XII

«Les lletres de canvi són com les processons. Tornen al lloc d’on han sortit». Amb el cap entre les mans, recolzat a la taula, en Deltell es feia aquesta prima reflexió i el modest joc d’adagi i de paraules no el consolava gens. El cicle del crèdit s’havia clos, sense donar-li temps d’arribar a la somiada estabilització; venia de poc, feia l’efecte que era qüestió d’unes quantes setmanes més, però ara l’acorralaven amb terminis curts, com si de cop i volta el banc hagués canviat la jeia maternal d’ajudar-lo per una hostilitat incomprensible.

La feina apassionant de tapar forats, a base de treure matèria de la mateixa paret i deixar una obertura més gran que tenia espera —fins que arribava el torn de cobrir-la amb trossos d’obra que feien un altre esvoranc—, havia convertit el mur en una matèria esponjosa que cedia pertot arreu.

A més, la impaciència s’estenia, era com una plaga que amenaçava d’arrasar qualsevol construcció precària. Els proveïdors de l’Adela també s’havien tornat antipàtics, i en comptes dels prospectes amables en els quals posaven a disposició del client tot el que contenien aparadors i prestatgeries, quasi com si els fes nosa, enviaven ara unes cartes comminatòries, cada vegada més breus i més eixutes. L’Adela, en veure el perill que planava damunt el seu benestar, mobilitzà un coratge defensiu d’heroïna clàssica, i, de bon començament, va simplificar les coses: l’enemic era el seu marit i a ell calia dedicar totes les escomeses.

—Per culpa teva —li deia— vaig conèixer les privacions una vegada. I no penso tornar-hi! Si falles tu, ja tinc qui prendrà a càrrec seu les responsabilitats que esquives!

Estava disposada a jugar fort, amb l’íntim convenciment dels seus atractius. No dubtava que hi havia, en el barri mateix, una colla d’aspirants a rescatar-la del drac. Era güera, intel·ligent i desperta, i Per què havia de sacrificar tota la vida a un foraster eixalat? El mercat nacional era ple d’homes molt homes, frisosos de cultivar els jardins que els altres abandonaven.

En Deltell no n’estava gens segur. Si hagués conegut l’existència d’un enamorat badoc, ell mateix li hauria portat l’Adela, ben guarnida i arreglada, com un pare que concedís solemnement la mà de la seva filla. «Aquí la té —li diria—. Aporto com a dot un joc complet de sogres i cunyat, i un nen vestit de caporal Rusty».

On era aquell anònim aspirant? Quan l’Adela insistí en l’amenaça, va agafar-la pel braç.

—Digues on el puc trobar —suplicà—. Miraré si l’acabo de convèncer.

Tot això no contribuïa pas a convertir en un refugi la llar familiar. En realitat, en Deltell ja no trobava pau enlloc. Temia el taller, ple d’enemics que li somreien, i li feia angúnia d’anar a l’Orfeó, on hauria de donar explicacions sobre el seu fracàs i aguantar els piadosos consells dels amics, els quals, d’una manera o altra, li donarien a entendre que ja hi comptaven, que per prudència s’havien abstingut de prevenir-lo a temps.

De vegades el sorprenia la fredor amb què contemplava com el castell dels seus projectes desapareixia en una mena de procés de liquació. Els murs, d’una matèria apegalosa, s’escorrien glacis avall i la torre de l’homenatge arrossegava la bandera, un petit drap grotesc que se submergia a poc a poc en un suc grisenc. ¿Li importava molt, tot allò? El pitjor era que no l’afectava gaire, com si, en el fons, ell també ja hi hagués comptat.

Un dia, després d’una baralla amb l’Adela, donya Xole tornà a la seva idea. «Pegui-li! —li digué—. Vostè no fa cas del que li dic i així no s’entendran mai». En Deltell pensà que de provar-ho no hi perdria res, i com que de debò en tenia ganes, va alçar els punys; de sobte s’adonà amb estupor que allò hauria pogut salvar realment el seu matrimoni. Llegí en els ulls de l’Adela una gran admiració i s’aturà sense descarregar les mans. Era llàstima, perquè havia pensat una destinació per a cada cop: uns quants per a l’Adela, personals, en virtut de mèrits contrets; uns quants, de retop, per al senyor Trejo i els obrers; uns quants per al pis, la casa i el carrer, abastant tota la família i una mica l’ambient general. I, sobretot, uns quants cops per a ell mateix, per veure si reaccionava.

S’esgarrifà, perquè no volia salvar el matrimoni; comptar-lo entre les parets que es liquaven era un consol, semblant a la trista compensació de les guerres, de les quals es diu que sempre aporten alguna cosa de bo, com per exemple els progressos en la tècnica de les amputacions i de l’ortopèdia.

Sortí de casa seva fastiguejat i es va passar la tarda assegut en un racó d’un cafè solitari. Era un bon moment per a passar comptes i s’hi va dedicar enmig d’un garbuix mental que el menava a curioses reflexions. Què posseïa? La columna dels béns materials era plena de deutes, que s’havien de considerar des d’un punt de vista especial, segons li havia explicat en Fageda una vegada. «Això dels deutes —deia l’amic—, la gent s’ho mira a l’antiga i hi ha poques persones que els sàpiguen fer treballar. Cada deute (si no correspon a malalties) representa que s’ha adquirit alguna cosa. És una possessió condicionada, provisional si tu vols, però l’objecte conquistat o el desig satisfet són ben reals. Fixa’t que, generalment, qui té molts deutes té també moltes coses i que, si no s’atabala, viu millor que els altres».

—I què vols dir amb això de fer-los treballar? —li havia preguntat en Deltell, amb la il·lusió de penetrar un secret vital.

—Vull dir que els deutes s’han de parcel·lar i sotmetre’ls a vigilància, sota minuta. És com si cultivessis un hort. Cada planta dóna fruits amb un punt de maduresa, i s’han de collir a temps, no deixar que caiguin de la branca. Cada deute, així que madura, s’ha de collir a base de contreure un altre deute, i així successivament. Si ho fas bé, tindràs crèdit, que és un dels grans invents de la civilització. S’estableix una cadena, a la qual pots afegir baules d’una manera indefinida…

—Però al final sempre hi deu haver algú que se la carrega —objectà en Deltell.

—Oh, tots una mica! Ja se sap… Però es va elevant el nivell de vida, que és el que compta. Si acceptes el sistema, has d’acceptar l’entrada en una gran confraria i estar disposat a fer el que puguis per la collita del veí. Si no es fes així perillaria tot el mètode. ¿Per què et penses que t’ajudo, jo, a part de l’amistat, que és un capítol diferent de les relacions humanes?

Aquesta visió de l’economia l’impressionà. «Potser sí», va pensar. De moment, podia servir d’explicació a molts misteris. Tanmateix, ell havia entrat a la gran associació, i ara es trobava que en comptes d’una cadena tenia una corda esfilagarsada a les mans, a punt de trencar-se per una colla de llocs. No valia la pena d’allargar-la ni mereixia reparacions.

I què havia adquirit a canvi? No tenia res. L’Adela era més llesta, tot i la modèstia de la seva campanya comparada amb les aventures en el camp dels negocis. Ella, almenys, havia atacat d’una manera directa, per a entrar de seguida en possessió del que anhelava, sense distreure’s amb l’excusa de les especulacions.

Així, doncs, el balanç material era desolador. Girà full en l’imaginari llibre de caixa i, després de posar-se sucre en una nova tassa de cafè, va fer el recompte de les coses de l’esperit. Allí, les columnes eren gairebé buides i un pàrvul les hauria sumades fàcilment. ¿Era una buidor com aquella la que havia causat la desfeta de l’Estrader?

A l’Estrader, d’uns quants dies ençà, no se’l podia treure del cap. En el fons, li hauria agradat assemblar-s’hi, poder donar com ell una certa dimensió al seu drama personal, per sentir-se segur d’alguna cosa. Però en Deltell no aconseguia de valorar-se tant com per a convertir aquesta inclinació en l’odi que, segons la fama, es confon amb l’amor. Trobava que s’ha d’estimar la vida apassionadament per a voler destruir-la, per a arribar a tractar-la amb la fúria d’un amant burlat. Ell no podia anar més enllà del menyspreu: se sentia disminuït i ridícul, ofegat per minúcies en un món de desolacions veritables. Però petit i tot, l’encertava una mena de dolor, amb una precisió notable; cada tret es clavava a la diminuta creu del centre i feia mal.

Enmig de la confusió, una cosa era certa: els deutes el retindrien allí i era com si hagués fugit al revés, per un camí enganyador que no tan sols el tornava al punt de partida, sinó més enrera. Només hi havia guanyat un cansament que l’obligaria a asseure’s damunt la pedra que representava el perill del qual volia allunyar-se.

La data del retorn s’esfumava. Resulta que la rifa era més segura, a desgrat de la seva esquive-sa; almenys, establia la il·lusió en un dia determinat, pròxim, i així que fallava ja en proposava un altre, sense comprometre a res. Era un joc que permetia conservar la llibertat, al contrari dels negocis.

«Si m’he de quedar aquí, em mataré». Ho va pensar de sobte, com ho pensa tothom alguna vegada, sense amoïnar-s’hi gaire, amb la tranquil·litat de saber que no passaria res. Era una mena d’amenaça als altres, la rebequeria d’avisar-los que es faria més mal si no l’aviciaven. Però la idea li va fer companyia i se la guardà, per si algun dia necessitava una dosi més gran de compassió.

Per llei natural, els descensos són més ràpids que les pujades, i les caigudes prenen sovint la forma d’una allau. Ve un moment que tot s’ajunta per contribuir a precipitades desaparicions.

Un dia, poc després de dinar, don Lupe acordà que perdia prestigi. Estava orgullós de la fama que s’havia creat, en el sentit d’ésser un home molt bo, però que no perdonava cap ofensa, i decidí conservar l’aurèola. El va determinar el fet que don Xema es mostrava cada vegada més insuportable amb el seu aire primaveral, i que ara conquistava la vídua amb música, per reblar l’efecte de la seva seducció personal. Amb la guitarra de Natxo improvisava cançons, o més aviat il·lustrava amb arpegis una recitació a base de rodolins atrevits que esvalotaven la vídua.

—Com és, don Xema! —deia la dona—. Quina manera de comprometre’m!

I somreia, molt afalagada. Si l’escena hagués passat a la nit, potser don Lupe no hauria tingut res a dir-hi, perquè hi ha costums que es converteixen en llei. Però després de dinar! L’impressor sortí al pati de bursada, engrapà la guitarra i la va rebotre per terra. Els dos vells es van agafar; don Xema, esverat, es va treure un petit ganivet de la butxaca i el brandava a les palpentes. Com que l’adversari era més corpulent, el sacsejava i no podia apuntar bé. Un moment, va semblar-li que tenia el cos a tret i volgué clavar la fulla, però amb el trontoll canviava la mira constantment i es va ferir ell mateix al braç.

—Ja m’ha ferit, el desgraciat! —cridà don Xema.

L’impressor el deixà anar, i don Xema caigué d’esquena. El barret de palma rodolà fins a un bassal format per un desguàs i va flotar a la deriva.

En Deltell sortí a la galeria, atret pels esgarips de la vídua. Veié el seu sogre estès a terra i baixà l’escala, mentre donya Xole, molt agitada i bracejant, prometia un ciri.

Uns quants veïns feien rotllana al pati, neutrals i decebuts perquè els dos contendents havien conservat la vida. En Deltell ajudà don Xema a aixecar-se, el va agafar de bracet i el pujà al pis. El van asseure en una cadira del menjador i comprovaren que el cop era de sort: el gruix de la caçadora i de la camisa havien aturat la fulla i només penetrà la punta.

En Deltell, despectivament, comentà:

—S’hauria pogut fer més mal obrint una llauna de conserva…

Allò va humiliar la família. Començaren a fer-li retrets tots alhora, com si ell fos el culpable d’aquella excitació.

—Això, no li ho perdonaré mai —va dir don Xema—. Quan vostè se m’ha endut per força, em disposava a rematar-lo.

La prova era que encara tenia el ganivet a les mans. L’Adela l’hi va prendre i el va deixar sobre la taula; en Xordi l’anava a agafar, per jugar-hi, però la seva mare li va tustar els dits.

El més greu de tot era que l’honor quedava maculat. La gent de la costa de Guerrero és molt sentida en qüestions que afecten el bon nom, i famílies senceres s’exterminen per veure qui la fa més grossa; les copes eren així, i donya Xole va recordar-li:

—Vostè és el cap de casa. No té vergonya si no escarmenta don Lupe de seguida. Si no ho fa, tothom ens mirarà de cua d’ull i per culpa seva haurem d’anar amb el cap baix. ¿Què pensa fer, senyor Joan?

Avorrit, en Deltell se’n va anar donant un cop de porta. Al pati, s’adonà que la seva bel·ligerància era un fet real. Don Lupe, dret a l’entrada de la impremta, li va girar l’esquena, després d’adreçar-li una mirada en la qual es llegia que es guardés.

Al taller, en Deltell constatà que la vida, de vegades, es complau a muntar esdeveniments paral·lels. Potser era un d’aquells dies de signe zodiacal pesat, o potser era l’època de zel de determinats estaments. El cas és que, quan tot semblava anar resignadament bé i les màquines treballaven d’una manera encoratjadora, en Deltell veié a través dels vidres del quiosc que Lalo i «la Nigua» discutien. Calia un cop d’ull expert per a veure que es tractava d’un plet, perquè els dos homes parlaven amb calma, sense gesticular, amb una rigidesa que no presagiava res de bo. De sobte, «la Nigua» va parar la seva màquina; es plantà davant Lalo i va fer-li un gest molt ofensiu: va separar dos dits de la mà dreta i se la posà a la cara, tot fent sortir el nas entre les aspes d’una V imaginària. En termes tècnics, li acabava de «pintar un violí», una decisió que sempre revesteix gravetat.

Lalo es va quedar terriblement ressentit. «La Nigua» sortí del taller, apartant la cortina vermella d’una revolada. Els obrers contemplaren Lalo: alguna cosa havia de fer, i de seguida. No es podia pas quedar allí, amb tota la reputació estovada, esperant que la providència treballés per ell i reparés la falta. Són coses que s’han de fer personalment i el minyó reaccionà. I jo!, digué, i d’una correguda travessà el taller i va desaparèixer també darrera la cortina. Sobresaltat, en Deltell s’aixecà i va anar a la botiga a gambades; tingué el temps just de veure com Lalo obria el calaix del taulell i treia el revòlver. Somrient, la Nena li preguntà:

—Quina mosca t’ha picat, Lalo?

Amb l’arma a punt, Lalo sortí al carrer. Tots els obrers havien acudit a la porta, plens d’il·lusió; «la Nigua», estintolat en un fanal, amb les mans a les butxaques, era a la cantonada expandint tot ell una gran displicència. Però quan va veure el contrincant, amb una manifesta superioritat d’equip, arrencà a córrer, amb Lalo encalçant-lo. En Deltell els seguí amb una pressa semblant.

Era l’únic amb ganes d’intervenir. Els transeünts, lluny de ficar-s’hi, triaven lloc per veure bé l’escena i alguns dels obrers també corrien, per no perdre’s cap detall. Espectacles com aquell eren molt buscats.

Lalo fou oportú. Disparà dos trets en el moment que «la Nigua» passava davant la Delegació de Policia del carrer Victòria, de manera que els gendarmes només van haver d’abocar-se a la portalada per a agafar-los tots dos.

«La Nigua» es palpava els costats.

—Em sembla que no m’ha tocat —deia, ple d’esperança.

Però, en aquell moment, se li va doblegar el genoll esquerre i un policia va arreplegar-lo a mitja caiguda.

—Ah, sí! Sí que m’ha tocat, el maleït!

Un dels carnals començava a tenyir-se de vermell. Lalo es volia justificar:

—Com que no s’estava quiet, no he pogut apuntar bé. Jo anava pel cap, però molt que es movia ell i una mica que em movia jo, han fet la diferència. Si s’hagués estat quiet, com un home, li hauria travessat el cap.

Almenys, que la intenció quedés clara, perquè en qüestions de rentar l’honor és molt apreciat encertar-la al primer viatge.

En Deltell anava a entrar a la Delegació, però don Santi l’aturà.

—Esperi’s una mica —li digué—. Si entra ara el complicaran. Val més que parli abans amb el senyor Trejo. Al capdavall, es tracta del seu fill…

Atengué la recomanació, i, camí de retorn al taller, en Deltell preguntà a don Santi:

—Què ha passat? Com ha començat la baralla?

—Oh, sempre estan de punta per la Nena! ¿Que no se n’havia adonat mai?

—No.

Don Santi explicà que eren grans pecats que mereixien un gran perdó, perquè si d’alguna cosa es podia acusar la gent del país era d’estimar massa, i això, des de Maria de Magdala fins als nostres dies, compta amb altíssimes indulgències.

—Però no veu res, el senyor Trejo?

—Jo crec que no té prou ulls per a vigilar tants galliners. S’escampa massa.

Canviaren de conversa, perquè van arribar a la porta del taller i el senyor Trejo era allí, amb el seu posat de les hores plàcides, reposant les mans damunt el ventre prominent. Més aviat se’l veia satisfet, per l’intent sorollós de Lalo de quedar bé.

En Deltell va preguntar-li si pensava intervenir.

—Jo? No! —digué el senyor Trejo—. Ja s’arreglaran!

—Però es tracta del seu fill…

—Miri-s’ho d’una altra manera. Només un d’ells és fill meu, i en canvi tots dos són obrers de vostè. Li toca a vostè d’interessar-s’hi. Ja hauria d’haver entrat amb ells!

Discutiren una estona. El senyor Trejo es feia fort i arribà a valer-se de la Vida Impersonal:

—Ja li vaig dir una vegada que encara que tot s’ensorrés jo em quedaria tan tranquil. Imagini’s si m’he d’amoïnar ara per aquest parell de ximples!

No el pogué treure d’aquí. El pitjor era la sinceritat de la seva indiferència. «Pot ben creure que això no em privarà de dormir!», deia. I calia creure’l, perquè va entrar al seu despatx i es va posar a llegir la pàgina d’espectacles del diari.

—Quina pel·lícula fan al «Regis»? —preguntà a la Nena.

—No ho sé. Mira-ho! Tu tens el diari.

En Deltell no es preocupava pas pel «parell de ximples», sinó per les conseqüències de la seva baixa en el taller. S’havia acostumat a «la Nigua», amb un esforç semblant al que s’ha de fer perquè arribi a agradar el tabac o la cervesa. A desgrat dels seus múltiples inconvenients, «la Nigua» era útil en els moments difícils, tot i que sovint era ell qui creava les dificultats.

Finalment, en Deltell es decidí i va anar a la Delegació. Lalo i «la Nigua» seien en un banc, l’un al costat de l’altre. Tenien una expressió d’innocència i ja estaven preocupats per altres coses. «La Nigua» duia la cama embenada; li havien tallat el carnal per curar-lo i això l’entristia.

—Era la granota nova —digué a en Deltell—. Encara que la cusin, es veurà.

—I la cama?

—No res, ha estat una rascada.

Treia importància a la ferida, per fer la guitza al rival. Però es repensà, perquè davant el patró era bona una altra tàctica.

—De totes maneres —prosseguí—, era la cama vàlida. De l’altra, des d’un dia que vaig caure de la bicicleta, no me’n podia refiar tant. Però aquesta sí, sempre m’ha anat molt bé. I ara, qui sap…

Lalo tenia una altra dèria. S’atansà a en Deltell i li digué:

—Sobretot, procuri que em tornin el revòlver.

En Deltell va anar a trobar l’agent del ministeri públic. Era un home baix i prim, amb uns bigotis d’automobilista de la bella època.

—Vinc per aquests dos…

L’agent el contemplà amb una mirada taxadora. Tenia l’orgull professional de saber, a primera vista, quin benefici podia extreure de cada desgràcia.

—Vostè se’n fa responsable?

En Deltell retrocedí una mica. La paraula l’esverava.

—Home, tant com responsable! Només vull saber què s’ha de fer per treure’ls.

L’agent reflexionà una mica. Gairebé es podia endevinar que, amb les mans sota la taula, comptava amb els dits.

—Tindrà molta feina —digué finalment—. L’un està detingut per lesions i l’altre per injúries.

En Deltell va pensar que, de debò, només li convenia «la Nigua». Lalo, ja se’l podien quedar.

—El ferit prou pena té —replicà—. No ha fet res!

«De manera que ve per aquest», pensà l’agent del ministeri públic. I va actuar en conseqüència.

—El ferit ho té més malament que l’altre —digué—. Ha insultat un policia, i això no es tapa amb una simple bena. Les faltes a l’autoritat són un delicte greu. Mal aniríem si les deixàvem passar!

En Deltell volia ésser caut. Allí, les pauses eren unes grans aliades de la conversa i era lícit allargar-les tant com convingués a la reflexió. Es va quedar estintolat en una columna, mentre l’agent despatxava un altre afer. Una dona volia treure de la Delegació el cos d’un parent, mort a ganivetades dues cantines més enllà, i estaven per una diferència de deu pesos. L’agent sabia la importància ritual de vetllar els difunts a casa i no tenia pressa. Escoltava els planys de la dona amb un aire de cansament i, de tant en tant, deia: «Cinquanta pesos!», sense amoïnar-se a reforçar la xifra amb arguments. Era, ni més ni menys, un mort de cinquanta pesos; n’hi havia de cent, de dos-cents, de cinc-cents… I de molt més cars, encara. El preu, sense adonar-se’n, el fixaven els parents amb la seva indumentària. La dona, al capdavall, desembolicà un mocador que es premia contra el pit i comptà monedes i bitllets; desolada, es va atansar a dos homes que l’acompanyaven i els digué alguna cosa en veu baixa. Van butxaquejar tots dos i ajuntaren la quantitat. Sense dir res, la dona deixà els diners damunt la taula, i l’agent, sense trencar el mutisme, li allargà un paper.

En Deltell es va animar. Un ferit havia d’ésser per força més barat, i sobretot un ferit com «la Nigua», que ara es veia descompost, amb la granota feta malbé, escabellat per la correguda i una mica desmanegat tot ell. Molta gent no n’hauria donat res.

—És una ferida sense importància —reprengué en Deltell, tornant al que feia al cas.

—La ferida rai! —contestà l’autoritat—. Aquí, el que compta és el desacatament. En té per dies!

—Quants dies, per exemple?

—Tres-cents pesos.

Sec i precís, l’agent havia centrat el punt, perquè no li comencessin a fugir pel calendari. Darrera en Deltell es formava una cua d’afligits i no era cosa d’aturar el moviment amb disquisicions tècniques.

En Deltell havia de fer un pagament i portava cinc-cents pesos a la cartera. Pel seu gust, hauria dedicat uns instants a fer comptes i a explicar estretors, però l’empenyien i, d’altra banda, ja tenia una desconfiança manifesta en l’eficàcia de voler assegurar extrems. En un impuls, va donar els tres bitllets de cent i arrabassà d’una revolada el volant que li allargava l’altre.

—Passi-ho bé! —va dir, amb un enuig disfressat d’ironia.

—Fins ara —li contestà l’agent, amb un misteriós somriure.

Lalo, que va veure que «la Nigua» sortia i ell no, va adreçar a en Deltell una glaçadora mirada d’odi.

—Tu t’has de quedar —va dir-li en Deltell—. L’has feta molt grossa. Ja et traurà el teu pare…

Agafà «la Nigua» de bracet, ajudant-lo a caminar, perquè coixejava. El policia de la porta va llegir minuciosament el paper.

—Ismael Galván? —preguntà.

—Sóc jo.

Aturà en Deltell, posant-li una mà a l’espatlla.

—El seu volant, per favor?

—Jo? No en tinc! Només he vingut a recollir el ferit.

—D’aquí no pot sortir ningú sense el permís corresponent.

L’empenyé cap a dins, amb la fermesa que dóna saber-se defensor de la justícia. En Deltell es plantà davant l’agent del ministeri públic; va alçar l’índex; però abans que pogués dir res, el bigotut braç de la llei l’atallà:

—Vostè es queda aquí. És testimoni en un fet de sang, i fins que signi l’atestat no se’n pot anar. Tenim un dia mogut, n’hi ha per hores…

Va assenyalar un dels bancs i afegí:

—Segui i estiguis quiet, no cridi. Si s’excita l’enviaré al penal de Lecumberri i haurà de passar-hi tota la nit.

En Deltell romangué dret. No encertava a triar les paraules entre totes les que li acudien a batzegades. Per ajudar-lo, l’agent li digué amablement:

—Són cent pesos.

Com que encara el va veure ert, sense una ràpida capacitat de reacció, ho va aprofitar per preguntar-li:

—¿És estranger, vostè?

—Sí.

—¿Vol fer el favor de donar-me el carnet de migració?

En Deltell es va palpar l’americana, perquè sí. Mentre ho feia, explicà que tenia el carnet a casa i que no el duia mai per por de perdre’l. «Però si vol li diré el número —suggerí—. El sé de memòria».

L’agent del ministeri públic somrigué:

—Veu? Ara ja són dos-cents pesos. Tot suma!

Com s’ho feien per a endevinar-li sempre el que portava al damunt? En Deltell se sorprenia d’aquell do natural, i, com si pagués la penyora en un joc d’endevinalles perdut a dreta llei, va lliurar els diners.

Mentre estenia el volant, l’agent va dedicar-li una admonició:

—En qüestió de números oficials no es refiï mai de la memòria. Els documents d’identitat no es poden deixar a casa. Sort que avui estic de bon humor!

Recollí el paper de sortida, i, quan ja se n’anava, l’autoritat encara li digué:

—I l’altre jove? Treure’l demà serà més car que avui. No vol que fem un capmàs?

—No, gràcies.

Acompanyà «la Nigua» al taller, i allí demanà diners a la Nena perquè el ferit pogués agafar un taxi.

Quan pujava al vehicle, «la Nigua» es va girar i digué:

—Em fa molt de mal. No m’esperin pas, demà.

El senyor Trejo tenia tot l’aire de divertir-se. «Als quinze anys —deia— jo ja tirava com els àngels. No se me n’escapava cap! Aquesta joventut d’ara no serveix». I hi tan sols va preguntar per Lalo.

El fet divers va pertorbar tota la marxa del taller. La Nena alliberà Lalo, per intermediació de don Santi, i al cap de dos dies el xicot es reincorporà a la feina, la qual cosa no passava d’ésser una metàfora. Havia jurat no perdonar en Deltell i començà d’aprofitar totes les ocasions per a fer-li la vida una mica més difícil. Com que un taller, per petit que sigui, ofereix un ample camp a la maniobra, Lalo s’apuntava veritables encerts en el seu propòsit d’entrebancar.

La ferida de «la Nigua» es va endanyar, com era de preveure. La seva dona anava sovint a trobar en Deltell, per demanar ajut i cobrar puntualment la setmanada. Estava molt trista per aquella pena que havia vingut a afegir-se a les altres, i ja des del segon dia anuncià la complicació d’una flebitis. Deia que el metge estava molt espantat i que, cada vegada que desembenava la cama del seu marit, es treia les ulleres per mirar-la de prop i movia el cap, com si es fes poques il·lusions. Preocupat per aquesta versió alarmant, en Deltell envià don Santi a casa de «la Nigua», per veure com seguia.

De retorn, don Santi informà:

—És molt animós, fa un esforç per sobreposar-se. No The trobat a casa, m’han dit que era als billars per distreure’s de les sentides, i he anat a buscar-lo allí. Cada vegada que feia una carambola, arrugava la cara amb una ganyota de sofriment, però ha guanyat la partida. «Tinc bona carnadura, don Santi —m’ha dit—. Si es produeix un miracle, me’n sortiré». Però a mi no m’enganya. Estic segur que no quedarà bé.

Els obrers havien pres partit. Trobaven irritant que un company seu hagués de gemegar mossegat pel dolor, i que el culpable —només perquè era el fill de l’amo— ja fos al carrer, tan ufanós i sencer. Establiren una relació senzilla, plena de lògica: allí, el poder de la burgesia era representat per en Deltell i no es podien pas equivocar de finestra a l’hora de tirar les pedres. Era curiós: tenien a tocar el responsable directe de la insensatesa, però semblava com si Lalo no els acabés d’omplir. L’instint els feia apuntar més alt i no s’entretenien amb la palla que cobria el gra. Al contrari: el fet que Lalo lluités contra el mateix enemic el convertia en un aliat natural i es van entendre de seguida. Alentien la feina i posaven una voluntat lúcida, segura i ben orientada, a fer-la malament. Adornaven la seva actuació amb petits sabotatges molt intel·ligents, que sempre deixaven el dubte de si el material es feia malbé per vell o perquè un tribunal inflexible castigava les faltes contra un codi d’honor severíssim.

A casa d’en Deltell les coses no anaven gaire millor. La campanya de don Lupe, un home forjat en la guerra de guerrilles, revestí una gran duresa. Des del punt de vista de l’estratègia, cobria el peu de l’escala, el pas indispensable d’accés al pis, i, sobretot, dominava el pati, on hi havia les bombones del gas, els comptadors de l’electricitat i les canonades de l’aigua. El gas li servia per a unes emboscades que molestaven l’enemic: embussava la sortida, amb un cop de martell que aplanava el tub; procurava no ofegar-lo del tot, perquè arribés a dalt una mica de gas, el necessari per a fer-los patir sense que en traguessin profit. També s’arriscava a provocar fugues, afrontant el perill amb un valor temerari, perquè les bombones eren a uns quants metres de la seva impremta. Amb l’aigua feia veritables filigranes i havia trobat la manera de tallar-la en els moments que feia més falta, o bé la graduava en rajolins enervants. Però el seu fort era l’electricitat; estudià els horaris de la ràdio i de la televisió i al bo dels programes estel·lars, enviava un aprenent a canviar els fusibles del comptador per uns ploms inservibles, deixant l’adversari a les fosques. Com deia sovint, amb un aire de vanitat satisfeta, «els feia miques».

Don Xema no s’estava pas quiet, malgrat que duia el braç penjat del coll, amb un mocador florejat que feia de cabestrell. Tenia l’avantatge de l’altura: només havia de sortir a la galeria per dominar l’entrada de la impremta. Però no fou des d’aquell mirador que trobà el punt vulnerable, sinó que descobrí en el mateix replà una obertura ovalada que donava llum natural al taller de don Lupe; també servia de ventilació, i alçant una petita finestra es veia la minerva, sota mateix. Don Xema tingué una idea de primer ordre, un brillant cop d’esperit. Un dia, de matinada —quan don Lupe i els aprenents encara dormien—, abocà un pot de quitrà damunt la màquina. Treballava a les palpentes, però havia calculat curosament la vertical i pogué batre amb exactitud el centre del seu objectiu. Tancà la finestra i se’n va tornar al llit, amb una exultació que li privava d’aclucar els ulls. Es podia dir que havia baldat el contrincant, i allò valia per moltes vexacions sofertes.

Don Lupe va quedar fora de combat per uns quants dies. Va haver de desmuntar la minerva, netejar-la amb unes grans dificultats i tornar-la a muntar; ho volgué fer ell mateix, a porta tancada per no oferir l’espectacle de la derrota, però li sobraren dues peces i va haver de recórrer a un mecànic, que, com que venia de fora i no estava obligat a fer res per punt, treballà a plena llum, al pati, amb un gran escampall d’eines. La humiliació era forta i don Lupe no sabia resignar-se; només el consolava el pensament del contraatac.

L’Adela, que ja estava prou nerviosa pels alts i baixos de la contesa, tingué una contrarietat terrible: les compres a termes s’acabaren, perquè els magatzems li van anunciar que suspenien el crèdit fins que es posés al corrent, i es trobà de cop i volta que el màgic carnet ja no servia, com si s’hagués rebel·lat el geni de la llàntia meravellosa. Entre les poques coses que podia fer per reaccionar, trià la més incòmoda per als altres i es va tornar histèrica. Com que aquestes coses, quan es trien, poden adoptar la forma més grata a la persona afectada, l’Adela deixà de banda les convulsions i la sufocació per concentrar-se en unes escenes que tallaven el respir dels espectadors. Posà més llenya al diminut infern, i la casa, que mai no s’havia distingit per la calor de la llar, cremava ara pels quatre costats.

En Deltell s’anava aïllant, una defensa parcial, de decisió petita, i anava poc i fora d’hores al carrer de la República del Salvador. A més, s’esquitllava del taller sempre que podia, enganyant-se amb l’excusa d’encàrrecs a fora. En la retirada que emprenia, no es treia l’Estrader del pensament, sobretot a través de les florides imatges d’en Solana. «Tu també ets a l’aguait de la gota que faci vessar el vas —es deia—. Ara, que, més que un vas, el teu és un cossi ple d’esvorancs que ja vessa pertot arreu».

De vegades, li semblava mentida haver arribat en aquell punt d’abaltiment que el convertia en un personatge una mica grotesc. Havia baixat els graons sense adonar-se’n gaire, fins a tocar una terra molla en la qual s’enfonsava, espalmat, la mirada trista, amb les mans a les butxaques. Abans de la guerra era molt diferent i la seva havia estat una joventut apassionada, que el feia lluitar per totes les coses que estimava. I havia estimat tantes coses!

Una vegada, al camp d’Argelers, havia canviat una medalla per un tros de pa, i el soldat senegalès que s’avingué a la barata va clavar-se la condecoració al pit, tot fent un ample somriure, ensenyant una angoixosa boca vermella. Era una medalla de coure, un premi militar molt modest, però potser tot havia començat amb aquella transacció.

Tanmateix, necessitava altres explicacions per a omplir tota la grisor d’aquells anys. Devia ésser el clima o, més que el clima, el medi. Sí, era un bon pretext: el país se’l menjava lentament, amb una flemàtica masticació de ruminant. Hi havia arribat amb una gran empenta, disposat a capgirar-lo a fi de bé, amb la taleia missionera dels europeus. Però es tractava d’un país enorme i ara veia que la pretensió era exagerada. Massa grans planures, massa muntanyes altes i, sobretot, massa gent per a un home sol. A més, li feia mandra sospesar si les solucions de millora que hauria pogut proposar eren dictades per la filantropia o per l’avidesa; així, un cop arribat a la conclusió que calia deixar-ho tot tal com estava, es devia haver aplicat a empitjorar per provar de conviure.

Dinava en restaurants que no l’atreien pels seus menús, sinó per la seva solitud. Escollia una taula raconera i meditava. Per molt que ho provés, no aconseguia d’odiar-se, amb aquell sentiment que havia fet tanta companyia a l’Estrader. A tot estirar es feia llàstima, sense rabejar-s’hi, deixant sempre una espitllera per veure si saltava l’esperança. Tornà a pensar en el suïcidi, és clar, però amb finalitats especulatives, sense comprometre’s a res. El distreia redactar mentalment cartes de comiat, comptant amb una trampa que li permetria de quedar-se per observar la cara dels amics. Potser aquest era un dels grans incentius dels suïcides: imaginar la cara dels amics. També pensava en formes diverses d’autodestrucció. Era una feina que havia d’ocupar per força l’esperit dels qui arribaven al fatal determini: hi havien de dedicar moltes hores. Ell, personalment, s’inclinava per les formes netes; l’hauria amoïnat esquitxar una vorera, o sobresaltar els passatgers d’un tren amb l’espectacle d’una carnisseria. Els trets sempre tenien com a conseqüència tacar alguna cosa, de manera que només quedava el verí. N’hauria triat un de bon sabor i, de preferència, dels que fan dormir; s’imaginava un son plàcid, sense dolor, perquè el dolor se l’hauria volgut estalviar. ¿Però hi ha alguna forma de mort sense dolor? Vet aquí que, en aquest aspecte, només es podia refiar de l’opinió dels vius, perquè els absents voluntaris no tenien possibilitats d’informar.

Era clar: voler lligar-ho tant, demanar tantes garanties, representava un aferrament a la vida i poca convicció en les excel·lències de plantar-ho tot. Li era impossible de prendre-s’ho tan a la valenta, però pensant-hi se sentia tremend i això ja era alguna cosa. Fins arribà a demanar ampliació de detalls a un farmacèutic, pretextant que l’aspirina ja no li feia res. El farmacèutic, l’endevina, i com que era sàdic i allí la mort és un bon tema de conversa, li digué que tot depenia de la quantitat. «Ja va bé, ja —va explicar-li—. Prengui-se’n uns quants tubs i estigui tranquil». En Deltell respongué que l’aspirina li produïa mal d’estómac i el professional replicà que si començava així no aniria enlloc.

Sortí de la farmàcia desenganyat. Ja no podia jugar més amb la idea, i aleshores es concentrà en l’altra, en la recerca apassionada de la gota definitiva. Enmig del xàfec que aguantava, podia triar la que li agradés més, treballar-la amb un cert amor i gairebé brodar-hi.

I un dia descobrí que el senyor Trejo havia fet servir paper de la CEA per a un treball que tiraren en la «Multilith» de Xebo. Mal coberts amb unes planxes de zenc —com si ja no valgués la pena de dissimular— trobà els fulls de prova d’un prospecte per a una fàbrica de vins. Don Santi va confessar que havia tallat una bona quantitat de paper, per ordre del senyor Trejo, i es queixà que Xebo no el deixava dormir, perquè feia dues nits que treballava en aquella feina.

Amb la mostra comprometedora a les mans, en Deltell emprengué el senyor Trejo. El soci era al seu despatx i tenia un mal dia: s’ofegava. Amb el coll de la camisa descordat i la boca oberta, tot ventant-se amb el diari, escoltà les paraules atropellades del seu acusador, sense moure cap múscul de la cara.

—¿Que es pensa que només en fan per a la CEA d’aquest paper? —preguntà al final de la peroració.

—Doncs sí, resulta que sí. És de fabricació especial i d’una mida que no es troba en el comerç.

El senyor Trejo va fer un gest de cansament, com si l’amoïnés parlar de foteses en els moments que s’ofegava.

—Carregui-ho a la meva part de beneficis —digué, conciliador i pacient.

En Deltell va alçar els braços:

—Però que s’ho pensa de debò que hi pot haver beneficis, amb aquests procediments?

El senyor Trejo va deixar el diari damunt la taula i s’aixecà de la cadira. Ple de calma, respongué:

—Si vol que li sigui franc, no ho penso ni remotament. Vostè no obtindrà mai cap benefici. No es deixa aconsellar…

—Doncs què hem de fer?

—Pleguem?

—Pleguem!

A desgrat del plural, tots dos es referien a una sola persona i en Deltell acordà plegar. Va ésser senzill així, sense les complicacions filosòfiques que havien adornat els principis d’aquell tracte social. No es va parlar per a res de la Vida Impersonal ni de l’afany creador de l’home blanc.

Des del telèfon de la botiga, en Deltell va demanar a la CEA que li enviessin un camió de seguida. Es veu que a l’altre extrem de la línia, algú mostrava estupor, perquè en Deltell digué: «Ja ho explicaré demà al matí al senyor Bau-Gomar!».

Carregaren el camió amb els plecs impresos, el paper i els negatius. Un cop enllestida l’operació, en Deltell va tenir un curiós consol. «Aquesta vegada t’has estalviat el policia», pensà.

Quan el veié entrar a la seva botiga, en Fageda —que era un home intuïtiu— el va rebre amb una sola paraula:

—Ja?

—Sí —respongué en Deltell—. Havíem quedat que t’avisaria quan l’aigua m’arribés al coll, i aquí em tens.

Esperava els acostumats sarcasmes, aguditzats aquesta vegada per la consumació del fracàs. Però semblava que en Fageda es complagués a sorprendre’l i en comptes d’entretenir-se fent el cant de la seva sagacitat, féu gala d’un sentit pràctic i expeditiu.

El va fer passar a la rebotiga, gairebé amb sol-lícita tendresa, i després de convidar-lo a seure, va dir la seva part:

—Ja et vaig parlar una vegada de la tècnica dels deutes. Com és lògic, també són previstos els finals desgraciats i en un cas com el teu s’han de simplificar els creditors. Com ho tens? Has fet els comptes?

En Deltell es va treure una llista de la butxaca i la hi va donar. En Fageda la repassà ràpidament, féu un xiulet i digué: «Quina picada de dits!».

—Però no t’espantis —afegí de seguida—. Ho reduirem a dos deutes principals: els que tens amb mi i amb la CEA. Amb la CEA ja t’hi arreglaràs directament; estic segur que et tornaran a admetre i trobareu una fórmula que no t’ofegui. Jo pagaré totes aquestes coses, mitjanes i petites, fins i tot les compres de l’Adela. Farem més feix!

Tu em signaràs lletres pel total, i m’has de prometre que seran les darreres que signaràs en la teva vida. Ara ja t’has fet passar el gust… Procurarem establir unes quantitats raonables, encara que allarguin la liquidació del deute.

—I si no puc pagar alguna de les lletres?

—La renovarem, no t’amoïnis. A mi les coses em van bé i em puc permetre aquestes francesilles. Però tu hauràs de treballar molt! Diuen que és bo per a la salut i, de totes maneres, et servirà de distracció. Així no pensaràs més en els negocis.

En Deltell comprengué que l’amic es feia càrrec del seu enterrament comercial, amb la feinera activitat que ja li havia vist dedicar a altres cadàvers més efectius. Sabia cobrir la inevitable fredor dels tràmits que porten pressa amb el mínim de pietat que escau als sepelis. Havia d’estar-li molt agraït i, tanmateix, li feia una mica de ràbia. Devia ésser una reprovable servitud humana…

A la CEA el van tornar a admetre i, tal com havia previst en Fageda, establiren un acord a base de descomptar-li una part del sou fins que eixugués el deute. D’altra banda, li van prometre tota la feina extra que volgués, la qual cosa posava al seu abast la possibilitat d’escurçar la condemna a treballs forçats.

En Deltell pensà que la colònia catalana era com un poble molt petit dins una ciutat molt gran, amb unes regles, una constitució moral i uns principis de seguretat col·lectiva. No hi havia res escrit de tot això, però funcionava passadorament bé. Potser no arribaven al grau de perfecció que impedís les caigudes, però quan algú queia hi corrien tots, o almenys els més pròxims a l’atribolat, i l’ajudaven a aixecar-se.

El senyor Bau-Gomar, el dia que formalitzaren el tracte de la nova etapa, es va permetre una penetració a la vida privada, una cosa que en ell era realment insòlita. Com els habitants d’un poble diminut, es coneixien tots i sabien les intimitats els uns dels altres. Al final de la conversa, a manera de cloenda, el senyor Bau-Gomar li preguntà:

—No s’enfadarà si li parlo com un pare? La meva edat, respecte a la seva, m’ho permetria encara que no hi hagués l’afecte que em mereix. No s’enfadarà?

—No!

—Doncs ara que es dedica a les esbandides, faci dissabte a casa seva.

En Deltell havia envermellit, perquè a desgrat dels anys encara conservava la ingènua puresa del rubor. Però ell, pel seu compte, ja havia decidit l’aclarida.

Don Xema es resistí. A Tepecpan de Galeana no hi volia tornar de cap manera. Però com que l’ultimàtum era de debò —això ho va veure de seguida— es va haver de resignar a anar-se’n i trià Mineral del Monte, a Pachuca, on tenia una germana casada. I es veié obligat a emportar-se Natxo, que interrompé d’aquesta manera, en plena joventut, la seva carrera a la capital.

Donya Xole es va salvar per miracle, i va venir de poc que no es veiés inclosa en l’expedició cap a Pachuca. S’aferrà patèticament al bufet, afirmant que no es volia separar de la filla i del nét.

—No molestaré gens, senyor Joan! —deia—. Ja sap que menjo poc!

En Deltell tingué un rompiment de cor i la deixà quedar.

En anar-se’n, don Xema es va acarar amb el seu gendre:

—No hi ha res més trist que fer-se vell. T’obliguen al canvi de costums i a sofrir doctrines estrangeres. Entre nosaltres, la família és sagrada; espero que a vostè, quan el Xordi sigui gran i es casi, la seva nora no l’obligui a viatjar pels estats.

Era un panorama amb el qual calia comptar, i en Deltell s’abocà, sense voler, a uns pressentiments que tenien la carrincloneria de les novel·les radiofòniques.

L’Adela afrontà la situació refugiant-se en la dignitat ferida. «Treballaré —va dir al seu marit—. De mi no podràs dir que mai t’hagi estat una càrrega!».

Don Lupe es va prendre la marxa del seu rival com una fugida vergonyosa davant l’enemic. Havia guanyat la guerra i tot el pati quedava sota el seu domini, amb el camp obert fins a la vídua. L’amistat amb el veí intel·lectual se’n va ressentir per sempre. No s’ocuparia mai més d’ell ni dels seus parents.

«Almenys en tens per cinc anys, o potser més», pensava en Deltell a l’hora de calcular el temps que li caldria per a posar-se a to. Qui sap si, cinc anys més, serien el pes que inclinaria definitivament la balança i al capdavall del termini ja no tindria ganes de tornar. Fins i tot havia hipotecat l’esperança, sense la qual es privava del feliç usdefruit de l’enyorament, el seu antic aliat.

La reincorporació a la CEA li valgué novament el tracte assidu amb en Solana, el qual va assumir d’una manera espontània el paper d’illa per al nàufrag. L’ajudava amb consells morals, que procurava estendre com un bàlsam damunt les ferides.

—No et tanquis més —li deia—. Mira al teu voltant, amb uns altres ulls, i veuràs tot el que val la pena. El país és bonic, té coses molt interessants. Acosta-t’hi! I això que dius de la manera de ser de la gent és el que li dóna caràcter. És un estil de vida pintoresc, i si t’hi fixes bé et farà gràcia. Prova-ho, home. Prova-ho!

Va tornar a fixar-s’hi, amb tota la bona fe que podia, i ho féu amb una aplicació de col·legial. Sí, era cert: hi havia coses. El passeig de la Reforma, per exemple. Deien que era el passeig ciutadà més bonic del món i que tenia un excel·lent prestigi internacional. Edificis moderns de ciment armat i de grans superfícies envidrades substituïen ràpidament les torres romàntiques d’inspiració francesa. «A això del ciment, t’hi hauràs d’acostumar —pensava en Deltell—. Deu tenir el seu encant, perquè el ponderen molt». Es mirava els gratacels, feia l’esforç i trobava que sí, que impressionaven.

Del bosc de Chapultepec també en deien que era el més bonic del món. Segurament hi ha persones que viatgen pertot arreu, fan la llista de les coses bones i les ordenen per categories, amb un criteri imparcial. En qüestió de parcs, Chapultepec encapçalava la llista i no costava de creure en la justícia de la distinció, perquè era un parc bellíssim, amb arbres gegants i un llac on es podia remar voltat d’oques, amb l’ànima amorosida pel paisatge.

Era absurd negar que en aquest desig jovenívol, tan americà, de figurar al davant, en la cursa per als primers llocs, Mèxic D. F. feia un paper molt honrós. També tenia una de les avingudes més llargues del món, si no la més llarga, la dels Insurgents, que creixia com una planta grimpadora i ja començava a enfilar-se pels tossals dels afores. S’omplia de llums i de botigues, amb una ambició presidida pel comerç. En una altra línia creadora, s’anunciava la construcció d’un camp de futbol que també seria, és clar, el més gran del món. I el més modern i luxós, un veritable orgull continental. Els cotxes podrien pujar fins a les llotges, cada una de les quals tindria estacionament privat, i un saló de descans, amb cantina, nevera i potser, fins i tot, clima artificial.

No valia res, tot això? Calia saber mirar per rebre els beneficis de la satisfacció general. Però el capítol notable de debò era el de la demografia. Mèxic era una de les ciutats del món que creixien més de pressa; a en Deltell li feia l’efecte que cada trimestre, més o menys, el Departament Central es veia obligat a canviar els rètols que hi havia a les autopistes d’entrada a la capital: «Mèxic D. F., dos milions i mig d’habitants». «Mèxic D. F., tres milions d’habitants». De seguida, tres milions i mig, quatre milions, quatre i mig. Cinc milions! Com un billar elèctric. No se sabia exactament qui feia l’estadística, però algun dit misteriós devia comptar des d’una finestra alta i sense l’ajut dels censos, perquè molt sovint se sentia la campaneta d’una registradora oculta que repicava alegrement xifres més altes.

Era reconfortant sentir-se ciutadà d’un nucli tan dinàmic. En Deltell s’examinava amb atenció, amb ganes de compartir sincerament l’orgull de la metròpoli, i de vegades semblava que ho aconseguia una mica. El mal era que no sabia davant de qui presumir, perquè aquestes coses, si no es pot suscitar l’admiració i l’enveja d’algú de fora, deixen una mena de buidor. I els ciutadans de fora ja estaven prou ocupats comptant-se ells mateixos, sempre amb l’angúnia que tramvies i autobusos no seguissin el ritme de la creixença i algú hagués d’anar a peu.

Hi havia el clima, naturalment. D’aquest sí que es podia dir que era el millor clima urbà, una primavera constant. Els anys s’escorrien llisos, sense el trasbals de les estacions, expandint un quiet benestar físic. Ni fred ni calor, amb totes les conseqüències. Començava l’any i, sense adonar-se’n, com si el bon temps portés la gent de bracet, s’arribava a Nadal amb una sorpresa que tothom expressava puntualment: «Ja torna a ser Nadal!». Venia aleshores l’època de repassar-se i de penetrar el futur. «Com serà l’any que ve?» es preguntava la gent. I quant al clima, l’any que ve era igual que l’any passat: benigne, amb una placidesa encantada, com aquelles dones que els costa de casar-se per massa boniques. En Deltell n’estava molt content del clima, i era prou equànime per a reconèixer que l’altitud era una cosa a part de la meteorologia. La naturalesa cobra els favors i un clima com aquell havia d’ésser car per força: el preu era l’altitud de la capital. Vet aquí uns quants centenars de metres que significaven la llunyania del mar, molt avall, molt enllà, una cosa més per a enyorar. L’altitud no es veia, és clar, però la duien paradoxalment a dins, ara al pit, ara a les cames. En Deltell recordava que un dels primers ciutadans autòctons que havia conegut, li digué al principi. «Vostès van pel carrer com bicicletes. Ja es frenaran, ja! Amb el temps, s’ho prendran amb una calma com la nostra». Aquell home tenia raó i en Deltell havia acabat per frenar-se, no pas en un sol sentit; ja no caminava tan de pressa i pujava les escales a poc a poc, però això també podia atribuir-se a l’edat, perquè ja no era jove, havia madurat allí. El curiós era que la brida s’allargava fins a l’esperit i, de vegades, li feia l’efecte que també pensava mandrosament i que li calia aturar-se, com si el cervell pugés uns fatigosos graons. Tenia la sensació de gronxar-se en una hamaca ideal, amb un lent bressoleig, i algun fluid interior s’escapava per invisibles obertures. «Demà —es deia contínuament—, demà serà un altre dia. Ja pensaràs, ja resoldràs, ja faràs… Hi ha temps, tot el bon temps d’aquí, una renda segura de dies clars».

Però tot això eren aprensions. ¿Què volia, després de tot? Vivia en un bell país, una gran sort enmig de la desgràcia. Caure i tornar-se a aixecar eren episodis de tot arreu, una manera d’animar el pas per la vida. Quants soldats desconeguts de totes les guerres canviarien, si poguessin, les seves tombes anònimes per aquella ganga del benestar americà!

Estava bé, doncs. Era pecat no voler-ho reconèixer. Molt bé, molt… La conclusió l’alegrava i feia un sospir d’alleujament, un sospir que s’aturava entre el coll i els pulmons, per culpa de l’altura.

En Deltell tornà a freqüentar l’Orfeó; era un dels miracles del signe tropical; per molt que hagués de treballar, quedava temps, el temps generós que era la fortuna de mestissos i de criolls, d’indis i d’indians.

Va tornar-hi una mica moix, ben bé perquè no se’n podia estar, i vencent una certa vergonya. Tanmateix, valorava massa els entrebancs propis, perquè la veritat era que els seus compatriotes tenien altres maldecaps que el de plànyer-lo. Ja els absorbia prou l’atenció de vigilar cadascú la seva espera.

La petita Catalunya, en un tercer pis, sobrevivia amb una coratjosa fe. Era un model a escala reduïda bastit amorosament a ultramar, i l’activitat social reproduïa els records, com els quadres vius de fi de curs a les escoles d’abans. El nucli més selecte de la colònia realitzava una labor molt important i en Deltell l’agraïa, trobava que la seva quota de soci i la seva presència als actes organitzats per la junta el justificaven dels endormiscaments culpables.

Sense fer-ho d’una manera deliberada, s’incorporà al grup dels qui ja no volien tornar a Europa. Hi caigué amb les veles plegades, com si recalés en un port a causa d’avaries.

Durant aquells mesos de la provatura industrial d’en Deltell, en Boixens havia fet un altre viatge a Barcelona, per arreglar la venda d’un terreny que havia heretat. La segona visita confirmà la impressió de la primera i en Boixens es convertí en el líder dels qui trobaven preferible quedar-se a Mèxic. Aquest grup de l’oposició es reunia, entre altres coses, per llegir cartes d’amics o de familiars residents a Catalunya, i les interpretaven, feien unes pacients i agudes adaptacions dels textos, per tai de no deixar-se enganyar pel que deien i endevinar el que estaven segurs que volien dir. Escoltant-los, en Deltell s’animava i no se li feien tan pesats els cinc anys que, pel cap baix, li quedaven encara de permanència a Amèrica.

S’acostava a en Boixens i li deia:

—Així, doncs, tu trobes que «allò» no està bé, oi?

—Jo no dic que no estigui bé. El que dic és que nosaltres ja no hi lliguem. T’hi ofegues una mica, o molt, segons com t’ho miris. Ja veus el meu cas: després d’enyorar-me tant, ara que he fet dues anades a Barcelona, m’ha passat que, a l’hora de deixar-la, ho feia amb una mena d’alegria. «Cap a Mèxic! Cap a casa!», em deia. Són massa anys, desenganya’t.

Aquestes paraules el consolaven molt. En Del-tell les rebia com un remei, o una droga poderosa que creava habitud, i en demanava més:

—Però per què ja no ens hi podem acostumar? Què passa?

—Oh, és la gent, saps? Està aferrada a les seves menuderies de país petit. La tradició ens semblava una gran cosa, però ara que hem vist aquestes nacions joves, que no s’hi pensen a esbotzar palaus colonials per obrir grans avingudes asfaltades, ja no sabem quina carta és la bona. Allí, hi havia moments que em feia l’efecte que encara regulen la vida d’acord amb el «Calendari del Pagès». Es mobilitzen amb un gran fervor i acuden en massa, per exemple, a la fira de sant Ponç.

I mentrestant, barris sencers cauen de vells. Si veiessis la brutícia de les platges!

Sense voler, en Deltell s’alegrava que, ara que ell no podia anar-hi, les platges fossin molt brutes. No sabia ben bé com aprofitar la inclinació dels seus compatriotes per la fira de sant Ponç, però la frase relacionada amb el «Calendari del Pagès» i el fet que algunes cases caiguessin de velles el compensaven estranyament de les amargors de l’absència.

—Un tallat, senyor Deltell?

—Sí, com sempre.

Els mossos anaven d’una taula a l’altra i el temps fugia a cavall de la conversa.

La nit queia i en Deltell tornava a casa, a poc a poc, sense ganes d’arribar-hi. «Cinc Nadals més», pensava. «Els anys passen de seguida, t’hi trobaràs sense adonar-te’n. Són dues-centes seixanta setmanes, prop de dos mil dies. Però fixa-t’hi, agafa-t’hi, no ho oblidis: el temps passa de pressa».

Això era cert, en tenia l’evidència. Des del dia de l’arribada a Veracruz, amb la flama d’una adolescència vivaç que l’havia fet lluitar i sofrir i creure, fins ara, que era un home fet i una mica cansat, els anys transcorreguts podien cobrir-se amb una sola capa de records. O bé els records cabien en un petit calaix, guardats per si arribaven a fer falta, com els trossos de cordill que no es llencen per si, un dia, s’ha de lligar algun paquet.

De vegades es mirava l’agulla gran del rellotge, clavant-hi els ulls amb fixesa per sorprendre el moviment. L’agulla semblava immòbil. Tanmateix, l’empenyien rodes dentades i ressorts, tot era qüestió de donar-hi corda. D’aquest feinejar ocult dels ressorts i de les rodes dentades, se’n refiava molt, encara que l’agulla gran semblés immòbil.

Sí, era un compte clar: de la joventut a la maduresa havien passat vint Nadals. Amb cinc Nadals més s’abocaria a una finestra oberta damunt la vellesa, potser estupefacte i sense gaire curiositat. Però ja tindria molta feina feta!

Caminava pel carrer d’esma i sempre havia de fer algun salt per a esquivar els vehicles. Procurava arribar tard a casa; que tothom dormís, que no hagués de parlar amb ningú. Es despullava a les fosques i es ficava al llit amb molta cura, sense fer soroll.

«Bona nit!», es deia a si mateix a falta de persones més estimades. «Demà ho veuràs tot més clar. Passi el que passi, ja és ben segur que demà serà un altre dia».