HISTÒRIA DE DEU DIES

Ja feia molts mesos que se sentia a intervals el retruny dels canons russos, quan, l’11 de gener de 1945, vaig caure malalt d’escarlatina i vaig ingressar novament al Ka-Be. Infektionsabteilung: és a dir, una petita habitació, en veritat força neta, amb deu lliteres en dos pisos, un armari, tres tamborets i la cadireta amb el cubell per a les necessitats corporals. Tot plegat dins un espai de tres per cinc metres.

A les lliteres superiors era incòmode pujar-hi, no hi havia escala; per això, quan un malalt s’agreujava, el traslladaven a les lliteres inferiors.

Quan jo vaig entrar era el tretzè: dels altres dotze, quatre tenien l’escarlatina, dos francesos «polítics» i dos nois jueus hongaresos; també n’hi havia tres amb diftèria, dos amb tifus i un d’afectat d’una repulsiva erisipela facial. Els altres dos tenien més d’una malaltia i estaven increïblement afeblits.

Jo tenia molta febre. Vaig tenir la sort de disposar d’una llitera tota sencera per a mi; em vaig allitar alleujat, sabia que tenia dret a quaranta dies d’aïllament i, per tant, de repòs, i em considerava en prou bon estat per no haver de témer les conseqüències de l’escarlatina, d’una banda, i les seleccions, de l’altra.

Gràcies a la ja llarga experiència de les coses del camp, havia aconseguit portar amb mi les meves coses personals: un cinturó de fils elèctrics trenats, la cullera-ganivet, una agulla amb tres trossos de fil, cinc botons i, finalment, divuit pedres de foguer que havia robat al Laboratori. De cadascuna d’elles, enxiquint-les pacientment amb el ganivet, se’n podien treure tres pedres més petites, del calibre adequat per a un encenedor normal. Havien estat valorades en sis o set racions de pa.

Vaig passar quatre dies tranquils. A fora nevava i feia molt fred, però al barracó s’estava calent. Em donaven grans dosis de sulfamides, patia unes nàusees molt fortes i em costava menjar; no tenia ganes d’entaular conversa amb ningú.

Els dos francesos amb escarlatina eren simpàtics. Eren dos provincians dels Vosges que havien entrat al camp feia pocs dies amb un gran transport de civils capturats pels alemanys durant la retirada de la Lorena. El més gran es deia Arthur, era pagès, baixet i prim. L’altre, company seu de llitera, es deia Charles, era mestre d’escola i tenia trenta-dos anys; en comptes de camisa li havia tocat una samarreta d’estiu còmicament curta.

El cinquè dia va venir el barber. Era un grec de Salònica; només parlava el bonic espanyol de la seva gent, però entenia algunes paraules de totes les llengües que es parlaven al camp. Es deia Askenazi i feia gairebé tres anys que era al camp; no sé com havia pogut aconseguir el càrrec de Frisör del Ka-Be: en efecte, no parlava alemany ni polonès i no era excessivament violent. Abans que entrés, l’havia sentit parlar molta estona acaloradament al passadís amb el metge, que era compatriota seu. Em va semblar que tenia una expressió insòlita; però, com que la gesticulació dels llevantins no es correspon amb la nostra, no comprenia si estava espantat, content o emocionat. Em coneixia o, si més no, sabia que jo era italià.

Quan va ser el meu torn, vaig baixar amb dificultat de la llitera. Li vaig preguntar en italià si hi havia alguna novetat: ell va interrompre l’afaitada, va mig aclucar els ulls de manera solemne i al·lusiva, va assenyalar la finestra amb la barbeta i després va fer amb la mà un gest ample cap a ponent:

—Morgen, alle Kamarad weg.

Em va mirar un moment amb els ulls esbatanats, com esperant el meu estupor, i després va afegir:

—Todos, todos —i va tornar a la feina. Sabia que jo tenia aquelles pedres, per això em va afaitar amb una certa delicadesa.

La notícia no va provocar en mi cap emoció directa. Ja feia molts mesos que no coneixia el dolor, l’alegria o el temor sinó d’aquella manera distanciada i allunyada característica del Lager i que es podria anomenar condicional: si ara tingués —pensava jo— la meva sensibilitat d’abans, aquest moment seria extremadament emocionant.

Tenia les idees perfectament clares; feia molt de temps que Alberto i jo havíem previst els perills que acompanyarien el moment de l’evacuació del camp i de l’alliberament. D’altra banda, la notícia d’Askenazi no era res més que la confirmació d’un rumor que ja feia dies que circulava: que els russos eren a Czestochowa, cent quilòmetres més al nord; que eren a Zakopane, cent quilòmetres més al sud; que a la Buna els alemanys ja preparaven les mines de sabotatge.

Vaig mirar una per una les cares dels meus companys d’habitació: era clar que no valia la pena parlar-ne amb cap d’ells. M’haurien respost: «I què?», i tot hauria acabat aquí. Els francesos eren diferents, encara estaven frescos.

—Sabeu? —els vaig dir—: Demà evacuen el camp.

Em van aclaparar amb preguntes:

—Cap a on? A peu?, …i els malalts també?, els que no poden caminar?

Sabien que jo era veterà i que entenia l’alemany: n’inferien que sabia sobre la qüestió molt més del que volia admetre.

No en sabia res més: ho vaig dir, però ells van continuar fent-me preguntes. Quina llauna. Però és clar, només feia algunes setmanes que eren al Lager, encara no havien après que al Lager no es fan preguntes.

A la tarda va venir el metge grec. Va dir que es repartirien sabates i roba entre tots aquells que poguessin caminar, inclosos els malalts, i que sortirien l’endemà, amb els sans, per a una marxa de vint quilòmetres. Els altres es quedarien al Ka-Be amb personal assistent triat entre els malalts menys greus.

El metge estava insòlitament alegre, semblava que anés begut. El coneixia, era un home culte, intel·ligent, egoista i calculador. També va dir que tothom, indistintament, rebria triple ració de pa, de la qual cosa els malalts es van alegrar visiblement. Li vam fer alguna pregunta sobre què seria de nosaltres. Va respondre que probablement els alemanys ens abandonarien a la nostra sort: no, no creia que ens matessin. No s’esforçava gaire a amagar que pensava el contrari, la seva mateixa alegria era prou significativa.

Ja anava equipat per a la marxa; així que va sortir, els dos nois hongaresos van començar a parlar excitadament entre ells. Eren convalescents, però encara estaven molt afeblits. Es veia prou clar que tenien por de quedar-se amb els malalts, discutien sobre la possibilitat d’anar-se’n amb els sans. No es tractava d’un raonament: és probable que també jo, si no m’hagués sentit tan dèbil, hauria seguit l’instint del ramat; el terror és eminentment contagiós, i l’individu aterrit busca en primer lloc la fugida.

A fora del barracó se sentia el camp en una agitació insòlita. Un dels dos hongaresos es va llevar, va sortir i va tornar mitja hora més tard carregat de parracs immunds. Devia haver-los agafat al magatzem dels efectes per desinfectar. El seu company i ell es van vestir febrilment, posant-se uns parracs sobre uns altres. Es veia que tenien pressa per enfrontar-se amb els fets consumats, abans que la mateixa por els fes recular. Era insensat pensar que poguessin fer ni que fos una hora de camí dèbils com estaven, i de més a més sobre la neu, i amb aquelles sabates fetes malbé trobades a l’últim moment. Vaig intentar explicar-los-ho, però em van mirar sense respondre. Tenien els ulls com els animals espaordits.

Per un instant em va passar pel cap que podien tenir raó. Van sortir com van poder per la finestra, els vaig veure, espantalls informes, balandrejar en la nit. No van tornar; vaig saber molt més tard que, en no poder prosseguir, van ser abatuts pels SS poques hores després d’iniciada la marxa.

Era clar que també jo necessitava un parell de sabates. Tanmateix va caldre potser una hora perquè aconseguís vèncer la nàusea, la febre i la inèrcia. En vaig trobar un parell al passadís (els sans havien saquejat el dipòsit de les sabates dels ingressats i havien agafat les millors: les més destrossades, foradades i desparellades estaven escampades per totes bandes). Allí vaig trobar Kosman, un alsacià. De civil, era corresponsal de la Reuter a Clermont-Ferrand: també estava excitat i eufòric. Va dir:

—Mai que tornessis abans que jo, escriu a l’alcalde de Metz que no trigaré gaire a arribar.

Se sabia que Kosman tenia coneguts entre els prominents, per això el seu optimisme em va semblar bon indici i el vaig utilitzar per justificar-me a mi mateix la meva inèrcia. Vaig amagar les sabates i vaig tornar al llit.

Era molt entrada la nit quan va tornar a venir el metge grec amb un sac a les espatlles i un passamuntanyes. Va llançar sobre la meva llitera una novel·la francesa:

—Té, llegeix, italià. Ja me la tornaràs quan ens tornem a veure.

Encara avui l’odio per aquesta frase. Sabia que nosaltres estàvem condemnats.

I va venir finalment Alberto, desafiant la prohibició, a acomiadar-se des de la finestra. Era el meu inseparable: nosaltres érem «els dos italians», i molts dels companys estrangers confonien els nostres noms. Feia sis mesos que compartíem la llitera i cada gram de menjar extra «organitzat»; però ell havia tingut l’escarlatina de petit i, per tant, jo no havia pogut contagiar-li. Per això ell se’n va anar i jo em vaig quedar. Ens vam acomiadar, no calien gaires paraules, ja ens havíem explicat les nostres coses infinitat de vegades. No crèiem que estaríem gaire temps separats. Havia trobat uns sabatots de pell en un estat bastant satisfactori: era d’aquests que troben de seguida allò que els cal.

També ell estava alegre i confiat, com tots els que se n’anaven. Era comprensible: estava a punt de passar alguna cosa gran i nova: se sentia finalment al voltant una força que no era la d’Alemanya, se sentia materialment l’ensulsiada de tot aquell nostre món maleït. O, si més no, això sentien els sans que, per bé que cansats i afamats, tenien manera de moure’s; però és indiscutible que qui està massa dèbil, o nu, o descalç, pensa i sent d’una altra manera, i allò que dominava les nostres ments era la sensació paralitzant d’estar totalment inermes i en mans de la sort.

Tots els sans (tret d’algun de ben aconsellat que a l’últim moment es va despullar i es va ficar en alguna llitera d’infermeria) se’n van anar la nit del 18 de gener de 1945. Devien ser prop de vint mil, provinents de diversos camps. Gairebé tots van desaparèixer durant la marxa d’evacuació: Alberto entre ells. Algú escriurà potser un dia la seva història.

Nosaltres ens vam quedar, doncs, als nostres jaços, sols amb les nostres malalties i amb la nostra inèrcia més forta que la por.

En tot el Ka-Be érem potser vuit-cents. A la nostra habitació n’havíem quedat onze, cadascú en una llitera, llevat de Charles i Arthur, que dormien junts. Extingit el ritme de la gran màquina del Lager, van començar per a nosaltres deu dies fora del món i del temps.

18 de gener. La nit de l’evacuació les cuines del camp encara havien funcionat, i al matí següent es va fer a la infermeria l’últim repartiment de sopa. Les instal·lacions de la calefacció havien estat abandonades; els barracons conservaven encara una mica d’escalfor, però a cada hora que passava la temperatura anava baixant, i es comprenia que al cap de poc patiríem fred. A fora devia haver-hi almenys 20° sota zero; la major part dels malalts només duien camisa, i alguns, ni tan sols això.

Ningú no sabia quina era la nostra situació. Alguns SS s’havien quedat, algunes torres de vigilància encara estaven ocupades.

Cap a migdia un brigada dels SS va fer la ronda de tots els barracons. Va nomenar a cadascun un cap, escollit d’entre els no jueus que s’havien quedat, i va disposar que es fes de seguida una llista dels malalts, dividits en jueus i no jueus. La cosa semblava clara. Ningú no es va sorprendre que els alemanys conservessin fins al final el seu amor nacional per les classificacions, i cap jueu no va pensar seriosament que l’endemà encara seria viu.

Els dos francesos no havien entès res i estaven espantats. Els vaig traduir de mal grat les paraules de l’SS; trobava indignant que tinguessin por: encara no feia un mes que eren al Lager, encara no tenien com qui diu gana, ni tan sols eren jueus, i tenien por.

Es va fer un altre repartiment de pa. Vaig passar la tarda llegint el llibre que havia deixat el metge: era molt interessant i el recordo amb curiosa exactitud. També vaig fer una visita a la secció del costat per buscar mantes: molts malalts d’allí havien estat donats d’alta, les seves mantes havien quedat lliures. En vaig agafar algunes de força gruixudes.

Quan va saber que procedien de la Secció de Disenteria, Arthur va arrufar el nas:

—Y-avait point besoin de le dire.

En efecte, estaven tacades. Jo pensava que de totes maneres, tenint en compte el que ens esperava, era millor dormir ben tapats.

Aviat es va fer de nit, però la llum elèctrica encara funcionava. Vam veure amb tranquil espant que a la cantonada del barracó hi havia un SS armat. No em venia de gust parlar i no tenia por sinó de la manera exterior i condicional que ja he dit. Vaig continuar llegint fins tard.

No hi havia rellotges, però devien ser les onze quan totes les llums es van apagar, fins les dels reflectors de les torres de vigilància. Es veien al lluny els feixos de llum dels grups electrògens. Va aparèixer al cel un conjunt de llums intenses que es van mantenir immòbils il·luminant cruament el terreny. Se sentia la bonior dels aparells.

Tot seguit va començar el bombardeig. No em venia de nou, vaig baixar a terra, vaig ficar els peus descalços dins les sabates i vaig esperar.

Semblava llunyà, potser sobre Auschwitz.

Però de cop hi va haver una explosió propera, i, abans de poder formular un sol pensament, una segona i una tercera capaces de perforar els timpans. Es va sentir trencadissa de vidres, el barracó va trontollar, va caure a terra la cullera que tenia ficada en una juntura de la paret de fusta.

Després va semblar que havia acabat. Cagnolati, un jove camperol, també dels Vosges, no devia haver vist mai una incursió aèria: havia sortit nu del llit, s’havia amagat en un racó i xisclava.

Després d’alguns minuts va ser evident que el camp havia estat tocat. Dos barracons cremaven violentament; uns altres dos havien estat reduïts a pols, però tots ells eren barracons buits. Van arribar dotzenes de malalts, despullats i miseriosos, des d’un barracó amenaçat pel foc: demanaven aixopluc. Era impossible acollir-los. Van insistir, suplicant i amenaçant en moltes llengües: vam haver de barrar la porta. Es van arrossegar cap a un altre lloc, il·luminats per les flames, descalços sobre la neu que es fonia. A molts els penjaven per darrere els embenatges desfets. Pel que feia al nostre barracó, no semblava que hi hagués perill, a menys que el vent no canviés.

Els alemanys ja no hi eren. Les torres estaven buides.

Avui penso que, si més no pel fet que ha existit un Auschwitz, ningú no hauria de parlar als nostres dies de Providència: però és cert que en aquell moment el record de les salvacions bíbliques en les adversitats extremes va passar com un vent per tots els ànims.

No es podia dormir; s’havia trencat un vidre i feia molt de fred. Pensava que hauríem de buscar una estufa per instal·lar-la allí, i aconseguir carbó, llenya i menjar. Sabia que tot això era necessari, però sense el suport d’algú no hauria tingut mai prou energia per fer-ho. En vaig parlar amb els dos francesos.

19 de gener. Els francesos van estar-hi d’acord. Tots tres ens vam llevar a l’alba. Em sentia malalt i inerme, tenia fred i por.

Els altres malalts ens van mirar amb curiositat respectuosa: ¿no sabíem que als malalts no els era permès de sortir del Ka-Be? I si encara no se n’havien anat tots els alemanys? Però no van dir res, estaven contents que hi hagués algú disposat a fer la prova.

Els francesos no tenien cap idea de la topografia del Lager, però Charles era valent i fort, i Arthur sagaç i tenia el sentit pràctic propi dels pagesos. Vam sortir al vent d’un dia gèlid i boirós, mal embolcallats amb mantes.

El que vam veure no s’assembla a cap espectacle que jo hagi vist ni sentit descriure mai.

El Lager, tot just mort, ja apareixia descompost. No hi havia aigua ni electricitat: el vent feia batre les finestres i les portes esbotzades, grinyolaven les planxes despreses de les teulades, i les cendres de l’incendi s’enlairaven i s’allunyaven. A l’acció de les bombes s’hi afegia l’acció dels homes: esparracats, tentinejants, esquelètics, els malalts que es podien moure s’arrossegaven pertot arreu, com una invasió de cucs, sobre el terra endurit pel gel. Havien furgat tots els barracons buits buscant-hi aliments i llenya; havien forçat amb fúria insensata les habitacions dels odiats Blockälteste, grotescament guarnides, vedades fins al dia abans als comuns Häftlinge; sense poder controlar les pròpies vísceres, ho havien empastifat tot, la qual cosa contaminava la preciosa neu, a hores d’ara l’única font d’aigua per a tot el camp.

Entorn de les ruïnes fumejants dels barracons cremats, grups de malalts s’estaven ajaguts a terra per absorbir-ne l’última escalfor. Altres havien trobat patates en alguna banda i les coïen sobre les brases de l’incendi, mirant al seu voltant amb ulls ferotges. Eren pocs els que havien tingut forces per encendre un foc de debò, i hi feien fondre la neu en recipients improvisats.

Ens vam dirigir a les cuines tan de pressa com vam poder, però les patates gairebé ja s’havien acabat. En vam omplir dos sacs i vam confiar-ne la vigilància a Arthur. Entre la runa del Prominenzblock, Charles i jo vam trobar finalment tot allò que buscàvem: una pesada estufa de ferro colat, amb tubs encara aprofitables: Charles va venir amb un carretó i la vam carregar; després em va deixar a mi la comesa de dur-la al barracó i se’n va anar corrents cap als sacs. Hi va trobar Arthur defallit pel fred; Charles va carregar tots dos sacs i els va portar en lloc segur, en acabat es va ocupar de l’amic.

Mentrestant jo, sostenint-me amb penes i treballs, intentava manejar com podia el pesat carretó. Es va sentir l’espetec d’un motor, i un SS en moto va entrar al camp. Com sempre, quan vèiem els seus rostres durs, em vaig sentir dominat pel terror i l’odi. Era massa tard per desaparèixer, i no volia abandonar l’estufa. El reglament del Lager prescrivia de posar-se ferms i de treure’s la gorra. Jo no duia gorra i m’engavanyava la manta. Em vaig allunyar unes quantes passes del carretó i vaig fer una mena d’inclinació maldestra. L’alemany va seguir endavant sense veure’m, va donar la volta a un barracó i se’n va anar. Més tard vaig saber el perill que havia corregut.

Vaig arribar finalment a la porta del nostre barracó, vaig descarregar l’estufa i la vaig deixar a les mans de Charles. L’esforç m’havia deixat sense alè, veia ballar davant meu grans taques negres.

Es tractava de posar-la en funcionament. Tots tres teníem les mans paralitzades, i el metall glaçat s’enganxava a la pell dels dits, però era urgent que l’estufa funcionés, per escalfar-nos i per fer bullir les patates. Havíem trobat llenya i carbó, i també brases provinents dels barracons cremats.

Quan va estar arreglada la finestra esbotzada i l’estufa va començar a difondre calor, va semblar com si alguna cosa es distengués en cadascun de nosaltres, i va ser aleshores que Towarowski (un francopolonès de vint-i-tres anys, tífic) va proposar als altres malalts que cadascú oferís una llesca de pa als tres que treballàvem, i la cosa va ser acceptada.

Només un dia abans un tal esdeveniment no hauria estat pas concebible. La llei del Lager deia: «Menja el teu pa i, si pots, el del teu veí», i no hi havia lloc per a l’agraïment. Volia dir, doncs, que el Lager havia mort.

Aquell va ser el primer gest humà que hi va haver entre nosaltres. Crec que es podria fixar en aquell moment l’inici del procés pel qual els que no vam morir, de Häftlinge que érem, vam anar convertint-nos lentament en homes.

Arthur s’havia refet força, però des de llavors sempre va evitar d’exposar-se al fred; va encarregar-se del manteniment de l’estufa, de la cocció de les patates, de la neteja de l’habitació i de l’assistència als malalts. Charles i jo ens vam repartir els diversos serveis a l’exterior. Encara hi havia una mica de llum: una sortida ens va reportar mig litre d’esperit de vi i un pot de llevat de cervesa, llançat a la neu per qui sap qui; vam fer un repartiment de patates bullides i d’una cullerada de llevat per cap. Pensava vagament que podria ser útil contra l’avitaminosi.

Es va fer fosc; en tot el camp la nostra habitació era l’única proveïda d’estufa, de la qual cosa estàvem molt orgullosos. Molts malalts d’altres seccions s’amuntegaven a la porta, però l’estatura imposant de Charles els tenia a ratlla. Ningú, ni nosaltres ni ells, pensava que la promiscuïtat inevitable amb els nostres malalts feia molt perillosa l’estada a la nostra habitació, i que emmalaltir de diftèria en aquelles condicions era més necessàriament mortal que saltar des d’un tercer pis.

Jo mateix, que n’era conscient, no hi pensava gaire, en aquesta idea: feia massa temps que m’havia acostumat a pensar en la mort per malaltia com en un fet possible, i en aquelles condicions ineluctable, i en tot cas fora de qualsevol intervenció nostra. I ni tan sols em passava pel cap que hauria pogut instal·lar-me en una altra habitació, en un altre barracó amb menys perill de contagi; aquí hi havia l’estufa, obra nostra, que difonia una escalfor meravellosa; i aquí tenia un llit; i finalment, a nosaltres, els onze malalts de la Infektionsabteilung, ara hi havia un lligam que ens unia.

Se sentia rarament un retruny pròxim i llunyà d’artilleria i, a intervals, una crepitació de fusells automàtics. En la foscor només rompuda per l’enrogiment de les brases, Charles, Arthur i jo sèiem fumant cigarrets d’herbes aromàtiques trobades a la cuina i parlant de moltes coses passades i futures. Enmig de la immensa planura plena de gel i de guerra, en la petita habitació fosca pul·lulant de gèrmens, ens sentíem en pau amb nosaltres i amb el món. Estàvem baldats pel cansament, però ens semblava, després de tant de temps, que finalment havíem fet alguna cosa útil; potser com Déu després del primer dia de la creació.

20 de gener. Va arribar l’alba, i jo estava de torn per encendre l’estufa. A més de la debilitat general, el dolor de les articulacions em recordava contínuament que la meva escarlatina era ben lluny d’haver desaparegut. El pensament d’haver de sortir a l’aire glaçat a la recerca de foc pels altres barracons em feia venir esgarrifances.

Em vaig recordar de les pedres; vaig ruixar amb esperit de vi un full de paper, i rascant-hi amb paciència una pedra al damunt vaig aconseguir un grapadet de pols negra; en acabat em vaig posar a rascar més fort la pedra amb el ganivet. I, després d’algunes guspires, el grapadet es va encendre i del paper es va alçar la flameta pàl·lida de l’alcohol.

Arthur va baixar entusiasmat del llit i va escalfar tres patates per cap d’entre les bullides el dia abans; després de la qual cosa, afamats i tremolant de fred, Charles i jo vam marxar novament a inspeccionar el camp devastat.

Ens quedava menjar (és a dir, patates) només per a dos dies; pel que feia a l’aigua, estàvem obligats a fondre la neu, operació penosa per la manca de recipients grossos, de la qual s’obtenia un líquid negrós i tèrbol que s’havia de filtrar.

El camp estava en silenci. Altres espectres afamats vagarejaven explorant com nosaltres: barbes llargues, ulls enfonsats, membres esquelètics i groguencs entre els parracs. Amb les cames insegures, entraven i sortien dels barracons deserts, i se n’emportaven els objectes més diversos: destrals, cubells, cullerots, claus; tot podia ser útil, i els més avisats ja pensaven en fructuosos mercadejos amb els polonesos dels camps del voltant.

A la cuina n’hi havia dos que anaven a estiracabells per les últimes dotzenes de patates podrides. S’havien agafat pels pellingots i s’estossinaven amb curiosos gestos lents i insegurs, i s’injuriaven en jiddisch amb els llavis glaçats.

Al pati del magatzem hi havia dues grans piles de cols i de naps (els grossos naps insípids, base de la nostra alimentació). Estaven tan glaçats que només es podien separar amb un pic. Charles i jo ens hi vam posar per torns, desplegant totes les nostres energies a cada cop, i en vam treure uns cinquanta quilos. Hi va haver alguna cosa més: Charles va trobar un paquet de sal i («une fameuse trouvaille!») un bidó d’aigua de potser mig hectolitre, en estat de gel massís.

Ho vam carregar tot en un carretó (abans servien per repartir el ranxo als barracons: n’hi havia molts d’abandonats pertot arreu), i vam tornar empenyent-lo treballosament per la neu.

Aquell dia ens vam haver d’acontentar un altre cop amb patates bullides i rodanxes de nap cuites sobre l’estufa, però per a l’endemà Arthur ens va prometre innovacions importants.

A la tarda vaig anar a l’exdispensari a la recerca d’alguna cosa útil. Se m’havien avançat: saquejadors inexperts ho havien remenat tot. Ni una ampolla sencera, a terra hi havia una capa de parracs, excrements i material mèdic, un cadàver nu i retorçat. Però vet aquí alguna cosa que havia passat per alt als meus predecessors: una bateria de camió. Vaig tocar els pols amb el ganivet: una petita espurna. Estava carregada.

A la nit la nostra habitació tenia llum.

Del llit estant veia per la finestra un bon tros de carretera: hi passava a onades, des de feia tres dies, la Wehrmacht en retirada. Tanquetes, tancs «tigres» camuflats de blanc, alemanys a cavall, alemanys en bicicleta, alemanys a peu, armats i desarmats. A la nit se sentia el soroll de les bandes molt abans que els tancs fossin visibles.

Charles preguntava:

—Ça roule encore?

—Ça roule toujours.

Semblava que no havia d’acabar mai.

21 de gener. Però va acabar. A l’alba del 21 la plana va aparèixer deserta i inclement, blanca fins on abastava la vista sota el vol dels corbs, mortalment trista.

Gairebé m’hauria estimat més tornar a veure alguna cosa en moviment. També havien desaparegut els civils polonesos, amagats qui sap on. Semblava que fins i tot el vent s’hagués aturat. Hauria volgut només una cosa: quedar-me al llit sota les mantes, abandonar-me al cansament total dels músculs, els nervis i la voluntat; esperar que tot acabés o que no acabés, tant me feia, com un mort.

Però Charles ja havia encès l’estufa, el Charles sol·lícit, confiat i amic, novament home, i em cridava a la feina:

—Vas-y, Primo, descends-toi de là-haut; il y a Jules à attraper par les oreilles…

«Jules» era el cubell de la latrina, que cada matí s’havia d’agafar per les nanses, portar-lo a fora i buidar-lo al pou negre: aquesta era la primera tasca del dia, i, si es pensa que no era possible rentar-se les mans i que tres dels nostres estaven malalts de tifus, es comprèn que no era una feina agradable.

Havíem d’encetar les cols i els naps. Mentre jo anava a buscar llenya i Charles a recollir neu per desfer, Arthur va mobilitzar els malalts que podien estar asseguts perquè col·laboressin a pelar-los. Towarowski, Sertelet, Alcalai i Schenck van respondre a la crida.

Sertelet també era un pagès dels Vosges, de vint anys; semblava estar en bones condicions, però de dia en dia la seva veu anava agafant un sinistre timbre nasal, cosa que ens recordava que la diftèria rarament perdona.

Alcalai era un vidrier jueu de Tolosa; era molt tranquil i assenyat, patia d’erisipela a la cara.

Schenck era un comerciant eslovac, jueu: convalescent de tifus, tenia una gana fenomenal. I també Towarowski, jueu francopolonès, ximple i xerraire, però útil a la nostra comunitat pel seu optimisme comunicatiu.

Així doncs, mentre els malalts treballaven amb el ganivet, cadascú assegut a la seva llitera, Charles i jo ens vam dedicar a buscar un lloc adient per a les operacions de cuina.

Una indescriptible brutícia havia envaït totes les seccions del camp. Saturades totes les latrines, del manteniment de les quals, naturalment, ja no en tenia cura ningú, els disentèrics (eren més d’un centenar) havien embrutat tots els racons del Ka-Be, omplert tots els cubells, tots els bidons destinats abans al ranxo, tots els plats. No es podia fer un pas sense mirar on es posaven els peus; en la foscor era impossible desplagar-se. Tot i que patíem a causa del fred, que es mantenia intens, pensàvem amb horror en el que hauria passat si hagués arribat el desglaç: les infeccions s’haurien escampat sense remei, la fetor s’hauria fet sufocant, i a més, desfeta la neu, ens hauríem quedat definitivament sense aigua.

Després d’una llarga recerca, finalment, en un local destinat abans a lavabo, vam trobar uns pocs pams de terra no excessivament bruts. Hi vam encendre un foc viu; després, per estalviar temps i complicacions, ens vam desinfectar les mans friccionant-les amb cloramina barrejada amb neu.

La notícia que s’estava coent una sopa es va estendre ràpidament entre la munió dels semivius; es va formar a la porta una aglomeració de cares famèliques. Charles, amb el cullerot alçat, els va fer un vehement i breu discurs que, malgrat ser en francès, no necessitava traducció.

La majoria es van dispersar, però un va aconseguir acostar-se a nosaltres: era un parisenc, sastre de categoria (deia ell), malalt dels pulmons. A canvi d’un litre de sopa es posaria a la nostra disposició per tallar-nos vestits de les nombroses mantes que havien quedat al camp.

Maxime es va mostrar realment hàbil. L’endemà Charles i jo teníem jaqueta, calces i manyoples fetes amb un teixit bast de colors vistosos.

Al vespre, després de la primera sopa repartida amb entusiasme i devorada amb avidesa, el gran silenci de la plana es va rompre. Des de les nostres lliteres, massa cansats per estar profundament inquiets, paràvem l’orella a les detonacions de misterioses artilleries, que semblaven estar localitzades a tots els punts de l’horitzó, i als xiulets dels projectils sobre els nostres caps.

Jo pensava que la vida a fora era bella, i que continuaria sent bella, i que veritablement seria una llàstima deixar-se enfonsar ara. Vaig despertar els malalts que estaven endormiscats, i quan vaig estar segur que tots escoltaven, els vaig dir, en francès primer, en el meu millor alemany després, que ara tots havien de pensar a tornar a casa, i que, en la mesura que depenia de nosaltres, calia fer algunes coses i evitar-ne d’altres. Que cadascú conservés amb cura el seu propi plat i la cullera; que ningú oferís als altres la sopa que li pogués haver sobrat; que ningú baixés del llit sinó per anar a la latrina; qui tingués necessitat d’algun servei que no es dirigís a ningú fora de nosaltres tres; Arthur estava especialment encarregat de vetllar per la disciplina i la higiene, i havia de recordar que era millor deixar les culleres i els plats bruts que no rentar-los amb perill de confondre els d’un diftèric pels d’un tífic.

Vaig tenir la impressió que els malalts ja eren massa insensibles a tot per preocupar-se del que jo havia dit, però tenia molta confiança en la diligència d’Arthur.

22 de gener. Si és valent qui afronta com aquell que res un greu perill, aquell matí Charles i jo vam ser valents. Vam ampliar les nostres exploracions fins al camp dels SS, fora de la filferrada elèctrica.

Els guàrdies del camp devien haver marxat amb molta pressa. Vam trobar sobre les taules plats mig plens de sopa a hores d’ara congelada, que vam devorar amb gaudi intens; gerres encara plenes de cervesa transformada en gel groguenc, un tauler d’escacs amb una partida començada. Als dormitoris, quantitat de coses precioses.

Vam carregar una ampolla de vodka, diverses medecines, diaris i revistes i quatre formidables mantes embuatades, una de les quals és avui a la meva casa de Torí. Alegres i inconscients, vam portar a la petita habitació el producte de la sortida i el vam confiar a l’administració d’Arthur. Fins al vespre no es va saber tot el que havia passat cosa de mitja hora més tard.

Alguns SS, potser perduts però armats, van penetrar al camp abandonat. Van trobar que divuit francesos s’havien instal·lat al menjador de l’SS-Waffe. Els van matar a tots metòdicament, d’un tret al clatell, i després van alinear els cossos retorçats sobre la neu del carrer; tot seguit se’n van anar. Els divuit cadàvers van quedar exposats fins a l’arribada dels russos; ningú no es va veure amb cor d’enterrar-los.

D’altra banda, a tots el barracons hi havia ara llits ocupats per cadàvers, rígids com troncs, que ningú no es preocupava de treure d’allí. La terra estava massa glaçada perquè s’hi poguessin excavar fosses; molts cadàvers van ser amuntegats en una rasa, però des dels primers dies la pila sobresortia del fossat i era obscenament visible des de la nostra finestra.

Només una paret ens separava de la secció dels disentèrics. Aquí eren molts els moribunds, molts els morts. El terra estava cobert d’una capa d’excrements congelats. Ningú ja no tenia forces per sortir de sota les mantes a buscar menjar, i el que abans ho havia fet no havia tornat per socórrer els companys. En un mateix llit, premuts per resistir millor el fred, justament al costat de la paret divisòria, hi havia dos italians: els sentia parlar sovint, però com que jo, en canvi, només parlava en francès, durant molt de temps no es van adonar de la meva presència. Aquell dia van sentir per casualitat el meu nom, pronunciat a la italiana per Charles, i des de llavors no van deixar de gemegar i d’implorar.

Naturalment hauria volgut ajudar-los, si hagués tingut els mitjans i les forces per fer-ho, si més no per posar fi a l’obsessió dels seus crits. A la nit, quan ja no hi havia cap més feina per fer, vencent la fatiga i el fàstic, em vaig arrossegar a les palpentes pel passadís brut i fosc fins a la seva secció, amb un plat d’aigua i les sobres de la nostra sopa del dia. El resultat va ser que a partir d’aleshores, a través de la paret prima, l’entera secció dels diarreics va cridar nit i dia el meu nom, amb les inflexions de totes les llengües d’Europa, acompanyat de súpliques incomprensibles, sense que jo pogués tanmateix posar-hi remei. Em sentia a punt de plorar, els hauria maleït.

La nit ens reservava sorpreses desagradables.

Lakmaker, que ocupava la llitera inferior a la meva, era una pobra desferra humana. Era (o havia estat) un jueu holandès de disset anys, alt, prim i afable. Feia tres mesos que era al llit, no sé com s’havia escapat de les seleccions. Havia tingut successivament el tifus i l’escarlatina; mentrestant se li havia manifestat una greu malformació cardíaca, i feia de mal veure per les úlceres de decúbit, fins al punt que només podia jeure sobre el ventre. Tot i això, tenia una gana descomunal; només parlava holandès, cap de nosaltres no era capaç d’entendre’l.

Potser la causa de tot va ser la sopa de cols i naps, de la qual Lakmaker n’havia volgut dues racions. A mitja nit es va posar a gemegar, després es va llançar del llit. Intentava arribar a la latrina, però estava massa dèbil i va caure a terra, plorant i cridant fort.

Charles va encendre el llum (l’acumulador es va mostrar providencial) i vam poder constatar la gravetat de l’incident. El llit del noi i el terra estaven empastifats. L’olor del petit ambient es feia ràpidament insuportable. No teníem més que una mínima provisió d’aigua, i cap manta ni màrfega de recanvi. El pobre tífic era un terrible focus d’infecció, i certament no se’l podia deixar tota la nit sobre el terra gemegant i tremolant de fred enmig de la brutícia.

Charles va baixar del llit i es va vestir en silenci. Mentre jo aguantava el llum, va retallar amb el ganivet totes les parts brutes de la màrfega i de les mantes; va aixecar Lakmaker de terra amb la delicadesa d’una mare, el va netejar tan bé com va poder amb palla treta de la saca i el va col·locar a pes de braços al llit refet, en l’única posició en què el desgraciat podia jeure; va rascar el terra amb un tros de planxa; va diluir una mica de cloramina i finalment va ruixar amb desinfectant totes les coses i també ell mateix.

Jo media la seva abnegació pel cansament que hauria hagut de vèncer en mi per fer tot el que ell feia.

23 de gener. Les nostres patates s’havien acabat. Des de feia dies circulava pels barracons el rumor que hi havia una enorme sitja de patates en alguna banda, fora del filat espinós, no lluny del camp.

Algun pioner ignot degué haver fet pacients recerques, o algú devia saber amb exactitud el lloc: el fet és que al matí del 23 un tram de filat espinós havia estat abatut, i una doble processó de miserables sortia i entrava per l’obertura.

Charles i jo vam marxar al vent de la plana lívida. Érem a l’altra banda de la barrera abatuda.

—Dis donc, Primo, on est dehors!

Així era: per primera vegada d’ençà del dia del meu arrest em trobava lliure, sense vigilants armats, sense filferrades entre casa meva i jo.

A uns quatre-cents metres del camp hi havia les patates: un tresor. Dues fosses molt llargues plenes de patates i recobertes de terra barrejada amb palla per defensar-les del gel. Ningú més es moriria de gana.

Però l’extracció no era pas una feina insignificant. A causa del gel, la superfície del terreny era dura com el marbre. Treballant durament amb el pic s’aconseguia perforar la crosta i posar al descobert el dipòsit, però la majoria s’estimava més introduir-se als forats que altres havien abandonat, endinsant-s’hi molt i passant les patates als companys que eren a l’exterior.

Un vell hongarès havia estat sorprès allí per la mort. Jeia ert en un gest d’afamat: amb el cap i les espatlles sota la pila de terra i el ventre sobre la neu, estenia les mans cap a les patates. El que va arribar després va apartar el cadàver un metre i va reprendre la feina a través de l’obertura que havia quedat lliure.

A partir d’aleshores la nostra alimentació va millorar. A més de les patates bullides i de la sopa de patates, vam oferir als nostres malalts bunyols de patates, segons recepta d’Arthur: es ratllen patates crues amb altres de bullides i trinxades; la barreja es torra damunt una planxa roent. Tenien gust de sutge.

Però Sertelet, el mal del qual empitjorava, no en va poder gaudir. A més de parlar amb una veu cada cop més nasal, aquell dia ja no va ser capaç d’empassar-se adequadament cap menja: alguna cosa se li havia espatllat a la gola, cada mos amenaçava d’ofegar-lo.

Vaig anar a buscar un metge hongarès que s’havia quedat com a malalt al barracó del davant. Quan va sentir parlar de diftèria va fer tres passes enrere i em va ordenar que sortís.

Per pures raons de propaganda vaig fer a tots instil·lacions nasals d’oli camforat. Vaig assegurar a Sertelet que sentiria una millora; jo mateix me’n volia convèncer.

24 de gener. Llibertat. La bretxa oberta al filat espinós ens en donava la imatge concreta. Considerant-ho amb atenció volia dir que s’havien acabat els alemanys, les seleccions, el treball, els cops, els recomptes i que potser, més tard, arribaria el retorn.

Però calia esforç per convèncer-se’n i ningú tenia temps de gaudir-ne. Al voltant tot era destrucció i mort.

La pila de cadàvers de davant de la nostra finestra ja es desplomava fora de la fossa. No obstant les patates, la debilitat de tots era extrema: al camp cap malalt es curava; per contra, molts emmalaltien de pulmonia i diarrea; els que no havien estat en condicions de moure’s o no havien tingut prou energia per fer-ho jeien entumits a les lliteres, rígids a causa del fred, i ningú no s’adonava quan morien.

Tots els altres estaven espantosament cansats: després de mesos i anys de Lager, no són precisament patates allò que pot aconseguir refer un home. Quan, un cop acabada la cocció, Charles i jo havíem arrossegat els vint-i-cinc litres de sopa diària del lavabo a l’habitació, havíem d’estirar-nos panteixants a la llitera, mentre Arthur, diligent i amable, feia el repartiment, procurant que sobressin les tres racions de «rabiot pour les travailleurs» i una mica de fons «pour les italiens d’à côté».

A la segona habitació d’Infecciosos, també contigua a la nostra i ocupada en gran part per tuberculosos, la situació era molt diferent. Tots els que havien pogut havien anat a instal·lar-se a altres barracons. Els companys més greus i més dèbils s’extingien un a un en solitud.

Hi havia entrat un matí per demanar que em deixessin una agulla. Un malalt agonitzava en una de les lliteres superiors. Em va sentir, va aconseguir seure, després es va abocar cap per avall, cap a mi, amb el bust i els braços rígids i els ulls en blanc. El de la llitera de sota, automàticament, va estendre els braços cap amunt per sostenir aquell cos, es va adonar aleshores que era mort. Va cedir lentament sota el pes, l’altre va relliscar a terra i s’hi va quedar. Ningú no sabia el seu nom.

Però al barracó 14 havia passat alguna cosa nova. Hi havia els operats, alguns dels quals estaven en discretes condicions. Van organitzar una expedició al camp dels anglesos presoners de guerra, que es presumia que havia estat evacuat. Va ser una empresa fructífera. Van tornar vestits de caqui, amb un carretó ple de meravelles mai vistes: margarina, pols per fer púding, llard, farina de soia, aiguardent.

Al vespre, al barracó 14 cantaven.

Cap de nosaltres no es veia amb cor de fer els dos quilòmetres de camí fins al camp anglès i tornar amb la càrrega. Però, indirectament, l’afortunada expedició va resultar avantatjosa per a molts. El desigual repartiment dels béns va provocar un nou floriment de la indústria i el comerç. A la nostra petita habitació d’atmosfera infernal hi va néixer una fàbrica d’espelmes amb ble xopat en àcid bòric, foses en motlles de cartró. Els rics del barracó 14 acaparaven tota la nostra producció i ens pagaven amb llard i farina.

Jo mateix havia trobat el bloc de cera verge a l’Elektromagazin; recordo l’expressió de contrarietat dels que van veure com me l’emportava i el diàleg que en va seguir:

—Què en faràs, d’això?

No era qüestió de revelar un secret de fabricació; em vaig sentir a mi mateix respondre amb les paraules que havia sentit dir sovint als vells del camp, i que contenen la seva jactància preferida: la de ser «bons presoners», gent adaptada que sempre se’n sap sortir:

—Ich verstehe verschiedene Sachen… (Hi entenc en unes quantes coses, jo…).

25 de gener. Va ser el torn de Sómogyi. Era un químic hongarès d’uns cinquanta anys, prim, alt i sorrut. Com l’holandès, era convalescent de tifus i d’escarlatina; però va succeir una cosa nova. Li va venir una febre molt alta. Feia potser cinc dies que no havia dit mot: aquell dia va obrir la boca i va dir amb veu segura:

—Tinc una ració de pa a sota de la màrfega. Repartiu-vos-la vosaltres tres. Jo ja no menjaré res més.

No vam saber què dir, però de moment no vam tocar el pa. Se li havia inflat una meitat de la cara. Mentre va tenir consciència, va estar tancat en un silenci adust.

Però a la tarda, i durant tota la nit, i durant dos dies sense interrupció, el silenci va ser romput pel deliri. Seguint un últim i interminable somni de remissió i d’esclavitud, va començar a murmurar «Jawohl» a cada emissió d’aire; regular i constant com una màquina, «Jawohl» a cada baixada de la seva pobra rastellera de costelles, milers de vegades, fins al punt que venien ganes de sacsejar-lo, d’ofegar-lo, o que almenys canviés de paraula.

Mai com aleshores no he entès que dificultosa que és la mort d’un home.

A fora encara hi havia un gran silenci. El nombre de corbs havia augmentat molt, i tothom sabia per què. Només molt de tant en tant es despertava el diàleg de l’artilleria.

Tots es deien els uns als altres que aviat, de seguida, arribarien els russos; tots ho proclamaven, tots n’estaven segurs, però ningú era capaç de persuadir-se’n serenament. Perquè als Lager es perd el costum d’esperar, i fins la confiança en la pròpia raó. Al Lager pensar és inútil, perquè els esdeveniments es desenvolupen generalment de manera imprevisible; i és perniciós, perquè manté viva una sensibilitat que és font de dolor, i que alguna oportuna llei natural esmussa quan els sofriments sobrepassen un cert límit.

Així com ens cansem de l’alegria, de la por, del mateix dolor, també ho fem, de l’espera. Arribats al 25 de gener, trencades des de feia vuit dies les relacions amb aquell món ferotge que amb tot era un món, la majoria de nosaltres estaven massa exhaustos fins i tot per esperar.

A la tarda, al voltant de l’estufa, Charles, Arthur i jo vam sentir un cop més que tornàvem a ser homes. Podíem parlar de tot. M’apassionava l’explicació d’Arthur de com es passen els diumenges a Provenchères, als Vosges, i Charles gairebé plorava quan jo li vaig parlar de l’armistici a Itàlia, de l’inici tèrbol i desesperat de la resistència partisana, de l’home que ens havia traït i de la nostra captura a les muntanyes.

En la foscor, darrere i damunt nostre, els vuit malalts no es perdien una síl·laba, fins i tot els que no entenien el francès. Només Sómogyi s’entestava a confirmar a la mort la seva rendició.

26 de gener. Subsistíem en un món de morts i d’espectres. L’últim rastre de civilització havia desaparegut al voltant nostre i dintre nostre. L’obra d’animalització empresa pels alemanys triomfants havia estat acomplerta pels alemanys derrotats.

És home qui mata, és home qui fa o pateix injustícies; no és home qui, havent perdut tot mirament, comparteix el llit amb un cadàver. Qui ha esperat que el seu veí acabés de morir per treure-li un quart de pa està, encara que no sigui culpa seva, més lluny del model de l’home pensant que el pigmeu més rude i el sàdic més cruel.

Part de la nostra existència rau en les ànimes de qui se’ns acosta: vet aquí per què és no humana l’experiència de qui ha viscut dies en què l’home ha estat una cosa als ulls de l’home. Nosaltres tres en vam ser en gran part immunes, i ens en devem mútua gratitud; per això la meva amistat amb Charles resistirà el temps.

Però a milers de metres per sobre de nosaltres, en les clarianes d’entre els núvols grisos, es desenvolupaven els complicats miracles dels duels aeris. A sobre de nosaltres, nus, impotents i inermes, homes del nostre temps buscaven la mort recíproca amb els instruments més refinats. Un sol gest d’un dit seu podia provocar la destrucció de tot el camp, aniquilar milers d’homes; mentre que amb la suma de totes les nostres energies i voluntats no n’hi hauria hagut prou per prolongar un minut la vida d’un de sol de nosaltres.

La saragata va cessar a la nit, i l’habitació es va omplir altra vegada del monòleg de Sómogyi.

Enmig de la foscor em vaig despertar de sobte. L’pauv’ vieux callava: havia acabat. Amb la darrera convulsió s’havia llançat a terra des de la llitera: vaig sentir l’impacte dels genolls, dels malucs, de les espatlles i del cap.

—La mort l’a chassé de son lit —va definir Arthur.

No podíem pas portar-lo a fora a la nit. L’únic que podíem fer era adormir-nos.

27 de gener. L’alba. A terra, l’infame revoltim de membres remagrits, la cosa anomenada Sómogyi.

Hi ha feines més urgents: no ens podem rentar, no el podem tocar sinó després d’haver cuinat i menjat. I, a més, «… rien de si dégoûtant que les débordements», diu amb raó Charles; cal buidar la latrina. Els vius són més exigents; els morts poden esperar. Ens vam posar a treballar com cada dia.

Els russos van arribar mentre Charles i jo portàvem Sómogyi no gaire lluny d’allí. Pesava molt poc. Vam abocar la llitera sobre la neu grisa.

Charles es va treure la gorra. A mi em va saber greu no portar gorra.

Dels onze de la Infektionsabteilung, Sómogyi va ser l’únic que va morir durant els deu dies. Sertelet, Cagnolati, Towarowski, Lakmaker i Dorget (d’aquest últim no n’he parlat fins ara; era un industrial francès que, després d’haver estat operat de peritonitis, havia emmalaltit de diftèria nasal) van morir algunes setmanes més tard, a la infermeria russa provisional d’Auschwitz. A l’abril, a Katowice, vaig veure Schenck i Alcalai en bon estat de salut. Arthur es va retrobar feliçment amb la seva família, i Charles va tornar a la seva professió de mestre; ens hem escrit llargues cartes i espero tornar-lo a veure algun dia.

Avigliana-Torí,
desembre 1945 - gener 1947