OCTUBRE DE 1944

Hem lluitat amb totes les nostres forces perquè l’hivern no arribés. Ens hem aferrat a totes les hores de bon temps, a cada posta hem intentat retenir el sol al cel una mica més, però tot ha estat inútil. Ahir a la tarda el sol es va colgar irrevocablement en un embull de boira bruta, de xemeneies i de fils, i aquest matí és hivern.

Nosaltres sabem què vol dir, perquè ja érem aquí l’hivern passat, i els altres ho aprendran de seguida. Vol dir que, al llarg d’aquests mesos, d’octubre a abril, de cada deu de nosaltres, en moriran set. El que no mori, patirà minut rere minut, cada dia, tots els dies: des del matí abans de l’alba fins al repartiment de la sopa del vespre haurà de tenir constantment els músculs tensos, estar dret ara sobre un peu ara sobre l’altre, picar amb les mans a sota de les aixelles per aguantar el fred. Haurà de gastar pa per aconseguir guants, i perdre hores de son per arreglar-los quan es descusin. Com que ja no es podrà menjar a l’aire lliure, haurem de fer els nostres àpats al barracó, a peu dret, disposant cadascú d’un pam de terra, i recolzar-se a les lliteres és prohibit. A tots se’ls obriran ferides a les mans, i per aconseguir una bena caldrà esperar cada tarda durant hores drets sobre la neu i al vent.

Igual com aquesta gana nostra no és la sensació de qui s’ha saltat un àpat, així la nostra manera de tenir fred exigiria un nom especial. Diem gana, diem cansament, por i dolor, diem hivern, i són unes altres coses. Són paraules lliures, creades i fetes servir per homes lliures que vivien, gaudint i patint, a casa seva. Si els Lager haguessin durat més temps, hauria nascut un llenguatge nou i aspre; i se’n sent la necessitat per explicar què és escarrassar-se tot el dia al vent, sota zero, amb només camisa, calçotets, jaqueta i calces de tela a sobre, i al cos debilitat, fam i consciència de la fi que s’acosta.

De la mateixa manera que es veu esvair-se una esperança, així aquest matí ja era hivern. Ens n’hem adonat quan hem sortit del barracó per anar a rentar-nos: no hi havia estrelles, l’aire fosc i fred feia olor de neu. A la plaça dels recomptes, a punta de dia, en aplegar-nos per anar a la feina, ningú no ha parlat. Quan hem vist els primers flocs de neu, hem pensat que si l’any passat en aquesta època ens haguessin dit que veuríem un altre hivern al Lager, hauríem anat a tocar la filferrada elèctrica; i que també ara hi aniríem, si fóssim raonables, si no fos per aquesta insensata i folla romanalla d’esperança inconfessable.

Perquè hivern vol dir encara més coses.

La primavera passada els alemanys van construir dues tendes enormes en una esplanada del nostre Lager. Cadascuna va allotjar, durant el bon temps, més de mil homes; ara les tendes s’han desmuntat, i dos mil estadants de més atapeeixen els nostres barracons. Els presoners veterans sabem que aquestes irregularitats no agraden als alemanys i que aviat passarà alguna cosa perquè es redueixi el nostre nombre.

Les seleccions se senten arribar. Selekcja: l’híbrida paraula llatina i polonesa se sent una vegada, dues vegades, moltes vegades, intercalada en converses estrangeres; de primer no se la identifica, després s’imposa a l’atenció, finalment ens persegueix.

Aquest matí els polonesos diuen «Selekcja». Els polonesos són els primers a saber les notícies, i procuren en general que no es difonguin, perquè saber alguna cosa mentre els altres encara no la saben sempre pot ser avantatjós. Quan tothom sàpiga que la selecció és imminent, el poquíssim que algú podria fer per escapolir-se’n (corrompre amb pa o amb tabac algun metge o algun prominent; passar del barracó al Ka-Be o viceversa, en el moment exacte, de manera que s’encreui amb la comissió) ja serà monopoli d’ells.

Els dies que segueixen, l’atmosfera del Lager i de la fàbrica està saturada de Selekcja: ningú sap res del cert i tothom en parla, fins i tot els treballadors lliures, polonesos, italians, francesos, que veiem d’amagat a la feina. No es pot dir que en resulti una onada d’abaltiment. La nostra moral col·lectiva està massa desarticulada i esvanida perquè sigui inestable. La lluita contra la fam, el fred i el treball deixa poc marge al pensament, encara que es tracti d’aquest pensament. Cadascú reacciona a la seva manera, però gairebé ningú amb aquelles actituds que semblarien més plausibles per ser realistes, és a dir, amb resignació o amb desesperació.

Qui pot proveir ho fa; però són una minoria, perquè sostreure’s a la selecció és molt difícil, els alemanys fan aquestes coses amb molta serietat i diligència.

Qui no pot proveir materialment busca com defensar-se d’altres maneres. A les comunes, al lavabo, ens ensenyem els uns als altres el tòrax, les natges, les cuixes, i els companys ens tranquil·litzen:

—No cal que t’amoïnis, segur que no et toca. …Du bist kein Muselmann… Jo en canvi… —i al seu torn s’abaixen les calces i s’aixequen la camisa.

Ningú nega als altres aquesta almoina: ningú està tan segur de la pròpia sort per tenir coratge de condemnar-ne d’altres. També jo he mentit descaradament al vell Wertheimer; li he dit que, si li pregunten, respongui que té quaranta-cinc anys, i que no s’oblidi de fer-se afaitar la tarda abans, fins i tot a costa de perdre-hi un quart de pa; que, a part d’això, no ha de témer res, i que d’altra banda no és de cap manera segur que es tracti d’una selecció per a la cambra de gas: ¿no li ha sentit dir al Blockältester que els seleccionats aniran al camp de convalescència de Jaworszno?

És absurd que Wertheimer conservi l’esperança: aparenta seixanta anys, té unes varices enormes, ja gairebé no sent ni la fam. I tot i això se’n va a la llitera tan tranquil, i, si algú li fa preguntes, respon amb les meves paraules; són la contrasenya del camp aquests dies: jo mateix les he repetides com, tret de detalls, me les ha repetides Chajim, que fa tres anys que és al Lager, i com que és fort i robust, està admirablement segur d’ell mateix; i jo l’he cregut.

Sobre aquesta exigua base també jo vaig travessar la gran selecció d’octubre de 1944 amb inconcebible tranquil·litat. Estava tranquil perquè havia aconseguit mentir-me tot el que havia calgut. El fet que jo no fos seleccionat va dependre sobretot de l’atzar i no demostra que la meva confiança tingués fonament.

També Monsieur Pinkert és, a priori, un condemnat: només cal veure els seus ulls. Em crida fent-me un senyal, i amb aire reservat m’explica que ha sabut, no em pot dir de quina font, que efectivament aquesta vegada hi ha novetats: la Santa Seu, per mitjà de la Creu Roja Internacional…; en fi, em garanteix personalment que, tant per a ell com per a mi, de la manera més absoluta, està exclòs qualsevol perill: de civil ell era, com és sabut, agregat a l’ambaixada belga de Varsòvia.

De diverses maneres, doncs, també aquests dies de vigília, que, explicats, sembla que havien de ser turmentosos més enllà de tot límit humà, passen no gaire diferentment que els altres dies.

La disciplina del Lager i de la Buna no està gens relaxada, el treball, el fred i la fam són suficients per acaparar del tot la nostra atenció.

Avui és diumenge feiner, Arbeitssonntag: es treballa fins a la una, després es torna al camp per a la dutxa, l’afaitat i la revista general de ronya i de polls, i a la fàbrica, misteriosament, tots hem sabut que la selecció serà avui.

La notícia ha arribat, com sempre, envoltada d’una aurèola de detalls contradictoris i confusos: aquest mateix matí hi ha hagut selecció a la infermeria; el percentatge ha estat del set per cent del total, del trenta, del cinquanta per cent dels malalts. A Birkenau la xemeneia del Crematori fa deu dies que fumeja. S’ha de fer lloc per a un enorme transport que ha d’arribar del gueto de Posen. Els joves diuen als joves que seran triats tots els vells. Els sans diuen als sans que seran triats tots els malalts. En quedaran exclosos els especialistes. En quedaran exclosos els jueus alemanys. En quedaran exclosos els Números Baixos. Et triaran a tu. M’exclouran a mi.

Regularment, a partir de la una en punt, la fàbrica es buida i la formació gris i interminable desfila durant dues hores davant dels dos posts de control, on com cada dia som recomptats una vegada i una altra, i davant de l’orquestra que, durant dues hores sense interrupció, toca com cada dia les marxes amb les quals, a l’entrada i a la sortida, hem de sincronitzar els nostres passos.

Sembla que tot vagi com cada dia, la xemeneia de les cuines fumeja com de costum, ja comença el repartiment de la sopa. Però després s’ha sentit la campana, i aleshores s’ha entès que ara va de debò.

Perquè aquesta campana sona sempre a l’alba, i aleshores és el toc de diana, però quan sona a mitja jornada vol dir «Blocksperre», tancament al barracó, i això succeeix quan hi ha selecció, perquè ningú no se’n sostregui, i quan els seleccionats marxen cap a la cambra de gas, perquè ningú no els vegi marxar.

El nostre Blockältester coneix el seu ofici. S’ha assegurat que tots siguin a dintre, ha fet tancar la porta amb clau, ha repartit a cadascú la fitxa que porta el número de registre, el nom, la professió, l’edat i la nacionalitat, i ha ordenat que tothom es despulli completament i es quedi només amb les sabates. D’aquesta manera, nus i amb la fitxa a la mà, esperarem que la comissió arribi al nostre barracó. Nosaltres som el barracó 48, però no es pot preveure si es començarà pel barracó 1 o pel 60. De totes maneres, durant almenys una hora podem estar tranquils, i no hi ha cap motiu perquè no ens fiquem sota les mantes de les lliteres per escalfar-nos.

Molts ja estan endormiscats quan un esclat d’ordres, de renecs i de cops indica que la comissió és a punt d’arribar. El Blockältester i els seus ajudants, a cops de puny i a crits, a partir del fons del dormitori, empenyen cap endavant la turba de despullats espaordits, i els entaforen al Tagesraum, que és la direcció i l’oficina. El Tagesraum és una petita habitació de set per quatre metres: quan la batuda ha acabat, dins el Tagesraum hi ha comprimit un conglomerat humà calent i compacte que envaeix i omple perfectament tots els racons i exerceix sobre les parets de fusta una pressió tal que les fa cruixir.

Ara som tots al Tagesraum, i, a més de no haver-hi temps, ni tan sols hi ha lloc per tenir por. La sensació de la carn calenta que prem per totes bandes és singular i no desagradable. Cal parar esment a mantenir el nas cap amunt per trobar aire i a no doblegar o perdre la fitxa que subjectem a la mà.

El Blockältester ha tancat la porta del Tagesraum que dóna al dormitori i ha obert les altres dues que des del Tagesraum i des del dormitori donen a l’exterior. Aquí, davant de les dues portes, hi ha l’àrbitre del nostre destí, que és un sotsoficial de les SS. Té a la dreta el Blockältester i a l’esquerra el furrier del barracó. Cadascun de nosaltres, que surt nu del Tagesraum al fred de l’aire d’octubre, ha de fer corrents els pocs passos que hi ha entre les dues portes davant d’aquests tres, lliurar la fitxa a l’SS i entrar per la porta del dormitori. L’SS, en la fracció de segon entre dues passades successives, amb una mirada de front i d’esquena, decideix la sort de cadascú i lliura al seu torn la fitxa a l’home de la seva dreta o a l’home de la seva esquerra, i això és la vida o la mort de cadascun de nosaltres. En tres o quatre minuts un barracó de dos-cents homes queda «enllestit» i, durant la tarda, tot el camp de dotze mil homes.

Jo, encastat en l’acumulació de carn del Tagesraum, he sentit com disminuïa gradualment la pressió humana al meu voltant, i al cap de poc ha estat el meu torn. Com tots, he passat amb pas enèrgic i elàstic, intentant mantenir el cap alt, el pit enfora i els músculs contrets i realçats. De cua d’ull he intentat veure darrere meu i m’ha semblat que la meva fitxa anava a parar a la dreta.

A mesura que entrem al dormitori ens podem posar la roba. Ningú no coneix encara amb seguretat el propi destí, cal saber en primer lloc si les fitxes condemnades són les que han passat a la dreta o a l’esquerra. Ja no és el cas de tenir contemplacions els uns amb els altres ni tampoc escrúpols supersticiosos. Tothom s’amuntega entorn dels més vells, dels més desnodrits, dels més «musulmans»; si les seves fitxes han anat a l’esquerra, l’esquerra és sens dubte el costat dels condemnats.

Abans que la selecció hagi acabat, tothom sap que l’esquerra ha estat efectivament la schlechte Seite, el costat infaust. Hi ha naturalment irregularitats: René, per exemple, tan jove i fort, ha anat a parar a l’esquerra: potser perquè porta ulleres, potser perquè camina una mica encorbat com els miops, però més probablement per una simple equivocació: René ha passat davant de la comissió just abans que jo, i hi podria haver hagut un canvi de fitxes. Hi penso, en parlo amb Alberto i convenim que la hipòtesi és versemblant: no sé què en pensaré demà i més endavant; avui no desvetlla en mi cap emoció precisa.

També es deu haver tractat d’un error pel que fa a Sattler, un massís camperol transilvà que fa vint dies encara era a casa seva; Sattler no comprèn l’alemany, no ha entès res del que ha passat i s’està en un racó apedaçant-se la camisa. Li he d’anar a dir que ja no li farà falta la camisa?

No cal sorprendre’s d’aquestes equivocacions: l’examen és molt ràpid i sumari, i, d’altra banda, per a l’administració del Lager, l’important no és tant eliminar els més inútils, com que de manera expeditiva quedin lliures llocs en un determinat percentatge preestablert.

Al nostre barracó la selecció ja ha acabat, però continua als altres, per la qual cosa encara estem enclaustrats. Però com que, mentrestant, els bidons de la sopa han arribat, el Blockältester decideix de procedir tot seguit al repartiment. Als seleccionats se’ls donarà ració doble. No he sabut mai si es tractava d’una iniciativa absurdament pietosa dels Blockältester o d’una explícita disposició dels SS, però de fet, en l’interval de dos o tres dies (a vegades molt més llarg i tot) entre la selecció i la partença, les víctimes gaudien a Monowitz-Auschwitz d’aquest privilegi.

Ziegler para el plat, rep la ració normal i es queda esperant.

—Què més vols? —demana el Blockältester: no li consta que a Ziegler li correspongui suplement, el fa fora amb una empenta, però Ziegler torna i insisteix humilment: de debò que l’han posat a l’esquerra, tots ho han vist, que vagi el Blockältester a consultar les fitxes: té dret a doble ració. Quan l’ha aconseguida, se’n va plàcidament a menjar a la llitera.

Ara cadascú està escurant amatent amb la cullera el fons del plat per treure’n les últimes escorrialles de sopa, i es forma un renou metàl·lic que vol dir que el dia s’ha acabat. A poc a poc s’imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Kuhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit.

Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s’està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s’ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l’home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més?

Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn.