II

En Deltell vivia en un vell edifici colonial del carrer de la República del Salvador. Era una casa de veïnat plena de xacres, amb esquerdes que s’engrandien a cada terratrèmol i taques d’humitat que dibuixaven els mapes d’una estranya geografia. Al llindar de la portalada, hi havia dues entalladures per a les rodes dels carruatges que, en altres temps, entraven fins al pati, un pati espaiós amb arcades a dreta i a esquerra, sota les quals estaven instal·lats petits negocis: a la dreta, un sastre, un fuster i una impremta que feia targetes, participacions de bateig, esqueles i altres treballs de poca importància. A l’esquerra, hi havia un rellotger, una planxadora i una tendeta on venien refrescos, tabac, dolços, algunes conserves i queviures molt a la menuda; a més, la mestressa del comerç preparava tamales, menjar molt grat als mexicans, i tenia gairebé tots els clients en el mateix edifici.

Al fons del pati, una escala de graons esvorellats donava accés a unes galeries amb arcs com els de la planta baixa. Les baranes eren plenes de testos amb flors i, penjades a les pilastres, hi havia gàbies, amb ocells, tot barrejat amb roba estesa i altres mostres de la intimitat que cada estadant treia a fora per compartir-la amb els altres. La casa tenia tres pisos, a cada un dels quals hi havia deu apartaments, amb portes que donaven a les galeries; l’estretor i les famílies nombroses impregnaven l’edifici d’un aire de promiscuïtat que, a ple sol, tenia l’aparença de l’alegria, però que estava amarat d’una tristesa sorda, d’un espès fatalisme tribal.

En Deltell vivia al segon pis. Cada vegada que entrava a casa seva, mentre evitava amb els peus els esvorancs dels graons, mentre saludava els veïns, es feia tot de preguntes. ¿Com havia anat a parar allí? Era el mateix estupor que el deprimia quan, en pujar en un autobús, es veia de sobte voltat de cares obscures. I les preguntes seguien, buscaven desesperadament tot de respostes que es resistien a la seva capacitat d’anàlisi. ¿Com era possible que s’hagués casat amb l’Adela? No recordava que els hagués units mai cap afinitat duradora ni ben bé del tot l’atracció de l’instint que ell relacionava necessàriament amb l’amor. Les coses havien passat com si obeïssin a un programa mandrosament establert, amb lentes escenes, com dies enervants, i els ritus i les cerimònies d’una borrosa religió. S’havia sentit cavaller a la manera occidental, per a trobar de seguida que el gest no tan sols no el compensava prou, sinó que l’havia abocat a un parany on tots els seus membres, tot el seu esperit, es debatien com en una massa de vesc. Ja feia temps que es confessava a si mateix, d’una manera oberta, que l’Adela no li agradava gens, ni tan sols des del punt de vista físic. La trobava excessivament prima, amb unes espatlles estretes damunt les quals es veia més gros que no era un cap de cabells esborrifats, cremats pels repetits intents d’aclarir-los amb tintures. En l’Adela, el color de la «raça de bronze» cantat pels poetes autòctons, no passava d’una tonalitat ver-dosa, a mig camí entre el gris i el color d’oliva, però que ja bastava a fixar un orgull: la seva família li deia la güera, la blanca, per distingir-la dels altres germans, que eren gairebé negres. Fins parlaven d’un mític besavi asturià, ros com un fil d’or, i dels misteriosos salts endarrera de la genètica. L’Adela tenia uns braços i unes cames quasi esquelètics i uns peus dels quals es vantava, qui sap per què, i els lluïa sempre, amb unes sandàlies que deixaven veure les ungles pintades de vermell. Les seves faccions eren d’una desconcertant mediocritat. No es podia dir que fos lletja, però costava de dir-ne altres coses; no se sabia com ponderar la grandor dels ulls o el perfil del nas, que podien ésser tal com els tenia o del tot diferents, sense que el conjunt hi guanyés ni hi perdés res.

Però si tot això era així ¿qui tenia la culpa del que havia passat? En Deltell s’exonerava, posava el cel de testimoni de la seva bona voluntat inicial. S’havia proposat, al principi, l’esforç d’estimar, convençut que l’estimació pot arribar després d’una mena de treball d’orfebreria, on les peces petites i valuoses s’han de muntar d’una a una, amb una atenció pacient. Tenia un pla ambiciós: convertiria l’Adela en una catalana, li canviaria subtilment els costums, per crear-se una illa a l’exili i refer la vida a base de records. Durant uns quants dies, es va refiar molt d’aquest propòsit, que abastava tot d’aspectes, des d’aconseguir que s’emocionés amb «La sardana de les monges», fins a interessar-la en la cuina catalana. Entre aquests dos extrems, la portaria sovint a l’Orfeó i freqüentarien famílies amigues, perquè «veiés la diferència». Però aquest somni s’esfondrà al cap d’una setmana de casats, quan en Del-teli, amb un llibre d’Ignasi Domènec a les mans, ensenyava l’Adela a preparar un plat típic. L’Adela, en un moment de distracció del seu marit, va tirar xile al guisat i no es va parlar mai més d’experiències culinàries; la taula matrimonial es va parar per sempre més per als plats mexicans: mole, guacamole, chalupas, chilaquiles, tacos, birria, atoies, pozole, barbacoa els diumenges, sopa aguada molt sovint i sempre tortulas de maíz en substitució del pa, alternant amb altres plats d’exòtics noms indígenes. Semblava una gran varietat, però tot picava i quasi tot era a base de blat de moro, un veritable orgull nacional. Tractadistes i erudits parlaven de la Civilización del maíz com a aportació mexicana a la cultura universal, i en Deltell es planyia d’haver anat a parar de ple sota els efectes d’una gramínia que, despectivament, només considerava bona per a l’aviram. En això, com en altres conclusions apassionades, era una mica injust.

D’altra banda, l’Adela no es resignava a «veure la diferència» de les coses i, quan en trobava alguna, la girava combativament a favor d’ella i de la seva gent. A l’Orfeó s’ensopia, hi entrava amb un somriure encantat i en sortia de la mateixa manera, conservant les formes d’una educació limitada de recursos, on tot depenia de callar i de fingir que entenia una manera d’ésser tan diferent de la seva. Però en arribar a casa deixava anar el seu enuig, deia que es moria d’avorriment enmig d’aquella colla de mensos, un qualificatiu mexicà que defineix la monotonia quan va acompanyada de l’estupidesa. Iniciaven una lluita eh la qual es llançaven paraules com sagetes, apuntant els llocs on poguessin ferir més, i dos països quedaven malament sota una crítica acerba, que arribava a l’insult.

A més, l’Adela havia descobert (massa tard, segons ella), que el seu marit no tenia res a veure amb l’espanyol gatxupín, odiat i admirat alhora pel seu estil de plantar bandera i obrir-se pas a cops de colze, amb una traça constant a fer diners. El seu marit era diferent, era un somiatruites enderiat amb la seva famosa Catalunya, de la qual parlava com si fos un aparador net i polit, ple de monades. L’Adela estava disposada a defensar-se d’aquell empatx de Catalunya, tant com ho estava el seu marit a demostrar tretze són tretze que entre els pobles encara hi havia classes. Quan arribaven en aquest punt, l’Adela li deia sempre que era un malagraït, que si trobava tants defectes al país que li havia «obert tan generosament els braços», el que havia de fer era anar-se’n. «Aquí, l’únic que ens va rebre amb els braços oberts fou el general Cárdenas!», cridava en Deltell amb els ull fora del cap. I afegia que, si no se n’anava, era ben bé perquè no trobava la manera de fer-ho.

Omplien els espais entre baralla i baralla preparant petites venjances i esperaven, gairebé amb alegria, els resultats del seu enginy devastador. En aquesta feina, l’Adela era més hàbil i tenia, a més, l’avantatge de governar la casa, la fortalesa asteca, com deia en Deltell amb una mordacitat plena de menyspreu.

Després del casament, el matrimoni va anar a viure al pis que habitaven l’Adela i la seva mare, al carrer de la República del Salvador. La mare de l’Adela era una dona grossa que, de tant en tant, quan s’enfadava amb la seva filla per coses que no tenien res a veure amb Mèxic ni amb Catalunya, prenia partit a favor d’en Deltell. Durant uns quants dies o unes quantes hores, en Deltell tenia un aliat, però mai no sabia ben bé com se’n podia servir. Enmig d’una d’aquelles crisis, la sogra l’agafava pel braç i li deia: «Pegui-li! És massa tou, vostè». La dona, en les poques converses que tenien, el tractava de vostè i de vegades se li escapava la fórmula usada durant el festeig amb la seva filla i li deia «senyor Joan». El consell que li donava era, dins les possibilitats, de bona fe. Durant tota la vida havia vist entre els seus que allò de pegar a la dona anava bé; ella mateixa, en altres temps, després de rebre la fúria dels punys del seu marit, se sentia més assossegada i tranquil·la, quasi ho considerava una deferència. Donya Xole (que aquest era el seu nom i la seva dignitat) pensava que ningú no pega a la dona si no hi esta molt interessat. Les coses eren així i de vegades patia per l’opinió dels altres: «Si no li pega mai —deia al seu gendre—, els veïns es pensaran que no se l’estima».

Donya Xole recordava, fins i tot amb nostàlgia, els dies de les seves pallisses, lligats a l’època de l’amor. Després, el seu marit se’n va anar amb una altra senyora i es van acabar els cops, però també es va acabar la passió. Potser, endins de l’ànima, el ressentiment de l’Adela també creixia per aquella «falta d’interès».

L’Adela i la seva mare eren originàries de Tepecpan de Galeana, un poble de la costa de Guerrero on encara vivia el pare de la noia, don Xema, sempre ocupat amb un harem que augmentava a mesura que l’home s’obria camí en la vida, i amb la feina que li donava la seva plantació de cocos. Això darrer era un mite creat a través dels quatre-cents quilòmetres i escaig que separen Tepecpan de Galeana del Districte Federal, una fantasia que havia pres cos en boca de les dones. En realitat, don Xema no tenia cap plantació ni els cocos li donaven gaire feina: es limitava a fer de mitjancer entre els indígenes que els collien, pràcticament de terra, i els tractants que els compraven. Era un treball de temporada, que tenia lloc sota el ventilador de la cantina, amb els interessats asseguts al voltant d’una taula plena d’ampolles de cervesa i de tequila. Però don Xema quedava baldat per la resta de l’any perquè, segons afirmació seva, era una feina de cervell que esgotava més que no pas les altres. Don Xema ni tan sols tenia casa. Es repartia generosament, per prodigar patriarcalisme, entre les famílies que havia procreat i anava d’una barraca de palma a l’altra, vivint alternativament amb les seves senyores; sempre les anomenava així: «senyores», sense gens de sarcasme. Tenia l’encert de mantenir l’harmonia entre elles i el consideraven un bon pare dels seus fills. I era molt obligat: a cada visita deixava unes quantes monedes i, en cas d’un imprevist, podien anar a trobar-lo amb la seguretat de rebre’n sempre un bon consell. Quan un dels fills despuntava i sentia que el món se li feia petit sota els peus a la costa de Guerrero, don Xema l’enviava a la capital, a la de l’Estat o a la de la República, després d’obtenir que un dels tractants coneguts d’ell li busqués una ocupació. D’això, don Xema en deia, amb una punta d’orgull i de despreniment econòmic, donar carrera als fills. Ja en tenia cinc de col·locats així, quatre a Chilpancingo i un a Mèxic D. F.; aquest darrer era l’Adela, un dels fills consentits, per la seva llestesa i perquè era la güera, un sol de noia que s’ofegava a Tepecpan de Galeana. La iniciativa d’enviar-la a Mèxic D. F. havia permès a don Xema resoldre dos problemes en una sola operació: donar carrera a la filla i allunyar donya Xole, que no s’adaptava bé a l’ampliació de la capacitat d’estimar del seu marit. L’home, que tenia els seus principis, digué que la capital estava plena de perills i de corrupció i que una noia no hi podia anar sense la companyia de la mare. En va fer un punt, i, com que donya Xole s’hi oposava, la va apallissar per convèncer-la. Va ser la darrera pallissa i, per tant, la que donya Xole recordava amb més enyorament.

Al principi de la seva estada a la capital, l’Adela treballà en un magatzem de grans del carrer de la Corregidora, darrera el Palau Nacional. La noia tenia ganes de prosperar i, després de fer un curs de mecanografia en una acadèmia nocturna, aconseguí una col·locació a l’editorial on treballava en Deltell. Aleshores, mare i filla van deixar la pensió on s’allotjaven i van llogar el pis del carrer de la República del Salvador, cedit per uns parents que canviaven per millorar.

Don Xema, que a la seva manera indígena era un paràs —ell mateix no es cansava de dir-ho—, els enviava de tant en tant petites quantitats, cada vegada més insignificants i més espaiades. L’home es queixava de les seves múltiples obligacions, de males collites de coco i de la competència deslleial que li feien els gringos, els quals no operaven a les costes de Guerrero ni tenien don Xema per una potència financera que els fes nosa, però ja se sabia que eren una gent astuta amb tentacles que arribaven a tot arreu. Quan l’Adela es va casar, l’ajut més aviat simbòlic cessà i el comerciant tropical va fer un gran sospir. Els seus desvetllaments donaven fruit i la güera s’encaminava bé; d’altra banda, la gran família podia comptar des d’aleshores amb un sòlid cap de pont a la capital per a les combinacions, en complicació creixent, del pare sempre amatent al futur de la seva fillada.

En efecte, el cap de pont fou utilitzat de seguida. Un dia, en tornar a casa a l’hora de dinar, en Deltell va trobar don Xema assegut a taula. Sogre i gendre no s’havien vist mai, perquè el dia de la boda el comerciant era a Iguala, retingut per una transacció. I a la capital acostumava a anar-hi poc, perquè l’atabalava el moviment de cotxes i, a més, l’altura li produïa una opressió al pit que l’amoïnava molt.

En Deltell es va sorprendre de la seva aparença més aviat esquifida. Pel que n’havia sentit dir, se l’imaginava alt i fort, un tempestuós amant de ran de mar que, entre paternitat i paternitat, feia trescar un estol d’indis, els quals pujaven simiescament a les palmeres amenaçats pel fuet del seu patró. Però don Xema era una persona tímida, o almenys ho semblava fora del seu medi. Anava vestit de blanc i duia barret de palma, una indumentària de terra calenta que el protegia malament contra el clima de la vall de Mèxic. A la capital, fes el temps que fes, don Xema es moria de fred i es tapava el coll amb un virolat mocador de seda, fins i tot els dies que els ciutadans es queixaven del rigor del sol.

En Deltell pensà que la tonalitat olivàcia de l’Adela era realment un miracle, perquè el seu progenitor tenia la pell fosca i el fill que l’acompanyava en aquell viatge, un xicot de setze o disset anys, era quasi negre, amb els palmells d’un color clar que establien un contrast xocant amb la resta de la seva humanitat. Aquell noi, que es deia Natxo, era l’objecte de la visita de don Xema.

Li acabava de donar carrera: l’havia fet entrar en una fàbrica de cervesa, com a descarregador d’un dels camions que repartien la mercaderia, i el venia a deixar perquè visqués «en família». La col·locació tenia un gran futur —les fàbriques de cervesa són veritables potències—, el noi era llest i aviat estaria en condicions d’ajudar; a més, ja sabien que ell, don Xema, no es desentenia mai dels deures. No es comprometia a res, però s’hauria sentit molt ferit si algú hagués dubtat de la seva honorabilitat.

En Deltell va assistir en aquesta transacció sense adonar-se ben bé de què anava. Tot era dit amb insinuacions i mitges paraules, tot depenia d’un joc de valors sobreentesos molt difícil de desxifrar per als no iniciats. De fet no comprengué què passava fins que don Xema se’n va anar i es va quedar Natxo, amb una maleta de cartó lligada amb cordills que contenia totes les seves pertinences. Però això no fou fins l’endemà; de moment, durant el dinar i la sobretaula, en Deltell estava meravellat de l’exquisida cortesia amb què es tractaven donya Xole i don Xema. El passat, passat.

A l’hora del cafè, l’Adela es va fer venir bé les coses per referir-se a la plantació de cocos. L’havia feta servir moltes vegades, en el curs de les baralles, per demostrar que no era una qualsevol, sinó la filla d’un hisendat de Tepecpan de Galeana. Don Xema no havia sentit parlar mai de la plantació, però va entendre de seguida les possibilitats d’aquella posició social imaginària i seguí el corrent. És més: la idea va il·lusionar-lo i adoptà un posat de suficiència. Arribà a esmentar, d’una manera vaga, les hores de cavall que calien per a recórrer les seves possessions, i en una ocasió en la qual es parlà de la vida agitada de la capital i de la crisi econòmica, digué a en Deltell amb un aire paternal:

—Jove, si mai es cansa del tràfec d’aquí, vingui a la meva plantació. Allí hi ha feina per a tothom.

Va dir-ho després d’assegurar-se amb un cop d’ull i d’enteniment que aquell europeu amb coll i corbata, una mica menso, no posaria mai els peus a l’estat de Guerrero, si no fos per anar a banyar-se a Acapulco.

Però en Deltell també deixava volar la fantasia, i el tret va encertar la rodella. Potser aquell home insignificant tenia una veritable mina, que la seva delicadesa ancestral no li permetia d’explotar més enllà del nivell que denotaven les maletes lligades amb cordills i el desballestament familiar. Qui sap si a les seves mans, planejant la producció i la distribució d’una manera racional, aquella remota finca podria obrir-li les portes de la fortuna. Ja es veia passant per la vora de muntanyes de copra, regalimant de suor, però abrusat també de febre creadora, apuntant en una llibreta l’expedició que esperava una flota ancorada davant la platja de Tepecpan de Galeana.

Aquella tarda, fins en parlà als seus companys de treball a l’editorial. «Després de tot —els digué—, Amèrica és això, i no pas les grans ciutats mistificades, còpia de les del nord, que cada vegada s’assemblen més entre elles. Aquí perdem el temps i les energies, no farem mai res». Els altres li donaren la raó, perquè també es van sentir, per un instant, colliters de cocos.

Però al capdavall de les cogitacions, en Deltell es va trobar amb la realitat d’una boca més, amb un estrany ficat a casa que no tardà a fer servir, fent veure que era un desmemoriat, els seus mitjons i les seves camises. S’havia obert un nou front en la guerra entre ell i l’Adela.

En Deltell temia els diumenges i els dies de festa, perquè s’havia d’estar més estona a casa. No era pas que ningú l’obligués, però per massa d’hora o per massa tard, els matins no tenia ganes d’anar enlloc i a les tardes, quan arribava el moment d’anar a l’Orfeó, ja estava excitat per les batusses sostingudes.

Quan no havia d’anar a treballar, el retenia al llit, més que no pas l’ensonyament o la mandra, la por de començar un altre dia. Despert, però aclucant els ulls cada vegada que s’acostava soroll de passos, sentia el fressejar de l’Adela i de la seva mare i el rondineig del cunyat demanant alguna cosa. Tanmateix, havia d’acabar llevant-se i ho feia tot procurant evidenciar un mal humor que l’allunyés, fins on li era possible, dels primers contactes familiars. El pis aquell el deprimia, no hi havia res posat a gust seu o que dugués la seva empremta; només tenia, en un racó del menjador, un armari bast de fusta amb uns quants llibres. Les dues dones havien parat la casa abans que ell hi anés a viure, amb mobles comprats als encants de la Lagunilla. Eren uns quants mobles triats entre els que permetien, enmig de la pobresa, una il·lusió de confort, de luxe miserable realçat amb talles de poc preu i calcomanies amb temes de fauna i flora. Hi havia tapets per tot arreu, que sovint no passaven de draps o trossos de plàstic tallats a mides diverses, damunt els quals aguantaven la pols imatges i sants de guix, petxines de la costa de Guerrero i gerros policromats amb flors artificials. L’Adela i la seva mare havien reforçat la decoració cobrint les parets de cromos de calendari, de retalls de revista i de postals amb gairebé totes les cares conegudes del cinema nacional. Natxo hi havia col·laborat aportant retrats de toreros i relíquies taurines, entre les quals figurava una preada banderilla, amb taques de sang de brau seca, que fascinava les mosques. A més, des que l’Adela havia descobert les tendències progressistes del seu marit i la devoció que li mereixia el general Cárdenas, augmentà la iconografia mural del menjador amb un retrat de don Porfirio Díaz; el contraatac va merèixer una atenció especial de l’Adela, que arreglà una mena d’altar amb l’efígie del vell president, una estampa del Sant Crist de Xalma i una reproducció, feta amb escaiola, del calendari asteca. Donya Xole va emocionar-se tant, que de vegades encenia una xinxeta davant el conjunt format amb una traça que trobava exquisida. Donya Xole se sentia bé en aquell pis, que li recordava el jaeal de la seva joventut, la barraca del tròpic que, en una època de bonança econòmica, arribà a tenir un aspecte com aquell.

En Deltell ho hauria cremat tot de bona gana, però la seva reacció convertia l’incendi en un gest purament simbòlic, en el sentit d’afegir més llenya al foc de la mania d’enganxar coses a les parets. Aprofitava els escassos espais disponibles per clavar-hi fotografies de la Rambla de Barcelona, dels jardins de Montjuïc o del Tibidabo, tot el que bonament podia arreplegar que servís de muda protesta. Ja no li venia d’aquí i, de totes maneres, aquella ínfima reacció tampoc no el satisfeia.

Sense la pressa dels altres dies, que li permetia enllestir de seguida i anar-se’n, els esmorzars dels diumenges eren desagradables. L’Adela acostumava esmorzar abans, i quan el seu marit prenia aquell primer aliment ella ja s’arreglava els cabells, tenyint-se’ls o bé omplint-se el cap amb les petites peces d’una laboriosa permanent casolana.

Donya Xole, que també havia esmorzat abans, tenia l’atenció de fer companyia a en Deltell, una atenció no sol·licitada ni desitjada. La senyora s’asseia a taula, davant del seu gendre, i fumava en silenci un cigar negrenc; tenia, com tothom, la seva vida interior, records que li punxaven l’ànima, i tractava d’allunyar-los prenent de bon matí dues o tres copes de mezcal. En aquest sentit de foragitar els pensaments obscurs, donya Xole no estalviava i el mezcal de la marca que preferia era de bona qualitat; el fabricant, per garantir la puresa del producte, posava dins de cada ampolla un cuc de maguei ben nodrit a la planta. El cuc, ofegat en alcohol, flotava en el líquid i cada vegada que omplia una copa durant la setmana, la dona vigilava que l’insecte no sortís de l’ampolla, perquè se’l guardava per al diumenge, dia en el qual li quedava temps d’assaborir-lo mentre atenia la pietosa obligació de no deixar que el seu gendre esmorzés sol. En arribar el diumenge, solia passar que el mezcal era a les acaballes i en aquestes condicions, qui sap per què, el cuc que s’havia abocat al coll de la botella amb tanta pertinàcia quan aquesta era plena, es resistia a sortir. Donya Xole provava diverses posicions del receptacle i, quan veia que així no cobrava la peça desitjada, pescava l’insecte amb una agulla de fer mitja, la qual, si calia, feia servir d’arpó. Era una operació laboriosa, sense presses, un gust que s’allargava amb una epicúria satisfacció. Finalment, donya Xole degustava el cuc amb polidesa, agafant-lo amb l’índex i el polze de la mà dreta, sense desemparar el cigar que sostenia amb l’esquerra.

En Deltell procurava no alçar els ulls del plat o de la tassa, o bé s’esforçava a distreure’s amb el llibre que sempre llegia a taula. Tenia l’estómac fort i n’havia passades tantes que no se’l podia pas qualificar de llamenc. Però el cerimonial del cuc s’estimava més no veure’l, tot i que no s’escapava de sentir-lo: donya Xole feia comentaris, generalment ponderant les excel·lències del requisit, no s’oblidava mai de convidar-lo. Tot mastegant mig cuc, li allargava l’altra meitat amb amorança, renyant-lo pel seu entossudiment a no tastar-lo.

Més tard, les dones se n’anaven a missa i en Deltell aprofitava la treva per comprar el diari. Natxo encara dormia.

Tornant de la parada de la premsa, l’impressor d’esqueles i de participacions de bateig l’aturava sempre. L’home vivia en una petita habitació al fons del seu taller i la compartia amb dos aprenents. Era solter, tothom li deia don Lupe i havia estat un dels dorados de Villa. El fet que en Deltell treballés en una editorial li feia creure que existia entre ells dos una gran afinitat, perquè com a amo d’una impremta també es considerava servidor de la cultura. Eren els dos intel·lectuals del veïnat. A més, en Deltell era un ex-combatent de la guerra d’Espanya i don Lupe ho era de la Revolució mexicana; segons ell, això els havia d’unir per força en el terreny espiritual i, sobretot, podia esdevenir el tema de converses apassionants. El que cercava don Lupe eren aquelles converses.

Quan en Deltell passava per davant del taller amb el diari dominical a les mans, l’impressor li preguntava quines notícies hi havia i s’aturaven a peu dret per comentar-les. En Deltell el trobava divertit o, almenys, diferent dels altres. Tenia una visió del món amb tot de solucions aventurades, que es fonamentaven en un veritable fanatisme per la llibertat: tothom havia d’ésser lliure, però amb la gent ben fermada perquè no s’esvalotés. Per a conciliar les regnes curtes amb el seu generós repartiment de llibertat, posava en joc una dialèctica complicada, que es refiava de la facilitat de paraula i dels cops de sort verbals.

Don Lupe era misogin, sentia una aversió molt marcada pel matrimoni. Els homes casats li feien una llàstima sincera i un dia, quan en Deltell s’acomiadava després de comentar la situació de l’Argentina, va posar-li una mà a l’espatlla i li digué en un to compungit:

—Altra vegada cap a la ratera, eh?

Es penedí en veure la mirada trista del seu veí i va afegir de seguida:

—Bé, millorant el present. Jo en dic la ratera en termes generals, em refereixo al matrimoni sense ganes d’ofendre. M’ho fa dir l’egoisme, perquè la veritat és que això de poder fer el que em sembla em prova molt.

En Deltell va deixar-lo amb un visible emmurriament. Sí, era cert: tornava cap a la ratera, sense ni tan sols l’incentiu d’un tros de formatge que el compensés de la trampa que es tancaria darrera d’ell. Per dissimular el desconcert i l’agitació, va desplegar el diari, com si volgués llegir-lo tot pujant l’escala. Però això el va distreure i posà un peu en fals en un dels graons escantellats; caigué d’una manera grotesca, fent-se un embolic amb el diari.

De baix estant, l’impressor li cridà:

—Que s’ha fet mal, don Joan?

—No. És aquesta maleïda escala!

Provà de somriure, a desgrat del mal que li feia el genoll dret. Va sentir-se desgraciat, amb un enuig que li pujava del fons de l’ànima i que quasi l’ofegà. Ja no podia més, ho engegaria tot a rodar. Fugiria, deixaria plantada la seva família tropical, amb el cuc, la banderilla, el retrat de don Porfirio i la güera, que era l’orgull del cocoter. Estava ben decidit.

Però aquell mateix dia, a l’hora de sopar, donya Xole li va comunicar solemnement que l’Adela esperava un fill. Els ho acabava de confirmar una veïna entesa, com a detall de més a més, perquè elles ja n’estaven segures. Tot el món interior d’en Deltell es transformà, en virtut d’una nova il·lusió; la seva generosa fantasia reprengué el vol i va arreglar el futur immediat a gust seu, es formà un quadre ideal on, sota la vareta màgica del desig, tots els elements s’ordenaven amb una candorosa precisió.

Aquell fill, no se’l deixaria prendre. No el devorarien la família ni el país, en faria un català de soca-rel, que fins i tot s’enyoraria com ell. Per començar, li posaria Jordi; ningú dels seus no se’n deia, però quedaria bé: Jordi Deltell i Rodríguez. En pensar en el cognom matem el cor li va fer un salt. No. L’acostumaria a escriure Jordi Deltell R., i fins i tot pensà que es podria suprimir la R tranquil·lament, sense que passés res. I si fos una noia? Era igual: es diria Montserrat Deltell, amb la erra o sense la erra del final. Això de banda, seguiria el pla traçat sense vacil·lacions.

Tanmateix, la sort, la seva enemiga, va jugar-li una mala passada inicial, amb l’ajut del pigment i de les lleis de l’herència. El fill va néixer i fou un noi, però era gairebé negre; la seva pell s’assemblava més al color dels cocos madurs de don Xema que no pas a la blancor rosada, quasi femenina, del seu pare. En Deltell mai no havia tingut prejudicis racials. Almenys, ho proclamava així cada vegada que venia a tomb en el curs d’una polèmica. En la seva joventut, a Barcelona, s’arborava de noble indignació quan sentia parlar del problema dels negres als Estats Units, perquè l’únic negre que ell havia conegut, el porter de l’«Edèn Concert», era un home amable i simpàtic, que els dies de pluja acompanyava els clients fins al taxi protegint-los amb un paraigua. Com a protesta contra els horrors del Ku-klux-klan, en Del-tell donava esplèndides propines al porter, cada vegada que els diaris duien la notícia d’un linxament.

Després de vint anys d’estada a Amèrica, aquell sentiment pur s’havia anat modificant. Potser en tenien la culpa els mexicans, amb la seva mania de dividir la humanitat en güeros i en prietos o potser les coses, vistes de prop, eren diferents.

El dia del naixement, els Rodríguez van trobar que el nen era grassonet com donya Xole, tenia els ullassos de l’Adela, un nas perfecte com Nat-xo i unes orelles gracioses com les de don Xema. La boca era igual que la d’una tia que tenien a Huitzuco, i la barbeta s’assemblava a la d’un cosí que havia mort a Tixla, feia dos anys. Llàstima de color…

Per presumir davant del metge i de la infermera, donya Xole digué:

—Tan blanca com és la seva mare!

I, girant-se cap al seu gendre, afegí:

—¿Que hi ha algun prieto a la seva família, senyor Joan?

Acordaren de seguida que allò era transitori, que el nen s’aclariria amb la creixença, a base d’ensabonades i de tenir-lo sempre a l’ombra. En Deltell no deia res. Tot li anava per dins, processó i alegria, i l’emoció de la seva paternitat li treia l’esma d’obrir boca. Podien dir el que volguessin, repartir les faccions del seu fill per tot l’Estat de Guerrero i treure a subhasta el color de la pell. El cert era que el noi, des d’aquell moment, ja es deia Jordi.

En Deltell tenia més imaginació que voluntat. Els seus abrandaments acabaven sempre per deixatar-se, tendia a ajornar per a l’endemà l’aplicació en ferm de les resolucions tot just acabades de prendre. Ell se n’adonava, ho atribuïa al clima i a l’enyorament. O bé al treball esgotador de vuit hores diàries a l’editorial i a les preocupacions de la seva situació familiar. Quan arribava el vespre, tenia poques ganes de jugar amb el Jordi o d’aplicar-se a la seva educació. Ho deixava per a l’endemà, per a la setmana entrant, per al mes que ve. Estava ben disposat a fer-ho, però de moment se n’anava a l’Orfeó, a parlar amb els amics perquè el passat no li fugis del tot.

El cas és que la «fortalesa asteca» engolí el seu fill. Quan el nen va complir set anys, ja feia temps que es deia Xordi; així l’anomenaven la seva mare, la seva àvia, els veïns i, a l’escola, els mestres i els altres nois. A l’escola, el nom i els cognoms havien sofert una curiosa transformació: al principi li deien Xordi Deltell, menjant-se una ela; després, com que allò de Xordi, malgrat haver-hi introduït la x nacional, els semblava una mica estrany, els professors començaren a usar la forma Deltel-Rodríguez i, en moments d’enuig, quan havien d’imposar l’autoritat a favor de la disciplina, feien un sol crit: «Rodríguez!».

Així, en Deltell proposava i el país disposava, els projectes minuciosament elaborats passaven pel sedàs del món exterior. Ell mateix havia caigut en l’estovament que inclina els pares a motiuejar els fills i acceptà de seguida allò de Xordi, Xordiet, Xor. Perquè els nens mexicans acostumen a estalviar nom i l’escurcen tallant-lo per la primera síl·laba. Per als amics, per als cuates, el noi es deia Xor.

I no era això sol. De bon principi, tot d’altres coses podien ésser temudes, i en Deltell, de fet, les temia, sense saber evitar-les. S’ajupia amb un aire d’indefensió quan li passaven pel damunt, trepitjant-lo, i s’alçava espolsant-se amb la imaginació unes robes imaginàries. Havia vist com el Xordi li fugia dels dits sense poder fer-hi res, o almenys sense encertar les formes d’atracció que calien. A més d’un estrany, el seu fill era de vegades un petit enemic, que per pur instint emprenia els camins que en Deltell intentava barrar-li. En Xordi no sabia un borrall de català, o tan poques coses i tan afilades que només servien per a fer riure donya Xole. Això sí: ho entenia tot. Aquest era l’últim vestigi de l’orgull paternal, sempre en retirada, a punt d’assolir la frontera de la vergonya. En Deltell es guardava d’exhibir la seva família als amics, però no podia evitar que, de vegades, els amics arribessin fins a la intimitat familiar. Era molt de tant en tant, d’una manera fortuïta, i en Xordi sempre feia un número.

—Com que es passa tot el dia amb la seva mare i la seva àvia… —deia tímidament en Deltell.

—Doncs t’has d’espavilar tu —li replicà un dia en Fageda—. Amb això d’entendre-ho tot no n’hi ha prou; també ho pot dir en Montfort del seu gos: «Estrella, porta’m les sabatilles!», «Estrella, porta’m el diari!», «Estrella, saluda aquest senyor amb la pota». L’Estrella també ho entén tot, però mai no cantarà a l’Orfeó…

—Bé, això no és just —contestà en Deltell una mica ofès—. El nen sap moltes paraules, però li fa vergonya dir-les. A veure, Xordi, digues alguna cosa en català al senyor Fageda.

—Munxetas, la bossa sona, cul d’ola.

Després d’aquest vaitot, en Xordi es refugià a la cuina, arrapant-se a les faldilles de donya Xole, perquè no l’amoïnessin més.

En Deltell es va sentir infeliç, acorralat. Aquesta sensació d’acorralament l’ajupia sovint; la seva situació era pitjor que abans, sense les compensacions que havia somiat. Abans podia anar-se’n, fugir, sense carregar-se excessivament la consciència. Però amb el Xordi les coses havien canviat. «T’has adormit una mica —pensava en Deltell—. El mes que ve, quan m’hagi tret del davant aquestes coses, m’hi dedicaré de ferm. Al capdavall, les criatures aprenen de seguida».

Aquestes coses a les quals es referia vagament eren també vagues, mig de l’esperit, mig de la matèria, i passaven amb esquivesa d’un mes a l’altre. El nen aprenia de pressa, certament, però unes lliçons distintes de les que s’havia imaginat en Deltell.

«Però ara m’hi posaré de debò. El mes que ve…».