KRAUS

Quan plou voldríem poder plorar. És novembre, ja fa deu dies que plou, i la terra és com el fons d’un pantà. Totes les coses de fusta fan olor de florit.

Si pogués fer deu passos cap a l’esquerra, on hi ha el rafal, estaria arrecerat; en tindria prou amb un sac per cobrir-me les espatlles, o només l’esperança d’un foc on eixugar-me; o potser un drap sec per posar-me entre la camisa i l’esquena. Hi penso, entre un cop de pala i un altre, i crec ben bé que tenir un drap sec seria l’autèntica felicitat.

Més mullat ja no s’hi pot estar; l’única cosa que s’ha de fer és moure’s tan poc com es pugui, i sobretot no fer moviments nous, perquè no passi que qualsevol altra porció de pell es posi en contacte sense necessitat amb la roba xopa i glaçada.

Encara sort que avui no fa vent. És estrany, d’alguna manera sempre es té la impressió de tenir sort, que alguna circumstància, potser ínfima, ens reté al caire de la desesperació i ens permet de viure. Plou, però no fa vent. O bé, plou i fa vent: però saps que aquest vespre et toca a tu el suplement de sopa, i aleshores també avui trobes forces per arribar al vespre. O, encara, pluja, vent i la gana habitual, sí, i aleshores penses que si no hi hagués altre remei, si ja no sentissis res més al cor que sofriment i tedi, com a vegades passa, que sembla realment que has arribat al fons; doncs bé, també aleshores pensem que si volem, en qualsevol moment, sempre podem anar a tocar la filferrada elèctrica o llançar-nos a sota dels trens en maniobres, i aleshores deixaria de ploure.

Des d’aquest matí estem enfonsats en el fang, amb les cames obertes, sense moure mai els peus dels dos forats que ells s’han obert en el terreny llefiscós; oscil·lant sobre els malucs a cada cop de pala. Jo sóc a la meitat de la rasa, Kraus i Clausner són al final, Gounan a sobre meu, a nivell del terra. Només Gounan pot mirar al seu voltant, i de tant en tant avisa amb monosíl·labs Kraus de l’oportunitat d’accelerar el ritme, o eventualment de descansar, segons qui passi pel carrer. Clausner pica, Kraus em fa arribar la terra palada a palada i jo la vaig fent arribar a Gounan, que l’amuntega al costat. Altres van amunt i avall amb els carretons i porten la terra qui sap a on, no ens interessa, avui el nostre món és aquest forat de fang.

Kraus ha errat el cop, una palada de fang vola i se m’esclafa als genolls. No és la primera vegada que passa, sense gaire convenciment li dic que vagi amb compte: és hongarès, entén força malament l’alemany i no sap una paraula de francès. És molt alt, porta ulleres i té una cara curiosa, petita i torta; quan riu sembla un nen, i riu sovint. Treballa massa, i amb massa afany: encara no ha après la nostra art oculta d’economitzar-ho tot, l’alè, els moviments, fins i tot el pensament. Encara no sap que és millor deixar-se estomacar, perquè en general de cops no es mor, però de cansament sí, i malament, i quan un se n’adona ja és massa tard. També pensa… oh, no, pobre Kraus, no és un raonament el seu, només és la seva ximple honestedat de pixatinters, l’ha portada fins aquí dins, i ara li sembla que és com a fora, on treballar és honest i lògic, i a més convenient, perquè, segons diu tothom, com més treballa un, més guanya i menja.

—Regardez-moi ça…! Pas si vite, idiot! —impreca Gounan des de dalt; després es recorda de traduir-ho en alemany—: Langsam, du blöder Einer, langsam, verstandem?

Kraus es pot matar de cansament, si vol, però no avui, que treballem en cadena i el ritme del seu treball condiciona el nostre.

Sona la sirena del Carbur, ara els presoners anglesos se’n van, són dos quarts de cinc. Després passaran les noies ucraïneses, i aleshores seran les cinc, podrem dreçar l’esquena, i ja només la marxa de tornada, el recompte i la revista de polls ens separaran del repòs.

Ens criden, Antreten de tot arreu; de tot arreu surten arrossegant-se els espantalls de fang, estiren els membres entumits, tornen les eines a les barraques. Nosaltres traiem els peus de la fossa, amb cautela per no deixar-hi els esclops enganxats, i ens n’anem, balandrejant i regalimant, a formar per a la marxa de tornada. Zu dreien, en files de tres. He mirat de posar-me a prop d’Alberto, avui hem treballat separats, hem de saber com ens ha anat: però algú m’ha ventat un mastegot a l’estómac, he anat a parar a darrere, mira, precisament a prop de Kraus.

Ara marxem. El Kapo marca el pas amb veu severa: «Links, links, links»; de primer fan mal els peus, després a poc a poc ens escalfem i els nervis es distenen. També avui, també aquest avui que de bon matí semblava invencible i etern l’hem passat minut rere minut; ara jau exànime i és oblidat de seguida, ja no és un dia, no ha deixat rastre en la memòria de ningú. Ho sabem, que demà serà com avui: potser plourà una mica més o una mica menys, o potser en comptes de cavar anirem al Carbur a descarregar maons. O demà també pot passar que acabi la guerra, o que ens matin a tots, o que ens traslladin a un altre camp, o que es dugui a terme alguna d’aquestes grans reestructuracions que, des que el Lager és Lager, són pronosticades incansablement com a imminents i segures. Però qui pot pensar seriosament en demà?

La memòria és un instrument curiós: d’ençà que sóc al camp, m’han ballat pel cap dos versos escrits per un amic meu fa molt de temps:

… i fins que un dia dir demà ja no tindrà cap solta.

Aquí és així. Sabeu com es diu mai en la parla del camp? «Morgen früh», demà al matí.

Ara és l’hora de «links, links, links und links», l’hora en què no s’ha de perdre el pas. Kraus és maldestre, ja ha rebut una puntada de peu del Kapo perquè no sap caminar alineat: i sí, comença a gesticular i a balbucejar un alemany miserable; em vol demanar perdó per la palada de fang, encara no ha comprès on som, bé s’ha d’admetre que els hongaresos són gent singular.

Marcar el pas i fer una digressió complicada en alemany és massa, aquesta vegada sóc jo qui li diu que porta el pas malament, i l’he mirat, i he vist els seus ulls, darrere les gotes de pluja de les ulleres, i eren els ulls de l’home que es deia Kraus.

Aleshores va succeir un fet important, i escau explicar-lo ara, potser pel mateix motiu pel qual esqueia que succeís aleshores. Vaig fer una llarga digressió a Kraus: en mal alemany, però a poc a poc i marcant bé les paraules, assegurant-me, després de cada frase, que l’havia entesa.

Li vaig explicar que havia somiat que jo era a casa, a la casa on havia nascut, assegut amb la meva família, amb les cames a sota la taula, i a sobre, molt, moltíssim menjar. I era a l’estiu, i era a Itàlia: a Nàpols?… doncs, sí, a Nàpols, tampoc era qüestió de filar prim. I vet aquí que de sobte sonava el timbre, i jo m’aixecava tot esverat, i anava a obrir, i qui hi havia? Ell, l’aquí present Kraus Páli, amb cabells, net i gras, i vestit d’home lliure, i amb un pa a la mà. De dos quilos, encara calent. Aleshores: «Servus, Páli, wie geht’s?», i em sentia ple d’alegria, i el feia passar i explicava a la família qui era, i que venia de Budapest, i per què anava tan xop: perquè anava xop, així, com ara. I el convidava a menjar i a beure, i després a dormir en un bon llit, i era fosc, però hi havia una escalfor meravellosa per la qual en un moment estàvem tots secs (sí, perquè també jo anava molt xop).

Que bon noi que devia ser Kraus de paisà: no viurà gaire temps aquí dintre, això es veu al primer cop d’ull i es demostra com un teorema. Em sap greu no saber hongarès, ara que la seva commoció ha trencat els murs que la contenien i irromp en un devessall d’estrambòtiques paraules magiars. No he pogut entendre res més que el meu nom, però pels gestos solemnes es diria que fa jurament i expressa desitjos.

Pobre i ximple Kraus. Si sabés que no és cert, que no he somiat res d’ell, que per a mi també ell és no-res, excepte durant un instant, no res com tot és no-res aquí, llevat de la fam a dintre, i del fred i la pluja al voltant.