LES NOSTRES NITS

Després de vint dies de Ka-Be, amb la ferida pràcticament cicatritzada i força a contracor per part meva, m’han donat d’alta.

La cerimònia és senzilla, però comporta un període d’adaptació dolorós i perillós. Qui no disposa d’ajudes especials, quan surt del Ka-Be no torna al seu Block i al seu Kommando d’abans, sinó que l’adjudiquen, d’acord amb criteris que jo desconec, a qualsevol altre barracó i el posen a fer qualsevol altra feina. A més, del Ka-Be se surt nu; et fan a mans roba i sabates «noves» (vull dir, no les que s’han deixat en entrar), amb les quals cal donar-se manya amb rapidesa i diligència per adaptar-les a la pròpia persona, cosa que comporta esforç i despeses. En primer lloc s’ha d’aconseguir cullera i ganivet; finalment, i és aquesta la circumstància més greu, un es troba dins un ambient desconegut, entre companys mai vistos i hostils, amb uns caps dels quals no es coneix el caràcter i dels quals, per tant, és difícil defensar-se.

La facultat humana de fer-se un cau, de fabricar-se una capa protectora, de construir-se al voltant una subtil barrera defensiva, fins i tot en circumstàncies aparentment desesperades, és sorprenent, i mereixeria un estudi aprofundit. Es tracta d’una preciosa tasca d’adaptació, en part passiva i inconscient i en part activa: clavar un clau a sobre de la llitera per penjar-hi les sabates a la nit; establir pactes tàcits de no-agressió amb els veïns; intuir i acceptar els costums i les lleis d’aquell Kommando concret i d’aquell Block concret. En virtut d’aquest treball, després d’algunes setmanes s’aconsegueix arribar a un cert equilibri, a un cert grau de seguretat davant dels imprevistos; un s’hi ha fet un niu, el trauma del transvasament s’ha superat.

Però l’home que surt del Ka-Be, nu i gairebé sempre insuficientment restablert, se sent projectat a la fosca i a la fredor de l’espai sideral. Els pantalons li cauen, les sabates li fan mal, la camisa no té botons. Busca un contacte humà i no troba més que esquenes girades. És inerme i vulnerable com un nadó, i així i tot al matí haurà d’anar a treballar.

En aquestes condicions em trobo jo quan l’infermer, després dels diversos ritus administratius prescrits, m’ha confiat al Blockältester del Block 45. Però de seguida un pensament m’omple d’alegria: he tingut sort, aquest és el Block d’Alberto!

Alberto és el meu millor amic. Només té vint-i-dos anys, dos menys que jo, però cap dels italians no ha demostrat una capacitat d’adaptació semblant a la seva. Alberto va entrar al Lager amb el cap alt, i viu al Lager il·lès i incorrupte. Ha entès abans que ningú que aquesta vida és una guerra; no s’ha concedit cap indulgència, no ha perdut el temps recriminant i compadint-se de si mateix i dels altres, sinó que des del primer dia ha baixat a l’arena. El mantenen la intel·ligència i l’instint: raona bé, sovint no raona i l’encerta igualment. Tot ho copsa de seguida: només sap una mica de francès, i entén tot el que li diuen alemanys i polonesos. Respon en italià i amb gestos, es fa entendre i de seguida resulta simpàtic. Lluita per la seva vida i això no obstant és amic de tothom. «Sap» qui cal corrompre, qui cal evitar, qui es pot apiadar, a qui s’ha de plantar cara.

I tot i això (i per aquesta virtut seva encara avui el seu record és per a mi estimat i proper), no s’ha convertit en un trist bergant. Sempre he vist, i encara veig en ell, la rara figura de l’home fort i bondadós, contra el qual res no poden les armes de la nit.

No he aconseguit, però, poder dormir a la mateixa llitera que ell, i tampoc Alberto ho ha aconseguit, per bé que al Block 45 ja gaudeixi d’una certa popularitat. És una llàstima, perquè tenir un company de llit de qui refiar-se, o si més no amb qui et puguis entendre, és un avantatge inestimable; i, a més, ara és hivern, i les nits són llargues, i ja que estem obligats a intercanviar suor, olor i escalfor amb algú, sota la mateixa manta i en setanta centímetres d’amplada, és molt desitjable que es tracti d’un amic.

A l’hivern les nits són llargues, i se’ns concedeix per al son un espai de temps considerable.

A poc a poc s’apaga l’aldarull del Block; fa més d’una hora que ha acabat el repartiment del ranxo del vespre, i només algun obstinat continua gratant el fons brillant del plat, donant-li voltes minuciosament sota el llum, amb el front arrufat per l’atenció. L’enginyer Kardos volta per les lliteres curant els peus ferits i els ulls de poll supurats, aquest és el seu negociet; no hi ha qui no renunciï de bon grat a una llesca de pa sempre que li alleugin el turment de les llagues tòrpides que sagnen a cada pas durant tot el dia, i d’aquesta manera, honestament, l’enginyer Kardos ha resolt el problema de la subsistència.

Per la porteta de darrere, d’amagat i mirant al seu voltant amb cautela, ha entrat el coblaire. S’ha assegut a la llitera de Wachsmann i de seguida s’hi ha aplegat al voltant una petita multitud atenta i silenciosa. Ell canta una interminable rapsòdia jiddisch, sempre la mateixa, en quartetes rimades, d’una melancolia resignada i penetrant (¿o potser la recordo així perquè la vaig sentir aleshores i en aquell lloc?); per les poques paraules que entenc deu ser una cançó que ha compost ell mateix, on ha ficat tota la vida del Lager, en els més petits detalls. Alguns són generosos i recompensen el coblaire amb un pessic de tabac o un tros de fil; altres escolten absorts però no donen res.

Encara sona de sobte l’avís per a l’última funció del dia: «Wer hat kaputt die Schube?» (qui té les sabates fetes malbé?), i de seguida esclata l’esvalot dels quaranta o cinquanta aspirants al canvi, els quals es precipiten cap al Tagesraum amb una fúria desesperada, sabent perfectament que només els deu primers, en el millor dels casos, seran satisfets.

Després arriba la calma. La llum s’apaga un primer cop, durant pocs segons, per avisar els sastres que guardin la preciosíssima agulla i el fil; després sona al lluny la campana, i aleshores s’aposta el guàrdia de nit i totes les llums s’apaguen definitivament. No ens queda més que despullar-nos i colgar-nos.

No sé qui és el meu veí; ni tan sols estic segur que sigui sempre la mateixa persona, perquè no li he vist mai la cara fora d’alguns instants en l’aldarull de la diana, de manera que molt millor que la cara li conec l’esquena i els peus. No treballa al meu Kommando i no ve a la llitera fins al moment del silenci; s’embolica amb la manta, m’empeny cap a un costat amb un cop dels malucs ossuts, es gira d’esquena i de seguida comença a roncar. Esquena contra esquena, jo maldo per conquerir una superfície de màrfega raonable; exerceixo amb els ronyons una pressió progressiva contra els seus ronyons, després em giro i provo d’empènyer amb els genolls, li agafo els turmells i intento col·locar-los una mica més enllà per no tenir els seus peus al costat de la cara: però tot és inútil, pesa molt més que jo i sembla petrificat pel son.

Aleshores em resigno a jaure així, obligat a estar immòbil, mig sobre l’espona de fusta. Tanmateix estic tan cansat i atuït que al cap de poc jo també agafo el son, i em sembla que dormi sobre les vies del tren.

El tren està a punt d’arribar: se sent esbufegar la màquina, que és el meu veí. Encara no estic tan adormit per no adonar-me de la doble naturalesa de la màquina. Es tracta precisament de la màquina que remolcava avui a la Buna els vagons que ens han fet descarregar: la reconec pel fet que també ara, com quan ha passat a prop de nosaltres, se sent la calor que irradia el seu costat negre. Bufa, cada vegada és més a prop, està a punt de caure’m a sobre, i en canvi no arriba mai. El meu son és molt lleuger, és un vel, si vull l’esquinço. Ho faré, el vull esquinçar, així podré sortir de les vies. Ja està, he volgut i ara estic despert: però no exactament despert, només una mica més, al graó superior de l’escala entre la inconsciència i la consciència. Tinc els ulls tancats, i no els vull obrir per no deixar fugir el son, però puc percebre els sorolls: aquest xiulet llunyà estic segur que és real, no prové de la màquina somiada, ha sonat objectivament: és el xiulet de la Decauville, prové de la fàbrica que treballa també de nit. Una llarga nota aturada, després una altra un semitò més baixa, després un altre cop la primera, però breu i estroncada. Aquest xiulet és una cosa important i d’alguna manera essencial: l’hem sentit tan sovint, associat al sofriment del treball i del camp, que n’ha esdevingut el símbol, i n’evoca directament la imatge, com succeeix amb determinades músiques i determinades olors.

Aquí hi ha la meva germana, i algun amic meu no identificat, i molta altra gent. Tots m’escolten, i jo estic explicant precisament això: el xiulet de tres notes, el llit dur, el meu veí que jo voldria fer enllà, però a qui em fa por de despertar perquè és més fort que jo. També parlo prolixament de la nostra fam, i de la revista de polls, i del Kapo que m’ha colpejat al nas i després m’ha enviat a rentar-me perquè sagnava. És un gaudi intens, físic, inexpressable, ser a casa meva, entre persones amigues, i tenir tantes coses per explicar: però no puc no adonar-me que els meus oïdors no em segueixen. Més ben dit, es mostren del tot indiferents: parlen confusament d’altres coses entre ells, com si jo no hi fos. La meva germana em mira, s’aixeca i se’n va sense dir ni un mot.

Aleshores sorgeix en mi una pena desolada, com certs dolors que amb prou feines es recorden de la primera infància: és dolor en estat pur, no entebeït pel sentit de la realitat i per la intrusió de circumstàncies estranyes, semblants a aquells pels quals els nens ploren; i és millor per a mi que torni a sortir a la superfície, però aquesta vegada obro deliberadament els ulls, per tenir davant meu una garantia d’estar efectivament despert.

El somni és davant meu, encara calent, i jo, bé que despert, encara estic ple de la seva angoixa: i aleshores recordo que aquest somni no és un somni qualsevol, sinó que des que sóc aquí ja l’he somiat no una, sinó moltes vegades, amb poques variants d’ambient i de detalls. Ara estic del tot lúcid, i també em recordo d’haver-lo explicat a Alberto, i que ell m’ha confiat, per sorpresa meva, que també aquest és el seu somni, i el somni de molts altres, potser de tots. Per què passa això? Per què el dolor de tots els dies es tradueix en els nostres somnis tan constantment en l’escena sempre repetida de la narració que es diu i no és escoltada?

… Mentre medito tot això intento aprofitar l’interval de vigília per treure’m de sobre els bocins d’angoixa del sopor anterior, per tal de no comprometre la qualitat del son següent. M’assec tot arraulit en la foscor, miro al meu voltant i paro l’orella.

Se sent respirar i roncar els que dormen, algú gemega i parla. Molts fan espetegar els llavis i mouen les mandíbules. Somien que mengen: també aquest és un somni col·lectiu. És un somni despietat, qui va crear el mite de Tàntal el devia conèixer. No sols es veuen els aliments, sinó que se senten a les mans, distingibles i concrets, se’n percep l’olor deliciosa i forta; algú se’ls acosta fins a tocar la boca, però alguna circumstància qualsevol, cada vegada diferent, fa que l’acte no s’arribi a acomplir. Aleshores el somni es desfà i s’escindeix en els seus elements, però es recompon immediatament després, i comença una altra vegada semblant i canviat: i això sense treva, per a cada un de nosaltres, cada nit i durant tota la durada del son.

Deuen ser més de les onze perquè ja és intens l’anar i venir al cubell, al costat del guàrdia de nit. És un turment obscè i una vergonya indeleble: cada dues, cada tres hores ens hem de llevar per expel·lir la gran dosi d’aigua que de dia estem constrenyits a absorbir en forma de sopa per satisfer la gana: la mateixa aigua que a la nit ens infla els turmells i les ulleres, la qual cosa confereix a totes les fesomies unes semblances deformes, i l’eliminació de la qual imposa als ronyons un treball esgotador.

No es tracta només de la processó al cubell: és llei que l’últim usuari d’aquest cubell vagi a buidar-lo a la latrina; també és llei que de nit no se surti del barracó més que en roba nocturna (camisa i calçotets) i donant el propi número al guàrdia. Se’n segueix, previsiblement, que el guàrdia nocturn intentarà exonerar del servei els seus amics, els compatriotes i els prominents; afegeixi’s encara que els veterans del camp tenen talment afinats els seus sentits que, sense moure’s de les lliteres, estan miraculosament capacitats per distingir, només pel so de les parets del cubell, si el nivell es troba o no al límit perillós, per la qual cosa gairebé sempre aconsegueixen eludir-ne el buidatge. Per això els candidats al servei del cubell són, a cada barracó, un nombre força limitat, mentre que els litres totals que cal eliminar són almenys dos-cents, i el cubell ha de ser buidat, per tant, unes vint vegades.

En conclusió, és molt gran el risc a què estem exposats nosaltres, els inexperts i no privilegiats, cada nit, quan la necessitat ens empeny al cubell. De sobte el guàrdia de nit salta del seu racó i ens agafa, gargoteja el nostre número, ens dóna un parell de soles de fusta i el cubell, i ens treu a fora, enmig de la neu, tremolosos i ensonyats. No tenim altre remei que arrossegar-nos fins a la latrina, amb el cubell que ens colpeja els tous de les cames nues, desagradablement calent; és ple més enllà de tot límit raonable, i inevitablement, amb les sacsejades, alguna cosa es vessa i va a parar als peus, de manera que, per molt repugnant que sigui aquesta funció, sempre és preferible que ens la imposin a nosaltres que no al nostre veí de llitera.

Així s’arrosseguen les nostres nits. El somni de Tàntal i el somni de l’explicació s’insereixen en un entramat d’imatges més indistingibles: el sofriment del dia, compost de fam, plantofades, fred, cansament, por i promiscuïtat, es transforma de nit en malsons informes d’una violència inaudita, com en la vida lliure només apareixen en les nits de febre. Ens despertem a cada instant, glaçats de terror, amb una esgarrifança per tots els membres, sota la impressió d’una ordre cridada per una veu plena de còlera, en una llengua incomprensible. La processó del cubell i la fressa dels talons nus sobre la fusta de terra passen a ser una altra processó simbòlica: som nosaltres, grisos i idèntics, petits com formigues i grans fins a tocar les estrelles, premuts l’un contra l’altre, ocupant tota la plana fins a l’horitzó; de vegades fosos en una única substància, una mescla angoixosa en què ens sentim enllefiscats i ofegats; de vegades en marxa formant un cercle, sense principi i sense fi, amb un vertigen encegador i un flux de nàusea que ens puja del precordi a la gola; fins que la fam, o el fred, o la bufeta plena no menen els somnis cap als esquemes de costum. Intentem en va, quan el mateix malson o el malestar ens desperta, de destriar-ne els elements i de treure’ls per separat fora del camp de l’atenció actual, per tal de defensar el son de la seva intrusió: tan bon punt els ulls es tornen a tancar, percebem un cop més que el nostre cervell es posa en moviment fora de la nostra voluntat; colpeja i es debat, incapaç de descansar, fabrica fantasmes i senyals terribles, i sense pausa els dibuixa i els agita en la boira grisa sobre la pantalla dels somnis.

Però, durant tota la nit, a través de totes les alternances de son, de vigília i de malson, vetlla l’espera i el terror del moment del despertar: mitjançant la misteriosa facultat que molts coneixen, estem capacitats, fins i tot sense rellotges, de preveure’n l’arribada amb molta aproximació. A l’hora de la diana, que varia segons l’estació però que sempre cau força abans de l’alba, sona llargament la campana del camp, i aleshores a tots els barracons el guàrdia de nit acaba la seva comesa: encén els llums, s’aixeca, es desempereseix i pronuncia la condemna de cada dia: «Aufsteben» o més sovint, en polonès: «Wstawac».

Són molt pocs els que esperen dormint el Wstawac: és un moment de dolor massa agut perquè el son més fort no s’esvaneixi en aproximar-se. El guàrdia nocturn ho sap, i és per això que no el pronuncia amb to d’ordre, sinó amb veu plana i baixa, com de qui sap que l’anunci trobarà totes les orelles parades i que serà sentit i obeït.

La paraula estrangera cau com una llosa en el fons de tots els ànims. «Lleveu-vos»: la il·lusòria barrera de les mantes calentes, la fràgil cuirassa del son, l’encara que angoixosa evasió nocturna, es fan miques al voltant nostre i ens trobem altre cop desperts sense remissió, exposats a l’ofensa, atroçment despullats i vulnerables. Comença un dia com cada dia, fins a tal extrem llarg que no se’n pot concebre raonablement la fi, de tant fred, de tanta gana, de tant cansament com ens en separen: per la qual cosa és millor concentrar l’atenció i el desig en el tros de pa gris, que és petit, però que d’aquí a una hora serà certament nostre, i durant cinc minuts, fins que no l’haurem devorat, constituirà tot allò que la llei del lloc ens permet de posseir.

Amb el Wstawac es posa en moviment l’huracà. Tot el barracó entra sense transició en una activitat frenètica: tothom s’enfila amunt i avall, fa la llitera i al mateix temps intenta vestir-se, de manera que cap dels seus objectes personals quedi desprotegit; l’aire s’omple de pols fins a fer-se opac; els més ràpids fendeixen a cops de colze la gernació per anar al lavabo i a la latrina abans que s’hi formi la cua. Immediatament entren en escena els escombriaires i fan fora tothom, pegant i xisclant.

Quan he fet el jaç i m’he vestit, baixo a terra i em poso les sabates. Aleshores se’m tornen a obrir les llagues dels peus i comença un nou dia.