presentar, no va dubtar, a fer condemnar a la fustigació Moischl, que havia estat còmplice seu en un robatori a la cuina, amb l’esperança, mal fonamentada, de fer mèrits als ulls del Blockältester i de promoure la seva candidatura per al lloc de rentador d’olles.

La història de l’enginyer Alfred L. demostra, entre altres coses, com n’és, de va, el mite de la igualtat original entre els homes.

L. dirigia al seu país una fàbrica molt important de productes químics, i el seu nom era (i és) conegut en els ambients industrials de tot Europa. Era un home robust d’uns cinquanta anys; no sé com havia estat arrestat, però al camp hi va entrar com hi entraven tots: nu, sol i desconegut. Quan el vaig conèixer, estava molt desmillorat, però conservava a la cara els trets d’una energia disciplinada i metòdica; en aquell temps, els seus privilegis es limitaven a la neteja diària de l’olla dels treballadors polonesos; aquesta feina, l’exclusivitat de la qual havia obtingut no sé pas com, li rendia mig plat de sopa al dia. Sens dubte, això no era suficient per satisfer la seva gana; tanmateix ningú no l’havia sentit queixar-se mai. És més, les poques paraules que sortien de la seva boca eren tals, que feien pensar en grans recursos secrets, en una «organització» sòlida i fructífera.

Cosa que el seu aspecte confirmava. L. tenia «un estil»: duia les mans i la cara sempre perfectament netes, tenia la raríssima abnegació de rentar-se cada quinze dies la camisa, sense esperar el canvi bimestral (fem notar aquí que rentar la camisa vol dir trobar el sabó, trobar el temps, trobar l’espai al lavabo atapeït de gent; avenir-se a vigilar atentament, sense apartar els ulls un instant, la camisa mullada, i posar-se-la, naturalment encara mullada, a l’hora del silenci, en què s’apaguen els llums); tenia un parell de soles de fusta per anar a la dutxa, i fins i tot el seu vestit amb ratlles era singularment adequat a la seva complexió, net i nou. L. havia aconseguit tenir, en substància, tot l’aspecte de prominent força abans de ser-ho: ja que només molt de temps després vaig saber que, tota aquesta ostentació de prosperitat, L. se l’havia sabut guanyar amb increïble tenacitat, pagant cada un dels serveis i de les adquisicions amb el pa de la seva mateixa ració, i obligant-se així a un règim de privacions suplementàries.

El seu pla era amb efecte a llarg termini, cosa que encara és més notable pel fet que havia estat concebut en un ambient en què dominava la mentalitat del provisional; i L. el va dur a terme amb rígida disciplina interior, sense pietat per a ell ni, amb més motiu, per als companys que li podien barrar el camí. L. sabia que entre que et considerin poderós i convertir-te efectivament en tal el pas és curt, i que arreu, però especialment enmig de l’anivellament general del Lager, un aspecte respectable és la millor garantia perquè et respectin. Es va preocupar per sobre de tot de no ser confós amb el ramat; treballava amb afany ostentós, exhortant també quan s’esqueia els companys mandrosos amb to persuasiu i suplicant; evitava la lluita quotidiana pel lloc millor a la cua del ranxo, i es conformava a rebre cada dia la primera ració, notablement més líquida, a fi de fer-se notar per part del Blockältester per la seva disciplina. Per completar el distanciament, en les relacions amb els companys sempre es comportava amb la màxima cortesia compatible amb el seu egoisme, que era absolut.

Quan es va constituir, tal com explicarem, el Kommando Químic, L. va comprendre que la seva hora havia arribat: no calia sinó la seva roba neta i la seva cara xuclada, sí, però afaitada, enmig del ramat dels col·legues sòrdids i malgirbats, per convèncer immediatament Kapo i Arbeitsdienst que aquell era un autèntic salvat, un prominent potencial; per la qual cosa (a qui té li serà donat) va ser promogut tot seguit a «especialitzat», nomenat cap tècnic del Kommando i assumit per la Direcció de la Buna com a analista al laboratori de la secció Estirè. A continuació se li va encarregar d’anar examinant els nous integrants del Kommando Químic, per jutjar la seva habilitat professional: cosa que va fer sempre amb rigor extrem, sobretot pel que feia a aquells en qui ensumava possibles futurs, competidors.

Ignoro la continuació de la seva història; però considero molt probable que s’escapés de la mort i visqui avui la seva vida freda de dominador resolt i sense alegria.

Elias Lindzin, 141.565, va caure un dia, inexplicablement, al Kommando Químic. Era un nan, no feia més d’un metre i mig, però no he vist mai una musculatura com la seva. Despullat, se li distingeix cada múscul treballant sota la pell, potent i mòbil com un animal singular; engrandit sense alterar-ne les proporcions, el seu cos seria un bon model per a un Hèrcules: però no se li ha de mirar el cap.

Sota el cuir cabellut, les sutures cranials sobresurten exageradament. El crani és massís i fa la impressió de ser de metall o de pedra; es veu el límit negre dels cabells rapats a penes un dit per sobre de les celles. El nas, la barbeta, el front, els pòmuls són durs i compactes, tota la cara sembla un cap d’ariet, un giny fet per colpejar. De la seva persona se’n desprèn una sensació de vigoria animal.

Veure treballar Elias és un espectacle desconcertant; els Meister polonesos, els mateixos alemanys s’aturen de vegades a admirar Elias en acció. Sembla que res no li sigui impossible. Mentre nosaltres portem amb penes i treballs un sac de ciment, Elias en porta dos, o tres, o quatre, mantenint-los en equilibri no se sap com, i, mentre camina apressadament sobre les cames curtes i rodanxones, fa ganyotes sota la càrrega, riu, renega, xiscla i canta sense parar, com si tingués pulmons de bronze. Elias, a pesar de les soles de fusta, s’enfila com un mico per les bastides i corre amb seguretat per bigues penjades sobre el buit; porta sis maons a la vegada en equilibri sobre el cap; se sap fer una cullera amb un tros de planxa, i un ganivet amb una mica d’acer de rebuig; troba pertot arreu paper, llenya i carbó secs i sap encendre un foc en un moment fins i tot sota la pluja. Sap fer de sastre, de fuster, d’ataconador, de barber; escup a distàncies increïbles; canta, amb veu de baix gens desagradable, cançons poloneses i jiddisch mai no sentides abans; pot ingerir set, vuit, deu litres de sopa sense vomitar i sense tenir diarrea, i tornar a la feina immediatament després. Sap fer que li surti entre les espatlles una gran gepa, i volta pel barracó garrell i contrafet, xisclant i declamant incomprensiblement, entre l’alegria dels poderosos del camp. L’he vist lluitar amb un polonès que li passava tot el cap, i tirar-lo a terra d’un cop de cap a l’estómac, potent i precís com una catapulta. Mai no l’he vist descansar, mai no l’he vist callat o quiet, mai no he sabut que estigués ferit o malalt.

De la seva vida d’home lliure, ningú no en sap res; d’altra banda, imaginar-se Elias vestit d’home lliure exigeix un profund esforç de la fantasia i de la inducció. Només parla polonès i el jiddisch feréstec i deforme de Varsòvia; a més, és impossible emmenar-lo a una conversa coherent. Podria tenir vint o quaranta anys; normalment diu que en té trenta-tres, i que ha procreat disset fills: cosa que no és inversemblant. Parla contínuament dels temes més dispars, sempre amb veu retronant, amb entonació oratòria, amb mímica violenta d’orat. Com si sempre es dirigís a un públic nombrós: i, com és natural, el públic no li falta mai. Els que entenen el seu llenguatge s’empassen les seves declamacions cargolant-se de riure, li colpegen les espatlles fortes entusiasmats, l’estimulen a prosseguir; mentre ell, enferotgit i emmurriat, es debat com una fera dins el rotlle dels escoltadors, injuriant ara aquest ara aquell; tot d’una n’aferra un pel pit amb la seva petita urpa ganxuda, l’atreu cap a ell irresistiblement, li etziba a la cara atònita una incomprensible invectiva, després el llança enrere com un ninot, i, entre aplaudiments i rialles, amb els braços estesos cap al cel com un petit monstre profetitzador, continua la seva enraonia furibunda i forassenyada.

La seva fama de treballador excepcional es va escampar força aviat, i, per l’absurda llei del Lager, a partir d’aleshores va deixar pràcticament de fer res. La seva col·laboració era sol·licitada directament pels Meister, i només per a aquelles feines en què calguessin una perícia i un vigor especials. A part d’aquestes prestacions, controlava de manera insolent i violenta el nostre banal quefer quotidià i s’eclipsava sovint per fer misterioses visites i aventures a qui sap quins racons de la fàbrica, d’on tornava amb les butxaques botides i sovint amb l’estómac visiblement ple.

Elias és naturalment i innocentment lladre: manifesta en això la instintiva astúcia dels animals salvatges. Mai no l’atrapen in fraganti, perquè només roba quan es presenta una ocasió segura; però quan aquesta es presenta, Elias roba, fatalment i previsiblement, igual com cau una pedra deixada anar. A part del fet que és difícil sorprendre’l, és clar que no serviria de res castigar-lo pels seus robatoris: per a ell representen un acte vital qualsevol, com respirar i dormir.

Ens podem preguntar ara qui és aquest tal Elias. Si és un boig, incomprensible i extrahumà, que ha anat a parar al Lager per casualitat. Si és un atavisme heterogeni del nostre món modern i més ben adaptat a les primordials condicions de vida del camp. O si no és, en canvi, un producte del camp, aquell en què tots ens convertirem si no hi morim i si el mateix camp no acaba abans.

Hi ha part de veritat en les tres suposicions. Elias ha sobreviscut a la destrucció des de fora, perquè és físicament indestructible; ha resistit a l’anihilament des de dintre, perque és un foll. És, doncs, en primer lloc un supervivent: és el més adaptat, l’exemplar humà més idoni per a aquesta manera de viure.

Si Elias recupera la llibertat, es trobarà confinat al marge de la societat dels homes, en una presó o en un manicomi. Però aquí, al Lager, no hi ha criminals ni bojos: no hi ha criminals, perquè no hi ha llei moral a la qual contravenir, no hi ha bojos, perquè estem determinats, i cada acció nostra és, pel temps i el lloc, sensiblement l’única possible.

Al Lager, Elias prospera i triomfa. És un bon treballador i un bon «organitzador», i per aquest doble motiu està a cobert de les seleccions i és respectat pels caps i companys. Per qui no tingui sòlids recursos interiors, per qui no sàpiga treure de la consciència de si mateix la força necessària per aferrar-se a la vida, l’únic camí de salvació duu a Elias a la demència i a la bestialitat falsa. Cap dels altres camins no té sortida.

Dit això, algú estaria potser temptat de treure conclusions, i fins i tot normes, per a la nostra vida quotidiana. ¿No hi ha entorn nostre Elias més o menys realitzats? ¿No veiem viure individus mancats d’objectiu i negats a tota forma d’autocontrol i de consciència? Ben cert que sí, i viuen no pas malgrat aquestes llacunes, sinó, precisament, com Elias, en funció d’elles.

La qüestió és greu, i no serà desenvolupada a continuació, perquè això volen ser històries del Lager, i sobre l’home fora del Lager ja s’ha escrit molt. Però encara voldríem afegir una cosa: Elias, pel que podem jutjar des de fora i pel que la frase pot tenir de significatiu, Elias era versemblantment un individu feliç.

Henri és, en canvi, eminentment civilitzat i conscient, i sobre les maneres de sobreviure al Lager s’ha forjat una teoria completa i orgànica. Només té vint-i-dos anys; és molt intel·ligent, parla francès, alemany, anglès i rus, té una cultura científica i clàssica molt bona.

El seu germà va morir a la Buna l’hivern passat, i des d’aquell dia Henri va tallar tot vincle d’afecte; tancat en si mateix com en una cuirassa, lluita per viure sense distreure’s, amb tots els recursos que pot treure del seu intel·lecte amatent i de la seva educació refinada. Segons la teoria de Henri, són tres els mètodes que l’home pot aplicar per escapar de l’anihilament sense deixar de ser digne del nom d’home: l’«organització», la pietat i el robatori.

Ell mateix els practica tots tres. Ningú és millor estrateg que Henri quan es tracta d’entabanar («cultivar» diu ell) els presoners de guerra anglesos. Aquests es converteixen, a les seves mans, en autèntiques gallines dels ous d’or: pensi’s que, de la barata d’un sol cigarret anglès, al Lager es treu el que cal per satisfer la gana de tot un dia. Henri ha estat vist una vegada menjant-se un autèntic ou dur.

El tràfic de la mercaderia de procedència anglesa és monopoli de Henri, i fins aquí es tracta d’«organització»; però el seu instrument de penetració, entre els anglesos i els altres, és la pietat. Henri té el cos i la cara delicats i subtilment perversos del sant Sebastià del pintor Sodoma: els seus ulls són negres i profunds, encara no té barba, es mou amb una lànguida i natural elegància (per bé que quan cal sap córrer i saltar com un gat, i la capacitat del seu estómac és a penes inferior a la d’Elias). Henri coneix perfectament aquests dots naturals seus, i en treu profit amb la freda competència de qui fa servir un instrument científic; els resultats són sorprenents. Es tracta en substància d’un descobriment: Henri ha descobert que la pietat, sent un sentiment primari i irreflexiu, arrela molt bé si és infosa amb habilitat, precisament en els ànims primitius dels animals que ens manen, dels mateixos que no tenen contemplacions a fer-nos caure a cops sense més ni més i a trepitjar-nos un cop a terra, i no se li ha escapat el gran abast pràctic d’aquest descobriment, sobre el qual ell ha muntat la seva indústria personal.

Com l’icnèumon paralitza les grosses erugues peludes ferint-les en el seu únic gangli vulnerable, així Henri valora amb un cop d’ull el subjecte, «son type»; li diu quatre paraules, a cadascú amb el llenguatge adient, i el type queda conquerit: escolta amb creixent simpatia, es commou amb la sort del jove desventurat, i no cal gaire temps perquè comenci a rendir.

No hi ha ànima tan endurida en què Henri no aconsegueixi obrir-hi bretxa, si s’hi posa seriosament. Al Lager, i també a la Buna, els seus protectors són nombrosíssims: soldats anglesos, treballadors civils francesos, ucraïnesos, polonesos; «polítics» alemanys; almenys quatre Blockälteste, un cuiner, fins i tot un SS. Però el seu camp preferit és el Ka-Be; al Ka-Be Henri té entrada lliure, el doctor Citron i el doctor Weiss són, més que protectors seus, amics seus, i l’ingressen quan vol, i amb el diagnòstic que vol. Això s’esdevé especialment quan hi ha seleccions a la vista, i en els períodes de feina més feixuga: a «hibernar», en diu ell.

Disposant d’amistats tan conspícues, és natural que Henri rarament hagi de recórrer a la tercera via, al robatori; d’altra banda, es comprèn que sobre aquesta qüestió no es confiï de bon grat.

És molt agradable parlar amb Henri en els moments de descans. També és útil: no hi ha res al camp que ell no conegui i sobre què no hagi rumiat, a la seva manera terriblement lògica i coherent. De les seves conquestes, en parla amb educada modèstia, com de preses insignificants, però s’estén de bon grat exposant el càlcul que l’ha dut a acostar-se a Hans demanant-li pel seu fill que és al front, i a Otto ensenyant-li les cicatrius que té a les canyelles.

Parlar amb Henri és útil i agradable; de vegades també se’l sent càlid i pròxim, sembla possible una comunicació, potser fins i tot un afecte; com si es percebés el fons humà, dolgut i conscient de la seva personalitat no comuna. Però en el moment següent el seu somriure trist es glaça formant una ganyota freda que sembla estudiada davant d’un mirall; Henri demana educadament perdó («… j’ai quelque chose à faire», «… j’ai quelqu’un à voir»), i ve-te’l aquí lliurat altre cop del tot a la seva caça i a la seva lluita: pertinaç i llunyà, tancat dins la seva cuirassa, enemic de tothom, inhumanament murri i incomprensible com el Serpent del Gènesi.

De totes les converses amb Henri, fins i tot de les més cordials, sempre en vaig sortir amb un lleuger regust de derrota; amb la sospita confusa d’haver estat també jo, d’alguna manera inadvertida, no un home davant d’ell, sinó un instrument a les seves mans.

Avui sé que Henri és viu. Què no donaria per conèixer la seva vida d’home lliure; no vull, però, tornar-lo a veure.