«KA-BE»

Els dies s’assemblen tots i no és fàcil comptar-los. Des de fa no sé quants dies anem i venim sense parar, per parelles, de les vies del tren al magatzem: un centenar de metres de terra desglaçant-se. A l’anada sota la càrrega, a la tornada amb els braços penjant als costats, sense parlar.

Al voltant tot ens és enemic. Damunt nostre ens persegueixen els núvols malignes, per separar-nos del sol; per tots costats ens oprimeix la desolació angoixosa de la filferrada. Els seus límits no els hem vistos mai, però sentim, a tot el voltant, la presència malèvola del filat espinós que ens segrega del món. I a les bastides, als trens en maniobres, als carrers, a les rases, a les oficines, homes i més homes, esclaus i amos, els amos esclaus d’ells mateixos; la por mou els uns i l’odi els altres, qualsevol altra força calla. Tots ens són enemics o rivals.

No, en veritat en aquest company meu d’avui, posat avui amb mi sota el jou de la mateixa càrrega, no hi sento un enemic ni un rival.

És Null Achtzehn. No es diu de cap altra manera, Zero Divuit, les últimes tres xifres del seu número de registre: com si tothom, s’hagués adonat que només un home és digne de tenir un nom, i que Null Achtzehn ja no és un home. Crec que ell mateix ha oblidat el seu nom, i és ben cert que es comporta com si fos així. Quan parla, quan mira, fa la impressió d’estar buit per dintre, de no ser res més que un embolcall, com les despulles d’insectes que es troben al marge dels bassals, enganxades amb un fil a les pedres, i el vent les sacseja.

Null Achtzehn és molt jove, la qual cosa constitueix un perill greu. No sols perquè els nois suporten pitjor que els adults les fatigues i el dejuni, sinó sobretot perquè aquí, per sobreviure, cal un llarg ensinistrament en la lluita de cadascú contra tots, que els joves rarament tenen. Null Achtzehn no està ni tan sols especialment afeblit, però tots refusen treballar amb ell. Tot li és fins a tal punt indiferent, que ja no es preocupa d’evitar el cansament i les patacades i de buscar menjar. Obeeix totes les ordres que rep, i és previsible que, quan l’enviïn a la mort, hi vagi amb aquesta mateixa indiferència total.

No té l’astúcia primària dels cavalls de tir, que deixen d’arriar una mica abans d’arribar al límit de l’esgotament: sinó que arria, porta o empeny fins que les forces li ho permeten; després cedeix de cop, sense una paraula d’avís, sense alçar de terra els ulls tristos i opacs. Em recorda els gossos de trineu dels llibres de London, que es cansen fins al darrer alè i moren a la pista.

Ara, com que tots nosaltres intentem per tots els mitjans de sostreure’ns al cansament, Null Achtzehn és el que treballa més de tots. Per això, i perquè és un company perillós, ningú vol treballar amb ell; i com que d’altra banda ningú vol treballar amb mi, perquè sóc dèbil i maldestre, acaba passant que sovint ens trobem aparellats.

Mentre, amb les mans buides, tornem un cop més del magatzem arrossegant els peus, una màquina de tren xiula breument i ens barra el pas. Contents per la interrupció forçosa, Null Achtzehn i jo ens aturem: encorbats i espellifats, esperem que els vagons hagin acabat de desfilar lentament davant nostre.

… Deutsche Reichsbahn. Deutsche Reichsbahn. SNCF. Dos vagons russos gegantins, amb la falç i el martell mal esborrats. Deutsche Reichsbahn. Després, Cavalli 8, Uomini 40, Tara, Portata: un vagó italià. …Pujar-hi, en un racó, ben amagat sota el carbó, i estar-se quiet i callat, en la fosca, escoltant sense parar el ritme de les rodes, més fort que la fam i el cansament; fins que, en un moment determinat, el tren s’aturaria, i jo sentiria l’aire tebi i olor de fenc, i podria sortir a fora, al sol: aleshores m’estiraria a terra, per besar la terra, com es llegeix en els llibres: amb la cara sobre l’herba. I passaria una dona i em demanaria: «Qui ets?», en italià, i jo l’hi explicaria, en italià, i ella m’entendria i em donaria menjar i m’indicaria un lloc on dormir. I no creuria les coses que jo li diria, i jo li ensenyaria el número que tinc al braç, i aleshores em creuria …

… S’ha acabat. L’últim vagó acaba de passar, i, com si s’alcés un teló, davant dels ulls hi ha la pila de les peces de ferro, el Kapo dret sobre la pila amb una vara a la mà, els companys desapareguts, per parelles, que van i vénen.

Pobre del que somia: el moment de consciència que acompanya el despertar és el pitjor sofriment de tots. Però no ens passa sovint, i no són somnis llargs: nosaltres no som més que animals cansats.

Un cop més som al peu de la pila. Mischa i el de Galítzia aixequen una peça i la deixen caure sense miraments sobre les nostres espatlles. El seu lloc és el menys cansat, per això fan tot el que poden per conservar-lo: criden els companys que es retarden, inciten, exhorten, imposen a la feina un ritme insostenible. Això m’omple d’indignació, tot i que ja sé que forma part de l’ordre normal de les coses que els privilegiats oprimeixin els no privilegiats: aquesta llei humana regeix l’estructura social del camp.

Aquesta vegada em toca a mi anar al davant. La peça és pesant però molt curta, per la qual cosa a cada pas sento darrere meu els peus de Null Achtzehn que ensopeguen amb els meus, ja que ell no és capaç, o no es preocupa, de seguir el meu pas.

Vint passos, hem arribat a les vies, s’ha de passar per sobre d’un cable. La càrrega està mal posada, alguna cosa no va bé, tendeix a relliscar de l’espatlla. Cinquanta passos, seixanta. La porta del magatzem; el mateix camí que hem fet fins ara i la descarregarem. Prou, és impossible continuar endavant, la càrrega ja descansa completament sobre el meu braç; no puc aguantar més temps el dolor i el cansament, crido, intento girar-me: just a temps de veure Null Achtzehn que ensopega i ho llança tot.

Si hagués tingut l’agilitat d’abans, hauria pogut saltar enrere: en canvi sóc a terra, amb tots els músculs contrets, el peu colpit agafat amb les mans, cec de dolor. L’aresta de ferro m’ha encertat de ple el dors del peu esquerre.

Durant un minut tot desapareix en el vertigen del sofriment. Quan puc mirar al meu voltant, Null Achtzehn encara està dret allí, no s’ha mogut, amb les mans ficades dins les mànigues, sense dir res, em mira sense expressió. Arriben Mischa i el de Galítzia, parlen entre ells en jiddisch, em donen no sé quins consells. Arriben Templer, David i tots els altres: aprofiten l’esbargiment per interrompre la feina. Arriba el Kapo, reparteix puntades de peu, cops de puny i improperis, els companys s’escampen com pellofa al vent; Null Achtzehn es duu una mà al nas i se la mira amb indiferència bruta de sang. A mi només em toquen dos mastegots al cap, d’aquells que no fan mal perquè et deixen estabornit.

L’incident s’ha acabat. Constato que, millor o pitjor, m’aguanto dret, l’os no es deu haver trencat. No goso treure’m la sabata per por de despertar el dolor, i també perquè sé que el peu s’inflarà i després no me la podré tornar a posar.

El Kapo m’envia a substituir el de Galítzia a la pila i aquest, mirant-me malament, va a ocupar el meu lloc al costat de Null Achtzehn; però ara ja passen els presoners anglesos, aviat serà l’hora de tornar al camp.

Durant la marxa faig el que puc per caminar de pressa, però no sóc capaç de seguir el pas; el Kapo designa Null Achtzehn i Finder perquè em sostinguin fins que passem davant dels SS, i finalment (per sort aquesta nit no hi ha recompte), arribo al barracó i em puc estirar a la llitera i respirar.

Potser és la calor, potser és el cansament de la marxa, però el dolor s’ha despertat, juntament amb una estranya sensació d’humitat al peu ferit. Em trec la sabata: és plena de sang, ara ja presa i barrejada amb el fang i amb els esquinçalls del drap que vaig trobar fa un mes i que faig servir com a bena per embolicar-me els peus, un dia el dret i l’altre l’esquerre.

Aquesta nit, immediatament després de la sopa, aniré al Ka-Be.

Ka-Be és l’abreviatura de Krankenbau, infermeria. Són vuit barracons, semblants en tot als altres del camp, però separats per una filferrada. Contenen permanentment una desena part de la població del camp, però pocs hi estan més de dues setmanes i ningú més de dos mesos: dins d’aquests límits hem de morir-nos o guarir-nos. Qui té tendència a guarir-se, al Ka-Be rep tractament; qui té tendència a agreujar-se, del Ka-Be és enviat a les cambres de gas.

Tot això perquè nosaltres, per sort nostra, pertanyem a la categoria dels «jueus econòmicament útils».

Al Ka-Be no hi he estat mai, tampoc al Dispensari, i aquí tot és nou per a mi.

De Dispensaris n’hi ha dos, el Mèdic i el Quirúrgic. Davant de la porta, en la nit ventosa, hi ha dues llargues files d’ombres. Alguns només necessiten un embenat o alguna píndola, altres demanen visita; algú duu la mort a la cara. Els primers de les dues files ja estan descalços i a punt d’entrar; els altres, a mesura que s’acosta el seu torn, se les enginyen, enmig de la gernació, per descordar-se els lligalls improvisats i els filferros de les sabates i per desenrotllar, sense fer-los malbé, els preciosos draps dels peus; no massa aviat, per no quedar-se descalços inútilment en el fang; no massa tard, per no perdre el torn d’entrada: ja que entrar al Ka-Be amb les sabates posades és rigorosament prohibit. De fer respectar la prohibició se n’encarrega un gegantí Häftling francès, el qual s’està a la garita situada entre les portes dels dos dispensaris. És un dels pocs funcionaris francesos del camp: i no s’ha de creure que passar-se el dia entre les sabates fangoses i espellifades sigui un petit privilegi. Només cal pensar en tots els que entren al Ka-Be amb sabates i en surten sense necessitar-ne…

Quan arriba el meu torn, aconsegueixo treure’m miraculosament les sabates i els parracs sense perdre ni els uns ni les altres, sense que em robin ni el plat ni els guants, i sense perdre l’equilibri, bo i subjectant la gorra amb la mà, ja que per cap motiu es pot portar posada quan s’entra als barracons.

Deixo les sabates al dipòsit i agafo el resguard, després de la qual cosa, descalç i coix, amb les mans ocupades amb totes les meves pobres pertinences que no puc deixar enlloc, sóc admès a dins i em poso al final d’una nova cua que fa cap a la sala de visites.

En aquesta cua ens despullem progressivament, i quan arribem al capdavant, hem d’estar nus perquè un infermer ens fiqui el termòmetre a sota l’aixella; si algú està vestit perd el torn i ha de tornar a fer cua. Tothom s’ha de posar el termòmetre, encara que només tingui ronya o mal de queixal.

D’aquesta manera s’asseguren que qui no està seriosament malalt no se sotmetrà per capritx a aquest complicat ritual.

Finalment arriba el meu torn: sóc admès davant del metge, l’infermer em treu el termòmetre i m’anuncia:

—Nummer 174.517, kein Fieber.

Per a mi no cal una visita a fons: em declaren immediatament Arztvormelder, que no sé què vol dir, però sens dubte no és aquest el lloc de demanar explicacions. Em fan fora, recupero les sabates i torno al barracó.

Chajim es congratula amb mi: tinc una bona ferida, no sembla perillosa i em garanteix un discret període de repòs. Passaré la nit al barracó amb els altres, però demà al matí, en comptes d’anar a la feina, m’he de presentar novament als metges per a la visita definitiva: això és el que vol dir Arztvormelder. Chajim és expert en aquestes coses i pensa que probablement demà m’admetran al Ka-Be. Chajim és el meu company de llit i jo tinc en ell una confiança cega. És un polonès, jueu pietós, estudiós de la Llei. Té si fa no fa la meva edat, de professió és rellotger, i aquí a la Buna fa de mecànic de precisió; per això és dels pocs que conserven la dignitat i la seguretat en si mateix que neixen d’exercir un ofici per al qual s’està preparat.

Així ha estat. Després del toc de diana i del repartiment del pa m’han cridat a fora amb tres més del meu barracó. Ens han portat a un racó de la plaça dels recomptes, on hi havia una llarga fila, tots els Arztvormelder d’avui; ha vingut un tipus i m’ha tret el plat, la cullera, la gorra i els guants. Els altres han rigut, ¿no sabia jo que havia d’amagar-los, confiar-los a algú o, el millor de tot, vendre’ls, i que al Ka-Be no es poden portar? Després miren el meu número i branden el cap: d’algú que té un número tan alt es pot esperar qualsevol ximpleria.

Després ens han comptat, ens han fet despullar al fred de fora, ens han tret les sabates, ens han comptat de nou, ens han afaitat la barba, els cabells i els pèls, ens han tornat a comptar i ens han fet dutxar; després ha vingut un SS, ens ha mirat sense interès, s’ha aturat davant d’un que té una gran hèrnia amb exsudat i l’ha fet posar a un costat. Després de la qual cosa ens han tornat a comptar un cop més i ens han fet dutxar una altra vegada, per bé que encara estiguéssim molls de la primera i alguns tremolessin de febre.

Ara estem a punt per a la visita definitiva. Per la finestra es veu el cel blanc, i de vegades el sol; en aquest país se’l pot mirar fixament, a través dels núvols, com a través d’un vidre fumat. Si s’ha de jutjar per la seva posició deuen ser les dues de la tarda passades: adéu-siau sopa, i estem drets des de fa deu hores i despullats des d’en fa sis.

Aquesta segona visita mèdica també és extraordinàriament ràpida: el metge (porta el vestit amb ratlles com nosaltres, però amb una bata blanca a sobre, i porta el número cosit a la bata, i està molt més gras que nosaltres) mira i palpa el meu peu inflat i sanguinolent, amb la qual cosa jo crido de dolor, després diu:

—Aufgenommen, Block 23.

Jo em quedo palplantat amb la boca oberta, tot esperant alguna altra indicació, però algú m’empeny brutalment cap enrere, em llança una manta a sobre les espatlles nues, m’allarga unes sandàlies i em treu a l’aire lliure.

A un centenar de metres hi ha el Block 23; a sobre hi diu «Schonungsblock»: qui sap què deu voler dir. A dins em treuen la manta i les sandàlies, i un cop més em trobo despullat i l’últim d’una fila d’esquelets despullats: els ingressats d’avui.

Fa molt de temps que he deixat d’intentar entendre. Pel que fa a mi, estic tan cansat d’aguantar-me sobre el peu ferit en què encara no hi han fet res, tan afamat i amb tant de fred, que res ja no m’interessa. Aquest pot ser perfectament l’últim dels meus dies, i aquesta cambra la cambra de gas de què tothom parla, què puc fer-hi? Tant se val recolzar-se a la paret, tancar els ulls i esperar.

El meu veí no deu ser jueu. No està circumcidat, i a més (aquesta és una de les poques coses que he après fins ara) una pell tan blanca, una cara tan ampla i una còrpora tan massissa són característiques dels polonesos no jueus. D’alçada em passa tot el cap, però té una fesomia força cordial, com només la tenen aquells que no pateixen gana.

He intentat preguntar-li si sap quan ens faran entrar. Ell s’ha girat cap a l’infermer, que se li assembla com si fos germà bessó seu i s’està en un racó fumant; han parlat i rigut plegats sense respondre, com si jo no hi fos: després un d’ells m’ha agafat el braç i ha mirat el número, i aleshores han rigut més fort. Tothom sap que els cent setanta-quatre mil són els jueus italians: els molt famosos jueus italians, arribats fa dos mesos, tots ells advocats, metges, eren més de cent i ja només en queden quaranta, els que no saben treballar i es deixen robar el pa i reben plantofades del matí a la nit; els alemanys els diuen «zwei linke Hände» (dues mans esquerres), i fins i tot els jueus polonesos els menyspreen perquè no saben parlar jiddisch.

L’infermer assenyala a l’altre les meves costelles, com si jo fos un cadàver en una sala anatòmica; li indica les parpelles, les galtes inflades i el coll prim, s’ajup, i prem amb l’índex sobre la meva tíbia i fa observar a l’altre la profunda cavitat que deixa el dit a la carn pàl·lida, com si fos cera.

Voldria no haver dirigit mai la paraula al polonès: em sembla que no he sofert mai, en tota la meva vida, un afront més atroç que aquest. L’infermer, mentrestant, sembla que ha acabat la seva demostració, en la seva llengua que jo no entenc i que em sona terrible; s’adreça a mi, i en un alemany aproximat, caritativament, me’n fa el resum:

—Du Jude kaputt. Du schnell Krematorium fertig (tu jueu desnonat; tu aviat crematori, acabat).

Han passat unes quantes hores més abans que tots els ingressats fossin finalment admesos, rebessin la camisa i s’emplenés la seva fitxa. Jo, com de costum, he estat l’últim; un tipus amb el vestit ratllat nou de trinca m’ha demanat el lloc de naixença, quin ofici feia «de civil», si tenia fills, quines malalties he tingut, una pila de preguntes, per a què poden servir?, tot plegat és una comèdia incomprensible per mofar-se de nosaltres. És això l’hospital? Ens fan estar nus dempeus i ens fan preguntes.

Finalment la porta s’ha obert també per a mi i he pogut entrar al dormitori.

Tambe aquí, com arreu, lliteres de tres pisos, en tres files, que omplen tot el barracó, separades per dos passadissos estretíssims. Les lliteres són cent cinquanta, els malalts uns dos-cents cinquanta: dos, per tant, a gairebé totes les lliteres. Els malalts de les lliteres superiors, esclafats contra el sostre, gairebé no poden estar asseguts; s’aboquen encuriosits a veure els nouvinguts d’avui, és el moment més interessant del dia, sempre es troba algun conegut. M’han assignat la llitera 10; miracle!, és buida. M’hi estiro amb delit, és la primera vegada, d’ençà que sóc al camp, que tinc una llitera tota per a mi. Malgrat la gana, no han passat deu minuts que ja dormo.

La vida del Ka-Be és una vida als llimbs. Les incomoditats materials són relativament poques, a part de la gana i dels sofriments propis de les malalties. No hi fa fred, no s’hi treballa i, llevat que cometem alguna falta greu, no se’ns pega.

La diana és a les quatre, també per als malalts; cal fer el llit i rentar-se, però no hi ha gaire pressa ni gaire rigor. A dos quarts de sis reparteixen el pa, i se’l pot tallar còmodament en llesques primes, i menjar-lo estirat amb tota la calma; després podem tornar a dormir, fins al repartiment del brou del migdia. Fins cap a les quatre de la tarda és Mittagsruhe, la migdiada; a aquesta hora hi ha sovint la visita del metge i les cures, s’ha de baixar de les lliteres, treure’s la camisa i posar-se en fila davant del metge. El ranxo del vespre també es reparteix als llits; després, a les nou de la nit, s’apaguen tots els llums, tret del llantió del guàrdia de nit, i es fa el silenci.

… I per primer cop d’ençà que sóc al camp, la diana m’agafa en un son profund, i el despertar és un retorn del no-res. Quan reparteixen el pa se sent al lluny, fora de les finestres, en l’aire fosc, la banda que comença a tocar: són els companys sans que surten formats a la feina.

Des del Ka-Be la música no se sent bé: arriba insistent i monòton el martelleig del bombo i dels platerets, però sobre aquest tramat les frases musicals només es dibuixen a estones, a capritx del vent. Nosaltres ens mirem els uns als altres des dels nostres llits, perquè tots sentim que aquesta música és infernal.

Hi ha pocs temes, una dotzena, cada dia els mateixos, matí i tarda: marxes i cançons populars que agraden a tots els alemanys. Les tenim gravades en els nostres caps, seran l’última cosa del Lager que oblidarem: són la veu del Lager, l’expressió sensible de la seva follia geomètrica, de la determinació aliena d’anul·lar-nos primer com a homes per després matar-nos lentament.

Quan aquesta música sona, nosaltres sabem que els companys, en la boira de fora, surten en marxa com autòmats; les seves ànimes estan mortes i la música els empeny, com el vent les fulles seques, i substitueix la seva voluntat. Ja no hi ha voluntat: cada pulsació es converteix en un pas, una contracció reflexa dels músculs desfets. Els alemanys han aconseguit això. Són deu mil, i són una única màquina grisa; estan determinats amb tota exactitud; no pensen i no volen, caminen.

A la marxa de sortida i d’entrada no hi falten mai els SS. Qui els podria negar el dret a assistir a aquesta coreografia volguda per ells, a la dansa dels homes extints, quadrilla rere quadrilla, camí des de la boira cap a la boira? Quina prova més concreta de la seva victòria hi pot haver?

També els del Ka-Be coneixen aquesta anada i tornada de la feina, la hipnosi del ritme interminable que mata el pensament i alleuja el dolor; l’han experimentat i el tornaran a experimentar. Però calia sortir de l’encanteri, sentir la música des de fora, com succeïa al Ka-Be i com ara l’evoquem, després de l’alliberació i el renaixement, sense sotmetre-s’hi, sense patir-la, per comprendre què era; per comprendre per quina meditada raó els alemanys havien creat aquest ritu monstruós, i perquè, encara avui, quan la memòria ens retorna alguna d’aquelles cançons innocents, la sang se’ns glaça a les venes i som conscients que haver tornat d’Auschwitz no ha estat pas poca sort.

Tinc dos veïns de llitera. Jauen tot el dia i tota la nit costat per costat, pell contra pell, encreuats com els Peixos del zodíac, de manera que cadascun té els peus de l’altre al costat del cap.

Un és Walter Bonn, un holandès educat i bastant culte. Veu que no tinc res per tallar el pa, em deixa el seu ganivet, després s’ofereix a vendre-me’l per mitja ració de pa. Jo discuteixo el preu, en acabat ho deixo estar, penso que aquí al Ka-Be sempre en trobaré algun de prestat, i a fora només costen un terç de ració. No per això Walter deixa de ser amable, i al migdia, un cop menjada la seva sopa, llepa a consciència la cullera (cosa que és un bon costum abans de deixar-la a algú, per acabar de netejar-la i per no desaprofitar les restes de sopa que hi queden adherides) i me l’ofereix espontàniament.

—Quina malaltia tens, Walter?

—Körperschwäche (decaïment orgànic).

La pitjor malaltia: no es pot guarir, i és molt perillós entrar al Ka-Be amb aquest diagnòstic. Si no hagués estat per l’edema als turmells (i me’ls ensenya), que li impedeix de sortir a treballar, s’hauria guardat prou d’ingressar al dispensari.

Sobre aquesta mena de perills jo encara tinc idees força confuses. Tothom en parla indirectament, per al·lusions, i quan jo faig alguna pregunta em miren i callen.

¿És cert, doncs, el que se sent dir de seleccions, de gas, de crematori?

Crematori. L’altre, el veí de Walter, es desperta sobresaltat, s’asseu d’un bot: qui parla de crematori? Què passa? No es pot deixar en pau els que dormen? És un jueu polonès, albí, de cara eixuta i afable, ja gran. Es diu Schmulek, és ferrer. Walter l’informa breument.

Així, «der Italeyner» no creu en les seleccions? Schmulek voldria parlar alemany però parla jiddisch; l’entenc amb dificultat, només perquè ell vol fer-se entendre. Fa callar Walter amb un gest, ell em convencerà:

—Ensenya’m el teu número: tu ets el 174.517. Aquesta numeració va començar fa divuit mesos, i val per a Auschwitz i per als camps que en depenen. Aquí a Buna-Monowitz som ara deu mil; potser trenta mil entre Auschwitz i Birkenau. Wo sind die Andere? On són els altres?

—Potser els han traslladat a altres camps…? —suggereixo jo.

Schmulek sacseja el cap, s’adreça a Walter:

—Er will nix verstayen (no ho vol entendre).

Però era el meu destí que aviat em persuadís a entendre, i a costa del mateix Schmulek. A la nit es va obrir la porta del barracó, una veu va cridar:

—Achtung! —i tots els sorolls van callar i es va sentir un silenci de plom.

Van entrar dos SS (un dels dos de graduació alta, potser un oficial?), se sentien les seves passes al barracó com si estigués buit; van parlar amb el metge en cap, aquest els va ensenyar un llibre de registre assenyalant aquí i allà. L’oficial va prendre nota en un quadern. Schmulek em toca el genoll:

—Pass’auf, pass’auf (estigues atent).

L’oficial, seguit del metge, camina en silenci i amb despreocupació entre les lliteres; porta un fuet a les mans, fueteja un tros de manta que penja d’una llitera alta, el malalt s’apressa a posar-la bé. L’oficial continua endavant.

Un altre té la cara groga; l’oficial li arrabassa les mantes, aquell s’estremeix, l’oficial li palpa el ventre, diu:

—Gut, gut. —Després continua endavant.

S’ha fixat en Schmulek; treu el quadern, comprova el número de llit i el número del tatuatge. Jo ho veig tot perfectament des de dalt: ha posat una creu al costat del número de Schmulek. Després continua endavant.

Jo ara miro Schmulek, i darrere d’ell veig els ulls de Walter, i aleshores no faig cap pregunta.

L’endemà, en comptes de l’habitual grup de guarits, surten dos grups diferents. Als primers els han afaitat i pelat i s’han dutxat. Els segons han sortit tal qual, amb les barbes llargues i sense renovar-los la medicació, sense dutxar-se. Ningú s’ha acomiadat d’aquests últims, ningú els ha donat encàrrecs per als companys sans.

Schmulek formava part d’aquests.

Així, discretament i ordenadament, sense aparatositat i sense còlera, pels barracons del Ka-Be ronda cada dia la destrucció, i toca a aquest o a aquell. Quan Schmulek se n’ha anat, m’ha deixat la cullera i el ganivet; Walter i jo hem evitat mirar-nos i ens hem quedat molta estona callats. Després Walter m’ha demanat com puc conservar tant de temps la meva ració de pa, i m’ha explicat que ell acostuma a tallar la seva al llarg, de manera que aconsegueix llesques més amples sobre les quals és més fàcil untar la margarina.

Walter m’explica moltes coses: Schonungsblock vol dir barracó de repòs, aquí hi ha malalts lleus, o convalescents, o que no necessiten tractament. Entre aquests, almenys una cinquantena de disentèrics més o menys greus.

Aquests passen revisió cada tres dies. Es posen en fila al llarg del passadís; a l’extrem hi ha dues gibrelletes de llauna i l’infermer amb un llibre de registre, un rellotge i un llapis. De dos en dos, els malalts es presenten i han de demostrar, allí mateix i de seguida, que la seva diarrea persisteix; amb aquesta finalitat se’ls concedeix un minut exacte. Després del qual presenten el resultat a l’infermer, que observa i jutja; renten ràpidament les gibrelletes en una tina expressa i són substituïts pels dos següents.

Entre els que esperen alguns es cargolen en l’espasme de retenir el preciós testimoni vint, deu minuts més; altres, privats de recursos en aquell moment, tensen venes i músculs en l’esforç oposat. L’infermer assisteix impassible, rosegant el llapis i mirant ara el rellotge ara les mostres que li són presentades successivament. En els casos dubtosos se’n va amb la gibrelleta i la sotmet al criteri del metge.

… He rebut una visita: és Piero Sonnino, el romà.

—Has vist com l’he ensarronat?

Piero té una enteritis força lleu, fa quinze dies que és aquí i hi està bé, descansa i s’engreixa, se’n riu, de les seleccions, i ha decidit quedar-se al Ka-Be fins que acabi l’hivern, passi el que passi. El seu mètode consisteix a posar-se a la fila darrere d’algun disentèric autèntic, que ofereixi garantia d’èxit; quan arriba el seu torn li demana la seva col·laboració (que es remunerarà amb sopa o pa), i si aquell hi està d’acord i l’infermer té un moment de distracció, canvia les gibrelletes enmig de la gentada i fet. Piero sap a què s’arrisca, però fins ara li ha anat sempre bé.

Però la vida del Ka-Be no és això. No són els moments crucials de les seleccions, no són els episodis grotescos de les revistes de diarrea i de polls, no són tampoc les malalties.

El Ka-Be és el Lager sense el malestar físic. Per això, el que encara té una engruna de consciència hi recupera la consciència; per això, en els llarguíssims dies buits, s’hi parla d’altres coses que de fam i de treball, i acabem considerant en què ens han convertit, quant ens han tret, què és aquesta vida. En aquest Ka-Be, parèntesi de relativa pau, hem après que la nostra personalitat és fràgil, està molt més en perill que no la nostra vida; i els savis antics, en lloc d’advertir-nos «recorda que has de morir», haurien fet millor de recordar-nos aquest perill més gran que ens amenaça. Si des de dintre dels Lager s’hagués pogut difondre un missatge als homes lliures, hauria estat aquest: feu per manera de no patir a les vostres cases això que ens és infligit aquí.

Quan es treballa es pateix i no es té temps de pensar: les nostres cases són menys que un record. Però aquí tot el temps és per a nosaltres: de llitera a llitera, tot i la prohibició, ens fem visites, i parlem i parlem. El barracó de fusta, farcit d’humanitat dolguda, és ple de paraules, de records i d’un altre dolor. En alemany aquest dolor es diu Heimweh; és una bella paraula, vol dir «dolor de la llar».

Sabem d’on venim: els records del món de fora omplen els nostres somnis i les nostres vigílies, ens adonem esfereïts que no hem oblidat res, cada record evocat sorgeix davant nostre dolorosament nítid.

Però a on anem no ho sabem pas. Potser podrem sobreviure a les malalties i eludir les tries, potser fins i tot suportar el treball i la fam que ens consumeixen: i després? Aquí, allunyats momentàniament dels renecs i dels cops, podem endinsar-nos en nosaltres mateixos i meditar, i aleshores es fa clar que no tornarem. Hem viatjat fins aquí en els vagons precintats; hem vist marxar cap al no-res les nostres dones i els nostres fills; convertits en esclaus hem desfilat cent vegades endavant i endarrere cap a l’esforç mut, extingits en l’ànima abans que no ho siguem per la mort anònima. No tornarem. Ningú no ha de sortir d’aquí, ja que podria portar al món, juntament amb el senyal imprès a la carn, la mala nova de tot allò que, a Auschwitz, l’home ha estat capaç de fer de l’home.