UN BON DIA

El convenciment que la vida té un objectiu està arrelat a cada fibra de l’home, és una propietat de la substància humana. Els homes lliures donen a aquest objectiu molts noms, i pensen i discuteixen molt sobre la seva naturalesa: però per a nosaltres la qüestió és més simple.

Avui i aquí, el nostre objectiu és arribar a la primavera. D’altres coses, ara, no ens en preocupem. Darrere d’aquesta meta no hi ha, ara, cap altra meta. Al matí, quan, en fila a la plaça dels recomptes, esperem interminablement l’hora de marxar cap a la feina, i cada bufada de vent se’ns fica per sota de la roba i corre en esgarrifances violentes pels nostres cossos indefensos, i al voltant tot és gris, i nosaltres som grisos; al matí, quan encara és fosc, tots escrutem el cel a orient per descobrir els primers indicis de l’estació benigna, i la sortida del sol és comentada cada dia: avui una mica abans que ahir; avui una mica més de calor que ahir; d’aquí a dos mesos, d’aquí a un mes, el fred ens donarà treva i tindrem un enemic menys.

Avui, per primera vegada, el sol ha aparegut viu i nítid fora de l’horitzó de fang. És un sol polonès fred, blanc i llunyà, i no escalfa sinó l’epidermis; però, quan s’ha lliurat de les últimes bromes, un murmuri ha recorregut la nostra multitud sense color, i quan també jo n’he sentit la tebior a través de la roba, he entès que es pugui adorar el sol.

—Das Schlimmste ist vorüber —diu Ziegler oferint al sol les espatlles punxegudes: el pitjor ja ha passat. Al costat nostre hi ha un grup de grecs, d’aquests admirables i terribles jueus salònics, tenaços, lladres, savis, ferotges i solidaris, tan decidits a viure i tan despietats adversaris en la lluita per la vida; d’aquests grecs que s’han imposat, a les cuines i a la fàbrica, i que fins i tot els alemanys respecten i els polonesos temen. Aquest és el seu tercer any de camp, i ningú sap millor que ells què és el camp; ara formen una estreta rotllana, espatlla contra espatlla, i canten una de les seves inacabables cançons.

Felicio, el grec, em coneix:

—L’année prochaine à la maison! —em crida; i afegeix—: … à la maison par la Cheminée!

Felicio ha estat a Birkenau. I continuen cantant, i piquen de peus rítmicament, i s’emborratxen de cançons.

Quan finalment hem sortit de la gran porta del camp, el sol estava discretament alt i el cel serè. Es veien a migdia les muntanyes; a ponent, familiar i discordant, el campanar d’Auschwitz (aquí, un campanar!), i tot a l’entorn els globus captius de la tanca. Els fums de la Buna no es movien en l’aire fred, i també es veia una fila de turons baixos, verds de boscos: i a nosaltres se’ns ha encongit el cor, perquè tots sabem que allí hi ha Birkenau, que allí han acabat les nostres dones, i aviat hi acabarem també nosaltres: però no estem acostumats a veure-ho.

Per primera vegada ens hem adonat que, també aquí, als dos costats de la carretera els prats són verds: perquè, si no hi ha sol, un prat és com si no fos verd.

La Buna no: la Buna és desesperadament i essencialment opaca i grisa. Aquest immens embull de ferro, de ciment, de fang i de fum és la negació de la bellesa. Els seus carrers i els seus edificis es diuen com nosaltres, amb números o lletres, o amb noms inhumans i sinistres. Dins del seu recinte no hi creix ni un bri d’herba, i la terra està impregnada dels sucs verinosos del carbó i del petroli, i res no és viu fora de les màquines i els esclaus: i més aquelles que aquests.

La Buna és gran com una ciutat; hi treballen, a més dels directius i dels tècnics alemanys, quaranta mil estrangers, i s’hi parlen quinze o vint llengües. Tots els estrangers viuen a diversos Lager, que formen una corona al voltant de la Buna: el Lager dels presoners de guerra anglesos, el Lager de les dones ucraïneses, el Lager dels francesos voluntaris, i altres que no coneixem. El nostre Lager (Judenlager, Vernichtungslager, Kazett) proveeix, ell sol, deu mil treballadors, que provenen de totes les nacions d’Europa; i nosaltres som els esclaus dels esclaus, als quals tothom pot manar, i el nostre nom es el número que portem tatuat al braç i cosit al pit.

La Torre del Carbur, que sorgeix enmig de la Buna i la punta de la qual rarament és visible enmig de la boira, l’hem construïda nosaltres. Els seus maons s’han dit Ziegel, briques, tegula, cegly, kamenny, bricks, téglak, i l’odi els ha cimentat; l’odi i la discòrdia, com la torre de Babel, i així l’anomenem: Babelturm, Bobelturm; i odiem en ella el dement somni de grandesa dels nostres amos, el seu menyspreu de Déu i dels homes, de nosaltres els homes.

I encara avui, com en la faula antiga, tots nosaltres sentim, i els mateixos alemanys senten, que una maledicció, no transcendent i divina, sinó immanent i històrica, plana sobre la cohesió insolent, basada en la confusió de les llengües i erigida desafiant el cel com una blasfèmia de pedra.

Tal com direm, de la fàbrica de Buna, en què els alemanys van estar escarrassant-se durant quatre anys i en què molts de nosaltres vam sofrir i vam morir, no en va sortir mai un sol quilo de goma sintètica.

Però avui els eterns bassiots, sobre els quals tremola un vel irisat de petroli, reflecteixen el cel serè. Tubs, bigues, calderes, encara freds del gel de la nit, estan xops de rosada. La terra remoguda de les rases, les piles de carbó, els blocs de ciment, exhalen en una lleu boira la humitat de l’hivern.

Avui és un bon dia. Mirem al nostre voltant, com cecs que haguessin recuperat la vista, i ens mirem els uns als altres. Mai no ens havíem vist al sol: algú somriu. Si no fos per la gana!

Perquè la naturalesa humana és tal, que les penes i els dolors soferts simultàniament no se sumen enterament en la nostra sensibilitat, sinó que s’amaguen, els més petits darrere dels més grans, seguint una concreta llei de perspectiva. Això és providencial, i ens permet de viure al camp. I també és aquesta la raó per la qual tan sovint, en la vida lliure, se sent a dir que l’home no està mai satisfet: mentre que, més que d’una incapacitat humana per a un estat de benestar absolut, es tracta d’un coneixement sempre insuficient de la naturalesa complexa de l’estat de dissort, per la qual cosa a les seves causes, que són múltiples i disposades jeràrquicament, se’ls dóna un sol nom, el de la causa més gran; fins que aquesta, donat el cas, desapareix, i aleshores ens esbaloïm dolorosament en veure que darrere n’hi ha una altra; i en realitat, una sèrie d’altres.

Per això, tan bon punt el fred, que durant tot l’hivern ens havia semblat l’únic enemic, s’ha acabat, ens hem adonat que tenim gana: i, repetint el mateix error, avui diem: «Si no fos per la gana…!».

Però com es podria pensar que no tenim gana? El Lager és la gana: nosaltres mateixos som la gana, una gana vivent.

A l’altra banda del carrer treballa una excavadora. La pala mecànica, suspesa dels cables, esbatana les mandíbules dentades, es queda un instant com si dubtés de l’elecció, després es llança a la terra argilosa i tova, i mossega amb voracitat, mentre des de la cabina de comandament s’enlaira un esbufec satisfet de fum blanc i espès. Després s’alça, fa una mitja volta, vomita per darrere el mos de què va carregada i torna a començar.

Recolzats a les nostres pales, ens quedem mirant fascinats. A cada mossec de l’excavadora, les boques es tanquen, les nous del coll ballen amunt i després avall, miserablement visibles sota la pell flàccida. No aconseguim deseixir-nos de l’espectacle de l’àpat de l’excavadora.

Sigi té disset anys i és el que té més gana de tots, per bé que rebi cada tarda una mica de sopa de part d’un protector seu, versemblantment no desinteressat. Havia començat a parlar de la seva casa de Viena i de la seva mare, però després ha passat al tema de la cuina, i ara allarga la seva explicació de no sé quin banquet de noces, i recorda, amb sincera melangia, que no es va acabar el tercer plat de sopa de fesols. I tots el fan callar, i no passen deu minuts que Béla ens descriu el seu camp hongarès, i els conreus de blat de moro, i una recepta per fer polenta dolça, amb blat de moro torrat, i llard, i espècies, i… i el maleïm, l’insultem, i un tercer comença a explicar…

Que dèbil que és la nostra carn! Jo m’adono perfectament de com en són, de vanes, aquestes fantasies d’afamat, però no puc sostreure’m a la llei comuna, i davant dels ulls em balla la pasta asciutta que acabàvem de fer Vanda, Luciana, Franco i jo, a Itàlia, al camp de concentració, quan ens va arribar de sobte la notícia que l’endemà sortiríem per venir aquí; i l’estàvem menjant (era tan bona, groga, consistent) i la vam deixar, ximples, insensats de nosaltres: si ho haguéssim sabut! I si ens hagués de tornar a passar… Absurd; si hi ha una cosa segura al món és aquesta: que no ens tornarà a passar.

Fischer, l’últim d’arribar, es treu de la butxaca un paquetet, fet amb la minuciositat dels hongaresos, i a dins hi ha mitja ració de pa: la meitat del pa d’aquest matí. És ben sabut que només els Números Alts guarden a la butxaca el seu pa; cap de nosaltres, els veterans, està en condicions de conservar el pa durant una hora. Circulen diverses teories per justificar aquesta incapacitat nostra: el pa menjat de mica en mica no s’assimila del tot; la tensió nerviosa necessària per guardar el pa, si es té gana, sense encetar-lo, és nociva i debilita en alt grau; el pa que es fa dur perd ràpidament el seu valor alimentós, per la qual cosa, com més aviat s’ingereix, més nutritiu resulta; Alberto diu que la gana i el pa a la butxaca són sumands de signe contrari, que s’eliminen automàticament i mútuament i no poden coexistir en el mateix individu; la majoria, en fi, afirma justament que l’estómac és la caixa forta més segura contra els robatoris i les extorsions.

—Moi, on m’a jamais volé mon pain! —gruny David colpejant-se l’estómac còncau: però no pot apartar els ulls de Fischer, que mastega lentament i metòdicament, de l’«afortunat» que encara té mitja ració a les deu del matí—: …Sacré veinard, va!

Però no sols a causa del sol avui és dia de joia: a migdia ens espera una sorpresa. A més del ranxo normal del matí, trobem al barracó una meravellosa olla de cinquanta litres, de les de la Cuina de la Fàbrica, gairebé plena. Templer ens mira triomfant: aquesta «organització» és obra seva.

Templer és l’«organitzador» oficial del nostre Kommando: per a la sopa dels Civils té una sensibilitat exquisida, com les abelles per a les flors. El nostre Kapo, que no és un mal Kapo, li deixa les mans lliures, i amb raó: Templer es posa en camí seguint pistes imperceptibles, com un gos coniller, i torna amb la preciosa notícia que als treballadors polonesos del Metanol, a dos quilòmetres d’aquí, els han sobrat quaranta litres de sopa perquè tenia gust de ranci, o que un vagó de naps està sense vigilància a la via morta de la Cuina de la Fàbrica.

Avui els litres són cinquanta, i nosaltres som quinze, Kapo i Vorarbeiter inclosos. Són tres litres per cap; un el prendrem a migdia, a més del ranxo normal, i per als altres dos anirem per torns a la tarda al barracó, i excepcionalment ens concediran cinc minuts de descans a la feina per atipar-nos.

Què més es podria desitjar? Fins la feina ens sembla lleugera, amb la perspectiva dels dos litres espessos i calents que ens esperen al barracó. Periòdicament el Kapo ve on som nosaltres i crida:

—Wer hat noch zu fressen?

Això no ja per mofa o per escarni, sinó perquè realment aquesta manera nostra de menjar drets, frenèticament, cremant-nos la boca i la gola, sense temps per respirar, és fressen, la manera de menjar de les bèsties, i no, ben segur, essen, la manera de menjar dels homes, asseguts a taula, religiosament. Fressen és la paraula apropiada, la que es fa servir normalment entre nosaltres.

Meister Nogalla hi és present, i fa els ulls grossos al fet que ens absentem de la feina. També Meister Nogalla fa cara de tenir gana, i, si no fos per les convencions socials, potser no refusaria un litre de les nostres aigüeroles calentes.

Arriba el torn de Templer, a qui, amb consens plebiscitari, li han estat destinats cinc litres, provinents del fons de l’olla. Perquè Templer, a més de ser un bon «organitzador», és un menjador de sopes excepcional, i, cosa mai vista, està capacitat per buidar els intestins, voluntàriament i preventivament, amb un àpat important a la vista: la qual cosa contribueix a la seva impressionant capacitat gàstrica.

D’aquest do seu ell n’està justament orgullós, i tots, fins Meister Nogalla, n’estan assabentats. Acompanyat per la gratitud de tots, el benefactor Templer es tanca uns moments a la latrina, en surt radiant i a punt, i s’avia, entre la benevolència general, a gaudir del fruit de la seva obra:

—Nu, Templer, hast du Platz genug für die Suppe gemacht?

Cap al tard sona la sirena del Feierabend, del final del treball; i com que tots estem, si més no durant algunes hores, tips, no hi ha baralles, ens sentim bons, el Kapo no es decideix a pegar-nos, i som capaços de pensar en les nostres mares i en les nostres dones, cosa que no passa habitualment. Durant algunes hores podem ser desgraciats a la manera dels homes lliures.